La vida i la ment com a quelcom insuflat des de fora. El pneuma (alè, vent) anima la matèria inerta. La figura de fang rep vida per la respiració divina. La mort és la retirada d'aquest alè. Implica un dualisme radical: la matèria és passiva, el principi vital és extern i immaterial.

La memòria és una tauleta de cera on les experiències deixen empremtes com un segell. Les impressions més fortes o repetides deixen marques més profundes; les antigues s'esborren. Plató ho usa al Teetet. Primera metàfora explícita d'emmagatzematge d'informació. Aristòtil hi afegeix l'associació: les empremtes s'encadenen per contigüitat, semblança i contrast.

L'ànima no és una substància separada sinó la "forma" del cos orgànic: allò que fa que un cos sigui el que és. Com la forma d'un destral (tallar) no existeix separada del ferro, l'ànima no existeix separada del cos. Sorprenentment modern: posa l'accent en la funció, no en la substància. Prefigura el funcionalisme del s. XX.

Els ventricles cerebrals com a cambres on circulen "esperits animals" (fluids subtils) que transmeten sensacions i ordenen moviments. La percepció entra, s'elabora i genera resposta per fluxos d'aquest fluid. Model hidràulic que dura catorze segles. Descartes encara el fa servir per explicar els reflexos.

El cos —i per a La Mettrie, la ment sencera— és una màquina hidràulico-mecànica. Descartes separa: el cos és una màquina, la ment (res cogitans) és substància diferent. La Mettrie radicalitza: "L'home màquina" (1748). Els autòmates de Vaucanson (l'ànec que digeria) il·lustraven que la complexitat podria emergir de peces simples. Primera formulació explícita del mecanicisme biològic.

La ment com una habitació fosca on entren rajos de llum per un forat petit i es projecten imatges al fons. La camera obscura era l'eina d'artistes i filòsofs naturals del moment. Locke la usa explícitament: la ment és un armari tancat on arriben les idees per les finestres dels sentits. Implica passivitat del subjecte i representacionalisme: la ment conté imatges del món, no el món directament.

La descoberta que els nervis transmeten senyals elèctrics (Galvani, du Bois-Reymond) genera la metàfora del sistema nerviós com a xarxa de telegràfic. Helmholtz mesura la velocitat de conducció nerviosa (1850): la ment té latències mesurables. El cervell processa "missatges" que viatgen per "cables". Prepara el terreny per a la psicologia experimental de Wundt.

La primera llei de la termodinàmica (conservació de l'energia) inspira Freud directament: la "libido" és energia psíquica que es conserva, es desplaça, es reprimeix o sublima. Les neurosis són embussos on l'energia no troba sortida. La teràpia és una vàlvula d'escapament. El model hidràulic/energètic de Freud és fill de la física del vapor, no de la biologia.

La ment com un sistema del qual només podem observar entrades (estímuls) i sortides (respostes). L'interior és irrellevant o inaccessible. Paral·lel a l'enginyeria de sistemes de control: no cal saber com funciona un amplificador per igual, interessa la funció de transferència. Skinner arriba a proposar que parlar de "estats mentals" és una confusió conceptual.

La cibernètica (Wiener, 1948) proposa que el comportament propositiu s'explica per bucles de retroalimentació negativa: un sistema compara el seu estat actual amb un objectiu i redueix l'error. Tant les màquines com els organismes com les societats segueixen aquest principi. Primera vegada que el "propòsit" (teleologia) es fa mecànicament intel·ligible. Influeix en la neurociència, la psicologia cognitiva i la intel·ligència artificial.

La ment com a sistema de manipulació de símbols: entrada → representació → processament → sortida. El programa és separat del maquinari (dualisme software/hardware ≈ ment/cervell). Newell i Simon: "Physical Symbol System Hypothesis" (1976). Fodor: el pensament és un "Llenguatge del Pensament" (Mentalès). Permet formalitzar per primera vegada nocions com memòria, atenció, resolució de problemes. Però té problemes amb la percepció, el cos i el context.

El coneixement no és un conjunt de regles explícites sinó un patró de pesos en una xarxa d'unitats simples. No hi ha representació central ni símbol discret: el significat és distribuït. L'aprenentatge és ajust de pesos per gradient. Repte al cognitivisme simbòlic: les "regles" emergeixen del patró, no s'executen explícitament. Primer onada de xarxes neuronals artificials (perceptrons, backpropagation).

Versió moderna i escalada del connexionisme. L'atenció (mecanisme dels transformers) ressona amb teories psicològiques d'atenció selectiva. Els embeddings en espais vectorials d'alta dimensió recorden debats sobre representació distribuïda. Però ara la metàfora s'inverteix parcialment: el cervell s'entén en termes de xarxes artificials, i les xarxes artificials es dissenyaran inspirant-se en mecanismes biològics (Hopfield, memoria associativa).

Reacció al computacionalisme: la ment no és un processador central sinó una propietat del sistema cos-cervell-entorn. El robot de Brooks que camina sense representació central, el concepte de "scaffold cognitiu" de Clark. La cognició no es fa "dins" del cap sinó en el cicle percepció-acció-entorn. Ressona amb Heidegger (ser-en-el-món) i la psicologia ecològica de Gibson (affordances).

El cervell no registra el món sinó que genera prediccions contínues i actualitza un model intern quan hi ha error de predicció ("predictive coding"). La percepció és inferència inconscient (Helmholtz ja ho intuïa). Karl Friston hi afegeix el "principi d'energia lliure": el cervell minimitza la sorpresa. Unifica percepció, acció i aprenentatge en un únic marc matemàtic. Metàfora filla de la estadística bayesiana i la teoria de la informació.