Calendari BCNSWING 1

https://www.allaboutjazz.com/birthday-calendar/

gener

1 al minns, 4 slim gaillard, Milt Jackson

4 Frank Wess

7 henry red allen

Henry James “Red” Allen va néixer a New Orleans un 7 de gener de 1908. Amb setze anys ja tocava la trompeta professionalment amb diverses bandes, a vegades als vaixells que remuntaven el riu Mississippi. Va incorporar les innovacions de Louis Armstrong i, igual que ell, es va traslladar a Chicago, a la banda de King Oliver, i més tard a New York. Va tocar amb Louis Russell, Fletcher Henderson, Fats Waller, Jelly Roll Morton i altres. Va ser valorat per la varietat de les seves frases.

Ens plau presentar-vos el trompetista “Red” Allen en aquest soundie i, de propina, uns balladors extraordinaris de qui no en coneixem més videos. Als crèdits apareixen com “Freddie & Flo”, “Slap & Happy”, “Snap & Snappy”. A uns els veiem executar uns espagats amb una facilitat insultant. Podrien rivalitzar amb els Nicholas Brothers. (Per cert que el mot “espagat”, corresponent a “split” en anglès, no apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans però sí al Termcat.cat. Per si algun soci/a s’inquietava). També veiem una parella fer passes de lindy i uns boogie backs; el leader un homenet baixet, amb una americana quatre talles més gran del que li correspondria. Tot plegat en una festa on tothom s’ho passa la mar de bé.

[ https://youtu.be/0L5wlcYswEQ henry red allen reserva ]

10 Max Roach

12 Jay McShann

13 Joe Pass

13 Melba liston, dona trombonista https://en.wikipedia.org/wiki/Melba_Liston

Melba Liston va néixer un 13 de gener de 1926 a Kansas City i ja de petita era un prodigi musical. Amb sis anys, sense haver estudiat música, es va empescar una manera de xifrar les cançons que sentia a la ràdio per poder-les cantar després. Un bon dia va veure un trombó a un aparador i li va demanar a la seva mare de comprar-lo. Tot i que amb pocs recursos, la mare la va complaure i Melba el va aprendre a tocar pràcticament sola, tot i que encara no havia crescut prou per allargar la vara fins al final i fer les notes més greus. Va coincidir a l’institut amb el saxofonista Dexter Gordon, que anys més tard li dedicaria la seva composició “Mischivious Lady” (Senyora entremaliada). El 1937 se’n va a Los Angeles amb la seva mare i als setze anys ja tocava professionalment en bandes. Però a més de tocar, va aprendre a escriure música i fer arranjaments. Va treballar com a trombonista i escrivint música per les orquestres de Gerald Wilson, Count Basie i Dizzy Gillespie i altres bandes. Era tan creativa tocant com esccrivint música.

La podem veure aquí amb l’orquestra de Quincy Jones en una gira per Europa de 1960, solista en el tema “My reverie”: https://youtu.be/ojwANp_D_fE

I aquí la podem escoltar en àlbum sencer enregistrat sota el seu nom, “Melba Liston and her bones” (1956-1958), amb temes que ballaríem ben a gust: https://youtu.be/8s-kcloC-fI

Per saber-ne més: http://archives.susanfleet.com/documents/melba_liston.html

15 gene krupa

17 Eartha Kid

https://youtu.be/6khQvOlwkcw

Eartha Kitt va néixer un 17 de gener de 1927. Ho tenia tot, talent per cantar, ballar i actuar, bellesa, elegància, glamur.  Amb 18 anys ja actuava a Broadway. Havia estat a la prestigiosa companyia de dansa de Katherine Dunham. A la dècada dels 50 va tenir grans èxits com “Santa Baby”, que segur que us sona, o C’est si bon. Va fer el paper de Catwoman a la sèrie Batman el 1967.

En un sopar a la Casablanca, li van preguntar per la guerra del Vietnam i va respondre que “enviaven el millor del país a que els disparessin i mutilessin i que no era d’estranyar que el jovent es rebelés i fumés marihuana”. La seva carrera als USA se’n va ressentir i va estar uns anys de gira per Europa i Àsia. Més tard va tornar a Broadway on va tenir força èxits. Va posar la veu a personatges de Disney com la Yzma de “The Emperor’s New Groove” (2000).

Primer us proposem “Monotonous” on la podem veure ballar i cantar. I després l’inoblidable “Santa baby” https://youtu.be/Mk_GmhD053E . Ja tenia raó Orson Welles quan deia d’ella que era la dona més excitant del món!

23 gener django reinhardt

La gent Roma, el poble romaní, hauria emigrat des del Rajasthan, al nord de la Índia, cap a l’any 1050. Es van dispersar per Europa i més tard pels Estats Units, sovint amb tipus de vida nòmada que no encaixava amb el règim feudal lligat al conreu de la terra, cosa que els va fer objecte de marginació. Als Balcans s’anomenen kalderash. Al nord d’àfrica, península ibèrica i sud de França es diuen calé o gitanos. I a la zona d’Alsàcia, manouches o sintis.

I un d’aquests manouches va ser el guitarrista Django Reinhardt, nascut un 23 de gener de 1910 a Liberchies, Bèlgica, en una família manouche. El seu pare era músic i la mare ballarina. Aviat es van traslladar a les rodalies de París on van estar vivint en una roulotte en diversos campaments. Django va aprendre a tocar el violí i la guitarra convertint-se en un virtuós només observant els altres músics. Als 15 anys ja es guanyava la vida tocant als cafès amb el seu germà Joseph i als 18 enregistra el primer disc. Pràcticament no sabia ni llegir ni escriure. I quan semblava que tot li anava bé, un incendi a la roulotte li causà cremades greus a la cama dreta i mà esquerra. Després de 18 mesos a l’hospital dos dits de la mà esquerra,  li queden immobilitzats. La mà dreta és la que pulsa les cordes i l’esquerra la que les prem al mànec per canviar de nota. Els dits de la mà esquerra es mouen frenèticament per les sis cordes quan es fa un solo ràpid, quedar-se només amb dos dels quatre que treballaven abans (el polze és darrera sostenint el màstil) és una limitació gairebé insuperable. Però Django treballarà durament per trobar una manera de tocar amb només dos dits.

El 1931 un amic li fa escoltar discos de jazz i descobreix la música de Louis Armstrong, Duke Ellington i altres, i en queda fascinat. Es dedicarà al jazz i el 1934 funda el Quintet del Hot Club de France amb Stéphane Grappelli al violí, el seu germà Joseph  i Roger Chaput a la guitarra, i Louis Vola al contrabaix. Neix així un jazz amb una sonoritat especial, amb el coixí de dues guitarres rítmiques i els solos de guitarra de Django i violí de Grappelli. Tindrà molt èxit i s’anomenarà “jazz manouche” o “gypsy jazz” pels origens dels germans Reinhardt. És una música ben coneguda pels amants del balboa ja que moltes peces del seu repertori són de ritmes ràpids amb una textura fluida que els fan molt adequats per a aquest ball. El veiem aquí en un clip: https://youtu.be/xZ5iPTcooxI?t=126

Django era segurament el músic de jazz més famós d’Europa però en esclatar la Segona Guerra Mundial corria el mateix risc que la resta de romanís sota el règim nazi, d’acabar detingut i deportat a un camp de concentració. Django va intentar escapar de la França ocupada però va ser capturat. Per casualitat va coincidir amb un oficial de la Luftwaffe que era amant del jazz i el va deixar tornar a París. En aquesta època, la seva peça “Nuages” era com un símbol de l’esperança d’alliberament i es va fer molt popular. https://youtu.be/Fq-t9TVbthc

Acabada la guerra viatja als USA on tocarà amb Duke Ellington i intentarà conèixer els músics del bebop però aquests eren fora de gira. No acaba d’encaixar amb la disciplina de les big bands i se’n torna a França amb certa frustració. Deixa estar una mica la guitarra i es dedica a pintar, pescar i jugar al billar. A vegades no es presentava a un concert que tenia totes les entrades venudes perquè li venien ganes d’anar a passejar a la platja. El 1951 es retira a Samois-sur-Seine, prop de Fontainebleau. Comença a tocar la guitarra elèctrica. El 1953 mor d’una hemorràgia cerebral amb 43 anys.

A casa nostra la seva música és molt estimada i des de 2010 a l’Hospitalet hi ha un festival que li és dedicat: https://www.festivaldjangolh.com/el-festival/

23 Leadbelly bluesman

25 Benny Golson, Etta James

https://youtu.be/S-cbOl96RFM

¿ Qui no s’ha emocionat en escoltar “At Last” per Etta James?

At last                 / Per fi

My love has come along  / ha arribat el meu amor

My lonely days are over / els meus dies de solitud s’han acabat

And life is like a song / i la vida és com una cançó

At last                 / Per fi

The skies above are blue / a dalt el cel és blau

Jamesetta Hawkins va néixer un 25 de gener de 1938. Més tard va adoptar el nom artístic de Etta James. La seva mare tenia 14 anys i el possible pare no la reconegué. Com tants altres s’inicià cantant en un cor. Va tenir una infantesa difícil. Als 14 anys ja cantava als clubs de R&B. El 1960 va ser fitxada per Chess Records on va enregistrar el seu primer disc, amb peces tant memorables com “At Last”, “I Just Want to Make Love to You” i “A Sunday Kind of Love”. Més tard va patir problemes d’addicció a l’alcohol i les drogues i va estar deu anys sense enregistrar. A partir de 1982 va reprendre la seva carrera. El seu temps a Chess Records es pot veure al film Cadillac Records de 2008, on Beyoncé Knowles va fer el paper d’Etta James. Ha estat una cantant amb una expressivitat emocional enorme, que ens fa voler tenir-la a la banda sonora de les nostres vides.

huey piano smith 26 gener

26 stephan grapelli

27 Hot Lips Page

30 roy eldridge

Febrer

Black History

El mes de febrer és el Black History Month i la Frankie Manning Foundation ens anima a conèixer les contribucions dels balladors/es negres al lindy Hop, https://www.frankiemanningfoundation.org/archive-of-early-lindy-hop-2/. Va ser el 1969 que en alguns centres educatius es va proposar dedicar el mes de febrer a reconèixer les aportacions de la comunitat afroamericana al llarg de la història. La frase “la història l’escriuen els vencedors” té bona part de raó, i la narrativa oficial ha menystingut la injustícia de l’esclavatge i la discriminació, i ha ignorat les contribucions dels negres en tots els terrenys. Només cal recordar que, el 1936, quan l’atleta negre Jesse Owens va guanyar quatre medalles d’or als Jocs Olímpics de Berlin, en tornar no va ser felicitat pel president Franklin D. Roosevelt. Si ballem i escoltem música swing, sàpiguem reconèixer qui la va crear.

1 febrer James P Johnson

Quan comencem a ballar lindy, un dels primers passos que aprenem és el “Charleston”, i l’associem amb el ball d’aquest nom, predecessor del lindy, i potser també amb el tema musical alegre i feliç que es diu igual. Aquest tema el va compondre James P. Johnson l’any 1923 pel show Runnin’ Wild. Es va fer tant popular que va acabar donant nom a aquesta mena de ball. Johnson explica que va sentir aquest ritme sincopat a treballadors del port de la ciutat de Charleston a l’estat de South Carolina.

Havia nascut un 1 de febrer de 1894 a New Jersey. Va créixer escoltant ragtimes de Scott Joplin i als 18 anys ja es guanyava la vida com a pianista. Va estudiar també piano clàssic i va anar evolucionant fins a crear, amb Willie The Lion Smith i Lucky Roberts, l’estil de piano stride. En aquest estil la ma esquerra va saltant entre una nota greu i un acord mentre la dreta va fent la melodia. Així fa gairebé com una orquestra, amb la mà esquerra com a secció rítmica i acompanyament i la dreta com a solista. Va ensenyar al gran Fats Waller. Va ser un virtuós del piano, un gran acompanyant de cantants com Bessie Smith i Ethel Waters, un excel·lent músic de blues, i un compositor inspirat tant de temes per a piano sol, com per a musicals de Broadway i música simfònica. Són temes seus “Harlem Strut”, “Keep Off the Grass” ( https://youtu.be/gT7LX2b5z5M), “Carolina Shout” que són clàsics del piano stride i també la meravella del “If I Could Be with You (One Hour Tonight)” que interpretaria Louis Armstrong. Quan va arribar l’era swing va perdre popularitat i va sobreviure dels drets de les composicions fins que als anys 40 va ressorgir.

7-2-1887 Eubie Blake, Shuffle along, daddy, clake

Chick Webb fou el bateria que dirigia la banda al Savoy. Frankie Manning explica que sempre tocava pels balladors, que hi havia una boníssima connexió entre la seva banda i els lindy hoppers. Si hi havia prou lloc ballaven davant dels músics i s’inspiraven mútuament. Per exemple, el bateria puntuaria els kicks dels músics, o el trompeta respondria a un swingout.

Chick Webb va néixer un 10 de febrer de 1905 o 1907, no se sap del cert. De petit va caure escales avall i es va trencar algunes vertebres i li va quedar la columna afectada. Una tuberculosi ho va empitjorar encara més limitant el seu creixement i quedant geperut. Un metge va suggerir mirés de tocar un instrument. Amb els diners estalviats venent diaris es va comprar una bateria.

Aquest noi amb la columna vertebral deformada, el 1931 estava dirigint la banda resident del Savoy Ballroom! No sabia llegir música i memoritzava els arranjaments. De tant en tant tocaven dues bandes que competien a veure qui s’enduia el favor del públic, i Chick Webb guanyava la majoria de vegades. Va ser un virtuós de la bateria, fent solos complexos i impulsava tota la banda amb una pulsació potent. Va influir la majoria dels bateries posteriors. Va contractar una Ella Fitzgerald adolescent que començava. S’hi va integrar tant bé que quan Chick Webb va morir prematurament el 1938 per complicacions de salut, va ser ella qui va dirigir la banda fins el 1942.

Els escoltem aquí amb un Sant Louis Blues pletòric de swing, amb Ella animant la banda quan no canta.

MARDI GRAS

2024 13 febrer

també tenen tortell! https://www.atlasobscura.com/articles/king-cakes-around-the-world i cançó  https://www.youtube.com/watch?v=RtZfN15BvfI    https://youtu.be/yNawuwwtFko  https://youtu.be/U11iyjcYsHc eat some king cake but don’t choke on the baby

vistes balcó

MARDI GRAS

Avui, un dia abans de dimecres de cendra, se celebra el Mardi Gras a New Orleans!

Fer festa abans de quaresma ja era tradició a Europa, com les carnestoltes a casa nostra, i els colonitzadors francesos la van dur a Louisiana (per cert, anomenada així pel rei Louis XIV). Les celebracions es remunten a 1703. Cada any se celebren balls privats i desfilades organitzats per diferents associacions anomenades “krewes”, durant una temporada que comença el dia de reis fins just dimarts de Carnaval. Els balls privats són reservats als socis. Les desfilades tenen vestits molt elaborats amb temes com els guerrers Zulu o els indis americans. És un temps de passar-ho bé, “laissez les bons temps rouler” o “Let the good times roll”. La música ens pot fer recordar els inicis del jazz, quan les bandes de negres modificaven les marxes europees incorporant-hi un ritme sincopat. I més tard arribaria el swing que ballem.

Aqui tenim una mostra de música alegre de Mardi Gras: https://youtu.be/88l2qj2OTYE. Aquí la programació https://www.mardigrasneworleans.com/

MARDI GRAS

Avui se celebra el Mardi Gras a New Orleans, l’últim dia d’un seguit de festes que van començar dues setmanes. El Mardi Gras cau just abans del dimecres de cendra que comença la quaresma. A tot Europa hi ha la tradició de celebrar festes i àpats abans que la quaresma els prohibeixi. A casa nostra va ser la setmana passada amb dijous gras, la botifarra d’ou i carnestoltes. A New Orleans va arribar de mà dels francesos i és una festa oficial des de 1875. Hi ha desfilades amb carrosses i disfresses molt elaborades que preparen diferents associacions anomenades “krewes”. Algunes de les més conegudes són la Rex, Momus, Proteus i la Zulu, aquesta bàsicament afroamericana.

La desfilada és esplèndida i atrau molts turistes. Una de les coses que la fa especial és la música. I és que New Orleans té una riquesa musical que ens atreviríem a qualificar d’inigualable. Hi ha el jazz tradicional, representat pel Preservation Hall. Hi ha les bandes com la Rebirth Brass Band. Hi ha tot el món de la música Cajun i Zydeco on el francès és molt present. Hi ha el Rhythm&Blues propi de New Orleans amb noms com Dave Bartholomew, Huey Piano Smith i Fats Domino. Hi ha el funk dels The Meters i Eddie Bo. I molts més. Els estils són diferents però tots tenen ritme i alegria de viure.

Us deixem amb aquesta llista de música de Mardi Gras per si voleu muntar la festa a casa.

https://www.youtube.com/watch?v=_cxDQuTK3WM&list=PLWOABimGaCVHQ5Im_hAdXksXhIGCyHpnM

15 febrer Harold Arlen

Si ens diuen “Has d’accentuar el positiu i eliminar el negatiu, has de propagar alegria al màxim i la foscor al mínim”, potser pensarem que és la darrera tendència de TikTok (lucky girl syndrome), o un missatge d’un coach famós que ens proposa unes sessions per veure-ho tot positiu.

Però en realitat es tracta d’un tema de 1944, “Ac-Cent-Tchu-Ate the Positive”, amb música Harold Arlen i lletra de Johnny Mercer. I després d’escoltar-lo cantat per Ella Fitzgerald, jo realment ho veig tot plegat de manera molt més positiva: https://youtu.be/CtV3fs2b-9s?t=60s

Harold Arlen va néixer un 15 de febrer de 1905, fill d’uns emigrants jueus polonesos que fugien de la repressió. Va començar cantant al cor de la sinagoga del seu pare, com Irving Berlin que també era fill d’un cantor jueu. Molts cantants negres van introduir-se a la música cantant gospel al cor d’una església. Harold Arlen va ser un dels grans compositors de musicals, com Irving Berlin, Cole Porter o els germans Gershwin. Va arribar a compondre fins a 400 cançons, per a shows del Cotton Club, musicals de Broadway, i per a films de Hollywood. Moltes d’aquestes cançons són absolutament memorables i han passat a formar part del que s’anomena The Great American Songbook. Big bands i intèrprets de jazz se les han fet seves i les han transformat. El jazz dels afroamericans inspirava els compositors de Broadway i després, les obres d’aquests compositors inspiraven els músics de jazz a elaborar-ne noves versions.

És el cas, per exemple d’aquesta “Make it one for my baby and one more for the road”, un tema de 1943 per a un film amb Fred Astaire que versiona Billy Holiday: https://youtu.be/KbMTt61-Lqc. SUBLIM. A veure quin dia la punxen en una Slow Jam.

La llista de temes inoblidables seria llarga: “Get Happy” (aquí amb Judy Garland: https://youtu.be/q7d0NRewzW4 ), “Over the Rainbow” del film “The wizard of Oz”, “Stormy Weather” que cantava Lena Horne al film del mateix nom i que apareix en un clip de Duke Ellington https://youtu.be/s_GTfl8Hhc8?t=188, “Happiness is a Thing Called Joe” (pel film protagonitzat per afroamericans “A Cabin in the Sky”for Ethel Waters in the 1943″), It’s Only a Paper Moon”, “I’ve Got the World on a String”, “Let’s Fall in Love” (no sabem si va inspirar els eslògans de Swingmaniacs), “Blues in the Night” https://youtu.be/9T6N73FtpeQ aquí amb Louis Armstrong i Oscar Peterson, “That Old Black Magic”, “Any Place I Hang My Hat Is Home”, “Come Rain or Come Shine”, “My Blue Heaven” https://youtu.be/KUXzPgxjWzE en versió de Jo Jones. Cada un d’aquests temes dóna per passar una tarda sencera explorant-ne les diferents versions a youtube o Spotify.

https://youtu.be/O-DH1MUFTac

Nancy Wilson va néixer un 20 de febrer de 1937. Potser no és un nom tan conegut com Ella Fitzgerald, Sarah Vaughn o Nina Simone, però va ser una cantant excepcional, amb una veu càlida i gust musical exquisit. Va enregistrar més de 70 discos i va guanyar tres grammys, amb cançons que anaven del blues, al jazz, fins al soul i el pop.

Com tants d’altres, va començar cantant a un cor. Escoltava de jazz del seu pare i al bar de sota, a la jukebox, Dinah Washington o Ruth Brown. I de petita ja volia ser com elles! Amb 15 anys va començar a actuar en alguns clubs però no s’hi va dedicar del tot, i va començar a estudiar per ser mestra.

El 1960 seguint Cannonball Adderley es trasllada a New York, comença a actuar a un club als vespres mentre de dia treballa de secretària. Enregistra uns discos a Capitol Records que tenen un gran èxit i la seva carrera ja no s’aturarà, actuant, enregistrant discos i apareguent a la televisió on va arribar a tenir el seu propi show.

Escoltem el seu èxit “(You Don’t Know) How Glad I Am” de 1964 que va arribar al no.11 del Billboard. És una cançó preciosa que parla d’un amor infinit en l’espai i el temps, sense principi, ni fi, ni dalt ni baix, ni davant ni darrera. Potser alguns de vosaltres esteu enamorats, molt enamorats, i és mutu, i als dos us agrada ballar (felicitats!). Aquest és un tema per vosaltres.

Pianista, cantant, compositora i activista de drets civils.

Es va formar com a pianista de música clàssica i va estudiar a la Juilliard School de New York City. Va començar a tocar el piano a un club per guanyar-se la vida on li van dir que hauria de cantar. I així, de manera inesperada, va començar una carrera de cantant, amb una preciosa veu de contralt profunda. Tenia un estil personalíssim, que combinava blues, gospel, jazz amb un piano on s’hi pot reconèixer la influència de Johann Sebastian Bach.

Un 21 de febrer de 1933 va néixer Nina Simone, que anava a ser pianista de música clàssica i va acabar essent una de les cantants amb més personalitat que hi ha hagut, i una activista de drets civils. Recordeu el primer cop que vau sentir “My baby just cares for me” de Nina Simone? És un tema que queda adherit a a la banda sonora de les nostres vides per sempre, per la rica veu de contralt, el ritme que camina, per les línies de piano que s’entrecreuen i recorden el contrapunt del Bach que ella tant bé coneixia. És una tema tan meravellós que potser l’hauríem de reservar per les grans ocasions. Per això avui la volem recordar en un aspecte menys conegut, tocant el piano al festival de Newport de 1960, Nina’s blues. https://youtu.be/GY1aRbWbGak

26 Fats Domino

març

3 Barney Bigard

1Q84 (Haruki Murakami)

– Your Highlight on page 511 | location 7827-7840 | Added on Tuesday, 23 August 2022 09:09:51

She said she supposed there might be more talented jazz clarinetists than Barney Bigard, but you couldn’t find another one who could play with such warmth and delicacy. His best performances always gave rise to a particular mental image. Tengo could not, off the top of his head, name any other jazz clarinetists, but as he listened to this record over and over, he began to appreciate the sheer, unforced beauty of its clarinet performances—their richly nourishing and imaginative qualities. He had to listen closely and repeatedly for this to happen, and he had to have a capable guide. He would have missed the nuances on his own. His girlfriend once said, “Barney Bigard plays beautifully, like a gifted second baseman. His solos are marvelous, but where he really shines is in the backup he gives the other musicians. That is so hard, but he does it like it’s nothing at all. Only an attentive listener can fully appreciate his true worth.” Whenever the sixth tune on the flip side of the LP, “Atlanta Blues,” began, she would grab one of Tengo’s body parts and praise Bigard’s concise, exquisite solo, which was sandwiched between Armstrong’s song and his trumpet solo. “Listen to that! Amazing—that first, long wail like a little child’s cry! What is it—surprise? Overflowing joy? An appeal for happiness? It turns into a joyful sigh and weaves its way through a beautiful river of sound until it’s smoothly absorbed into some perfect, unknowable place. There! Listen! Nobody else can play such thrilling solos. Jimmy Noone, Sidney Bechet, Pee Wee Russell, Benny Goodman: they’re all great clarinetists, but none of them can create such perfectly sculptured works of art.”

6 Wes Montgomery

Mondrian

Piet Mondrian va néixer un 7 de març de 1872. Influït per la teosofia, en els seus quadres de línies rectes i rectangles de colors primaris volia expressar unes veritats més profundes i permanents que les aparences de la pintura naturalista.

Un dels seus quadres més coneguts és el “Broadway Boogie Woogie” (1942-43), que ens fa pensar en els carrers de Manhattan i la música de jazz. I és que Mondrian, que segons com té una imatge severa, estimava el jazz. Ja de jove a Paris, anava als clubs on tocaven músics afroamericans i adorava Josephine Baker. Més tard quan va instal·lar-se a New York, anava als pocs clubs que no discriminaven afroamericans, com el Café Society i el Café Society Uptown, que tenien per slogan “The Wrong Place for the Right People”. També va ser un habitual de Minton’s Playhouse on anava a escoltar Thelonius Monk amb qui va fer certa amistat.

El que és menys conegut de Piet Mondrian, és que li encantava sortir de festa i ballar fins a les tantes! A vegades anava amb la col·leccionista Peggy Guggenheim i la pintora expressionista Lee Krasner, que més tard es casaria amb Jackson Pollock. Li agradava molt ballar però pel que sembla, no ho feia gaire bé. Miriam Gabo, la dona de l’escultor rus Naum Gabo, amb qui es trobava sovint, comentava que “era un desastre de ballador, i havíem fer torns amb les amigues per anar ballant amb ell”. (https://www.phaidon.com/agenda/art/articles/2017/march/07/piet-mondrian-loved-jazz-but-couldnt-dance/).

No es pot tenir tot. Aprofitant aquesta anècdota de Mondrian, des de la A.L.L (Agrupació de Leaders Limitats), també coneguda com agrupació de leaders patosos, volem agrair la generositat de les sofertes followers que ballen amb nosaltres a les jams. Aquesta és una agrupació mig secreta, molts dels que hi pertanyen no saben que en són membres.

Igual que en la majoria d’àrees de la cultura, les dones no han tingut un accés normal a fer una carrera com a compositora de música clàssica. I les poques que ho han aconseguit, poques vegades han estat reconegudes. El mateix podríem dir dels afroamericans, que han hagut de lluitar per poder ser alguna cosa més que mà d’obra barata. Així, les possibilitats d’una dona afroamericana haurien estat pràcticament nul·les. Per això, avui dia de la dona, celebrem el talent i coratge de Florence Price (1887-1953), una afroamericana que va arribar a compondre més de 300 obres, entre elles, quatre simfonies. En una carta a un director d’orquestra,  escrivia “Benvolgut  Dr. Koussevitzky, per començar tinc dos desavantatges, els del sexe i la raça. Sóc una dona, i tinc part de sang negra a les meves venes.”

Per tal de poder-se matricular al conservatori de Boston va fer-se passar per mexicana, així no la rebutjarien per ser negra. Va treballar donant classes, tocant l’orgue als cinemes a l’època del cinema mut i, sempre que podia, presentava composicions a concursos. El reconeixement va ser lent i escàs però el 1933 la seva Simfonia No.1 va ser interpretada per la Chicago Symphony Orchestra. En ocasions s’inspirava en espirituals negres, i fusiona perfectament aquestes melodies amb la tradició musical occidental. Afortunadament avui la seva música s’interpreta amb normalitat.

—

https://youtu.be/9DUAj91HfY4

Avui, dia de la dona, assenyalem les seves aportacions al món del swing. Hi va haver cantants i ballarines conegudes, menys instrumentistes i a penes compositores. I és que com deia en una carta Florence Price, una compositora negra a qui vam dedicar un post, “Benvolgut  Dr. Koussevitzky, per començar tinc dos desavantatges, els del sexe i la raça. Sóc una dona, i tinc part de sang negra a les meves venes.”

Només quan el talent i la voluntat eren immensos, es podien vèncer aquestes barreres. Esmentem Florence Price, compositora de música clàssica que s’inspirà en el blues i el gospel

https://www.facebook.com/bcnswingassociacio/posts/pfbid02jfA4huh2C432y45iDeLghJiWHEXn3B3cqrPUKKe2k8PQ6ZxChUtDHYxkA7jT6XP3l , la trombonista i arranjadora Melba Liston https://www.facebook.com/bcnswingassociacio/posts/pfbid0XR5GccwfCnjpHayD9T7qgFnf1z2pRRpujjd7BnSstjXHF4KAenjrJNNSJJDTXokkl , i sobretot, Mary Lou Williams, pianista, compositora, arranjadora a l’orquestra d’Andy Kirk, activista social i mentora de músics Com Dizzy Gillespie i Thelonius Monk. Escoltem un tema de l’època de l’orquestra d’Andy Kirk que li és dedicat: The Lady who swing the band. Ens agrada el moment que la lletra diu “Who makes dancers on the floor Beat their feet and yell for more? It’s the lady who swings the band!” Qui fa moure els peus dels balladors a la sala i que cridin demanant-ne més? La Lady que fa swingar la banda.

COCOA

https://youtu.be/w-ugI_f3EA4

Avui comença el festival Cocoa Blues Exchange. Compartim una pàgina de Sergio Lopez al web Scalawag (en anglès), https://scalawagmagazine.org/2022/02/southern-blues-music-great-flood/   sobre el sud dels Estats Units, que parla dels blues que va inspirar la gran inundació del Mississipi l’any 1927. El blues canta les coses de la vida, i un fet que va marcar una generació va ser inundació causada per unes pluges excepcionals que va trencar els dics, annegar gairebé 70.000 km quadrats, i va deixar 700.000 persones sense llar, la majoria, negres pobres que vivien al delta. 78 anys després el Katrina ho tornaria a fer. Han preparat una llista de cançons originals de l’època que canten la desolació de quedar-se sense llar, amb Charley Peyton, Casey Bill Welbon, la gran Bessie Smith, Rob Cooper. I també versions de músics moderns, Bob Dylan, Eric Clapton Beyonce, Led Zeppelin, que han recollit la música, però no sempre han conservat el sentiment original. Escoltem el “Mississippi Flood blues” de Rob Cooper. Aquí la llista: https://open.spotify.com/playlist/1T7J3OWce4i7jfhmuDmPZP?si=87dc277001e64d4d

10 Bix Beiderbecke

14 Quincy Jones

15 març lightnin hopkins

17 Nat King Cole

20 Sister Rosetta Tharpe

“Sister” Rosetta Tharpe va néixer un 20 de març de 1915 en una plantació de cotó. La seva mare participava cantant a la Church of God in Christ, i als sis anys la petita Rosetta s’hi va afegir, cantant i tocant la guitarra. Era un prodigi musical i aviat estaven fent gires en actuacions religioses que eren mig concert, mig prèdica. Amb el temps actuaria amb orquestes. El 1964 faria una gira per Europa amb Muddy Waters, tocant blues. Va ser una pionera de la guitarra elèctrica en una època en que els guitarristes eren tots gairebé homes. Així, va ser una precursora del rock n’roll, influint Little Richard, Chuck Berry i Elvis Presley, i fins i tot Eric Clapton. Rosetta Tharpe va ser atípica, inclassificable, cantant gospel a l’església, cantant el mateix gospel amb arranjaments de big band swing, a night clubs, potser després d’un número amb coristes lleugeres de roba; i fent solos de guitarra elèctrica a l’estil de blues anticipant el rock n’roll. Però si escoltem atentament els tres exemples que proposem, ens adonarem que en el fons no està fent coses diferents, la música negra té una arrel comuna que és l’ànima del gospel, amb el ritme sincopat i una veu que és com un clam. Rosetta Tharpe pot estar cantant exactament el mateix i amb el mateix patró rítmic, i en canvi tenir sonoritats diferents segons l’acompanyament. Si darrera tenim el cor d’una església picant de mans, tindrem una sonoritat gospel. Si tenim un arranjament de big band, ens sonarà a swing, com el “Shout, sister  shout” amb l’orquestra de Lucky Millinder, 1941, que potser heu ballat algun cop.  https://youtu.be/5fLWel645CM  Si tenim un combo amb una guitarra elèctrica, ens sonarà a Rock and Roll com el “Didn’t it rain” https://youtu.be/3NFywQdeKSo  . I si s’hi afegeix una harmònica, tindrem un blues com “That’s all”. https://youtu.be/1__zadGXR3A

https://youtu.be/5fLWel645CM

22 George Benson : 22 George Benson  https://youtu.be/UnR8EoLTYZ8   https://youtu.be/iDrZT5_L2bM  https://youtu.be/Q25Gooo86pI   https://youtu.be/ilMWCMu4Szc  https://youtu.be/snwrWxT4ySw  / ritme swing  https://youtu.be/XIsh1avYn-0?t=590

25 aretha FRanklin

27 sarah vaughan

28 Thad Jones

31 Freddie Green

MR. RHYTHM I LA GUITARRA RÍTMICA

Quan escoltem un tema d’una big band, la massa sonora més evident és la dels metalls, les seccions de trompetes, trombons i saxofons. Darrera hi ha la secció rítmica amb el piano, la bateria i el contrabaix i, a vegades, una guitarra rítmica. La bateria, sovint amb els plats, ens fa arribar amb claredat el ritme swing. Ens fixem menys en el piano i el contrabaix però ells són la base de l’edifici, estableixen l’harmonia sobre la qual sentim el tema i els solos. Encara ens fixem menys en el paper de la guitarra rítmica que pot arribar a passar desapercebuda. Però la guitarra rítmica, tal com diu el seu nom, aporta al conjunt un coixí de ritme i harmonia que impulsa i sosté el swing.

Un dels millors exponents fou Freddie Green, que va néixer un 31 de març de 1911 a Charleston. Va aprendre aviat a tocar la guitarra. El productor John Hammond el va sentir quan actuava en un club i el va presentar a Count Basie. Aquest el va fitxar de seguida i pràcticament va quedar-se tota la seva carrera amb ell. Va ser una base fonamental d’una secció rítmica mítica, amb el bateria Jo Jones i el baix de Walter Page. Basie, a més de ser un gran pianista, era un arranjador molt intel·ligent, i en moltes peces deixa uns compassos en que ens deixa escoltar només la secció rítmica, amb a penes un parell de notes de piano. Així sentim com “camina” el tema. És una característica especial de Basie.

Us deixem el tema “Twenty minutes after three”, d’un programa de TV de 1968, només amb el piano de Basie, Freddie Green a la guitarra, Norman Keenan al baix i Sonny Payne a la bateria. És molt, però que molt difícil, aconseguir tant de swing amb tants pocs recursos, amb una simplicitat extrema, nua, poques notes, poc volum; és molt difícil estar absolutament relaxat i alhora generar una energia que flueix amb una força imparable: https://youtu.be/Ke3W5DQ6U1U?t=962

Pràcticament no va fer solos però va rebre el sobrenom de “Mr Rhythm”, per tal com n’era de bo a la guitarra rítmica. I és el compositor del tema Corner Pocket que hem ballat tantes vegades: https://youtu.be/8FcWW-fMt90

Encara avui interessa com tocava, tal com es pot veure en el vídeo de James Chirillo, el guitarrista de la banda de Wynton Marsalis, on analitza la manera de tocar de Freddie Green i remarca que aportava una pulsació especialment bona per a balladors de swing: https://www.youtube.com/watch?v=h7i6S4_vi3g

abril

scott joplin 1 abril 1917

Billy Holiday es deia Eleanora Fagan i va néixer un 7 d’abril de 1915 d’una mare adolescent. Va tenir una infantesa difícil.  Amb a penes 15 anys va començar a cantar en alguns clubs de Harlem. Sense educació musical formal, tenia una gran expressivitat emocional i una gran capacitat per improvisar, fet que va impressionar el crític John Hammond. Era una veu absolutament original.

Va començar unca carrera amb Teddy Wilson i després amb Count Basie. En aquesta època va néixer la seva amistat amb el saxofonista Lester Young, un altre esperit vulnerable i creatiu com ella, que l’anomenava “Lady Day”. Va tenir una vida plena d’èxits musicals, i alhora de patiment, degut en part a l’entorn racista en què havien de viure, en part les parelles que la maltractaven; patiment que provava d’alleujar amb alcohol o drogues.

En aquest clip la podem veure cantant el blues “Fine and Mellow”. És emocionant escoltar-la i també ho és mirar l’expressió del seu rostre quan el seu amic Lester Young fa el seu solo, després de Ben Webster.

https://youtu.be/TaPIyo51cr4

Bessie Smith, The Empress of Blues (L’Emperadriu dels Blues) va néixer un 15 d’abril de 1894. Va perdre els pares de petita. D’adolescent cantava i ballava pels carrers amb un germà que tocava el violí. Amb 18 anys, la companyia de Moises Stokes, on actuava el seu germà gran, la contracta com a ballarina, ja que com a cantant ja tenia la famosa Ma Rainey.

Aviat es va fer famosa, actuant en produccions més ambicioses. El 1923 va enregistrar fins a 160 temes per Columbia records, amb els millors músics del moment,com Louis Armtrong, James P. Johnson o Fletcher Henderson. Es va convertir en una cantant molt ben pagada. Viatjava en un vagó de tren privat, l’equivalent de l’època als jets privats d’ara. Es va casar amb Jack Gee. Va tenir diversos amants, tant homes com dones. El 1933 va patir un accident de trànsit i va morir per les ferides.

Musicalment tenia una veu intensa, sostenint notes llargues. Us proposem un Careless Love de 1925 on està acompanyada d’un Louis Armstrong a la corneta, inspiradíssim que respon a cada frase. És un Armstrong pletòric, a punt de començar l’etapa dels Hot Five.

https://youtu.be/gi0lB9z-PX4

I no podem deixar d’escoltar aquest potent “Gimme a Pigfoot and a bottle of Beer” https://youtu.be/hbQEapPrjGM si escolteu la lletra en un moment donat diu “do the shim sham shimmy”.

Bessie Smith era una dona forta, que afirmava el seu dret a viure bé, i a viure la seva sexualitat com millor li semblés. No es deixava intimidar per ningú i plantava cara a qui fos. Se l’ha considerat un símbol feminista. L’activista Angela Davis ha escrit “Blues Legacies and Black Feminism: Gertrude “Ma” Rainey, Bessie Smith, and Billie Holiday” (1999). També s’ha assenyalat que la crítica (sobretot els crítics blancs als anys 60), s’ha concentrat bastant en el blues rural, el d’un home amb una guitarra, i ha oblidat una mica el blues més urbà i sofisticat de dones com  Ma Rainey, Bessie Smith (Empress of the blues) i Mamie Smith (Queen of the Blues). Aquest era el més popular als anys 20. El blues es toca de moltes maneres, i tots els grans músics de jazz l’han volgut fer, des de Louis Armstrong, a Count Basie, Duke Ellington, fins a John Coltrane. I avui segueix tenint dues categories vigents als premis Grammy.

Qui pugui veure el film “Bessie” amb Queen Latifah (HBO 2015), podrà escoltar bons blues. I per seguir més sobre el tema:

https://www.bbc.com/culture/article/20210216-the-forgotten-story-of-americas-first-black-superstars

https://znetwork.org/zmagazine/feminism-and-classic-blues-by-sandy-carter/

LIONEL HAMPTON

Potser algun amic o parent ben intencionat ha tingut la idea de regalar un xilofon a un dels vostres fills, o fills dels veïns. I quan la criatura aporrina les tecles sense pietat, teniu seriosos dubtes que hagi estat una bona idea. No desespereu! Un 20 d’abril de 1908 va néixer Lionel Hampton que acabaria fent meravelles al vibràfon. Un músic d’energia excepcional, va tenir la seva pròpia orquestra el 1934. Va ser reclutat per Benny Goodman per fer un quartet, amb Teddy Wilson i Gene Krupa, una de les primeres formacions integrades (amb blancs i negres). El 1940 va tornar a formar una big band que estaria en actiu ben bé fins el 1960. Per ella hi van passar músics tan notables com Quincy Jones, el guitarra Wes Montgomery o el trompetista Clifford Brown, que després farien carrera pel seu compte. Segurament algun cop heu ballat el seu tema més emblemàtic, Flying Home. A més del vibràfon, també es posava al piano, sovint a quatre mans amb el seu pianista Milt Buckner, i va ser un virtuós de la bateria. Com a menú del dia us suggerim aquest vídeo de Hampton i la seva orquestra. Després d’uns entremesos, al min 3’30”, el primer plat té una actuació de claqué seguit d’un solo de bateria amb malabars, al min 7’58”, el segon plat té Hampton al vibràfon i els vocalistes Sonny Parker i la magnífica Betty Carter fent scat (improvisant sense lletra, dubidubiduuuu). I de postres, al min 13:10 tenim dos petits lindy hoppers, little Lawrence i Lillian Williams.

23 Jimmy noone

25 Earl Bostic

Ella Fitzgerald

25 d’abril de 1917 / 15 de juny de 1996

Una noia de Yonkers amb talent pels estudis, per cantar i ballar. Als 17 anys guanya un concurs al teatre Apollo. L’any següent Chick Webb la contracta per que canti amb la seva orquestra al Savoy. A partir d’aquí comença una carrera imparable de la que es va acabar anomenant Lady Ella, Queen of Jazz. No es limita a seguir la melodia amb una veu privilegiada sinó pot improvisar amb scat com si fos Charlie Parker. Seguint la idea del productor Norman Granz, enregistra vuit àlbums amb les principals cançons del repertori de standards americà, els clàssics de Cole Porter, Rodgers i Hart, Irving Berlin, George i Ira Gershwin, Harold Arlen, Jerome Kern, Johnny Mercer i Duke Ellington.

Ella Fitzgerald, nascuda un 25 d’abril de 1917

Una noia de Yonkers amb talent pels estudis, per cantar i ballar, a qui als quinze anys se li mor la mare i se’n va a viure amb la seva tia a Harlem. Deixa l’escola, sobreviu com pot, cantant als carrers. La internen a un orfenat. I als 17 anys guanya un concurs al teatre Apollo. L’any següent Chick Webb la contracta per que canti amb la seva orquestra al Savoy. A partir d’aquí comença una carrera imparable de la que es va acabar anomenant Lady Ella, Queen of Jazz.

Tres moments: la noia que canta swing al Savoy Ballroom i als 21 anys el 1938 té un gran èxit amb la cançó “A-Tisket, A-Tasket”: https://youtu.be/9F_j0qr1VeM

La dona que no es limita a seguir la melodia, que no només té una veu privilegiada sinó un cervell musical que li permet improvisar com si fos Charlie Parker, portant l’scat a nous límits amb aquesta versió de “Flying Home” de 1945: https://youtu.be/TdxVZxXXIYg

La dona que entre 1956 i 1964 el 1956, seguint la idea del productor Norman Granz, enregistra vuit àlbums amb les principals cançons del repertori de standards americà, els clàssics de Cole Porter, Rodgers i Hart, Irving Berlin, George i Ira Gershwin, Harold Arlen, Jerome Kern, Johnny Mercer i Duke Ellington. Amb l’excepció d’aquest últim, la resta són compositors blancs, la majoria jueus emigrats, que van compondre els èxits dels musicals de Broadway. És a dir, tenim una dona negra fent les versions de referència del gruix del que seria la identitat musical americana. És emocionant recordar les paraules d’Ira Gershwin “I never knew how good our songs were until I heard Ella Fitzgerald sing them.”  (no sabia fins a quin punt n’eren de bones, les nostres cançons, fins que Ella Fitzgerald les va cantar): https://youtu.be/vd1O4S-lqeg

Al final tothom es rendí al seu talent, però com tots els músics negres, va patir racisme i discriminació i els seus començaments van ser fututs. Segurament podria fer seu el lema de Maria Mercè Marçal, “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”, canviant “nació” per raça”.

///

Una vegada fent un viatge per les repúbliques bàltiques vaig anar tot sol a una jam de lindy. Hi havia tot de parelles i grups que ja es coneixien. Xerraven, bevien i ballaven. No hi havia cap follower sola i no vaig gosar interrompre la conversa d’un grup per demanar de ballar. Vaig acabar-me la cervesa i me’n vaig anar. Imagine my fustration with no invitation to dance. Això és una experiència que alguns haurem viscut en algun moment i també el títol d’un famós tema de Duke Ellington (aniversari 29 d’abril) popularitzat per Ella Fitzgerald (aniversari 25 d’abril). El Duke va dir al seu col·laborador Billy Strayhorn de completar un esborrany de Gerald Wilson. Strayhorn també va escriure una lletra que parla d’una “wallflower”, que potser es podria traduir per “flor decorativa”, i que fa referència a la persona que en una festa es queda en un racó, sense poder participar. https://youtu.be/oJzZEbyEEXk

La BcnSwing voldria que les jams fossin inclusives i tothom hi pogués participar ( https://www.bcnswing.org/codi-de-conducta-i-valors/ ); convida a acollir i treure a ballar els que comencen. O els que no coneixem. Més d’una vegada ha passat que hem tret a ballar a algú que no havíem vist mai i ens hem endut una agradable sorpresa perquè ha resultat ser un ballador/a excel·lent que ens aporta coses noves. D’altra banda, per un leader, ballar amb algú que comença és un boníssim exercici perquè obliga a ser molt clar en les indicacions. I les followers experimentades tenen l’oportunitat de fer bonics els errors dels leaders principiants; com la preciosa anècdota que explica Herbie Hancock que una vegada es va equivocar terriblement en tocar un acord però a continuació, Miles Davis va canviar el que anava a tocar, fent unes notes que van fer que aquell acord encaixés https://www.youtube.com/watch?v=t-vItf0G05M . Va convertir el que anava a ser un error en una cosa nova.

I went down to the dance / Vaig anar a un ball

Sat down by the wall / I m’estava a la paret

Invited to dance / sense que ningú

By no one at all  / em digués de ballar

The couples danced fine / les parelles ballaven

So charming an’ gay /felices i la mar de bé

But nobody wants  /però ningú vol

Look over my way /mirar cap on sóc jo

So awfully sad / tan i tan trist

Dissatisfied / insatisfeta

And hurt so bad  / i em feia tan mal

I almost cried  / que de poc no ploro

Imagine my frustration  / imagineu la meva frustració

With no invitation to dance / sense que ningú em convidés a ballar

Head high, standing tall

Who else, who else could I be?

But Ella, the woman and above

Who likes what they see?

And then in my ear   / I aleshores algú

Someone said to me    / em va dir a cau d’orella

Wallflower, my dear    / flor decorativa,

How come you cannot see   /com és que no veus

They couldn’t care less    /que tant se’ls en dóna

They’re not impressed      /no els impressiones

As you might guessed       / tal com podries haver vist

You’re in excess           / estàs de més

Imagine my frustration

With no invitation to dance

I smiled to the crowd

Tip toe and alert

Yes the band blues went loud

But next on a flirt

A voice said to me

Wallflower, my dear

You’re sweet as can be

But how come you’re here

They couldn’t care less

About your dress

You’re in a mess

And in excess

Imagine my frustration

With no invitation to dance

///

Lindy Hop day Frankie Manning

Avui fa tretze anys que moria Frankie Manning, als 94 anys. Es pot dir que, com a mínim, va tenir tres vides. Una com a ballarí i coreògraf amb els Whitey Lindy Hoppers, de 1934 a 1955, empleat de correus de 1955 a 1985, i com a mestre i divulgador del lindy hop de 1985 a 2009. El Harlem de 1934 sembla que ens quedi molt lluny. És quan Frankie Manning començava a modificar la manera de ballar el lindy cap una posició més horitzontal, com la d’un corredor, que és la que ballem ara. Però segurament no hi ha més de quatre graus de separació des d’aquell lindy hop original. Frankie Manning ho va transmetre a un grup d’entusiastes als Estats Units i a Suècia. I d’ells ho van aprendre uns professors que després farien classe aquí, i d’ells els que un bon dia ens van explicar que era un charleston i un swingout. Si recordem Frankie Manning no és només perquè va ser un gran ballarí, no és només pels passos i les coreografies, sinó també perquè va contribuir a estendre una manera de viure la dansa que fos inclusiva, on tothom fos feliç ballant, mirant de donar el millor de cadascú.

https://youtu.be/4r-ID93N4FA

2020

Hi ha una aristocràcia dels músics de jazz. Tenim el comte “Count” Basie, el baró , “Earl” Hines i el duc “Duke” Ellington, Edward Kennedy Ellington que va néixer un 29 d’abril de 1899.

Segur que coneixeu una de les seves composicions “It Don’t Mean a Thing (If It Ain’t Got That Swing)”, que és una cançó perfecta i una veritat incontestable.

I “Take the A Train”, que és la línia de metro que anava de Brooklyn fins a Harlem seguint la vuitena avinguda.

Baixant del metro aviat arribaríem a la 142st amb Lennox Ave on hi havia el Cotton Club.

El 1927 començava allà una llarga i rica carrera musical, amb centenars de composicions:

Creole Love Call

Black and Tan

Mood Indigo

Solitude

Sophisticated Lady

Prelude to a Kiss

Ellington tenia un gran talent com a pianista i com a compositor. Però encara tenia una qualitat més rara que és extreure i fer brillar el geni d’altres músics, ja sia el compositor Billy Strayhorn, que col·laboraria amb ell en moltes peces, com els fantàstics solistes que va tenir a la seva orquestra: Johnny Hodges, Paul Gonsalves, Cootie Williams, Laurence Brown i moltes d’altres.

La seva música era sofisticada i complexa, en el sentit que feia construïa harmonies que se separaven de l’habitual, amb acords inusuals. I al mateix temps, era viva, salvatge a vegades, deixant que els instruments s’expressin amb grans contrastos entre el so suau i el so rugós i esquerdat.

Els cinèfils que han vist “Anatomia d’un assassinat” d’Otto Preminger hauran gaudit de l’esplèndida banda sonora que va compondre.

Va compondre diverses suites i un adaptació de la suite del trencanous de Txaikovsky que swinga.

Podem acabar de passar el confinament escoltant i coneixent més Duke Ellington i, el dia que puguem tornar a fer jams, potser un DJ massa audaç s’atrevirà a punxar “Diminuendo i Crescendo in Blue”, una peça de 14 minuts gravada al festival de Newport de 1956. Ja era prop de mitjanit, i Ellington pensava tocar el que en realitat eren dues peces, el Diminuendo i els Crescendo i entremig Paul Gonsalves havia de fer com un nexe de connexió amb alguns solos. Però Paul Gonsalves estava inspirat i en va fer fins a 27. El ritme i el swing eren tan excitants que el públic es va aixecar dels seients i diuen que va anar de poc que la policia no intervé per restablir l’ordre.

En aquest link el teniu:

2021

Duke Ellington, nascut un 29 d’abril de 1899 va ser un pianista i un músic extraordinari. Però a més tenia el rar talent de fer brillar el talent dels altres músics. Una mica com un cuiner que crea un plat que porta la seva personalitat i alhora deixa que es manifestin la qualitat de les matèries primeres que fa servir. Aquí, enlloc d’unes tòfones o unes carxofes del Prat, les matèries primeres són els excel·lents  músics de la seva orquestra.

Us proposem escoltar la versió de “Jam with Sam” del concert a Paris el 1963.

Per cert, us agrada ballar lindy ràpid? Tant el balboa, com el shag, o el fast lindy acostumen a tenir tempos ràpids. Però el caràcter de la música és diferent. Igual que amb el maridatge de vins, ens atreviríem suggerir certes combinacions. El balboa amb un so ràpid i lleuger com si estiguéssim damunt un núvol o un coixí, per a un moviment fluid i continu, la bateria amb escombretes. El shag amb un so alegre que marqui els quatre temps i acompanyi el footwork tot mantenint un eix vertical. I el fast lindy amb un so potent reforçant el 2 i 4, amb una posició més horitzontal girant amb swingouts de vertigen. Però com passa amb els vins, això també és discutible i opinable.

En aquesta versió de “Jam with Sam”, el Duke va introduint els músics que es van succeint en els solos: Harry Carney al saxo baríton, Paul Gonsalves al saxo tenor, Laurence Brown al trombó, Russel Procope al saxo alto, Roy Burrowes a la trompeta, Buster Cooper al trombó, Ray Nance a la trompeta i per acabar Cat Anderson fent uns aguts impossibles. A cada solo l’acompanyament de l’orquestra va canviant. Ho ballaríeu? Can you do fast lindy?

[ proper Duke Ellington, Cabin Sky]

ellington dancers in love https://youtu.be/XVJsyBMZFLA

https://youtu.be/kxBj-kynZ0Q  duke ellington cabin sky

alguns hoppers arriben a les al casino caminant de qualsevol manera, com si anessin a l’oficina. NOOOO.

Així és com hem d’entrar a u jam

————————-

Bon dia

Avui se celebra el dia mundial del jazz.

A un hopper li va passar com a Mr Jourdain, el personatge de Molière que un bon dia es va adonar que havia estat parlant en prosa tota vida sense saber-ho: havia estat ballant jazz a totes les jams, sense saber-ho. El que ballem (amb l’excepció d’experiments que no entrarem a valorar) és jazz. I és que tal diu molt bé aquesta pàgina, @EL jazz també es balla. Amb Louis Armstrong, cantem I love Jazz!  https://youtu.be/KoxtIZPxpzc

maig

1 shirley horn

8/5  biografia robert johnson   https://www.texasmonthly.com/arts-entertainment/mack-mccormick-quest-to-find-real-robert-johnson/

ROBERT JOHNSON I EL PACTE AMB EL DIABLE

Johann Georg Faust va ser un alquimista del segle XV que suposadament es va trobar el dimoni en una cruïlla de camins i va pactar lliurar-li l’ànima a canvi que, durant uns anys, li donés més poder i coneixements. La llegenda es va fer molt popular i se n’han fet moltes versions. Les de Christopher Marlowe, Goethe i Thomas Mann serien les més conegudes. És un símbol de voler aconseguir l’èxit sigui com sigui.

El blues té la seva pròpia llegenda faustiana en la figura de Robert Johnson, nascut un 8 de maig de 1911. Va enregistrar només 29 peces en dues sessions de gravació el 1936 i 1937. En vida no va ser gaire conegut, tocant pel carrer, juke joints i alguns balls. Però després va ser admirat com un dels mestres del blues del delta. Aviat va començar a córrer la llegenda que el jove Johnson volia ser un gran músic de blues i el dimoni li va dir d’anar a mitjanit a una cruïlla de carreteres a la plantació Dockery al Mississippi. Allà s’hi va trobar el diable en la forma d’un homenàs negre. Aquest va agafar la guitarra, l’afinà, i tocà un parell de peces abans de retornar-la-hi. A canvi de la seva ànima, Robert Johnson es va convertir en un geni del blues.

Llegenda a banda, els seus enregistraments es van reeditar el 1961 i van tenir una gran influència en músics pops britànics que seguien el blues, com Eric Clapton, Keith Richards, o Robert Plant. Quan l’escoltem, no sentim una veu i una guitarra que acompanya, sinó una veu i una guitarra que conversen i dialoguen. La guitarra és alhora la base rítmica i protagonista de melodia. Tant la veu com la guitarra salten del registre greu al registre més agut contínuament, com si tinguéssim dues veus i dues guitarres. Les lletres també són molt originals. A “Me and the devil” saluda el dimoni que truca a la porta al matí, i diu que ja toca marxar, i s’en van caminant un al costat de l’altre. Que tant li fa on l’enterrin, que pot ser a la cuneta (que per cert és correcte en català) de la carretera, així, el seu mal esperit podrà agafar l’autobús quan passi. La podem escoltar aquí https://www.youtube.com/watch?v=Pxwz8ab6xHY&t=2290s . A “When you got a good friend” https://www.youtube.com/watch?v=Pxwz8ab6xHY&t=1497s ja tenim els elements del rock n’ roll que sonarà 20 anys després.

Ens vendríem l’ànima per ballar millor i tenir més èxit a les jams? No cal, que tenim unes escoles boníssimes que, per un preu molt ajustat, ens ofereixen cursos per a tots els nivells.

Early this morning

when you knocked

upon my door [2x]

An I say

Hello Satan

I believe its time to go

Me and the Devil

Walking side by side [2x]

And I’m gonna see my woman

’til I get satisfied

See See

You don’t see why

Like you’a dog me ’round

Now babe you know I ain’t do it like that

Say I

Don’t see why

people dawging me around

It must be that old old evil spirit

that spirit drop me down in your ground

you may

bury my body

down by the highway side

I don’t really care where you bury me when I’m gone

I’m gone

you may bury my body

down by the highway side

So my old evil spirit

can greyhound

bus that ride

8 de maig de 1910 / 28 de maig de 1981

Pianista, compositora, band leader

Una nena prodigi que va aprendre tota sola a tocar el piano als tres anys i als 15 ja s’hi dedicava professionalment.

Es va unir a la banda d’Andy Kirk a Kansas City, tocant al piano, component i fent arranjaments, no només per Andy Kirk sinó per Benny Goodman i Duke Ellington.

Als anys 40 tenia el seu propi programa de radio. Als inicis del bebop, talents joves com Thelonius Monk o Dizzy Gillespie la visitaven al seu apartament per aprendre, intercanviar idees i tocar. Acollia també músics que passaven una mala època sota la influència de la droga.

2023

Mary Lou Williams va néixer un 8 de maig de 1910. Una nena prodigi que va aprendre tota sola a tocar el piano als tres anys i als 15 ja s’hi dedicava professionalment. Es va unir a la banda d’Andy Kirk a Kansas City, tocant al piano, component i fent arranjaments. També en faria per a Duke Ellington i Benny Goodman. Als anys 40 tenia el seu propi programa de radio. Als inicis del bebop, talents joves com Thelonius Monk o Dizzy Gillespie la visitaven al seu apartament per aprendre, intercanviar idees i tocar. Acollia també músics que passaven una mala temporada sota la influència de la droga. Tenia una gran saviesa musical que es reconeix tant en els seus arranjaments com en les interpretacions al piano, amb orquestra o en solitari, una saviesa musical que sabia i volia compartir.

Us proposem el tema “Twinkling” amb l’orquestra d’Andy Kirk. Té un tempo swing relaxat i fluid. El piano va explicant coses i dialoga amb l’orquestra que sembla comentar el que diu amb uns bons riffs. Té la mateixa perfecció que alguns moviments de concerts per piano i orquestra de Mozart. https://youtu.be/VynKg09Ysr8

10 Fred Astaire

Bon dia Hoppers.

Avui un post on (1) celebrarem l’aniversari d’una gran cantant, (2) considerarem si és possible fer jazz i swing sobre qualsevol cosa, com per exemple una cançó  popular escocesa, (3) un clip de 1938 ens farà enfadar en veure-hi el racisme de Hollywood, però al mateix temps (4) ens posarà de bon humor en veure l’encantadora Maxine Sullivan i com li canta, mig ballant, un fantàstic Louis Armstrong.

Maxine Sullivan, una cantant que va néixer un 13 de maig de 1911, no és un nom tan conegut com Ella Fitzerald o Billy Holiday, però al llarg de la seva carrera fins el 1987 va demostrar sensibilitat, elegància i una qualitat de veu preciosa. Va ser popular amb el sextet del contrabaixista John Kirby, el seu marit de 1938 a 1941, un grup conegut pel virtuosisme i precisió dels seus arranjaments.

Un dels aspectes més fascinants del jazz, és que pot crear swing a partir de gairebé tot (i a l’inrevés, es pot destrossar el millor tema de jazz amb una versió sense ritme). Les versions de cançons populars angleses i escoceses que va fer Maxine Sullivan van tenir molt èxit, com aquesta cançó d’una noieta que somia tot el que podria fer només que tingués una cinta per lligar-se el cabell, “If I had a ribbon bow”:

https://youtu.be/YP9HWEblm4M

En aquest clip de Going Places (1938) hi surt Maxine Sullivan, l’orquestra de Louis Armstrong i un cor de negres que també balla. Maxine va vestida de cambrera i el cor de negres va amb roba de feina mentre que una parella blanca va amb vestit de nit i smoking. No és casualitat. Si recordeu la cèlebre escena de Hellzapoppin’ amb Frankie Manning, tots els negres van vestits de mossos de mudances o cuiners. El missatge implícit era que el lloc dels negres era a baix, per molt talent que tinguessin com a músics o ballarins. No podien aspirar a una posició elevada i vestir elegantment. Però malgrat tot, després de veure com dialoguen tot cantant la Maxine i en Louis, se us quedarà un somriure als llavis.

//   https://sites.google.com/site/pittsburghmusichistory/pittsburgh-music-story/jazz/jazz—early-years/maxine-sullivan

2020 previ

Aquests dies, els que estiguin a confinats sols a casa es poden fer seus alguns versos de la cançó de Fats Waller Ain’t misbehavin.

No one to talk with /  Ningú amb qui parlar

All by myself   /  tot sol a casa

No one to walk with  /   Ningú amb qui passejar

But I’m happy   /   Però estic content

On the shelf  / tot sol a casa

Ain’t misbehavin’   /  em porto bé

I’m savin’ my love for you   /  guardo el meu amor per a tu

I know for certain

The one I love

I’m through with flirtin’

It’s you that I’m thinkin’ of

Ain’t misbehavin’

I’m savin’ my love for you

Like Jack Horner  /  com Jack Horner

In the corner   / al racó

Don’t go nowhere   /  no vaig en lloc

What do I care?   / per què ho faria?

Your kisses   /  els teus petons

Are worth waitin’ for   / fan que valgui la pena esperar

Believe me   / creu-me

I don’t stay out late   /   no em quedo tard fora

Don’t care to go   / no tinc ganes de sortir

I’m home about eight   / sóc a casa a les vuit

Just me and my radio   / només jo i el meu Spotify

Ain’t misbehavin’  /  em porto bé

I’m savin’ my love for you  / guardo el meu amor per a tu

Ain’t misbehavin’

I’m savin’ my love for you

Aquí el veiem al film Stormy Weather

Aviat, més coses sobre Fats Waller

2020: Thomas Waller va néixer el 1904. El seu pare era pastor a l’Abyssinian Baptist Church a Harlem (que val la pena visitar al 132 West 138th St; i mentre no hi pogueu anar, es pot seguir en directe o diferit la retransmissió dels seus serveis dominicals, amb un gospel de primeríssima categoria:  https://www.abyssinian.org/worship/ ). Als sis anys va començar a tocar el piano i als deu, l’orgue a l’església del seu pare.

Als 15 va deixar els estudis per tocar l’orgue al Lincoln Theather, acompanyant pel·lícules mudes. Ell va ensenyar aquest instrument a Count Basie. Si teniu dubtes sobre si és possible fer swingar un orgue de tubs, aquí en teniu la prova, una gravació de 1927, Hog Maw Stomp:

“Fats” Waller serà un gran pianista, un gran compositor, amb la col·laboració del poeta Andy Razaf per les lletres, amb peces com Ain’t Misbehavin, Honeysuckle Rose, Squeeze me, i un gran entertainer. Les versions amb el seu sextet “Fats Waller and his Rhythm” són plenes d’energia i humor. Segur que n’heu ballat alguna, fins i tot si teniu els peus massa grossos, Your feet’s too big

Al piano, juntament amb James P. Johnson i Willie “The Lion” Smith, serà un dels principals intèrprets de l’estil “stride”. Es caracteritza per una mà esquerra que acostuma a fer la tònica als temps 1 i 3, i un acord al 2 i 4, creant una base rítmica potentíssima (la mà esquerra va saltant tota l’estona) ,mentre la mà dreta improvisa sobre la melodia. Aquí a Handful of keys:

Va morir de pneumònia als 39 anys. Va ser un músic molt versàtil, capaç de fer el pallasso, de tocar corals de Bach a l’orgue, i de meravelles com aquest Numb Fumblin, https://youtu.be/CNaxytYvypI .

Es pot ballar Your feet’s too big com un lindy, el How Mag Stomp com a shag, Handful of keys amb balboa, i aquest Numb Fumblin, com un blues. Per a tots els gustos.

2021

Fats Waller i els problemes de l’habitatge assequible.

Què va passar a l’apartament 1A de 39 West 129th Street a Harlem un 16 d’agost de 1931?

Doncs que hi va haver una House Rent Party on Fats Waller tocava el piano.

Fats Waller va néixer un 21 de maig de 1904. Fou un virtuós del piano i de l’orgue, un compositor inspirat amb temes com Ain’t Misbehavin’, o Honeysuckle Rose, un innovador que va consolidar l’estil de piano Harlem stride (amb James P. Johnson i Willie ‘The Lion’ Smith) i un comediant i entertainer de primera categoria.

Igual com passa ara a Barcelona, els lloguers eren alts respecte dels sous de la gent. Per recollir diners, els  llogaters organitzaven festes a casa contractant músics i servint menjar i beguda. Com més populars els músics, més gent venia i més diners per poder pagar el lloguer. Les festes s’anunciaven amb targetes com les de la foto i eslògans com “The fellows are great, the Chicks are fine, so come on up and have a good time” (els tius estan bé, les noies són estupendes, així que vine i passa-t’ho bé ), o “Leave your troubles, wear your smile, join this happy bunch for a while” (Deixa les preocupacions, posa’t el teu somriure, i afegeix-te una estona a aquesta colla feliç), “Why stay home and look at the wall, Come on out and let’s have a ball” (Perquè quedar-te a casa mirant la paret? , apa vine i xalem).

Aquest soundie de 1938 “The joint is jumpin'” mostra com era una House Rent Party. Tothom passant-s’ho bé fins que una veïna enfadada amb el soroll que avisa la policia. I què fa la policia quan arriba?

A la propera reunió de veïns podeu plantejar si de muntar una festa amb els Three Cool Cats, per exemple. En tot cas, si els veïns no s’hi avenen, almenys alguns de vosaltres els podreu sentir (i ballar!) a l’assemblea de la Bcnswing de demà.

25 bill bojangles robinson

26-5 frankei manning

26 miles davis

2023

Dia claqué  Dia lindy hop

Des de 1989 el 25 de maig se celebra el dia internacional del claqué, originalment National Tap Dance Day als USA. És l’aniversari de naixement de Bill Bojangles Robinson (25/5/1878), un ballarí llegenari. I demà, 26 de maig celebrem el dia del Lindy Hop, per l’aniversari del naixement de Frankie Manning (26/5/1914).

És un afortunada coincidència que estiguin l’un al costat de l’altre, dos balls germans, que comparteixen el fet de tenir un origen afroamericà i que es ballen amb música de jazz. I també comparteixen el shim sham! Aquesta coreografia va ser creada originalment per a claqué a finals dels anys 20, per Leonard Reed i Willie Bryant. Aquí el podeu veure ballat costat per costat amb claqué (la noia) i swing (el noi). Avui dia 25, milers de ballarins de claqué arreu del món es trobaran per ballar-lo, i demà ho faran els lindy hoppers.

https://youtu.be/k7g7YBUHcc4

Bill Robinson era ja una estrella consagrada quan un jove Frankie començava a actuar al Cotton Club. A la seva biografia Frankie Manning explica que els lindy hoppers no eren la part més important dels shows i que encara que el públic aclamava les seves actuacions, havien de lluitar per guanyar-se el respecte de l’altra gent de la faràndula. El mateix Bill Robinson els titllava de “scruffy” i “raggedy”, uns “pollosos arreplegats”. Frankie explica que en una ocasió Bill Robinson el va renyar. Què havia passat? Un altre ballarí, anomenat Dynamite Hooker, li havia donat una empenta que el va tirar per terra. I Frankie, que era un homenàs que es feia respectar, es va aixecar i li va donar un cop de puny que el tombà. Bill Robinson li va dir que aquests desordres donaven una mala imatge dels negres i que no es podia tolerar. Frankie pensava que l’acomiadarien però finalment “Uncle Bill” li va dir que no es repetís i li confessà que sovint ell també havia tingut ganes de fer el mateix amb Dynamite, que era un maleducat impertinent.

Bill Robinson tenia un control excepcional del so que feien els seus peus. Podem tancar els ulls sens eveure com balla i creuríem que estem escoltant un excel·lent solo de bateria. Aquí el podem veure en un cèlebre número en que balla pujant i baixan graons d’una escala: https://youtu.be/vj1KYaCIA5o

El swing, ¿ha tornat per quedar-se? ¿Se seguirà ballant lindyhop al segle XXII?

Bon dia Hoppers, i feliç dia del Lindy Hop, aniversari del naixement de Frankie Manning un 26 de juny de 1914 que, com sabeu (gairebé) tots, el 1934 començava a ballar els Whitey Lindy Hoppers, va adoptar una posició de ball més horitzontal, com la d’un corredor a punt de començar una cursa, va crear passos aeris d’exhibició i va contribuir coreografies com la de Hellzapoppin’. Amb la segona guerra mundial va entrar a l’exèrcit i la seva carrera es va interrompre. El 1946 va tornar a la vida civil i va formar un altre grup, els Congaroo Dancers. Però la música i la moda havia canviat i el 1955 dissolgué el grup, deixà de ballar i entrà a treballar a correus.

Al llibre “Frankie Manning, Ambassador of Lindy” Hop explica que, un bon dia de “1984, uns trenta anys després que hagués anat a treballar a correus, Norma Miller em va telefonar per dir-me que a Small’s Paradise, un antic club de Harlem, s’havia començat a programar ball swing els dilluns al vespre amb música en viu” (p.225). “Un vespre vaig rebre una trucada i quan vaig despenjar, una noia jove (Erin Stevens) va preguntar si parlava amb Frankie Manning, el ballarí. No, vaig respondre, jo sóc Frankie Manning l’empleat de correus”. Al cap de poc començava a ensenyar als Usa i a Suècia. Gent d’arreu del món es va engrescar amb la música i la dansa. El 1998 es fundava la Bcnswing.

L’època original del swing va durar poc més de 10 anys (aprox 1930-1940). En algunes comunitats es va seguir ballant, però durant uns 40 anys va desaparèixer de l’escena general. I ara ja en fa uns 35 que el món el torna a ballar (1985-2021). Es deuen haver fet més swingouts entre 1985 i 2021 que de 1930 a 1940. Altres balls que havien estat populars, com el minuet que havia dominat durant el segle XVIII, o el vals al segle XIX, han quedat pràcticament residuals. El segle XX haurà estat el segle de la música i dansa d’arrel afroamericana, amb el swing, rock, hip hop, diferents formes de salsa, de fet, una música i una dansa creada pels descendents dels esclaus dels camps de cotó i de la canya de sucre. La presència del swing, ¿acabarà essent residual, com el minuet, que només ballen alguns estudiosos?  ¿O ha tornat per quedar-se definitivament?

Tot i que el swing va néixer en un context molt concret, la comunitat afroamericana, i particularment a Harlem  cap al 1930, tant la música com el ball potser tenen alguna cosa que ressona en tots nosaltres, alguna cosa universal, allò que fa que a vegades, algú que ha vist una jam als cubs o a la ciutadella, s’acosti a preguntar “on s’apren això”. Ens l’hem fet nostre. Potser passarà el mateix que amb Bach, que també va crear la seva música en un context molt concret, una música dirigida als salons dels nobles i a la comunitat protestant de Leipzig que requeria una cantata cada diumenge. Després de la seva mort el 1750 va passar de moda i no va ser fins el 1829 que amb Mendelsohn es va tornar a consolidar en el repertori. I avui és difícil que l’ignori qualsevol que estimi la música. Amb gairebé 200 anys de tornar-lo a tocar, la manera d’interpretar-lo ha anat canviant. Tenim versions que s’apropen més al que creiem que era l’original, i versions que exploren altres possibilitats, com quan s’interpreta al piano en lloc de clavicèmbal. Ha passat el mateix amb el swing? Ha anat canviant la manera de ballar-lo amb els anys? Depèn del lloc o l’escola? S’han creat noves coreografies, nous passos?

Els robots del 2121 que escombraran la casa i prepararan l’esmorzar, ¿tindran programat el swingout per si les generacions futures el volen practicar a casa?

[2022]

El 26 de maig és el dia del Lindy Hop que es fa coincidir amb l’aniversari del naixement de Frankie Manning el 1914 a Jacksonville. Com sabeu, va ser un gran ballarí. I també va ser un mestre i divulgador extraordinari, que era feliç veient com ballar lindy hop amb la música swing alegrava la vida de la gent. Us deixem un enllaç a la sessió on explica el shim sham amb tota la paciència del món. Per cert que hi ha hoppers que fa anys que ballen (ballem) i encara no se’l saben (sabem) bé!  Homeeee … shim SHAME on you! Per si no ho sabíeu, hi ha escoles que l’ensenyen molt bé.

29/5      andy kirk 29/5 https://youtu.be/lF_o8O4ANL4  killer diller clark brothers

juny

2-6- Valaida Snow

https://face2faceafrica.com/article/this-is-how-valaida-snow-became-queen-of-the-trumpet

valaida snow 2/06/ 1904

https://www.youtube.com/watch?v=A8oWpBOa8vM

3-6 Josephine Baker

L’especialitat de la casa: el ritme

Si un dia, mirant vinils a una fira de discos, us trobeu un disc amb temes com:

– Rhythm is our business ( que podríem traduir com “el ritme,la nostra especialitat”)

– For dancers only (Només per a balladors)

– Tain’t What You Do but the way that you do it (No és el que fas sinó com ho fas, amb què ballem el shim sham)

segurament pensareu “això promet!”. I si gireu la funda i us trobeu amb la foto d’una big band amb els músics impecablement vestits i el títol “Jimmy Lunceford”, compreu-lo, que no us equivocareu. Tal com diu la cançó “rhythm is our business, rhythm is what we sell” i no enganyen.

Lunceford, que havia nascut un 6 de juny de 1902, va fundar el 1927 una banda d’estudiants a un institut a Memphis on era entrenador d’atletisme. Va progressar fins a fer-se professional i el 1934 va ser contractada pel Cotton Club. Va tenir músics molt bons que a vegades el deixaven per tocar amb bandes que pagaven millor. Cuidaven molt el vestuari i animaven les actuacions fent diversos shows. Però el seu nivell musical no era cap broma. Els músics executaven amb swing i precisió els magnífics arranjaments d’un dels seus trompetistes, Sy Oliver. És una música feliç, que queda molt ben definida pels títols dels temes que hem esmentat: ritme per a balladors, i el que podria ser també un lema sobre com ballar: “el que compta no és què fas sinó com ho fas”.

El 1947 va patir un atac de cor durant una gira. Cada cop que ballem el shim sham, podem recordar aquest músic alt i somrient, i la seva orquestra.

2021

Un 6 de juny de 1902, va néixer Jimmy Lunceford. El 1927 va fundar una banda d’estudiants a un institut a Memphis on era entrenador d’atletisme. La banda es va acabar convertint en professional i el 1934 va ser contractada pel Cotton Club. Bons músics (i ben vestits), bons arranjaments d’un dels seus trompetistes, Sy Oliver, i uns temes molt bons per ballar. Tant bons que un d’ells T’aint What You Do, és el que fem servir per ballar el shim sham. Que “el que compta no és què fas sinó com ho fas”, com diu la cançó, és pot aplicar a moltes coses, a una paella, als petons i abraçades i, evidentment, al shim sham, que ningú el balla com Mr. Frankie Manning:

https://youtu.be/hFc2qHlr_G4

Bon dia Hoppers.

Avui celebrarem l’aniversari de Cole Porter, escoltarem Ella Fitzgerald i, pel mateix preu, tindrem una pràctica d’anglès i una master class sobre l’ús de la metàfora en la comunicació amorosa.

Cole Porter va néixer un 9 de juny de 1891 en una família rica però en lloc de fer d’advocat tal com s’esperaven, va voler ser músic. I li va sortir molt bé. Va compondre molts èxits pel teatre musical de Broadway. Molt sovint les obres de Broadway les feien un músic col·laborant amb un poeta per les lletres, George i Ira Gershwin, Rodgers i Hammerstein … Però Cole Porter tenia un talent excepcional tant per la lletra com per la melodia, juntament amb un gran sentit de l’humor. Alguns dels seus musicals són “Kiss me Kate”, “Anything goes” o “Silk stockings” amb temes com “Night and Day”, “Begin the Beguine”, “I Get a Kick Out of You”, “I’ve Got You Under My Skin”, “My Heart Belongs to Daddy” and “You’re the Top”. Els compositors de Broadway van absorbir aspectes del jazz dels negres, com el ritme sincopat, riffs, i motius musicals. I després els músics de jazz van agafar els seus temes i en van fer versions que aportaven nous matisos. Es van influir creativament de manera mútua i una de les millors maneres de passar una tarda deixant de fer la feina tens pendent, és dedicar-te a explorar les diferents versions dels estàndards clàssics.

¿Qui no ha estat enamorat alguna vegada i li ha costat trobar paraules per expressar el que sentia? I acabem dient allò de “és que et trobo molt guapo/a” o “em sento molt a gust amb tu”. Podem fer-ho millor! Escolteu Ella Fitzgerald cantant “You’re the Top” i seguiu la lletra fixant-vos en el seguit de metàfores que proposa Cole Porter (Ens han dit que alguns Hoppers, a més de ballar sense ensopegar, no només escolten la música sinó que fins i tot segueixen la lletra!).

http://www.youtube.com/watch?v=bzfrcPJinVY

At words poetic,/ en mots poètics

I’m so pathetic  / sóc tan patètic

That I always have found it best   / que sempre m’ha semblat millor

Instead of getting ’em off my chest  / enlloc de deixar-los sortir del pit

To let ’em rest unexpressed  / que quedin inexpressats

I hate parading my serenading  / odio muntar una serenata

As I’ll probably miss a bar  / perquè segurament perdria un compàs

But if this ditty is not so pretty  /  però si no resulta molt bonic

At least it’ll tell you how great you are  / almenys et diré com n’ets de gran

You’re the top  / Tu ho ets tot

You’re the Colosseum  / ets el Colisseum

You’re the top

You’re the Louvre Museum  / ets el museu del Louvre

You’re a melody / ets una melodia

from a symphony by Strauss  /  d’una simfonia de Strauss

You’re a Bendel bonnet/ un barret Bendel

a Shakespeare sonnet /  un sonet de Shakespeare

You’re Mickey Mouse  / ets el Mickey Mouse

You’re the Nile / ets el Nil

You’re the Tow’r of Pisa / ets la Torre de Pisa

You’re the smile  / ets el somriure

On the Mona Lisa / de la MonaLisa

I’m a worthless check, / jo sóc un xec sense fons

a total wreck, a flop / una ruïna

But if, baby, I’m the bottom / però, xata, si jo no sóc res

You’re the top / tu ho ets tot

You’re the top

You’re Mahatma Ghandi  / ets el Mahatma Ghandi

You’re the top

You’re Napolean brandy / ets el brandy Napoleó

You’re the purple light / ets la llum porpra

of a summer night in Spain  / d’una nit d’estiu a Espanya

You’re the National Gallery,/ ets la National Gallery ,

You’re Garbo’s salary /  el salari de la [Greta] Garbo

You’re cellophane  / la cel·lofana [ un invent recent]

You’re sublime / ets sublim

You’re a turkey dinner  / un sopar de gall d’indi

You’re the time  / ets el temps

Of the Derby winner  / del guanyador del Derby [cursa de cavalls]

I’m a toy balloon / jo sóc un globus de joguina

that’s fated soon to pop /  que aviat reventarà

But if, baby, I’m the bottom

You’re the top

You’re the top

You’re a Waldorf salad / ets una amanida Waldorf

You’re the top

You’re a Berlin ballad  / una balada de [Irving] Berlin

You’re the nimble tread / el pas lleuger

of the feet of Fred Astaire / dels peus de Fred Astaire

You’re an O’Neill drama,/ un drama de [Eugene]O’Neill

you’re Whistler’s mama  / la mama de Whistler [ un quadre famós]

You’re Camembert [el formatge]

You’re a rose, / una rosa

You’re Inferno’s Dante  / l’infern de Dante

You’re the nose / ets el nas del gran Durante

on the great Durante /  [ actor còmic amb una nàpia notable]

I’m a lazy lout / jo sóc un dropo gandul

who’s just about to stop /  que es quedarà parat

But if, baby, I’m the bottom

You’re the top

Jo ja ho provo però no me n’acabo de sortir.

Ets la Pedrera de Gaudí

Ets un arc de Sant Martí

Ets la Pica d’Estats

Ets un plat d’ous ferrats

10 Howlin Wolf

2023

Un 10 de juny de 1910 va néixer Chester Arthur Burnett, que més tard seria conegut com “Howlin’ Wolf”, literalment, “el llop que udola”. Aquest sobrenom ja dóna una idea de la força i intensitat de la seva manera de cantar blues. Treballava la terra en una plantació del Mississipi amb la seva família. Com tants altres negres, va començar cantant a l’església. Als 18 anys va aprendre a tocar la guitarra i va absorbir l’estil del delta amb Charley Patton. Després aprendria a tocar l’harmònica amb Sonny Boy Williamson i va muntar una banda amb la que va estar actuant per la zona del delta fins 1941 que va ser mobilitzat. Acabada la guerra i llicenciat torna a formar una banda. Comença a fer servir el sobrenom de “Howlin’ Wolf”. Feia 1.98 i pesava més de 120 kg, així que a l’escenari feia un efecte impressionant. El 1950, ja amb un so més elèctric enregistra el seu primer disc amb Chess Records a Chicago i se’n venen 60.000 còpies. A la dècada dels ’60 fa gires per Europa. Grups pop britànics com els Rollings Stones faran versions dels seus temes i el tindran de teloner en algun dels seus concerts.

El film “Cadillac Records” de 2008, fa un bon retrat de l’època de Chess Records, amb actors interpretant Howlin’ Wolf, Etta James, Chuck Berry, Willie Dixo, Little Walter i Muddy Waters.

El podem veure aquí en una actuació de 1964: https://youtu.be/HTDjD_UdJYs?t=57

11 Shelly Manne

Hazel Scott va néixer a Trinidad un 11 de juny de 1920. El seu pare era un professor de Liverpool d’origen africà i la seva mare una pianista de música clàssica. Es van traslladar a Harlem el 1924. La petita Hazel era un prodigi musical i amb només 8 anys va ser admesa a la Juilliard School. Tenia talent i tècnica per tocar el que volgués, tant del repertori clàssic, com de jazz. Amb el temps enregistraria versions de jazz de temes de música clàssica. Era una dona molt guapa i elegant i aviat va tenir molt èxit, per actuar en concerts i en films a Hollywood.

Als anys 40, els papers de negres habitualment mostraven els homes, o bé com a ximples, o com a criminals, i les dones, com a serventes o prostitutes (recordeu la famosa escena dels Whitey Lindy Hoppers on les dones van amb davantal de serventa i els homes amb mono de mecànic). Hazel Scott va ser una activista contra la discriminació racial. Per contracte exigia no tocar per a públics que segregaven blancs i negres. I a les pel·lícules tenia el dret a triar el seu vestuari. El 1943 el film “The heat is on” tenia previst mostrar dones negres vestides amb davantal acomiadant els seus marits, soldats que anaven a la guerra. Hazel Scott ho trobà degradant i es va plantar declarant-se en vaga. Això va acabar amb la seva carrera a Hollywood.

Es va casar amb el congressista negre Adam Clayton Powell. Eren una parella negra rica i famosa. Hazel Scott va tenir el seu propi programa de televisió. Tot i no ser comunista va ser citada pel comitè d’activitats antiamericanes del senador Maccarthy i la seva declaració va fer que es cancelés el seu show de TV i gairebé no obtenia contractes per fer concerts. Va seguir la seva carrera a Europa i el 1967 torna els USA. Però la mena de música que feia, ja no és popular.

La podem veure i escoltar tocant el tema “Taking a chance on love”. Pot tocar el que vol i com vol. En alguns moments la mà esquerra salta amb facilitat amb l’estil “stride” d’un Fats Waller, en d’altres construeix frases vertiginoses a l’estil d’un Art Tatum.

https://youtu.be/JVgUYx6Uc78

reportatge

https://youtu.be/o_WJ4PpxWaE

Bon dia Hoppers. Erroll Garner va néixer un 15 de juny de 1921. Va començar a tocar el piano als tres anys i aviat en va ser un virtuós tot i que mai va arribar saber llegir una partitura. Però això no li va impedir ser un intèrpret i compositor d’èxit. Té un estil elegant i imaginatiu. La mà esquerra va fent uns acords a tots quatre temps del compàs formant com un coixí rítmic sobre el qual la mà dreta dibuixa unes melodies àgils i imaginatives.

Té swing? Jutgeu vosaltres mateixos amb aquest vídeo on Ksenia Parkhatskaya i Daniil Nikulin ballen amb la seva peça “Frantonality”.

https://youtu.be/jgn5sdPCfoE

O la fluidesa de “Rosalie”, https://youtu.be/KFMgL2RefxE  amb un temps més ràpid,

Aquest és un vessant d’Erroll Garner, un swing potent. Deixem per un altre dia l’Erroll Garner de les balades.

El juliol de 1954 Erroll Garner gravava una sèrie de temes per a un àlbum; uns com “Rosalie” amb un swing ràpid i d’altres com “Misty”, balades lentes. En adonar-se d’aquests dos vessants, el swing potent i les balades, la seva mànager, Martha Glaser va decidir que l’àlbum es titularia “Contrasts”. Diuen que Erroll Garner va compondre Misty mentalment mentre viatjava en avió, sense transcriure-la al paper ja que no sabia llegir partitures. La melodia és una meravella i ha conmogut a molts oients des d’aleshores (un comentari a youtube diu “hola, tinc 14 anys i vull viure la millor vida que pugui, això és el que em diu aquesta música”).

https://youtu.be/AA2_6kS45E0

El cantant Johnny Mathis va escoltar aquest tema i va voler que algú li posés lletra per cantar-la. La seva versió va arribar a vendre 2 milions de còpies. La van versionar també Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Però us volem proposar dues versions de casa nostra. Una de 1965 amb Núria Feliu i Tele Montoliu de 1965, una gran veu i un gran piano.

https://youtu.be/ibjMAVfw6Ng

I més a prop en el temps, el violí d’Èlia Bastida:

https://youtu.be/FWesPZy0G1g

M’he quedat una mica misty

El 19 de juny se celebra el dia de la Emancipació, o el Black Independence Day, commemorant l’emancipació dels esclaus afroamericans el 19/06/1865 i celebrant la cultura afroamericana, cultura que, entre altres coses, ha creat la música i el ball que estimem.

Al llarg de la història, el que té una posició de privilegi la justifica en la religió, en la tradició o en mala ciència. Ho veiem en els reis que ho eren per la gràcia divina. Ho veiem en l’imperialisme d’Espanya al segle XVI, que anava a cristianitzar el món, en l’imperialisme europeu del segle XIX, que pretenia “civilitzar” les colònies. Ho veiem en els arguments per negar el dret de vot a les dones, amb el pretext que eren més sentimentals que racionals. Ho veiem a primers del segle XX en els empresaris oposant-se a que els obrers fessin festa diumenge perquè no sabrien fer ús del temps lliure. La capacitat humana per justificar l’injustificable és INFINITA.

L’única manera de justificar l’explotació dels esclaus era que es tractava d’una raça inferior, només bona per al treball físic, que l'”ordre natural” de les coses era que el blanc dirigís, i el negre treballés i, potser, entretingués amb la música i el ball. Per això al llarg del segle XIX i primers del XX, els negres apareixien com a imbècils en els minstrel shows, a vegades caricaturitzats per blancs amb la cara pintada de negre (black face). Per això fins als anys 50, els films de Hollywood mostraven els homes negres com a cambrers, o cirabotes, i les dones sortien amb uniforme de criada. L’antropòleg Cavalli-Sforza explica que el 1969 es va publicar el resultat d’un estudi que indicava una diferència 15 punts de quoficient intelectual entre blancs i negres. Aquest estudi es va interpretar com a prova de la inferioritat dels negres. Però curiosament, quan a finals dels 70 un altre estudi va revelar que els japonesos tenien un quoficient 11 punts superior al dels americans, a cap científic americà se li va acudir suggerir que els japonesos eren superiors. Van concloure que calia millorar la qualitat de l’escola! Encara avui hi ha una oposició ferotge a les conclusions de la “Critical race theory” que examina com el sistema legal dels Estats Units perpetúa el racisme, fins al punt que els legisladors conservadors han aconseguit que els seus llibres es prohibeixin a les escoles i biblioteques.

Escoltem aquest tema de Big Bill Broonzy que ho diu ben clar: https://www.youtube.com/watch?v=55w0DwZROjY

“if you’s white, be all right”    Si ets blanc, endavant,

“If you was brown, stick around”  si ets moreno, espera una mica

“But as you black, oh brother, get back, get back, get back”  però si ets negre, noi, ja te’n pots entornar

16 Lucky Thompson

23 Helen Humes

25 Clifton Chenier

2023

Clifton Chenier, l’anomenat “King of Zydeco” va néixer un 25 de juny de 1925 a Opelousas, Lousiana. Va apendre a tocar l’acordió i amb el seu germà fent la percussió en una taula de rentar roba (el washboard), feien música per festes casolanes. La gent apartava els mobles i es ballava en l’espai que tenien. Més endavant va formar una banda on hi havia guitarres elèctriques, saxos i bateria. Tocava una barreja de música criolla francesa, particular de New Orleans i Rhythm and blues. La majoria dels temes zydeco no tenen un ritme per ballar swing, tenen el seu propi ball, el zydeco. És un altre producte de la creativitat musical de New Orleans. Però alguns temes sí que els podríem ballar amb lindy hop, com aquesta versió de “In the mood”.

L’acordió i el washboard de Clifton Chenier era el que podríem anomenar l’orquestra dels pobres. Amb un bon lloro, connexió wifi i spotify, ara podem fer sonar la música que vulguem quan i on vulguem, i ens costa d’imaginar quan no era així. Al llarg del segle vint teníem els discos al gramòfon i la ràdio. Però més enrera, l’única música que es podia escoltar era la música en viu. A casa nostra, les ciutats amb un bon pressupost podien contractar un orquestra que tocava sardanes al matí, feia un concert a la tarda, i ball al vespre. Però a les festes dels pobles petits del Pirineu, la música la posava un acordió diatònic. Com Clifton Chenier, un músic feia ballar tothom. Al Tradicionàrius hi ha músics que recullen aquesta tradició. La gent tenia música només en ocasions especials, en festes o concerts. Si eren de casa bona, algú tocava el piano. Quin contrast amb els nobles que al segle XVIII es podien permetre el luxe de tenir al seu servei, no només cuiners i patges, sinó una orquestra i un compositor que anés creant música per a diferents ocasions. És el cas del príncep Leopold de Köthen, que tenia contractat Bach al seu servei i que tocava la viola, o els Esterhazy amb Haydn. Tenien en nòmina un geni de la música i una orquestra sencera. És com si un milionari a l’època del swing tingués contractada en exclusiva l’orquestra de Duke Ellington i aquest anés component temes per a les seves festes. I sobre s’hi afegís tocant el saxo.

https://youtu.be/3O440oxTvQ8

Avui se celebra el Dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+

Quan ens inscrivim a un festival o una jam de swing, se’ns pregunta si som:

– leader

– follower

– biroll

No se’ns pregunta si som home o dona, perquè ser dona no predetermina que hagi de fer de follower, i home de leader. Per ballar no cal classificar la gent per identitat de gènere. Ens trobem per ballar i totes les identitats de gènere i totes les orientacions sexuals són benvingudes a la festa.

Recordem alguns punts del codi de conducta de la Bcnswing:

– Escoltar i cuidar l’altre és saber ballar.

– El gènere no fa el rol.

– Compte amb l’espai que ocupes a la pista.

N’hi ha 7 més:  https://www.bcnswing.org/codi-de-conducta-i-valors/

30 Lena Horne