Anècdota moral, des-97
Ens vam posar a la cua i jo em vaig instal·lar a la motxilla tamboret amb el I Ching. Em sap greu, però era l’espectacle de tota la cua. La canalla, reia i comentava, i jo impertèrrit. Alguns es donaven empentes per jugar, i rebia algun cop i jo impertèrrit fins que em va caure algú al damunt. Aleshores em vaig aixecar furiós i vaig empènyer dos metres enrera tot un grup d’adolescents. La meva filla i les seves amigues feien veure que no em coneixien. Jo seguia llegint i reia per dins, fent-los l’ullet de tant en tant. Els meus eixelebrats veïns, ara seguien fent comentaris però anaven amb compte a no tocar-me. Recony! és ben clar que la gent no accepta fàcilment les excepcions. Els mateixos crios que es deuen queixar que els seus pares els obliguen a anar arreglats, no saben admetre una excepció a la conducta habitual en un concert. I aquesta és una actitud tan reaccionària com la dels pares que es queixen de la roba que porten els fills. Realment la majoria de la gent viu com a borregos, només imitant el que tenen el voltant. I per cert, aquesta setmana no vaig resistir de punxar en Javier Cruz, que sempre parla en castellà, quan es va queixar que en Mike parlés en anglès. Punyeta, si hem d’acceptar que ell no aprengui català, també hem d’acceptar que l’altre parli en anglès, oi?