Exclamació en poesia i filosofia, desembre 98
[NOTA per un assaig curt en filosofia: si Paul Valery deia que tota poesia era el desenvoluapmetn d’una exclamació , acte de locució diferent del descriptiu, l’exclamació és valoració i sentiment. Doncs la filosofia en el fons no deixa de ser el mateix: poesia i filsoofia no deixen de ser un moviment que diu “Això!, denotant l’important o el rellevant”
Jo deia que hi ha tres tipus d’activitat en filosofia, anàlisi de discursos, buscant coherència interna, deduccions, valoració, què és l’important, el moral, el rellevant, l’interessant, i l’especulació o el postulat.
L’exclamció de la poesia és una exclamació creativa, poiesis, noves paraules, nous significats, noves metàfores, de fet, noves estructures cognitives per conèixer el món.
L’exclamació filosòofica també és creativa, ens diu “mira, idees !! i igual que la pesia abstrau un aaspecte i el posa sota un nou prisma, igualment ho fa la filo, quan es proposa un sistema de ctaegories, com Plató, Aristòtil.
Això és el que diu M. Rius de fer una filosofia d’ontologia, ontologia és proposafr ctagories, una malla per entendre el món, com diu Witggenstein.
Jo a la tesi proposaré un conjunt de categories per entendre l’home, és la meva anàlisi , i alhora la meva exclamació.
Al final acabo capgirant Kant, i dic que som noumènicament determinats (sempre puc donar la volta i dir que la física no és el noumen, el real subjhacent, sinó una construcció instrumentaista, però de fet al final és adoptar el punt de vista subv specie aeternitatis) i fenomènicament lliures.
però immediatament afegeixo, el que compte és el fenomen, el nostre estar en el món.
Que els que creen són els poetes i els filòsfos reforçaria la idea que les dues activitats, quan són bones, són en realitat una exclamació: mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms!
Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression.
But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.
Pesnar és fer isomorfiesmes entre experiències i signes.
Pot ser una referència 1 a 1, elements a element, com en el pensament analític, o bé una correspondència estrcutura a estrcutura, per exemple, una anella de metall o l’anella d’una sardana. A peces, o global i metafòric.
PAUL VALERY (1974). Cahiers. Paris: Gallimard
II 1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
repassat fins <cahiers ii, p. 1142
Lligar-ho amb Hölderlin
i
també amb Aristòtil: l’origen de la filosofia és l’admiraciço, l’astorament.
fet museu