Teories Discussió: Existència i irreductibilitat de l’experiència subjectiva Emergència del mental i causalitat dalt-baix
Teories
La Crítica Conductista: Gilbert Ryle (1949)
“The Concept of Mind”, va inicia la filosofia de la ment moderna. Ryle publica just després de la Segona Guerra Mundial, en un moment en què la filosofia analítica anglesa dominava amb el positivisme lògic. Va atacar el que anomenava “el fantasma a la màquina”, la teoria cartesiana que la ment és una substància immaterial separada del cos. Aquesta visió comet un “error de categoria”. És com si un visitant, després de veure els edificis d’una universitat, preguntés on és la universitat: es confon la col·lecció d’elements amb el concepte que els organitza. De la mateixa manera, el dualisme tracta la “ment” com una cosa separada, quan en realitat els termes mentals (creure, pensar, desitjar) no descriuen esdeveniments interns ocults, sinó disposicions a comportar-se d’una determinada manera. Per a Ryle, comprendre la ment no és investigar una entitat interna, sinó analitzar la lògica del llenguatge que usem per descriure la conducta. [una màquina que observés humans, podria dubtar d’assignar una ment rere la conducta que observa. Però Ryle ignora la seva pròpia experiència en primera persona]
La Teoria de l’Estat Central (Central-State Materialism), 1950-1960
Els crítics van assenyalar que Ryle no explicava prou bé la nostra experiència interna, i que negar l’existència d’esdeveniments mentals interns era poc intuïtiu. Així, durant les dècades de 1950 i 1960, J.J.C. Smart (“Sensations and Brain Processes”, 1959) i David Armstrong (“A Materialist Theory of the Mind”, 1968)) van proposar la teoria de l’estat central segons la qual els estats mentals són idèntics a estats físics del sistema nerviós central. No és una veritat lògica o lingüística, sinó una identificació empírica i científica: el que anomenem “estar contents” és, de fet, un estat neurofisiològic concret del cervell. Per a Armstrong, la ment és un “mecanisme d’auto-exploració” del sistema nerviós, una mena de principi intern que, causat per estímuls, provoca una conducta. Així, la consciència es redueix a un procés físic. Coincideix amb l’auge de la neurociència i la cibernètica. És el primer intent seriós de fer “ciència” amb la ment, identificant-la amb el cervell. [i encara no teníem els resultats de la neurociència moderna. Es donen les dues coses alhora, experiència i neurones].
El Funcionalisme (1960-1970)
Hilary Putnam (“Minds and Machines”, 1960, “The Nature of Mental States” 1967), però, va veure un problema en la teoria de l’estat central: el mateix estat mental (com el dolor) pot ser causat per estats físics molt diferents en diferents espècies (humans, pops, o fins i tot éssers hipotètics). Per això, va proposar el funcionalisme, que es va convertir en la teoria dominant durant els anys següents. Un estat mental es defineix no per la seva composició física (el “maquinari” cerebral), sinó per la seva funció causal o el seu “paper funcional”: la relació que té amb els estímuls que el provoquen, altres estats mentals i la conducta que produeix. L’analogia clau és la d’un programa informàtic (“programari”): el mateix estat funcional (per exemple, “sumar dues xifres”) pot executar-se en diferents màquines amb maquinari completament diferent. Per tant, la ment pot ser estudiada com un programari del cervell. També Jerry Fodor (Psychological Explanation , 1968). Sorgeix amb la metàfora de l’ordinador i la intel·ligència artificial. Putnam publica les seves idees just quan la informàtica comença a desenvolupar-se. Va ser el paradigma dominant fins als anys 80.[i quines limitacions té aquest estudi, en ignorar l’experiència subjectiva?]
Podem intentar mapejar els estats mentals de Puitnam i Fodor en la fenomenologia de Brentano i Husserl, recordant però que que els set tipus funcionalistes (percepció, dolor/plaer, creença, desig, intenció, emoció, memòria) estan al mateix nivell, cada estat és un node dins una xarxa causal d’inputs, outputs i altres estats, sense cap jerarquia de fonamentació entre ells —creença i desig són, funcionalment, del mateix “nivell”. En canvi, per Bretano i Husserl, els actes de noesi se superposen, hi ha una relació de fonamentació (Fundierung) entre les classes. Per a Brentano, tot judici i tot moviment de l’ànim (amor, odi, desig) pressuposa una representació (Vorstellung) —no pots jutjar ni desitjar res sense que abans “se’t presenti” quelcom. Husserl manté aquesta estructura i l’afina: els actes doxicoposicionals (creure, afirmar, negar) i els actes valoratius/pràctics (desitjar, rebutjar, estimar) són sempre actes fundats sobre una presentació o representació prèvia.
- Percepció. Vorstellung (representació) en la seva forma no modificada. Wahrnehmung com a presentació originària (Gegenwärtigung), donació “en persona” (leibhaftig)
- Memòria. Vorstellung modificada temporalment (representació d’allò passat). Wiedererinnerung — un tipus de Vergegenwärtigung (re-presentació), juntament amb l’anticipació i la fantasia que ja esmentes.
- Creença. Urteil — l’afirmació/negació judicativa. Posicionament dòxic (Setzung): creure, afirmar, negar, amb les modalitats de certesa, presumpció i dubte.
- Desig. Gemütsbewegung — Begehren. Acte de posicionament en l’esfera pràctica: desitjar, rebutjar.
- Intenció. Sense categoria pròpia — subsumida dins el Wollen dels Gemütsbewegungen. Wollen, fundat sobre un acte valoratiu previ.
- Emoció. Gemütsbewegung — amor/odi i les seves espècies (alegria, tristesa, esperança, por). Actes de sentiment (Gefühlsakte) / valoració (Wertungen): estimar, odiar, valorar.
- Dolor/plaer. Forma primitiva dins els Gemütsbewegungen (Lust/Unlust), el grau més bàsic d’amor/odi. Capa hilètica-sensorial amb tonalitat afectiva — al límit entre la matèria sensible (hyle) i la noesi.
L’Eliminativisme
Defensat per Paul Churchland, (“Eliminative Materialism and the Propositional Attitudes” 1981) i Patricia Churchland, (Neurophilosophy, 1986) sosté que la nostra “psicologia popular” (el llenguatge de creences, desitjos, etc.) és una teoria falsa que serà substituïda per una neurociència madura. No es tracta de reduir els estats mentals a estats cerebrals, sinó d’eliminar-los del nostre vocabulari científic. Per als eliminativistes, conceptes com “creure” o “desitjar” no tenen una referència real en el cervell, de la mateixa manera que termes com “flogist” van ser eliminats de la química. Apareix quan la neurociència ja té eines potents (escàners cerebrals, models connexionistes) i alguns filòsofs creuen que la psicologia popular ja és obsoleta. És el corrent més radical del materialisme. [té el mateix sentit que descriure la circulació de trens en termes de revolucions per minut de les rodes; no és el que ens interessa].
El Debat sobre els Qualia: Nagel, Chalmers i Dennett (1970-1990)
- “What is it like to be a bat?” Thomas Nagel, 1974.
Després de dues dècades d’ignorar l’experiència subjectiva, argumenta que per molt que sapiguem sobre la neurofisiologia d’un ratpenat, mai podrem saber què “es nota” en ser-ne un. Això demostra que hi ha un aspecte subjectiu i irreductible de la consciència que escapa a l’explicació física. - El Chinese brain de Ned Block (1978). Imaginem que tota la població de la Xina (aproximadament mil milions de persones en aquella època) s’organitza per simular el funcionament d’un cervell humà. Cada persona faria de “neurona”, les comunicacions entre elles, per exemple mitjançant walkie-talkies o telèfons, simularien les connexions entre axons i dendrites. Aquest sistema, seguint un conjunt de regles preestablertes, rebria entrades (inputs) del món exterior i produiria sortides (outputs) idèntiques a les que faria una persona real. A més, l’estat intern de tot el sistema (les converses entre la gent) correspondria exactament als estats interns d’un cervell humà. Aquest “Chinese brain” funcionaria exactament igual que un humà però no tindria experiència conscient, dolor, per exemple.
- Mary’s Room (knowledge argument). Fank Jackson, 1982.
Mary és una neurocientífica excepcional que ho sap tot sobre la visió del color des d’un punt de vista físic. Sap com funcionen les ones de llum, els pigments de la retina i els processos neuronals al cervell. Però Mary ha viscut tota la seva vida en una habitació completament en blanc i negre. Només ha vist el món en tons de gris. Un dia, Mary surt de l’habitació i veu un tomàquet vermell per primera vegada. Jackson argumenta que, en veure el vermell, Mary aprèn alguna cosa nova, descobreix “com és” veure el color vermell, una experiència qualitativa (qualia). Com que Mary ja ho sabia tot sobre els fets físics del color, aquest nou coneixement ha de ser unfet no-físic. Per tant, el fisicalisme és fals, i existeixen aspectes de la ment (els qualia) que no es poden reduir a l’explicació física. Frank Jackson va acabar rebutjant la seva posició inicial, abraçant el fisicalisme i argumentant que l’experiència de Mary només és una nova manera que el seu cervell té de processar informació sobre el món. - 1983 Explanatory Gap, Joseph Levine. Ni que poguéssim correlacionar els fets fisisiològics amb les experiències, per exemple, “Pain is the firing of C fibers”, això no ens faria conèixer com se sent el dolor.
Daniel Dennett a “Consciousness Explained” (1991) rebutja que els qualia existeixin com a entitats reals i misterioses. Argumenta que són una il·lusió fruit de la nostra manera naïf de pensar la consciència, un dels últims reductes del dualisme. L’única manera d’abordar la consciència és des d’una perspectiva científica i funcionalista, rebutjant qualsevol posició que introdueixi elements “intrínsecs” o inefables a l’experiència. (eliminativista funcionalista).
Searle (1992, The Rediscovery of the Mind), tot i ser fisicalista (naturalisme biològic), ataca frontalment tant el funcionalisme com l’eliminativisme per negar la realitat mateixa de la consciència en nom de la seva reduibilitat funcional — per a ell això és un error categorial simètric i invers al de Ryle: no neguen l’existència de l’experiència però la tracten com si no importés causalment, cosa que Searle considera absurda perquè, diu, la consciència és precisament el que fa que un cervell sigui un cervell i no un piló de neurones inertes.
David Chalmers a “The Conscious Mind” (1996) distingeix entre els “problemes fàcils” de la consciència (explicar funcions cognitives com l’atenció, la memòria o l’informe verbal) i el “problema difícil” que pregunta per què existeix l’experiència subjectiva i com és possible que processos físics donin lloc a aquesta experiència.
Apareix l’argument del zombi (philosophical zombie). Si tot és físic, imaginem un món físicament indistingible del nostre però on no hi ha experiència subjectiva. El mateix fisicalisme obligaria que hi hagués consciència.
Discussió
Existència i irreductibilitat de l’experiència subjectiva?
[És un intent de veure fins on podem arribar sense admetre el problema de l’experiència?]
Tesina exemples i que no serveix per pensar la condició humana
Per Ryle parlar de “vida interior” és una confusió gramatical sobre com funcionen els verbs mentals. [el desafiaria a reescriure tota la literatura que parla de vida interior, a veure si la nova taxonomia ens ho feia més clar]
Per Smart (Central-State Theory) els estats mentals (inclosa l’experiència qualitativa) són literalment processos cerebrals (identitat de tipus, no de mera correlació). [Queda pendent explicar la “dualitat” del fenomen, que és alhora un conjunt de senyals elèctrics i una experiència. I identificar els invariants. Com expliquem millor el que passa? en termes de xarxa neuronal? o en termes de successió d’estats mentals?](l'”explanatory gap” de Levine).
Putnam i el funcionalisme estudien els estats mentals pel seu rol causal, i prescindeix del substrat i de l’experiència qualitativa. Se li plantejaran els experiments del ratpenat de Nagel, el cervell xinès de Block i la cambra grisa de Mary de Jackson.
Churchland (eliminativisme) diu que el vocabulari fenomènic quotidià (com el de la psicologia popular en general) és una teoria empírica falsa que la neurociència madura substituirà, igual que la química va substituir el flogisme. No hi ha “experiència” a explicar perquè la categoria mateixa és candidata a l’eliminació. [però evidentment, com tampoc Ryle, no van fer l’exercici de reescriure Anna Karenina en termes neurocientífics. Se cita l’exemple de Patrícia dient al marit en arribar a casa: “no em parlis, els meus nivells de serotonina han tocat fons, el cervell se m’ha inundat de glucocorticoides, les venes se m’omplen d’adrenalina, i si no fos pels opioides endògens hauria estampat el cotxe contra un arbre; necessito pujar la dopamina.”]
Dennett no diu “el qualia és irrellevant” sinó que “el qualia, tal com el defineixen els filòsofs, no existeix”. Ja ho havia formulat abans a l’article “Quining Qualia” (1988): ataca directament les quatre propietats que la tradició filosòfica atribueix al qualia (intrínsec, ineffable, privat, immediatament aprehensible) i argumenta que cap experiment mental (l’inversió de qualia, el “zombi filosòfic”, Mary a l’habitació) sobreviu a l’anàlisi — no perquè no puguem estudiar-los, sinó perquè la noció mateixa és incoherent.
A Consciousness Explained (1991) aquesta negació es desplega metodològicament amb dues eines:
1. L’heterofenomenologia: tracta els informes en primera persona com la totalitat de les dades disponibles, sense concedir que hi hagi cap “fet ulterior” darrere d’aquells informes que calgui capturar. És, en certa manera, el conductisme de Ryle actualitzat amb maquinària de ciència cognitiva — no nega la vida mental, però nega que hi hagi res més enllà del que els informes i el seu rol causal ja diuen. [i com apareixen els informes?]
2. El model dels “esborranys múltiples” (Multiple Drafts) i la idea de “fama al cervell”: nega el “Teatre Cartesià”, és a dir, nega que hi hagi un lloc o moment on “tot es reuneix per ser experimentat”. La consciència no és una etapa addicional darrere del processament; és el procés pel qual certes representacions guanyen prou influència funcional (“fama”) per governar la conducta i el discurs. No hi ha residu experiencial darrere d’aquesta influència funcional — la influència funcional és tot el que hi ha. [això podria ser cert, el que sentim, un epifenomen afegit als processos funcionals que podrien ser d’alt nivell segons la discussió següent]
[El que sembla una mica irònic és que, observant de fora la vida i conducta d’aquests filòsofs, el que trobem, igual que en la resta dels humans, és el que Aristòtil descrivia com tendència a la felicitat, que justament és una experiència: buscaven l’experiència de l’èxit acadèmic, del prestigi, probablement l’experiència de la bona gastronomia o relacions amb dones belles (ja que la majoria eren homes).]
Dennett diria: “és clar que busco l’èxit acadèmic, el bon menjar, el prestigi — i aquesta cerca és exactament un conjunt d’estats funcionals (disposicions a repetir certes conductes, aprenentatge associatiu positiu, captura atencional). No necessito postular cap ‘quale’ addicional, inefable i privat, perquè la meva conducta de cercar-los quedi completament explicada.” És a dir: gaudir del formatge no exigeix, per al funcionalista, que hi hagi un residu qualitatiu més enllà del rol causal del gaudi.
Però com explica un deflacionista que el sistema cognitiu inverteixi tants recursos discriminatoris en diferències sense pes funcional aparent — i la resposta més òbvia (“perquè aquestes diferències se senten diferents, i això és exactament el que es busca”) és precisament la tesi que la seva teoria li prohibeix acceptar com a explicació última. Un connaisseur no busca simplement “menjar bo” en sentit funcional-adaptatiu (calories, nutrició, supervivència) — cultiva discriminacions qualitatives extremadament fines que no aporten cap avantatge funcional discernible més enllà d’un llindar mínim. Per què algú passaria anys refinant la capacitat de distingir un Comté de dotze mesos d’un de divuit, si tota la “diferència” que compta és funcional (nutritiva, conductual) i no hi ha cap residu qualitatiu que mereixi ser perseguit per ell mateix?
La tesi fisicalista més general és que no hi ha fets sobre la ment que no siguin, en última instància, fets físics o funcionals.
[La mancança que voldria assenyalar és que una cosa és que metodològicament s’admeti que no es pot estudiar, i mirem d’arribar fins on poguem amb l’observació funcional o la neurobiologia del moment. I l’altra que no es valori sobre si aquesta limitació suposa una pèrdua rellevant.]
La majoria d’aquests corrents no es limiten a una moratòria metodològica: fan una afirmació ontològica substantiva. Ryle no diu “no sabem encara com estudiar l’experiència”; diu que la categoria és buida. Smart no diu “de moment la identifiquem amb el cervell per conveniència”; diu que és el cervell, punt. Això no és prudència epistèmica, és una tesi sobre què hi ha.
[Aquí hi ha dues observacions. Una, que els fets físics o funcionals no arriben a recollir invariants d’organització de més alt nivell: la mecànica de les articulacions no explica el tango. La segona, el paper de l’experiència subjectiva].
A la llarga, prescindir de l’experiència subjectiva i fer models d’ordinador s’ha revelat menys fecund que la fenomenologia de Maurice Merleau-Ponty
Emergència del mental? Causalitat dalt-baix
Roger Sperry als anys 60-70 suggeria un “interaccionisme emergentista” segons el qual la consciència, un cop emergida, retroactua causalment sobre les neurones que la produeixen, no és epifenomènica sinó causalment activa respecte del seu propi substrat. Gazzaniga, que va ser el seu deixeble, a Who’s In Charge? Free Will and the Science of the Brain (201)1, basat en les seves Gifford Lectures) Gazzaniga proposa que la ment, un cop emergeix del cervell, funciona com un “software” respecte del “hardware” neuronal i pot exercir una causalitat descendent sobre el propi substrat que la genera — encara que, curiosament, ell mateix rebutja anomenar-la explícitament “downward causation” i prefereix un llenguatge més cautelós, apel·lant a analogies amb la complementarietat.
Ara bé, val la pena marcar una distinció que crec que és crucial per al teu argument: la causalitat top-down no respon per se al problema que planteges. Que un patró d’informació d’alt nivell constrenyi causalment els processos de baix nivell (com fan el programari, les normes socials, o qualsevol propietat “emergent forta”) no exigeix que aquell patró se senti com alguna cosa. Es pot tenir causalitat descendent purament funcional/informacional sense qualia — un termostat “top-down” controla els components elèctrics sense que calgui que experimenti res. Així que Gazzaniga (i Sperry) resolen el problema de l’eficàcia causal de la ment (evitant l’epifenomenalisme), però no toquen directament el “hard problem” de Nagel/Jackson/Chalmers, que és sobre per què hi ha alguna cosa que se sent i no simplement processament d’informació amb efectes descendents. Són dos problemes contigus però separables: un és sobre si la ment fa alguna cosa (easy problem); l’altre és sobre si el qualia té un paper en els estats mentals (hard problem).
[La qüestió és, primer, si en el debat sobre llibertat i reduccionisme es pot argumentar a favor de que els estats mentals no són epifenomènics, si té sentit parlar d’expectatives de futur i valors. I en segon lloc, si els qualia tenen un paper en els estats mentals]
→ Nivells de complexitat i emergència de propietats, [llibertat i determinisme]