Què fa possible que ens ho passem tan bé en una jam?

Un espai, música i gent que balla.

Què hi ha darrera?

Una associació, la BCNswing, que ho ha convocat, ha proveït un lloro, ha buscat un DJ. La Bcnswing es va fundar el xxxx per a,c,c [ a completar amb un parell de ratlles o un enllaç a una altra pàgina]

Però sobretot hi ha la música i el ball, una música i un ball que van ser creats per afroamericans a la dècada dels anys 30, més o menys, i especialment a Harlem: el swing.

Recordeu el primer cop que vau sentir aquesta música que, encara que no haguessiu ballat mai, us feia moure els peus?

Potser era un arranjament que havia escrit Count Basie, Duke Ellington o Fletcher Henderson. En algun moment a primers dels anys 30, algú concebia aquest tema, el provava al piano, l’escrivia al pentagrama, treballava els arranjaments i explicava o distribuïa còpies de les parts a trompetes, trombons i saxofons per assajar. Els solistes de l’orquestra completaven la creació improvisant solos. Aquesta música sonava a les sales de ball per satisfer la demanda de les multituds de balladors que hi acudien. Sonava també a la ràdio i, una petita part era recollida per un micròfon elèctric a uns estudis com els Brunswick al 799 de la sèptima avinguda de New York i acabava gravada a un màster de cera del qual se’n feia un motllo de metall i se n’imprimien còpies en shellac per ser reproduïdes a un gramòfon a 78 rpm.

Als anys 80 es començaria a digitalitzar la música gravada i els solcs de l’espiral d’un disc es convertirien en zeros i uns emmagatzemats en una cinta magnètica per produir CDs. Als 2000, gràcies a internet, estarien disponibles en un servidor d’Apple o Spotify per a ser enviats a través de les xarxes. D’allà va ser seleccionat pel DJ i va acabar a una playlist a un PC o un mòbil connectat al lloro del Parc de la Ciutadella o els cubs, per exemple.

I recordeu potser també el primer cop que vau veure la cara de felicitat dels balladors, fent charlestons i swingouts? I vau pensar “jo també vull fer això”!

Potser vau anar a una de escoles de Barcelona, com Ballaswing, Swingmaniacs o Swingcats i heu après els passos que feia davant vostre un professor. Aquest professor potser ho va aprendre de’n Lluís Vila, que va portar el swing a Barcelona l’any [ 1998 ]. Ell ho va aprendre a [ on? ] de [ qui ? ],  [i aquest ] ho va aprendre de Frankie Manning el [ 1985? ]. Feia 30 anys que Frankie Manning havia deixat de ballar i treballava a Correus. I en feia uns 45 que Shorty George, Frankie Manning i altres, potser en un pati abans d’anar a ballar al Savoy a Harlem, provaven i assajaven nous passos, barrejant estils anteriors com el Breakaway o el charleston. I així neixia una nova manera de ballar.  El ball canviava per seguir la nova música swing i la música swing s’inspirava en el ball.

Sembla gairebé impossible, que una música i una dansa sorgides en unes circumstàncies tan concretes, la comunitat afroamericana a Harlem, més o menys de 1930 a 1940, hagi sobreviscut i tingui tanta força avui. Potser és que el swing té alguna cosa que ressona en la naturalesa humana en general; només cal veure com reaccionen  a vegades els nens petits que per atzar passen pel costat d’una jam. Passa el mateix amb el blues. També va néixer en unes cirumstàncies molt concretes i també té alguna cosa que ressona en la naturalesa humana en general; a tots els països i totes les cultures hi ha músics que s’han sentit atrets pel bues i se l’han fet seu.

Fa pensar en el que deia el poeta Auden:

A poet’s hope: to be,

like some valley cheese,

local, but prized elsewhere.

L’esperança d’un poeta: ser

com el formatge d’una vall local

però estimat arreu

Aquesta “vall local” és la comunitat afroamericana a Harlem cap el 1930. Si puguéssim viatjar en l’espai i el temps a aquesta “vall local”, coneixeríem bàsicament tres coses:

Hem esmentat la música i el ball que tenen el seu origen en la comunitat afromaericana de Harlem, però al començament dèiem que en una jam hi ha “un espai, una música, una gent que balla”. Si ens preguntem perquè ha crescut tant el swing els darrers, la resposta no és només la música  el ball swing, sinó també “la gent que balla”, la comunitat swing. Hi ha més escenes de ball, el tango, la salsa, balls de saló, dansa urbana. Però l’escena swing es caracteritza sobretot per la seva inclusivitat. Hi són benvinguts principiants i experts, gent gran i joves, LGBTI+, els rols de leader i follower no estan forçosament llligats a un gènere determinat. L’objectiu és sobretot “gaudir i divertir-se al màxim ballant amb la música swing i el jazz en general”. Tothom s’hi sent còmode i acceptat.

Perquè funciona tant bé?

M’atreviria a dir que no és només per la música i el ball sinó per l’ambient de les jams, l’acceptació de tothom, valors importants; és sobretot una troabda per gaudir de la música i el ball, no predomina l’exhibició de le shabilitats, el lligar., topthom s’hi sent còmode i acceptat.

https://adp.library.ucsb.edu/index.php/resources/detail/198 recording studios

---

Esclavatge i Guerra civil. 1783 – 1865

L’esclavatge havia estat pràctica habitual a l’Àfrica durant segles. Els presoners fets a un estat eren esclavitzats i a vegades venuts a països musulmans, o Europa. Al segle XVI els van començar a vendre a traficants portuguesos i espanyols. Aquests rarament s’aventuraven a l’interior del continent. Els capturadors africans els obtenien de l’interior i els transportaven a la costa occidental on els intercanvien per mercaderies. La població indígena d’Amèrica del sud havia estat extraordinàriament reduïda per la verola i altres plagues transmeses pels colonitzadors. Els africans no n’estaven afectats i a més eren més resistents a les malalties tropicals que no pas els europeus. Eren mà d’obra barata per a les plantacions.  https://www.newyorker.com/culture/personal-history/my-great-grandfather-the-nigerian-slave-trader

Es calcula que al llarg de deu segles de tràfic d’esclaus, uns 15 milions van ser lliurats cap al nord d’Àfrica i l’orient i uns 15  milions a través de l’oceà Atlàntic. Molts morien pel camí o al cap d’un temps d’arribar. S’estima que uns 470.000 van anar a parar a les colònies a l’est del Mississipi que acabarien pertanyent als Estats Units el 1783 (amb la compra de Louisiana el 1802 i l’expansió cap a l’Oest).

Els quàquers van liderar l’oposició a l’esclavatge tant a Gran Bretanya com als Estats Units i el tràfic acaria essent prohibit el 1807 i 1808 respectivament. L’esclavatge en sí, la “propietat de persones”, va quedar abolit al nord però va seguir vigent al sud, principalment als camps de cotó que era una economia molt lucrativa. Cap el 1860 hi havia uns 4 milions d’esclaus. Quan Abraham Lincoln va ser elegit amb l’abolició de l’esclavatge al seu programa, uns quants estats del sud es va segregar i confederar, començant una guerra civil que acabaria el 1865 amb la victòria del nord. Les esmenes a la Constitució 13,  14 i 15 abolien l’esclavatge, atorgaven ciutadania als negres i preveien que podrien votar.

Black-codes i Jim Crow. 1865 – 1966

Però després d’un període breu que feia creure en una plena ciutadania dels afroamericans, els estats del sud van anar legislant per negar els drets de vot i imposar la segregació en educació, transport, restaurants i totes les àrees de la vida. Aquest conjunt de lleis, anomenada  Jim Crow , va estar vigent de 1876 a 1965. Es basava en la doctrina “separate but equal” que pretenia que la segregació no violava la igualtat dels ciutadans establerta per la Constitució.

Molts negres van emigrar del sud cap al nord, dels camps de cotó a les indústries, amb l’esperança d’una vida millor. Es van trobar amb un racisme molt semblant.

A l’època de la reconstrucció, amb l’emancipació, molts negres van rebre o adquirir terres per fer de pagesos. En no deixar testaments escrits, moltes d’elles van ser arrabassades als que havien de ser els hereus legítims. Els bancs, a més, no concedien hipoteques als negres, o ho feien amb tipus d’interès molt més elevats que als blancs. El resultat és que entre 1910 i 1997, els afroamericans van perdre el 90% de les seves terres.

Algun historiador considera que el sud, de fet, va guanyar la guerra (

). Més info aquí https://www.history.com/topics/early-20th-century-us/jim-crow-laws

A més de la discriminació, la població negra va ser objecte d’atacs per part de grups supremacistes blancs com el KuKluxKlan, amb linxaments. Aquests són evocats a l’estremidora “Strange Fruit” cantada per Billy Holiday o Nina Simone. A l’hora de jutjar acusats negres, els jurats blancs solien ser enormement parcials. És el que retrata la cèlebre novel·la de 1960 To Kill a Mockingbird.

El moviment de drets civils va començar a reivindicar pacíficament els drets dels negres. El 1955 Rosa Parks va refusar cedir el seu seient del bus, de la part reservada als negres, a un passatger blanc que no tenia lloc a la part dels blancs que estava plena del tot.

La segregació deixaria de ser legal amb la  Civil Rights Act of 1964 però encara havien de passar dos anys de lluita del moviments de drets civils per que els negres poguessin votar lliurement. El 1965 van tenir lloc tres marxes de Selma a Montgomery, la capital d’Alabama.

1966 – actualitat

El racisme no va desaparèixer de cop. El 1968 Martin Luther King Jr. era assassinat. La discriminació econòmica, l’accés a l’educació es va haver d’anar guanyant pas a pas. A cada insitució hi ha va haver  una “primera vegada” que un negre hi aconseguia entrar, un primer pilot de guerra, un primer cirurgià, etc.

Per part de la policia els negres són vistos automàticament com a sospitosos i els sotmet a detencions arbitràries, a vegades amb resultats fatals. El moviment Black Lives Matter  ho denuncia. El 2017 els negres eren un 12% del total de la població però un 33% de la població de reclusos.

https://www.pewresearch.org/fact-tank/2019/04/30/shrinking-gap-between-number-of-blacks-and-whites-in-prison/ . El 2020, es registrat per un mòbil l’assassinat de George Floyd en ser asfixiat per un policia que li va pressionar el coll amb el genoll durant 9 minuts.

El sistema de votacions als Estats Units requereix que els votants es registrin abans. Mentre que a molts estats aquest és un tràmit fàcil i alguns permeten fer-ho online, d’altres, i en particular alguns del sud, exigeixen fer-ho presencialment amb una data límit d’entre dues i quatre setmanes abans de la votació. El resultat d’aquesta normativa, pròpia de cada estat, és que bona part dels votants negres o pobres en general, que potser votarien els demòcrates, es queden a casa.

El racisme al món de l’espectacle, Minstrel Shows i Black face

Durant tot el segle XIX un dels espectacles d’entreteniment més popular van ser els minstrel shows  ( https://en.wikipedia.org/wiki/Minstrel_show  ,  https://www.musicals101.com/minstrel.htm    ) un seguit de números còmics, ball, cançons, que bàsicament feien burla dels negres presentant-los com a ganduls, ignorants, supersticiosos i ximples, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. Els números eren executats per blancs amb la cara pintada de negre ( https://en.wikipedia.org/wiki/Blackface ) . Ocasionalment també hi havia intèrprets negres. El gènere seguiria essent popular fins ben entrat el s.XX, amb intèrprets tant famosos com Al Jonson  https://www.youtube.com/watch?v=PIaj7FNHnjQ. S’escriurien cançons i es muntarien coreografies expressament per a aquests tipus d’espectacle. El que en circumstancies normals hauria pogut ser una broma, com quan algú es riu de si matiex, durant dècades va ser una humiliació constant.

Als anys 20 i 30, ocasionalment el talent de músics i ballarins negres va començar a ser valorat seriosament. Però la segregació seguia vigent. Un músic negre podia ser una estrella popular però no podia prendre una copa al mateix local on actuava, tret que fos un local només per a negres. És impossible llegir la biografia de cap music o ballarí afroamericà sense trobar-hi episodis de discriminació i abusos.

La discriminació presentava també aspectes més subtils. En els films destinats a audiències en general, rarament es podia veure mai un personatge negre ben vestit, elegant com Fred Astaire per exemple. Sempre apareixen com cambrers, mossos de mudances, cirabotes. Tant Louis Armstrong comn Bill Bojangles Robinson apareixen en alguns números vestits amb pell d’animal, ( https://youtu.be/nMDSARqndEA  un número excel·Lent, d’altra banda) com enviant el missatge que els negres són un poble primitiu, salvatges de l’Àfrica, potser amb cert talent per entretenir, però mai un igual. Ha de ser en films destinats a públic negre, com Stormy Weather, on podem veure els insuperables Nicholas Brothers vestits de frac. L’extraordinària pianista Hazel Scott  https://en.wikipedia.org/wiki/Hazel_Scott va acabar vetada per refusar personatges que la mostraven sota estereotips, com una cambrera. En general, es voldrà impedir que es vegi un negre superant un blanc. Jesse Owens no va ser felicitat per Roosevelt després de guanyar quatre medalles d’or davant de Hitler als jocs olímpics de 1936.

Els negres hauran de conquerir pas a pas el dret a ser considerats com iguals. Jessie Norman va demostrar que una negra podia cantar òpera igual o millor que els blancs. Alvin aIley, que els negres podien crear un ballet que incorpori les arrels afroamericanes i la tradició clàssica. Toni Morrison, que una història sobre esclaus negres escrita per una dona negra, mereixia el premi Nobel de literatura.

Possiblement, la música de jazz, creada bàsicament per afoamericans, sigui una de les aportacions principals a la cultura universal per part d’Amèrica. No obstant, no va ser fins el 1987 que va quedar consolidat com a llegat cultural al Jazz at Lincoln Center i el 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz, de Duke Elington, a Thelonius Monk i Coltrane. El públic és acollit als concerts amb un “Welcome to the house of Swing”.

Finalment cal esmentar el debat sobre appropiació cultural en l’escena actual del swing sobre si s’oblida deliberadament que tant la música com la dansa que gaudim van ser producte de la creativitat d’afroamericans; com si tot el que tenim avui fos gràcies a que el lindy hop va ser “rescatat” per blancs.

https://www.bbc.co.uk/ideas/videos/tracing-my-familys-stolen-ancestors/p09nyk44 materials BBC

https://www.newyorker.com/culture/cultural-comment/the-whitewashing-of-black-music-on-tiktok apropiació cultural a tiktok

Context

Harlem Renaissance

Swing: nova música i nou ball

El naixement del swing 1926 – 1935

El context: migració de negres del sud, feliços 20, la llei seca (1920 – 1933), crack de la Brosa 1929 de pressió i New Deal, 1939-1945 WWii

[ el racisme ] reconstrucció i harlem renaissance

[ great migration]

A primers del segle XX, el nord, i a New York en particular, Harlem, havia estat rebent molts negres que fugien d’un sud dominat per les lleis Jim Crow i la viiolència de la supremacia blanca. [ vegeu aquí un post sobre el racisme als Estats Units] Hi havia força oportunitats de feina a la indústria degut a la primera guerra mundial. La concentració de d’afroamericans buscant una vida millor, en unes condicions més lliures que les del sud, tot i que no exemptes de racisme, van permetre que aparegués una cultura pròpiament afroamericana en que s’anomenaria Harlem Renaissance.

Després d’una dècada bastant pròspera als ’20, el 1929 tenia lloc al crac a la borsa i els Estats Units entrarien en una gran depressió econòmica que va ser combatuda amb el New Deal de Roosevelt amb un ample conjunt de mesures estatals. L’economia es començaria a recuperar a mitja dècada dels ’30 pero no ho faria del tot fins a l’esforç industrial de la segona guerra mundial.

És també l’època de la prohibició de venda de begudes alcohòliques, que duraria de 1920 a 1933. Va sorgir un mercat negre controlat per la màfia i una sèrie de locals clandestins (speakeasies = parla fluix), on sovint hi actuaven grups de jazz.

Harlem Renaissance

El 1925 apareixeria l’antologia d’Alain Locke’s  The New Negro amb escriptors com Langston Hughes, Zora Neale Hurston, o Claude McKay, que fa descobreix, si es pot dir així, una cultura afroamericana pròpia. Per exemple, aquest poema de Langston Hugues:

Weary Bues

Swaying to and fro on his rickety stool

He played that sad raggy tune like a musical fool.

Sweet Blues!

Coming from a black man’s soul.

O Blues!

In a deep song voice with a melancholy tone

I heard that Negro sing, that old piano moan—

“Ain’t got nobody in all this world,

Ain’t got nobody but ma self.

En moda, les dones van començar a anar amb faldilles més curtes, amb plomes, els homes amb vestits Zoot, amples espatlles, cintura alta, grans barrets, a vegades tot de color.

[ podeu veure aquesta escena de MalcomX amb Denzel Wahsington en la qual va col·Laborar Frankie Manning]. Josephine Baker, una ballarina negra que triomfava a Paris, creava tendència i era admirada per artistes d’avantguarda com Jean Cocteau, Fernand Léger, Matisse i Alexander Loos que va dissenyar una casa per a ella.

En música, pianistes com James P. Johnson, Fats Waller, Lucky Roberts van començar tocar en un estil diferent del Ragtime. La ma esquerra saltava fent una nota greu als temps 1-3 i un acord als 2-4 mentre la dreta improvisava. Es va acabar anomenant “Stride”, o “Harlem stride”.

Tot i que la depressió va posar en dificultats alguns clubs, va ser una època brillant pel Jazz. Louis Armstrong havia gravat feia poc les brillants sessions amb els Hot Five i Hot Seven i tocava al Connie’s Inn. El Cotton Club va fitxar Duke Ellington el 1927 i va eixamplar les possibilitats del jazz, essent valorat no només per l’audiència negra sinó també aficionats a la música d’Europa. Count Basie arribaria a New York a mitjans dels ’30.

Amèrica seguia essent un país racista però els negres començaven a estar orgullosos de la seva identitat i la seva cultura. No eren els ximples que retrataven els minstrel shows, ignorants que entretenien amb música i balls primitius. Encara que majoritàriament tenine un public negre, també van ser valorats per blancs. Els afroamericans escrivien literatura que mereixia ser publicada i llegida, i  van tenir el suport de personatges com Carl Van Vechten.  Els compositors blancs per a shows de Broadway es  van començar a interessar per la música i la vida negra. Gershwin estrenaria l’òpera Porgy and Bess el 1935. La influència de la música negra es troba en moltíssims temes de shows de Broadway. Després aquests temes passaran a ser repertori dels músics de jazz , el que s’ha acabat anomenant American Songbook.

A més dels Minstrel shows i havia espectacles de Vaudeville, alguns d’ells amb intèrprets negres i orientats a un públic exclusivament negre. A diferència dels minstrel, aquí es podia veure dalt d’un escenari un personatge negre que no era ridícul. En el vaudeville hi van actuar artistes tan importants com les cantants de blues Bessie Smith o Ma Rainey, i ballarins com Bill “Bojangles” Robinson. El 1921 es va estrenr a Broadway el musical Suffle Along, https://en.wikipedia.org/wiki/Shuffle_Along , de Noble Sissle i Eubie Blake.

música i ball swing

Esbós de la història del swing

Nova música swing

El 1926 s’inaugurava el Savoy Ballroom.  Des dels seus origens al sud, el jazz s’havia instal·lat a New York, a Chicago i a Kansas City. Els propers anys el jazz evolucionaria molt, tant pel que fa els solistes com pel conjunt de l’orquestra.

Els solistes explorarien noves possibilitats seguint el camí inaugurat per Louis Armstrong. Sobre una mateixa base harmònica, els solos podien ser molt més rics i complexos. Des que va ser gravat el 1928, la introducció al West End Blues de Louis Armstrog ha deixat bocabadat tothom:

[   ]

cher

Mireu la diferència entre King Oliver, un jazz de New Olrleans, on la trompeta i el clarinet s’entrellacen gairebé en peu d’igualtat, una mica com la polifonia renaixentista.

Si escoltem el POtato Head Blues de 1927 de Louis Armstrong, amb  ed with Louis Armstrong and His Hot Five, including Johnny Dodds (clarinet), Lil Armstrong (piano), and Johnny St. Cyr (banjo and guitar). These musicians were augmented by Dodds’s brother, Baby Dodds (drums), Pete Briggs (tuba), and John Thomas (trombone, repl,  veurem les parts de tutti típiques de l’estil de New Orleans, on trompeta, clarinet i trombó entrellacen les línies melòdiques. I escoltarem també un dels millors solos de la història del jazz. Amb l’aparició de solistes brillantíssims, les orquestres deixen més lloc per al lluïment. Aquí es queden sols amb la secció rítmica.

aquí al rocky mountain blues també de 1927  https://youtu.be/OMkeiv9eoFg de fletcher Henderson, els solos són similarsM Tommy Ladnier també era de New Orleans, com Armstrong, però les seccions amb l’roquestra sencera estan molt organitzades en arranjaments precisos, que sovint la secció de trompetes trombons amb la de saxos.

A Kansas City l’orquestra de Bennie Moten amb count Basie al piano, feia unes peces amb un ritme fortament sincopat, i arranjaments amb riffs clars

Every Day blues

st louis shuffle fletcher Henderson 1927 : https://youtu.be/t7eTcH56IFs

hop off https://youtu.be/2W55mrk7Irw

shuffling sadie https://youtu.be/XuqM9rZJqO0

o el fletcher henserson de Big John SpecialJimtown (1936)

Bandes

arranjaments escrits, apresos de memòria o fins i tot improvisats

l’estil de Kansas city amb Bennie Moten, tenia motius musicals curts i potents, els riffs, sovint alternats entre metalls i canyes, per damunt els quals eslluïen els solistes

 Podem comparar-ho una mcia amb la polifonia renaixentista i la música barroca, amb els concerti grossi, on al música s’organitza de diferent maneram

[   ]

Fletcher Henderson el 1924 al Roseland Ballroom de NY amb Louis Amstrong , Earl Hines el 1928 al Grand Terrace Cafe a Chicago, Duke Ellington al Cotton Club a NY, Count Basie, primer a l’osquestra de Bennie Moten a Kansas City i el 1935 a NY, Cab Calloway al Cotton CLub a NY, Chick Webb al Savoy a NY, immy Lunceford primer a Memphis i després a NY, Andy Kirk a amb Mary Lou Williams a Kansas City.

Henderson, along with Don Redman, established the formula for swing music. The two broke the band into sections (sax section, trumpet section etc.). These sections worked together to create a unique sound. Sometimes, the sections would play in call-and-response style, and at other times one section would play supporting riffs behind the other.^[10] Swing, its popularity spanning over a decade, was the most fashionable form of jazz ever in the United States.

Henderson was also responsible for bringing Louis Armstrong from Chicago to New York in October 1924, thus flipping the focal point of jazz in the history of the United States (although Armstrong left the band in November 1925 and returned to Chicago).

Henderson also played a key role in bringing improvisatory jazz styles from New Orleans and other areas of the country to New York, where they merged with a dance-band tradition that relied heavily on arrangements written out in musical notation.^[13]

nova dansa swing

el nou ball, veure descipció a FM charleston, breakaway,

origens

barreja de charleston i breakaway (sembla com si ballessin shag i se separessin shorty snowden after

seben 1929

Al llibre de Frankie Manning s’explica com el lindy es va anar formant a partir de tres balls que es feien a Harlem a finals dels 1920s:

El Charleston: Amb arrels cenre africanes es diu que va començar a Charleston, Soth Carolina i hauria arribat a Harlem amb la gran migració. Es va fer molt popular amb la peça del pianista de stride  James P. Johnson al show de Broadway Runnin’ Wild de 1923. Era un ball molt alegre que van adoptar també els blancs. Josephine Baker el va prsentar a París amb gran èxit. Les faldilles curtes de les “flappers”, els passos desinhibits, obrint i tanant les cames, fent kicks, van acabar simbolitzant una època feliç, els roaring twenties, que acabarien amb el crack del 1929.

[ video exemple josephine baker]

El Collegiate: que Frankie Manning va veure a l’Alhambra, “de vuit temps amb el patró de peus similar al Charleston i el Breakaway, però sense separació entre els balladors. Més aviat estaven en una posició relativament estreta, gairebé abraçats de cintura cap amunt i enfocat a un ràpid treball de peus”. En frankie diu que era com el Charleston però enganxats.

El Breakaway.Tot i mantenint la connexió, els balladors se separaven una mica (breakaway), i a vegades es deixaven anar de les mans (d’aquí el nom); ni junts del tot com en el collegiate, ni separats del tot com en el Charleston.

[vídeo] https://en.wikipedia.org/wiki/Breakaway_(dance)

EL breakaway s’aniria modificant incorporant més passos del Charleston i segons FM, del shag i acabria donant lloc al lindy hop:

shorty snowden 1929

Posició horitzaontal

el 1934, FM té anys, comença a balalr amb els Whitey Llindy Hoppers i modifica el lindy donant-li un estil més horitzontal, com el d’un corredor. FM explica que anys mé stard, quan intrduia el lindy a balladors professials,

FM cita FM: coreografia, bbaladors professionals p. 236 “the dancers in these shows were terrific, top-notch at what they were used to doing. But just like with all the other professional grups I’d been working with (except the ones that already knew how to lindy hop), the challenge was to get them to change from an upright position to dancing down”:

El 1935 FM comença  fer aeris com els que veurem al cèlebre fragment del Hellapoppin de 1941. El lindy era un ball social però alhora un ball d’exhibisó, i el públic quedava bocabadsat amb les figures acrobàtiques i el ritme rapidíssim.

LA POPULARITAT DEL SWING

—- com e svivia la música, sales, clubs, speakeasies, ràdio, rent party

des del grand terrace, dl cotton club es retransmetia en directe per ràdio

—  El públic blanc consumia l’anomenat “sweet swing” amb orquestres com les de Guy Lombardo

swingin on a star: https://youtu.be/Kv_BAQMZ-A8

https://youtu.be/OMeLSsnxsFE  you’re driving me crazy

La majoria dels números de ball de les pelis de Fredstai

, Les Brown o Glenn Miller, una mica el que podem veure a le spelis de Fred Astaire.  https://youtu.be/n3RSlUkw9U0  dancing cheek to cheek

És una música agradable, però és una altra cosa.

Eren dos móns separatrs. L’orquesttra de Benny Goodman [ integracó programa de ràdio]

——-

el 1935 Benny Goodman

la popularitat va venir d’un programa de radio per BALLAR benny goodmann

—–

va convergir una mcia, e svan barrejar més, les orquestres blanques es van ennegrir .

anys mé stard tornaria a passar el mateix amb el R&B i el rockn roll elvis i la big mama thornton, satisfaction

el swng es va tornar mainstream

L’escena a Harlem

Si poguessim viatjar en l’espai i el temps al HArlem de 1932 podríem fer servir de guia aquest mapa que mostra l’escena nocturna:

les sales de ball

A night-club map of Harlem

The stars indicate the places open all night … The only important omission is the location of the various speakeasier but since there are about 500 of them you won’t have much trouble.

Cotton club, Cab Calloways band

Savoy Ballroom, Doing the Lindy Hop

Lafatette Theatre

Don Redman’s band

Small’s Paradise

[frankie manning quines sales esmenta ]

SAvoy ballroom Alhambra Ballroom, Apollo Theater, El morocco, Small’s Paradise, Dunbar Ballroom, Audubon Ballroom, Rockland Palace, Lafayette T

les maneres de viure la música, sales de ball, radio, house rent parties

la música

les que cita el frankie manning

llista spotify https://open.spotify.com/playlist/7opYxfsAaLP58muerCc3GU?si=21XDazZJR3GKfzk6XuDRlg

l’argot dels HEP CATS

Música i ball

La música i el ball evolucionaven alhora. Hi havia una demanda de música per la gent que anava a ballar a les sales i la gent anava a ballar perquè la música els engrescava.

p.140 Dancing became more rhythmic, and jazz drummers were getting ideas from tap dancers

SAVOY

p.325 One event in the development of big-band jazz and its effect on the dance can be dated by the appearance at the Savoy of the Bennie Moten band from Kansas City. This band -with Lips Page on trumpet, Ben Webster on tenor, and Count Basie at the piano-ignited a musical revolution by the sheer power and drive of its playing. Substituting a guitar for the banjo and a string-bass for the tuba, Moten’s band generated a more flowing, lifting momentum. The effect on the dancers was to increase the energy and speed of execution, a necessary preliminary for the acrobatics to come.

In a sense, The Lindy is choreographed swing music. Unlike earlier Dixieland jazz, and the Toddle, which was danced to it, a bouncy, up-and-down style of dancing, swing music and Lindy flowed more horizontally and smoothly. There was more rhythmic continuity. again, swing music and the Lindy were more complicated, for while a LIndy team often danced together during the opening ensembles of a big band, they tended to go into a breakaway and improvise individual steps when the band arrangement led into a solo.

The similarity is conscious and intentional, for jazz dancers follow the music closely. Describing an incident at the Savoy in 1937, Leon James remarks: “Dizzy Gillespie was featured in the brass section of Tewddy Hill’s screaming band. A lot of people had him pegged as a clown, but we loved him. Every time he played a crazy lick, we cut a crazy step to go with it. And he dug us and blew even crazier stuff to see if we could dance to it, a kind of game, with the musicians and dancers challenging eachh other.

Great musicians inspire great dancers -and vice versa- until the combination pyramiuds inbto the greatest performances of both. “I wish jazz was played more often for dancing” sid LEster Young during his lst years with the Count Basie band, “The rhythm of the dancers comes back to you when you’re playing”. One of the reasons for the early development of great big-band jazz at the Savoy was the presence of great dancers.

La influència mútua de música i dansa havia passat sempre. Les parts de les suites barroques, com els famoses suites per a cello de Bach són danses: l’Alemanda, la Courante, la la Sarabanda (per cert, una dansa d’origen afromamericà), ja és un misteri com va acabar essent un moviment lent , la gavota, la Bourrée, el Minuet la Giga. En alguns stage d’interpretació de música barroca s’ofereixen cursos de dansa per que els músics sàpiguen millor com interpretar-les.

d’on venia, què va venbir després?

esplendor i declivi,

què va apssar amb les grans bandes despres 2ona geurra mundial

el final

Cab CAloway a finals dels ’40 per temes econòmics

jimmy lunceford plega el 1940 per la wwii i vendres baixes

fletcher henderson plega rep l’impacte del 1929 i aguanta fins el 1934 que la banda es desfà, treballa fent arranjaments per a benny goodmann

earl hines el 1940 va tabncar i estaria fins el 1947 de gira per tot el país

chick webb estava malament de salut i moria el 1939

andy kirk desmunbtava la banda el 1948

benny goodman va anar seguint  però el swimg estava de baixa

count basie va haver desfer la banda amb la uerra i va estar amb eptits però després es va reinventar, va incorporar coses de bebop però sempre manindria la pulsació, a finals del ’50 incorpraria arradnjament s de neal hefti. va estar de gira i mantenia la banda fins que moria el 1984 [ jo el vaig veure a bareclona]

uke ellington va aconseuir mantenir la banda tot i que l’escena era més per grups mé spetits i crrooners, cap als 50 estava en baxa opuplaritat ie spebnsava que l’estile stava usperat. Va remuntar amb el concert de Newport de 1956 i la banda va estar de gira, va escriure epces més complexes, va seguir fins als 74 que va morir.

El 1

1941 Hellzapoppin’

1943 Guerra

1955 correus

p. 203

By the tiime I get out of the army, the music scene had changed. Many bands, mostly small, like Charlie PArker, but some large ones, like Dizzy Gillespie, were paying bebop, which was such a strange sound to my ears that I could not understand it. [´´´] I was used to music for dancing, but this new sound was only for listening.

FM va seguir ballant uns anys i a primers dels ’50 ho va deixar.

p.225 In 1984, just about thirty years after I’d gone to work in the post office, Norma MIller called to tell me that Smalls’ Paradise, an old nightclub in Harlem, had begun holding swing dances on Monday nights.

[ el be bop també es balla, però d’una altra manera ]

el jazz canviaria molt en le sproperes èpoques, i el ball també,

però aquesta època és tal vegada la que el caracteritza. consolidat com a llegat cultural al Jazz at Lincoln Center i el 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz, de Duke Elington, a Thelonius Monk i Coltrane. El públic és acollit als concerts amb un “Welcome to the house of Swing”.

Perquè funciona tant bé?

M’atreviria a dir que no és només per la música i el ball sinó per l’ambient de les jams, l’acceptació de tothom, valors importants; és sobretot una troabda per gaudir de la música i el ball, no predomina l’exhibició de le shabilitats, el lligar., topthom s’hi sent còmode i acceptat.

---