Podem triar la història?
Després de fer un recorregut per la història de la humanitat, experimentem una admiració per la diversitat de formes de vida, obres d’art, concepcions del món, músiques, descobriments. Però també una certa amargor per l’espectacle desolador d’un seguit ininterromput de conflictes i guerres, el predomini gairebé absolut de la cobdícia, l’estupidesa i la mesquinesa. Com deia Scheler, quina coincidència afortunada, quan en aquest món
el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir,
efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.
El diagnòstic que fa la Unesco més amunt impedeix una idea ingènua de progrés. S’accentuen els desequilibris de distribució entre rics i pobres. Trobem exclusió, pobresa, soledat, desesperança, fam, atur i marginació, pol·lució ambiental i malbaratament de recursos. No es construeix el futur amb accions a llarg termini, sinó que amb prou feines emprenem accions paliatives d’urgència.
L’anàlisi de la situació no és simple. No hi ha creences ni utopies indiscutibles, però segurament tampoc som al final de història que pronosticava Fukuyama. Després de segles caracteritzats per l’endocultura, on cada societat tenia uns pocs models heretats a adoptar o a rebutjar, avui l’oferta és amplíssima. L’historiador John Elliot en la carta d’adhesió enviada al Fòrum, assenyala la importància del tema de la “Unitat i diversitat”, el lloc que ocuparà la diversitat política, econòmica i cultural i lingüística en la comunitat global més integrada del proper mil·lenni. Es poden detectar tendències de tota mena. Des d’un eclecticisme acrític fins a situacions endoculturals que es volen mantenir aïllades, passant per processos de mestissatge enriquidor. Des de la submissió cultural als més forts en producció i distribució, fins a la proliferació d’iniciatives individuals i de petits grups. Un cop hem acceptat que no hi ha models culturals absoluts que es puguin imposar, quins criteris hi pot haver?
Possiblement el millor que es pot dir és que no ho sabem, a no ser que vulguem fer prediccions i indicacions persistentment errònies, com els economistes. I abans de plantejar cap on volem anar, hi ha una altra qüestió. Fins a quin punt la societat tria, decideix, o determina el futur? La tragicomèdia de la història, ens té només com a actors, o en som també els autors? Dit d’altra manera, els pobles, estan sotmesos alguna mena de mecanisme o llei que no poden controlar? Difícilment subscriuríem avui una concepció de la història com a pla diví, tal com ho feia certa teologia judeocristiana; ja no diguem una concepció com la de Hegel que l’entenia com el desplegament d’un esperit absolut. Segons aquestes concepcions la història seria un pla executat a través de l’home, però aliè a ell.
Però com dèiem abans, hi ha motius per posar en dubte el projecte il·lustrat de progrés basat en la raó. La incapacitat per a construir unes condicions per a la pau, o per arribar a un model de desenvolupament sostenible, semblaria donar la raó a l’anàlisi de Hobbes. La societat és la lluita (econòmica o bèl·lica) de tots contra tots. Seríem incapaços de construir el futur perquè seríem incapaços d’arribar al pacte social de Hobbes. La història avançaria cegament, sense projecte de futur. La podríem explicar com a resultat de les forces econòmiques, la suma de les accions dels individus en funció de les seves expectatives, però no la podríem controlar. Els conflictes, l’esgotament dels recursos del planeta, serien inevitables.
I perquè persisteix aquesta incapacitat si s’ha avançat tant en l’establiment de les democràcies constitucionals? Tal vegada perquè hem arribat a una mena de “democràcia-zapping” on el debat racional, la participació i el consens queden reduïts a l’elecció d’una proposta de govern cada quatre anys, i on la confecció d’aquesta proposta es basa únicament en els índexs de popularitat. Obtenim així per a la política, el mateix mecanisme que condueix a la programació de la televisió-deixalla: els qui fan la programació és basen en els índexs d’audiència, i qui consumeix la programació, no pot participar en ella sinó és fent zapping entre una oferta limitada i insatisfactòria. Els mecanismes de les democràcies constitucionals serien tan cecs com els de l’evolució de les espècies. L’existència de mecanismes adaptatius no impedeix, per exemple, rutes filogenètiques inviables. (En el món econòmic es dóna un fenomen similar, des de que les estratègies s’avaluen només a curt termini, per exemple trimestralment, i ja no es planteja el futur de l’empresa a mig o llarg termini. Els executius tampoc es vinculen a l’empresa i només miren d’obtenir un bon currículum en un breu període de temps)
És possible una història construïda, pensada i volguda per l’home, en lloc d’una història simplement executada i patida per l’home? Es poden arribar a consensuar uns projectes comuns? Aquests, poden arribar a tenir un pes rellevant respecte de la mecànica cega dels interessos individuals?
El sol fet que es plantegi aquest Fòrum ja implica una resposta positiva. El fet que hi hagi constitucions democràtiques i mecanismes electorals també. Però evidentment, això no és prou. Si seguim amb la vella metàfora de l’organisme biològic, ens podem demanar, quin grau de coordinació, de pautes de conducta tindria aquest organisme. Quan a l’informe de la Unesco se’ns diu que davant dels greus problemes que tenim, només apliquem mesures paliatives d’emergència, ens podem demanar si la societat funciona com un animal primari, amb pautes de conducta reflexes, una esponja, per exemple, poca cosa més que una colònia de cèl·lules, de curt abast; o bé si som capaços d’una conducta propositiva, amb memòria, unes expectatives sobre el futur, capaç de bastir estratègies per arribar-hi. En aquest cas, la memòria és la memòria històrica (qui no coneix la història està obligat a repetir-la). La metàfora, no per òbvia i haver estat denunciada sovint, no deixa d’aportar suggeriments. Un organisme evolucionat implica una organització complexa, teixits especialitzats; un organisme sa no pot tenir parts malaltes o excloses, una part del cos no pot basar la seva salut i supervivència en explotar les altres, al final la salut és quelcom global. Les noves xarxes de telecomunicacions i la societat de la informació es podrien veure, tal com s’ha dit per part d’alguns, com la construcció d’un nou sistema nerviós d’aquest organisme. Però encara som un cos mal coordinat, amb parts malaltes.
El Fòrum, és una altra oportunitat, segurament modesta, però mai insignificant, de fer evolucionar aquest organisme, augmentant la seva capacitat de memòria, i la seva capacitat conducta propositiva articulant un projecte de futur. Per això, si les primeres vint setmanes són un recorregut per la història de la cultura, la darrera seria per proposar, debatre i consensuar propostes de futur, tal vegada amb una conferència de l’ONU sobre quin futur volem.
