Lectura de la Divina Comèdia. Inferno.
El recorregut per les línies 1, 2, 3, 4 i 5, al final acumularà 117 km segons el traçat al mapa.
Tot i haver-lo associat amb l’infern de manera una mica arbitrària, és un espai i un món en si mateix que trobo molt atractiu. Tinc ganes de repetir l’experiència i tornar-hi a passar un dia sencer, observant la gent, escoltant els músics, menjant als bars que hi ha sota terra …
Sempre em va agradar un anunci de la cocacola on un vagó es convertia en una festa amb la música de Chihuahua. I seria fantàstic tenir a Barcelona alguna cosa semblant a la festa dels vintage cars del NYC subway.
En algun moment cap al final d’una línia anava sol al vagó. Imagino una història (potser ja se n’ha fet alguna pel·lícula) en què en una situació similar, el metro, en lloc d’acabar a una estació, s’endinsa per un ramal desconegut. Al cap de 10 minuts el passatger es comença a inquietar i aviat es troba recorrent estacions subterrànies per un món diferent. De fet, és una mica semblant al que faria un explorador de barris de Barcelona desconeguts.
Fins i tot, en una variant experimental de l’inferno,
els cercles infernals serien diferents estacions de metro. El visitant acompanyat del guia, baixaria per unes interminables escales mecàniques, amb anuncis dels turments al costat i pujaria a un vagó de metro. Pel altaveus s’escoltaria: “propera parada … iracunds!”.
Baixaria i recorreria sales d’aquesta estació, que podrien ser una mena de Carceri de Piranesi. Acabada la visita esperaria el següent comboi, veuria baixar els condemnats per l’ira, i seguiria la línia fins a la
parada dels herètics.
Al metro hi llegeix molta gent. En alguns punts la gent fa bookcrossing i deixa llibres ja llegits per que se’ls emportin d’altres. Penso en tots els llibres que s’hi deuen haver llegit, novel·les, llibres de text, assaig …
També puc imaginar el metro, no com una via de comunicació pels
espais de l’infern sinó com una gran biblioteca, amb sales de lectura mòbils. Hi hauria 10 línies segons la classificació decimal de Dewey, i cada comboi a un subtema. Per exemple, un lector aniria a la línia 1 per filosofia, o la 8 per literatura, i esperaria el tren 850 de literatura italiana. Allà trobaria el prestatge on hi ha Dante i s’hi asseuria fins a acabar-se’l. Com a curiositat, trobaríem la literatura catalana juntament amb l’occità, al novè vagó (849), de la literatura francesa (840), i no pas al comboi de la literatura castellana (860).
Per últim, no puc estar més d’acord amb el personatge del poeta Syme de Chesterton que, a “The man who was thursday” defensa la poesia del metro en contra d’un anarquista per a qui la poesia només pot ser desordre. De la meva collita, modestament, hi afegiria que, el que és interessant, o sublim, allò pel qual val la pena fer un viatge, o dedicar-hi les vacances, no són només les destinacions exòtiques dels catàlegs d’aventura, els llocs que encapçalen les classificacions del tripadvisor, sinó també el que és quotidià. Em confesso un ferm admirador del projecte de Xavier de Maistre: ser capaç d’emprendre un viatge de descoberta per les cambres i habitacions de casa.
An artist is identical with an anarchist,” he cried. “You might transpose the words anywhere. An anarchist is an artist. The man who throws a bomb is an artist, because he prefers a great moment to everything. He sees how much more valuable is one burst of blazing light, one peal of perfect thunder, than the mere common bodies of a few shapeless policemen. An artist disregards all governments, abolishes all conventions. The poet delights in disorder only. If it were not so, the most poetical thing in the world would be the nderground Railway.” “So it is,” said Mr. Syme.
“Nonsense!” said Gregory, who was very rational when anyone else attempted paradox. “Why do all the clerks and navvies in the railway trains look so sad and tired, so very sad and tired? I will tell you. It is because they know that the train is going right. It is because they know that whatever place they have taken a ticket for that place they will reach. It is because after they have passed Sloane Square they know that the next station must be Victoria, and nothing but Victoria. Oh, their wild rapture! oh, their eyes like stars and their souls again in Eden, if the next station were unaccountably Baker Street!” “It is you who are unpoetical,” replied the poet Syme. “If what you say of clerks is true, they can only be as prosaic as your poetry. The rare, strange thing is to hit the mark; the gross, obvious thing is to miss it. We feel it is epical when man with one wild arrow strikes a distant bird. Is it not also epical when man with one wild engine strikes a distant station? Chaos is dull; because in chaos the train might indeed go anywhere, to Baker Street or to Bagdad. But man is a
magician, and his whole magic is in this, that he does say Victoria, and lo! it is Victoria. No, take your books of mere poetry and prose; let me read a time table, with tears of pride. Take your Byron, who commemorates the defeats of man; give me Bradshaw, who commemorates his
victories. Give me Bradshaw, I say!”