Vida Obra Emocions Intersubjectivitat Record, Imaginació i pensament Llenguatge Discussió
Vida
Neix a Rochefort-sur-Mer. El seu pare mor quan tenia 5 anys. Estudia filosofia a l’École Normale Supérieure on coneixerà Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Simone Weil, Jean Hyppolite, and Jean Wahl. Es llicencia amb una tesi sobre Plotí dirida per Émile Bréhier. Havent estat educat en la fe catòlica fa amistat amb Gabriel Marcel. Però el 1937 deixa l’església perquè no és compatible amb les seves conviccions socialistes.
Dóna classe a un institut a Beauvais (1931–33), després a Chartres i el 1935 serà tutor a l’École Normale Supérieure. Assisteix als seminaris d’Alexandre Kojève sobre Hegel i els d’Aron Gurwitsch sobre psicologia Gestalt. El 1939 estudia manuscrits de Husserl a Lovaina. Esclata la guerra. Es casa amb Suzanne Jolibois, una psicoanalista lacaniana. Funda un grup de resistència clandestí. Dona classe al Lycée Carnot i Lycée Condorcet (1944–1945).
El 1945 es doctora basant-se en dos llibres La structure du comportement (1942) i Phénoménologie de la Perception (1945). Tenia coneixements de psicologia, neurologia i psiquiatria. Donarà classe a la universitat de Lyon fins el 1948 i a l’École Normale Supérieure fins al 1948, on farà de tutor de Michel Foucaul. Va ser editor de la revista d’esquerres Les Temps modernes des de la seva fundació el 1945 fins el 1952. si inicialment era comprensiu amb l’autoritarisme soviètic el 1955 se’n distancia i així acaba la seva col·laboració amb la revista i l’amistat amb Sartre.
Mor d’un atac de cor el 1961.
Obra
El cos humà no és un objecte separat de la ment, sinó el mitjà essencial a través del qual percebem, entenem i existim en el món. Com a figura clau de la fenomenologia existencialista francesa, va rebutjar tant el racionalisme cartesià com el dualisme, situant la percepció com el fonament de tota l’experiència humana.
1942. La structure du comportement
Critica el conductisme mecànic i el reduccionisme científic de l’època. Proposa que el comportament humà no es pot entendre com una simple resposta a estímuls externs. En lloc d’això, l’explica com una estructura integrada on l’organisme i el seu entorn es configuren mútuament de manera dinàmica. [Important la noció d’interacció mútua].
1945. Phénoménologie de la perception
Introdueix el concepte de “cos propi” (corps propre) o cos viscut: el cos no és una màquina que posseïm, sinó la nostra pròpia obertura al món. També hi desenvolupa la intencionalitat motriu, defensant que el cos comprèn el seu espai i l’entorn de forma pre-reflexiva gràcies a l’hàbit, molt abans que intervingui el pensament intel·lectual o abstracte. La percepció no és una interpretació intel·lectual de dades sensorials, sinó la nostra manera primordial d’estar al món. El cos viscut és el centre de l’experiència; no només tenim un cos, sinó que som un cos.
1948. Sens et non-sens
Un recull d’assaigs on el filòsof aplica la seva fenomenologia a àmbits com l’art, la literatura i la política. Inclou el cèlebre text “El dubte de Cézanne”, on utilitza la pintura de Paul Cézanne per exemplificar com l’art intenta capturar l’experiència pura i bruta de la percepció visual abans que sigui conceptualitzada per la ciència.
1955. Les Aventures de la dialectique
Reflexió sobre la filosofia de la història i la política. S’hi distancia de la idea de dialèctica com a procés històric predeterminat i de la posició política de Sartre, per defensar una via més oberta i menys dogmàtica
1964 L’Œil et l’Esprit
Investiga la visió i la pintura per explorar la relació entre el cos, la percepció i l’ésser. Usa la pintura de Cézanne com a exemple de com l’art revela la “profunditat” i la “carn” del món que la ciència no pot copsar.
1964. Le Visible et l’invisible
Publicada inacabada després de la seva mort repentina, aquesta obra representa l’evolució del seu pensament cap a una ontologia més profunda. Introdueix el concepte de “la carn” (la chair), descrita com el teixit comú que uneix el subjecte que percep i el món percebut. El cos és descrit com a “vident-visible” i “tocant-tocat”, fet que demostra que som part de la mateixa matèria que estem explorant.
Emocions
A la “Fenomenologia de la percepció” dirà que som un, fa una revolució: no som consciència pura, sinó cos viscut (“corps vécu”). Per a ell, l’emoció no és primerament un acte mental, sinó una reestructuració de la nostra relació corporal amb el món. L’emoció és un fenomen global que s’encarna en la nostra manera de moure’ns i d’orientar-nos al món. No ens enfadem primer i després reacciona el cos; l’enuig és ja la postura corporal: les mans que s’agiten, la veu que s’eleva, la tensió muscular.
En aquest sentit coincideix amb la teoria de les emocions de James-Lange. Mentre que James utilitza un enfocament científic causal (“estic trist perquè ploro”), Merleau-Ponty eleva aquesta idea a una dimensió existencial: el cos no és una màquina que reacciona, sinó el lloc mateix on l’emoció cobra sentit. L’emoció no és un pensament abstracte guardat a la ment; és una modalitat de la nostra existència física i de com ens obrim al món. Estímul, cos i emoció passen alhora en un sol acte viscut.
L’objecte de la por no és “el perill” com a idea, sinó el món que es torna amenaçador, que es contreu, que m’envaeix. El noema és l'”estructura del camp perceptual” transformada per l’emoció.
L’emoció és una variació de la nostra relació amb el món, és la “manera d’existir”. Quan estem tristos, el temps s’alenteix, l’espai es fa més pesant, els altres ens semblen llunyans. L’emoció no està “dins” de la ment ni “fora” en l’objecte, sinó que és la pròpia atmosfera del món viscut.
[Una emoció difusa sense un objecte evident semblaria contradir la tesi bàsica de le fenomenologia que sempre és intencional. Per a Merleau-Ponty, l’objecte de l’emoció seria el món sencer, però viscut des d’una perspectiva corporal. Una ansietat sense causa no és un error de la ment; és que el meu cos ha percebut una modificació en l’entorn (un canvi de llum, un soroll, una tensió social, [una representació de mi, el meu cos en un estat alternatiu]) que jo encara no he racionalitzat, però que ja està transformant la meva postura i el meu horitzó perceptiu.
Husserl situa l’emoció en una consciència transcendental, amb un acte de noesi (sentir tristesa, sentir alegria) orientat a un objecte. Scheler creu en uns valors objectius als quals accedeix el subjecte (la meva tristesa no és irracional, està captant una pèrdua real de valor en el meu entorn, encara que no sàpiga dir-la” . MP troba les emocions com a manera de viure dins el món, [sempre tenyit d’un “color” emocional que té a veure en la disposició del cos].
Intersubjectivitat
[Si som un “cos-en-el-món”, com identifico en aquest món altres cossos com jo? Com supero el solipsisme?]
Per a Merleau-Ponty, la trobada amb l’altre no és un enigma intel·lectual ni un sil·logisme lògic, sinó una evidència perceptiva i carnal. Ell resol el problema clàssic de l’altre (el solipsisme) a través de la noció d’aparellament o acoblament corporal (accouplement).
No arribo a la conclusió que l’altre és un ésser humà perquè “penso” o analitzo els seus moviments de manera abstracta. Hi arribo perquè el meu cos reconeix de forma immediata en l’altre cos les mateixes intencions, capacitats i possibilitats que ell mateix posseeix.
Així és com Merleau-Ponty explica com el nostre “cos-en-el-món” troba un altre “cos propi”:
- El ressò de les conductes. Reconeixement immediat. La percepció d’un altre cos no és la percepció d’un objecte físic qualsevol (com una taula o una roca). El meu cos reconeix una conducta. Si veig una mà estranya que s’allarga cap a una poma, no veig un objecte mecànic movent-se en l’espai. El meu propi esquema corporal, que sap què és tenir gana i agafar una poma, “tradueix” a l’instant aquell moviment. Hi ha un mirall corporal directe: els gestos de l’altre ressonen en les meves pròpies possibilitats motrius. El seu cos és un “altre jo” perquè fa coses que el meu cos entén des de dins. [tal com confirmarà més endavant les neurones mirall]
- El concepte d’Intercorporalitat (Intercorporéité)
Abans que hi hagi “intersubjectivitat” (trobada entre dues ments o consciències), hi ha intercorporalitat (trobada entre dues carns). No som ments tancades en torres d’ivori que intenten endevinar què pensa l’altre. Estem llançats al mateix món sensible. Quan miro les mans de l’altre, o quan sento la seva veu, es produeix una mena de “sinergia”. El meu cos i el seu cos participen d’un mateix teixit. Compartim el que ell anomena “La Carn del Món”. - L’exemple de l’encaixada de mans i el tacte
Si toco la meva mà esquerra amb la mà dreta, jo sóc alhora el que toca (subjecte) i el que és tocat (objecte). Experimento la reversibilitat del meu propi cos. Quan faig una encaixada de mans amb un altre, passa una cosa molt similar. En aquell contacte físic, la línia divisòria entre el “jo” i l'”altre” es difumina. Sento la seva mà com a objecte, però alhora sé que aquella mà em sent a mi. Hi ha una co-presència, un espai comú on dues experiències corporals es trenquen i es barregen. - La confirmació a través del llenguatge i l’esguard. Aquesta trobada corporal es culmina en el diàleg i la mirada:
Quan l’altre em mira, jo deixo de ser el centre absolut del món. Comprenc que ell em veu des d’un angle on jo no em puc veure (per exemple, veu la meva esquena). L’altre no destrueix el meu món, sinó que el completa i el descentra de manera saludable.
En una conversa autèntica, Merleau-Ponty diu que els pensaments de l’altre s’insereixen directament en el meu cos a través de la seva veu. No estic traduint els seus conceptes; estic habitant el seu gest expressiu. Es crea un “món comú” (intermonde) on ja no sé ben bé què neix de mi i què neix de l’altre.
Record, imaginació i futur, solució de problemes
El corps propre és la base de tota la nostra vida mental, incloent-hi els processos abstractes com la memòria, la imaginació i el pensament conceptual. El cos posseeix un coneixement implícit, una mena de “logos del món perceptiu”, sense el qual funcions com recordar o imaginar serien impossibles.
El Record: La memòria no és un arxiu digital de fotografies mentals emmagatzemades al cervell. Recordar és, fonamentalment, una actitud corporal. El nostre cos conserva l’aprenentatge de com moure’s i interactuar. Un pianista no recorda la partitura de forma intel·lectual; són els seus dits els que “recorden” el camí sobre les tecles. L’hàbit com a memòria: L’hàbit és la sedimentació de les nostres experiències passades en l’estructura del nostre cos. El passat no es “pensa”, es reté en els nostres músculs i postures, actuant com el terra ferm sobre el qual ens movem avui. [Això és el queda consolidat al cerebel. Però el record episòdic és quelcom diferent, és reconstruir com estaria el meu cos en una altra situació]
La Imaginació i el futur: L’esquema corporal i el “virtual”
Es podria pensar que imaginar futurs possibles o realitats alternatives és desprendre’s del cos, però la imaginació depèn directament de la nostra capacitat de moure’ns. El nostre cos no només està on es troba físicament (el lloc actual), sinó que sempre està obert a un “camp de possibles”. Quan veus una cadira, el teu cos calcula automàticament la línia de moviment per seure-hi, encara que no ho facis. Imaginar el futur és una projecció d’aquest “poder de moure’s” (Mouvement) cap a l’espai virtual. Si estiguéssim tancats en un cos purament mecànic (com una màquina), no tindríem la noció d’espai buit o de possibilitat; és la llibertat motriu del cos la que obre el món de la hipòtesi i de la ficció.
La Solució de Problemes: El pensament com a “manipulació mental”
Fins i tot la resolució d’un problema matemàtic o abstracte està lligada a la nostra experiència carnal. Les relacions abstractes (com “més alt que”, “a l’esquerra de”, “causa i efecte”) s’aprenen i s’estructuren primer a través de l’orientació del cos en l’espai físico-visual. Quan pensem per resoldre un problema, utilitzem l’esquema corporal per “moure” conceptes de la mateixa manera que manipulation objectes físics amb les mans. El pensament abstracte és una versió “sublimada” o refinada de la nostra acció física directa en el món. [Lakoff i Johnson]
Merleau-Ponty utilitza molt el cas de les persones que han patit una amputació però continuen sentint el membre perdut. El pacient sent dolor o intenta agafar un got amb un braç que ja no hi és. Això demostra que el cos manté el seu mapa de relacions amb el passat (record) i amb el que és possible fer (imaginació de futur) independentment de la realitat anatòmica pura. El cos humà viu en el teixit del temps i de la possibilitat.
=’llenguatge’>El llenguatge, el cos cultural
[Crec que no tenim records dels primers mesos de vida i això es relaciona amb el fet que encara no hem adquirit la capacitat de codificar les experiències en llenguatge narratiu. És a dir, “vivim” com a cos però també “vivim” com a narrador/oient. Com dóna raó Merleau-Ponty d’aquesta dimensió “d’ésser dins una esfera de significats” (que potser podríem connectar amb Heidegger i Cassirer) que sembla complementar la dimensió de “corps propre”?]
La teva intuïció sobre l’amnèsia infantil i la transició cap a una vida narrativa és un punt de partida brillant. Connecta directament amb el nucli de l’obra tardana de Merleau-Ponty, especialment quan explora el que ell anomena el “gest lingüístic” i el pas del cos físic al “cos cultural”. Per a Merleau-Ponty, el llenguatge no és un vestit artificial que ens posem per sobre del cos, sinó que és la continuació natural de la nostra motricitat. No hi ha una separació entre el “cos que viu” i el “narrador que parla”: el llenguatge és una encarnació de segon ordre. Així és com Merleau-Ponty dona raó d’aquesta “esfera de significats” i com es connecta amb els autors que esmentes:
La paraula com a “gest de la veu”
Abans de ser lògica o gramàtica, la paraula és acció. Merleau-Ponty afirma que parlar és un gest de base corporal, exactament igual que assenyalar amb el dit. Durant els primers mesos de vida, el nadó té una existència purament perceptiva i motriu; el seu cos aprèn a sintonitzar amb el món. Quan apareix el llenguatge, el nen no aprèn a traduir “idees mentals” en sons. El que fa és estendre els seus gestos físics cap a l’espai sonor. Pronunciar una paraula és adoptar una postura corporal cap a un objecte o una situació. Per tant, el significat de la paraula no està a la ment, sinó a la mateixa sonoritat encarnada.
El pas del “Cos Propi” al “Cos Cultural”
L’ésser humà habita dos tipus de mons que estan superposats. El món natural on el corps propre es relaciona amb objectes físics (la gravetat, el menjar, la llum). Aquest és el món dels primers mesos de vida. El món cultural (o esfera de significats). Quan el nen aprèn a parlar, el seu cos adquireix nous “hàbits”, però aquest cop són hàbits lingüístics. Les paraules esdevenen noves eines del cos, com si fossin extensions dels nostres sentits. Adquirir el llenguatge és, literalment, obrir un nou sentit corporal que ens permet “tocar” i “manipular” el passat, el futur i els conceptes. Per això no recordem els primers mesos: no és que no hi hagués experiència, és que el nostre “esquema corporal” d’aleshores no tenia les eines (les paraules com a òrgans de retenció temporal) per fixar el passat en una línia del temps narrativa.
Connexió amb Heidegger i Cassirer: El teixit del sentit
La teva referència a aquests autors és totalment encertada per entendre on se situa Merleau-Ponty. Amb Martin Heidegger (El llenguatge és la casa de l’Ésser), MP coincideix en el fet que nosaltres ja naixem dins d’un món lingüístic que ens precedeix. No inventem el significat, sinó que hi som llançats. Però, a diferència de Heidegger (que de vegades sembla molt abstracte o abstractor del cos), MP insisteix que aquesta “casa de l’ésser” és una casa feta de carn. Entrem a la dimensió de l’Ésser a través del ritme de la veu de la mare, de la imitació dels seus llavis i de la respiració. Cassirer veu el mite, l’art i el llenguatge com a “formes simbòliques” que configuren la realitat. MP abraça aquesta idea de l’esfera simbòlica, però recorda que cada símbol té una arrel biològica i perceptiva. El símbol no neix d’una ment pura, sinó de la necessitat del cos d’expressar el seu excés de sentit.
“Logos del món sensible”
En la seva darrera etapa, Merleau-Ponty va encunyar el concepte de “La Carn del Món” (La chair du monde). Amb això volia dir que nosaltres (cos parlant) i el món (esfera de significats) estem fets del mateix teixit interactiu. Quan parlem, no som un subjecte tancat descrivint un objecte separat. Som el propi món que es pensa i es narra a si mateix a través del nostre cos. El narrador i l’oient no són una ment abstracta, sinó la mateixa sensibilitat corporal que ha après a cantar i a estructurar el temps.
George Lakoff i Mark Johnson a “Metaphors We Live By” reconeixen explícitament que el filòsof que millor va anticipar les seves troballes científiques va ser Maurice Merleau-Ponty.
El que Lakoff i Johnson anomenen “esquemes d’imatges” (image schemas) —estructures mentals abstractes com dins/fora, a dalt/a baix, origen-trajectòria-destí o contenidor— és exactament la traducció empírica de l'”esquema corporal” de Merleau-Ponty.
MP defensava que no podem entendre l’espai de forma geomètrica pura (com un buit abstracte). L’espai s’entén perquè el nostre cos té una esquerra, una dreta, un davant i un darrere. L’orientació del món depèn de la nostra bipedestació i moviment. Lakoff i Johnson ho demostren a través del llenguatge humà. Per què diem que algú “està passant per un mal moment” (moviment en l’espai), que “està enfonsat” (a baix) o que “té el cap ple d’idees” (el cap com a contenidor)? Perquè utilitzem l’experiència física del nostre cos (desplaçar-nos, caure, omplir-nos el ventre) per poder estructurar conceptes que no es poden tocar, com el temps, la tristesa o la ment.
L’esquema de CONTENIDOR (Dins/Fora): El nostre primer contenidor és el nostre propi cos (el menjar entra, el text surt de la boca). A partir d’aquí, creem metàfores lingüístiques abstractes: “Estic en una relació”, “Surt de la teva zona de confort”, o “Això no m’entra al cap”.
L’esquema de VERTICALITAT (A dalt/A baix): Fisiòlogicament, estar dret és sinònim de vida, salut i energia, mentre que caure o estar estirat es relaciona amb la malaltia, la tristesa o la mort. D’aquí neixen metàfores universals com: “El canvi de rumb va fer pujar les accions”, “Avui estic molt avall”, o “Això és de pessima qualitat” (baixa).
L’esquema de FORÇA/RESISTÈNCIA: Caminar i xocar contra una paret o empènyer un objecte és una experiència física bàsica. En el llenguatge abstracte ho apliquem a les relacions socials o intel·lectuals: “Em va impulsar a fer-ho”, “He trobat molta resistència al meu projecte”, o “La veritat va vèncer les mentides”.
[la interfície d’usuari dels ordinadors, amb arxius com papers i carpetes, i finestres que es tanquen i s’obren desenvolupada als anys 70 per Alan Kay, Douglas Engelbart i altres a Xerox PARC, recull aquesta idea.
Avui es parla de embodied cognition. Donald Norman indicava el 1988 a “The Design of Everyday Things” la idea “affordance”, inspirada inicialment en la psicologia ecològica de James J. Gibson [el que l’entorn ens permet fer]. Una nansa “convida” a estirar. Un botó “convida” a prémer. Avui amb els mòbils la interacció encara és més més física, llisquem, girem, mantenim premut.
Tal com deia MP, no percebem primer un món objectiu per després actuar-hi; el món se’ns dona ja carregat de possibilitats d’acció; una bona interfície revela, sense manual, quines accions cal fer amb botons i enllaços. MP feia servir l’exemple del bastó d’un cec com a extensió de l’esquema corporal (schéma corporel), avui ens parlaria del ratolí i el teclat.
Discussió
MP (1945) i Ryle (1949), fenomenologia, filosofia analítica i ciències cognitives
Mentre Ryle (des de la filosofia analítica) utilitza el llenguatge per ridiculitzar el mite del “fantasma a la màquina” i l’homuncle, Merleau-Ponty (des de la fenomenologia) utilitza l’anàlisi de l’experiència viscuda per demostrar que la ment no habita el cos, sinó que la ment és el cos en acció.
[MP profunditza més en assenyalar que l’experiència, l’estat mental, emergeix d’un cos en funcionament. Ment i cos estan indissolublement units. El pensament abstracte és una extensió refinada de les nostres capacitats motores i sensorials bàsiques. R dirà que els termes mentals descriuen disposicions per al comportament, no fets en un món tancat i secret [podria ser un codnuctisme metodològic, podria existir aquest món interior i limitar-nos a descriure el que observem].
Convergeixen a resultats similars partint de llcos diferents. MP comença des de l’experiència en primera persona, la consciència viscuda des de dins i descriu descriu detalladament com percebem el món a través dels sentits abans que el llenguatge o la ciència hi afegeixin etiquetes. S’ajuda, a més, de casos de la psicologia i la neurologia de l’època (com el membre fantasma [persones a qui s’ha ampiutat un membre, el segueixen sentint]). R partes del llenguatge que fem servir per descriure la conducta i identifica un error categorial. Observa les accions de les persones i com les descrivim públicament. [tiondria més a veure amb la psicologia social que no pas amb l’antropologia]
[Curiosament, el plantejament més subjectiu de la fenomenologia haurà estat més fecund de cara a les ciències cognitives que no pas el funcionalisme de la filosofia analítica. El primer gosava entrar dins l’experiència, el segon es limitava al més “fàcil” l’anàlisi dels enunciats. La resposta de Dennet al tema de la consciència també té aquesta limitació]
Aquesta inversió de papers es deu principalment a un canvi de paradigma científic: el pas dels models computacionals clàssics cap a les teories de la ment corporitzada i situada (Embodied and Enactive Cognition).
Mentre que la filosofia analítica va derivar durant dècades en el funcionalisme (la idea que la ment és un programari i el cervell un maquinari ordinari), Merleau-Ponty va oferir conceptes que encaixen millor amb la neurobiologia moderna:
- L’enactivisme: Francisco Varela va reconèixer explícitament Merleau-Ponty com la seva gran influència en l’obra The Embodied Mind (1991). Proposa que el coneixement no és una representació abstracta del món, sinó una acció integrada del cos en el seu entorn, exactament com deia la Phénoménologie de la perception.
- Neurones mirall i l’empatia corporal: El descobriment de les neurones mirall per Giacomo Rizzolatti va demostrar que veure una acció activa en el nostre cervell les mateixes àrees motores que si la fessim nosaltres. Això valida la tesi de Merleau-Ponty sobre el text pòstum Le Visible et l’invisible: percebem els altres a través d’una “intercorporalitat”, una ressonància directa de cos a cos, no mitjançant teories lògiques mentals.
- Plasticitat cerebral i l’esquema corporal: La neurobiologia actual demostra que el cervell reconfigura constantment la seva estructura segons l’ús del cos (per exemple, integrant una pròtesi o una eina com si fos part de l’organisme). Això és exactament el que Merleau-Ponty descrivia quan explicava com el bastó d’un cec deixa de ser un objecte extern i es converteix en una extensió del seu “esquema corporal”.
El mètode de Ryle i els seus successors analítics va mostrar límits clars per a la ciència de la ment:
L’oblit de l’experiència (El “Problema Difícil”): En centrar-se només en el llenguatge i les conductes observables, la tradició analítica va ignorar durant molt de temps els qualia (com se sent experimentar un dolor, veure el color vermell). Quan la neurobiologia va voler estudiar la consciència, es va trobar que necessitava models per descriure l’experiència interna, i Ryle s’havia desprès d’ella per por a caure en el dualisme.
El reductivisme: Molta de la filosofia de la ment analítica posterior va derivar en un materialisme eliminatiu (la ment és només el cervell físic). En canvi, els neurocientífics actuals veuen que necessiten una visió sistèmica: el cervell no funciona sol, està connectat a un sistema nerviós, a uns músculs i a un entorn.
La Phénoménologie de la perception de 1945 encaixa de manera sorprenent amb els descobriments moderns sobre la Default Mode Network (DMN), o Xarxa Neuronal per Defecte. la ment mai no està en blanc ni en repòs absolut; està sostinguda per un teixit d’activitat prereflexiva i corporal constant. Quan una persona no està concentrada en una tasca externa (com resoldre un problema matemàtic), el cervell no s’apaga, sinó que activa aquesta xarxa bàsica. El vertader “estat per defecte” és prereflexiu. Aquesta activitat basal manté el flux del pensament espontani, la integració de records i el sentit de continuïtat del jo. Segons MP hi ha una foi perceptive, un “fons” de l’experiència. Abans que jo decideixi pensar conscientment en alguna cosa, el meu cos manté una relació de familiaritat silenciosa i prereflexiva amb el món. La DMN és el correlat biològic d’aquest soroll de fons existencial. La DMN manté unit el nostre relat autobiogràfic i la nostra perspectiva espacial de l’entorn; MP havia indicat que tenim un saber implícit d’on estan els nostres membres i quina és la nostra posició en el món sense necessitat de mirar-nos ni pensar-ho lògicament.
Biblioteca: MERLEAU-PONTY, MAURICE
Ara i aquí, Sis contemplacions: 4. El meu cos en constant reconstrucció, Contemplació del cos