Posted on by amomuseu

L’experiència humana

La vida humana  El cos humà  Cervell i Xarxa neuronal  Psicologia

L’experiència afectiva    L’experiència del temps    Experiència narrativa

Què sentim?  Antecedents filosofia i psicologia  La simplificació de l’experiència  Sensacions i percepció   Emocions i Sentiments  Debat  Altres

Què sentim?

Introducció

  • Què veiem, sentim i olorem? Què identifiquem? Ara i aquí
  • Com estem? asseguts, caminant, ajaguts, cansats, relaxats, excitats, ens fa mal alguna cosa?
  • Com estem? indiferents? alegres, irritats, tristos, ansiosos?
  • Com veiem la nostra vida? el passat acceptat o amb penediment? el futur amb esperança?

Preguntes

  • En què consisteix? Veurem com s’ha pensat l’experiència en la filosofia i la psicologia. Qüestions que apareixeran:
  • L’estatut ontològic de l’experiència respecte de la dels objectes. La consciència, és de natura diferent a la matèria?
  • Si partim de l’experiència del subjecte, com ens percebem com un cos en un espai amb tres dimensions amb altres objectes i subjectes, i com ens pensem en un món enmig del sistema solar resultat de l’evolució?
  • Si la meva experiència experiència és individual, com podem compartir la visió del món, comunicar-nos i entendre’ns? És semblant al problema de la traducció. Les neurones mirall hi tenen un paper. La major part del que pensem no ho hem elaborat individualment sinó absorbit de la cultura comuna.
  • Assaig d’un inventari: des de la filosofia no s’ha treballat prou la riquesa de l’experiència. Se superposen percepcions, emocions i curcumstàncies de la vida.

Antecedents filosofia i psicologia

Filosofia antiga

Karl Popper  a Objective Knowledge  (1972) distingeix entre el món1 dels objectes físics i el món2 de les experiències. [Trobo que és el punt de vista més clar]. Quins antecedents tenim?

En Plató (428-347 BCE) podríem apuntar que el món1 correspon al Cosmos del Timeu, el món2 a l’experiència sensible, el el món3, l’equivalent de les Idees. Quant al món2 tindríem d’una banda la αἴσθησις (percepció) que és poc fiable epistemològicament i de l’altra les afeccions de l’ànima (els πάθη (pathe), θυμός (thymos) i ἐπιθυμίαι (epithymiai)) que ens poden desviar de la conducta recta guiada per la raó.

Durant bona part de la història de la filosofia occidental, l’experiència subjectiva no serà estudiada en si mateixa sinó en relació a l’epistemologia i la moral. Ens preguntarem “com ens enganya l’experiència” o “com podem dominar les passions”?

Això segueix essent així en Aristòtil, els estoics o la teologia medieval, que estudien les passions però només en tant que possible obstacle per la vida virtuosa.

Agustí (354-430) estudia la vida interior, “Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas”, La memòria, l’experiència del temps, l’experiència de la feblesa de la voluntat. Anticipa qüestions que reprendrà la fenomenologia.

En Descartes (1596-1650) podem fer la correspondència Res extensa i món1, la substància física, la realitat material, allò que ocupa espai i és susceptible de descripció física. La res cogitans correspondria al mon2. La substància pensant no es limita a “raonar”. Inclou també entendre, voler, imaginar i sentir. I dins del “sentir” hi hauria les percepcions, emocions, desigs, imaginació.

Berkeley (1685-1753) a “A Treatise Concerning the Principles of Human Knowledge” (1710) i “Three Dialogues Between Hylas and Philonous” (1713) afirma el “esse est percipi” i posa el centre de la realitat en l’experiència. De fet gairebé es podria dir que prescindeix del món1 i tot seria el món2. El que donaria consistència seria la ment de Déu, que segueix vivint les coses fins i tot quan els individus no les pensen.

Hume (1711-1776) posa l’accent en l’experiència concreta abans que en les construccions metafísiques, qüestionant conceptes tradicionals com substància, causalitat i jo. [No sabem res de les coses directament, només tenim impressions particulars (colors, sons, textures…), tampoc trobem un jo sinó un seguit d’experiències] Dona un paper central a l’experiència afectiva en la moral (aquí connecta amb Max Scheler, els valors no es dedueixen lògicament, sinó que es donen en una experiència afectiva.) Es demana què experimentem i ofereix una teoria empirista i sovint psicologista del coneixement. La fenomenologia de Husserl pretendrà descriure les estructures constitutives de l’experiència mateixa. [Hume descriu què passa, Husserl intentarà trobar com seria possible l’experiència.]

Edmund Burke (1729-1797) a “The Philosophical Investigation of Our Ideas of the Sublim and the Beautiful” (1757) no fa una teoria sobre la bellesa sinó que aporta una mena de cartografia de les vivències perceptives i afectives. No pregunta “què és la bellesa?” en termes metafísics, sinó “quines experiències concretes provoquen en nosaltres el bell i el sublim?”. Hi ha la grandària i la petitesa, la llum i la foscor, el color, el so (sobretot els sons sobtats, repetitius o poderosos), el silenci, la rugositat, la suavitat, la tensió, el moviment, la distància, la immensitat, el dolor i el plaer, la por, la sorpresa, fins i tot l’efecte físic de les paraules independentment del seu significat. Descriu però no fa una teoria de l’estructura de la consciència. Els fenomenòlegs però no el citen. Merleau-Ponty tornarà a prestar atenció a la percepció corporal.
[aquest l’he afegit jo com a rellevant, antecessor de Brentano?]

Kant. El fenomen, l’objecte tal com apareix a la consciència, conformat per les formes a priori de la intuïció i les categories de l’enteniment) correspondria al món2 i la cosa en sí, al món. La novetat de Kant és que la cosa-en-si no determina per si sola el fenomen, sinó que aquest és constituït per les formes i categories. [Uns éssers diferents constituirien fenòmens diferents, per exemple els ratpenats de Nagel]

[el descobriment de l’experiència]

El canvi vindrà al s19. Des de la filosofia, Nietzsche qüestionarà el privilegi de la racionalitat. A Des de la psicologia, William James estudia l’experiència humana en termes de corrent de consciència.

Brentano (1838-1917) Va dividir els fenòmens psíquics en tres categories unificades per la intencionalitat: representacions (l’acte de presentar-se un objecte), judicis (acceptar o rebutjar l’objecte) i moviments de l’ànim (amor, odi, desig).

Husserl (1859-1938) [fa una ontologia de l’experiència com a realitat primera. L’experiència és intencional, el que es dóna (noema) pot tenir diferents actes intencionals (noesi): presentació (percepció), representació (record, anticipació futur, fantasia), posicionament (creure, afirmar, negar, valorar, desitjar o rebutjar).

Scheler  1874-1928 farà una fenomenologia de la intuïció dels valors, les emocions, la simpatia i l’amor i del diví.

El van seguir Heidegger 1889-1976,

, i Sartre 1905-1980. Havien de descriure l’experiència qualitativa o qualia, com la vermellor, o com és “estar-en-el-món”. [enllaç a filosofia, les seves aportacions no semblen aportar llum sinó introduir multitud de nocions que semblen introduïdes artificialment].

Maurice Merleau-Ponty  Merleau-Ponty 1908-1961 defensa que la percepció corporal no és una font d’error sinó la condició mateixa de l’accés al món.

Filosofia de la ment (1950-2000)

Elimina la idea d’experiència privilegiada en primera persona i estudia el mental com si fos un ordinador que té un estat mental, percepció, predisposició a actuar. (Antropologia filosòfica).

Podem intentar mapejar els estats mentals de Puitnam i Fodor en la fenomenologia de Brentano i Husserl, recordant però que que els set tipus funcionalistes (percepció, dolor/plaer, creença, desig, intenció, emoció, memòria) estan al amteix nivell, cada estat és un node dins una xarxa causal d’inputs, outputs i altres estats, sense cap jerarquia de fonamentació entre ells —creença i desig són, funcionalment, del mateix “nivell”. En canvi, per Bretano i Husserl, els actes de noesi se superposen, hi ha una relació de fonamentació (Fundierung) entre les classes. Per a Brentano, tot judici i tot moviment de l’ànim (amor, odi, desig) pressuposa una representació (Vorstellung) —no pots jutjar ni desitjar res sense que abans “se’t presenti” quelcom. Husserl manté aquesta estructura i l’afina: els actes doxicoposicionals (creure, afirmar, negar) i els actes valoratius/pràctics (desitjar, rebutjar, estimar) són sempre actes fundats sobre una presentació o representació prèvia.

  • Percepció. Vorstellung (representació) en la seva forma no modificada. Wahrnehmung com a presentació originària (Gegenwärtigung), donació “en persona” (leibhaftig)
  • Memòria. Vorstellung modificada temporalment (representació d’allò passat). Wiedererinnerung — un tipus de Vergegenwärtigung (re-presentació), juntament amb l’anticipació i la fantasia que ja esmentes.
  • Creença. Urteil — l’afirmació/negació judicativa. Posicionament dòxic (Setzung): creure, afirmar, negar, amb les modalitats de certesa, presumpció i dubte.
  • Desig. Gemütsbewegung — Begehren. Acte de posicionament en l’esfera pràctica: desitjar, rebutjar.
  • Intenció. Sense categoria pròpia — subsumida dins el Wollen dels Gemütsbewegungen. Wollen, fundat sobre un acte valoratiu previ.
  • Emoció. Gemütsbewegung — amor/odi i les seves espècies (alegria, tristesa, esperança, por). Actes de sentiment (Gefühlsakte) / valoració (Wertungen): estimar, odiar, valorar.
  • Dolor/plaer. Forma primitiva dins els Gemütsbewegungen (Lust/Unlust), el grau més bàsic d’amor/odi. Capa hilètica-sensorial amb tonalitat afectiva — al límit entre la matèria sensible (hyle) i la noesi.

Ciències cognitives
Actualment les ciències cognitives mostren que la cognició humana està profundament integrada amb la percepció, el cos, les emocions, i la memòria autobiogràfica.

Psicologia 

[Si durant segles la filosofia només ha considerat l’experiència humana com a coneixement imperfecte o com a obstacle moral, la psicologia tampoc li ha dedicat gaire atenció excepte William James al començament-.

[repassar tots els apartats de psicologia en termes d’experiència i no de conducta exterior observada: percebo, recordo, jugo, imagino, penso comparant per decidir, pateixo, gaudeixo, en primera persona]

[Tenim idea d’una activitat  no conscient de la que n’emergeix un seguit d’estats mentals, un corrent de consciència  (la vida de la ment). La ment pot estar enfocada a una tasca, atenta al món exterior (Atenció) o anar en pilot automatic mind wandering. (el cervell, 3 xarxes).La manera que tenim de copsar [o estar en] la realitat , és un seguit d’estats, corrent de consciència que enfoquen objectes en un fons [sòlids rígids en l’espai] [+ relacions amb altres persones].
L’experiència conscient és la part de l’iceberg que emergeix (Freud,  Gazzaniga, Global Workspace Theory). Queda pendent de respondre si els somnis també constitueixen una experiència només que la “viu” algú altre diferent del jo despert.

A la dècada dels 70,  Amadeo Giorgi i altres introdueixen The descriptive phenomenological method. Una tècnica semblant al Interpretative Phenomenological Analysis de Jonathan Smith (IPA): s’entrevista un petit grup de persones per veure com han viscut una experiència comuna. Es fa servir en psicologia de la salut, i tractament de situacions traumàtiques. Es pot comparar a mesures de les sensacions. La Psicologia humanística de Carl Rogers 1902-1987 també ho tindrà en compte. Francisco Varela i altres proposen la teoria de Embodied cognition per remarcar que cognició està encarnada en tot el cos. Avança la recerca en neurofenomenologia [què és, correlacionar l’informe en primera persona i les imatges dels escans?] [jo havia assenyalat que l’experiència de l’home és una interacció amb el món, no som un programa que analitza el seguit d’imatges que li envia una càmera de vídeo, el que enfoca la càmera ve determinat pel que vol, i el que processa, també].

 

WILLIAM JAMES

 

William James i la seva psicologia del “stream of consciousness” (1890) estableix el flux de l’experiència mental com a objecte d’investigació legítim i irreductible al substrat neuronal. James ja anticipa la tensió entre explicació causal (W1) i descripció fenomenològica (W2), sense resoldre-la però fent-la productiva. Insisteix que el flux mental no es pot descriure adequadament amb els conceptes atomistes de l’empirisme britànic clàssic (impressions discretes, associació mecànica) —l’experiència té una textura contínua, transitiva, personal (El 1928 Husserl treballarà la fenomenologia del temps). Popper coincideix en la irreductibilitat i en la resistència a l’atomisme conductista. Popper un inventari de tipus d’estats: creences, expectatives, disposicions, experiències conscients i indica la seva irreductibilitat al Món1. James identifica més el caràcter subjectiu, el flux continu i les zones “fringe” o de penombra. La consciència no és una successió de continguts clars sinó un camp amb centre i periferia, on les relacions entre coses són tan reals com les coses mateixes.

Així, el que posa James al centre de la psicologia el 1890, Husserl el 1913 amb al fenomenologia i Popper reformula el 1972 amb la proposta dels tres móns, es planteja com el “Hard Problem de la Consciència” el 1995 per part de Chalmers i Dennet. Ni que arribéssim a trobar el correlat neurològic per a cada estat mental, els dos móns són irreductibles. [>>emergència, estat mental]

Consciència, ment i matèria

>> terminologia: experiència subjectiva, estat mental, ànima, ment

>>> emergència

Problemes filosòfics:

  • Cos i ànima, Mind body, Consciousness i qualia. Són qÑuestions diferents. Durant bona part de la tradició filosòfica l’ànima ha estat quelcom separat del cos, veiem que no és el mateix, i especulem que pot sobreviure la desintegració del cos. Aleshores ens queda el problema de com s’influeixen l’un a l’altre.  Influència que es presenta com a negativa en el cas de Plató i la teologia cristiana. En Aristòtil i potser la ciència moderna, veuríem l’ànima, com “l’organització” del cos, un hardware regulat per un software. En aquesta mena de model, que potser seria el de Dennet, els qualia són un subproducte no essencial.
  • problema cosnciència qüestions filosofia what is like to be a bat, tesina, chalmers i dennet, qualia, estat mental Consciència https://en.wikipedia.org/wiki/Mental_state#Classification_according_to_Brentano    [El psicologisme podria desprendre’s de Kant i el problema del qualia i el ratpenat de Nagel el repren]
  • De l’experiència al món: Seguit d’estats de consciència, cossos en une scenari 3D, després visió terra i cosmos i
  • Del món a l’experiència com arriba un tros de matèria a enmir experiències
  • Correspondència experiència, estat mental, estat de la xarxa
  • [A nivell de teoria i d’ordenar idees, ni els filòsofs i els psicòlegs trobo que aportin gaire. Jo voldria un inventari de tot el que podem experimentar i sentir.] 

     

     

    El que és una mica irònic és que de Plató fins al segle XVIII, hem considerat que el que té més valor de la condició humana és la facultat racional, mentre que considerem l’experiència sensible conscient com a font d’error cognitiu i possible temptació moral. Ara que la AI sembla superar les capacitats humanes ens afanyem a destacar el valor de la consciència i les emocions.
    Al s18 Jean-Jacques Rousseau reivindica l’autenticitat del sentiment i Hume afirma que “Reason is, and ought only to be the slave of the passions, and can never pretend to any other office than to serve and obey them.”

La simplificació de l’experiència humana

Els exemples en la filosofia de la ment Si d’això en volguéssim fer una caricatura, diríem que l’home de les ciències cognitives és un subjecte que veu objectes, sobretot vermells (l’oïda i l’olfacte hi són menys representats), els quals determinen continguts mentals, que permeten d’establir pensaments (beliefs) diversos, sobretot de caire meteorològic, i desigs, principalment relacionats amb la set, però que curiosament les accions a què acostumen a conduir aquests desigs, són assassinats. L’home de les ciències cognitives pateix molt dolor, encara que això no estigui directament relacionat amb certs experiments als quals es veu sotmès, com el de tenir el cervell connectat a un ordinador (brain-in-a-Vat), o ser-li escindit el cervell per trasplantar-lo a d’altres cossos. També acostuma a comentar les propietats de l’aigua amb el seu bessó de la terra bessona, tot i que l’aigua bessona, en realitat, no ho és.

i ha un altre aspecte que voldria explorar. D’una banda parlem d’experiència i món mental en abstracte, des del cogito de DEscartes, a la reducció fenomenològica de Husserl. De l’altra en la discussió dels Qualia fem servir sovint qualitats extremadament simples, com el color vermell. Però des de la Gestalt sabem que no experimentem qualitats simples com el vermell, sinó percepcions que apleguen informació de forma, colors, sons, olors. Fins a quin punt les escenes reals que tenim al voltant, o les que imaginem, estan barrejades amb d’emocions, amb l’estat de cansament o energia corporal, amb la visió del moment sobre la narrativa de la nostra vida, si és d’esperança o de desànim. Trobo a faltar una exploració sobre què consisteix l’experiència humana (i precisament la tenim aquí disponible, no cal construir un equip de laboratori caríssim). Potser s’hi ha aproximat més William James, o escriptors com Joyce o Virginia Wolf que no pas tots els filòsofs de la filosofia de la ment. Sobre aquesta qüestió només conec el treball de Russell Hurlburt. Hi ha alguna altra aportació?

La teva observació és molt aguda, i toca un punt cec real de la filosofia de la ment analítica. Tens raó que hi ha una desproporció grotesca entre la sofisticació dels arguments sobre el “hard problem” i la pobresa de la descripció de l’experiència real amb la qual treballen. El vermell qualitatiu abstracte és una caricatura de l’experiència humana. La raó profunda d’aquest buit és, crec, metodològica i institucional alhora. La filosofia analítica de la ment ha modelat el seu rigor sobre la física i la lògica: prefereix arguments precisos sobre exemples pobres a descripcions riques sobre fenòmens complexos. El resultat és una disciplina que sap molt sobre les condicions lògiques de la consciència i molt poc sobre com és tenir-ne una. La fenomenologia continental va en l’altra direcció però sovint cau en un vocabulari tan tècnic que és difícil saber si descriu experiències o construeix sistemes.

Autors que ho han treballat des de la literatura i la filosofia:

William James amb el concepte de “fringe” (marge) a The Principles of Psychology remarca que cap estat de consciència és mai una qualitat nua, sempre té un focus i un marge de relacions, tendències i sentiments de direcció que l’envolten. El “specious present” també trenca la idea d’una percepció puntual. (1890).

Joyce a l’Ulysses (1922), Virginia Woolf a Mrs Dalloway (1925) o The Waves (1931) descriuen el flux mental, com una percepció porta una emoció que porta un record que porta una anticipació; no hi ha separació entre percepció, emoció i narrativa de si mateix. És una descripció molt més fidel que no pas un thought experiment filosòfic.

Heidegger amb la Befindlichkeit i la Stimmung (tonalitat afectiva): mai no estem sense estat d’ànim, i l’estat d’ànim no s’afegeix a la percepció sinó que en descobreix tot l’horitzó de cop, holísticament. Això és molt a prop del que tu descrius: la paella no es percep neutra i després s’hi afegeix l’emoció; ve ja tonalitzada. (Sein und Zeit 1927).

Eugen Minkowski i la psiquiatria fenomenològica. “Le temps vécu” (1933) descriu com l’experiència temporal viscuda canvia radicalment en estats depressius o maníacs —la depressió no és tristesa abstracta sinó una alteració de l’estructura temporal de l’experiència, un bloqueig de la *protention*, de l’anticipació. Aquí tenim precisament la connexió entre estat emocional i estructura narrativa del temps que esmentaves.

Merleau-Ponty a “Phénoménologie de la perception” (1945) descriu l’experiència perceptiva real, no abstracta, i mostra que la percepció és sempre ja corporal, emotiva, orientada pràcticament. El cos viscut (“corps propre”) no és un objecte en l’espai sinó l’esquema des del qual l’espai s’organitza. La fatiga que esmentaves, l’energia corporal, en Merleau-Ponty no són afegits a la percepció sinó constitutius de com el món apareix: un cos cansat veu el mateix carrer com a més llarg. És el filòsof que pren la psicologia de la Gestalt (Köhler, Koffka) més seriosament i n’extreu les conseqüències ontològiques plenes.

Francisco Varela, Evan Thompson i Eleanor Rosch a The Embodied Mind (1991) connecten la fenomenologia husserliana amb les ciències cognitives i el budisme. La seva proposta d’enactivisme —la cognició com a enacció, com a portar-a-l’existència un món mitjançant l’acció— és potser la síntesi més ambiciosa entre descripció fenomenològica i ciència. Evan Thompson sol, a Waking, Dreaming, Being (2014), fa una cosa molt propera al que tu demanes: descriu sistemàticament els diferents modes de l’experiència —vigília, somni, son profund, meditació— com a variacions d’una estructura bàsica. És filosofia però amb accés a les descripcions concretes.

Hurlburt (2007) proposa el Descriptive Experience Sampling (DES); el buscapersones que interromp l’experiència en moments aleatoris i demana una descripció del que passava “just en aquell moment”— és metodològicament revolucionari precisament perquè desconfia de la introspecció retrospectiva. Les seves troballes principals subverteixen molts supòsits filosòfics: molta gent no té pràcticament pensament verbal interior; d’altres experimenten imatges visuals molt vívides; les emocions sovint apareixen com a sensacions corporals localitzades, no com a estats difusos. La variabilitat intersubjectiva és enorme i filosòficament incòmoda. Diàleg amb Eric Schwitzgebel “Describing Inner Experience? Proponent Meets Skeptic”.

Matthew Ratcliffe a Feelings of Being (2008) i treball posterior sobre “existential feelings”: defensa que hi ha un nivell de sentiment que no és ni percepció ni emoció puntual, sinó una tonalitat de fons que determina com les coses ens poden afectar en general (si el món es viu com a obert o clos, amenaçador o acollidor). Precisament fa servir exemples com el teu: la mateixa situació objectiva es viu radicalment diferent segons aquest fons existencial, que alhora està lligat a la biografia. Diria que és la lectura més rellevant per al teu argument.

> superposició i complexitat

 

Estat mental i temps no puntual

William James (1890) i Husserl en tractar de l’experiència del temps ja van indicar que no é suns eguit d’instants. Això hauria de ser evident. No podríem entendre una frase si no retinguéssim fins al final els primers mots de la sentència (en el cas de l’alemany, on a vegades trobes el particip del verb principal al final d’una llarga frase amb subordinades quan gairebé ja no recordes el subjecte i el verb, cal molta atenció. I tampoc no podríem seguir una narració si no retinguessim frases anteriors. En música, no podríem saber si un acord de D- està fent el paper de tònica en una tonalitat de D menor o de segon menor en una tonalitat de C major. Husserl va posar explícitament l’exemple de la melodia. De fet, la percepció humana sembla treballar de manera molt semblant als mecanismes de “attention” que es fan servir per entrenar els LLM.

A cada moment retenim el passat i anticipem el futur, la resta de la melodia o la frase.

Ho podríem ampliar a la identitat narrativa. Quan algú que “escriu” la pròpia vida enllaçant capítols passats, presents i imaginats, aquesta síntesi retencional a escala del “present gruixut” és la condició de possibilitat micro de la síntesi narrativa a escala macro que estàs desenvolupant amb Ricœur. La frase, l’acord, la narració i la vida sencera comparteixen la mateixa exigència estructural: cap unitat de sentit no es constitueix sense retenir allò que ja no és present-ara. Potser aquí hi ha un pont interessant entre Husserl i Ricœur que no sempre es fa explícit: la mímesis narrativa (configuració d’un argument) seria una retenció-protenció portada a escala biogràfica.

l’experiència del temps

[Model provisional]

[Què és la vida conscient? Aquesta il·lustració vol mostrar quan no només vivim el món sinó que ens adonem que l’estem vivint. Tot i que podem suposar que un estat mental es correspon amb un determinat estat de la xarxa neuronal, és un nou tipus de fet. Tenim les coses que podem veure, fotografiar, pesar i mesurar. I tenim les experiències.
Hi ha algú que mira, escolta i olora aquest món. Algú que té emocions, records, imagina, i que té la voluntat d’anar cap a algun lloc. Que pot sentir la manxa de la respiració i el batec del cor, el dolor, els colors, els sons, els sabors. Si altres museus comencen aplegant el material resultant d’explorar a diferents llocs del món, aquí el material és en nosaltres mateixos, la introspecció.]

  • PRESENT. Atent exterior: els sentits externs. estar en l’espai i el temps (observant, caminant, executant una tasca)  /  comunicant amb altres humans. Atent interior: estat del cos, emocions.
  • PASSAT. reconstrucció d’episodis
  • Pensar i somniar, la DMN, plans futur, pensant solucionant problemes, narració autobiogràfica. mind wandering: pilot automàtic exterior / escenes imaginàries + records + futurs possibles

[A partir de l’experiència subjectiva visc om un subjecte en un món objectiu]

[esse est percipi

a partir del que visc -nen- em vaig coneixent com

  • un cos en l’espai (casa, barri, terres, món, univers)
  • dins d’una societat (pares, germans,altra gent) amb una història

a partir d’aquí:

estudio el meu cos i els que són com el meu, i el cervell

la conducta dels altres

a banda, el que em trobo: la terra i la vida, la història, la cultura, la ciència

 

La complexitat de l’experiència, superposició

En l’estudi de l’experiència humana trobem, d’una banda, la tradició filosòfica, des de l’esse est percipi de Berkeley a la fenomenologia de Husserl, i de l’altra el debat de consciencia i qualia amb el “What is like” de Nagel dins del debat de la filosofia de la ment. En els dos cassos es presta molt poca atenció a la complexitat de l’experiència humana, ja sia limitant-nos a abstraccions com noesi/noema, o a qualitats elementals com la percepció del color vermell.
En realitat la mateixa psicologia ja indica que mai no percebem qualitats simples sinó percepcions complexes. Però a més, al mateix temps que les percepcions que provenen dels sentits externs, tenim la percepció del propi cos, si estem excitats o fatigats, tenim una experiència emocional (indiferència, tristesa, alegria), la percepció (el what is like) depèn de l’experiència del subjecte i no només de la qualitat simple (el mateix vermell no diu el mateix a algú normal que a un pintor amb una mirada entrenada, el mateix passaria amb el vi), la mateixa dada perceptiva, per exemple una paella en una terrassa amb vistes al mar, es viu de diferent manera segon el moment biogràfic del subjecte, segons si acaba de ser acomiadat de la feina o si està pendent d’uan entrevista per a un lloc de treball millor.
Potser es podria assenyalar que l’experiència humana és semblant a l’experiència musical on se superposen multitud de freqüències i timbres de diferents instruments, i alhora, i on depèn del context de l’evolució melòdica i la progressió harmònica. No es pot reduir a una freqüència de 440 Hz, per exemple.
No he sabut trobar a la literatura de filosofia o psicologia, una anàlisi de la complexitat de l’experiència, que reconegui que se superposen percepcions, emocions, el moment biogràfic, etc.

En la discussió dels Qualia, del “what is like”, es fa servir sovint l’exemple del color vermell, que és simple (a mostrar aquesta limitació vaig dedicar la tesina >>, però en realitat, l’experiència conté múltiples components, com un acord en una orquestra amb diferents instruments. Ho vivim tot barrejat, només per anàlisi descomponem a sensacions aïllades del sentits, com les freqüències d’un espectrograma [i fins i tot, en l’efecte d’un acord hi compta la història del fragment musical, cap on “camina” la melodia o la progressió harmònica.

M’atreviria a proposar els següents nivells que se superposen:

  • percepcions dels sentits externs, que podríem descomposar en paletes de colors, olors, gustos, sons, però que en realitat abastarien la meitat d’un diccionari ideològic amb tot el que podem veure, olorar, sentir, tastar. Objectes, altres humans (percepció social), textos.
  • sensacions del cos, dolor, cansament, adrenalina, gana
  • emocions, sempre hi ha un color emocional que acompanya tota experiència
  • significats, parla, dels altres o interior, És de segon ordre, primer hi ha un percepte auditiu o visual, que només passa a ser significat si tenim la capacitat del llenguatge.
  • records, reconstrucions del passat. Construccions de futurs o imaginaris
  • el context biogràfic (equivalent al moviment melòdic i harmònic en música). per exemple, una mateixa escena exterior, un mateix cansament muscular, pot ser una experiència totalment diferent si es tracta d’un atleta que creu que guanyarà una cursa, o si és algú que fuig d’un perill. Un mateix plat a un restaurant “no té el mateix sabor” per algú a qui acaben ded promoure a la feina o per a qui l’ha abandonat una parella,
    Ens cal un “what is like” de tot el que pot viure algú a totes le classes socials de totes les èpoques. WIL assassinar? parir? descobrir un teorema? caçar un mamut? Que et diagnostiquin un càncer? Que hagis aprovat un exman?

 

un cos en el món, l’escena visual

una vida en marxa, la història en el temps que passa en un lloc

cansament, tristesa,

ara i aquí: present voltant o dins, record, imaginat, futur

 

 

l’experiència d’estar en el món    ara i aquí

Percepcions, espai, temps

[Burke]

percepcions

Sentits i percepció [deixar aquí només les descripcions del que sentim la teoria a psicologia

Sensacions i percepció

a inscons com a input hi ha els sentits i els propioceptors de necessitats de gana, dolor que serien potser ja motivació, van a sentits o a emocions?

 

 

Experiència afectiva

Què sentim?

[ampliar secció sexe i orgasme]

  • Dolor
  • Desig i plaer, gana, set, repòs, sexe
  • Sensacions agradables satisfent desigs primaris:
  • Frustracions, sensacions desagradables: quedar-se amb gana, quedar-se massa tip

Emocions i sentiments

Emocions bàsiques, intenses i de curta durada

  • Sorpresa [vs normal i rutinari]
  • Por / Ira
  • Joia / Disgust / tristesa

Sentiments

  • Amor [i desig]. Afecte, tendresa. Atracció, Enamorament, desig sexual. [Noves necessitats].
  • Joia. Felicitat, pau d’esperit. Entusiasme. Satisfacció, plaer. Orgull. Optimisme, gratitud. Fascinació. Alleujament: després d’una etapa difícil en una excursió
  • Sorpresa, astorament
  • Ira , Irritabilitat. Exasperació, frustració. Fúria, ràbia, odi, ressentiment,. Venjança. Odi, Schadefreude. Enveja, gelosia.
  • Disgust: sabors i olors. Menyspreu. [el que no m’agrada]
  • Tristesa: Ànsia, el desig insatisfet. Confusió, dubte. Patiment, torment, el patiment normal, El Cansament, avorriment, decepcions de la vida. Depressió, desesperació. Mecanismes de fugida i evasió, mediació i drogues. Melancolia.  Mono no aware [expressió japonesa que reflecteix la melancolia per com n’és d’efímera la bellesa]. Pena per una pèrdua. Vergonya: remordiment, culpa, pena pel que he fet o m’ha passat (Jinka). Humiliació. Abandó, Solitud. Simpatia i compassió.
  • Por: Horror. Nerviosisme, preocupació, ansietat, estrès

 

Emocions i sentiments

[compartit amb psicologia]

Emocions i sentiments

 

Inventari [informes en primera persona], contenidor sensacions.

Agradable / disgust

exp cognitiva

 

 

llegir, pensar. eureka – confusió

experiència de la vida

les relacions

l’experiència de l’enamorament, el cansament, el desamor

el 80% de les lletres de cançons són d’amor o desamor

veure psicologia social

;Magritte, la tentative de l’impossible ens pintem la parella

 

 

 

Altres, arts

Altres: Exposició Dins del cap   > [elaborar geografia emocional com a estances dintre d’una casa]
l‘experiència d’estar en el món, l’experiència del present, el jo, l’experiència de la vida narrativa (el despertar), invariants i vida amfíbia, el son i els somnis. Experiència del temps: Tralfamadore. Ara  aquí. El debat sobre la consciència, el jo narratiu. l’experiència d’estar en el món.

Literatura: corrent de consciència, Woolf, Joyce

 

Films: lady in the lake 1947

1. **Lady in the Lake** (1947) – *Robert Montgomery* 🕵️ Film noir on tota la càmera és “els ulls” del detectiu Philip Marlowe. Innovador, però polèmic pel seu efecte estrany i per la falta de connexió emocional amb el protagonista.
2. **Dark Passage** (1947) – *Delmer Daves* 🔒 Humphrey Bogart interpreta un fugitiu; la primera part està rodada des del seu punt de vista. Quan es fa una cirurgia plàstica, finalment el veiem. (Aquest film va sortir el mateix any que *Lady in the Lake*!)
3. **Hardcore Henry** (2015) 🤖 Acció russa-estatunidenca rodada completament en **primera persona**, com un videojoc de tir. El protagonista mai parla; la càmera literalment és “els seus ulls”.
6. **Enter the Void** (2009) – *Gaspar Noé* 🌀 El punt de vista d’un jove que mor i “flota” fora del seu cos. Barreja primera persona física i espiritual. Estèticament molt radical.

enter the void 2009

hardcore henry 2015

Art com a experiència

La fenomenologia en filosofia, Husserl i Merleu-Ponty s’interessa per les estructures de l’experiència conscient [encara que no s’entengui gaire], com perbem el món, com construim la realitat, quina és la relació entre el subjecte i l’objecte [percepció psicologia]
Per Olafur Eliasson, l’obra d’art física (l’escultura, la llum), no és el producte final. El producte final és l’experiència que té lloc en l’espectador. Les seves obres se centren en que l’espectador s’adoni del seu procés perceptiu. Per exemple, fent visible el que és invisible, jugant amb la llum, la temperatura, el flux d’aire. “Your rainbow panorama” et fa caminar DINS del color. Emfatitza l’experiència del cos (“Leib”) com a la nostra manera d’estar en el món [Laia?]. Per exemple sentit la boira de “Fog Assembly”, o sentir-se desorientat en “Your blind passenger” (un corredor amb boira espessa), o caminar per un terra que vibra a “Room for one colour”. A “The weather project” (2003) que va fer a la Tate mostra un sol gegant semicircular amb llum groga monocromàtica que absorbeix els altres colors i fa que la gent es vegi en blanc i negre. Un gran mirall reflectia la gent que s’estava hors ajagut a terra mirant el conjunt. Els espectadors definien la vista cocnreta en un moment donat.–

MUSEU

generador de totes les experiències possibles

simulador what is like to be …: dada sensible i context: aigua pel normal o per qui ha estat ald esert, vi pel sommelier o per mi,

| PDF text