Psicologia – Museu ?!

La vida humana : L’experiència humana El cos humà Cervell, Xarxa neuronal | Psicologia | Vides humanes

Introducció: camp semàntic i història, aplicació professional, preguntes
Vigília i son Sensacions i percepció Aprenentatge i memòria Intel·ligència, imaginació Afectivitat, motivació Desenvolupament Personalitat Psicologia social Salut mental Discussió Museu

Introducció, Història

Què trobem, la vida humana en general: Introducció

Camp semàntic. Etimologia

Avui la psicologia es defineix com (WK) “l’estudi científic de la ment i la conducta. El seu objecte inclou tant la conducta d’humans com no humans, fenòmens conscients i inconscients, processos mentals com pensaments, sentiments i motius”. De manera extensiva veiem que tracta, les sensacions i percepció, aprenentatge i memòria, intel·ligència i solució de problemes, emocions i motivació, desenvolupament, personalitat, i trastorns.

Biological psychologists seek an understanding of the emergent properties of brains, linking the discipline to neuroscience. As social scientists, psychologists aim to understand the behavior of individuals and groups.[2][3]

La EB en la versió online de 2024 la defineix com “ciència de la conducta dels éssers humans actuant sols o en grups”. La versió impresa de 1990: Scientific discipline that studies mental processes and behaviour in humans and other animals. Literally meaning “the study of the mind,” psychology focuses on both individual and group behaviour. Clinical psychology is concerned with the diagnosis and treatment of mental disorders. Other specialized fields of psychology include child psychology, educational psychology, sports psychology, social psychology, and comparative psychology. The issues studied by psychologists cover a wide spectrum, including learning, cognition, intelligence, motivation, emotion, perception, personality, and the extent to which individual differences are shaped by genetics or environment. The methods used in psychological research include observation, interviews, psychological testing, laboratory experimentation, and statistical analysis.
(Print 1990).
Psychology is the science of behaviour in human be- ings acting alone or in groups. Although there are no clear-cut distinctions between psychology and vari- ous related disciplines of the biological and social sciences, it can be said that the psychologist makes statements that describe behaviour in response to a variety of stimuli, turning to physiology and neurophysiology to demonstrate mechanisms by which the effects are produced. The psy- chologist also deals with the individual mechanisms that underlie the group and social phenomena studied by the sociologist. In general, the psychologist is interested in the whole individual in his relation to his surroundings and himself. The question of whether psychology is a biological science or a social science has been a point of contention among some scholars.

“Psique” ve del grec “ψυχή” (psūkhḗ), ànima, ment, esperit. Deriva del verb “ψύχω” (psūkhō), que vol dir “bufar”, “insuflar”, respirar. [Recull la idea fonamental dels éssers vius movent-se per una força invisible com l’aire, o com si retornem a la vida algú fent-li la respiració artificial bufant-lil a dins de manera que torni a respirar].
“Anima” i “animus” deriven de l’arrel protoindoeuropea “ane-“, que significa precisament “bufar, respirar”. És la mateixa arrel que genera el grec “anemos” (ἄνεμος), “vent” —d’on ve “anemòmetre”— i el sànscrit “aniti” (“respira”).
En llatí clàssic els dos termes tenien matisos diferenciats. “Anima” era l’alè vital, el principi que manté viu el cos —més proper al grec “psyche” en el seu sentit físic. D’aquí “animare” (donar vida), i la distinció entre “animatus” i “inanimatus” que encara usem. “Animus” era més aviat la ment, la voluntat, el caràcter, la seu dels pensaments i les emocions —més proper al grec “nous”. Ciceró i Virgili els usaven amb aquesta distinció, tot i que sovint s’alternaven.

La idea de l’alè interior com a font de vida es troba en moltes tradicions.
Pròxim Orient. A Mesopotàmia, els sumeris i acadis tenien el concepte de “zaqiqu” o “ziqiqu”, un esperit associat al vent i a l’alè que habitava els éssers vius. A l’Egipte antic, el “ka” era la força vital, i el “ba” —representat com un ocell amb cap humà— era l’ànima que abandona el cos en la mort, volant lliurement: la imatge del vol és inseparable de l’aire. El ritual d’obertura de la boca en els funerals egipcis restituïa literalment l’alè al difunt. A l’Antic Testament, la paraula hebrea “ruah” significa alhora vent, alè i esperit. És el mateix terme que apareix quan “l’esperit de Déu planava sobre les aigües” al Gènesi, i quan Déu insufla “nishmat hayim” —l’alè de vida— al primer home. El grec “pneuma” hereta exactament aquesta ambigüitat: vent, alè, esperit. Tota la pneumatologia cristiana (Pentecosta, el Paràclit) es construeix sobre aquesta metàfora.
Índia. A l’hinduisme, el “prana” és la força vital que circula per l’interior del cos a través dels “nadis” (canals). El yoga es construeix literalment sobre el control de l’alè com a accés a aquesta força. Els “Upanishads” identifiquen el “prana” amb el “brahman” universal: l’alè individual és una fracció de l’alè còsmic. Al budisme primitiu, el “vāyu” (vent) és un dels quatre elements constitutius de la matèria viva.
Xina. El “qi” (氣) és potser l’equivalent més elaborat doctrinalment. El caràcter combina “vapor” i “arròs” —la respiració i el que la sustenta. Tota la medicina tradicional xinesa, les arts marcials internes i el taoisme es basen en la circulació del “qi”. El Tao te Ching descriu el “qi” com el que omple l’espai entre el cel i la terra, animant tot el que existeix.
Amèrica. També es troba en els indígenes americans, Els lakota parlen del “niya” (alè vital) i del “nagila” (ànima-ombra). Per als maies, el “ik'” significa alhora vent, alè i vida —i en els textos del Popol Vuh, els déus creen els humans bufant vida sobre la matèria. Entre els aztecs, el “ehecatl” era Quetzalcóatl en la seva forma de déu del vent, el qui havia creat la humanitat actual.
Àfrica. El concepte yoruba de “emi” designa l’alè com a principi vital individual, distint de l'”ori” (destí personal). En moltes tradicions bantu, el terme per a ànima deriva de la mateixa arrel que “respirar”. El concepte zulú de “umoya” significa vent, aire i esperit alhora.
Polinèsia. El “mana” melanesi i polinesio és una força invisible que pot concentrar-se en persones, objectes o llocs —menys clarament “aèria” que altres versions, però comparteix la invisibilitat i la circulació. En hawaià, “ha” és l’alè sagrat, i el salut tradicional “aloha” conté precisament aquesta arrel: “alo” (presència) + “ha” (alè).

La modernitat va substituir l’alè vital per l’electricitat neuronal, però la intuïció de fons —que la vida és una energia que circula i que la mort és la seva absència— continua sent la mateixa pregunta.

Mary Shelley (1818) sabia del debat científic de l’època sobre el galvanisme —els experiments de Luigi Galvani, que als anys 1780-90 havia fet contreure músculs de granota amb descàrregues elèctriques, i els del seu nebot Giovanni Aldini, que l’any 1803 va aplicar electricitat a cadàvers humans a Londres provocant moviments i expressions facials davant d’un públic escandalitzat. Mentre que a la novel·la no es detalla quin és el “principi de la vida” que fa servir Frankenstein, al film de James Whale del 1931 veiem el científic boig intentant recollir l’energia dels llamps d’una tempesta i transmetre’ls als electrodes al coll. [Al final, no som un conjunt de matèria que es mou per senyals elèctrics? Quan fem anar un desfribil·lador per per reanimar algú que ha patit una aturada cardíaca, som uns petits Frankensteins].

En el Golem, el rabí dóna vida a una figura de fang amb la paraula, escrivint “emet” (אמת, “veritat”) al front de la figura, o inserint un paper amb el nom de Déu (“Shem”) a la boca o als llavis. Esborrar la primera lletra converteix “emet” en “met” (מת, “mort”), i el Golem s’apaga. la paraula és predominant sobre l’alè. A diferència del Gènesi, on Déu insufla directament l’alè (“nishmat hayim”) al fang, en la tradició del Golem el mecanisme de vivificació és principalment verbal i escritural. Això reflecteix una teologia específicament jueva, la creació per la paraula, el “davar”. Déu crea el món parlant (“Déu digué: que hi hagi llum”), no bufant. El “Sefer Yetzirah”, text fonamental per a la tradició del Golem, descriu la creació com una combinació de lletres i nombres, no com un acte de respiració. Hi hauria un argument implícit sobre els límits humans que creen vida amb amb paraules i lletres —amb el llenguatge que Déu li ha donat— però no pot transmetre alè verdader. El Golem es mou però no parla, no té “ruah” completa. Alguns textos diuen explícitament que li manca l’ànima racional. Déu en canvi crea vida autèntica transmetent quelcom d’ell mateix, el seu alè diví.
Podem connectar-ho amb el debat actual sobre si al AI només manipulka símbols però no té consciència. [Jo diria que igual que els rabis donaven vida al fang amb paraules, ara els programadors donen vida intel·ligent als servidors introduint programes, els mecanismes “d’attention” són els nous “emet” i “shem”. Aquest mecanisme és especialment apte per a la metàfora, no és un algoritme que processa seqüencialment, sinó un que en cada moment pregunta “quines parts d’aquest text són rellevants per a qualsevol altra part?” —una mena de mirada global simultània que recorda la capacitat cabalística de veure connexions entre lletres no adjacents del Torah. El “Sefer Yetzirah” —el text fundacional per a la creació del Golem— descriu la creació de l’univers com una combinació de 22 lletres en totes les permutacions possibles. L’univers sencer és el resultat d’un espai combinatori exhaurit. Un model de llenguatge és exactament això: un espai de tokens i les seves probabilitats de combinació, entrenat per aproximar-se a l’estructura del llenguatge humà. El “Yetzirah” i un transformer comparteixen la intuïció que la realitat és, en el fons, combinatòria. Un altre paral·lelisme inquietant: en la tradició cabalística, el rabí que crea el Golem ha d’haver assolit un nivell altíssim de puresa i coneixement —la creació és perillosa per al creador mateix. Alguns textos adverteixen que crear un Golem sense la preparació adequada pot destruir el creador. La literatura sobre riscos de la IA ressona curiosament amb això. Hi ha una diferència però, el Golem no parla, però la IA sí. Quan el Golem es torna perillós, el rabí li esborra la primera lletra; els desenvolupadors d’IA, tenen accés a aquesta primera lletra? Saben on és el límit que, esborrat, apagaria el sistema? O han creat alguna cosa que, a diferència del Golem, no té una lletra al front que es pugui esborrar?

[Si seguíssim radicalment l’etimologia, la “psicologia” hauria d’haver estat la ciència dels éssers que respiren. El pas a “psique” designant la vida inetrior, pensament, sentiments, comença amb Plató. La “psyche” deixa de ser el principi de la vida, l’últim alè que s’escapa en morir, tal com o veia Homer, i es converteix en “vida interior”, el principi immortal, la seu del coneixement veritable, allò que existeix abans i després del cos. En Homer les ànimes a l’Hades eren ombres sense força, eidola. Plató inverteix completament aquesta jerarquia, i ho fa de manera radical i conscient. Al Fedó, Sòcrates argumenta que el cos és una presó, una font constant de confusió i error —els sentits enganyen, les passions distorsionen, les necessitats corporals distreuen. La psyche autèntica és la que s’allibera del cos i accedeix al món de les Formes eternes, que és el món veritable. La mort, doncs, no és una pèrdua sinó una alliberació. Concep la immortalitat de l’ànima [i un estat transcendent superior a l’immanent].
Pau, un fariseu format en ambient grec, rep la influència de Plató i rebutja el cos, però a la fi de la història, els cossos també ressuciten. La platonització profunda del cristianisme ve sobretot dels Pares alejandrins del segle II i III, Climent d’Alexandria i sobretot Orígenes, que va construir una teologia explícitament platònica on les ànimes preexisteixen, cauen en cossos materials com a càstig, i ascendeixen gradualment de retorn a Déu. Seria condemnat per heretgia, però la influència va ser molt gran [Calvinisme i la predestinació?]. Agustí d’Hipona, al segle IV-V, que havia estat platònic abans de convertir-se va introduir en la teologia cristiana occidental una desconfiança profunda del cos, del desig i de la voluntat carnal que marca tota la tradició posterior. Els evangelis no mostren un menyspreu per la vida terrenal. Aquest era una característica dels gnòstics, que van ser condemnats per heretgia però van influir molt.

Hi ha un fil que el connecta al Descartes, el cogito independent del cos, el racionalisme i la introspecció com a camí per arribar a la veritat. La psique ja no és l’alè de l’organisme. La neurociència contemporània és, en aquest sentit, un retorn a Homer, la ment és inseparable del cos.

Quan al segle XIX es vol crear una ciència empírica de la ment, s’agafa un terme —”psyche”— que ja portava dos mil anys de càrrega platònica i cristiana d’immaterialitat i immortalitat [amb la identificació de les facultats i passions de l’ànima Antropologia filosòfica ]. Christian Wolff havia introduit el terme el 1732 amb la seva “Psicologia empirica” [Aristòtil havai escrit “De Anima”]. És a dir, es construeix una ciència “naturalista” amb un nom que evoca exactament allò que el naturalisme vol superar.

Així quan el 1876 Dewey proposa la seva Classificació Decimal, la psicologia és un apartat de la filosofia, el 150, no de les ciències. El sistema està tan arrelat, que després de 150 de recerca empírica, segueix allà, Skinner, Piaget i Kahneman al costat de Hegel i Tomàs d’Aquino.

Història

Introspecció, Wundt i James (1879-1900): corrent de consciència, sensacions [què ens passa pel cap?]
Psicoanàlisi, Freud Jung (1900-1940): son i vigília, motivació i emocions, desenvolupament. [la vida mental com a camp de forces]
Gestalt, Wertheimer (1910-1940): percepció.
Conductisme, Watson, Skinner (1913-1960): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, motivació i emocions, desenvolupament. [com modifiquen la codnucta els premis i els càstigs?]
Psic. del desenvolupament, Piaget/Vigotsky (1920-1980): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, desenvolupament. [com construïm capacitats d’entendre el món?]
Cognitiu, Miller, Neisser (1950s–1980s): sensació, percepció, aprenentatge, intel·ligència, llenguatge. [la ment com a sistema que processa símbols i soluciona problemes]
Connexionisme (50-80) [Com entrenem una xarxa neuronal per que reconegui patrons i raoni?]
Neurociència (1990s–avui): aporten a totes les àrees. Quina part del cervell s’activa quan fem una tasca determinada?]
[altres: Social [home subjecte de relacions], existencial humanístic (Maslow, Allport, Erich Fromm [ l’home com a quelcom que s’ha d’autorealitzar]

Cal assenyalar que que no hi ha una teoria global que abasti tots els aspectes de la conducta o vida mental, la majoria es limita a un camp. La psicologia de la personalitat bàsicament proposa una taxonomia.

Aplicació professional

25% Clínica i Salut (Teràpia)
23,5% Intervenció Social (població envellida, integració d’immigrants, violència de gènere i infantil)
22,2% Psicologia Educativa
?% Treball i Organitzacions (Recursos Humans i Selecció). [tests d’intel·ligència i personalitat]
Altres: Psicologia Jurídica i Forense (informes i peritatges judicials). Psicologia de l’Esport. Psicologia de la Intervenció en Emergències i Catàstrofes. Màrqueting i Psicologia del Consumidor, anàlisi del comportament de compra

galeria

Preguntes

Com emergeix la conducta humana a partir de l’organisme i cervell animal?
Com expliquem la conducta d’un individu?
- [encès/ apagat, son vigília]
- [si encès: motivació, emocions + sensacions i percepció] → conducta 1: repertori de respostes heretades → conducta2: repertori de conductes apreses → conducta3: repertori de conducta pensada o ensenyada pel grup. (conducta4 resultat resolució forces id-ego-superego)
Com som i com arribem a ser-ho? desenvolupament, intel·ligència, personalitat. Psicometria [Com deixem de funcionar? → Salut mental]
Com expliquem la conducta d’un grup? [de la psicologia social a l’economia i sociologia i política]

Vigília, son, inconscient, somnis

Vigília, son, consciència, inconscient

Despert, adormit, ritme circadiari Atenció El son l’inconscient Corrent de consciència la vida de la ment Articles

Somnis
Introducció. Els somnis en les cultures. Interpretació. Somnis lúcids. Diaris. Art, literatura, cinema, La qüestió somni/realitat.

Sensacions i percepció

Receptors sensacions (interfase) Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat. Qüestions

Aprenentatge i memòria

Aprenentatge i condicionament[Pavlov, Skinner, Watson]

Introducció | Instints, conducta heretada | Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Memòria

Introducció Filosofia Psicologia Tipus i neurologia Model Memòria i estat mental Vida humana com a memòria canviant Memòria col·lectiva Altres

Intel·ligència, Imaginació

Intel·ligència

Imaginació: Introducció Filosofia Psicologia Discussió

Afectivitat i motivació

Afectivitat

Motivació

Definicions. Components. Tipus (Maslow). Teories. Discussió, Acràsia, Llibertat.

Desenvolupament

Personalitat

Introducció | Models històrics 4 temperaments, frenologia | Somatotipus | La psique com a conjunt de forces | Teories de trets i tests: Allport MMPI Cattell Eysenck Myers-Briggs OCEAN PID-5 | Aspectes: Herència i medi Variació al llarg de la vida Emocions i caràcter Lloc de treball Trastorns Psicologia social | Personalitats artificials Agents de conversa NPC en jocs | Discussió: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja | Museu

Introducció Història
[Grups i relacions]: Influència social, conformisme i obediència Dinàmica de grups i sociometria Relacions interpersonals Altruisme/agressió Teràpia sistèmica familiar
[ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]: Actituds, persuasió i canvi d’opinió Identitat de grup i prejudicis Cognició social i biaixos Xarxes socials, bombolles
[Com pensem els altres i nosaltres mateixos] Cognició social i atribució de causes Autoconcepte
Neurologia
Discussió: avantatge evolutiu, situacionisme, 4 tipus de fet
Museu

Salut mental

Introducció Història Classificació WHO DSM

Neurològics: desenvolupament, demència
[Alteracions conducta]: Esquizofrènia Bipolars i depressius Control d’impulsos Substàncies
[Angoixa] Ansietat TOC
[Traumes i estrès] Posttraumàtics dissociatius somàtics disruptiu/dissocial Hikikomori
Personalitat
[Altres] Eliminació i son , Alimentaris Sexuals, gènere, parafílies

Epidemiologia Diagnòstic Medicació Teràpia
Salut mental i benestar Bojos en la història Geni i bogeria . La bogeria a les arts
Discussió: Ment i matèria. Els límits de la condició humana. Societat malalta. indústria de la salvació. Museu

Discussió

[Què ens explica i què no]

La psicologia, la ciència de la conducta humana, ens explica el desenvolupament, l’aprenentatge i la intel·ligència, ens descriu les emocions i la personalitat, i diagnostica .

[A l’hora “d’explicar”, “entendre” la vida d’algú, què ens aporta més, la psicologia? o una biografia? ´Quins serien els equivalents a les condicions inicials i camp de forces d’un sistema físic? Un humà és algú amb necessitats de l’organisme, necessitats de grup i d’autorealització (seguint Maslow), necessitats menys justificables, impulsos, que dins d’un determinat entorn físic i social, determinen cert curs d’acció. Els models són: Freud, resposta automàtica, solució de problemes.

El desenvolupament és “fabricar” un adult eficient que acabarà en un vell desencantat? cicle de vida, plenitud vs desengany. Educació, entre l’entrenador sàdic i el gentle parenting.
Som una societat malalta amb una indústria de la salvació (Trastorns mentals)?

Segons com ens pot semblar que falta alguna cosa, que no adreça la qüestió del patiment i la infelicitat. Es parla de “trastorn mental” quan queda afectat el “funcionament normal”. Però resulta que el “funcionament normal” sovint és infeliç, encara que tingui un sostre i un sou: Emocions al món Segurament no és cosa de la psicologia determinar quina és la vida bona. És de la filosofia o la religió? Ha de ser un objectiu de l’estat?

Què som? els estats conscients i l’experiència, el conjunt de cos, cervell i xarxa neuronal, l’inconscient i els somnis? Ment i matèria.

Son, vigília, conscient, inconscient: l’inconscient Corrent de consciència la vida de la ment. Som només els estats dels que som conscients? o també el 47% inconscient?
Els somnis: La qüestió somni/realitat. Tenim una vida interessant que ens és desconeguda, com un viatge fascinant del que ens esborren la memòria i ens requisen les fotos?
Cervell: Qüestions: Filosofia de la ment Mind-body problem. Consciència com a propietat emergent. Un cervell en un pot . Realitat virtual i teràpia per chatbots . Consciència en màquines. Mind Upload. Dins del cap. Articles
Memòria: La vida humana com a memòria canviant . Som un hardware (genètica) heretat i la programació que ens han carregat? és l’entrenament (aprenentatge) de la xarxa neuronal? [uns extraterrestres arreglarien la humanitat reprogramant-nos? esborrant els greuges de de catalans i espanyols, de jueus i palestins?]
Personalitat: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja
Trastorns mentals: Ment i matèria, pastilles i CBT. els trastons, dibuixen els límits de la condició humana?

Com funcionem? Què ens mou? Desig, motius, raó

Motivació: estem condemnats a la insatisfacció perquè mai en tindrem prou? El que volem i el que fem, la feblesa de la voluntat, acràsia. El que triem, llibertat i determinisme.
Emocions Què hem de fer, reprimir-les, regular-les, buscar el màxim d’emocions positives? A l’antiguitat valoràvem més la raó, ara amb la AI, valorem les emocions.
Intel·ligència, l’estupidesa , el fracàs de la raó.
Imaginació la possibilitat de tenir en compte les expectatives i possibilitats, la base de la llibertat, de l’esperança i la frustració.

Què és real? El que percebem, els models de la raó

Sentits, percepció, interfase amb el món, quina mena d’accés a la realitat ens donen els sentits? → Filosofia, epistemologia.
Intel·ligència, què vol dir entendre. Un IQ alt no garanteix ni èxit ni felicitat. la AI, entén?

Gent fallida? intel·lectualment, moralment?

Desenvolupament: Gent fallida i Eugenèsia. Llicència de reproducció.
Salut mental, els límits de la condició humana?

L’individu i el grup o xarxa

Què ens determina la situació? el grup, o el projecte individual? (Psicologia social)
Les ciències socials, economia, sociologia, dret, política, es poden derivar de la psicologia? O bé es pot parlar d’un quart tipus de fet (a més del món físic, el món de l’experiència i el món 3 de Popper). Psicologia social.
El contingut mental, l’he adquirit jo per aprenentatge, com un ordinador que generalitza a partir d’una càmera de vídeo, o se m’ha carregat des de la xarxa com les estacions de treball d’una LAN?

Museu

Entrada

Observació:
- Com estic? em fa mal alguna cosa? tip o amb gana? animat o desganat? què vaig fer ahir? quins plans tinc per demà? Que tinc al meu voltant, què veig, què escolto?
- I la gent amb qui he interaccionat (amics, família, feina)? han estat amables o hostils? Com penso que els va la vida? Quines intencions tenen?
- Com em classifico o valoro a mi mateix i als altres quant a intel·ligència, personalitat, moral, atractiu, posició social
- [Igual que tenim apps que identifiquen el tipus de núvol, planta, constel·lacions, podria imaginar unes ulleres amb AI que em mostren amb realitat augmentada informació sobre un subjecte: “125 IQ, classe mitjana, atractiu mitjana, bona persona però no massa altruista, personalitat en general i emocions del moment, posició social ofici saldo i crèdit, estat de salut general i actual, ocupació i activitat al moment (anant a la feina, de vacances)”
La psicologia o psicòlegs amb qui he tractat: orientació a l’escola, recursos humans, teràpia
- Preguntes
- pregunta 1: Què vol dir ser humà? com apareix en la història? com apareix en el desenvolupament, del zigot a la vida? Quins són els límits (embrió, mort cerebral, trastorns mentals.
- pregunta2: Què ens passa pal cap, el que percebem, el que somiem desperts, el que somiem adormits.
- pregunta 3: Com funcionem? què ens mou?
- pregunta 4: Què ens fa patir? Trastorns. Com podem millorar?