Podem plantejar si tota literatura amb hist\u00f2ries humanes pressuposa una concepci\u00f3 de l’home, una antropologia impl\u00edcita. Quan un escriptor imagina un personatge deu tenir certes idees sobre com act\u00faa i perqu\u00e8. [No hi una disciplina concreta. Hi pot tenir a veure la “character theory” dins la narratologia<\/a>, Clifford Geertz en antropologia cultural, Wolfang Iser i sobretot Erich Auerbach (“Mimesis”, 1946), que revisa la hist\u00f2ria de com la literatura occidental representa la realitat humana \u2014com canvia la profunditat psicol\u00f2gica dels personatges, la relaci\u00f3 entre individu i context social, la serietat amb qu\u00e8 es tracten els personatges “baixos”.<\/p>\n [Observem “de fora” qu\u00e8 passa i qu\u00e8 fan els herois de l’\u00e8pica i els personatges de les trag\u00e8dies, sotmesos al dest\u00ed i els d\u00e9us. Els personatges tenen virtuts. Escoltem les emocions que expressen els autors de la l\u00edrica grega. Amb la novel\u00b7la comencem a tenir acc\u00e9s “a dins”, als sentiments i pensaments no expressats en veu alta.\u00a0 En la “causalitat humana” hi entren passions, ambicions “de dins” i determinacions “de fora”, els d\u00e9us, la biologia, traumes infantils, la societat. Podem tenir un dibuix d’una identitat s\u00f2lida o un flux que es va fent.] Podem veure una traject\u00f2ria que va de fora cap a dins, i de l’estabilitat a la dissoluci\u00f3. Ho podem veure com un recorregut paral\u00b7lel al de la religi\u00f3 i la filosofia: del jo substancial de Descartes al jo dissolt de Hume, de l’\u00e0nima immortal de Plat\u00f3 a l'”anatta” budista. En Homer les forces venen de fora (d\u00e9us, dest\u00ed), el personatge sap qui \u00e9s (el seu “kleos”, la seva fama). A la trag\u00e8dia el conflicte \u00e9s entre llibertat i necessitat. Al Renaixement, apareix l’opacitat interior; el personatge Shakesperi\u00e0 comen\u00e7a a dubtar. Al sXIX el determinisme torna (per\u00f2 des de baix: biologia, societat). Al sXX el personatge modernista \u00e9s un flux, el postmodern una construcci\u00f3 sense centre.<\/p>\n Literatura grega<\/a><\/strong><\/p>\n L’\u00e8pica hom\u00e8rica: l’hum\u00e0 com a camp de batalla de forces exteriors. A la “Il\u00edada” i l'”Odissea”, els personatges no tenen vida interior en el sentit modern. Quan Agam\u00e8mnon pren Briseida a Aquil\u00b7les, Homer no descriu un proc\u00e9s intern de deliberaci\u00f3 \u2014descriu una “intervenci\u00f3 divina”: Atena li agafa els cabells per aturar-lo. Les decisions importants v\u00e9nen de fora. L’hum\u00e0 \u00e9s un lloc on actuen forces que el transcendeixen \u2014els d\u00e9us, el dest\u00ed (“moira”), la passi\u00f3 (“thumos”). Aix\u00f2 no significa que els personatges siguin plans: Aquil\u00b7les \u00e9s extraordin\u00e0riament complex. Per\u00f2 la seva complexitat \u00e9s la d’un home atrapat entre forces, no la d’un subjecte que s’examina. Bruno Snell (“The Discovery of the Mind”, 1946) argumenta que els grecs hom\u00e8rics no tenien encara un concepte unitari de l’\u00e0nima \u2014el “thumos”, el “nous”, el “psyche” eren quasi entitats separades. L’hum\u00e0 hom\u00e8ric \u00e9s, en cert sentit, plural per dins.<\/p>\n La l\u00edrica arcaica: el descobriment de la subjectivitat. Safo, Arqu\u00edloc, P\u00edndaro: aqu\u00ed apareix per primera vegada una veu que diu “jo sento, jo pateixo, jo desitjo”. Safo descriu els s\u00edmptomes f\u00edsics de la gelosia amb una precisi\u00f3 que sembla moderna \u2014cor que bat, foc sota la pell, ulls que no veuen. L’\u00e9sser hum\u00e0 \u00e9s un subjecte d’experi\u00e8ncia interior intensa, per\u00f2 aquesta experi\u00e8ncia \u00e9s immediata, no reflexiva. No s’analitza el sentiment: s’expressa. La introspecci\u00f3 moderna \u2014observar-se a un mateix observant\u2014 encara no hi \u00e9s.<\/p>\n La trag\u00e8dia: l’hum\u00e0 entre llibertat i necessitat. Aqu\u00ed l’antropologia es complica enormement i, per a molts, arriba al seu punt m\u00e9s alt. \u00c8squil: l’hum\u00e0 apr\u00e8n per sofriment (“pathei mathos”). Hi ha una pedagogia del dest\u00ed. Agam\u00e8mnon, Clitemnestra, Orestes: cada acci\u00f3 genera conseq\u00fc\u00e8ncies que generen nous actes en una cadena necess\u00e0ria. L’antropologia \u00e9s quasi dial\u00e8ctica: l’hum\u00e0 es constitueix a trav\u00e9s del conflicte i la culpa transgeneracional. S\u00f2focles: el “hybris” no \u00e9s simplement arrog\u00e0ncia \u2014\u00e9s la incapacitat de veure els propis l\u00edmits. \u00c8dip no \u00e9s un malvat: \u00e9s alg\u00fa que no pot suportar no saber. La seva ru\u00efna ve d’una virtut portada fins a l’extrem. L’antropologia \u00e9s tr\u00e0gica en sentit estricte: les millors qualitats humanes, sense la mesura adequada, destrueixen. Eur\u00edpides: \u00e9s el gran modernitzador. Medea sap que el que va a fer \u00e9s horrible i ho fa igualment. Per primera vegada tenim un personatge que s’observa a si mateix des de dins, que veu el conflicte interior amb lucidesa i no pot \u2014o no vol\u2014 aturar-se. Arist\u00f2til ja no l’entenia b\u00e9. Nosaltres s\u00ed.<\/p>\n La novel\u00b7la hel\u00b7len\u00edstica i romana: l’individu en el m\u00f3n social. Les novel\u00b7les de Longus (“Dafnis i Cloe”), Apuleu (“L’ase d’or”), Petroni (“Satiric\u00f3”) mostren personatges que es mouen en un m\u00f3n social concret, que pateixen aventures, que aprenen. L’antropologia impl\u00edcita comen\u00e7a a ser formativa: el personatge canvia a trav\u00e9s de l’experi\u00e8ncia. Apareix la noci\u00f3 que els humans “es fan” a trav\u00e9s del que viuen \u2014que l’experi\u00e8ncia modela el car\u00e0cter.<\/p>\n Literatura medieval<\/strong><\/p>\n Dante, els romans cavallerescos, els “fabliaux”, dues antropologies. sXVII El Renaixement i el barroc: la complexitat i la m\u00e0scara<\/strong><\/p>\n Shakespeare representa potser el salt m\u00e9s gran en la hist\u00f2ria de l’antropologia liter\u00e0ria impl\u00edcita. Hamlet \u00e9s el primer personatge de la literatura que sembla tenir una vida interior que excedeix qualsevol explicaci\u00f3 \u2014ni els d\u00e9us, ni l’humor, ni el pecat, ni la classe social l’expliquen del tot. Quan Hamlet parla sol, no ens explica el que sent: “pensa en veu alta”, i el pensament es contradiu, s’atura, canvia de direcci\u00f3. L’antropologia shakespeariana \u00e9s opaca i excedent: els personatges no s’expliquen completament a si mateixos ni als altres. Iago no sap del tot per qu\u00e8 fa el que fa. Macbeth veu el que fa i ho fa igualment. Aix\u00f2 \u00e9s radicalment modern. El segle XVIII: sentiment, societat i educaci\u00f3<\/strong><\/p>\n El novel\u00b7la sentimental (Richardson, Rousseau): l’hum\u00e0 \u00e9s essencialment bo, i el que el corromp \u00e9s la societat artificial. El sentiment \u00e9s la guia moral m\u00e9s fiable \u2014el cor no ment quan la societat no l’ha perverted. L’antropologia \u00e9s rousseauniana avant la lettre. La novel\u00b7la de formaci\u00f3 (“Bildungsroman”): el “Wilhelm Meister” de Goethe estableix el model. L’hum\u00e0 no neix fet sin\u00f3 que es “forma” a trav\u00e9s de l’experi\u00e8ncia, l’error, les relacions, la cultura. L’antropologia \u00e9s evolutiva i processal: la identitat \u00e9s un projecte, no una ess\u00e8ncia donada. La novel\u00b7la realista anglesa (Fielding, Austen): l’hum\u00e0 \u00e9s un \u00e9sser social que s’autoenganya sistem\u00e0ticament. Jane Austen \u00e9s una psic\u00f2loga extraordin\u00e0ria de la racionalitzaci\u00f3: els personatges creuen que actuen per motius nobles quan actuen per vanitat, por o inter\u00e8s. L’antropologia \u00e9s cr\u00edtica i ir\u00f2nica.<\/p>\n El segle XIX: la determinaci\u00f3 social i biol\u00f2gica<\/strong><\/p>\n El naturalisme (Zola, Gald\u00f3s): l’hum\u00e0 \u00e9s el producte de l’her\u00e8ncia biol\u00f2gica i el medi social. “Germinal” no t\u00e9 veritables protagonistes individuals \u2014la mina, la classe, la biologia determinen els comportaments. L’antropologia \u00e9s quasi mecanicista: l’individu \u00e9s l’efecte de causes que el precedeixen. El segle XX: el trauma, l’inconscient i la dissoluci\u00f3 del jo<\/strong><\/p>\n La novel\u00b7la modernista: Joyce, Woolf, Proust. L’antropologia impl\u00edcita \u00e9s que la consci\u00e8ncia \u00e9s un flux no lineal, que el temps psicol\u00f2gic no coincideix amb el cronol\u00f2gic, que la identitat no \u00e9s un nucli estable sin\u00f3 una construcci\u00f3 narrativa constant. Woolf en particular pressuposa que l’hum\u00e0 \u00e9s sobretot percepci\u00f3 i relaci\u00f3, no subst\u00e0ncia. A partir dels anys 20-30, efectivament, els personatges literaris comencen a tenir “traumes infantils” que expliquen el present. Tennessee Williams, Eugene O’Neill: el passat familiar determina el present de manera quasi mec\u00e0nica. \u00c9s el freudianisme vulgaritzat com a model narratiu. L’existencialisme: Sartre, Camus, Kafka. L’antropologia \u00e9s radicalment lliure i radicalment sola. Meursault (“L’estranger”) \u00e9s un personatge que no t\u00e9 vida interior convencional \u2014no s’explica per traumes, ni per societat, ni per biologia. La seva indifer\u00e8ncia \u00e9s la forma que pren la llibertat quan s’ha eliminat tot fonament. Kafka pressuposa que l’hum\u00e0 \u00e9s un \u00e9sser que busca sentit en un sistema que no en t\u00e9. La novel\u00b7la nord-americana del mig segle (Salinger, Updike, Cheever): l’hum\u00e0 \u00e9s un \u00e9sser que s’avorreix i no sap per qu\u00e8, que t\u00e9 tot el que hauria de fer-lo feli\u00e7 i no ho \u00e9s. L’antropologia impl\u00edcita \u00e9s la del malestar en la civilitzaci\u00f3 \u2014freudiana, per\u00f2 en clau sociol\u00f2gica.<\/p>\n Finals del XX: la identitat com a construcci\u00f3 i la metaficci\u00f3<\/strong><\/p>\n El postmodernisme (Pynchon, DeLillo, Borges): l’hum\u00e0 \u00e9s un \u00e9sser constru\u00eft per discursos \u2014la identitat no \u00e9s un interior sin\u00f3 un efecte de llenguatges, narracions, institucions. Els personatges postmoderns sovint no saben qui s\u00f3n perqu\u00e8 el text mateix q\u00fcestiona si hi ha alg\u00fa. La literatura postcolonial (Achebe, Morrison, Rushdie) tindria una antropologia impl\u00edcita \u00e9s que la identitat \u00e9s sempre negociada entre cultures, que el jo es forma en la tensi\u00f3 entre tradicions i que el trauma col\u00b7lectiu \u00e9s tan constitutiu com el trauma individual.<\/p>\n [A l’hora de pensar la “causalitat humana”, podem especular per\u00f2 finalment qui ens d\u00f3na informaci\u00f3 sobre una vida \u00e9s una biografia. Podem plantejar si b\u00e0sicament descriu, presentant documents o imaginant que s’\u00e9s testimoni visual dels fets de la vida, o si t\u00e9 la pretensi\u00f3 d’explicar presentant una acci\u00f3 com a resultat de les circumst\u00e0ncies, del car\u00e0cter o de les expectatives del subjecte. Som un personatge “llen\u00e7at al m\u00f3n” i ens van passant coses que patim o aprofitem? Som un personatge que arriba al m\u00f3n amb un projecte i s’obre cam\u00ed?]<\/p>\n El pol “llan\u00e7at al m\u00f3n”<\/strong><\/p>\n Pierre Bourdieu va escriure un article breu per\u00f2 devastador: “La il\u00b7lusi\u00f3 biogr\u00e0fica” (1986). L’argument \u00e9s que la biografia pressuposa que una vida t\u00e9 la coher\u00e8ncia d’una narraci\u00f3 \u2014un inici, un desenvolupament, un final amb sentit\u2014 quan en realitat una vida \u00e9s una s\u00e8rie d’esdeveniments en camps socials diversos, sense necessitat de coher\u00e8ncia interna. La biografia construeix retrospectivament una l\u00f2gica que no existia mentre es vivia. El subjecte biogr\u00e0fic \u00e9s en part una ficci\u00f3 narrativa \u2014tant la que el bi\u00f2graf construeix com la que el propi subjecte construeix de si mateix al llarg de la vida. Bourdieu proposa substituir la narrativa biogr\u00e0fica per l’an\u00e0lisi de traject\u00f2ries en camps: com el subjecte es mou en l’espai social, amb quin capital (econ\u00f2mic, cultural, simb\u00f2lic), en quines condicions estructurals. Aqu\u00ed el pes explicatiu cau clarament sobre el costat de el que li passa \u2014la posici\u00f3 social, l’origen, les estructures objectives.<\/p>\n Tradicions que emfatitzen la determinaci\u00f3 estructural: El marxisme, la biografia d’un individu \u00e9s llegible en termes de la seva posici\u00f3 de classe. Luk\u00e1cs deia que fins i tot les novel\u00b7les que semblen purament individuals revelen les contradiccions de classe de la seva \u00e8poca. El naturalisme literari, l’individu \u00e9s el producte de l’her\u00e8ncia i el medi, Zola. El freudianisme, la vida adulta \u00e9s determinada pels primers anys. La biografia hauria de cercar en la infantesa les claus del present. Bourdieu, l’habitus \u2014les disposicions incorporades en la socialitzaci\u00f3 prim\u00e0ria\u2014 determina com l’agent percep i actua en el m\u00f3n, sense que en sigui conscient. En totes aquestes visions, la biografia explicativa ha de cercar darrere del subjecte \u2014les forces que l’han produ\u00eft sense que ell ho s\u00e0piga.<\/p>\n El pol “s’obre cam\u00ed”<\/strong><\/p>\n Wilhelm Dilthey argumenta que comprendre una vida humana requereix un tipus de coneixement diferent del cient\u00edfic-natural. No es tracta de trobar causes que produeixin efectes, sin\u00f3 de captar el sentit d’una traject\u00f2ria vital des de dins. El seu concepte clau \u00e9s el de Zusammenhang des Lebens \u2014la connexi\u00f3 o trama de la vida. Una vida no \u00e9s una suma de fets sin\u00f3 una estructura en qu\u00e8 cada element remet als altres. La biografia que es limita a descriure fets sense captar aquesta trama interior no explica res. Introdueix tamb\u00e9 la noci\u00f3 de Lebenslauf (curs de vida) vs. Lebensgeschichte (hist\u00f2ria de vida): el primer \u00e9s la seq\u00fc\u00e8ncia objectiva d’esdeveniments; el segon \u00e9s la manera com el subjecte els integra en una narrativa amb sentit. La biografia bona hauria de captar el segon, no sols el primer. ( Der Aufbau der geschichtlichen Welt in den Geisteswissenschaften (1910), que es pot traduir com “La construcci\u00f3 del m\u00f3n hist\u00f2ric en les ci\u00e8ncies de l’esperit.”)<\/p>\n Tradicions que emfatitzen l’ag\u00e8ncia i el projecte: L’existencialisme, Sartre diu que l’exist\u00e8ncia precedeix l’ess\u00e8ncia \u2014l’hum\u00e0 no t\u00e9 una naturalesa donada sin\u00f3 que es fa a trav\u00e9s de les seves tries. La biografia hauria de mostrar com el subjecte assumeix o fuig de la seva llibertat. El seu estudi sobre Flaubert (“L’Idiot de la Famille”) \u00e9s un intent colossal de combinar marxisme i existencialisme: Flaubert \u00e9s produ\u00eft per la seva classe i fam\u00edlia, per\u00f2 tamb\u00e9 tria la seva neurosi. La psicologia de Viktor Frankl, fins i tot en les condicions m\u00e9s extremes (Frankl era supervivent d’Auschwitz), l’hum\u00e0 conserva la capacitat d’escollir l’actitud davant el que li passa. La biografia significativa \u00e9s la d’alg\u00fa que d\u00f3na sentit al que viu, no sols la d’alg\u00fa que pateix o gaudeix passivament. Un problema, potser irresoluble. La biografia s’escriu cap enrere \u2014des del final cap al principi, o almenys sabent com acaba\u2014 per\u00f2 una vida es viu cap endavant, en la incertesa. Quan el bi\u00f2graf explica per qu\u00e8 Napole\u00f3 va decidir envair R\u00fassia, sap que va perdre. Napole\u00f3 no ho sabia. Aquesta asimetria temporal fa que tota biografia tendeixi a construir una coher\u00e8ncia retrospectiva que sobreestima la l\u00f2gica de les decisions i subestima la conting\u00e8ncia, la sort, els camins no presos. La vida viscuda \u00e9s plena de bifurcacions; la vida narrada tendeix a semblar necess\u00e0ria. Alguns estudis: Ira Bruce Nadel, “Biography: Fiction, Fact and Form”, 1984, examina la tensi\u00f3 entre la biografia com a narraci\u00f3 liter\u00e0ria i com a document hist\u00f2ric. Leon Edel, bi\u00f2graf de Henry James i te\u00f2ric del g\u00e8nere va argumentar que la biografia moderna havia d’incorporar la psicologia profunda \u2014no sols els fets sin\u00f3 les motivacions inconscients. Paul Murray Kendall, “The Art of Biography”, 1965 distingeix entre la biografia com a cr\u00f2nica (acumulaci\u00f3 de fets) i la biografia com a recreaci\u00f3 (interpretaci\u00f3 d’una vida). [Spengemann The forms of autobiography, 1980]<\/p>\n Autonarraci\u00f3 i identitat<\/strong><\/p>\n Una biografia ens descriu i fins i tot pot pretendre explicar una vida humana com a resultat de circumst\u00e0ncies, o del car\u00e0cter del subjecte. La filosofia actual, per exemple Dennet proposen la idea de “centre de gravetat narrativa” com a base per entendre el que abans en d\u00e8iem “el jo”. No hi hauria un jo autor de la narraci\u00f3 sin\u00f3 que emergeix a partir de la narraci\u00f3 [l’activitat d’un cervell sense identitat genera una narraci\u00f3 i d’aqu\u00ed en surt un jo. Podem entendre que un mica estem actuant impl\u00edcitament com uns bi\u00f2grafs de nosaltres mateixos, interpretant i explicant-nos la nostra pr\u00f2pia vida i que per tant reelaborem i deformem aquesta narraci\u00f3 deformem m\u00e9s o menys els fets com alguns bi\u00f2grafs que fan hagiografies. A mesura que passa el temps revisem i modifiquem aquesta autobiografia que ens expliquem segons si les expectatives es compleixen o es frustren]. Mem\u00f2ria reconstructiva i biaixos La revisi\u00f3 din\u00e0mica de l’autobiografia La pregunta de fons [Igual que l’autonarraci\u00f3 ens aporta un relat sobre nosaltres mateixos, tamb\u00e9 “dibuixem una foto” de nosaltres mateixos que t\u00e9 difer\u00e8ncies amb les fotos objectives.] Literatura Podem plantejar si tota literatura amb hist\u00f2ries humanes pressuposa una concepci\u00f3 de l’home, una antropologia impl\u00edcita. Quan un escriptor imagina un personatge deu tenir certes idees sobre com act\u00faa i perqu\u00e8. [No hi una disciplina concreta. Hi pot tenir a veure la “character theory” dins la narratologia, Clifford Geertz en antropologia cultural, Wolfang Iser … <\/p>\n
\n
\nEl naturalisme de Zola veu l’home determinat per la circumst\u00e0ncia socioecon\u00f2mica. Dostoievski el veu determinat pel que vol ser. Els personatges de Joyce o Woolf s\u00f3n un seguit de sensacions amb una connexi\u00f3 feble. Alguns segueixen Freud i veuen els personatges determinats per traumes infantils. Altres es troben avorrits [estem programats per lluitar per sobreviure; i un cop hem sobreviscut ens avorrim i ens deprimim].<\/p>\n
\nL’antropologia alta (Dante): l’hum\u00e0 \u00e9s una \u00e0nima en tr\u00e0nsit cap a D\u00e9u o allunyant-se’n. Tota l’acci\u00f3 humana \u00e9s llegible en termes de la seva orientaci\u00f3 \u00faltima. Els personatges de la “Divina Com\u00e8dia” estan fixats per sempre en el gest que els defineix \u2014Francesca en el desig, Ulisses en la curiositat. S\u00f3n gaireb\u00e9 al\u00b7legories de passions.
\nL’antropologia baixa (“fabliaux”, Boccaccio): l’hum\u00e0 \u00e9s un animal astut que busca plaer i evita el dolor, que enganya i \u00e9s enganyat, que t\u00e9 cos i apetits. El “Decamer\u00f3” pressuposa que la intel\u00b7lig\u00e8ncia pr\u00e0ctica (“ingegno”) \u00e9s la qualitat humana central \u2014no la virtut moral ni la gr\u00e0cia divina.<\/p>\n
\nEl barroc afegeix la noci\u00f3 de l’engany i l’aparen\u00e7a: Calder\u00f3n (“La vida es sue\u00f1o”), Graci\u00e1n (“L’Oracular Manual”). L’hum\u00e0 \u00e9s un \u00e9sser que es disfressa, que calcula la impressi\u00f3 que causa, que viu en un teatre social. L’antropologia barroca \u00e9s teatral i estrat\u00e8gica.<\/p>\n
\nDostoievski: reacci\u00f3 contra el determinisme. Els seus personatges fan coses contra el seu propi inter\u00e8s per demostrar que s\u00f3n lliures \u2014l’home del subs\u00f2l prefereix patir que admetre que \u00e9s determinat. L’antropologia dostoievskiana \u00e9s paradoxal i abissal: la llibertat humana es manifesta precisament en la capacitat d’autodestrucci\u00f3. Tolstoi: l’hum\u00e0 t\u00e9 una vida interior enorme que rarament coincideix amb el que diu o fa socialment. La mort d’Ivan Ilyich \u00e9s una meditaci\u00f3 sobre com vivim enganyats fins que la mort ens for\u00e7a a veure’ns.<\/p>\n
\nBiografia<\/h2>\n
\nLa psicologia narrativa de Paul Ricoeur, la identitat personal \u00e9s una identitat narrativa \u2014el subjecte es constitueix a si mateix narrant la seva vida, integrant els esdeveniments en una trama coherent. No \u00e9s que la coher\u00e8ncia sigui una il\u00b7lusi\u00f3 (contra Bourdieu): \u00e9s una tasca que el subjecte realitza activament. La seva obra “Temps i Narraci\u00f3” i “Si mateix com un altre” s\u00f3n els textos fonamentals aqu\u00ed. Idem vs. Ipse: hi ha dos sentits de la identitat personal. La identitat “idem” \u00e9s la perman\u00e8ncia del car\u00e0cter \u2014els trets, les disposicions, el que un \u00e9s de manera relativament estable. La identitat “ipse” \u00e9s la fidelitat a la pr\u00f2pia paraula, al propi projecte \u2014el que un promet ser. Una biografia que sols captura la identitat “idem” descriu un car\u00e0cter. Una biografia que capta la identitat “ipse” narra un comprom\u00eds amb si mateix que es desplega en el temps. La relaci\u00f3 entre les dues no \u00e9s simple: el car\u00e0cter (el que t’ha fet la vida, l’origen, les circumst\u00e0ncies) \u00e9s el material sobre el qual el projecte (el que tries ser) treballa. No hi ha projecte sense car\u00e0cter, per\u00f2 el car\u00e0cter no determina completament el projecte.<\/p>\n
\n\u00c9s el problema que Tolstoi veia perfectament a “Guerra i Pau”: els historiadors expliquen les batalles com si els generals haguessin tingut el control, quan en la realitat del camp de batalla tot era caos i atzar. El mateix val per a les biografies.<\/p>\n
\n[\u00c9s important notar que aquesta narraci\u00f3 que emergeix, un cop est\u00e0 en marxa \u00e9s capa\u00e7 d’influir al seu torn als processos del cervell i el cos; hi ha causalitat top down.]
\nLa psicologia ha identificat mecanismes que formen o distorsionen aquesta narraci\u00f3:<\/p>\n
\nDes de Bartlett (1932) sabem que no “recuperem” records sin\u00f3 que els *reconstru\u00efm* cada vegada, i en fer-ho els acomodem a les creences i expectatives actuals. Cada acte de recordar \u00e9s lleugerament un acte de reescriure. Consistency bias \u2014 Tendim a creure que sempre hem pensat i sentit com pensem i sentim ara. McFarland i Ross van demostrar, per exemple, que persones que havien millorat les seves relacions de parella recordaven el passat pitjor del que l’havien avaluat en aquell moment, per fer la millora m\u00e9s coherent. Beneficence bias \/ Self-serving bias \u2014 Els \u00e8xits tendim a atribuir-los al car\u00e0cter, els fracassos a les circumst\u00e0ncies. Exactament l’invers del que fem amb els altres (error fonamental d’atribuci\u00f3).[com els CEOS dels bancs que cobren vagi b\u00e9 o malament]. El “jo” del pic i el final \u2014 Kahneman va mostrar que no recordem experi\u00e8ncies sin\u00f3 “resums” d’experi\u00e8ncies, dominats pel moment de m\u00e0xima intensitat i pel final. Aix\u00f2 distorsiona enormement com narrem fins i tot episodis recents.<\/p>\n
\nDan McAdams ha desenvolupat durant d\u00e8cades la idea de la *narrative identity* com a camp emp\u00edric. Les seves troballes suggereixen que les persones amb major benestar psicol\u00f2gic tendeixen a construir narratives de “redemption sequences”, experi\u00e8ncies dolentes que porten a un creixement o aprenentatge. Les persones amb menor benestar construeixen “contamination sequences”, moments bons que acaben malament i taquen tot el que ve despr\u00e9s. El que \u00e9s remarcable \u00e9s que la mateixa vida objectiva pot narrar-se d’una o altra manera, i la direcci\u00f3 causal sembla anar en els dos sentits: la narraci\u00f3 afecta el benestar, i el benestat afecta com es narra. [causalitat top-down \u00a0 (Emerg\u00e8ncia de propietats<\/a>, \u00a0El jo, invariants i continu\u00eftat<\/a> (2022))].
\nTimothy Wilson al seu llibre “Redirecting” argumenta que intervenir en la narraci\u00f3 que una persona fa de si mateixa pot tenir efectes terap\u00e8utics profunds, de vegades m\u00e9s r\u00e0pids que la ter\u00e0pia tradicional. [L’autoajuda de la filosofia positiva i el conte “El que fa l’home de casa sempre est\u00e0 b\u00e9”]
\nLa Terror Management Theory (Greenberg, Solomon, Pyszczynski) suggereix que part de la necessitat de construir una narrativa coherent i positiva de nosaltres mateixos t\u00e9 una funci\u00f3 de gesti\u00f3 de l’ansietat existencial: necessitem creure que la nostra vida “significa” alguna cosa i t\u00e9 una traject\u00f2ria. Shelley Taylor va estudiar el que va anomenar “positive illusions”, i va trobar que les persones amb una visi\u00f3 lleugerament inflada de si mateixes, del seu control sobre les circumst\u00e0ncies i del seu futur tendien a tenir millor salut mental que les persones amb una visi\u00f3 estrictament realista. Els depressius, paradoxalment, tendeixen a ser m\u00e9s precisos en certes avaluacions objectives. [Funcionem com un bi\u00f2graf tendint a la hagiografia].<\/p>\n
\nTot aix\u00f2 porta a una tensi\u00f3 filos\u00f2fica que la psicologia no pot resoldre sola: si el jo “\u00e9s” la narraci\u00f3, llavors no hi ha un “jo real” respecte al qual la narraci\u00f3 sigui m\u00e9s o menys fidel. L’error i la fidelitat pressuposen un original. Per\u00f2 si el jo \u00e9s narratiu fins a l’arrel, potser la pregunta no \u00e9s si ens “deformem” sin\u00f3 quines narracions ens permeten viure millor, relacionar-nos millor, o ser m\u00e9s lliures. Ricoeur deia que la ficci\u00f3 \u00e9s el laboratori de la identitat. Potser l’autobiografia que ens expliquem \u00e9s, inevitablement, una ficci\u00f3 necess\u00e0ria, per\u00f2 no totes les ficcions s\u00f3n equivalents.<\/p>\n
\nQuan se’ns presenten imatges del nostre rostre en un espectre de versions lleugerament embellides o lleugerament deteriorades, tendim a recon\u00e8ixer i preferir les versions un 20% m\u00e9s atractives com a “nosaltres” (Gabriel Triver).
\nLa informaci\u00f3 visual que tenim de nosaltres mateixos \u00e9s la d’un mirall, amb imatge invertida i normalment est\u00e0tica. Nicholas Epley va estudiar com les persones reconeixen millor la versi\u00f3 especular del seu propi rostre, mentre que els coneguts reconeixen millor la versi\u00f3 fotogr\u00e0fica real. Ens veiem est\u00e0tics i controlats; els altres ens veuen en moviment, amb les microexpressions, els tics, la postura (Bella DePaulo).
\nSobreestimem consistentment quanta atenci\u00f3 els altres posen en nosaltres, en la nostra aparen\u00e7a i en els nostres errors. Ens veiem m\u00e9s al centre de l’escena del que realment estem (spotlight effect” \u2014 Thomas Gilovich).
\nLa imatge corporal s’ha estudiat for\u00e7a. M\u00e9s enll\u00e0 dels trastorns com la dismorfia corporal o l’anor\u00e8xia, on la distorsi\u00f3 \u00e9s severa i patol\u00f2gica, en la poblaci\u00f3 general les dones tendeixen a sobreestimar les seves dimensions corporals de manera sistem\u00e0tica mentre que els homes tendeixen a subestimar-les o a veure’s menys musculats del que s\u00f3n (Cash i Pruzinsky).
\n[En realitat l’autonarraci\u00f3 \u00e9s un conte il\u00b7lustrat.] L’autoimatge visual i autonarraci\u00f3 no s\u00f3n independents, ambdues es es co-construeixen: la narraci\u00f3 que fem de nosaltres tendeix a seleccionar i fixar certes “fotos” mentals com a representatives, i aquestes imatges a la vegada ancoren i confirmen la narraci\u00f3. Un estudi de Conway sobre la “mem\u00f2ria autobiogr\u00e0fica” mostra que quan recordem episodis del passat lluny\u00e0 tendim a veure’ns des de fora, en tercera persona, com si f\u00f3ssim un personatge. Quan recordem episodis recents tendim a veure des dels nostres propis ulls. Aquesta transici\u00f3 suggereix que a mesura que els records s’integren en la narrativa autobiogr\u00e0fica es “biografien”, es converteixen en escenes d’una hist\u00f2ria on el protagonista \u00e9s gaireb\u00e9 un altre. Nabokov a Parla, mem\u00f2ria descriu els records de la inf\u00e0ncia com una s\u00e8rie d’illetes lluminoses envoltades de foscor, i el que fa l’autobi\u00f2graf \u00e9s construir ponts entre illes que potser mai no van estar connectades. La narrativa \u00e9s precisament aquests ponts, la foscor entre les imatges no es veu per\u00f2 \u00e9s la major part del volum.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"