Què és la vida? | Complexitat, ordre, individuació | Els museus de ciències naturals
Què és la vida?
[Mirant el que tenim al voltant veiem les plantes que creixen, els animals que creixen i es mouen, reaccionant tots es reprodueixen. ] Aristòtil va classificar els éssers segons les seves capacitats, atribuint-los una ànima vegetativa, sensitiva i racional. (Ciències de la vida fins sXVI ). L’observació dels éssers vius planteja si es tracta de matèria amb ànima, o bé de mecanismes complicats (Pensar la vida). No podem concebre gaire bé ni l’origen de la vida ni una explicació de la seva diversitat. (Ciències de la vida segles XVII i XVIII )
Amb el microscopi i s’afirma la cèl·lula com a unitat de la vida (Ciències de la vida. sXIX) , l’evolució com a explicació de la diversitat d’espècies. Al s20 arribem al nivell molecular ( Ciències de la vida. sXX-sXXI) i a formular hipòtesis sobre l’origen de la vida.
[La vida doncs, són unes estructures extraordinàriament complexes, molècules, cèl·lules, teixits, òrgans, organismes, duent a terme processos de:
- Nutrició (agafar substàncies de l’ambient i transformar-les, obtenint components i energia i retornant els residus)
- Creixement i proliferació cel·lular
- Diferenciació (els gens s’expressen segons diferents estímuls externs)
- Senyalització (resposta a estímuls químics i físics, comunicació amb altres cèl·lules, per senyals químics com hormones, o neurotransmissors)
- Evolució. Modificacions del codi genètic
[Com a estructura i fenomen molt complex, a cada època hem l’hem entès com s’ha pogut, amb les metàfores que teníem disponibles. A l’antiguitat ho veiem com a matèria impulsada per un principi no visible, com un aire o alè, la metàfora del vent invisible movent matèria. Al segle 17 i 18, quan comencem a entendre algunes màquines, considerem la possibilitat que siguin una màquina, tot i que encara no sabem gaire de sistemes tèrmics. Al s19, que ja es coneix més química, ho veurem com un laboratori químic on es transformen substàncies, i es converteix energia en treball. Al s20, amb la química molecular i la informàtica, farem servir la metàfora de l’ordinador i el codi que programa.]
Complexitat, ordre, individuació
[Si bé l’estudi de la vida ens ha mostrat que la base de la vida no és diferent del món inorgànic, hi ha els mateixos àtoms, la seva complexitat sí que el diferencia. En lloc de parlar de món inanimat i món animat, podem parlar de sistemes uniformes i sistemes complexos. o ho formulava a Layered Ontology ignorant les observacions similars de Schrödinger a What is Life 50 anys abans. El món inanimat és bàsicament uniforme, ja es tracti de gasos, o de sòlids. El camí per entendre la vida ha estat passar de la idea general de “matèria animada” al coneixement detallat dels òrgans, teixits, cèl·lules i molècules. Segons el que arribem a entendre a cada època, passem pel model de mecanisme, similar a un rellotge, a la fàbrica química, al sistema d’informació codificat al DNA. J
Schrödinger parla de “cristall aperiòdic” i sobretot assenyala que els sistemes vius es caracteritzen per evitar el desordre, és a dir, la uniformitat, l’estat d’equilibri a la qual tendeixen tots els sistemes físics (2a llei de la termodinàmica).
[Hi pot haver un sistema que esquivi l’equilibri i la uniformitat si d’alguna manera està separat de la resta, alhora que s’hi comunica. L’individu biològic, per contraposició a un gas uniforme, és possible gràcies a la membrana, que estableix els límits i intercanvia energia i components amb l’exterior. En els estadis més primitius, la cèl·lula es troba en un entorn favorable, una “sopa orgànica”. En els estadis més evolucionats el sistema viu modifica l’entorn, cosa que també aplica a la vida humana en general (entorn habitable). existir com a individu suposa aïllar-se, separar-se, i alhora connectar-se i modificar-s mútuament.]
La complexitat de la vida té diferents nivells que són difícils d’entendre. Com es va originar per primer cop el cicle de processos que sintetitzen molècules complexes? Un cop en marxa s’entén el seu avantatge però la probabilitat que aparegui per atzar, és molt petita ( hipercicle a l’ Origen de la vida ). [una de les proves és la universalitat del codi genètic (la cèl·lula). Les cèl·lules vives tindrien de l’ordre de 109 parelles de bases al DNA i unes 10.000 proteïnes amb uns 2000 aminoàcids, 2 107 en total. (les peces de la vida).
Després, en els organismes multicel·lulars, ¿com es forma una comunitat organitzada de cèl·lules? Com es substitueixen ordenadament les que es degraden? Com es forma un nou ésser amb milers de milions de cèl·lules (de les 105 d’una mosca als 1012 d’animals superiors, Creixement i reproducció).
¿Com s’organitza un hàbitat on coexisteixen diferents espècies que interactuen i es reprodueixen? amb diferents processos? [en el cas de l’home, es podria parlar d’un ordre “narratiu”? un model del món compartit amb altres humans, una narració autobiogràfica?]
Autopoiesi
El 1972 Maturana i Varela van publicar “De máquinas y seres vivos”, després traduït com “Autopoiesis and cognition”
- El concepte d’Autopoiesi. Els autors defineixen els éssers vius com a sistemes autopoietics (del grec auto, si mateix, i poiesis, creació). Una cèl·lula, per exemple, és una xarxa de processos que produeix contínuament els mateixos components químics que la mantenen viva. La vida es defineix, doncs, per la capacitat d’un sistema físic d’autoproduir-se i mantenir els seus propis límits (com la membrana cel·lular) establint l’espai on aquesta xarxa pot operar com a unitat distingible de l’entorn. És a dir: la membrana no és una frontera donada des de fora que després conté processos interns; és ella mateixa un producte del mateix sistema de processos que delimita. Hi ha una circularitat essencial: la xarxa metabòlica produeix la membrana, i la membrana fa possible que la xarxa metabòlica continuï existint com a unitat (mantenint concentracions, protegint dels gradients dissolutius de l’entorn). Cap dels dos és previ a l’altre.
- Claredat Operacional i Clausura Organitzacional. Els sistemes vius són operacionalment tancats. Això significa que els estímuls del món exterior no especifiquen ni dicten què passa a l’interior de l’organisme. L’entorn només “pertorba” el sistema, i és el propi sistema el que reacciona i es reorganitza internament segons la seva pròpia estructura biològica per a no morir.
- L’Acoblament Estructural. Com que l’organisme i el medi interactuen constantment, es produeix un acoblament estructural. L’entorn pateix canvis provocats per l’ésser viu, i l’ésser viu pateix canvis anatòmics o fisiològics provocats per l’entorn. Si aquest acoblament mutu es trenca, l’organisme mor.
- Una nova definició de Cognició. En aquest model, la cognició deixa de ser el processament d’informació de l’exterior. Conèixer és la capacitat d’un ésser viu d’actuar de manera adequada en el seu entorn per a poder seguir existint. Per tant, una simple colònia de bacteris que es mou cap a un nutrient ja està duent a terme un acte cognitiu bàsic.
[En el context de les ciències cognitives i la psicologia conductista on es veia la ment com un sistema processa inputs de l’exterior,] Varela i Maturana rebutgen que el sistema autopoiètic estigui obert informacionalment a l’entorn en el sentit que l’entorn li “digui” què fer o li “insereixi” instruccions. Els canvis que l’entorn provoca en el sistema estan determinats per l’organització interna del sistema mateix (el que en diuen structure-determined systems): l’entorn només pot desencadenar (trigger) canvis, mai especificar-los o instruir-los. És per això que parlen d’acoblament estructural (structural coupling) i no d’intercanvi d’informació: el sistema i l’entorn evolucionen en una història de canvis recíprocament desencadenats, però cadascun canvia segons la seva pròpia lògica interna, no perquè l’altre li imposi res directament. No hi ha transmissió de contingut, només perturbació i resposta estructuralment determinada.
Això és el que desembocarà més tard en la tesi enactivista sobre el sense-making. El sistema no rep informació del món sinó que la construeix segons la seva pròpia organització en respondre a pertorbacions, aleshores el “món” tal com apareix per a l’organisme no és un món neutre prèviament donat, sinó un món ja configurat per la perspectiva normativa pròpia del sistema (el seu Umwelt, per fer servir el terme de von Uexküll, que Varela citava explícitament com a precedent). [és una mica un Kant posat al dia]
La noció d’aitopoiesi aplica a la bioquímica cel·lular, extendre-ho a un organisme implicaria una autopoiesi (processos, teixits, pell i orificis com a interfície) de segon ordre. [A explorar si es pot aplicar a la identitat humana com a narració que es va reconstruint el jo invariants]
[Interessant l’accent en la circularitat dels processos i la individuació, la definició d’un espai separat del món. Però no hi ha la idea, que trobarem després de co-determinació, que aplica a l’evolució i també a les nocions d’assimilació i adaptació de Piaget.]
Els museus de ciències naturals.
Tots els museus de ciències naturals van començar com una col·lecció d’insectes i vitrines amb animals dissecats. A mitjans del s19 totes les ciutats importants van fundar-ne. (Ciències de la vida sXIX). Com hauria de ser una museu que no sigui una acumulació de pedres i un seguit de vitrines? Què volem explicar? Un inventari de totes les espècies com Linneu? Preguntes sobre la vida? Com passem del que tenim al voltant a una visió ampliada? Coses a contemplar, la vida en aquest instant, organismes que es renoven, que neixen i que moren, els hàbitats, els avantpassats].
- El museu blau
Entrada: esquelet de balena, “Som natura”, mediateca i botiga, el terrat viu, espai nens, exposició temporal.
Altres museus de ciències naturals a Catalunya per ordre d’antiguetat: Geològic del seminari, Zoo, museu Darder, Marimurtra, Cosmocaixa, Alcover, Montsià, Volcans, Granollers, Arenys de Mar, Conca de Deià, Cercs, Papallones a Sort, Crusafont Sabadell, Ter Manlleu.
Gran esfera on es projecta la història de l’univers i la història geològica de la terra, mostrant els moviments dels continents. / Història ràpida de la ciència, de Copèrnic, Lyell, Darwin…
Biografia de la terra: meteorits. Arqueà 3.8 a 2.5, Proterozoic 2.5 a 542, Paleozoic inferior 542 a 416 Trilobites i peixos, Paleozoic superior 416 a 252, Mesozoic 252 a 65, Cenozoic 66 a 0. Presenten l’arbre de la vida i mostren quines branques han aparegut a cada període. Fòssils. / Evolució [molt breu, sense els arguments de Darwin].
Animals. La cèl·lula animal [no entren a estudiar teixits i sistemes d’òrgans, ni bioquímica. Classificació, botons, nomenclaura, Linneu encara vigent. El moviment: volar, desplaçar-se, sostenir-se amb un esquelet. Aliment: predadors, hervívors, carnívors, com evitar ser menjat. Diferències entre individus, cicles biològics. conducta. Els grans animals. El gabinet de curiositats.
Fongs. Plantes. La cèl·lula vegetal. Fulles, flors, herbaris, diversitat de fulles i llavors [no presenten una classificació general]. Algues. Microbis [hauria de sortir Haeckel?]. Biodiversitat a Catalunya.
Univers. la Terra i la seva estructura. Roques i minerals. Formes i cristal·lografia. cicle geològic, ígnees, metamòrfiques i sedimentàries. Geologia de Catalunya, Europa i nord-d’Àfrica. Mineria. - Cosmocaixa
- London Natural History Museum
- American Museum Natural History
- Naturhistorisches Museum Wien
- Kelvingrove Art Gallery and Museum. Concentrat però molt ben explicat, vista per hàbitats. Liverpool World Museum. Manchester Museum.
- Berlin, Museum für Naturkunde .