S
El Mississippi i el jazz.
Si haguéssim de dibuixar un esquema de la geografia dels Estats Units, posaríem una serralada a l’oest, les Rocky mountains, una serralada a l’est, les Appalachian, i un riu immens i majestuós al mig, el Mississippi, queel recorre de dalt a baix. El 1800 la demanda mundial de cotó era molt alta, i delta del Mississippi, una regió molt fèrtil on es van establir plantacions que exportaven a Anglaterra que és on hi havia la indústria tèxtil. Els propietaris de terres es van fer riquíssims gràcies a que també eren propietaris de persones a qui no pagaven un sou, els esclaus negres. La producció de cotó entre 1800 i 1860 es va multiplicar per 25, i de 700.000 esclaus es va passar a 4 milions. Amb la victòria dels Unionistes a la guerra civil, el 1865 es va abolir l’esclavatge però els estats del Sud se les van apanyar per imposar la segregació durant cent anys més amb el conjunt de lleis anomenades “Jim Crow”. La Civil Rights Act de 1964 va acabar amb la segregació sobre el paper però sense eliminar-la del tot a efectes reals. Encara avui els polítics republicans dels estats del sud modifiquen les normes de votació per tal que als negres els resulti més difícil fer-ho.
No sabem gaire exactament com era la música original dels esclaus procedents d’Àfrica i com es va anar modificant al llarg de les dècades d’explotació, però sí que cap el 1900, els seus cants, clams per expressar el patiment i l’esperança, havien evolucionat cap al blues d’una banda, i cap al gospel de l’altra, en aquest cas, transformant els himnes religiosos de les esglésies baptistes i pentecostals. Les polques i valsos que tocaven els pianistes als salons, van transformar-se en ragtime, i la música de bandes militars, en els ritmes sincopats del Jazz inicial de New Orleans. Esclaus i descendents d’esclaus dels camps de cotó al Mississippi van crear tot de noves formes musicals que acabarien determinant bona part de la música a Occident els propers cent anys: blues, swing, R&B (d’on sortiria el rock i el pop), Funk i HipHop.
Les aigües del riu baixaven de nord a sud, de Minnesota a Louisiana, mentre que la música pujava riu amunt, literalment en els vaixells que remuntaven el riu i que a vegades duien orquestres a bord. Seguint el riu trobem les que podríem anomenar “ciutats del jazz i del blues”: Memphis, St.Louis i una mica a l’est, Kansas City, pel riu Missouri; més al nord seguint l’afluent Illinois, Chicago.
Escoltem Louis Armstrong cantant al “riu mandrós”, Lazy River que ens evoca el Mississippi. Al vídeo s’han pres la molèstia, no només de posar la lletra, sinó de transcriure les notes de quan canta scat (improvisar amb la veu com si fos un instrument), un dels primers enregistraments on es fa. Els solos són inspiradíssims i al minut 2:30 fa un glissando (saltar d’una nota a una altra de manera contínua, com ho podria fer un trombó) fabulós.
https://youtu.be/cJBAmeowNeU
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mississippiriver-new-01.png
——————–
El delta del Mississippi i voltants va ser un regió molt fèrtil per conrear el cotó. I degut a la població afroamericana que hi vivia, va ser també una regió molt fèrtil quant a músics de blues. Tant és així que la Comissió de blues del Mississipi ha acumulat fins a 200 punts d’interès al Mississippi Blues Trail (sí! 200!), indicant els llocs on van viure els homes i dones que van fer el blues, com per exemple la cabana de fusta on va néixer Robert Johnson, o la Highway61.
http://www.msbluestrail.org/index.aspx
Ara estem passant uns anys complicats, tant per ballar, com per viatjar. Però somniar és gratis, i jo puc visualitzar unes vacances amb una expedició de bluseros de la bcnswing, fent una caravana de descapotables per les carreteres del Delta, escoltant i ballant blues, i descobrint la cuina del sud. Al delta hi ha cranc, gambes, i altres mariscs. I naturalment això serveix per fer plats com el gumbo o el jambalaya, que són cosins llunyans del suquet de peix i la paella però amb un brou i condiments diferents. Amb els vídeos i llista de Spotify del Mississippi Blues Trail podem fer una mena de viatge virtual.
https://open.spotify.com/playlist/3pZLrXyy7I84sZ587hnSYC?si=SMAtLo3wQnWWQBLyDgKDoQ
I si no, també tenim aquí el nostre blues trail: tenim l’agenda de la @BluesDanceCatalunya, les sessions a @LaIguanaCultura, on tenen descompte pels socis de la Bcnswing, i l’arròs i plats d’anguila del nostre delta, el de l’Ebre.
El gumbo, el pastís de cranc i el jambalaya van inspirar una cançó al cantant de country Hank Williams que va ser versionada per músics de New Orleans com Fats Domino i el Professor Longhair.
https://youtu.be/sZh3oZmRIsY
http://www.mshistorynow.mdah.ms.gov/articles/161/cotton-in-a-global-economy-mississippi-1800-1860
mckinley cotton pickers
cotton club
Little Milton, Inverness, Mississippi
El blues és escoltat i interpretat per gent de tots els països i cultures. Perquè troba aquest ressó? Potser perquè permet expressar el patiment i alhora dóna força per seguir endavant. I encara que siguem uns privilegiats i no estiguem treballant sotmesos a un camp de cotó, la vida a vegades fa mal i qui més qui menys porta, invisibles, les seves cicatrius a l’ànima.
Un blues típic té tres grups de quatre compassos i molt sovint segueix un esquema així:
1- Estic futut/da [sovint per una relació que no funciona]
2- [repeteix]És que realment estic futut/da
3- [Conclou ] No sé què faré/ però ja me’n sortiré / altres …
Seguint el Mississippi Blues Trail arribem a Inverness, no pas el d’Escòcia sinó el del Mississippi, on un 7 de setembre de 1933 va néixer Little Milton. No és que fos baixet, és que a son pare li deien “Big” Milton. Quan tenia 12 anys, amb els diners estalviats treballant a la plantació de cotó Bowles, va comprar per correspondència, la primera guitarra (no hi havia Amazon). Va començar cantant blues i a finals dels ’50 el va fusionar amb el soul.
Adéu Charlie Watts, drummer of the Stones.
Ell anava per dissenyador gràfic però va acabar essent un dels bateries més cèlebres del rock. Va créixer a Londes escoltant discos de Louis Armstrong, Miles Davis i Charlie Parker. Al començament ell volia tocar jazz, i en particular el boogie-woogie i es va unir a uns joves Stones que eren uns apassionats del blues i el Rhyhtm&blues. Van tocar amb grans com Muddy Waters. Com sap tothom, es van convertir en una potentíssima banda de rock. Charlie Watts va seguir estimant el jazz tota la vida i quan podia tocava boogie-woogie. Ens encanta sentir-li dir a ell mateix que li agrada el boogie-woogie perquè té swing, i que el swing és una de les arrels principals del pop i del rock.
https://youtu.be/Lg1uoTPbMTs?t=38
I aquí el veiem tocant fa uns anys a Barcelona a la sala Luz de Gas.
https://youtu.be/-8aK05AFFfI
Bpm, AABA
https://www.youtube.com/watch?v=H0grl8rKUiw
Esteu preparant llistes de música per ballar per fer de DJ algun dia? Voldríeu tenir a punt peces ràpides, peces de temps mitjà i peces lentes? Com de ràpid o de lent? Antigament els compositors ho indicaven de manera aproximada, posant el caràcter de la peça: Adagio (lent), allegro (animat), presto (ràpid). Més endavant, amb els metrònoms es va poder fer de manera més precisa, indicant els beats (les pulsacions) per minut com quan ens prenen el pols. Una balada serà d’uns 70 bpm, un temps mitjà de 120 bpm i un temps ràpid cap als 180 bpm.
Per si voleu trobar els bpm d’una peça, la DJ Sonja ens fa arribar dos recursos:
https://songbpm.com/@ella-fitzgerald/on-the-sunny-side-of-the-street On podem fer una cerca de la cançó i ens dóna els bpm, la tonalitat i la durada.
https://www.all8.com/tools/bpm.htm on podem anar prement una tecla al ritme d’una cançó que escoltem i ens calcula els bpm.
Moltes peces tenen 32 compassos organitzats en quatre grups de 8 compassos:
A. Ens exposen el tema
A. Ens repeteixen el tema (així se’ns fa familiar)
B. Vuit compassos amb un motiu musical diferent, que contrasta amb el primer, sovint canviant la tonalitat.
A. Tornen a exposar el tema principal (que ara ja reconeixerem perquè l’hem sentit dos cops)
Quan es gravava sobre cilindres de cera, a primers del segle 20, la durada màxima era d’uns 3 minuts, i això només permetia fer uns 3 chorus a 128 bpm, tres grups de 32 compassos (3×32=96 compassos, 4 temps per compàs 96×4=384 beats, 384/128=3). Amb un tempo més ràpid n’hi cabrien més, i amb una balada lenta, menys. Per ballar ja ens va bé, que sinó, ens cansem. Però tot això del comptar no deixa de ser secundari i l’important és que la música sigui bona i passar-ho bé ballant. Quan a Frankie Manning li preguntaven si un pas era six-count o eight-count ell deia: L’únic “count” que jo conec és el Count Basie!
Per mantenir l’interès, una peça musical ha d’estar equilibrada entre el que és previsible i el que no ho és. Tota l’estona el mateix és avorrit. Tota l’estona de variació sense cap estructura reconeixible també es fa avorrit. L’estructura AABA ho afavoreix. No només hi la variació entre les frases A i B, sinó també en els diferents chorus de la peça. Els músics acostumen a presentar primer la melodia estàndar tal com és coneguda. Després improvisen tot mantenint l’harmonia. Normalment no reconeixerem el tema, però si ens hi fixem, podrem seguir la base harmònica. Després de fer un o més chorus improvisant, al final recapitulen tornant a fer els 32 compassos amb el tema original, potser amb alguns canvis, però acabant gairebé sempre que reconeixem el tema principal A. En música clàssica, la forma sonata fa quelcom semblant, es presenta un tema, es desenvolupa amb diverses variacions, i es tanca tornant al tema inicial.
primer AABA: chorus amb melodia estàndar
segon (i successius) AABA: chorus improvisant sobre la base harmònica AABA
AABA Final: tornant a la melodia
En aquesta versió de “On the Sunny Side of the Street”, de tres minuts i uns tranquils 103 bpm, no hi caben tres grups chorus de 32 i tenim, després d’una intro, Ella Fitzgerald que fa un chorus sencer:
Intro
A Grab your coat and get your hat …
A Can’t you hear a pitter-pat? …
B I used to walk in the shade …
A If I never, never have a cent …
el segon chorus té dos grups amb solo de trompeta i l’orquestra al fons comença fins que a la B torna Ella Fitzgerald i es tanca amb el tema i una coda:
A orquestra i solo trompeta
A :/:
B Ella Fitzgerald, I used to walk in the shade … BREAK
A
Coda
Jazz Standards, Shiny Stockings
Frankie Manning explica que quan va començar a ensenyar lindy hop a uns balladors que havien estat estudiant els moviments espectaculars i ràpids dels films, els va voler fer ballar “Shiny Stockings”, que és d’un temps mig i cal saber moure’s més amb la música i el ritme. Era el seu tema preferit. A vegades, amb un tema que ens agrada particularment, ens agradaria saber qui el va compondre, qui el va fer popular, la historia del tema. Hi ha un recurs excel·lent que és https://www.jazzstandards.com/compositions-4/shinystockings.htm on hi ha fins a 1000 estàndars dels quals 300 estan totalment documentats.
Què és un “estàndard” de jazz? Simplement un tema que, per l’harmonia, la melodia, el caràcter, té alguna cosa que inspira els músics a fer-ne diferents versions improvisant o creant arranjaments.
A jazzstandards ens assabentem que “Shiny Stockings” és una composició de 1955 de Frank Foster, saxo tenor a l’orquestra de Count Basie. La lletra la va afegir Ella Fitzgerald el 1963. Foster explica que quan van començar a assajar-lo per primer cop a un local de Philadelphia, acabaven d’arribar a la ciutat, tots estaven cansats i amb gana. No estaven gaire per assajar i sonava fatal. Però van seguir tocant i sobte tot va encaixar. Basie era amable amb tothom però quan comentava una composició d’algú solia dir només “Molt bé, noi” (oh, it’s very nice, kid). Foster recorda amb orgull que, anys més tard, el va agafar pel braç i li va dir “Saps què?, amb aquest Shiny Stockings realment la vas clavar, nano” (Junior, you know that “Shiny Stockings”? You really put one down that time.) I això era el màxim elogi que es podia esperar de Count Basie.
Aquí tenim la primera gravació amb l’orquestra de Count Basie el 1955: https://youtu.be/dN_XDVnNSuA
Una altra de 1958 en directe: https://www.youtube.com/watch?v=lAcjwbpeuYA
Aquí amb la veu d’Ella Fitzgerald, autora de la lletra, 1963: https://youtu.be/_MYhp9iu83M
Those silk shiny stockings Aquestes mitges de seda lluents
That I wear when I’m with you Que porto quan estic amb tu
I wear ’cause you told me les porto perquè em vas dir
That you dig that crazy hue. que flipes per aquest color boig
Que és un tema que inspira diferents arranjaments ho veiem amb els dos següents, que són molt diferents, i del mateix any, 1965:
The Delta Rhythm Boys 1965 (en una actuació a RTVE): https://youtu.be/jc_kA2GzjNs
Dexter Gordon 1965, una meravella: https://youtu.be/3E0r99jR6kM
I en trobaríem moltes més. Un dels grans plaers de la vida és passar un parell d’hores, o tota una tarda, explorant versions d’un estàndar de jazz. Aquesta pandèmia de la Covid ha fet patir molta gent i hem trobat a faltar moltíssim poder ballar. Però alguns dels que s’han vist obligats a deixar l’oficina i treballar des de casa potser poden aprofitar la companyia dels jazz standards.
Acabem amb una versió exquisida d’Andrea Motis i Ignasi Terraza (el pianista, molt original, sembla inspirar-se més en Earl Hines que no pas en Count Basie): https://youtu.be/KfGiMxNqYrM.
Llistes de la Bcnswing. Com seria la vostra jam preferida?
A Spotify hi podeu trobar llistes que ha preparat la Bcnswing, classificades segons el tempo, slow, Slow lindy 90 a 120 bpm, triples de 120 a 150 bpm, triples de 150 a 165 bpm, kicks de 160 a 195 bpm, kicks de més de 195 bpm, Slow balboa < 160 bpm, Balboa suau de 160 a 180 bpm, Balboa de 180 a 240 bpm, Fast balboa > 240 bpm, Shag (Collegiate i St. Louis)), Transicions de lent a mig i Charleston. I de blues hi ha Delta blues, Piedmont blues, Classic female blues, Chicago post-war blues, Fast blues i ball roomin’.
Us posem l’enllaç a algunes:
Slow lindy: https://open.spotify.com/playlist/3rIM8xLBJS78a7pwsrSNe3?si=f6b1a7e762764e50
Triples de 120 a 150: https://open.spotify.com/playlist/3gwrNyn5MZB6rtTPDmOxXA?si=184b7878422f4dcf
Kicks de 160 a 195: https://open.spotify.com/playlist/67RbMKLb0krQ6j7E2SpGEw?si=004920b41d084576
Això és un tresor! Com faríeu servir tot aquest material per preparar una jam?
Hi ha qui alternaria temes ràpids amb d’altres de lents, no només per poder recuperar l’alè, sinó perquè els temps més lents pemeten explorar més figures mentre que els ràpids descarreguen més adrenalina.
Molts prefereixen jams monotemàtiques, només lindy, només balboa, només shag, només jazz steps, o només blues perquè els agrada més un tipus de ball i per tant n’han fet més cursos, coneixen més passos, tenen més recursos i a la jam hi trobaran gent d’un nivell similar. D’altres ho barrejarien, una mica com el que passa en un concert on els músics fan temes ràpids i lents. Així en una mateixa jam es balla lindy, balboa o shag.
La velocitat d’un tema, determina com el ballem? Temps lents i mitjans amb triples, temes ràpids amb kicks i temes molt ràpids amb balboa o shag? També hi ha qui opina que, per una mateixa velocitat, el caràcter de la música pot suggerir si fem un o altre. Fins i tot, dins d’un mateix tema, podem canviar de ball, segons si tenim un fragment amb l’orquestra sencera a tot volum, o bé un passatge més suau quan hi ha un solo de piano o contrabaix. Uns distingits professors van proposar una vegada un intensiu molt interessant on ensenyaven com passar de lindy a balboa o shag i a l’inrevés. En certa manera molts ja canviem, ni que sigui per un moment, quan hi ha un break. Es pot barrejar el lindy amb solo de jazz steps dins d’un mateix tema, deixant-se anar durant uns segons i tornant a agafar-se?
Els gustos són diversos i si algun dia després d’una jam us trobeu per fer una cervesa (o un aquarius, un gin tònic o un whisky, que en això els gustos també són diversos) i plantegeu aquestes qüestions, el debat està garantit.
Com seria la vostra jam ideal pel que fa a la música?(avui no parlem ni del terra, l’espai, la temperatura, l’aire condicionat, l’equilibri leaders-followers ni del dress code)
Xerrem massa?
Molt sovint als concerts i a les jams el volum de les converses és tan alt que tapa la música. I a vegades es converteixen en quelcom semblant a aquesta trampa perversa que són els bars musicals, un invent on, ni es pot escoltar bé la música, ni es pot conversar. Algú et diu una cosa cridant a cau d’orella, i tu no entens res de res i fas que sí amb el cap confiant que això no et posi en cap compromís. Potser hauríem de deixar una pausa entre tema i tema? Així podríem donar les gràcies a la parella amb qui hem ballat, i saludar la gent abans de ballar el següent tema. El cross-fade, la tècnica de superposar el final d’una peça amb el començament de l’altra, deu ser la resposta a aquesta mena d'”horror vacui” que tenim a uns instants de silenci, de conversa sense música. És un invent abominable que ens impedeix assaborir el final d’un tema i el començament del següent. És com si anéssim a un bon restaurant i ens posem a la boca una cullerada del tiramisu de postres quan encara estem mastegant el bacallà a la llauna del segon plat. I sobre xerrant amb la boca plena. Ballem. Parlem un moment. Seguim ballant.
En fi, dedicat amb carinyu a tots els qui xerrem massa a les jams i concerts:
festa 1954
Al minns i Leon James
https://youtu.be/NKUKQKzFSN0
El 1954 ja feia temps que s’havia acabat l’època del swing, el jazz havia canviat cap al bebop i havia començat el rock n’ roll. Però en ocasions encara es ballava, tal com es veu en aquest clip de 18 min enregistrat al Central Plaza Dance Hall a New York City. Hi toca un combo format per Jimmy McPartland a la trompeta, Jimmy Archey al trombó, Pee Wee Russell al clarinet, el gran Willie “The Lion” Smith al piano amb l’etern cigar a la boca, l’excel·lent baixista Pops Foster i George Wettling a la bateria.
Enmig dels ballarins, la majoria blancs, hi trobem Leon James i Al Minns improvisant. Els veiem durant un blues al minut 3’11” i fent charleston i lindy amb el Royal Garden Blues al minut 9′. I aquests segons que els veiem ballar, són UNA JOIA a mirar i repassar una vegada i altra.
El clip també ens agrada per l’ambient de festa que té, on tothom s’ho passa bé ballant com vol, o com pot, parelles que fan lindy, parelles que fan solo, gent que fa solo pel seu compte, noies fent de leader, alguna noia que balla descalça, gent que beu, gent que pica de mans … una festa!
I finalment, el clip també pot resultar interessant per la moda dels anys 50: quina meravella de faldilles giravoltant! quins vestits! i els jerseis de punt de coll rodó amb collarets de perles!
Hoppers camí de l’infern
Cap a finals d’un mes de maig de 1265 va néixer el poeta Dante Alighieri, que no ballava swing. Va descriure un infern amb nou cercles i diferents tipus de turments pels que anaven els llimbs, o els que havien estat luxuriosos, golafres, avars, heretges i epicuris, violents, fraudulents, o traidors. L’infern es va actualitzant i modernitzant contínuament i ara, tal com fa la moderna publicitat, vol oferir inferns personalitzats per a cada públic objectiu. Amb la popularitat actual del swing, una comissió de dimonis ens ha contactat per considerar els inferns que mereixen certs tipus de hoppers. Les seves propostes són:
1. Els que ballen sense atendre què passa al seu voltant, trepitjant, donant patades i cops, i a sobre no demanen perdó, es trobaran una jam on els altres calcen stilettos o botes ferrades, i porten esperons als turmells. Als pocs minuts de ballar quedaran lesionats de ferides que tardaran mesos a recuperar-se, només per tornar a quedar ferits a la jam següent. Els que almenys demanen perdó passaran una temporada el Purgatori.
2. Els que no presten atenció ni a la música ni a la parella, i ballen uns passos programats sense adaptar-se a cap dels dos, es trobaran una jam on en lloc de música hi ha un metrònom, i en lloc de balladors/es, màquines de gimnàs.
3. Els DJ i balladors insensibles a la música swing, passaran l’eternitat en una jam on només sona ‘Tu vuol far l’americano’ … versió REMIX!
4. Els que corregeixen els passos donant lliçons no demanades, tindran jams on, 8 steps després de començar a ballar una peça, la parella els interromprà i els farà una disertació sobre el pas, la posició del dit petit de la mà dreta i l’angle correcte de la columna respecte la cadera. I a la següent cançó, igual. Mai podran ballar més de 8 steps seguits.
5. Els que porten ampolles d’aigua de plàstic, les buiden i se’n van de la jam sense recollir-les, intentaran arribar al ball però es trobaran que han de travessar un fossat ple d’ampolles d’aigua buides i bosses d’escombraries que hauran d’anar apartant i llençant a papereres, i quan finalment hi arribin, ja s’haurà acabat.
6. Hi haurà un infern especial pels que volen ignorar que la música i el ball swing són una creació dels afroamericans. Passaran la resta de l’eternitat sense res del que han creat els negres; no hi haurà swing, ni la música ni el ball, ni jazz, ni rhythm and blues, ni gospel, ni blues, ni soul, ni funk, ni hip hop, i el rock i el pop seran sosos i descafeïnats.
I és que alguns hoppers van directes a l’infern, i per AUTOPISTA! https://youtu.be/wmJ1fiyzxaU
També hem rebut un email d’una comissió d’àngelica per preparar les opcions hoppers al PARADISO. Ens han proposat jams gratuïtes amb terra de fusta, a cobert, enmig d’uns jardins, on soni una música magnífica, un swing celestial, amb balladors/es guapíssims/es. I com a cosa especial, quan faci bon temps, unes jams al vespre prop del mar, on corri la brisa, i la lluna es reflecteixi a les ones. Per resposta els hem posat un enllaç al calendari de la BcnSwing, Ciutadella primer i tercer diumenge de cada mes, i cubs a l’estiu … entre altres. Ja som al Paradís … a estones.
ALTRES
Música i dansa
La música i la dansa
Parlant dels inicis del lindy hop, al llibre “Jazz Dance” Marshall Stearns explica com l’arribada de l’orquestra de Bennie Moten amb Count Basie al piano va suposar més impuls i alhora més fluïdesa: “en cert sentit, el Lindy és música swing coreografiada. A diferència del jazz Dixieland i el Toddle amb què es ballava, un estil com de botar amunt i avall, la música swing i el Lindy fluïen més suau i horitzontalment. Hi havia més continuïtat rítmica.” L’estil musical i l’estil de ball evolucionaven alhora. Hi havia una demanda de música i orquestres perquè la gent anava a ballar a les sales, i la gent hi anava perquè el música els engrescava. El mateix llibre recull el testimoni de Leon James explicant que quan Dizzy Gillespie actuava amb la banda de Teddy Hill, abans del bebop, molts l’etiquetaven de pallasso per les seves extravagàncies, però que els balladors estaven encantats. “Cada vegada que feia un lick esbojarrat, nosaltres miràvem d’improvisar un pas boig que hi lligués. I ell seguia i tocava coses més boges encara a veure si érem capaços de seguir-lo, com un joc, amb els músics i balladors desafiant-se els uns als altres.” Grans músics inspiren grans balladors i a l’inrevés. El saxofonista Lester Young ho diu molt bé: “M’agradaria que el jazz es toqués més sovint per ballar. El ritme dels balladors et retorna quan estàs tocant.” Una de les raons per les que va crear-se un jazz de primera categoria a les bandes del Savoy va ser la presència de grans balladors.
Aquesta influència mútua entre música i ball s’ha donat sempre. A primers dels anys ’20, quan balladors de claqué negres van començar a aparèixer a Broadway, els bateries de jazz en treien idees. I si anem enrera al barroc, els elements de les suites de Bach o Couperin són danses: l’Alemanda, la Courante, la Sarabanda, la Gavota, la Bourrée, el Minuet o la Giga. Alguns cursos d’interpretació de música barroca ofereixen classes de dansa per que els músics sàpiguen millor com interpretar-les.
Ara bé, música i dansa no tenen per què encaixar sempre. El lindy hop demana uns temps mitjans, ni molt ràpid, ni molt lent. I en una jam de jazz, els músics poden tocar tota mena de tempos i ritmes. Ens sentim comfortables amb peces que no durin gaire més de 3 minuts, per poder fer una pausa i canviar de parella. Però amb un temps de 128 beats per minut, i un tema normal de 32 compassos a 4 beats per compàs, resulta que tres minuts només permeten presentar el tema una vegada (128=32×4), fer una passada de solos, i acabar altra vegada amb el tema. I els músics sovint tenen moltes més coses a explicar. Si no és el cas d’una banda contractada per a un festival de ball, un concert de jazz o una jam de músics no té per què adaptar-se a les necessitats dels balladors. Els músics no són un “metrònom adornat” (alguna música electrònica, no pas tota ni molt menys, és això) subordinat a la dansa. Arribar a dominar un instrument i saber de música demana anys d’estudi intens i una pràctica constant. El fet que els músics s’ho passin bé tocant no vol dir que no hagin de cobrar, de la mateixa manera que no se’ns acudiria que el nostre mecànic ens arreglés el cotxe gratis pel fet que sigui feliç desmuntant motors.
Ara que les escoles poden recomançar a fer classe amb mesures de seguretat, pensem que com més estils sàpiguem ballar, lindy, shag, balboa, blues, més oportunitats tindrem de viure la música amb tota mena de tempos. Com més aprenguem a estar atents al que explica la música, amb els tallers de musicalitat i pàgines com Swing this music, més variacions i matisos ens suggerirà per ballar. I com més recursos tinguem per ballar solo i improvisar més ric podrà ser el nostre ball i més capaços serem de sortir de la nostra zona de comfort.
Aquest vídeo mostra un experiment que es va fer a Barcelona el 2019, proposat per Jazzbetween, i molt allunyat del swing, on músics de jazz progressiu i balladors amb un bagatge de dansa clàssica i contemporània, improvisen alhora, músics i balladors influïnt-se els uns als altres.
https://youtu.be/G-DO0ThWHt8
Apropiació cultural 2
Ens fem ressó de la vaga de creadors negres a TikTok. Els moviments de ball que es fan virals a TikTok gairebé sempre són obra de creadors negres. Però sovint són influencers blancs qui els copien i en treuen benefici sense acreditar els creadors. Per aquest motiu els creadors negres han declarat una vaga.
La història no és nova. També passa amb el HipHop. Abans, el grup Led Zeppelin es va fer popular fent versions de blues creats per negres. Els Beach Boys van plagiar Chuck Berry. Elvis Presley va tenir un gran èxit amb el Hound Dog de Big Mama Thornton.
https://youtu.be/wxoGvBQtjpM
I la música i ball swing que ballem ara, van ser creats per la comunitat afroamericana. Una música i ball que van ser copiats i gaudits pels blancs que no els deixaven menjar als mateixos restaurants o dormir als mateixos hotels que ells.
https://www.bbc.com/news/world-us-canada-57841055
Summer of soul
Bon dia, parlem del documental Summer of Soul que avui s’estrena al cinema, del ballarí i coreògraf Cholly Atkins, i de com la música i dansa afroamericana ha anat mutant i aportant noves formes.
Summer of Soul és un boníssim documental que el bateria Questlove Thompson ha fet sobre un festival al Morris Park a Harlem l’estiu de 1969. D’una manera molt àgil i intel·ligent presenta una mostra de les actuacions musicals amb apunts per entendre el context del moment: https://www.youtube.com/watch?v=1-siC9cugqA
En diverses jornades, hi van assistir centenars de milers. Hi van participar talents com Stevie Wonder, BB King, Mahalia Jackson, Nina Simone, The 5th Dimension, The Staple Singers, Gladys Knight & the Pips, Sly and the Family Stone. Va ser filmat però ningú es va interessar per difondre’l i les cintes van quedar a un soterrani durant 50 anys, tot el contrari del que va passar al festival de Woodstock del mateix any.
El swing i el blues que nosaltres ballem, és la música i la dansa que van crear els negres a la dècada dels ’30 i ’40. Després va venir el bebop i el Rhythm and blues. Als ’60, quan l’expressivitat del Gospel es va barrejar amb el Rhythm and blues va aparèixer el Soul, i una mica més tard el Motown. I als ’70 vindria el Hip-hop i la dansa urbana. Encara que el swing i el HipHop semblen molt allunyats, hi ha una continuïtat. Un exemple curiós d’aquesta continuïtat és el ballarí i coreògraf “Cholly” Atkins que als ’40 va ser un grandíssim ballarí de claqué amb el duo Coles&Atkins i que als ’60 acabaria coreografiant els moviments dels grups Motown.
Veiem aquí Coles&Atkins cantant i ballant a l’època del swing: https://youtu.be/GUCkuiJbFtY
És difícil ballar ràpid però potser encara ho és més ballar lent. Cap aficionat al claqué pot ignorar la genialitat d’aquest número de soft shoe on Coles&Atkins semblen moure’s a càmera lenta amb la música de “Taking a chance on love” en un programa de TV de 1963: https://youtu.be/RjDsx0qlgQY
La gran època del swing i del claqué ja s’havia acabat però Cholly Atkins va ser molt buscat per fer les coreografies dels grups Motown, moviments en general petits, elegants, i que havien de permetre que els cantants/ballarins estiguessin prop dels micròfons. Un dels grans moments de Summer of Soul es quan surten Gladys Knight& the Pips cantant “I heard it through the grapevine”. Cholly Atkins els va fer assajar hores i hores fins dominar els moviments.
Aquí una altre moment de l’actuació: https://youtu.be/RR2ohzRSzhk?t=69, https://youtu.be/WWvwP72FuVg
Aquí Cholly Atkins assajant amb els Temptations el 1986: https://youtu.be/sqzuiVekcyk
A Summer of Soul no hi veureu Swing, però sí un talent i ritme negre extraordinaris.
CHITLIN’ CIRCUIT. SWING, BLUES i TRIPES (callos)
Illinois Jacquet va començar tocant al “Chitlin circuit”. I també hi van actuar Cab Calloway, Count Basie, Duke Ellington, molts bluesmen com Muddy Waters o Howlin’ Wolf, i grans figures del rock i el Soul com Little Richard, Aretha Franklin, James Brown, Ray Charles o Tina Turner.
L’anomenat “Chitlin circuit” eren els locals on músics i actors negres podien actuar per a un públic negre. Durant l’època de segregació racial amb lleis “Jim Crow”, era l’únic lloc on podien actuar de manera segura, a no ser que arribessin a ser molt famosos i actuar davant de públics blancs.”Chitlin” es refereix a “chitterlings” que són les tripes (callos). A les plantacions de cotó quan els amos mataven un porc es quedaven la part de la carn més preuada i deixaven les tripes pels esclaus. D’aquí hauria vingut una tradició culinària que sabria fer plats suculents a partir d’una matèria primera poc valorada. La xarxa de locals on podien actuar els negres sense problemes anava des d’antres de mala mort, juke joints, teatres, sales de ball o esglésies. I a molts d’ells se servia una cuina basada en les tripes, fet que gairebé venia a ser com un senyal que era un lloc amic. D’aquí el nom que se li va acabar donant.
Aquí, el testimoni de Bobby Rush explicant que a vegades la paga per actuar consistia en un plat de tripes: https://www.youtube.com/watch?v=UnoqB9K794w
Més info: https://www.atlasobscura.com/articles/chitlin-circuit
,
, https://www.atlasobscura.com/foods/chitlins-american-south , https://www.youtube.com/watch?v=huQQksGrSDw (al minut 4 un joveníssim Jimmy Hendrix). Una recepta de soul food: https://blackpeoplesrecipes.com/chitterlings/
(I un plat personal que no m’atreveixo a anomenar recepta però que funciona molt bé: obrir una llauna de tripes (400g), escalfar-les en un pot i afegir 250g d’espagueti prèviament bullits. Parmesà a discreció. La pasta absorbeix el greix i queda un plat molt equilibrat. Servir acompanyat de blues i cervesa i/o whisky. Fins el moment no es coneix cap estudi científic que hagi identificat efectes beneficiosos d’aquest plat.)
—
ALTRES
Música i dansa
La música i la dansa
Parlant dels inicis del lindy hop, al llibre “Jazz Dance” Marshall Stearns explica com l’arribada de l’orquestra de Bennie Moten amb Count Basie al piano va suposar més impuls i alhora més fluïdesa: “en cert sentit, el Lindy és música swing coreografiada. A diferència del jazz Dixieland i el Toddle amb què es ballava, un estil com de botar amunt i avall, la música swing i el Lindy fluïen més suau i horitzontalment. Hi havia més continuïtat rítmica.” L’estil musical i l’estil de ball evolucionaven alhora. Hi havia una demanda de música i orquestres perquè la gent anava a ballar a les sales, i la gent hi anava perquè el música els engrescava. El mateix llibre recull el testimoni de Leon James explicant que quan Dizzy Gillespie actuava amb la banda de Teddy Hill, abans del bebop, molts l’etiquetaven de pallasso per les seves extravagàncies, però que els balladors estaven encantats. “Cada vegada que feia un lick esbojarrat, nosaltres miràvem d’improvisar un pas boig que hi lligués. I ell seguia i tocava coses més boges encara a veure si érem capaços de seguir-lo, com un joc, amb els músics i balladors desafiant-se els uns als altres.” Grans músics inspiren grans balladors i a l’inrevés. El saxofonista Lester Young ho diu molt bé: “M’agradaria que el jazz es toqués més sovint per ballar. El ritme dels balladors et retorna quan estàs tocant.” Una de les raons per les que va crear-se un jazz de primera categoria a les bandes del Savoy va ser la presència de grans balladors.
Aquesta influència mútua entre música i ball s’ha donat sempre. A primers dels anys ’20, quan balladors de claqué negres van començar a aparèixer a Broadway, els bateries de jazz en treien idees. I si anem enrera al barroc, els elements de les suites de Bach o Couperin són danses: l’Alemanda, la Courante, la Sarabanda, la Gavota, la Bourrée, el Minuet o la Giga. Alguns cursos d’interpretació de música barroca ofereixen classes de dansa per que els músics sàpiguen millor com interpretar-les.
Ara bé, música i dansa no tenen per què encaixar sempre. El lindy hop demana uns temps mitjans, ni molt ràpid, ni molt lent. I en una jam de jazz, els músics poden tocar tota mena de tempos i ritmes. Ens sentim comfortables amb peces que no durin gaire més de 3 minuts, per poder fer una pausa i canviar de parella. Però amb un temps de 128 beats per minut, i un tema normal de 32 compassos a 4 beats per compàs, resulta que tres minuts només permeten presentar el tema una vegada (128=32×4), fer una passada de solos, i acabar altra vegada amb el tema. I els músics sovint tenen moltes més coses a explicar. Si no és el cas d’una banda contractada per a un festival de ball, un concert de jazz o una jam de músics no té per què adaptar-se a les necessitats dels balladors. Els músics no són un “metrònom adornat” (alguna música electrònica, no pas tota ni molt menys, és això) subordinat a la dansa. Arribar a dominar un instrument i saber de música demana anys d’estudi intens i una pràctica constant. El fet que els músics s’ho passin bé tocant no vol dir que no hagin de cobrar, de la mateixa manera que no se’ns acudiria que el nostre mecànic ens arreglés el cotxe gratis pel fet que sigui feliç desmuntant motors.
Ara que les escoles poden recomançar a fer classe amb mesures de seguretat, pensem que com més estils sàpiguem ballar, lindy, shag, balboa, blues, més oportunitats tindrem de viure la música amb tota mena de tempos. Com més aprenguem a estar atents al que explica la música, amb els tallers de musicalitat i pàgines com Swing this music, més variacions i matisos ens suggerirà per ballar. I com més recursos tinguem per ballar solo i improvisar més ric podrà ser el nostre ball i més capaços serem de sortir de la nostra zona de comfort.
Aquest vídeo mostra un experiment que es va fer a Barcelona el 2019, proposat per Jazzbetween, i molt allunyat del swing, on músics de jazz progressiu i balladors amb un bagatge de dansa clàssica i contemporània, improvisen alhora, músics i balladors influïnt-se els uns als altres.
https://youtu.be/G-DO0ThWHt8
Apropiació cultural 2
Ens fem ressó de la vaga de creadors negres a TikTok. Els moviments de ball que es fan virals a TikTok gairebé sempre són obra de creadors negres. Però sovint són influencers blancs qui els copien i en treuen benefici sense acreditar els creadors. Per aquest motiu els creadors negres han declarat una vaga.
La història no és nova. També passa amb el HipHop. Abans, el grup Led Zeppelin es va fer popular fent versions de blues creats per negres. Els Beach Boys van plagiar Chuck Berry. Elvis Presley va tenir un gran èxit amb el Hound Dog de Big Mama Thornton.
https://youtu.be/wxoGvBQtjpM
I la música i ball swing que ballem ara, van ser creats per la comunitat afroamericana. Una música i ball que van ser copiats i gaudits pels blancs que no els deixaven menjar als mateixos restaurants o dormir als mateixos hotels que ells.
https://www.bbc.com/news/world-us-canada-57841055
Summer of soul
Bon dia, parlem del documental Summer of Soul que avui s’estrena al cinema, del ballarí i coreògraf Cholly Atkins, i de com la música i dansa afroamericana ha anat mutant i aportant noves formes.
Summer of Soul és un boníssim documental que el bateria Questlove Thompson ha fet sobre un festival al Morris Park a Harlem l’estiu de 1969. D’una manera molt àgil i intel·ligent presenta una mostra de les actuacions musicals amb apunts per entendre el context del moment:
https://www.youtube.com/watch?v=1-siC9cugqA
En diverses jornades, hi van assistir centenars de milers. Hi van participar talents com Stevie Wonder, BB King, Mahalia Jackson, Nina Simone, The 5th Dimension, The Staple Singers, Gladys Knight & the Pips, Sly and the Family Stone. Va ser filmat però ningú es va interessar per difondre’l i les cintes van quedar a un soterrani durant 50 anys, tot el contrari del que va passar al festival de Woodstock del mateix any.
El swing i el blues que nosaltres ballem, és la música i la dansa que van crear els negres a la dècada dels ’30 i ’40. Després va venir el bebop i el Rhythm and blues. Als ’60, quan l’expressivitat del Gospel es va barrejar amb el Rhythm and blues va aparèixer el Soul, i una mica més tard el Motown. I als ’70 vindria el Hip-hop i la dansa urbana. Encara que el swing i el HipHop semblen molt allunyats, hi ha una continuïtat. Un exemple curiós d’aquesta continuïtat és el ballarí i coreògraf “Cholly” Atkins que als ’40 va ser un grandíssim ballarí de claqué amb el duo Coles&Atkins i que als ’60 acabaria coreografiant els moviments dels grups Motown.
Veiem aquí Coles&Atkins cantant i ballant a l’època del swing:
https://youtu.be/GUCkuiJbFtY
És difícil ballar ràpid però potser encara ho és més ballar lent. Cap aficionat al claqué pot ignorar la genialitat d’aquest número de soft shoe on Coles&Atkins semblen moure’s a càmera lenta amb la música de “Taking a chance on love” en un programa de TV de 1963:
https://youtu.be/RjDsx0qlgQY
La gran època del swing i del claqué ja s’havia acabat però Cholly Atkins va ser molt buscat per fer les coreografies dels grups Motown, moviments en general petits, elegants, i que havien de permetre que els cantants/ballarins estiguessin prop dels micròfons. Un dels grans moments de Summer of Soul es quan surten Gladys Knight& the Pips cantant “I heard it through the grapevine”. Cholly Atkins els va fer assajar hores i hores fins dominar els moviments.
Aquí una altre moment de l’actuació: https://youtu.be/RR2ohzRSzhk?t=69,
https://youtu.be/WWvwP72FuVg
Aquí Cholly Atkins assajant amb els Temptations el 1986:
https://youtu.be/sqzuiVekcyk
A Summer of Soul no hi veureu Swing, però sí un talent i ritme negre extraordinaris.
Hem volgut fer una prova i hem preguntat al chatGPT: Què tenen en comú els balls lindy hop, balboa, blues i collegiate shag? Perquè a la gent els agrada tant? què els fa especials? Ens pots suggerir un bon vídeo de lindy hop?
https://www.youtube.com/watch?v=yXsNgPswEgo
La resposta és interessant però hi trobem a faltar que és un ball que es fa amb música swing o blues, una música i un ball creat per negres. Aquí la teniu:
Lindy hop, balboa, blues i collegiate shag són formes de ball en parella que es van originar als Estats Units a principis i mitjans del segle XX. Aquestes danses tenen una història i una cultura rica, i comparteixen diverses característiques clau que les fan populars entre els ballarins d’avui.
Una cosa que tenen en comú aquests balls és el seu enfocament en la improvisació i la musicalitat. Els ballarins que participen en aquests estils de dansa solen apreciar profundament la música que ballen i treballen per interpretar el ritme i la melodia dels seus moviments. Aquest enfocament a la musicalitat i la improvisació permet una gran quantitat d’expressió creativa i fa que aquests balls siguin especialment agradables per als amants de la dansa.
Un altre element comú d’aquests balls és el seu èmfasi en la connexió entre les parelles. A diferència d’altres formes de dansa, que poden ser més individualistes o orientades a l’actuació, aquestes danses en parella requereixen una forta connexió i comunicació entre els ballarins per tenir èxit. Aquesta connexió s’aconsegueix mitjançant el tacte físic i els senyals subtils que els ballarins es donen a través dels seus moviments.
Finalment, aquests balls tenen un fort sentit de comunitat i socialització. Moltes persones que participen en aquests balls ho fan com a part d’una comunitat més gran de ballarins, i sovint assisteixen a esdeveniments i tallers de dansa per tal d’aprendre noves tècniques i conèixer altres ballarins. Aquest sentit de comunitat i experiència compartida és un atractiu important per a moltes persones que estimen aquests balls.
En general, la combinació d’improvisació, musicalitat, connexió i comunitat fan que el lindy hop, el balboa, el blues i el collegiate shag siguin especials i estimats pels qui hi participen. Aquestes danses ofereixen una oportunitat única d’expressió creativa, socialització i connexió amb els altres a través del moviment i la música.—
Celebrem 25 anys de la BCNSwing! No podem dubtar que gràcies a la seva tasca, gràcies a la Junta, als voluntaris i els socis, Barcelona és una de les ciutats amb més oportunitats per ballar swing del món. Sense les jams de la Ciutadella i els cubs, sense els festivals del BLE, el Cocoa i recentment, el Cocoa, la nostra vida no hauria estat tan feliç.
La BCNswing sempre ha estat solvent econòmicament, però si disposem de més fons, encara podrem fer més coses. Però això recollim la idea dels TAXIS PATROCINADORS que ja s’està fent a d’altres llocs com Suècia i els USA. A les jams, hi hauria taxis disponibles per ballar a canvi d’un euro. El DJ facilitaria enganxines verdes als taxis, indicant que estan lliures, i qui volgués ballar amb elles compraria una enganxina per “ocupar” el taxi.
Una de les coses maques de les jams de la BCNswing és que tohom balla amb tothom. Però també és cert que hi ha balladors/es extraordinaris. Hi ha leaders que guien d’una manera tan clara que encara que no en sàpigues molt tot surt bé i tot és fluid. Hi ha Followers que fan bonic el ball amb el leader més patata. I sovint, o bé no estan disponibles o, moltes vegades, no ens atrevim a demanar-los un ball perquè som conscients que no estem al seu nivell. Amb els TAXIS PATROCINADORS, balladores i balladors avançats i inspirats, podrem ballar amb ells! Als nous socis se’ls donaria, com a regal d’entrada vals per a 4 taxis.
Complementant aquesta idea n’afegirem una per als principants. ¿Qui no recorda les primeres vegades al ball social després d’unes poques classes, amb ganes de ballar però aterroritzat per la inseguretat? Repartiríem vals a les escoles per que els distribuïssin als principiants. A les jams, qui ja fa temps que balla i vol apadrinar un principiant, es posaria l’enganxina “Principiant Benvingut”, “Beginners welcome”.
Què us sembla la proposta? Podeu deixar la vostra opinió als comentaris.
didn’t you https://youtu.be/yzAP1I0743I?feature=shared
Count Basie va morir el 1984 però la seva orquestra va seguir viva amb leaders com Thad Jones i recentment el trompetista Scotty Barnhart. L’orquestra segueix en plena forma i fa poc ha tret un àlbum molt original amb col·laboracions diverses, “Late Night Basie”. Potser la més sorprenent és la versió de “Didn’t you” que adopta una base rítmica de hip hop, però en lloc de loops electrònics hi trobem els riffs dels metalls de l’orquestra i uns solos de trompeta fantàstics. A mitja peça s’hi incorpora el rapper Tablib Kweli. El resultat és molt fluid i natural i mostra la continuïtat de la música negra des del jazz al Hip Hop passant pel soul i el funk. https://youtu.be/yzAP1I0743I
Mura Dehn (1905-1987) va néixer a Rússia i va aprendre ballet i dansa moderna. A Paris va descobrir la dansa afroamericana que feia Josephine Baker. Quan va emigrar els USA es va apassionar pel jazz i les danses dels negres, i va decidir documentar-ho. Així va sortir “The Spirit Moves: A History of Black Social Dance on Film”. 1900-1986.
Segurament n’heu vist alguns fragments. Aquí teniu sencer el primer volum: “Jazz dance from the turn of the century to 1950”. https://youtu.be/UArYXUlPFdo?feature=shared
Molts dels balls són protagonitzats per Al Minns i Leon James. Hi trobem el “Cakewalk”, un passeig aixecant molt les cames, com a possible burla dels balls dels blancs, el Charleston (minut 9’26”) amb un bon solo de bateria de Zutty Singleton, el blues (16’29”), inspiradíssim, les “Savoy Routines” que inclouen el “trunky doo” (escrit així), uns aeris impressionants amb Frankie Manning, i la Big Apple, entre altres. Acaba amb balls posteriors a la Segona Guerra Mundial, el Calypso i l’Apple Jack (min 41’30”), un ball solo amb un tempo molt ràpid.
IM PRES CIN DI BLE.
Segona part dels Spirit Moves: Savoy Ballroom Harlem.
Mura Dehn explica que el 1950 se seguia ballant jazz i lindy hop com als anys ’30 i que al Savoy Ballroom l’anomenaven “The Home of Happy Feet”, és a dir, “la casa dels peus feliços”, que és una expressió meravellosa i que podem aplicar a les jams de la Ciutadella o els cubs.
Cal notar que la música és afegida després i no sempre està sincronitzada amb el ball, però en general funciona. Comença amb balladors no professionals i, per cert, que elegants que anaven tant les dones com els homes. https://youtu.be/h0m6gNv_njM?feature=shared
– Mambo Harlem Style. No s’assembla a la la salsa o balls llatins que solem veure.
– 7’19” Lindy hop a un tempo vertiginós, parelles, petites coreos, homes fent de follower (això no ho hem inventat fa dos dies).
SAVOY Champions, professionals
– 17’33” Leon James dirigint una line routine. Fixeu-vos com balla amb les mans!
– 21’57” Al Minns fent Charleston
Públic en general
– 22’39” Lindy Hop Challenge (també hi surt Leon James)
– 27’25” Ballroom blues, que no s’assembla gaire al blues habitual
– 29′ Assaig d’aeris per participar al concurs del Harvest Moon Ball
2024
Potser heu vist a les notícies que als Grammys de 2024 Taylor Swift ha guanyat per quarta vegada el guardó al millor àlbum. Però el que potser no ha sortit a les notícies és l’àlbum guanyador en la categoria de “Best Large Jazz Ensemble Album”, que és “Basie Swings The Blues”. Hi trobem l’orquestra de Count Basie que ha seguit activa i renovant-se des de la seva mort el 1984, i que actualment està dirigida pel trompetista Scotty Barnhartt. Està dedicat al blues amb col·laboracions de figures com George Benson, Shemekia Copeland, Robert Cray, Buddy Guy, Bettye LaVette, Ledisi, Keb Mo, Charlie Musselwhite, Bobby Rush. It doesn’t get any better than this! DJs, preneu nota.
Scotty Barnhartt explica que va tenir la idea un dia que s’homenatjava Basie a la Blues Foundation i seia al costat de Bobby Rush: “el proper àlbum hauria de tenir el blues a la seva arrel, el so del blues del delta. L’orquestra de Count Basie és una orquestra basada en el blues i tot el que ha tocat o tocarà sempre tindrà aquesta particular inflexió. és un blues que et fa venir ganes de ballar, de petar els dits, de fer claqué i de sentir-te bé. Mr. Basie said, “our blues will make your blues go away”.
24/02/2024
Al Caixaforum+ (que és gratuït), hi ha disponible “Jazz on a Summer Day”, un reportatge del festival de jazz a Newport de 1958, amb una fotografia i muntatge superbs. Hi ha una especial cura als primers plans tant dels músics com del públic, que ens transporten al moment.
És fascinant contemplar, junts, estils molt diferents, el nou jazz que estaven creant Thelonius Monk, Sonny Stitt, Gerry Mulligan i Art Farmer, els experiments de Fred Katz al cello, el jazz de sempre de Dinah Washington i Louis Armstrong, el jump blues de Big Maybelle, el Rock n’Roll de Chuck Berry i el Gospel de Mahalia Jackson. Però tots pertanyen a la mateixa família i parlen el mateix llenguatge del jazz. Thelonius Monk toca “Blue Monk”, un blues que podríem ballar. Trobem Jo Jones, el bateria deCount Basie, acompanyant Chuck Berry, i passant-s’ho bomba! Al minut 35 Dinah Washington canta “All of me”, un tema que hem ballat sovint. Es pot veure gent del públic posant-se a ballar lindy i fent algun sugar push.
https://caixaforumplus.org/v/jazz-on-a-summers-day