Calendari BCNSWING 2

juliol

1 Willie Dixon

2 Ahmad Jamal

Ahir va morir el pianista conegut com Ahmad Jamal. Havia nascut com a Frederick Russell Jones un 2 de juliol de 1930 i començat a tocar el piano des dels 3 anys. Als 14 anys ja tocava professionalment. Pels activistes de drets civils negres dels anys 50 i 60, l’islam suposava una cultura alternativa a la cristiana, que es percebia com sumisa a la segregació practicada pels blancs, una cultura que connectava també amb les arrels africanes de pobles negres lliures. El cas més important segurament és el de Malcom X i The Nation of Islam. Igual com faria el boxador Cassius Clay més endavant quan va decidir fer-se dir Muhammad Ali, Frederick Russell es va voler canviar el nom per Ahmad Jamal.

Va tocar en formació de trio, primer amb un guitarra i un contrabaix i després amb contrabaix i bateria. Va ser un pianista molt original en el sentit que en un moment en què el jazz anava cap a una direcció de fer una música molt ràpida i complicada, ell va anar contracorrent amb un estil elegant i sofisticat, jugant amb els silencis i els canvis de dinàmica, de so fluix i fort (pels que no hi havien caigut, el nom de l’instrument, “piano” és un abreujament de “pianoforte” que en italià és “fluix i fort”. L’instrument que coneixem avui va ser inventat cap el 1700. Les cordes són colpejades per uns martells coberts de feltre, d’aquí el nom alemany Hammerklavier, cosa que permet picar fluix o fort, a diferència del clavicèmbal on les cordes són polsades).

Un públic superficial el pot veure com una música fàcil, música “cocktail”, que s’escolta només com a fons mentre la gent pren una copa tot xerrant. Però la música d’Ahmad Jamal explica històries, històries interessants. Va ser molt valorat per Miles Davis, que va ser amic seu i que deia “em va impressionar el seu concepte de l’espai, la lleugeresa del seu toc, com si volgués passar desapercebut, i la manera com frassejava notes i acords.” No només el van apreciar també altres pianistes com Herbie Hancock i Keith Jarrett, sinó que alguns músics de Hip Hop com Nas i De La Soul l’han samplejat. Va rebre un Lifetime Achievement Grammy.

Us proposem un tema dels seus primers enregistraments que ens podria servir per un balboa o shag ràpid, “The Surrey with the Fringe on Top”: https://youtu.be/HvrrWYYDezo

I un tema de tempo mig per lindy, ara acompanyat de guitarra i contrabaix: “No vull ser besat si no és per tu”: https://youtu.be/0pIWxqVPbLk

I per que tothom estigui content, l’extraordinari Ahmad’s blues: https://youtu.be/sZ_Op8dP5Iw

https://www.bbc.com/news/entertainment-arts-65295893

3 Rodha Scott https://www.allaboutjazz.com/musicians/rhoda-scott  https://www.youtube.com/watch?v=MYNTi1BzICI https://youtu.be/PNojMTFIyms peus baix

L’orgue no és l’instrument més habitual en el jazz i segurament el nom de Rhoda Scott no us sona. Va néixer un 3 de juliol de 1938. Com Fats Waller, va aprendre a tocar l’orgue a l’església on el seu pare predicava. Va estudiar piano clàssic però des de ben petita estava fascinada per les possibilitats d’un instrument que tenia un teclat per a les mans, i un teclat de pedals per als peus! Amb un orgue és com si els peus fessin el baix, la mà esquerra els acords de l’acompanyament, i la mà dreta la melodia. Un instrument que gairebé omple com tota una orquestra. Ella explica que ja des de ben petita, amb set anys, es treia les sabates i començava a fer anar els pedals. No tots els organistes són capaços de fer-ho. Va mantenir l’hàbit de tocar descalça i això li va valdre el sobrenom de “The barefoot Contessa” (pel film de 1954 amb Ava Gardner). Li van proposar de tocar el piano en un combo de jazz i ella va acceptar a condició de canviar el piano per un orgue Hammond. En la seva música hi trobem les influències del gospel, la música clàssica i el jazz.

La podem veure aquí interpretant un Fly me to the moon perfectament ballable. Atenció al minut 4’36” on fa un solo amb els peus!  https://youtu.be/PNojMTFIyms

4 shorty george  : George Snowden va néixer un 4 de juliol de 1904. Era baixet i d’aquí el sobrenom “shorty”. Ser menut no li va impedir tenir èxit com a ballarí i participar en concursos i maratons de ball. En aquestes maratons, que a vegades duraven diversos dies, es ballava en una posició més eviat tancada i vertical, una mica com el shag. Fou en una d’aquestes maratons que George Snowden, tenint de parella Mattie Purnell va improvisar uns passos nous projectant la parella enfora com un swingout, un breakaway. Tal com diu Marshall Stearns, “això va trencar la monotonia de la marató, bàsicament Collegiate, i l’efecte va ser elèctric, tant pel públic com pels músics. Shorty havia posat en marxa alguna cosa”. Al Savoy, aquest ball que s’acabaria anomenant lindy hop, es va anar consolidant, incorporant elements del Collegiate i del Charleston. I més endavant Frankie Manning li aportaria la posició més dinàmica i els passos aeris.

En aquest clip de 1929 hi surten tres parelles de ball, George Snowden la tercera. És un document del moment que estava naixent el lindy hop.

https://youtu.be/LcnpZfsfwDA

“Shorty” George va saber treure partit de la seva curta estatura, que d’entrada podia haver semblat un desavantatge. Fent de parella amb una noia molt més alta que ell, Big Bea, l’efecte era alhora molt dinàmic i còmic, tal com es veu en aquest clip de 1937, en el que “Shorty” George ha de saltar per passar-li el braç per sobre el cap sense que ella s’hagi d’ajupir, se la carrega a l’espatlla i tots dos ballen de meravella.

https://youtu.be/7Sdk3mqVSRA

Segurament el nom “Shorty George” us sonava. És el pas que fem al final del shim sham. En doblegar els genolls i anar rotant, ens fem petits com “Shorty George”. Va ser prou famós com per inspirar un número amb Fred Astaire i Rita Hayworth, i una cançó de Count Basie. Realment podem dir que, en aquest cas, al pot petit hi ha la bona confitura.

   https://youtu.be/r28Gmaji7-g duke ellington i shorty george bli blip

—

8 Louis Jordan

2023

Louis Jordan va néixer un 8 de juliol de 1908 a Arkansas. El seu pare tenia una banda i aviat li va ensenyar a tocar el saxo i el clarinet. Cap el 1930 amb una formació petita, els Tympany Five, va tenir èxit amb una fórmula simple i molt efectiva, majoritàriament blues i boogies per ballar, amb riffs, i lletres de temes actuals amb força sentit de l’humor. El van acabar anomenant “the King of the Jukebox” perquè als gramòfons de monedes dels bars els seus discos eren els preferits. La seva música es pot veure com a transició del swing al rock n’roll.

Va aparèixer també en molts soundies, curts musicals. Gairebé tots mostraven la banda com si toqués en una residència privada, amb noies guapes assegudes al piano tot somrient i, ocasionalment ballant, com el solo que fa aquí Mabel Lee: https://youtu.be/KjgcxWCXIfE .

En aquest “Down, down, down” van anunciant les plantes d’un suposat magatzem, les senyores, van trobant maquillatge, vestits, fins que al fianl, al pis 10, s’hi balla lindyhop!: https://youtu.be/Zkiq2d01JiM

8 Billy eckstine

10 lee morgan,

10 milt buckner

Tornem a parlar d’organistes! Aquest cop de Milt Buckner, nascut un 10 de juliol de 1915. Els seus pares van morir quan tenia 9 anys i més o menys va ser adoptat per la banda d’Earl Walton. Va començar a estudiar piano i amb 15 anys ja escrivia arranjaments! Després de tocar amb els McKinney’s Cotton Pickers i amb Cab Calloway va entrar a l’orquestra de Lionel Hampton com a pianista i arranjador. D’ell són els populars “Hey! Ba-Ba-Re-Bop,” i “Hamp’s Boogie Woogie” (dels quals no en va cobrar mai drets d’autor però, que van anar a parar a Hampton). El 1952 va formar un trio tocant l’orgue Hammond. Va ser pioner en l’estil de d’acords paral·lels. Normalment la ma esquerra fa els acords i la ma dreta dibuixa la melodia amb notes individuals més ràpides. Buckner dibuixa la melodia amb acords, tal com més tard faran músics com Red Garland, Red Garland, George Shearing, Bill Evans, i Oscar Peterson. Tenia una personalitat exhuberant, amb un gran sentit de l’humor, sovint amb un cigar a la boca mentre tocava.

Aquí el teniu amb el gran Jo Jones a la bateria i Illinois Jacquet al saxo, https://youtu.be/IXVVeAALyoc . La imatge és infame però el swing és boníssim, i els grunys de satisfacció que emet Milt Buckner, ens faran somriure, sobretot al minut 3’38” quan fa un solo amb els pedals i Jo Jones fa brillar el hi-hat com només ell sap fer.

Potser algú de vosaltres té un passat jugant a un First person shooter (que és un d’aquests jocs en que vas disparant a tot bitxo que va apareixent a la pantalla) com Battlefield Bad Company de 2008. Aquest joc feia servir un tema de Milt Buckner anomenat “The Beast”, la bèstia! https://youtu.be/OZ31iklborA

10 Cootie Williams

Bon dia!

Charles Melvin “Cootie” Williams va néixer un 10 de juliol de 1911 a Mobile, Alabama. De petit el seu pare el va dur a un concert i li després li va preguntar què havia sonat. I ell va respondre “Cootie, cootie, cootie”, i li va quedar el sobrenom. Als 14 anys comença a tocar la trompeta professionalment i poc després entra a la banda de Duke Ellington al Cotton club. Una trompeta, normalment, canta, a vegades crida. La de Cootie Williams, parla, gemega, udola, murmura. Aconsegueix una expressivitat inusual fent servir la sordina, deixant els pistons sense enfonsar del tot, canviant l’atac de les notes. Durant aquesta època l’orquestra d’Ellington tenia un so rugós, un estil salvatge, “jungle style” en deien. Això era en bona part pels solos de Cootie Williams. Ellington va escriure la peça “Concerto for Cootie” per que s’hi pogués lluir. Més tard, se li va posar una lletra i es va convertir en “Do nothing till you hear for me”. Va deixar l’orquestra d’Ellington el 1940 i va estar amb grups i la seva pròpia banda durant uns anys. El 62 va tornar a l’orquestra d’Ellington que, amb Jimmy Hamilton va escriure un altre tema dedicat a ell: “Tutti for Cootie”.

En aquest clip de 1943 el podeu veure dirigint la seva orquestra i una actuació de lindy hop de Leon James amb Dot Johnson i Russell Williams amb Carolyn Hughes, un luxe: https://youtu.be/m9k7d3RzoxA

Tutti for Cootie és un tema formidable per ballar (a veure quan podem …), aquí la versió del Great Paris Concert de 1963: https://youtu.be/qQQyVMkD9pA

I qui vulgui escoltar més la trompeta de Cootie Williams, a Can Spotify tenen una llista preparada:  https://open.spotify.com/playlist/37i9dQZF1DZ06evO2FWzYc?si=2c9a72bf49634a4f

12 paul gonsalves

25 Johnny Hodges

Johnny Hodges va néixer un 25 de juliol de 1907. Va ser un dels solistes principals de l’orquestra de Duke Ellington al saxo alto, primer de 1928 a 1951, i després d’un període que va voler estar pel seu compte, altra vegada amb Duke de 1956 fins al final el 1970. Va ser un músic inspiradíssim en les melodies dels seus solos, que fluïen de manera natural i elegant, amb una simplicitat i perfecció rares. I a més de la inspiració melòdica tenia un so viu, amb un vibrato molt expressiu. Poques vegades hi ha hagut un contrast tan gran entre l’expressió que sortia de l’instrument, plena d’emocions, i l’expressió del rostre del saxofonista en tocar, amb una cara de poker impassible.

Us proposem aquest Funky Blues on tenim el luxe de poder sentir, seguits, tres solos de tres dels millors saxos altos de la història del jazz: Johnny Hodges, Charlie Parker i Benny Carter. Així podeu comparar les diferents maneres d’enfocar un solo de blues. La festa segueix amb solos d’Oscar Peterson al piano, Barney Kessel a la guitarra, Charlie Shavers a la trompeta, Flip Phillips i Ben Webster al saxo tenor. Al baix Ray Brown (!) i a la bateria J.C. Heard.

https://youtu.be/7axpIKLsixE

Un gran blues, tocat per uns músic excepcionals.

26 erskine hawkins

El nom d’Erskine Hawkins potser no ens és gaire familiar. Però un del seus temes el reconèixereu immediatament, és el Tuxedo Junction que Glen Miller faria popular tocant per al soldats a la Segona Guerra Mundial. Erskine Hawkins havia nascut a Birmingham, Alabama un 26 de juliol de 1914. Va aprendre a tocar la trompeta i es va convertir en el leader de la banda de la universitat. Tuxedo Junction, enregistrat el 1939 es refereix a un encreuament de la seva ciutat, Birmingham. L’original és millor que altres versions: https://youtu.be/e6a-7f6Pxqg

Va estar tocant uns anys al Savoy Ballroom a Harlem, alternant amb Chick Webb. Els ballarins n’estaven encantats. El seu pianista Avery Parrish va escriure un tema que els balladors de blues també reconeixeran, l’inspirat “After Hours”: https://youtu.be/p1m2Duxo9Eo

29 Charlie Christian

29 don redman

30 buddy guy

Buddy Guy és un gran guitarrista i cantant de blues. Va néixer un 30 de juliol de 1936 a Louisiana. Els seus pares tenien un contracte per treballar un camp de cotó i quedar-se una part dels guanys. El petit Guy guanyava 2.5 dòlars per cada 50 kg que collia. Va fer els primers enregistraments el 1958 i després va signar pel segell Chess on va participar en sessions amb Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Little Walter o Sonny Boy Williamson. Però d’entrada no li van dedicar un LP sota el seu nom; la seva manera de tocar no era l’habitual. Recollia la tradició, estava dins l’estil Chicago, però també explorava nous territoris. Influirà guitarristes com Jimi Hendrix o Eric Clapton. Avui, amb 85 anys segueix tocant amb la mateixa vitalitat de sempre, amb una carrera que aplega 8 grammys! El podem veure aquí en una actuació sensacional de 1974 amb Junior Wells a l’harmònica: https://youtu.be/5XZ4hfK7AFY

1958  https://youtu.be/9yeJjOgp6KA   https://youtu.be/3QkPaONwsC0 https://www.buddyguy.net/

agost

3 Tonny bennet

4 Louis Armstrong

Louis Armstrong

[2020] 4 de d’agost de 1901 / 6 de juliol de 1971

Potser no es dóna cap altre cas que escoltem només dues notes a la trompeta i reconeixem a l’instant qui és. Les notes de Louis Armstrong són úniques, tenen un atac amb una articulació molt definida i un vibrato viu. El mateix podríem dir de la seva veu enrogallada. Va aprendre a tocar la corneta en un reformatori on l’havien enviat per jugar amb una pistola. Després va estar tocant en orquestres que anaven en vaixell pel Mississipi fins que s’establí com a segon corneta a l’orquestra de King Oliver a Chicago. La pianista Lil Hardin’, amb qui s’acabaria casant, el va ajudar a impulsar la seva carrera, animant-lo a agafar un paper més protagonista, i fent-li comprar vestits més elegants. Així va començar la creativa època dels Hot Five i Hot Seven, amb solos de trompeta vertiginosos com els del “West End Blues”. Els seus solos havien d’influir tots els músics que van venir després, no només els trompetistes. També va ser el primer a fer servir la veu com si fos un instrument, improvisant melodies amb audàcia sense seguir una lletra, el que se’n digué “Scat”. Va tenir una llarga carrera amb diverses bandes i petits grups. Sempre sembla despendre felicitat, alegria i bon humor. Quan ell canta “What a Wonderful World”, ens ho creiem.

[2021]

Louis Armstrong va néixer un 4 d’agost de 1901 a New Orleans on aviat va començar a tocar la corneta. El 1922 entrava a l’orquestra de King Oliver, a Chicago. El 1924 passava a l’orquestra de Fletcher Henderson, que amb els seus nous arranjaments havia de conduir el jazz cap al swing. Va acompanyar Bessie Smith. La pianista Lil Hardin’, que havia de ser la seva dona, i que s’adonava potser més que ningú del seu talent, el va animar a tenir un paper més important. Així començà la gran època dels Hot five i més tard els Hot seven, amb els solos que havien d’influir tots (TOTS) els músics de jazz de les següents generacions. Els anys 30 amb la depressió van ser més difícils per les orquestres. Però Armstrong no va parar de fer gires i concerts la resta de la seva vida, fins el 1971 que va morir d’un atac de cor. A partir dels ’50 actuava amb els “Louis Armstrong and his All Stars”, amb membres que van anar variant. Una de les formacions més estables era amb Trummy Young al trombó, Peanurs Hucko al clarinet, Billy Kyle al piano, Mort Herbet al baix i Danny Barcelona a la bateria. En Daniel Barcelona havia nascut a la plaça de la Cucurulla a la nostra ciutat i aviat tocava la bateria en bandes de les festes majors de Gràcia i Sants fins que el va contractar una orquestra del Paral·lel …

WAIT a MINUTE! SORRY, no és veritat. Danny Barcelona era d’origen filipí i havia nascut a Waipahu, prop de Honolulu a Hawaii. Va ser introduït a Louis Armstrong pel seu trombonista, “Trummy” Young. Però de d’una manera totalment irracional i absurda, cada cop que mirem la contraportada d’un disc de “Louis Armstrong and his All stars” i llegim “Danny Barcelona: drums”, sembla com si tingués més a veure amb nosaltres.

Aquí el tenim fent un solo a Stompin’ at the Savoy. ens encanta sentir Louis Armstrong dient “Barceloona”, encara que es refereixi al seu bateria i no a la nostra ciutat

material: https://www.newyorker.com/books/page-turner/what-louis-armstrong-really-thinks

…..

6 agost 1918 https://en.wikipedia.org/wiki/Norman_Granz

/ 6 norman Granz

Bon dia!

Avui parlem de Norman Granz, algú que no és músic, ni ballarí, però que va tenir un paper important en la música de jazz com a organitzador de concerts i productor de discos. Norman Granz va néixer un 6 d’agost de 1918, fill d’uns emigrants jueus. A la segona guerra mundial s’ocupava de muntar concerts per les tropes. Estava totalment en contra de la segregació racial i quan va acabar el servei militar va començar a organitzar concerts no segregats, primer al Trouville Club de Los Angeles, i després al Philharmonic Auditorium, amb el títol “Jazz at the Philharmonic”. Aquests concerts proposaven sessions d’improvisació amb grans musics, jam sessions que permetien exposar idees musicals més enllà dels límits de les peces arranjades per una durada preestablerta.

Els músics van anar canviant, una llista impressionant amb noms com Louie Bellson, Ray Brown, Benny Carter, Nat King Cole, Harry “Sweets” Edison, Roy Eldridge, Herb Ellis, Ella Fitzgerald, Stan Getz, Dizzy Gillespie, Lionel Hampton, Coleman Hawkins, Billie Holiday, Helen Humes, the Modern Jazz Quartet, Illinois Jacquet, J. J. Johnson, Hank Jones, Jo Jones, Barney Kessel, Charlie Parker, Oscar Peterson, Flip Phillips, Buddy Rich, Charlie Shavers, Willie Smith, Sonny Stitt, Slim Gaillard, Clark Terry, T-Bone Walker, Ben Webster, Lester Young i altres. Va estar fent gires pels USA fins el 1957 i després va seguir per Europa i Japó. Ja sia assistint als concerts, o bé en les sessions enregistrades, el gran públic podia  accedir a la forma més genuina del jazz, la improvisació. Granz sempre va exigir actuar per a públics no segregats, arribant a cancel·lar concerts si això no es respectava. Va deixar de guanyar força diners per aquest motiu. Els músics estaven prou ben pagats; blancs i negres cobraven el mateix i s’allotjaven als mateixos hotels. Va ser mànager d’Ella Fitzgerald i va tenir la iniciativa d’enregistrar els American Songbooks. Al llarg de la seva carrera va crear diversos segells de discos, Clef, Norgran, Down Home, Verve, Pablo.

En un món ideal, el talent i el treball haurien de ser suficients per que músics i ballarins es donin a conèixer i puguin viure del seu art. Però mai ho han tingut fàcil, i en el cas de músics negres en una societat racista, encara menys. Una de les conseqüències és que els músics han d’agafar la feina que poden, tocant el que els encarrega qui organitza el concert o el que l’amo del club creu que funciona. Norman Granz va deixar molta més llibertat als músics, tant als concerts com a les sessions d’enregistrament. Un cas cèlebre és quan el 1953 va convidar el pianista Art Tatum a l’estudi de gravació i li va dir que toqués el que li vingués de gust, que anirien enregistrant-ho tot. En aquell moment això era revolucionari! En diverses sessions van sortir 124 peces extraordinàries que es van publicar com a “The Genius of Art Tatum”. Granz també va tenir la idea de reunir Tatum amb altres músics com Benny Carter, Roy Eldridge o Ben Webster, d’on van sortir les “Tatum Group Masterpieces”. Norman Granz no era músic, però sense la seva iniciativa, tota aquesta música d’Ella Fitzgerald, Art Tatum i altres, no hauria existit.

Veiem el curt Jammin’ the Blues de 1944, que va produir amb Gjon Mili. Tenim Harry “Sweets” Edison a la trompeta, Lester Young, Illinois Jacquet al saxo tenor, Barney Kessel a la guitarra; Marlowe Morris i Garland Finney al piano, John Simmons, Red Callender, contrabaix, i Mary Bryant (a qui vèiem amb Paul White a Blip-blip), primer cantant i després ballant lindy amb Archie Savage (que acabaria fent dansa afroamericana moderna). Va ser nominat als Oscar.

https://youtu.be/Y-Pt-xE0bhw

(el vídeo queda tallat quan falta 1 min)

6 dorothy ashby

Un 6 d’agost de 1930 va néixer Dorothy Ashby que va fer un swing celestial tocant l’arpa. El seu pare era un guitarrista de jazz. A l’institut, es va enamorar de l’arpa i aviat va dominar l’instrument. Arribar a fer jazz amb l’arpa és realment molt difícil. Les notes de les cordes són totes diatòniques (les tecles blanques del piano), i per poder fer bemolls i sostinguts (les tecles negres) cal fer servir fins a set pedals. Ashby no trobava on tocar, els clubs de jazz no estaven interessats en l’arpa. Va tenir la complicitat de Frank Wess, el flautista de l’orquestra de Count Basie amb qui va enregistrar quatre àlbums, creant una música màgica, amb ritme swing, una sonoritat que podia recordar un Debussy (“In a Minor Groove” 1958), i el sentiment del blues. Finalment va rebre l’atenció del públic que es mereixia. Va seguir enregistrant àlbums en la tradició del swing i als ’70 va passar a fer temes més de fusió amb música africana i oriental. Va col·laborar amb figures del Motown i Soul com Bill Withers, Dionne Warwick i Stevie Wonder. Moria el 1984 amb només 55 anys. Va obrir camí a altres arpistes com Alice Cotrane i recentment s’ha redescobert. Ha estat samplejada per músics de Hip Hop com J Dilla

Escoltem el tema “Flighty” de l’àlbum “The Fantastic Harp of Dorothy Ashby” que té un swing perfecte per ballar. https://youtu.be/ZuRAk79RQ0U

7 Lucky Roberts

8 Benny Carter

2022: Benny Carter

va néixer un 8 d’agost de 1907 i va tenir una llarga i rica carrera, més 70 anys en actiu. Va ser un músic completíssim, dominant clarinet, trompeta i sobretot el saxo alto. Amb 20 anys i sense gaire formació teòrica ja escrivia arranjaments per a l’orquestra de Fletcher Henderson, als inicis del swing, arranjaments innovadors i complexos com aquest Symphony in Riffs de 1933:

Va tocar amb diferents bandes i grups, i va escriure arranjaments per a molts músics, com per exemple Count Basie amb la Kansas City Suite.

Aquí el tenim amb un petit grup amb Earl Hines al piano, el 1958: https://youtu.be/cZ-x1L7ZF2Q

I aquí una sessió amb el piano d’Art Tatum i la bateria de Louis Bellson, 1954, un blues extraordinari, música en MAJÚSCULES: https://youtu.be/lZ_8vVYvuV0.

Per cert que a vegades parlem de jazz i blues com de dues coses separades, però tots els grans músics de jazz han tocat blues, de Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington, fins a John Coltrane.

12 Great Day Harlem https://en.wikipedia.org/wiki/A_Great_Day_in_Harlem_(photograph)

El 12 d’agost de 1958 és un dia important pel jazz i pels amants de la fotografia. Un fotògraf pràcticament desconegut, Art Kane, va rebre l’encàrrec de la revista Esquire que volia dedicar un número jazz, de fer una foto aplegant tots els músics de jazz que pogués. Ell no tenia un estudi. Així que els va convocar a Harlem al 17E del carrer 126. Es van aplegar 57 músics. Però fer que estiguessin junts a les escales per que entressin a la foto va resultar pràcticament impossible. La majoria d’ells es coneixien però feia temps que no es veien i naturalment es posaven a xerrar sense fer cas al pobre fotògraf. Alguna vegada hi ha hagut tant de talent musical en tants pocs metres quadrats? Hi havia representants de l’estil stride i ragtime com els pianistes Lucky Roberts i Willie the Lion Smith, músics de l’era daurada del swing, Roy eldridge, Coleman Hawkins, Count Basie, Joe Jones, Maxine Sullivan, Lester Young, Mary Lou Williams que seria mentora de molts músics joves. La nova generació amb Sonny Rollins, Benny Golson, Art Blakey, Horace Silver, Thelonius Monk.

La foto va aparèixer al número de gener de 1959.

http://classic.esquire.com/a-great-day-in-harlem/

Al final va fer la foto com va poder. Alguns que ja estaven cansats d’esperar van quedar fora, d’altres encara no havien arribat. Count Basie s’havia assegut a la vorera i alguns nens del barri van voler posar-s’hi al costat. Basie jugava amb un dels petits, deixant-se prendre el barret i recuperant-lo.

Aquí podem veure la foto i els músics que hi surten

http://www.a-great-day-in-harlem.com/

El 1994 Jean Bach va fer un documental amb escenes d’aquell dia i petits fragments sobre els músics que podem veure sencer aquí:

https://youtu.be/ZVYZyNBpnGg

15 Oscar Peterson

20 Jack TEagarden

21 Count Basie

Shorty George: 1938 https://youtu.be/2C7NSOop-HM, 1958 Count Basie amb Lambert, Hendricks i Ross, https://youtu.be/jFKBcZkmKL0

https://youtu.be/GixtJoFZ1K0 air mail amb jimmy rushing

Count Basie

21 d’agost de 1904 / 26 d’abril de 1984

De petit volia tocar la bateria però es va adonar que no arribava al nivell de Sonny Greer, que vivia a la mateixa ciutat i acabaria essent un dels puntals de Duke Ellington. Així que es va dedicar al piano i aviat estava fent gires. Tenia molt bon caràcter i tots els músics el rebien bé. Fats Waller li va ensenyar a tocar l’orgue. El 1929 va entrar de pianista a la banda de Bennie Moten a Kansas City. El 1935 forma la seva pròpia banda, amb membres procedents de la de Bennie Moten. Tenia un estil que posava de relleu una secció rítmica llegendària, amb Jo Jones a la bateria, Freddie Green a la guitarra i Walter Page al contrabaix, i uns arranjaments basats en riffs potents. Als 40 tocava al Savoy i competia amb la banda de Chick Webb. Després de la segona guerra mundial va venir un temps difícil per les bandes. Durant un temps Basie va tocar en formacions petites però va tornar a formar la banda incorporant alguns elements de bebop i nous arranjaments de Neal Hefti. El seu àlbum “The Atomic Mr. Basie” de 1958, va tenir un gran èxit, i algunes de les peces les ballem sovint a les jams.

2022

Count Basie

Per molts anys Count Basie! Nascut un 21 d’agost de 1904. L’orquestra de Basie va tenir grans instrumentistes i grans cantants, com Joe Williams, Helen Humes o Jimmy Ruhsing. Aquest, a més de ser un gran cantant, era un cantant gran. Es deia que feia tant d’amplada com d’alçada, d’on li va venir el sobrenom de Mr. Five by five. Un altre dia parlarem de com cantava però avui ens fixarem en un aspecte menys conegut d’ell, la seva faceta de ballarí. Sembla que ballant resistia més que altres ballarins més prims i atlètics que ell. Com s’ho feia? El secret es descobreix en aquest clip de 1941 amb l’orquestra de Basie interpretant un vertiginós Air Mail Special on tots els balladors van caient, extenuats, mentre que ell aguanta fins al final i s’endu el premi a la resistència. Basie sembla rapejar a la introducció! Podem reconèixer uns joveníssims Joe Jones i Freddie Green a la bateria i la guitarra, Buck Clayton i Harry Sweets Edison a la trompeta. Entre les ballarines, Jeanne Bayer i Winnie Johnson.

26 JImmy Rushing

  26 agost

I avui tornem Jimmy Rushing, nascut un 26 d’agost de 1901 a Oklahoma en una família de músics. Va cantar i tocar el piano amb Jelly Roll Morton i després va traslladar-se a Kansas City a la banda de Bennie Moten on tocava Count Basie. Després va estar amb Basie de 1935 a 1948. Va seguir actuant amb diverses bandes i grups fins poc abans de morir. Tenia un timbre de veu ric, potent i ple de matisos, que era capaç de projectar i fer-se sentir per sobre la banda. Se l’ha considerat un blues shouter, però de fet va començar cantant balades i podia cantar el que volgués.

Tenia un bon sentit de l’humor. En aquest clip amb el quintet de Dizzy Gillespie fa broma entrant a mitja peça. Es mira el trompetista com dient “què fots tu aquí? aparta que ara vinc jo”, el puto amo. https://www.youtube.com/watch?v=ijiNEBDxxyg&t=180s

El seu pare volia que estudiés violí i no pas el piano  (per que no acabés tocant a locals a Honky Tonk i clubs) i el tancava amb clau quan sortia de casa. Però després la seva mare li obria, perquè era la manera que es quedés a casa, tal com explica en aquesta entrevista: https://youtu.be/3YI3fUKNZrc.

Val la pena veure’l amb Joe Williams cantant el clàssic “Going to Chicago”, possiblement els dos millors intèrprets que hi ha hagut mai d’aquest tema: https://youtu.be/JHcvXDCxHhE.

I per acabar un boogie woogie ràpid:

27 Lester Young: Lester Willis Young (August 27, 1909 – March 15, 1959), nicknamed “Pres” or “Prez”, was an American jazz tenor saxophonist and occasional clarinetist.

29 Dinah Washington / Charlie Parker

setembre

3 https://www.allaboutjazz.com/musicians/memphis-slim

6 https://www.allaboutjazz.com/musicians/buddy-bolden

>> 12 cat anderson https://www.allaboutjazz.com/musicians/cat-anderson

William Alonzo “Cat” Anderson va néixer un 12 de setembre de 1916 a Grenville. Va perdre els seus pares amb quatre anys i el van acollir a un orfenat on va rebre el sobrenom de “Cat”, el gat, per la manera com lluitava quan el molestaven. Allà va aprendre a tocar la trompeta i va estar treballant amb diferents orquestres fins que el 1944 va entrar a l’orquestra de Duke Ellington. A Cat Anderson se’l coneix per la capacitat que tenia de tocar super agut. Si el registre normal d’un trompetista és de dues octaves i mitja, Anderson era capaç d’enfilar-se fins a dues octaves més amunt. El podem veure i escoltar en aquesta trepidant “Jam with Sam” on Duke Ellington va presentant els músics que van fent el seu solo: https://youtu.be/JvnC3U4fG3s?t=200

Però el que més admirem de Cat Anderson no són les seves proeses acrobàtiques sinó el seu swing i la seva musicalitat que podem gaudir en aquest solo ple de matisos on juga deixant el pistó a mitges per fer glissandos. Absolutament ballable, Ellington l’introdueix com un gat que camina xiuxiuejant: https://youtu.be/d70fiI2Mn_A

13 https://www.allaboutjazz.com/musicians/chu-berry

hyena stomp: https://youtu.be/pntzw3G-ZCw

mamie’s blues https://youtu.be/cVXPdt5u08M

https://en.wikipedia.org/wiki/Jelly_Roll_Morton

2023, només piano

Ferdinand Joseph LaMothe, més tard conegut com a “Jelly Roll” Morton, va néixer un 20 de setembre de 1890 en una família criolla de New Orleans. Als 14 anys tocava el piano a un prostíbul sense que a casa seva ho sabessin. Quan se’n va assabentar i el van fer fora de casa. Sembla que es va canviar el nom a Morton per no avergonyir la família (el sobrenom “Jelly Roll” sembla que fa referència als genitals femenins). El seu tema “Jelly Roll Blues” publicat el 1915 va ser una de les primeres composicions de jazz publicades. Més endavant afirmava que ell tot solet HAVIA INVENTAT el JAZZ! cosa que evidentment no feia gaire gràcia als altres músics. Era un pianista virtuós, va compondre una peça que es deia “Finger Breaker” és a dir “trenca dits”. Giuseppe Tornatore el fa aparèixer en el seu film “1900” en una escena on es mesura amb un altre pianista, interpretat per Tim Roth, que l’acabarà vencent en un duel, però que primer s’emociona quan el veu tocar un tema que es diu “The Crave” i que per cert té un ritme com d’havanera: https://youtu.be/6yHLYc8IJT0. Aquí una versió actual del “Finger Breaker”: https://youtu.be/sm2kFMVCXGg.

La seva música és anterior al swing que ballem, amb temes excel·lents com el “Black Bottom Stomp”, el divertit “Hyena Stomp” o el “King Porter Stomp” que més tard Benny Goodman popularitzaria en un arranjament swing del gran Fletcher Henderson. Va ser un músic molt complet i versàtil, a banda de temes trepidants per a piano i orquestra també era capaç de blues plens de sentiment.

com aquest mani

La seva música és anterior al swing que ballem, el seu popular “Black Bottom” de 1926 estava pensat per aquest ball que va venir després del Charleston. https://youtu.be/LnFUZHY6HOU. Té excel·lents  .

però del ragtime al swing benny goodman 1935 passant per fletcher henderson https://youtu.be/Hri4nc_tETg mireu l’etiqueta del disc.

>> 21 https://www.allaboutjazz.com/musicians/slam-stewart

Leroy Eliot “Slam” Stewart va néixer un 21 de setembre de 1914. Va començar estudiant violí però als 20 anys el va canviar pel contrabaix. Té un so característic ja que en els seus solos fa servir l’arquet com quan es toca el violí i a més canta una octava més amunt. El veiem aquí en un clip d’una festa a una casa particular: https://youtu.be/pa3sWQgZDfk

Potser el nom no us és familiar, però gairebé segur que l’heu vist. Slam Stewart és el contrabaix que apareix en el clip més famós del lindy hop, l’escena de Hellzapoppin: https://youtu.be/qrcZqnICYbs

I gairebé segur que l’heu ballat perquè els temes “Flat Foot Floogie” i “Tutti Frutti” que va fer amb el pianista Slim Gaillard són populars a les jams: https://youtu.be/CX5_b9_u2Tw, https://youtu.be/xZE7qYMy8C4

26 https://www.allaboutjazz.com/musicians/george-gershwin

>> 30 https://www.allaboutjazz.com/musicians/oscar-pettiford

octubre

7 JO Jones

Jo Jones va néixer un 7 d’octubre de 1911. Va aprendre a tocar saxo, piano i bateria, amb la que acabaria essent un mestre reconegut. El 1934 entra a l’orquestra de Count Basie i s’hi quedaria fins el 1948. Una de les seves innovacions va ser deixar de marcar el temps amb el bombo, i puntuar-lo amb els plats. Amb el xarleston (hi-hat) marcava el ritme l.l L típic del swing deixant-lo tancat i amb un so més sec els dos primers cops, i obert a l’últim, deixant un so que s’allarga formant com un coixí que projecta el tema endavant. Ho podem apreciar en aquest tema de 1938, un àlbum fantàstic que Count Basie va enregistrar al piano acompanyat només per la seva mítica secció rítmica: Jo Jones a la bateria, Walter Page al contrabaix i Freddie Green a la guitarra: https://youtu.be/EcnyBIWbgaY

Va ser també un mestre de les escombretes tal com podem escoltar en aquest “Bycicle for two” amb Ray Bryant al piano, Tommy Bryant al contrabaix de 1958: https://youtu.be/5g_v768T85E ( un tema ràpid per a balboeros valents )

A vegades simplement feia servir les mans, sense baquetes, com en aquest “Jive at Five”: https://youtu.be/MRUp-c2zDTs

Hi ha molts solos de bateria avorrits perquè sembla que l’objectiu sigui tocar el més ràpid i amb més volum possible. Un bateria creatiu juga amb els silencis. Mireu com s’ho passa de bé jugant en aquest solo de de 1960: https://youtu.be/mWTJCtQo3_g

10 harry sweets edisonHarry “Sweets” Edison va néixer un 10 d’octubre de 1915. Va aprendre a tocar la trompeta i el 1937 va ser fitxat per l’orquestra de Count Basie. Era el més jovenet de la colla i tenia una manera de tocar dolça i agradable, sovint amb sordina. Així que el saxo Lester Young li va dir en broma “Sweetie pie” (literalment “pastisset dolç”; ho diríem a un nen petit en en sentit de “bufó” o d’una persona molt agradable i amable, en el sentit “és un encant, un tros de pa”) i després li va quedar el sobrenom de “Sweets”. Es estar amb l’orquestra de Count Basie fins que la banda es va dissoldre cap el 1950. Després va actuar i enregistrar amb diferents grups i va ser molt valorat com a músic d’estudi acompanyant cantants com Billy Holliday, Frank Sinatra, Nat King Cole, o Ella Fitzgerald.

El podem veure en el cèlebre curt de Gjon Mili “Jammin’ the blues” de 1944 fent un solo després de l’entrada del saxo de Lester Young i abans que Marie Bryant canti “On the Sunny Side of the Street”. Si us quedeu a veure la resta del vídeo la veureu ballar lindy i potserus enamorareu d’ella: https://youtu.be/88PwJX5gyxU?si=gKH0og7X4AYB5nKr

I aquí Harry “Sweets” Edisonfa una versió preciosa i perfectament ballable del tema “Tea for two”: https://youtu.be/H9Vma3SRLFU?si=leTI6b24eweDpasW

13 >> Raymond Matthews Brown (October 13, 1926 – July 2, 2002) was an American jazz double bassist known for extensive work with Oscar Peterson and Ella Fitzgerald.

art tatum 13 octubre

17 octubre William Randolph “Cozy” Cole fou un bateria que va néixer un 17 d’octubre de 1909. Va estar actiu al llarg de dècades de jazz, començant amb 19 anys amb Wilbur Sweatman, seguint amb els Jelly Roll Morton’s Red Hot Peppers, grups diversos, l’orquestra de Cab Calloway i els Louis Armstrong’s All Stars.

L’any 1958 va arribar al No. 3 del Billboard Hot 100 amb un tema del LP “Cozy Cole Hits” amb l’orquestra d’alan Hartwell.

D’aquest LP n’escoltem “Turvy I”: https://youtu.be/F0EtBpAcpsM (no sigueu tímids i, si podeu, poseu els altaveus a tot volum, que als veïns potser també els agradarà).

Cozy Cole és un bateria que propulsa tota l’orquestra amb un swing molt potent i que quan fa un solo, segueixes ballant (cosa que no passa sempre).

A Spotify hi podeu trobar molts temes boníssims a incorporar a llistes per ballar (DJs al TANTU), sobretot als enregistraments dels anys 40, com aquest trepidant Jersey Jump https://open.spotify.com/track/5109rXWk5GXY9p3lphF7wl?si=ea72729bacb9494c

17 Barney Kessel

Ethel Waters October 31, 1896, Chester, Pennsylvania, U.S.

Ethel Waters a Cabin in the Sky

Ethel Waters és un nom que avui potser no ens resulta familiar però va ser una de les estrelles afroamericanes de més èxit. Frankie Manning recorda una vegada que ella va contractar els Whitey Lindy Hoppers per actuar al seu show fent de teloners. Al  públic els va agradar tant que quan després va entrar a l’escenari Ethel Waters, d’entrada no li van fer cas. I esclar, això no li va fer gens de gràcia i li va clavar una bronca. Però amb el temps van acabar essent molt bons amics. Va actuar a Broadway, participar en films i a la televisió. Però els seus inicis van ser molt difícils. Va néixer un 31 d’octubre de 1896 després d’un embaràs resultat d’una violació a la seva mare, que tenia 13 anys. Ella també es va casar als 13 anys. El seu marit n’abusava i el va deixar. Es va posar a treballar de minyona en un hotel fins que mig per casualitat va cantar un parell de cançons a un espectacle i va agradar tant que va començar a actuar, cantant blues i balades. Va ser la primera dona afroamericana a sortir a la ràdio, a la TV i a tenir un paper dramàtic protagonista a una obra de teatre de Broadway. Van seguir anys d’èxit i anys molt difícils també.

https://youtu.be/Ue_jOJ8GfhI

El seu talent dramàtic li feia cantar d’una manera especial. “Una cançó és una història” deia, una història que s’ha d’explicar. La podem veure en aquesta escena de “A cabin in the Sky”, una comèdia musical de 1943 amb un repartiment completament afroamericà i dirigit per un jove Vicente Minnelli (marit de Judy Garland i pare de Liza Minnelli). Quina és la història aquí? Creure que l’amor pot funcionar, “Taking a chance on love”. L’argument és que un home de mala vida i jugador (Little Joe), casat amb Petunia (Ethel Waters), mor en una baralla. Però en lloc d’anar directament a l’infern (un infern on hi ha una banda amb Louis Armstrong, per cert), li donen l’oportunitat de passar sis mesos a prova. Si es porta bé sense recaure podrà seguir vivint però sinó, tornarà a l’infern a quedar-s’hi per sempre. Little Joe s’esmena, es posa a treballar de valent i fins i tot podrà comprar una rentadora a la Petunia pel seu aniversari. I aquesta és l’escena que veiem, Petunia (Ethel Waters) cantant “Taking a Chance on Love” amb una veu preciosa. Un dels mossos que ha portat la rentadora (Bill Bailey) es posa a ballar claqué. Si us hi fixeu bé podreu veure un “moon walk” (l’any 1943! Aquí es veu millor, Bill Bailey el 1955 https://youtu.be/y71njpDH3co?t=122 ).El petit Joe acabava ballant amb la seva estimada Petunia, que li passa un pam i mig. Com acaba? Doncs el dimoni no vol fracassar i fa dues coses, que li toqui la loteria i que la Lena Horne el tempti. I la Lena Horne … és irresistible. Les coses es compliquen però Petunia acaba recuperant Little Joe i tot acaba bé.

Aquí una biografia d’uns 20 minuts: https://youtu.be/X4UbSngOA_A

31 illinois jacquet

Jean-Baptiste “Illinois” Jacquet va néixer un 30 d’octubre de 1922 a  Louisiana, en una família criolla que es va traslladar a Texas. De noi tocava el saxo alto a l’orquestra del seu pare i als 15 anys ja tocava professionalment. Durant un temps el seu germà li va trobar feina en l’anomenat circuit chitlin (chitlin=callos i tripes, en parlarem en un proper post). Amb 18 anys va entrar a la banda de Lionel Hampton, passant al saxo tenor. El 1942, amb només 19 anys, el solo que va fer a “Flying Home” va tenir un èxit enorme. Anticipava l’estil del R&B que busca el ritme i l’energia amb poques notes, més que no pas un desenvolupament melòdic elaborat. Serà l’estil predominant del rock and roll. El solo va ser un èxit tan gran que a cada actuació de l’orquestra tothom esperava aquest clímax i esclar, al final Jacquet se’n va cansar. Tots els saxos tenors que van venir després a l’orquestra de Hampton van memoritzar-lo. És un tema fantàstic que possiblement heu ballat més d’un cop.

Però Jacquet no va ser només un saxo tenor “canyero”. Tenia capacitat per crear melodies precioses plenes de swing. Un dels enregistraments més notables és aquest “Port of Rico” de 1952, amb un Count Basie extraordinari a l’orgue:

https://youtu.be/CG0ib4KtDSA. És un tema d’un tempo mig, amb molta energia i alhora completament relaxat, un groove que pocs aconsegueixen. Va tenir una llarga carrera tocant amb diverses orquestres i grups. Aquí tenim el cèlebre “Flying Home” de 1942: https://youtu.be/HOI-9mKluLI

novembre

3 joe turner

6 novembre Marie Bryant

Un 6 de novembre de 1919 neixia Marie Bryant, que vam veure en el clip Blip-blip fent el pas ‘Shorty George’ i en la jam organitzada per Norman Granz el 1944. De petita ja volia ser ballarina, imitant Josephine Baker. Aviat actuava i cantava amb les millors orquestres. Era molt guapa, tenia molt bona veu i als clips se li veu un gran sentit de l’humor. A més, tenia talent per la coreografia. Va treballar a l’escola de Katherine Dunham on ensenyava moviments a cantants i actors com

Marlon Brando, Gene Kelly (que la considerava una de les millors ballarines amb qui havia estat), Debbie Reynolds, Cyd Charisse, i altres. Katherine Dunham i, més tard, Alvin Ailey, van ser els coreògrafs que van incorporar la dansa africana i afroamericana al ballet modern. Marie Bryant va desenvolupar una tècnica que anomenava “controlled release”, que potser podríem traduir per “un deixar-se anar controlat”.

La veiem amb els Scatman Crothers: https://youtu.be/_W8seC6t7dI

Aquí un breu biografia: https://youtu.be/1KfB0d_yCUA

Bli-blip: https://youtu.be/r28Gmaji7-g

Jammin’ the blues: https://youtu.be/JswoFsOh13U

12 novembre Buck Clayton:

Un trompetista de Count Basie a la Xina

https://youtu.be/7KFMLNop0_g?t=1078

“Buck” Clayton va néixer un 12 de novembre de 1911 a Kansas. Va ser un gran trompeta i un home molt guapo. “The prettiest cat I ever saw”, va dir d’ell Billy Holiday. Tenia els ulls verds i anava sempre vestit de manera impecable. Tenia un estil fluid i enèrgic, amb melodies ben construïdes i amb un ús inspirat de la sordina.

De la seva vida se’n podria fer una pel·lícula. Comença a tocar als 17 anys. Mentre encara no és músic professional fa diverses feines, a una barberia, a un garatge, encarregat de seguretat a un club de billar (on li van donar una destral per si havia d’intervenir en una baralla!). Va tenir una breu estada a Hollywood i es va fer amic d’actors famosos, alguns dels quals van assistir al seu casament al qual va tocar l’orquestra de Duke Ellington, amb Cootie Williams tocant la marxa nupcial.

El 1934 va formar una banda de 14 músics, els “Harlem Gentlemen” i se’n va anar a Shanghai per tocar a un establiment glamurós que es deia el Canidrome. S’hi va estar dos anys, content, perquè estaven tractats amb respecte. Va influir al compositor Li Jinhui,considerat el pare de la música popular moderna xinesa. Buck Clayton explica que va esbossar alguns dels temes xinesos més coneguts de l’època i que “no eren gaire diferents de la nostra música llevat que els xinesos fan servir una escala diferent”. Aquí tenim una peça de Li Jinhui   https://youtu.be/wpoh_DQxy38 i aquí una versió del Moten Swing que homenatja la trobada entre Buck Clayton i Li Jinhui amb la pipa, que no és la de fumar sinó un instrumental tradicional xinès

https://youtu.be/u5L99uTeVzY

Clayton va marxar de Shanghai poc abans que fos envaït pels japonesos i entrà a l’orquestra de Count Basie substituïnt “Hot Lips” Page. Amb ell va enregistrar més de 200 temes, participant també com a arranjador. Va acompanyar Billy Holiday amb va acabar essent un bon amic. Va acabar la seva carrera fent gires per Europa.

El veiem en un clip de 1960, interpretant el C-jam blues de Duke Ellington amb el sextet de Ben Webster.

16 WC Handy

21 coleman hawkins

21 coleman hawkins

Coleman Randolph Hawkins va néixer un 21 de novembre de 1904 i ha estat un dels saxos tenors més importants de la història del jazz. A vegades es deia, exagerant, que havia estat “l’inventor dels saxo tenor”, en el sentit que, amb el seu so i amb les seves improvisacions tan riques harmònicament, li va extreure unes possibilitats que fins aleshores no es coneixien. Mentre era a l’institut, Hawkins va estudiar harmonia i composició i va aprendre a tocar el piano i el cello, a més del saxo. Tota la vida va ser un amant de la música de Bach i de les suites de cello interpretades per Pau Casals. El 1924 coincidia amb Louis Armstrong a l’orquestra de Fletcher Henderson, on neixeria la música swing. Va estar tocant amb diferents grups i orquestres i va sentir-se còmode amb el bebop, després de l’era swing. Té sessions interessantíssimes amb Thelonius Monk.

El seu enregistrament més famós és una versió de 11/10/1939 de la balada “Body and soul” de la que parlarem un altre dia. Però avui el veiem en un episodi pilot de 1959 per a una sèrie de televisió que no es va arribar fer (el que ens hem perdut!). El posem una mica abans que comenci un solo impressionant, al costat del trompetista Roy Eldridge. I de propina tenim, ni més menys que Al Minns i Leon James ballant!

https://youtu.be/zC6zz0ObNuU?t=1192

BODY & SOUL, Coleman Hawkins 1939

No es pot parlar de Coleman Hawkins sense referir-nos a la versió de la balada “Body and soul”, un tema de Broadway de 1930, que va enregistrar el 11/10/1939. Va astorar tothom per la creativitat amb que elabora un discurs que explora totes les possibilitats harmòniques del tema sense deixar mai “d’explicar coses” amb la música. Us deixem aquí aquesta versió que és una fita en la història del jazz: https://youtu.be/IeTR_8bTFng . Però abans d’escoltar-la recomanem familiaritzar-se amb el tema, que la melodia us sigui soni, per tal de valorar millor la imaginació que desplega Coleman Hawkins. Podem fer-ho amb Ella Fitzgerald https://youtu.be/IEIbAeAilHg o amb el duet de Tony Bennet i l’enyorada Amy Winehouse, https://youtu.be/_OFMkCeP6ok. Estarà bé saber què diu la lletra, perquè tal com deia un altre gran saxo tenor, Ben Webster, quan toquem, “parlem” amb música. Aquesta balada és un dels grans standards del jazz i l’han versionat des de Louis Armstrong, Duke Ellington, Sarah Vaughn amb Clifford Brown, fins a Charlie Parker i John Coltrane. Qui vulgui aprofundir-ne l’harmonia pot fer-ho aquí: https://youtu.be/k33CyKe0MCI

My heart is sad and lonely! /  El meu cor està trist i sol

For you I sigh, for you dear only  / Per tu sospiro, només per tu

Why haven’t you seen it?  / com és que no ho has vist?

I’m all for you, Body and Soul   / sóc tot per tu, en cos i ànima.

https://youtu.be/olhEUvToG7s benny goodman

https://youtu.be/prbqc3C6968 chalie parker

https://youtu.be/aeD7hkJPzpU Ellington Blanton

https://youtu.be/Tuo1aju4JnY sarah Vaughn Clifford Brown

https://youtu.be/k33CyKe0MCI anàlisi body soul

23 Willie Lion Smith

(Lion Tiger amb jo jones),  Willie the Lion Smith https://youtu.be/9JAlRfpmsKQ

24 teddy wilson

Teddy Wilson va néixer a Austin, Texas, un 24 de novembre de 1912. Els seus pares treballaven a l’institut de Tuskegee, el pare cap de departament de literatura i la mare cap de la biblioteca. Va tenir una bona educació i va estudiar piano, violí, oboè i clarinet. A instàncies de la seva mare va començar la universitat però des que havia estat en contacte amb el món del jazz que es volia dedicar a la música.

Amb un talent i una formació musical de primera, va rebre la influència d’Earl Hines i art Tatum. Té un swing molt sòlid, i un estil fluid, segur, elegant i discret, que fuig de l’espectacular, cosa que ha fet que a vegades no se’l valori prou.

Va ser el primer músic negre a actuar amb un grup blanc important, el trio de Benny Goodman, al qual poc després s’afegiria Lionel Hampton. Amb ell va fer gires per tot el món, incloent un tour propagandístic per la Unió soviètica.

Va tenir una vida relativament confortable, cosa que no és freqüent  en les biografies de músics  de jazz afroamericans. Mireu la meravellosa foto de William Claxton on se’l veu a casa, al piano de cua, mentre el fill petit vol arribar a les tecles. ¿Què toquen els músics a casa, quan no estan actuant per ningú, només per ells mateixos?

Dèiem que va tenir una vida relativament confortable però al mateix temps va estar compromès amb causes socials (algú el va batejar com “el Mozart marxista”). A més de les actuacions amb Benny Goodman, a través del productor John Hammond va participar en moltes sessions de gravació, al costat de Billy Holiday, Lester Young, Roy Eldridge, Charlie Shavers, Red Norvo, Buck Clayton, Ben Webster i altres. Va arribar a donar classe a la prestigiosa Juilliard School.

Aquí teniu tot un disc sencer, amb temes que van des del tradicional King Porter Stomp, al ‘Round Mignight de Thelonius Monk:

https://youtu.be/x7uFp-40YVY

24/11 WIld Bill Davis

29 BILLY STRAYHORN

desembre

2 norma miller

https://youtu.be/AYrQgQhez8I

Norma Miller va néixer un 2 de desembre 1919 a Harlem. Els seus pares eren de Barbados. De molt petita ja li apassionava ballar i als cinc anys la seva mare l’havia apuntat a classes de ball, tot i que anava molt justa de diners i s’havia quedat vídua. Per un d’aquells atzars, el 1929, amb la Gran Depressió, es van traslladar a viure a un pis just a sobre el Savoy Ballroom. Així que podia sentir l’orquestra i veure com assajaven els balladors! Un dia, amb 13 anys estava ballant davant del Savoy, quan un ballador famós la va veure, va quedar impressionat i li va dir d’entrar a ballar, tot i que per edat encara no podia. Els diumenges a la tarda anava al Renaissance Ballroom on podien entrar els menors i el 1934 va guanyar el Savoy Lindy Hop Contest, a l’Apollo Theater. L’endemà era contractada per Herbert “Whitey” White, per formar part dels  Whitey’s Lindy Hoppers, amb 15 anys.

I la resta ja és llegenda. Norma Miller era una bellesa i tenia la constitució i forma  física d’una atleta. Amb el grup va participar al film “A Day at the races” amb els Marx Brothers i la reconeixem com a la vestida de cuinera a l’escena de  Hellzapoppin’, amb unes acrobàcies increïbles.

Amb la segona guerra mundial, els Whitey’s Lindy Hoppers van plegar. Ella va muntar un grup pel seu compte, els Norma Miller Dancers, entre els quals hi havia la seva parella de ball Billy Ricker i el fill de Frankie Manning, Chazz Young. Va estar de gira fins als anys 60 que va començà a actuar de comediant a les Vegas. I als ’80 va ser un dels puntals del revival del swing, ensenyant als USA i els últims anys, vinculada a la comunitat de swing italiana. Va estar ensenyant, ballant i cantant fins uns 99 anys plens d’energia. Quina dona!

https://queenofswing.net/

https://youtu.be/EPu4Luq-HdA

https://youtu.be/l-IpPMi0uGI

7 louis prima

8 jimmy smith

11 big mama thornton

https://youtu.be/wxoGvBQtjpM

12 frank sinatra

12 https://en.wikipedia.org/wiki/Emahoy_Tsegu%C3%A9-Maryam_Gu%C3%A8brou

12 Joe Williams

EMahoy Tsegue Mariam GEbr

https://youtu.be/TGASxG0IY4E

El jazz és la música que van anar creant generacions de negres arrencats de la seva terra originària i immersos en una tradició musical diferent, l’europea occidental, com podien ser les polques i masurques per a piano del segle XIX o les marxes militars. I aquesta seria una música nova, diferent tant de l’africana com de l’europea.

Avui us volem donar a conèixer una música molt especial, l’obra d’una dona etíop que sembla resumir en la seva trajectòria personal un camí semblant al dels negres afroamericans: la trobada entre la tradició africana i la tradició europea. El resultat és una música única, que pot evocar Chopin o Philipp Glass en algun moment, o el blues i els spirituals en un altre; una música que comparteix amb els cants africans la repetició meditativa d’un mateix motiu. No és una música per ballar lindy hop, potser blues fusion, si algú s’hi arrisca.

Emahoy Guèbru va néixer un 12 de desembre de 1923 en una família rica. Als sis anys va ser enviada a un internat suís on va començar a estudiar música, tornant a Etiòpia el 1933. Durant l’ocupació italiana la seva família va ser feta presonera. Va aprendre diversos idiomes i va estudiar piano clàssic assolint un nivell de virtuós. VA ser la primera dona a tenir un càrrec en l’administració del govern. Tenia molta curiositat, moltes ganes de viatjar i conèixer món però alguna circumstància, no sabem quina, ho va impedir. En una entrevista a la BBC ( https://www.bbc.co.uk/programmes/b08mb1ft )explica que va perdre les ganes de viure i després es va fer monja de l’església ortodoxa etíop. Va passar 10 anys sense fer música. Quan hi va tornar, ja no interpretava obres d’altres, sinó les seves pròpies composicions, inspirades en els cants dels peregrins etíops i la música europea romàntica. El resultat ha fet un recorregut semblant al del jazz, una música creada per africans en assimilar dues tradicions musicals diferents. Va fer pocs concerts, un a Washington i un parell a Jerusalem, sense deixar la seva vida reclosa. Només es troba un enregistrament a la col·lecció Ethiopiques, el 21.

Escoltem The Homeless Wanderer, el rodamón sense llar.

13 sonny greer

Sonny Greer va néixer un 13 de desembre de 1895 a New Jersey, igual que Count Basie. Va començar tocant la bateria amb Elmer Snowden fins que el 1919 es va convertir en el primer bateria de Duke Ellington, amb el quintet els Wahsingtonians. El va seguir al Cotton Club i es va quedar a l’orquestra durant tres dècades. A part dels instruments habituals de la bateria, Sonny Greer va incorporar elements de percussió, timbales, campanes i altres que li permetien donar color a l’estil “jungle”.

Sonny Greer bevia molt i a vegades no es podia comptar amb ell. El 1955 Ellington va contractar un altre bateria per una gira a Escandinavia. Greer es va enfadar i va deixar l’orquestra. A partir d’aquí va seguir amb altres grups com el de Johnny Hodges que també va deixar Ellington durant un temps.

El podem veure aquí tocant “Take the A Train” (en un vagó de tren, naturalment): https://youtu.be/g3a1JS3-sN0

I aquí amb tot el seu desplegament de percussió amb un “It Don’t mean a thing” de 1943: https://youtu.be/1XFGkWG8MbM?t=172

Sonny Greer va ser un element important de l’orquestra de Duke Ellington i, sense voler i de manera indirecta, també va contribuir a l’orquestra de Count Basie. Resulta que el jove Basie, tot i que tocava molt bé el piano, preferia la bateria. Però cada cop que coincidia amb Sonny Greer a Red Bank, New Jersey, aquest ho feia millor. I Basie es va “resignar” a tocar el piano. Segurament hauria estat un excel·lent bateria però no em puc imaginar un món sense l’orquestra de Count Basie amb ell al piano.

14 Budd johson

14 clark terry

15 https://en.wikipedia.org/wiki/John_Hammond_(record_producer)

18 fletcher henderson

FLETCHER HENDERSON

https://youtu.be/h2XbL-BnihI

La música swing que ballem, es deu, en bona part, als arranjaments que va començar a introduir Fletcher Henderson a finals dels anys ’20. Si el jazz de New Orleans era gairebé sempre improvisat, ara l’orquestra tindria dues o més seccions, trompetes i trombons, clarinets i saxos. Les seccions s’alternarien en preguntes i respostes, o bé l’una portant la melodia principal mentre l’altra fa uns riffs per sota. Amb els arranjament de de Don Redman i els solos creatius de Louis Armstrong que va estar a l’orquestra durant el 1924, l’orquestra de Fletcher Henderson al Roseland Ballroom es va convertir en la millor de New York.

Fletcher Henderson havia nascut un 18 de desembre de 1897 en una família de classe mitjana. Als sis anys va començar les classes de música i piano. Tot i la facilitat que tenia per la música tenia més interès per les ciències i va estudiar matemàtica i química a la Universitat d’Atlanta. Es va traslladar a New York a treballar a un laboratori però en ocasions substituïa al piano al seu company de pis que actuava amb un orquestra. I al final va deixar la química per dedicar-se del tot a la música. Potser la química va perdre un científic però la música va guanyar un arranjador genial ( Per cert, avui tenim algú que fa les dues coses, Stephon Alexander, un físic teòric que treballa en cosmologia amb el problema d’unificar la mecànica quàntica i la teoria general de la gravetat. També és músic de jazz i a vegades s’inspira en la música per explorar solucions a problemes de física. Ha escrit un llibre que es diu “The Jazz of Physics. The Secret Link Between Music and the Structure of the Universe”, https://youtu.be/90bjRafoP0Q  ).

L’orquestra que va muntar tenia molt prestigi però Henderson no va aconseguir que fos sostenible econòmicament i a vegades els talents que havia descobert marxaven a altres bandes. Per sobreviure va haver de vendre alguns dels seus arranjaments a Benny Goodman. I va ser l’èxit del programa de ràdio de Benny Goodman “Let’s Dance”, amb els arranjaments de Henderson, que va popularitzar el swing  a tots els Estats Units més enllà de la comunitat afroamericana de Harlem.

23 Chet Baker

Chet Baker va néixer un 23 de desembre de 1929. Un músic amb un talent innat, una carrera d’èxit, i una vida difícil marcada per l’addició a l’heroïna i la cocaïna. Fill de pares músics, va començar cantant al cor d’una església i aviat va passar a la trompeta. La música li sortia de manera natural i sense esforç. Als 16 anys es va allistar a l’èxercit, tocant a una banda militar, i va estar un temps a Berlín. Després de llicenciar-se es va dedicar a la música exclusivament, tocant amb Charlie Parker i Gerry Mulligan entre altres. Va tenir molt èxit no només amb la trompeta sinó tambéi cantant, amb una veu molt propera i íntima. La trompeta també té un so clar i suau. Va tenir l’oportunitat de fer carrera com actor, per la seva popularitat i aparença, però va preferir centrar-se en la música. A partir dels anys 50 va ser addicte a les drogues, passant força temporades a la presó. A vegades havia d’empenyorar la trompeta per aconseguir diners per la droga. El 1966 va ser apallissat i li van fer mal a les dents i el llavi. Va estar uns anys sense poder tocar fins que va poder desenvolupar una nova embocadura. Des de mitjans dels 70 fins a la seva mort, va estar tocant a Europa.

El seu tema més conegut és My Funny Valentine però ja que demà és la nit de Nadal, sembla oportú escoltar el darrer disc que va enregistrar, aquest cop a New Orleans, dedicat a cançons de Nadal. L’àlbum comença amb una versió de “Silent nit” (la “Santa nit” que cantem nosaltres) que ens serveix per desitjar-vos un Bon Nadal i un 2022 que puguem tornar a ballar normalment.

24 Baby Dods

25 cab calloway   /

>25 cab calloway

Bon nadal!

Cab Calloway va néixer un 25 de desembre de 1907. Va ser cantant, director d’orquestra i un gran showman. El seu pare era advocat i la seva mare tocava l’orgue a l’església. Volien que el seu fill estudiés dret per ser advocat però ell es saltava les classes per jugar a daus i es volia dedicar al jazz. Va estudiar música, va acabar el batxillerat i fins i tot va jugar una temporada com a jugador de bàsquet professional. El 1929 ja tenia una orquestra tocant al Savoy i el 1931 va substituir Duke Ellington al Cotton club. Tenia molt bons músics i ell era un showman que ballava i cantava scat vestit amb els “zoot suits”, americana i pantalons amplíssims, i una exagerada cadena de rellotge. El 1931 va enregistrar el seu seu gran èxit “Minnie the Moocher”, amb el cèlebre Hi-de-ho: https://youtu.be/8mq4UT4VnbE . El tema va sortir també en un cartoon de la Betty Boop: https://youtu.be/DSdLsAUFL8s. I gairebé 50 anys després el tornaria a interpretar, amb 73 anys, al film “Blues Brothers”: https://youtu.be/250MMq0fTrU

El 1938 va publicar un diccionari d’expressions que feien servir els músics de Harlem, del que parlarem un altre dia.

Va seguir actuant a clubs, a la televisió ia pareixent en films ben bé fins al final de la seva vida.

Ja heu vist el hi-de-ho però per acabar de digerir els turrons, aquí teniu potser l’escena de ball més EXTRAORDINÀRIA de la història del jazz, amb els fabulosos Nicholas Brothers, al film “Stormy Weather”, 1943: https://youtu.be/IoMbeDhG9fU . Qui no l’hagi vist mai, que es prepari per una sorpresa majúscula, això serà com un regal de Nadal extra.

I un altre regal de Nadal, el “Calloway Boogie” on creiem que la ballarina que surt amb ell és la incomparable Mary Bryant: https://youtu.be/IoMbeDhG9fU

I per últim un tema que creiem que pot interessar a les bandes de swing. En aquest tema els músics reclamen descansar, fer una pausa de 15 minuts. Potser es podria introduir a les actuacions abans de la pausa? “We Want a Fifteen Minute Intermission Pause”:

>>>>>> material: HEPSTER DICTIONNARY

el Hepster Diccionary: https://graphicarts.princeton.edu/2021/03/04/a-hepsters-dictionary/ , https://www.apassion4jazz.net/jive-terms.html . Per exemple, les “armstrongs” són les notes de la trompeta. Un contrabeix és una “doghouse” caseta per a gossos.

   KID ORY

28 earl hines

28 innocents

Ens fem ressó del projecte de Sofia Tothosap, una enginyera en robòtica de Barcelona, i sòcia de la Bcnswing, que ha desenvolupat un robot birol capaç de ballar lindy hop. La seva startup acaba d’aconseguir 10 milions $ de capital per fer-lo comercial. Fem un resum de la interessant entrevista que li van fer a WEIRD.

“Vam ser confinats per la Covid, no podia ballar i ho trobava a faltar molt. Jo estava programant robots a fer moviments complexos, i se’m va acudir de provar d’incorporar un charleston i un swingout. S’enregistren diverses vegades els moviments d’un ballarí amb uns sensors i es traslladen com a patrons coordinats. Va ser fantàstic fer les primeres pases amb ell. Inicialment ballava només amb “Shiny stockings” però fer-li aprendre a detectar el beat d’una peça i anar variant aleatòriament els passos no va ser gaire complicat.

Un robot que faci uns passos tot sol és relativament senzill. El veritable repte va ser fer que el robot interactués, que pogués fer de follower, és a dir, que sàpiga interpretar els senyals del leader. Vam fer el mateix procés enregistrant els moviments d’una follower alhora que recollíem la força i direcció exercides pel leader a cada punt de contacte, amb sensors a les mans, o la cintura. Aquí no es tracta d’escriure un codi programant els moviments sinó buscar la correlació entre els patrons d’entrada, els senyals del leader, amb els patrons de sortida, els passos de la follower. I això es fa amb tècniques de Deep Learning d’intel·ligència artificial. Calen moltes iteracions. Va ser realment difícil. Després vam repetir el mateix procés amb el leader, perquè aquest també ha de reaccionar activament a les respostes de la follower, no ha d’executar el pas que havia començat tant sí com no, com si fos un robot … primitiu! (riu Sofia Tothosap). Encara estem millorant i aprenent en aquest sentit. El que passa durant el ball és un procés complex d’ajustament continu de l’un a l’altre, una conversa on el leader proposa, i la follower respon amb l’esperat, o sorpren el leader, que s’hi ha d’adaptar.”

-Sofia explica els dos reptes pendents importants:

“El primer és que els robots puguin ballar en un entorn complex com és una jam del món real i no una pista de bàsquet per a ells tot sols. Hem fitxat un enginyer que treballava en self driving cars. És un repte formidable perquè una cosa és fer que un cotxe no surti d’un carril, o sàpiga frenar davant d’un obstacle inesperat i una altra estar fent passos sense aturar-se i sense topar amb altres parelles. És un entorn que està canviant constantment. Hem afegit una càmera i un sensor làser al clatell i estem fent progressos.

El segon és incorporar la musicalitat, que el robot sàpiga escoltar i, si cal fer un break, o matisar els passos en funció de la música. Fem servir un mètode similar. Enregistrem els moviments de balladors amb diferents peces i amb deep learning intentem que es creïn les associacions entre els patrons musicals i els moviments dels balladors. També els fem escoltar molta música swing per “entrenar l’oïda” i detectar els patrons de les frases.”

(Sofia ens ha confirmat que, en aquest sentit, les llistes de la Bcnswing li han estat de gran utilitat, perquè és música swing de qualitat).

-Quines són les previsions per tenir models disponibles comercialment?

“Amb el capital recollit, esperem tenir-los a finals de 2022. Seran birol, i se serviran en tres talles S, M i L. La bateria tindrà una durada de dues hores, suficient per a la majoria de les jams. S’oferiran en opció de rènting o lloguer. Els clients més obvis seran escoles i festivals, però qui vulgui tenir el seu ballador/balladora particular també el podrà comprar. Des del món de l’esport s’han interessat en la nostra tecnologia per desenvolupar robots que entrenin tenistes o boxadors, però de moment ens limitem al swing. Per cert, que ja hem començat a treballar per que aprenguin balboa, shag i blues!”

Els podrem veure al BLE de 2023?

[ 2022 𝑪𝑶𝑵𝑭𝑰𝑮𝑼𝑹𝑨𝑵𝑻 𝑹𝑶𝑩𝑶𝑻𝑺 … 𝒊 𝑩𝑨𝑳𝑳𝑨𝑫𝑶𝑹𝑺/𝑬𝑺. 𝑬𝑵𝑻𝑹𝑬𝑽𝑰𝑺𝑻𝑨 𝑨𝑴𝑩 𝑺𝑶𝑭𝑰𝑨 𝑻𝑶𝑻𝑯𝑶𝑺𝑨𝑷.

Un any després tornem a entrevistar Sofia Tothosap per saber si per fi podrem provar els robots que ballen lindy hop, balboa i blues.

𝐁𝐂𝐍𝐒𝐖𝐈𝐍𝐆: Sofia, quan podrem provar els teus robots?

𝐒𝐎𝐅𝐈𝐀 𝐓𝐎𝐓𝐇𝐎𝐒𝐀𝐏:Ha estat un any complicat. No hem pogut començar la producció en sèrie perquè s’han aturat les importacions de xips que fabricaven a Xina. Però hem estat fent proves amb els models ja construïts integrant-los en les jams de les comunitats swing de San Francisco. Hem après molt del feedback dels usuaris.

𝐁𝐂𝐍𝐒: Es troben a gust ballant amb … “una màquina”?

𝐒𝐓𝐇𝐒: Sí, però ens demanaven poder ajustar la manera de ballar dels robots. Perquè no tots volien el mateix. Per exemple, uns volien una manera de ballar més traqnuil·la, fent els passos estàndar, per practicar sense ensurts, mentre que d’altres s’avorrien si no els sorprenien amb passos més enèrgics, breaks, més improvisació. En definitiva, un mode “tranqui” i un mode  “spicy”. I en balls de contacte més estret, com el balboa i el blues, uns volien més distància, mentre que altres preferien un contacte més pròxim. Cal dir que els nostres robots no donen la sensació d’un metall o un plàstic fred sinó que al tacte tenen una temperatura d’uns 35º, semblant a la nostra.

𝐁𝐂𝐍𝐒: I com ho heu solucionat?

𝐒𝐓𝐇𝐒: Les nostres rutines tenen fins a 83 paràmetres que podem ajustar per el tipus de ball, la proximitat i molts més paràmetres. Però el repte era simplificar-ho per que cada usuari/a ho pogués fer de manera simple. Així que vam fer una app que des del mòbil permetia configurar el mode “tranqui/spicy”, i la proximitat de contacte.

𝐁𝐂𝐍𝐒: I tothom content?

𝐒𝐓𝐇𝐒: Sí i no. El problema era que calia esperar a acabar la peça, o parar de ballar i obrir l’app per ajustar i seguir ballant. I iaxò trencava el rotllo, com quan algú et dóna instruccions a mig ballar. Aleshores algú del nostre equip va tenir la idea de posar uns botons a la mà del robot per poder-ho fer. Es va inspirar mig en els botons de Buzz Lightyear de Toy Story i l’encaixada secreta dels maçons, que s’identificaven i passaven missatges apretant am,b els dits a certs llcos de la mà sense que els no iniciats s’adonessin de res. Tenim gent “peculiar” al nostre equip! Dos botons -/+ pel “tranqui/spicy” i dos per regular la proximitat, des de molt junts (-) a molt separats (—-). Així sense deixar de ballar podien comunicar al “robot” com volien ballar. També vam posar un botó vermell que volia dir “Back to factory” quan el comportament del robot no era satisfactori malgrat tots els canvis. Així nosaltres el pasaríem a recollir i el milloraríem al taller. Va ser un èxit total! Fins al punt que alguns van dir que voldrien poder fer el mateix amb les parelles humanes!

𝐁𝐂𝐍𝐒: De debó?

𝐒𝐓𝐇𝐒: Doncs sí. I alguns en broma van dibuixar-se els símbols a les mans. Això va fer que una dissenyadora tingués la idea de fer com uns guants de ciclista amb els “botons” marcats. Molts el van comprar! haha, els humans imitant els robots! Mira, te n’ensenyo un.

𝐁𝐂𝐍𝐒: Que bo! Però escolta, veig que també hi heu posat el “botó” vermell “back to factory” per enviar al taller … als humans! No em diràs que algú suggereix enviar de tornada al taller un ballador que “no funciona” … Seria molt fort.

𝐒𝐓𝐇𝐒: Doncs mira, la dissenyadora, que és amiga meva, Lamal Apeckorah, ja n’ha enviat més d’un “back to factory”, no tant per no saber passos, sinó per ballar sense tenir en compte la parella o els altres balladors del voltant, trepitjant i donant cops.

𝐁𝐂𝐍𝐒: Molt bo. Bé, esperem que al proper BLE, si no podem tenir els teus robots, almenys poguem tenir alguns d’aquests guants!

—

28 desembre

——————–

31

31-12-1908 John Kirby

John Kirby https://youtu.be/MPSYtLbBvtQ

—————————-

————————————