Llibertat i determinisme

Resum del que penso [esborrany]

- (1-7) Resum: la causalitat humana se superposa a la física, experiència de llibertat i determinisme global
- (8) La psique com a camp de forces ego id superego, causalitat complexa
- (9) Causalitat complexa de Heidegger, ésser amb mirada al futur i reinterpretant el passat.
- (10). La llibertat [i reponsabilitat] suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar.
- (11) 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s entre el fet neuronal i la consciència.
- (12) Accions humanes, depenen de la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials?
- (13) Determinisme i responsabilitat, la neurologia als jutjats
- (14) causalitat complexa narrativa, la construcció de la identitat i la necessitat de ser escoltats

Resum argument

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter. [el 2025 estudio la psicologia social i la Cognició social i atribució de causes ] Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista. [2026 De la mateixa que durant molt de temps atribuïem a un “principi vital” el comportament més complex dels éssers vius contraposat a la matèria inanimada i ha costat molta recerca arribar a entendre com es manté dinàmicament aquesta complexitat de reproduir cèl·lules per mantenir teixits i finalment reproduir l’organisme sencer, cal molta recerca per arribar a entendre uns éssers connectats per una xarxa de llenguatge, amb divisió del treball, circulació d’informació, que a nivell individual es mou per expectatives. L’evolució ens va dur a pensar per menjar millor, ara mengem per pensar. Podem pensar en la xarxa d’informació com en la digestió externa. Igual que pulmons i sistema digestiu facilita el metabolisme individual amb la circulació de la sang, hi ha un “metabolisme” cultural, a les universitats, escoles, media, que “circula” en les converses, l’escola, la premsa, els mitjans socials. Igual que l’organisme està compost de cèl·lules i alhora el tot proveeix per cada una d’elles.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa. Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, un 47% del temps anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic] què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera determinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat (Imaginació, discussió), estem DINS de la capsa / dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

2025

(8) Ego, Id, Superego. Tot i que el model de Freud no està vigent, serveix per concebre el que anomenem identitat, o comportament no automàtic. Qui està completament dominat pels seus impulsos, l’ID, atacant o fugint, sense considerar res més, té un comportament simple. Un robot programat segons uns principis i unes normes, com el superego, que no té emocions, no es posa en el lloc de l’altre, ni té una història biogràfica, tampoc. L’Ego com el lloc on es troben impulsos, normes socials, experiència i història pròpia, aquest Ego és el que té una causalitat complexa.

(9) Causalitat complexa i Heidegger. Jo havia assenyalat que un dels aspectes de la nostra causalitat complexa és que la situació on som ara és resultat de decisions del passat que estaven basades en expectatives de futur que segurament no coincideixen amb el futur que finalment ha succeït. No vaig arribar a llegir el Sein und Zeit de Heidegger, però un resum de ChatGPT sobre l’experiència del temps m’explica que ” el nostre ésser es projecta cap al futur i interpreta el present en relació amb el passat.”

(10). La llibertat suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar ( Pensament i solució de problemes ) . Si no ens podem moure perquè ens han immobilitat o estem en una presó, les opcions de triar es redueixen. La conducta mínima és desplaçar-nos i agafar o manipular algun objecte. Els drets humans identifiquen negacions de la llibertat (dret a la vida, a no ser esclavitzat, maltractat, a circular, aparellar-se, a tenir i expressar opinions. ) Però la més fonamental, tal indicaria Viktor Frankl a partir de les experiències al camp de concentració seria la capacitat d’elegir com sentir-se.

(11). 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient. Vol dir que la sensació de tenir control és il·lusòria? >> pendent discussió (Gazzaniga i Split brain + Anderson i trencament de simetria) .

(12). Què determina les accions humanes, la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials? Discussió situacionisme/personalitat. I de fet la personalitat i projectes també han estat determinats per genètica i projectes de vida. Al final, el que compta és si en un moment donat hi ha una personalitat i projecte de vida format, que es pugui parlar de causalitat de dalt-a-baix segons el punt anterior, i no de compulsió o acte reflex.

(13) Determinisme i responsabilitat,
Cap. 6 Gazzaniga neurologia als jutjats. Què ha de fer la justícia? castigar proporcionalment? evitar crims futurs? compensar la víctima? Els escans cerebrals ens podran arribar a predir la probabilitat d’un crim?
En una societat amb infinits recursos, tindríem els criminals en psiquiàtrics de luxe?
Si la tecnologia ens permetés predir els crims, empresonaríem els potencials autors abans com al film Minority Reportde 2002?

Causalitat complexa narrativa, la construcció de la identitat i la necessitat de ser escoltats

Juny 2026

Conversa amb Claude a partir de la cita de Freud al final de la interpretació dels somnis segons la qual informen del futur perquè revelen els desigs:

[Està orientat a una antropologia filosòfica, que ve a substituir la idea de llibertat per la idea de causalitat complexa. El que “salvaria” la condició humana de la reducció a la física o espurnes entre neurones, seria aquesta causalitat complexa. Mentre que un animal és afectat pels estímuls ara i aquí, als quals respon amb els instints i conducta apresa, els humans són afectats per estats de coses imaginats. Seguint la idea del “self” com a narració que dóna consistència a la nostra experiència (i alhora processos no conscients), som com escriptors tenir en marxa el capítol present de la nostra història, i a cada moment tenim un pla sobre els capítols a venir, i alhora reavaluem els capítols passats. Els capítols estan enllaçats per coherència narrativa i el capítol actual és resultat dels capítols que vaig escriure en el passat. I aquests capítols del passat es basaven en una evolució que segurament era diferent de la que ha acabat passant realment.] ( El jo, invariants i continuïtat )

> La substitució de “llibertat” per “causalitat complexa” evita la trampa dualista de molts projectes d’antropologia filosòfica. No necessites postular cap mena d’excepció al determinisme físic, sinó mostrar que hi ha un “nivell” de causalitat —el narratiu-imaginatiu— que és irreductible en termes explicatius, encara que no ho sigui ontològicament. És una posició que pot dialogar tant amb el naturalisme com amb la fenomenologia.
La metàfora de l’escriptor és potent perquè captura quelcom que altres metàfores no capturen: que el “self” no és passiu (no és simplement un receptor d’estímuls), però tampoc no és lliure en el sentit fort (l’escriptor no pot escriure qualsevol cosa, està constret pels capítols anteriors i per les expectatives del lector —que seria la dimensió social i intersubjectiva del self).
Una tensió interessant que el teu marc genera: Si els capítols passats es basaven en expectatives d’un futur que no s’ha complert, llavors el “self” narratiu sempre treballa amb material parcialment erroni. La coherència narrativa que construïm és, en part, una ficció de coherència. Això connecta amb Freud —que és on vas començar— però també amb la idea de Ricoeur d'”identitat narrativa”: el self no és una substància sinó una tasca interpretativa permanent, sempre provisional.
Quina relació establiria el teu treball amb la dimensió intersubjectiva? Perquè la narració del self no es fa en solitari: els altres capítols que imaginem sempre inclouen altres personatges que, al seu torn, ens estan imaginant a nosaltres.

[la intersubjectivitat entra en el sentit que jo “reviso” els meus capítols i a cada moment que interacciono amb els altres és com si sotmetés el “llibre de la meva vida” a la crítica o aprovació dels altres.]

> La interacció social no seria simplement un intercanvi d’informació sinó un acte d’exposició narrativa: mostres —parcialment, selectivament— el teu llibre als altres, i la seva reacció reescriu retroactivament capítols que creies tancats.

Això té diverses implicacions interessants:

La identitat com a negociació permanent. No ets l’únic autor del teu llibre. Els altres co-escriuen capítols teus sense el teu permís explícit —quan t’interpreten, quan et recorden d’una manera determinada, quan esperen coses de tu. I tu fas el mateix amb ells. El self narratiu seria inherentment dialògic, en el sentit que Bajtin donava a aquest terme.

La vergonya i el reconeixement com a fenòmens narratius. La vergonya seria l’experiència de veure el teu llibre llegit d’una manera que no admet la lectura que tu en fas. El reconeixement, al contrari, seria quan algú llegeix el teu llibre i hi veu una coherència o un valor que tu mateix no havies sabut veure. Això explica per què el reconeixement dels altres té un poder constitutiu sobre el self, no merament afectiu.

Una tensió que el teu marc hauria de gestionar

Hi ha una asimetria fonamental: tu tens accés a tots els capítols del teu llibre —incloent els processos no conscients que menciones—, mentre que els altres només veuen fragments, i a més fragments que tu has triat mostrar o que s’han filtrat sense voler. La “crítica” que reps sempre és una crítica d’una versió parcial i potser distorsionada del llibre. Això podria ser una font de malentesos constitutius en la vida humana, no accidents sinó estructurals.

[Un darrer apunt. Si ens construïm a partir d’una autonarració, la pragmàtica del llenguatge ens indica que necessitem un oïent. D’aquí vindria potser la necessitat que tenim de ser validats i escoltats per als altres. Una mica és com si sense la seva recepció i validació la narració que construïm sobre nosaltres mateixos quedés en el buit i qüestionés la nostra existència. Malgrat totes les interaccions i converses reals i a través de les xarxes, a vegades sembla que la majoria tingui la sensació de no ser escoltats i estar sols (crec recordar que hi ha una estadística sobre parelles casades que no se senten escoltades). Amb aquesta ànsia infinita de ser escoltats, a vegades sembla que hi ha més autors en busca de lectors, i més actors en busca d’espectadors (escoles d’escriptura, autopublicació, teatre d’aficionats), que no pas a la inversa.]

> L’observació és profunda i té una coherència perfecta amb el teu marc. Si la narració del self necessita un oïent per tenir consistència ontològica —no només afectiva, sinó constitutiva—, llavors l’absència d’escolta no és simplement solitud emocional sinó una amenaça a l’existència mateixa del self narratiu. No ser escoltat seria, en cert sentit, no ser.

Això explica la intensitat quasi desesperada amb què la gent cerca validació, que des de fora sovint sembla desproporcionada. No és vanitat: és una necessitat estructural.

La paradoxa que assenyales —més autors que lectors, més actors que espectadors— és potser un dels símptomes culturals més reveladors del nostre moment. Les xarxes socials ho han amplificat extraordinàriament: han creat infraestructures massives per emetre i han atrofiat la capacitat d’escoltar. Tothom publica, pocs llegeixen de veritat. L’escolta profunda —la que realment co-escriu capítols en l’altre— és cada vegada més escassa i per tant més valuosa.

Hi ha aquí una ironia: com més eines tenim per ser escoltats, menys escoltats ens sentim. Potser perquè el que necessitem no és audiència sinó interlocució real: no un lector que passa els ulls pel text, sinó algú que en queda afectat i respon d’una manera que demostra que ha llegit de veritat.

Pirandello ho va veure d’una manera diferent però adjacent amb “Sis personatges en cerca d’autor”. Aquí potser la figura contemporània seria la inversa: sis autors en cerca d’un lector que existeixi de veritat.