bustia @ ephemera . cat

3 dies llegint la Divina Comèdia

Inferno

Purgatorio

Paradiso

Llegir i passejar, 3 dies llegint la Divina Comèdia a Barcelona. L'abril de 2013 tenia disponibles uns dies de vacances i poc pressupost. Feia temps que volia rellegir la Divina Comèdia. Tenia present una bona experiència l'any 2000 de llegir el Quijote en una setmana mentre recorria la Mancha en bicicleta. Així que se'm va acudir inventar-me un itinerari de lectura sense moure'm de Barcelona, una mica a l'estil del Voyage autour de ma chambre de Xavier de Maistre.

Vaig decidir fer servir la versió de Joan F. Mira a Proa que, per referències, sabia que em permetria una lectura fluida i al mateix temps tindria al costat el text original per tastar-lo amb el meu limitadíssim italià. He fet servir l'edició de  Proa de 2000, un volum ben editat de 1300 pàgines. He quedat molt content amb la tria. M'han acompanyat les introduccions i les notes del traductor, que ha estat per a mi un guia com Virgili ho fou per Dante, aportant el context necessari per seguir el text però sense carregar l'aparell erudit excessivament.

Quant de temps necessitaria? Vaig llegir algun Cant amb calma i vaig estimar que podia fer, ben tranquil·lament, tres cants per hora, i que per tant podia llegir un llibre cada dia, tres dies en total.
Un itinerari arbitrari:

  • Inferno: metro
  • Purgatorio: bus
  • Paradiso: bicicleta
L'itinerari seria, evidentment, arbitrari, a Barcelona no hi ha un recorregut temàtic associat als cants de la Divina Comèdia, tot i que vaig consultar el nomenclàtor de carrers per veure si podia fer-ho. Em va venir al cap de fer servir un mitjà de transport diferent cada dia; el metro sota terra, pel dia de l'infern, l'autobús, a llum de dia, al Purgatori i finalment, la llibertat de la bicicleta pel Paradís.

Ja tenia el pla! Com a broma simbòlica, vaig decidir a més, que el dia de l'infern vestiria de vermell i negre; al purgatori, que és una mena de muntanya terrenal, de verd; i el dia del Paradís, de blau com el cel, groc pel sol i la llum, i blanc per la puresa.
   
El recorregut per l'infern hauria de passar per totes les estacions de les principals línies de metro. Se'm va acudir que podria visitar la Ciutat Judicial, on havia estat una vegada, fent de testimoni i d'on recordava rostres d'acusats, potser condemnats, jutges i advocats amb toga. Després vaig pensar a afegir més punts associats amb condemnats o condemnables, com la presó model, o bé, pensant en els corruptes, les seus de partits polítics. Podria haver intentat trobar llocs associats amb altres pecats, com l'enveja, la gula o la luxúria, però no ho vaig concretar. (mapa)
Dante presenta el Purgatori com l'ascensió a una muntanya per una sèrie de terrasses successives, i això no ho podia reproduir gaire. Entre la condemnació eterna de l'infern, i la salvació eterna del Paradís, el Purgatori potser s'assembla una mica a la vida de cada dia, un lloc de treballs entre el submón i el cel. I ja que havia triat el bus com a medi de transport, vaig pensar que podria ser una oportunitat per fer un experiment que a vegades havia imaginat: agafar un bus a l'atzar i baixar a qualsevol parada, explorar una zona, i després agafar el següent que passés per la parada més propera. A l'hora d'explorar, miraria de trobar, a cada barri, el que ens permet, si no salvar-nos, almenys sobreviure en aquest món: els mercats, les biblioteques i les ferreteries, al meu entendre, la base de la civilització. (mapa)
I el dia del Paradís? Dante es passeja per nou cels, i per un moment vaig pensar a passar per l'observatori Fabra, però no em coincidia d'horaris i segurament seria massa llarg per anar-hi en bici. Vaig pensar a fer un recorregut amb amples perspectives, llocs elevats amb vistes. I també, com a espais que sempre he estimat i trobo que són un refugi per a contemplatius, els claustres. I si pogués, un passeig amb el telefèric de la Barceloneta a Montjuic per anar a la  Fundació Miró. Volia llegir davant la Cel·la per a un meditador solitari, per a mi, un espai profundament espiritual, però en telefonar per assegurar que estigués exposada em van dir que era al magatzem. (mapa)
 
Una pedagogia de salvació La Divina Comèdia és la narració d'un viatge de salvació personal. L'amor de Beatriu per Dante desencadena un trajecte iniciàtic que comença quan el protagonista es troba perdut "en un bosc fosc", assetjat per la luxúria, la cobdícia i la supèrbia (una pantera, una lloba i un lleó, Infern Canto I).
El recorregut pedagògic pel més enllà, passa per l'infern, on s'apren el que és condemnable, segueix al Purgatori, on es treballa la virtut amb esforç fins que el seu arbitri torna a ser "lliure dret i sa" (Purgatorio Canto XXVII), i acaba al cel on es contempla la santedat i el diví.

En una versió sense poesia i menys sublim, seria una mica com vulguéssim formar els nostres fills adolescents amb un recorregut pels inferns terrenals, sales d'hospital amb accidentats per imprudència, centres de rehabilitacio de drogaaddictes, malalts després d'una vida d'hàbits poc saludables, les presons, la buidor i la misèria. Després potser un recorregut per tallers d'artistes creadors, o esportistes que s'entrenen, científics que estudien o fan recerca, emprenedors, homes i dones amb projectes per fer el món una mica millor.

És clar que aquest recorregut també ens duria a dificultats teològiques. Potser els espais teològics ultramundans estan molt ben ordenats, però els inferns, purgatoris i cels terrenals no ho estan gaire. Massa gent es troba en molts inferns a la terra sense haver-ho merescut, i massa barruts impresentables gaudeixen d'una vida còmode i agradable. Per això es va inventar la justícia ultraterrenal.
   
Semblança escolar Si féssim una comparació en termes escolars, diríem que, un cop acabat el curs (la vida), hi ha alguns alumnes que són expulsats de l'escola, i tancats en un correccional per a ser castigats. Els que han suspès però mereixen una oportunitat, aniran a reforç durant l'estiu, a veure si aproven al setembre. Només que en lloc de matemàtica, llengua, geografia, aquí han suspès en orgull, enveja, ira, peresa, avarícia, gula, i luxúria, els set pecats capitals.
 I finalment, els que s'han portat bé i han tret bona nota, aniran de vacances a un campament d'estiu celestial.
Semblança destinació turística També podem veure l'últramón com un altre país al qual arribem amb el bitllet que ens hem guanyat, i que determina com passarem unes vacances eternes a la ciutat dels morts. El punt d'arribada no és un aeroport, és més aviat una estació marítima: creuarem l'Aqueront si ens toca anar a l'infern, i allà Minos ens dirà quin centre de turments tenim reservat. O si tenim un bitllet per al Purgatori, creuarem el Tíber i anirem al centre de desintoxicació que necessitem. Finalment, els afortunats amb reserva assegurada als hotels celestials, seran transportats a l'esfera corresponent, i els millors tindran seient garantit a la rosa celestial a l'empiri.     
Tres tipus de visita La visita a l'infern és com recórrer les sales d'una presó o un hospital tretes d'un malson, contemplant el sofriment. El recorregut pel purgatori és com una excursió, amb camins, grimpades per roques, vistes panoràmiques ... sovint sembla la descripció d'un GR, un sender de Gran recorregut. I el cel és com una universitat (religiosa) d'estiu, amb diferents aules i cursos on es van plantejant qüestions teològiques.
   
Observació i classificació de personatges públics Al llarg del seu viatge Dante aprofita també per observar personatges, molts d'ells contemporanis, i d'altres d'històrics, per classificar-los a l'Infern, si són condemnables, per posar-los a recuperació al Purgatori, o per admirar-los com a dignes de santedat al cel.

Qualsevol lector que es posi a recórrer la classificació de l'ultramón estarà temptat a fer el mateix; exemples de corrupció i cobdícia no ens en falten! Puc imaginar aquestes seccions dels diaris que en lloc de valorar personatges amb un semàfor, o un "ara sí" "ara no", els envien a l'infern per lladres, o al Purgatori per orgullosos.
Jo no me n'he estat, i m'ho he passant bé enviant polítics a l'infern, imaginant  purgatoris pels que llencen burilles o xiclets per tot arreu, o les infames campanyes publicitàries de telèfons mòbils.

El fet de classificar la gent planteja la qüestió de si tenim una identitat homogènia, de manera que, o bé siguem condemnats, o bé sants de manera inequívoca. O potser tots aniríem cap al Purgatori? No arribem a ser diverses persones diferents al llarg de la vida? Podem imaginar al costat de la gent que veiem, com ombres que les acompanyen, com van ser de nens o com seran de vells? Classificaríem la gent en funció del pitjor moment? del millor? una mitjana moral al llarg del temps? 
   
Una oportunitat per a l'autoobservació I com ens classificaríem a nosaltres mateixos?
Tot i que el marc moral de la Divina Comèdia, bastant centrat en la teologia tomista, ens pot quedar una mica lluny, la lectura també és una oportunitat per reflexionar sobre els nostres inferns i cels particulars, inferns i cels que ens creem nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, i tal com explica Karen Armstrong a "Una història de Déu", molts místics han proposat el camí cap al diví, no com un estat a aconseguir després de morir, sinó com un viatge cap a l'interior de l'ànima. Els desplaçaments "geogràfics" a l'ultratomba, els podem veure també com un recorregut pels nostres diferents estats mentals. Alguns espais potser els trobarem estranys però d'altres segur que ens seran familiars.
   
Un museu/inventari de les sensacions i emocions humanes Al llarg del viatge pels horrors, els esforços i els delits, es pot dir que es completa un inventari de les sensacions doloroses i agradables, una fenomenologia del patiment i de gaudi.
INFERN

El fang (la brutícia), el foc, la cremada d'un riu de sang bullent, un bany de merda, la fatiga per arrossegar pesos, els cossos malalts i plens de crostes, els cossos mutilats i esquinçats, el fred glaçat.

La imaginació de Dante és extraordinària. El lector, per exemple mai hauria esperat que en arribar al fons de l'infern, en lloc d'un foc més intens hi ha un llac glaçat on els condemnats estan enfonsats fins a mitja galta, immòbils, patint una cremada de fred eterna. O bé els dissortats suïcides, convertits en esbarzers devorats per harpies.
llimbs
cercle 2 luxuriosos enduts per una ventada
cercle 3 els golafres que es rebolquen al fang, sota una pluja eterna
cercle 4 els avars i pròdigs arrossegant pedres
cercle 5 els iracunds barallant-se en el fang

DIS
cercle 6 els herètics, cementiri de tombes flamejants
cercle 7  els violents en rius de sang bullent vigilats per centaures
               els suicides convertits en esbarzers devorats per les harpies
               els violents contra Déu, el foc que els cau des de dalt

MALEBOLGE
cercle 8 Malebolge
1 seductors i alcavots fuetejats,
2 els aduladors en un bany de femta
3 els simoníacs cap per avall en calderes
4 els endevins amb el cap girat al revés que han de caminar d'esquena
5 els estafadors, els cau pega bullent
6 els hipòcrites sota capes de plom
7 els lladres lligats per serps
8 els consellers fraudulents com flames voladores
9 els que sembren discòrdia, esquinçats amb els membres tallats
10 els falsejadors, malalts coberts de pústules i crostes

cercle 9 els traïdors, l'estany glaçat
PURGATORI

El cansament de dur un pes feixuc; la ceguesa, la confusió d'un fum fosc, no poder aixecar la mirada de terra  (que es contraposa a la llum del Paradís), l'agitació de no poder parar, la gana.
1 els orgullosos, portant pedres a sobre mentre contemplen uns relleus exemplars
2 els envejosos amb les parpelles cosides
3 els iracunds en un núvol de fum
4 els peresosos condemnats a córrer sense parar
5 avars i pròdigs bocaterrosa mirant a terra
6 els goluts passant gana sense poder tastar la fruita de l'arbre
7 els luxuriosos, encontres breus, que mai es poden perllongar
PARADÍS
La llum, la ingravidesa i moure's sense esforç, la música, la dansa, les formes coherents (les parts formant part d'un tot, una rotllana, una creu, una àguila), l'olor de les flors, l'alegria (veure més avall el comentari sobre "il riso de l'universo").
1 la lluna dels que van trencar vots, inestables ànimes translúcides
2 Mercuri: esperits actius, fama, llum
3 Venus: esperits de l'amor desordenats, lluminosos
--
4 El Sol: els esperits savis, rotllana de capolls lluminosos, musica i dansa
5 Mart: els guerrers de la fe, una creu
6 Júpiter: els esperits justos, una àguila
7 Saturn: els esperits contemplatius, una escala
----
8 Les estrelles fixes: les ànimes de llum, l'olor de les roses i els lliris, els cants i la música
9 El primer motor: cercles de les jerarquies angèliques
10 L'empiri: llum en forma de riu, una gran flor, rosa
   
Els banys de l'oblit i el record al Leteu i  Eunoè Encara vull assenyalar un altre punt que he trobat remarcable. Cap al final del Purgatori, al paradís terrenal, Dante es desmaia i és submergit per Matelda a les aigües del riu Leteu, el riu de l'oblit. Així el pecat quedarà oblidat. Una mica més endavant es banyarà a l'Eunoè, el riu de la vida i de la memòria del bé. Encara que no s'explica gaire, aquí hi ha un simbolisme molt poderós que podria aprofitar qualsevol terapeuta. Un cop ens hem enfrontat amb les nostres misèries, no cal acarnissar-se ni tenir-les presents constantment turmentant-nos de manera malsana, sinó que és millor deixar tot això enrera, com en un bany pel Leteu. I al mateix temps, en lloc de lamentar-nos sobre la nostra sort, mirar de tenir present el que hem fet bé, el que hem gaudit, que és molt, des del simple fet de sortir al carrer i caminar (un text extraordinari de Saul Bellow),  els somriures de les Beatrius particulars de la nostra vida, les albergínies per exemple, etc  ... Es podria relacionar molt bé aquest bany amb l'ataràxia d'Epicur, la virtut de saber viure content en lloc d'estar eternament insatisfet.
    
Il riso   de l'universo, el somriure de l'univers





Cio` ch'io vedeva mi sembiava un riso
de l'universo; per che mia ebbrezza
intrava per l'udire e per lo viso.
He deixat pel final la principal descoberta d'aquest viatge de lectura: la idea que el més sagrat, el més sublim, el que caracteritza l'experiència de la unió amb Déu i l'univers és el riure, el somriure.

Al llarg dels segles, la imaginació filosòfica i religiosa ens ha proposat, un Déu personal que és un aliat a les guerres (Yahvé), un Déu personal que és com un pare (Cristianisme), l'univers com a successives emanacions a partir de l'U original (al neoplatonisme), l'univers i els astres com un engranatge mogut per un primer motor i influències astrològiques (Aristòtil, Edat mitjana), un univers mecànic de cossos que segueixen les lleis de la Física (Newton), un organisme que evoluciona i es tranforma dialècticament al llarg de la història fins arribar a l'autoconsciència (Hegel), un cosmos que s'expandeix després d'una gran explosió, crea elements per combustió nuclear als estels i on en algun planeta remot es donen les condicions per a que evolucioni la vida (la ciència moderna).

Però que jo sàpiga, Dante és l'únic que ha parlat d'un univers que somriu.
L'expressió del "riure" o el "somriure" va apareixent a diferents Cants que cito tot seguit:
Purgatorio, C2
Primer cop que trobem l'alegria encomanadissa del cosmos.
13
Dolce color d'oriental zaffiro,
che s'accoglieva nel sereno aspetto
del mezzo, puro infino al primo giro,

a li occhi miei ricomincio` diletto,
tosto ch'io usci' fuor de l'aura morta
che m'avea contristati li occhi e 'l petto.

Lo bel pianeto che d'amar conforta
faceva tutto rider l'oriente,
velando i Pesci ch'erano in sua scorta.

El dolç color de safir oriental,
que es difonia en la visió serena
del cel, pur fins a la primera volta,

va renovar el delit dels meus ulls
a penes vaig eixir de l'aire mort
que m'havia entristit els ulls i el pit.

El bell planeta que invita a l'amor
feia somriure l'orient sencer,
velant els peixos que li fan escorta.
Purgatorio, C16
En una explicació sobre perquè els homes no se saben governar i tendeixen cap al bé aparent, s'afirma que l'ànima ve de Déu, que és alegria, i que hi vol tornar.
Esce di mano a lui che la vagheggia
prima che sia, a guisa di fanciulla
che piangendo e ridendo pargoleggia,

l'anima semplicetta che sa nulla,
salvo che, mossa da lieto fattore,
volontier torna a cio` che la trastulla.

Di picciol bene in pria sente sapore;
quivi s'inganna, e dietro ad esso corre,
se guida o fren non torce suo amore.
L'ànima ix de mans de qui l'estima
abans i tot d'existir, com xiqueta
que riu, plora i juga com un infant:

petita ànima simple que no sap
res sinó que, com el creador és joia,
té ganes de tornar on hi ha alegria.

I primer sent el gust d'un bé petit,
i s'enganya, i corre darrere d'ell
si el seu impuls no té i fre ni guia.
Paradiso, C2
Teologia de la bondat i l'alegria
Per la natura lieta onde deriva,
la virtu` mista per lo corpo luce
come letizia per pupilla viva.
Pel natural joiós de què deriva,
la virtut, combinada amb el cos, brilla
com l'alegria en la pupil·la viva.
Paradiso, C 27
L'èxtasi viscut com a un univers que somriu!
1
'Al Padre, al Figlio, a lo Spirito Santo',
comincio`, 'gloria!', tutto 'l paradiso,
si` che m'inebriava il dolce canto.

Cio` ch'io vedeva mi sembiava un riso
de l'universo; per che mia ebbrezza
intrava per l'udire e per lo viso.

Oh gioia! oh ineffabile allegrezza!
oh vita integra d'amore e di pace!
oh sanza brama sicura ricchezza!

“Al Pare, al Fill, a l'Esperit Sant, glòria!”,
va començar el paradís sencer,
i m'embriagava la dolçor del cant.

Allò que jo veia em semblava un riure
de l'univers, i la meua embriaguesa
entrava per l'oïda i per la vista.

Oh joia!, oh inefable alegria!,
vida perfecta d'amor i de pau!,
oh riquesa sense desig, segura!
Paradiso, C30
El "riure" de l'herba, com a símbol de l'essència riallera del tot.
61
e vidi lume in forma di rivera
fulvido di fulgore, intra due rive
dipinte di mirabil primavera.

Di tal fiumana uscian faville vive,
e d'ogne parte si mettien ne' fiori,
quasi rubin che oro circunscrive;

poi, come inebriate da li odori,
riprofondavan se' nel miro gurge;
e s'una intrava, un'altra n'uscia fori.
...
Anche soggiunse: "Il fiume e li topazi
ch'entrano ed escono e 'l rider de l'erbe
son di lor vero umbriferi prefazi.

Vaig veure més llum, en forma de riu
resplendent d'esplendor, entre riberes
pintades d'increïble primavera.

Del riu eixien com espurnes vives
que es posaven pertot sobre les flors
com robins que van a encastar-se en or;

després, com embriagades pel perfum,
s'enfonsaven en aquell gorg bellíssim,
i si una entrava, uan altra en sortia.

I va afegir també: “El riu i els topazis
que entren i surten i el riure l'herba,
són com velats anuncis del seu ésser.
Paradiso, C33, 106
Déu com a amor, intel·lecte ... i somriure!
O luce etterna che sola in te sidi,
sola t'intendi, e da te intelletta
e intendente te ami e arridi!
...
A l'alta fantasia qui manco` possa;
ma gia` volgeva il mio disio e 'l velle,
si` come rota ch'igualmente e` mossa,

l'amor che move il sole e l'altre stelle.
Oh llum eterna que estàs sola en tu,
et comprens sola, i per tu compresa
i comprenent, t'estimes i et somrius!
...
Aci la fantasia fou vençuda;
i em feia girar ja el desig i el velle,
com la roda uniformement moguda,

l'amor que mou el cel i les estrelles.
   
Una gran experiència de lectura L'estratègia d'alternar lectura i moviment, canviant de lloc gairebé a cada cant, ha funcionat de manera excel·lent. A casa sempre hi ha coses a fer que ens distreuen.
Tres dies de viatge intens amb un pressupost ajustat: als 45€ del llibre, només hi he hagut d'afegir una tarja de transports T10 per 9.80€, i entre 15 i 20 euros al dia per esmorzar i dinar.
Tres dies de vacances extraordinaris, que explico a les pàgines següents; els dos recorreguts paral·lels, la "lectura" de la ciutat anant en metro, bus i bici pels seus barris, i el "viatge" per les pàgines llegides, viatge del qual, en lloc de fotos, en recullo cites. Hi he afegit enllaços a les il·lustracions de Gustave Doré i Blake, gràcies al magnífic web danteworlds.laits.utexas.edu.

Benvinguts a l'infern.