{"id":1737,"date":"2020-03-21T11:19:43","date_gmt":"2020-03-21T11:19:43","guid":{"rendered":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/?p=1737"},"modified":"2021-06-20T13:47:58","modified_gmt":"2021-06-20T13:47:58","slug":"okakura-kakuzo-el-llibre-del-te","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/okakura-kakuzo-el-llibre-del-te\/","title":{"rendered":"Okakura Kakuzo. El llibre del te"},"content":{"rendered":"

La copa de la humanitat<\/a> \u00a0 | \u00a0 Les escoles del te<\/a>\u00a0 | \u00a0\u00a0 La cambra del te<\/a> \u00a0 |\u00a0\u00a0\u00a0 Taoisme i Zenisme<\/a> \u00a0 |\u00a0\u00a0 Les flors<\/a>\u00a0\u00a0 |\u00a0 Els mestres del te<\/a><\/p>\n

\n

La copa de la humanitat<\/h2>\n

El<\/u> Te<\/u>isme<\/u><\/span><\/h3>\n

Abans d’esdevenir un beuratge, el te va comen\u00e7ar per \u00e9sser un remei. No \u00e9s sin\u00f3 al segle VIII que, a la Xina, va fer la seva entrada en el regne de la poesia, com una de les distraccions elegants de l’\u00e8poca. Al segle XV, el Jap\u00f3 el va ennoblir, convertint-lo en una religi\u00f3 est\u00e8tica, el Teisme.<\/p>\n

El Teisme \u00e9s un culte basat sobre l’adoraci\u00f3 de la bellesa entre les vulgaritats de l’exist\u00e8ncia quotidiana. Inspira als seus fidels la puresa i l’harmonia, el misteri de la caritat rec\u00edproca, el sentit del romanticisme de l’ordre social. \u00c9s essencialment el culte de l’Imperfecte, puix que \u00e9s un esfor\u00e7 per acomplir alguna cosa de possible en aquesta cosa impossible que sabem que \u00e9s la vida.<\/p>\n

La filosofia del te no \u00e9s una simple est\u00e8tica en l’accepci\u00f3 ordin\u00e0ria del mot, car ens ajuda a expressar , conjuntament amb l’est\u00e8tica i la religi\u00f3, la nostra concepci\u00f3 integral de l’home i de la natura. \u00e9 suna higiene, perqu\u00e8 obliga a la netedat; \u00e9s una economia, perqu\u00e8 ensenya com el benestar consisteix molt m\u00e9s en la simplicitat que en la complicaci\u00f3 de les despeses; \u00e9s una geometria moral, car defineix el sentit de la nostra proporci\u00f3 en relaci\u00f3 amb l’univers. Representa, en fi, el veritable esperit democr\u00e0tic de l’Extrem Orient en quant fa de tots els seus adeptes uns arist\u00f2crates del gust.<\/p>\n

Exc\u00e9s o defecte de te<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

En el nostre llenguatge corrent, hom diu, referint-se a l’home insensible, als episodis c\u00f2mico-seriosos del drama individual, que “manca de te”; i al contrari, es condemna l’esteta grosser, que, indiferent a la trag\u00e8dia mundana, s’abandona sense mesura, lliurement, al curs de les seves emocions, dient que t\u00e9 “massa te”.<\/p>\n

Un estranger s’admirar\u00e0, sens dubte, que puguem fer tanta fressa al voltant de no res. “Quina tempestat, en una tassa de te!”, dir\u00e0. Per\u00f2 si hom considera, fet i fet, com n\u00e9s, de petita,a la copa de la joia humana, que de pressa sobre\u00efx de ll\u00e0grimes, que f\u00e0cilment, en la nostra set inextingible d’infinit, la buidem fins al fons, no ens blasmareu de fer tant de cas d’una tassa de te.<\/p>\n

\n
\n

Les escoles del te<\/h2>\n<\/div>\n

El te com a obra d’art<\/h3>\n

El te \u00e9s una obra d’art i li cal la m\u00e0 d’un mestre per a manifestar les seves m\u00e9s nobles qualitats. Hi ha bon te i mal te, com hi ha pintura bona i pintura dolenta – m\u00e9s sovint de dolenta – i no existeixen pas m\u00e9s receptes per a fer te perfecte que per a produir un Tizi\u00e0 o un Sesson. Cada manera de preparar les fulles posseeix la seva individualitat, les seves afinitats especials amb l’aigua i la calor, els seus records hereditaris, la seva pr\u00f2pia manera de comptar. La veritable bellesa no hi ha de mancar mai. Quant ens pertoca de patir en veure que la societat refusa d’admetre aquesta llei fonamental, i tanmateix tan simple, de l’art i de la vida.<\/p>\n

[…]<\/p>\n

Com l’Art, el Te t\u00e9 les seves escoles i els seus per\u00edodes. La seva evoluci\u00f3 es divideix en tres etapes principals: el te bullit, el te batut i el te inf\u00fas.<\/p>\n

[… ]<\/p>\n

Tal vegada ens revelem tant en les coses petites perqu\u00e8 tenim tan poques coses grans a ocultar. Els min\u00fasculs fes de la rutina quotidiana revelen tan b\u00e9 els ideals d’una ra\u00e7a com les m\u00e9s altes volades de la filosofia o de la poesia<\/span>. Aix\u00ed com les diferents maneres de fer vi caracteritzen els temperaments de les diferents \u00e8poques i de les diverses nacions europees, els ideals del te caracteritzen els diversos tarann\u00e0s de la cultura oriental. El past\u00eds de te que es feia bullir, la polsina de te que es batia, la fulla de te que es deixava infusar, marquen les diverses impulsions emocionals de les dinasties xineses Tang, Song i Ming, i per emprar la terminologia de la classificaci\u00f3 art\u00edsticade qu\u00e8 tant s’ha abusat, hom podria designar-les respectuosament com els escoles cl\u00e0ssica, rom\u00e0ntica i naturalista del te.<\/p>\n

Luyu i els tres estats d’ebullici\u00f3<\/u><\/span><\/h3>\n

Calgu\u00e9 el geni de la dinastia Tang per a emancipar el te d’aquest estat grosser i elevar-lo a la seva idealitzaci\u00f3 definitiva. Luwuh, que vivia a mitjan del segle vuit\u00e8, \u00e9s el primer ap\u00f2stol del te. Havia nascut en una \u00e8poca en la qual el Budisme, el Taoisme i el Confucianisme cercaven una s\u00edntesi comuna. El simbolisme panteista d’aleshores pretenia de respectar l’universal en el particular. Luwuh, com a veritable poeta que era, va descobrir en el “servei del te” el mateix ordre i la mateixa harmonia que regnava en totes les coses; i en la seva famosa obra, el Xaking, que pot \u00e9sser considerada com la B\u00edblia del Te, formula el codi d’aquest beuratge. […]<\/p>\n

el quart cap\u00edtol \u00e9s consagrat a l’enumeraci\u00f3 i a la descripci\u00f3 de les vint-iquatre parts de “l’equipament del te”, des del braser de tres peus fins al recambr\u00f3 de bamb\u00fa que cont\u00e9 totes les eines. […] En el cap\u00edtol cinqu\u00e8, Luwuh descriu el m\u00e8tode per fer el te. Prescriu tots els ingredients llevat de la sal. Insisteix tamb\u00e9 sobre la q\u00fcesti\u00f3 tan discutida de la tria de l’aigua i dels graus d’ebullici\u00f3 que ha de tenir. Segons ell, l’aigua de la muntanya \u00e9s la millor, despr\u00e9s ve l’aigua de riu i, finalment, l’aigua de la font ordin\u00e0ria. Hi ha tres estats d’ebullici\u00f3: el primer, quan les petites bombolles semblants a ulls de peix floten en la superf\u00edcie; el segon, quan les bombolles s\u00f3n com perles de cristall que volten en una fontana; el tercer, quan les onades salten furiosament dins el pot.<\/p>\n

La cerim\u00f2nia del te<\/u><\/span><\/h3>\n

El te deix\u00e0 de ser un passatemps po\u00e8tic per convertir-se en un m\u00e8tode de realitzaci\u00f3 personal. Wangyucheng va celebrar el te “que amarava la seva \u00e0nima com una crida directa i delicada amargor del qual li deixava el regust d’un bon consell”. Soyumpa elogiava la for\u00e7a de la seva puresa immaculada, que fa que el te desafi\u00ef la corrupci\u00f3 com un home veritablement virtu\u00f3s. Entre els budistes, la secta Zen meridional formul\u00e0 un ritual complet del te. Davant una est\u00e0tua del Bodhi Dharma, els monjos collien el te i el bevien en un bol \u00fanic, amb tot el formulisme d’un sagrament: i \u00e9s aquest ritual Zen que al segle XV nasqu\u00e9 i es descabdell\u00e0 al Jap\u00f3 la cerim\u00f2nia del te.<\/p>\n

El te al Jap\u00f3<\/u><\/span><\/h3>\n

El Jap\u00f3, que ha seguit la petja de la civilitzaci\u00f3 xinesa, ha conegut el te en els seus tres estadis. L’\u00fas del te en infusi\u00f3 \u00e9s relativament recent entre nosaltres, puix que no \u00e9s conegut sin\u00f3 a mitjan segle VII. Ha reempla\u00e7at, en la consumaci\u00f3 corrent, el te en pols, per\u00f2 aquest no deixa de ser considerat encara com el te dels tes.<\/p>\n

\u00c9s en la cerim\u00f2nia del te japonesa que els ideals del te abasten llur realitzaci\u00f3 suprema. La nostra victoriosa resist\u00e8ncia a la invasi\u00f3 mong\u00f2lica del 1281 ens havia fet capa\u00e7os de continuar el moviment Song, tan desastrosament interromput a Xina per les incursions n\u00f2mades. El te, a casa nostra, esdevingu\u00e9 alguna cosa m\u00e9s que una idealitzaci\u00f3 de la forma de beure: una religi\u00f3 de l’art de la vida. Aquesta beguda va tornar-se un pretext per al culte de la puresa i el refinament, una funci\u00f3 sagrada en la qual l’hoste i el seu invitat realitzen la m\u00e9s alta beatitud de la vida mundana. La cambra del te va \u00e9sser un oasi en el trist desert de l’exist\u00e8ncia, on els viatgers fatigats es podien reunir i abeurar-se a la font comuna de l’amor i de l’art. La cerim\u00f2nia va \u00e9sser un drama improvisat, el pla del qual va \u00e9sser tramat a l’entorn del te, de les flors i de les sedes pintades. Cap olor no venia a torbar la tonalitat de la cambra, cap gest no perjudicava l’harmonia, cap mot no trencava la unitat dels voltants, tots els moviments es feien simplement i naturalment – aquests eren els objectius de la cerim\u00f2nia del te. \u00c9s estrany que hagi tingut tant \u00e8xit. Una filosofia subtil s’hi amaga. El teisme era el Taoisme disfressat.<\/p>\n

\n
\n

La cambra del te<\/h2>\n

Suquiya<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

La cambra de te (en japon\u00e9s Suquiya<\/i>) no vol \u00e9sser altra cosa que una simple casa de pag\u00e8s – una cabana de palla, com diem nosaltres. Els car\u00e0cters ideogr\u00e0fics originals del Suquiya<\/i> signifiquen la Casa de la Fantasia. A trav\u00e9s del temps, els diversos mestres del te modificaren algun dels car\u00e0cters xinesos, segons llur concepci\u00f3 personal de la cambra de te, de manera que el terme Suquiya<\/i> pot significar tamb\u00e9 la Casa del Buit o la casa de l’Asim\u00e8tric. \u00c9s, efectivament, la Casa de la Fantasia, en quant no \u00e9s sin\u00f3 una construcci\u00f3 ef\u00edmera, bastida per a servir d’asil a una impulsi\u00f3 po\u00e8tica. \u00c9s, tamb\u00e9, la Casa del Buit, puix que \u00e9s nua d’ornamentaci\u00f3 i que, per tant, ofereix un lloc on col\u00b7locar lliurement all\u00f2 que pot satisfer un caprici est\u00e8tic passatger. \u00c9s, finalment, la Casa de l’Asim\u00e8tric, puix que \u00e9s consagrada al culte de l’Imperfecte i que hom hi deixa, a posta, alguna cosa inacabada perqu\u00e8 els jocs de la imaginaci\u00f3 l’acabin a llur grat. Els ideals del Teisme han exercit, del segle XVI en\u00e7\u00e0, una influ\u00e8ncia tan gran, que els interiors ordinaris dels japonesos d’avui fan, als estrangers, l’efecte que s\u00f3n buits, a causa de llur extrema senzillesa i de la puresa de llur sistema de decoraci\u00f3.<\/p>\n

Parts de la cambra de te<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

La creaci\u00f3 de la primera cambra de te isolada \u00e9s deguda a Senno-Soyeki, generalment conegut sota el seu darrer nom de Rikiu, el m\u00e9s gran dels mestres del te. \u00c9s ell qui, al segle XVI, sota el patronat de Taiko-Hideyoshi, institu\u00ed les formalitats de la cerim\u00f2nia del te i les dugu\u00e9 a llur suprem grau de perfecci\u00f3. Les proporcions de la cambra de te havien estat determinades abans per un fam\u00f3s mnestre de te del segle XV, dit Jowo. Primitivament, la cambra de te no era altra cosa sin\u00f3 una part del sal\u00f3 ordinri, separada de la resta de la pe\u00e7a per uns paravents. La part separada aix\u00ed prengu\u00e9 el nom de kakoi<\/i> (clos), nom que es d\u00f3na encara a les cambres de te que formen part d’una casa i no constitueixen edificis inependents. Per\u00f2, tornem al Suquiya<\/i>. El Suquiya<\/i> es compon primerament de la cambra de te pr\u00f2piament dita, destinada a no rebre m\u00e9s de cinc persones, nombre que recorda la frase cl\u00e0ssica: “m\u00e9s que les Gr\u00e0cies i menys que les Muses”; despr\u00e9s, d’una avantcambra ( midsuya<\/i>) on es renten i prparen els estris necessaris al servei del te abans de dur-los a la cambra del te; d’un porxo ( matxiai<\/i> ), on els invitats esperen que hom els convidi a entrar a la cambra del te, i d’una avinguda ( el roji<\/i> ), que uneix el porxo a la cambra de te. La cambra de te t\u00e9 una aparen\u00e7a completament orin\u00e0ria. \u00c9s m\u00e9s petita que les cases japoneses m\u00e9s petites, i els materials amb qu\u00e8 \u00e9s constru\u00efda han estat triats amb l’objecte de donar la impressi\u00f3 de la pobresa refinada. No oblidem, tanmateix, que tot plegat \u00e9s fruit d’una premeditaci\u00f3 art\u00edstica profunda, i que tots els detalls han estat executats amb m\u00e9s cura encara que la que un hom posa a construir els temples i els palaus sumptuosos. Una bona cambra de te costa m\u00e9s cara que una habitaci\u00f3 ordin\u00e0ria, puix que la tria i la col\u00b7lecci\u00f3 dels materials que la componen, demanen un compte i una precisi\u00f3 infinits: de manera que els fusters emprats pels mestres de te formen una casta d’artesans a part i particularment distingida, les obres dels quals no s\u00f3n ni menys delicades ni menys apreciables que les dels fabricants de mobles de laca.<\/p>\n

L’arribada dels invitats<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

D’altres, com Kobori-Enshiu, cercaven efectes diferents. Enshiu deia que en els versos seg\u00fcents podia trobar-se la idea del roji<\/i>.<\/p>\n

Un floret d’arbres, a l’estiu<\/i><\/p>\n

un tros de mar,<\/i><\/p>\n

una p\u00e0l\u00b7lida lluna al vespre.<\/i><\/p>\n

El sentit d’aquests mots \u00e9s f\u00e0cil d’at\u00e8nyer. Desitjava suggerir l’estat d’una \u00e0nima tot just desperta, que divagava encara entre els somnis boirosos del passat, que \u00e9s encara submergida en la suau inconsci\u00e8ncia claror espiritual i aspira fora d’ella, en el m\u00e9s enll\u00e0.<\/p>\n

Aix\u00ed, preparat, l’invitat s’acostar\u00e0 silenciosament al santuari i, si \u00e9s un samurai, deixar\u00e0 el seu sabre al prestatge que hi ha sota les bigues, car la cambra del te \u00e9s, sobretot, la casa de la pau. En acabar, s’inclinar\u00e0 i entrar\u00e0 a la cambra per una porteta que no fa m\u00e9s de tres peus d’al\u00e7ada. Aquesta obligaci\u00f3 que incumbia a tots els invitats – qualsevol que fos llur classe – tenia per objecte inculcar-los la humilitat.<\/p>\n

Per entrar els invitats sota el porxo, es posen d’acord pr\u00e8viament respecte l’ordre en qu\u00e8 ho han de fer, de manera que travessen la porta d’un a un, sense soroll, i, despr\u00e9s d’haver saludat la pintura o b\u00e9 l’arranjament floral que guarneix el tokonoma<\/i>, s’instal\u00b7len en llurs llocs. L’hoste no entra a la cambra fins que tots els seus invitats s\u00f3n asseguts i la tranquil\u00b7litat hi regna; tranquil\u00b7litat, delici\u00f3s silenci que sols \u00e9s entelat per la m\u00fasica de l’aigua que bull dins el pot de ferro. El pot canta b\u00e9, puix que hom ha tingut la precauci\u00f3 de disposar en el seu fons trossos de ferro a prop\u00f2sit de produir una melodia particular que evoca els ressons, esmorte\u00efts pels n\u00favols, d’una cataracta, o d’una mar llunyana que es romp contra les roques, o d’un x\u00e0fec sobre un bosc de bamb\u00fas, o els sospirs dels pins sobre un tur\u00f3 lluny\u00e0.<\/p>\n

\u00c0dhuc a ple dia, la claror de la cambra \u00e9s endolcida, car el r\u00e0fec del teulat inclinat no hi deixa penetrar els raigs del sol. Tot hi \u00e9s de tonalitat s\u00f2bria, de terra fins al sostre; els mateixos invitats han triat curosament llurs vestits de colors discrets. La p\u00e0tina del temps amoroseix tots els objectes, perqu\u00e8 res que pugui fer pensar en una adquisici\u00f3 recent no \u00e9s adm\u00e8s en aquest lloc, enfora de la llarga cullera de bamb\u00fa i el tovall\u00f3 de tela, que han d’\u00e9sser d’una blancor immaculada i nous. Per usats que siguin, la cambra de te, com els seus estris, han d’\u00e9sser d’una netedat absoluta; altrament, l’hoste no f\u00f3ra un mestre del te. Una de les primeres qualitats d’un veritable mestre del te \u00e9s de saber escombrar, netejar i rentar, puix que, efectivament, hi ha art en la pulcritud, i no escau d’escometre un objecte antic de metall amb la viol\u00e8ncia desconsiderada d’una mestressa holandesa.<\/p>\n

Rikiu, el cam\u00ed i les fulles<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Hi ha, a aquest prop\u00f2sit, una hist\u00f2ria de Rikiu, que posa pintorescament en evid\u00e8ncia les idees de netedat, cares als mestres del te. Rikiu mirava el seu fill Xoan, que escombrava i regava l’avinguda, el roji<\/i>. “Encara no \u00e9s prou net”, va dir Rikiu, qun Xoan hagu\u00e9 acabat la seva tasca, i li va ordenar de recomen\u00e7ar-la. Despr\u00e9s d’una hora de treball, el miny\u00f3 va girar-se vers Rikiu: “Pare, li va dir, no hi ha res mn\u00e9s a fer. He rentat tres cops les escales, he rentat les llanternes de pedra, he esbandit els arbres; la molsa i els l\u00edquens brillen amb un verd fresc; i sobre terra no hi he deixat ni un bri ni una fulla,” “Folla criatura, rondin\u00e0 el mestre, que no \u00e9s aix\u00ed com cal escombrar una avinguda”, i Riki baix\u00e0 al jard\u00ed, i escamp\u00e0 pertot fulles d’or i de porpra, brins del mantell de broct de la tardor! All\u00f2 que Rikiu demanava no era sols pulcritud, sin\u00f3, a m\u00e9s a m\u00e9s, bellesa i naturalitat.<\/p>\n

La casa de la fantasia<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

El nom que encara es d\u00f3na a la cambra de te, la Casa de la Fantasia, implica una estructura destinada a satisfer exig\u00e8ncies art\u00edstiques personals. La cambra de te \u00e9s feta per al mestre de te, i no pas el mestre de te per a la cambra de te. No \u00e9s destinada a la posteritat i, per conseg\u00fcent, \u00e9s ef\u00edmera. La idea que cadasc\u00fa ha de tenir una casa pr\u00f2pia \u00e9s basada sobre un dels costums m\u00e9s antics de la ra\u00e7a japonesa: la superstici\u00f3 Shinto ordenada que tota habitaci\u00f3 sigui evacuada a la mort del seu principl ocupant […] Per\u00f2 heus ac\u00ed que al segle XV, gr\u00e0cies al predomini de l’indivualisme Zen, aquesta vella idea va amarar-se d’un sentit m\u00e9s pregon, en el que afecta la cambra de te. El Zenisme, d’acord amb la teoria budista de l’anorreament i els seus esfor\u00e7os per establir la dominaci\u00f3 de l’esperit damunt la mat\u00e8ria, consider\u00e0 la casa com un refugi temporal del cos. El cos mateix no era sin\u00f3 una cabana en una solitud, un lleu abric fet amb les herbes que creixien a la vora i que, tan aviat com no eren mantingudes juntes, es disolien en el no-res original. Aix\u00ed, a la cambra de te, la fugacitat de les coses es troba suggerida pel sostre de la cabana; llur lleugeresa, pels pals de bamb\u00fa; llur aparent inc\u00faria, per l’\u00fas de materials ordinaris. L’eternitat nom\u00e9s resideix en l’esperit, que, en concretar-se en aquestes coses simples, les embelleix amb la subtil claror del seu refinament.<\/p>\n

<\/p>\n

La Casa del Buit<\/u><\/i><\/span><\/p>\n<\/div>\n

L’altra nom que donen a la cambra de te, la Casa del Buit, a m\u00e9s de cloure la teoria taoista del continent-tot, implica la concepci\u00f3 d’una necessitat de canvi en els motius decoratius. La cambra de te \u00e9s completament buida, ho repeteixo, llevat d’all\u00f2 que hi pot ser col\u00b7locat temporalment per satisfer alguna fantasia est\u00e8tica. Hom hi duu, quan s’escau, un objecte d’art particular, i un hom ho tria i ho disposa tot a fi de fer valer la bellesa del tema principal. \u00bfAlg\u00fa ha pensat a escoltar alhora diversos trossos de m\u00fasica? La comprensi\u00f3 real de la bellesa, \u00bfno resulta impossible, si no es concentra al voltant d’un motiu central? Veureu aix\u00ed que el decorat de les nostres cambres de te \u00e9s netament oposat al que es practica a Occident, on sovint es converteix en museu l’interior d’una casa. De tal manera, que per a un japon\u00e8s, avesat a la simplicitat ornamental i als canvis freq\u00fcents de decorat, un interior ocidental permanentment ple d’una pila de pintures, escultures i objectes antics de totes les \u00e8poques, li d\u00f3na la impressi\u00f3 vulgar d’una mera exhibici\u00f3 de riquesa. Cal efectivament, una extraordin\u00e0ria facultat d’entusiasme cr\u00edtic, per gaudir de la vista constant d’un mateix objecte, \u00e0dhuc si \u00e9s una obra mestra, i un hom pot suposar dotats d’una capacitat sense l\u00edmits de sentit art\u00edstic aquells qui poden viure di\u00e0riament enmig d’una confusi\u00f3 de colors i de formes com se’n veuen sovint a les cases d’Europa i d’Am\u00e8rica.<\/p>\n

La Casa de l’Asim\u00e8tric<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

El nom de Casa de l’Asim\u00e8tric simbolitza, en fi, una altra fase del nostre sistema decoratiu. Els cr\u00edtics occidentals han escrit mant comentari a l’abs\u00e8ncia de simetria que caracteritza els objectes d’art japon\u00e8s. Aix\u00f2 \u00e9s, tamb\u00e9, un resultat de l’elaboraci\u00f3 dels ideals taoistes a trav\u00e9s del Zenisme. El Confucianisme i el Budisme del Nord no s’oposaven gens a l’expressi\u00f3 de la simetria. La concepci\u00f3 taoista i Zen de la perfecci\u00f3 era, tanmateix, diferent. Atribu\u00efen m\u00e9s import\u00e0ncia a la manera de cercar la perfecci\u00f3 mateixa. La veritable bellesa, nom\u00e9s pot descobrir-la aquell qui mentalment completa l’incomplet. La virilitat de la vida i de l’art resideix en aquestes possibilitats de descabdellament. A la cambra de te, pertoca a cada invitat de completar per la imaginaci\u00f3, segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. D’en\u00e7\u00e0 que el Zenisme ha esdevingut la manera de pensar dominant, l’Art de l’Extrem Orient ha evitat deliberadament el sim\u00e8tric perqu\u00e8 expressava no solament la idea del complet, ans la repetici\u00f3. La uniformitat del dibuix fou considerada com fatal a la frescor de la imaginaci\u00f3. D’aquesta manera, els paisatges i les flors han edevingut els temes favorits de la pintura, m\u00e9s que no la figura humana, la pres\u00e8ncia de la qual \u00e9s constitu\u00efda pel qui la mira. Un hom es posa massa en evid\u00e8ncia i, a despit de la nostra vanitat, un hom es cansa aviat de contemplar-se un mateix.<\/p>\n

A la cambra de te, la por de les repeticions \u00e9s sempre present. Els diversos objectes que participen en la decoraci\u00f3 d’una estada haurien d’\u00e9sser triats de manera que cap color ni cap dibuix no s’hi repet\u00eds. Si hi poseu una flor vivent tota pintura representant una flor hi ha d’\u00e9sser suprimida. Si feu servir una tetera rodona, que el pot de l’aigua sigui angular. Una tassa de porcellana negra no hauria de ve\u00efnejar amb una capsa de laca negra. En col\u00b7locar un vas sobre un crema-perfums, sobre el tokonoma<\/i>, aneu amb compte de no posar-lo al bell mig per por de separar l’espai en dues parts iguals. El pilar del tokonoma<\/i> ser\u00e0 fet d’una fusta diferent que els altres pilars, a fi d’evitar en l’estada tota impressi\u00f3 de monotonia.<\/p>\n<\/div>\n

\n
\n

Taoisme i Zenisme<\/h2>\n

El Tao, el corriol<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Literalment, el Tao significa el corriol; per\u00f2 sovint ha estat tradu\u00eft pel Cam\u00ed, l’Absolut, la Llei, la Natura, la Ra\u00f3 suprema, la Moda, termes que, altrament, no s\u00f3n incorrectes, ja que els taoistes usen un mot diferent segons l’objecte aessencial de la recerca. Laots\u00e9 mateix diu a aquest prop\u00f2sit: “Hi ha una cosa que ho cont\u00e9 tot, que va n\u00e9ixer abns que existissin cel i terra. Que n’\u00e9s de silenciosa! Que n’\u00e9s de solit\u00e0ria! S’est\u00e0 sola i no camina. Retorna sense perill a ella mateixa i \u00e9s la mare de l’univers. Com que ignoro el seu nom l’anomeno el Corriol. \u00c9s amb recan\u00e7a que en dic l’Infinit. L’Infinit \u00e9s el Fugitiu, el Fugitiu \u00e9s l’Esva\u00efment, l’Esva\u00efment \u00e9s el Retorn.” El Tao est\u00e0 m\u00e9s en el Passatge m\u00e9s que no en el Corriol. \u00c9s l’Esperit del Canviament C\u00f2smic, l’eterna creixen\u00e7a que torna sempre a ella mateixa per produir noves formes. Es caragola sobre ella mateixa com el drag\u00f3, que \u00e9s el s\u00edmbol favorit dels taoistes. Es plega i replega com fan les boires. Hom pot entendre per Tao la Gran Transici\u00f3. Subjectivament, \u00e9s la manera de ser de l’Univers. El seu Absolut \u00e9s el Relatiu.<\/p>\n

Cal recordar primer que el Taoisme, aix\u00ed com el seu successor leg\u00edtim el Zenisme, representa l’esfor\u00e7 individualista de l’esperit xin\u00e8s meridional en oposici\u00f3 al comunisme de la Xina septentrional, que t\u00e9 la seva expressi\u00f3 en el Confucianisme. L’Imperi del Mig \u00e9s tan vast com Europa, i les seves difer\u00e8ncies d’idiosincr\u00e0sia s\u00f3n definides pels dos sistemes fluvials qie el travessen. El Iangts\u00e9Kiang i el Hoang-Ho poden comparar-se a la Mediterr\u00e0nia i a la B\u00e0ltica.<\/p>\n

La bellesa en l’ara i aqu\u00ed<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Tanmateix, \u00e9s en el domini de l’est\u00e8tica on l’acci\u00f3 del Taoisme sobre la vida asi\u00e0tica s’ha exercit amb m\u00e9s for\u00e7a. Els historiadors han considerat sempre el Taoisme com “l’art d’\u00e9sser en el m\u00f3n”, perqu\u00e8 es refereix al present, \u00e9s a dir, a nosaltres mateixos. \u00c9s en nosaltres que D\u00e9u es troba amb la natura i que ahir \u00e9s diferent de dem\u00e0. El present \u00e9s l’infinit en moviment, l’esfera leg\u00edtima del Relatiu. La Relativitat cerca l’adaptaci\u00f3. L’art de la vida consisteix en una readaptaci\u00f3 constant al medi. El taoista accepta el m\u00f3n tal com \u00e9s, i, al contrari que els confucianistes i budistes, s’esfor\u00e7a a trobar la bellesa en el nostre m\u00f3n de desgr\u00e0cia i d’enuig. L’al\u00b7legoria de Song dels Tres Tastadors de Vinagre, explica admirablement la tend\u00e8ncia de les tres doctrines. \u00c7aquiamuni, Confuci i Lao Ts\u00e9 es trobaven aplegats un dia davant una gerra de vinagre -emblema de la vida-, i cadascun hi sucava el dit per tastar-lo. Confuci el va trobar agre, Buda el va trobar amarg, Laots\u00e9 el va trobar dol\u00e7.<\/p>\n

El buit<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Els taoistes pretenien que la com\u00e8dia de la vida podria esdevenir infinitament m\u00e9s interessant si cadascun servava el sentit de la unitat. Segons ells, a conservar a les coses llur proporci\u00f3 i fer lloc als altres sense perdre el seu lloc, consistia el secret de l’\u00e8xit en el drama de la vida. Perqu\u00e8 puguem fer b\u00e9 el nostre paper, cal que coneguem tota l’obra; la concepci\u00f3 de la totalitat no ha de perdre’s mai en la de la individualitat. I Laots\u00e9 ho demostra per la seva met\u00e0fora favorita del buit. Nom\u00e9s en el buit, pretenia, resideix all\u00f2 veritablement essencial. trobareu, per exemple, la realitat d’una cambra no pas en el sostre i les parets, sin\u00f3 en l’espai que clouen. La utilitat d’un cantir est\u00e0 en el buit on es pot posar l’aigua, no pas en la forma del cantir o en la mat\u00e8ria de qu\u00e8 \u00e9s fet. El buit \u00e9s totpoder\u00f3s perqu\u00e8 ho pot contenir tot. En el buit nom\u00e9s \u00e9s possible el moviment. Aquell qui pogu\u00e9s convertir-se ell mateix en un buit en el qual els altres podrien penetrar lliurement, esdevindria l’amo de totes les situacions. El tot sempre pot dominar la part.<\/p>\n

Aquestes idees taoistes han tingut una grand\u00edssima influ\u00e8ncia en les nostres teories de l’acci\u00f3, fins en l’esgrima i la lluita. El jiujitsu, l’art japon\u00e8s de la defensa personal, deu el seu nom a un passatge del Tao-Teiking<\/i>. En el jiu-jitsu, un hom s’esfor\u00e7a a atreure i a absorbir la for\u00e7a de l’adversari per la no-resist\u00e8ncia, \u00e9s a dir, pel buit, tot conservant la pr\u00f2pia for\u00e7a per a la lluita final. Aplicat a l’art, aquest principi essencial es revela en el valor de la suggesti\u00f3. En no dir-ho tot, l’artista deixa a l’espectador l’ocasi\u00f3 de completar la seva idea, i \u00e9s aix\u00ed com una gran obra mestra ret\u00e9 irresistiblement la nostra atenci\u00f3 fins al punt que ens pensem formar part d’ella, Hi ha all\u00ed un buit on podem penetrar i que podem omplir amb tota la mesura de la nostra emoci\u00f3 art\u00edstica.<\/p>\n

El mestre de l’art de la vida<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Aquell qui es converteix en un mestre de l’art de la vida \u00e9s, a judici del taoista, l’home veritable. D’en\u00e7\u00e0 que neix entra en el reialme dels somnis per no despertar-se a la realitat sin\u00f3 en el moment de la seva mort. Atenua el seu propi esclat per poder submergir-se en l’obscuritat dels altres. “Vacil\u00b7lant com aquell qui travessa un riu a l’hivern; indec\u00eds com aquell qui t\u00e9 por dels seus ve\u00efns; respectu\u00f3s com un invitat; tremol\u00f3s com el gla\u00e7 que \u00e9s a punt de fondre’s; simple com un tros de fusta encara no esculpida; buit com una vall; informe com una aigua agitada.” Les tres perles de la vida s\u00f3n, per a ell, la Pietat, l’Economia i la Mod\u00e8stia.<\/p>\n

El Zen<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

El Zen ha estat oposat sovint al budisme ortodox, com el Taoisme al Confucianisme. Per a penetrar l’ensenyament transcendental del Zen, els mots no fan sin\u00f3 nosa al pensament; tot l’embalum d’escrits budistes no s\u00f3n sin\u00f3 comentaris a l’especulaci\u00f3 personal. Els adeptes del Zen perseguien la comuni\u00f3 directa amb la natura \u00edntima de les coses i no consideraven els accessoris exteriors sin\u00f3 com a obstacles a una percepci\u00f3 clara de la veritat. L’amor de l’abstracte empenyia el Zen a preferir els croquis en blanc i negre a les pintures curosament executades de l’escola budista cl\u00e0ssica. Per haver cercat de recon\u00e8ixer el Buda en ell mateix m\u00e9s que no en les imatges i s\u00edmbols, alguns adeptes del Zen esdevingueren iconoclastes. Hi ha l’exemple de Tankavoxo, que un dia d’hivern va trencar una est\u00e0tua de fusta de Buda per fer foc.<\/p>\n

La perfecci\u00f3 en la vida quotidiana<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Altrament, el Zen va dur al pensament oriental la idea que la import\u00e0ncia del temporal \u00e9s igual a la de l’espiritual, i que, en les relacions superiors de les coses, no hi ha difer\u00e8ncies entre les petites i les grans: un \u00e0tom \u00e9s dotat de les mateixes possibilitats que l’univers. El qui cerca la perfecci\u00f3 pot trobar en la seva pr\u00f2pia vida el reflex de la claror interior. No hi ha res tan significatiu respecte aquest punt com la regla d’un monestir Zen. Cada membre, exceptuant l’abat, tenia assignada una tasca en al conservaci\u00f3 del monestir, i cosa, estranya, era als novicis a qui incumbien les funcions m\u00e9s lleugeres, mentre es reservaven les m\u00e9s fatigants i les m\u00e9s humils als monjos m\u00e9s respectats i m\u00e9s avan\u00e7ats en el cam\u00ed de la perfecci\u00f3. Aquestes obligacions formaven part de la disciplina Zen, i calia que l’acci\u00f3 m\u00e9s insignificant fos acomplerta amb una perfecci\u00f3 absoluta. Quines discussions tan grans es degueren promoure aix\u00ed, tot rascant el jard\u00ed, tot cavant els naps, tot servint el te! L’ideal enter del Teisme no \u00e9s altra cosa que el resum de la concepci\u00f3 Zen pel que fa a la grandesa que impliquen els m\u00ednims incidents de la vida. El Taoisme ha fornit la base dels ideals est\u00e8tics; el Zenisme els ha fet pr\u00e0ctics.<\/p>\n<\/div>\n

\n
\n

El sentit de l’art<\/h2>\n

L’Arpa domesticada<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Coneixeu el conte taoista de l’Arpa domesticad<\/i>a<\/i>? En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la bosc\u00faria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves rels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als del drag\u00f3 d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingu\u00e9 que un poder\u00f3s m\u00e0gic f\u00e9u d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esprit ferreny del qual nom\u00e9s podia ser amansit pel m\u00e9s gran dels m\u00fasics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de l Xina, per\u00f2 cap dels qui, l’un darrera l’altre, havien provat d’obtenir una melodia de les seves cordes no aconsegu\u00ed veure la seva temptativa coronada d’\u00e8xit. En resposta a llurs esfor\u00e7os suprems, l’arpa no donava sin\u00f3 dures notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar, L’arpa es negava a recon\u00e8ixer un senyor.<\/p>\n

A la fi vingu\u00e9 Peiwoh, el pr\u00edncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell qui cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dol\u00e7ament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aig\u00fces corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dol\u00e7a brisa de la primavera jug\u00e0 entre les seves branques. les joves cascades, cantant gorja avall, somriuen a les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs mirades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. \u00c9s la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba gla\u00e7ada. L’hivern regna pertot, i a trav\u00e9s de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.<\/p>\n

Despr\u00e9s Peiwoh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. all\u00e0 dalt, semblant a una noia alt\u00edvola, volava un n\u00favol blanc enlluernador; per\u00f2 el seu pas arrossegava per terra ombres llargarudes, negres, com la desesperaci\u00f3. El to canvi\u00e0 encara. Peiwoh cant\u00e0 la guerra, les espeses que entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va al\u00e7ar-se la tempestat de Lungmen; el drag\u00f3 cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat. va demanar a Peiwoh quin era el secret de la seva vict\u00f2ria.<\/p>\n

-Senyor, va respondre, tots han fallit, perqu\u00e8 no canen sin\u00f3 ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa tri\u00e9s el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwoh o si era Peiwoh que era l’arpa.<\/p>\n

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’\u00e9s, de misteri\u00f3s. Una obra mestressa \u00e9s una simfonia combinada amb els nostres sentiments m\u00e9s refinats. L’art veritable \u00e9s Peiwoh, i nosaltres som l’arpa de Lungemen. Al m\u00e0gic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre \u00e9sser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim.<\/p>\n

La devoci\u00f3 per l’art, el samurai i el rotlle<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

En l’\u00e8poca de l’apogeu del Teisme, els generals del Taiko es mostraven m\u00e9s satisfets que els haguessin fet present, per recompensar-los de llurs vict\u00f2ries, d’una obra d’art preciosa que d’una vasta extensi\u00f3 de territori. Alguns dels nostres drames favorits tenen com a tema la p\u00e8rdua i el recobrament d’un objecte d’art c\u00e8lebre.<\/p>\n

En un d’ells, per exemple, es cala foc al palau del senyor Hosokawa, on es conserva el retrat de Dharuma per Sesson, a causa d’un descuit del samurai en funcions. Resolt a desafiar tots els perills per salvar el preci\u00f3s quadre, el samurai es precipita a l’edifici ple de flames, s’apodera del Kakemono, per\u00f2 troba obstru\u00efdes per l’incendi totes les sortides. No pensant sin\u00f3 en la salvaci\u00f3 de l’obra mestra, es fa amb l’espasa un ample solc tot al voltant del cos, embolica la seda pintada dins una m\u00e0nega que s’arrenca, i tot plegat ho enfonsa a la ferida. El foc, a la fi, s’est\u00e9n i, entre les cendres fumejants de les flames, hi ha l’inestimable tresor.Aquesta tr\u00e0gica hist\u00f2ria mostra, alhora que la fidelitat d’un samurai, el preu que sabem atribuir a una obra d’art.<\/p>\n<\/div>\n

\n
\n

Les flors<\/h2>\n

La devoci\u00f3 per les flors<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Lloem l’home que es consagra al conreu de les plantes; l’home del test de flors \u00e9s molt m\u00e9s hum\u00e0 que l’home de les tisores. Veiem amb plaer com s’inquieta per la pluja i pel sol, les seves lluites contra els par\u00e0sits, la seva por de les gla\u00e7ades, la seva ansietat quan les poncelles s\u00f3n tardanes, la seva alegria quan les fulles tenen tot llur esclat. A l’Orient l’art de cultivar les flors \u00e9s un dels m\u00e9s antics, i els contes i les can\u00e7ons van plens dels amors del poeta i les plantes favorites. Sota les dinasties Tang i Song, els ceramistes varen crear testos meravellosos per a les lantes: no eren testos, sin\u00f3 veritables palaus de pedres precioses. Cada flor tenia afectat un criat especial encarregat de vetllar-la i de rentar les seves fulles amb un fi raspall de p\u00e8l de conill. Ha estat escrit que la pe\u00f2nia ha d’\u00e9sser banyada per una noia bonica en vestit de gala i la prunera d’hivern regada per un monjo p\u00e0li\u00b7lid i fr\u00e0gil. Una de les danses m\u00e9s populars al Jap\u00f3, l’haxinoqui, que data de l’\u00e8poca Ashikaga, t\u00e9 com a tema la hist\u00f2ria d’un cavaller esdevingut pobre que, en una nit gla\u00e7ada, no tenint altra cosa per escalfar-se talla les seves plantes estimades per acollir un religi\u00f3s errant. El religi\u00f3s no \u00e9s altre, en realitat, que Hojo-Tokiyori, l’Harun-Al-Raschid dels nostres contes, i el sacrifici del bon cavaller \u00e9s recompensat com pertoca. Avui mateix la representaci\u00f3 d’aquesta pe\u00e7a no deixa d’arrencar ll\u00e0grimes al p\u00fablic de T\u00f2quio.<\/p>\n

Mestre del te i les flors<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

Quan un mestre de te ha apariat una flor segons el seu gust, la posa damunt el tokonoma<\/i> que \u00e9s el lloc d’honor en tota llar japonesa. Cap altra cosa no ser\u00e0 col\u00b7locada prop d’ella que pugui perjudicar l’efecte que ha de produir, ni tan sols una pintura, menys que no hi hagi cap ra\u00f3 est\u00e8tica particular que aconselli aquesta combinaci\u00f3. La flor \u00e9s, doncs all\u00ed, com un pr\u00edncep damunt el seu tron, i els invitats o els deixebles, en entrar a l’estada, la saludaran amb una rever\u00e8ncia profunda, abans de presentar llurs respectes a l’hoste.<\/p>\n

Les escoles<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

En resum, poden dividir-se en dues branques principals: la formalista i la naturalista; la primera cercava inspiraci\u00f3 en les pintures dels mestres, la segona cooiava la natura. \/ Les nostres simpaties personals van, confessem-ho, als arranjaments florals del mestre de te m\u00e9s aviat que als del mestre de les flors. Els primers s\u00f3n art concebut segons el seu objectiu essencial i en terreny de la seva intimitat veritable amb la vida. Ens agradaria d’anomenar aquesta escola natural en contrast a la naturalista i a la formalista. El mestre de te creu que el seu deure es limita a l’elecci\u00f3 de les flors i es deixa contar llur pr\u00f2pia hist\u00f2ria. Entreu a una cambra de te a les acaballes de l’hivern i hi veieu un branquill\u00f3 de cirerer salvatge combinat amb una cam\u00e8lia aponcellada: \u00bfno \u00e9s aix\u00f2 com un eco de l’hivern que se’n va, unit a l’anunciaci\u00f3 de la primavera? O b\u00e9 entreu a la cambra del te en una tarda xafogosa d’estiu i veieu, a l’ombra fresca del tokonoma<\/i>, un simple lliri en un vas penjat; tot degotat de rosada, fa semblant de somriure a la follia de la vida.<\/p>\n

Certament un sal\u00f3 de flors pot ser interessant; per\u00f2 quan es combina un concert amb la pintura i l’escultura, quin enc\u00eds! Sekixiu va posar una vegada algunes plantes aqu\u00e0tiques en un recipient pla per suggerir la vegetaci\u00f3 dels llacs i dls bassiols, i a damunt, a la paret, penjava una pintura de Soami representant \u00e0nec salvatges en ple vol. Shoha, un altre mestre de te, compongu\u00e9 un poema sobre la bellesa de la solitud vora la mar, amb un cremaperfums dels que tenen la forma d’una cabana de pescador i algunes flors silvestres de les que creixen a les platges.<\/p>\n

\/ Aquests exemples ens mostren tota la significaci\u00f3 del sacrifici de les flors. Tal vegada les mateixes flors la comprenen. Elles no s\u00f3n pas covardes com els homes. Algunes de la mor se’n fan una gl\u00f2ria: les flors del cirerer japon\u00e8s que espont\u00e0niament s’abandonen al vent. Aquell qui ha vist les allaus oloroses de Ioshino o d’arashiyana se n’ha pogut informar. Un instant, les flors voleien com n\u00favols de pedres precioses i dansen sobre les aig\u00fces de cristall; despr\u00e9s vogant sobre l’onada somrient, semblen dir: “Ad\u00e9u, primavera! Ens n’anem vers l’Eternitat!”<\/p>\n<\/div>\n

\n
\n

Els mestres del te<\/h2>\n

La bellesa a la vida de cada dia<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

En religi\u00f3, l’Avenir \u00e9s darrera nostre. En Art, el Present \u00e9s etern. Els mestres del te sostenien que el veritable sentit de l’art no era possible sin\u00f3 als qui fan de l’art una influ\u00e8ncia vivent. Per aix\u00f2 procuraven regular llur vida quotidiana sobre el perfecte model de refinament que realitzaven a la cambra de te. En totes les circumst\u00e0ncies es preocupaven de conservar llur serenitat d’esperit i de dirigir la conversa de manera que mai no trenqu\u00e9s l’harmonia circumdant. El tallat i el color dels vestits, l’equilibri dels cossos, la manera de caminar, tot pot servir a la manifestaci\u00f3 d’una personalitat art\u00edstica. Tema seri\u00f3s, a fe, puix que aquell qui no s’ha embellit ell mateix no t\u00e9 dret d’acostar-se a la bellesa. Aix\u00ed, els mestres del te s’esfor\u00e7aven d’\u00e9sser alguna cosa m\u00e9s que un artista; volien \u00e9sser l’art mateix. Era el Zen de l’est\u00e8tica. La perfecci\u00f3 \u00e9s arreu; nom\u00e9s cal que ens preocupem de descobrir-la. Rikiu es pla\u00efa a esmentar un vell poema on es diu: “Als qui nom\u00e9s s’agraden de les flors, jo els voldria mostrar la primavera en plena floresc\u00e8ncia, quan habita les poncelles en treball sobre els turons coberts de neu”.<\/p>\n

El darrer te de Rikiu<\/u><\/i><\/span><\/p>\n

La m\u00e9s m\u00ednima sospita bastava a Hideyoxi per a decidir-lo a una execuci\u00f3 immediata, i no hi havia cap apel\u00b7laci\u00f3 possible a la voluntat del sobir\u00e0 irritat: el sol privilegi que va consentir acordar al qui havia condemnat, era l’honor de morir per la seva pr\u00f2pia m\u00e0.<\/p>\n

El dia fixat per al seu propi sacrifici, Rikiu invita els seus deixebles a la darrera cerim\u00f2nia del te. A l’hora indicada, els invitats es troben tristament vora el p\u00f2rtic. Quan recorrien amb l’esguard l’avinguda del jard\u00ed, els arbres varen semblar que tremolaven i sentiren passar, per les remors de llurs fulles, els sospirs dels fantasmes sense asil. les llanternes de pedra grisa eren semblants a sentinelles solemnes davant le sportes d’Hades. Per\u00f2 una ona d’encens preci\u00f3s els arriba de la cambra del te: \u00e9s la crida que ordena els invitats d’entrar. D’una un avancen i prenen lloc. En el tokonoma<\/i> hi ha susp\u00e8s un kakemono<\/i> on hi ha escrites les meravelloses reflexions d’un vell monjo sobre l’anorreament de totes les coses terrestres. La fressa del tup\u00ed que bull sobre les brases sembla el cant d’una cigala exhalant la seva tristesa a l’estiu que se’n va. … La cerim\u00f2nia ha acabat; els invitats, retenint amb pena llurs ll\u00e0grimes, li diuen ad\u00e9u i abandonen l’estada. a prec de Rikiu, un de sol, el m\u00e9s pr\u00f2xim i el m\u00e9s estimat de tots, romandr\u00e0 i assistir\u00e0 a la fi. Rikiu aleshores es lleva el seu vestit de te, el plega curosament sobre l’estira i apareix guarnit amb el vestit de mort, d’una blancor immaculada. mira amb tendresa la fulla brillant del punyal fatal i li adre\u00e7a aquests versos exquisits:<\/p>\n

Sigues benvinguda,
\n<\/i>oh espasa de l’eternitat!
\n<\/i>A trav\u00e9s de Buda
\n<\/i>i a trav\u00e9s de Daruma, igualment,
\n<\/i>tu t’has obert cam\u00ed.<\/i><\/p>\n

I amb el rostre somrient, Rikiu ha entrat en l’inconegut.<\/p>\n<\/div>\n

\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

La copa de la humanitat \u00a0 | \u00a0 Les escoles del te\u00a0 | \u00a0\u00a0 La cambra del te \u00a0 |\u00a0\u00a0\u00a0 Taoisme i Zenisme \u00a0 |\u00a0\u00a0 Les flors\u00a0\u00a0 |\u00a0 Els mestres del te La copa de la humanitat El Teisme Abans d’esdevenir un beuratge, el te va comen\u00e7ar per \u00e9sser un remei. No \u00e9s sin\u00f3 al … <\/p>\n

Continue reading “Okakura Kakuzo. El llibre del te”<\/span><\/a><\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[17],"tags":[422],"anotacio":[],"civilitzacio":[],"spec":[],"aspecies":[],"Tema poesia":[],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1737"}],"collection":[{"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=1737"}],"version-history":[{"count":0,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/1737\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=1737"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=1737"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=1737"},{"taxonomy":"anotacio","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/anotacio?post=1737"},{"taxonomy":"civilitzacio","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/civilitzacio?post=1737"},{"taxonomy":"spec","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/spec?post=1737"},{"taxonomy":"aspecies","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/aspecies?post=1737"},{"taxonomy":"Tema poesia","embeddable":true,"href":"http:\/\/meumon.synology.me\/museu\/wp-json\/wp\/v2\/Tema poesia?post=1737"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}