Heidegger – Museu ?!

Vida

1889 Neix en una regió catòlica i conservadora, la mare pagesa i el pare artesà. Estudia teologia i filosofia amb Husserl a Freiburg. Va dirigir un moviment de dreta catòlica i va ressentir la humiliació d’Alemanya al Tractat de Versalles.

Va començar estudis de teologia catòlica a Freiburg amb la intenció de ser sacerdot (havia passat abans pel noviciat jesuïta i el seminari de Konstanz). Cap al 1911 va abandonar la teologia per la filosofia, però el projecte no es va esvair: volia desenvolupar una “teologia catòlica” en diàleg amb el kantisme i l’escolàstica medieval.
Els anys 1917-1919 trenca amb el sistema catòlic (li escriu al seu mentor Engelbert Krebs dient que els seus “problemes epistemològics” li han fet insostenible el sistema del catolicisme) i es gira cap a Luter, Kierkegaard i, sobretot, cap a una lectura “destructiva” (en el sentit de la Destruktion que després entrarà a Ésser i temps) del Nou Testament —especialment les cartes de Pau— i d’Agustí. Els cursos de Friburg de 1920-21 (Fenomenologia de la vida religiosa) són el laboratori on es forgen categories com la facticitat, la cura, l’angoixa davant la parusia imminent [final dels temps](el “no saber quan” que després esdevindrà l’estructura formal de la mort com a possibilitat indeterminada), etc.

EL 1917 es casa amb Elfride Petri que tindrà un fill d’un altre, i que Heidegger pujarà com a propi. El mateix any comença una relació per correspondència amb Elisabeth Blochmann, jueva (amb qui mantindrà una relació el 1929). El 1925 (35 anys) manté una relació amb Hanna Arendt, deixeble seva de 19 anys, també jueva.

El 1922 Elfride Petri li regala una cabana a Todtnauberg, a 1100m d’altitud i 18kmd e Freiburg. Ella la va dissenyar i en va supervisar la construcció el 1922 fent servir un avançament de la seva herència per comprar el terreny i pagar un fuster local. L’objectiu era crear un espai aïllat i silenciós on Heidegger pogués treballar lluny del bullici de la vida universitària. La construcció és molt austera, de planta quadrada (uns 6 x 7 metres), feta gairebé tota de fusta i amb una font d’aigua davant. A l’interior, les estances són petites i funcionals: una sala d’estar amb cuina, un dormitori, un estudi i un espai posterior amb un assecador i un lavabo. La seva orientació està pràcticament alineada amb els punts cardinals. Heidegger la farà servir durant cinc dècades. No era només un lloc de treball, sinó un espai de connexió profunda amb el paisatge, que ell considerava essencial per al seu pensament.
La cabana va ser escenari d’una trobada famosa i tensa amb el poeta Paul Celan el 1967. Celan, jueu supervivent de l’Holocaust, va visitar Heidegger amb l’esperança de sentir una paraula d’autocrítica pel seu passat nazi, però aquesta esperança es va veure frustrada pel silenci del filòsof, un fet que va quedar reflectit en el poema que Celan va dedicar al lloc. (Thinkingplaces (web dedicada a les cabanes dels filòsofs). Galeria

El 1933 s’afilia al partit nazi. Influenciat per les teories de Plató, de La República sobre l’estat ideal, dirigit per una oligarquia de filòsofs, veia en Hitler un correligionari per a realitzar aquest ideal en una forma moderna. En diversos escrits es revela el seu antisemitisme. És elegit rector de la Universitat i al discurs inaugural (rektoratsrede) advoca per la germanització de les universitats. El recinte està ple d’esvàstiques. Deixarà aviat el càrrec.

El 1945 va ser destituït com a docent i se li prohibirà ensenyar fins 1951. No tindrà un lloc oficial. Farà conferències, tallers i tindrà ingressos de drets d’autor dels seus llibres.

1927. Sein und Zeit (L’ésser i el temps)

Planteja la necessitat de reformular la pregunta per l’ésser (Seinsfrage). Sosté que la filosofia occidental ha oblidat la qüestió fonamental de què significa “ser”. Per fer-ho, analitza el Dasein (l’ésser-aquí, l’ésser humà), que és l’únic ésser que es pregunta pel seu propi ésser. El Dasein es caracteritza per ser ésser-en-el-món (In-der-Welt-sein), no existim separats del món; sempre estem immersos en un context de relacions. L’ësser es defineix per la seva temporalitat que és l’horitzó des del qual comprenem l’Ésser. L’existència està marcada per la cura (Sorge). Podem viure segons les expectatives impersonals (“el hom”, das Man), no autèntic, o assumir la nostra existència pròpia, autèntic. Estem projectats cap al futur, és a dir la mort. Som un Ésser-per-a-la-mort: la consciència de la pròpia mortalitat obre la possibilitat d’una vida autèntica.
Per entendre millor el context, cal esmentar les seves conferències prèvies, com El concepte de temps (1924), on ja va introduir molts d’aquests temes.

Al § 29 (La disposició afectiva com a estructura fonamental de la facticitat) i al § 30 (La por com a modalitat de la disposició afectiva) de Sein und Zeit Heidegger estableix que el Dasein (l’ésser-hi) no és primerament un subjecte cognoscent que després “afegeix” estats d’ànim. Al contrari, la Befindlichkeit (estat de situació o disposició afectiva) és una de les estructures existencials fonamentals (juntament amb la comprensió i el discurs) que constitueixen l’être-au-monde (estar-en-el-món).

L’experiència del temps. L’ésser humà (el *Dasein*) és essencialment temporal i es projecta cap al futur en la seva existència mitjançant les seves possibilitats i decisions. Aquesta temporalitat no és simplement una successió d’instants objectius, sinó una estructura existencial que determina com experimentem el món.

Futur (Geworfenheit – “ser llençat”): Ens projectem sempre cap a les nostres possibilitats i la nostra existència futura. [Imaginació, base de la condiciò humana]
Passat (Verfallen – “caiguda en el món”): El passat ens configura, però no com un determinant fix, sinó com una herència que podem reinterpretar.
Present (Entschlossenheit – “resolució”): No és un simple instant, sinó l’àmbit en què articulem el passat i el futur de manera significativa. No és una cosa fixada objectivament, sinó que el reinterpretem constantment en funció del present i del futur. la nostra experiència del present està influenciada per la manera en què anticipem i orientem la nostra vida.

Aquesta concepció de la temporalitat està lligada a la seva idea d’autenticitat: viure autènticament implica reconèixer la nostra projecció cap al futur i no limitar-nos a seguir les inèrcies imposades pel passat i la societat.
[Encaixa en la noció de la narrativitat com a base de la identitat El jo, invariants i continuïtat]

1929.
Was ist Metaphysik?
L’angoixa (Angst) com a experiència que revela el no-res (das Nichts). La metafísica comença quan l’ésser humà es confronta amb el no-res. Crítica a la ciència, que estudia els ens però no l’Ésser. [Per què hi ha alguna cosa en lloc del no res?]
Kant und das Problem der Metaphysik (Kant i el problema de la metafísica)
Llegeix la Crítica de la raó pura de Kant com una recerca fonamental sobre la metafísica. L’objectiu és posar de manifest la finitud del coneixement humà i la seva dependència de la imaginació transcendental, que considera l’arrel comuna de la sensibilitat i l’enteniment. Per a Heidegger, la pregunta per les condicions de possibilitat del coneixement és, en el fons, la pregunta per l’ésser (una “ontologia fonamental”) . Així, l’obra connecta amb les seves pròpies investigacions sobre la temporalitat i la finitud del Dasein.
Debat de Davos on H afirma que el punt de partida és l’experiència cocnreta ara i aquí, el Dasein, mentre que per Cassirer l’home viu a través del llenguatge i el mite.

Kehre 1930-1954

A partir de finals de la dècada de 1930, el pensament de Heidegger pateix un canvi d’orientació conegut com el “gir” (Kehre). L’atenció es desplaça del Dasein (l’ésser humà) cap a l’ésser mateix (Sein), que és vist com un esdeveniment històric que es revela i s’amaga a través de l’home. L’estil es torna més aforístic i fa servir un llenguatge poètic .

[Hegel?]
[Es podria llegir com una reinterpretació de Hegel? Si a la Fenomenologia de l’Esperit aquest arriba progressivament a l’autoconsciència a través de la història humana, en Heidegger l’Ésser es manifesta històricament mitjançant l’home, però no esdevé conscient de si mateix. L’home és el lloc el “lloc” ( Da ) on l’Ésser pot manifestar-se. Hi ha una història de les diferents maneres en què l’Ésser apareix [hi podria haver un univers monòton, només gasos en el buit]. la diferència és que per Heidegger, nÉsser no és un subjecte immens que s’autoconeix, no té consciència ni intencionalitat. Simplement es revela i es retira ( Entbergen / Verbergen ). L’home no és la consciència de l’Ésser. És el seu pastor ( der Hirt des Seins ). Mentre que per Hegel l’Ésser culmina en l’Estat modern després d’un seguit d’etapes lògicament necessàries, per a Heidegger no té un final, cada època obre una manera determinada de revelar els ens. Els grecs van experimentar l’Ésser com a physis. L’edat mitjana com a creació. La modernitat com a objectivitat. L’època tècnica com a Gestell.]

[Cassirer?]
[També es pot llegir com una convergència, parcial, al punt de vista de Cassirer. Ara és l’Ésser ( Sein ) qui es revela històricament. “El llenguatge és la casa de l’Ésser.”, “L’home habita en el llenguatge.” “Els poetes són els qui preparen l’habitar.” Habitem un llenguatge històric. No hi ha accés immediat a les coses. [no tenim records sense llenguatge]. Però mentre Cassirer el món simbòlic és una creació humana, H el veu independent, nosaltres pertanyem al llenguatge.

[Popper?]
[L’home deixa de ser el centre, és gairebé el “lloc” on passa alguna cosa més gran que ell. [en cert sentit recorda el Món3 de Popper, que ocasionalment pot ocupar la ment dels humans i formar part de la seva experiència, però no en depenen]. En aquest segon Heidegger, L’Ésser i el llenguatge tenen una història pròpia. Les grans paraules gregues (physis, logos, aletheia ) obren mons sencers abans que qualsevol individu concret les pensi. Quan Heidegger diu que habitem el llenguatge, sembla suggerir que naixem dins una xarxa de significats que ens precedeix. Però mentre Popper segurament pensa més en la ciència, continguts provisionals que es poden modificar, Heidegger sembla més inclinat a “escoltar” un missatge poètic latent, ocult, en la línia de Hölderlin.]

Hölderlin
[A més de Hegel, Dilthey i Popper, en aquest segon H hi té un paper fonamental Hölderlin a qui va dedicar diferents assaigs. No esmenta el text “Das älteste Systemprogramm des deutschen Idealismus” que s’atribueix a Hegel i Hölderlin, on els dos aspiren a fundar una nova religió? Aquesta religió sembla a vegades un realitat de bellesa sublim oculta, a la qual només hi poden accedir certs poetes (no els científics) que la recullen i porten el missatge als homes a través de les seves poesies. En Hölderlin el poeta sembla a vegades el missatger del diví, un diví on ressonen els déus grecs, Jesús, i la naturalesa pura. El segon Heidegger potser prendria el relleu de Hölderlin]. H havia tractat els himnes “Germanien”, “Der Rhein” (1935) i “Der Ister” (1942), és present a la Carta sobre l’humanisme i Camí cap al llenguatge i seguirà en altres assaigs “Erläuterungen zu Hölderlins Dichtung” (1936–1968). H no voldrà fundar una nova religió ni una nova metafísica, però enllaça amb Hölderlin en el sentit que és el poeta qui escolta el llenguatge de l’Ésser. Hölderlin encara pensava en una reconciliació entre l’home, el diví i la natura. H parla de l’absència dels déus (Fehl der Götter), l’ocultació (Verborgenheit) i la desocultació (Unverborgenheit). H creu que el paper de la filosofia no és proposar metafísiques [taxonomies] o analitzar la coherència dels conceptes sinó aprendre a escoltar el llenguatge. Si el primer Heidegger fa una anàlisi de l’experiència immediata, el segon fa una meditació sobre el llenguatge poètic com a lloc privilegiat de revelació de l’Ésser.
1951 “…dichterisch wohnet der Mensch” (Poèticament habita l’home)
Lectura del poema In lieblicher Bläue blühet. Hölderlin. 1823. Defensa que l’acte de viure o habitar (“wohnen”) no és simplement ocupar un espai físic o tenir un sostre (mèrits tècnics), sinó que la veritable dimensió de l’existència humana és “poètica” (dichterisch), íntimament lligada al llenguatge i a la capacitat d’escoltar el ser. L’home modern occidental ha oblidat com habitar el món. Ens dediquem a dominar, mesurar, construir i explotar la terra (el que ell anomena els “mèrits” de la ciència i la tècnica). Abans de parlar o actuar cal saber escoltar, “viure poèticament” és saber escoltar [més vigent avui en que tots volem ser mirats i escoltats, més que no pas escoltar]. El poeta no inventa el món, sinó que se situa en una actitud de recepció i obertura. Escoltar significa fer silenci per deixar que les coses i el “Ser” es manifestin tal com són, sense l’afany de controlar-les o sotmetre-les. [Flannery Oconnor compara Déu amb la lluna, que no podem veure sencer perquè nosaltres som com l’ombra de la terra ]. No hem de buscar el “significat” i imposar la nostra lògica racional sobre les coses. [també Wallace Stevens]. No es tracta de buscar una utilitat o una definició lògica a l’existència. Habitar és admetre el misteri de la vida i acceptar que l’home és un “hoste” de la terra, no el seu propietari. El llenguatge poètic és el fonament mateix de la realitat, no un simple adorn. El poeta és qui posa nom a les coses per primera vegada i permet que el món s’esdevingui. Per tant, la poesia és rigor, veritat i un vincle profund amb els elements de la naturalesa (la terra, el cel, els divins i els mortals). [Novalis: Die Poesie ist das echt absolut Reelle. Dies ist der Kern meiner Philosophie. Je poetischer, je wahrer.je wahrischer, je poetischer] Hem de deixard e ser amos i dominadors del món per passar a ser els seus “guardians”, aprenent a escoltar el que la terra ens diu a través d’un llenguatge originari.

Taoisme
[Heidegger no crec que estigués interessat en la filosofia taoista, però aquesta actitud d’escoltar i deixar fluir en lloc de forçar i imposar els nostres projectes a la naturalesa, hi connecta.] Sorprenentment, l’estiu de 1946, poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, Heidegger va passar tot un estiu col·laborant amb un acadèmic xinès anomenat Paul Shih-yi Hsiao amb l’objectiu de traduir conjuntament el Daodejing de Laozi a l’alemany. Ho va abandonar donada la dificultat. Però citarà a Lao Zi diverses vegades. La noció de “deixar fluir en lloc de forçar” es correspon amb el concepte de Gelassenheit (serenitat) que és molt similar al Wu wei (无为) taoista. Totes dues línies de pensament defensen que l’home no ha d’actuar com un conqueridor violent de la natura que imposa la seva voluntat calculadora, sinó que s’ha de retirar i permetre que les coses “siguin”. En un dels seus assajos més cèlebres, La Cosa (on parla d’una gerra o un got), Heidegger diu que la vertadera essència de la gerra no és el fang o les parets de ceràmica, sinó el buit que hi ha a dins, que és el que permet que la gerra contingui i ofereixi aigua. Aquesta idea és exactament la mateixa que apareix al capítol 11 del Daodejing: “Es motlla l’argila per fer un vas, però és del seu buit d’on en depèn la utilitat”. Heidegger coneixia aquest capítol a la perfecció. Per a Laozi, el Dao és el “Camí”, el flux inexpressable de la natura. En els seus últims anys, Heidegger va escriure que la paraula clau del seu propi pensament no era “Ser”, sinó Weg (Camí), i va arribar a afirmar textualment que el seu concepte de camí s’acostava moltíssim a la paraula xinesa Dao.

1931. Vom Wesen der Warheit (Sobre l’essència de la veritat). La veritat no és correspondència, és “desocultació”. La llibertat és la condició de la veritat. [Com si ja estigués aquí ]
1935 Conferència on pregunta “Per què hi ha ens i no més aviat no-res?” que reprendrà a la introducció a la metafísica.
1936-1938. Beiträge zur Philosophie (Vom Ereignis), Aportacions a la filosofia (Sobre l’esdeveniment) .
Considerada sovint la seva “segona obra principal” després de Sein und Zeit, no va ser publicada fins 1989. L’Ereignis designa el com el ser esdevé en la seva veritat, un moviment dinàmic d’apropiació recíproca entre l’ésser i l’ésser humà, que supera el llenguatge metafísic tradicional. Mentre que en les seves obres anteriors la pregunta era pel sentit de l’ésser en relació amb l’home (el Dasein), a partir dels anys 30 el seu pensament es torna més històric i es pregunta per com l’ésser mateix “esdevé” o “té lloc” com a esdeveniment. L’Ereignis és aquest “lloc” o esdeveniment primer que fa possible que el món, les coses i l’ésser humà es mostrin en la seva relació essencial. [Entenc que no és un fet físic singular com el Big bang sinó l’ésser com una realitat de significat que es fa a través de la història de l’home.] no és un “començament” sinó un “esdevenir” Si el Big Bang és l’inici de l’univers físic, l’Ereignis és el “inici” del món humà, del món com a àmbit de significació. Sense aquesta obertura, no hi hauria “dins” ni “fora”, ni passat ni futur, ni res que poguéssim anomenar realitat. Heidegger entén l’ésser com una realitat de significat que es desplega històricament. Això vol dir que l’ésser no és una substància ni una essència fixa (com pensava la metafísica tradicional), sinó que es dóna, es manifesta, de maneres diferents segons l’època històrica. Per als grecs, l’ésser es manifestava com a physis (naturalesa que brolla, presència). A l’Edat Mitjana, es manifestava com a creatio (creatura creada per Déu). En l’època moderna, es manifesta com a objectivitat (allò que es pot representar i calcular per la ciència i la tècnica). L’Ereignis és el moviment mateix pel qual l’ésser “s’apropia” de l’home per donar-se en cada època. L’home no és el protagonista ni el subjecte que crea sentit; l’home és el “pastor de l’ésser”, aquell que rep i custodia aquesta manifestació històrica. A diferència d’una explosió còsmica que passaria independentment de nosaltres, l’Ereignis només passa en i a través de l’home. Per què? Perquè l’home és l’únic ésser que pot preguntar per l’ésser, que pot obrir-se a la interrogació i al llenguatge. Sense l’home, l’ésser quedaria silenciat, no pas perquè deixés d’existir físicament, sinó perquè no hi hauria ningú per a qui es manifestés com a sentit. En aquest sentit, l’Ereignis és l'”apropiació” mútua: l’ésser s’apropia de l’home per necessitar-lo com a lloc de manifestació, i l’home s’apropia de l’ésser com a la seva llar essencial. [recorda quan en teologia Déu “necessita” l’home per realitzar la seva essència de salvador]. La ciència (i amb ella el Big Bang) pertany a una manera determinada de desvetllar l’ésser: la que redueix tota la realitat a l’estatus de “fons de reserva” (Bestand), és a dir, a objecte calculable. Preguntar-se per l’origen físic de l’univers és una pregunta legítima dins del seu àmbit, però no toca la pregunta fonamental: per què hi ha un món amb sentit? Com és que les coses se’ns mostren com a significatives?
[Podem veure la noció de H com si l’Ésser fos el seguit de Weltanschauungen de Dilthey, les diferents maneres de trobar sentit al llarg de la història] Està documentat que H havia llegit profundament Wilhelm Dilthey durant la seva joventut, especialment mentre preparava Ser i Temps (1927). De Dilthey, va aprendre que la comprensió humana és històrica i contextual, que les categories de la naturalesa (causa, efecte, substància) no serveixen per estudiar la vida humana; calen categories com la vivència, l’expressió i la comprensió, i que el que anomenem “realitat” és, en gran part, una interpretació que canvia amb cada època. la gran diferència és que en Dilthey és l’home (el subjecte) és qui produeix i formula les cosmovisions per orientar-se en el món [una mica com Popper]. Però en H l’home no és el subjecte que produeix sentit. L’home és el pastor o receptor de l’ésser. L’ésser és qui es dóna a l’home, no a l’inrevés. És un esdeveniment que passa a l’home, que li ve al damunt i el transforma. Té un caire gairebé “destinador” o misteriós. Per a Dilthey, l’home és com un artista que pinta diferents quadres (cosmovisions) al llarg de la història. Per a Heidegger, l’home és més aviat com un escolta que rep una veu que no controla. L’Ereignis és el regal que l’ésser fa a l’home en cada època; l’home no tria com se li manifesta l’ésser, sinó que el rep passivament i, després, hi respon amb el seu pensar i el seu poetitzar. Per exemple, Dilthey diria: Els grecs tenien una cosmovisió basada en la bellesa i la presència; els moderns tenen una cosmovisió basada en el càlcul i l’eficiència. Ambdues són creacions culturals humanes, igual de vàlides en el seu context. Mentre que H diria: En l’època grega, l’ésser es va donar com a physis (presència que brolla). En l’època moderna, l’ésser es va donar com a objectivitat calculable. Això no ho van decidir els grecs ni els moderns; va ser la destinació de l’ésser (Geschick des Seins) que va arribar a ells. I el nostre deure, avui, és estar atents a com se’ns està donant l’ésser en l’era de la tècnica. [Aquí ressona a Hegel, com si l’Ésser en tant que significta es desplegués d’una manera lògica i inevitable com l’Esperit hegelià.]
1943 “Sobre l’essència de la veritat” (Vom Wesen der Wahrheit): qüestiona la noció tradicional de veritat com a correspondència i la redefineix com a desvetllament (aletheia), un esdeveniment de l’ésser que implica tant revelació com ocultació.
1947 “Carta sobre l’humanisme” (Brief über den Humanismus): és una resposta a Jean Beaufret on critica l’humanisme tradicional per no tenir en compte la pregunta per l’ésser i defensa la necessitat de pensar la relació de l’home amb l’ésser com a “pastor de l’ésser”. L’home no és el centre de la realitat. El llenguatge és “la casa de l’Ésser”. “Die Sprache ist das Haus des Seins.” Pensar no consisteix a dominar el món, sinó a escoltar l’Ésser [com ho faria el poeta Hölderlin].
1950 “Camins del bosc” (Holzwege): una col·lecció d’assajos que inclou textos fonamentals com “L’origen de l’obra d’art” i “La pregunta per la tècnica”. En ells, explora com l’art i la tècnica revelen i amaguen l’ésser d’una manera determinada. L’origen de l’obra d’art, No és una simple representació, fa aparèixer una veritat. Distingeix entre Món i terra. La bellesa és un esdeveniment de desocultació (“aletheia”). La veritat. Nietzsche. Hölderlin.
1951 Bauen Wohnen Denken. (Construir, habitar, pensar). Darmstadt 1951. En un context d’escassedat d’habitatge a Alemanya davant d’un públic format principalment per arquitectes i urbanistes.” Fa una etimologia de “bauen” que remetria a habitar. Habitar és la manera com existim, estem i romanem a la Terra. El veritable habitar es dona en la unitat de quatre dimensions: la terra, el cel, els divins i els mortals (els humans). Habitar autènticament significa respectar i cuidar aquesta relació fonamental.
1953 “Introducció a la metafísica” (Einführung in die Metaphysik): basat en un curs de 1935, torna a la pregunta per l’ésser, contraposant-la a l’ésser en el seu conjunt, i analitza el paper del llenguatge en el pensament grec. “Per què hi ha ens i no més aviat no-res?” Història de l’oblit de l’Ésser. Crítica de la modernitat.
1953 Die Frage nach der Technik (“La pregunta per la tècnica”). Munic (precednet 1949 a Bremen). La tècnica moderna no és només un conjunt d’eines. Gestell (“dispositiu” o “enquadrament”): manera moderna de revelar el món com a recurs disponible. Perill de reduir tota la realitat a objecte explotable. . Mentre que la tècnica antiga era un desvetllar com a poiesis (producció que fa emergir), la tècnica moderna és un “repte” (Herausfordern) que provoca i explota la natura. La tècnica moderna és un Gestell que ho veu tot, tant la naturalesa com el mateix, com a recurs o “fons de reserva” (Bestand), disponible per ser emmagatzemat i explotat. Si només veiem el món com un magatzem de recursos, perdem la capacitat de viure una relació més plena i autèntica amb l’ésser com les que es donen en l’art o en el pensar poètic. [consumisme i sobreexplotació, potser aplicable no tant a la tècnica com a l’economia que només vol treure la màxima rendibilitat]
1954 “Què significa pensar?” (Was heißt Denken?): recull les seves lliçons sobre el pensar, que defineix com l’acte de respondre a allò que crida l’atenció de l’ésser, un pensament que és alhora memòria i agraïment. Pensar no és calcular, seria meditar. La filosofia occidental ha oblidat el vertader pensar.
1959 Unterwegs zur Sprache (De camí al llenguatge). Recull de conferències i diàlegs escrits entre 1950 i 1959. El llenguatge no és simplement una eina de comunicació o un sistema gramatical. No som nosaltres qui posseïm el llenguatge, sinó que el llenguatge ens posseeix a nosaltres. La nostra manera d’existir, de pensar i de relacionar-nos amb el món està determinada per les paraules que tenim i, sobretot, per la manera com el llenguatge “diu” el món. Per això, el camí (Unterwegs) cap al llenguatge no és un camí que nosaltres fem, sinó un camí en què el llenguatge mateix ens condueix. La filosofia occidental, des de Plató i Aristòtil, ha tractat el llenguatge des de la lògica i la gramàtica, intentant “explicar-lo” i dominar-lo amb conceptes. Heidegger proposa un canvi radical: renunciar a explicar el llenguatge per aprendre a escoltar-lo. En lloc de preguntar-nos “què és el llenguatge?” (que seria una pregunta metafísica que busca una essència fixa), ens hem de deixar portar per l’experiència del llenguatge. I la manera més pura de viure aquesta experiència és a través de la poesia. Hi ha una influència important de Hölderlin. Per això, en aquest llibre, Heidegger dialoga profundament amb poetes com Georg Trakl i Stefan George (de qui pren el famós vers: “Allà on la paraula es trenca, cap cosa no és”). El llibre no és un tractat sistemàtic, sinó que està estructurat en forma de “converses” o diàlegs. Heidegger ho fa expressament perquè creu que el pensar autèntic no és un monòleg del filòsof, sinó un “camí” que es fa conjuntament. Hi ha un diàleg entre un investigador i un savi sobre la naturalesa del llenguatge (que s’anomena “D’un diàleg sobre el llenguatge”). Heidegger abandona definitivament la idea que l’ésser humà és el “subjecte” que utilitza el llenguatge per representar el món. Ara, l’ésser humà és el “pastor de l’ésser”, i la seva tasca és custòdiar el llenguatge perquè l’ésser es pugui manifestar. Aquest llibre va influir enormement en la filosofia hermenèutica (com la de Hans-Georg Gadamer) i en la teoria literària, en obrir la possibilitat que el llenguatge poètic reveli veritats que la ciència i la lògica no poden copsar. [És suggerent però, igual que amb Hölderlin, té un perill d’escapisme, no respon a com hem de viure ni com hem de construir una societat, és una filosofia per a rendistes jubilats]

Discussió

Nazisme, antisemistisme, generalització del seu cas particular

[Nazisme: El seu rectorat a Friburg el 1933, els discursos de suport al règim, la depuració de col·legues jueus — incloent-hi el seu propi mentor Husserl — i sobretot el silenci posterior, mai cap retractació pública ni cap paraula sobre l’Holocaust, fan que la qüestió no pugui ser separada nítidament de la seva filosofia. Els Quaderns Negres publicats el 2014 van confirmar que l’antisemitisme no era superficial ni circumstancial. El debat sobre si el nazisme és una conseqüència de la seva ontologia o una contradicció amb ella continua obert, però la pregunta mateixa ja és condemnatòria.]

En els seus Quaderns negres (Schwarze Hefte), Heidegger no expressa un antisemitisme vulgar, sinó un de metafísic. Per a ell, el judaisme representava el principi de la modernitat tecnològica i desarrelada que ell tant abominava. Considerava que els jueus encarnaven el “càlcul” abstracte, l’igualitarisme i la “mecanització” del món, elements que, segons ell, portaven a l’oblit de l’Ésser. Per tant, el seu antisemitisme va ser un ingredient més de la seva croada contra la metafísica moderna , que ell creia que el nacionalsocialisme podia superar en un “nou començament”. Fins i tot va justificar les lleis racials i va veure en l’exclusió dels jueus una mesura coherent amb la seva visió del món. Per a Heidegger, l’amenaça dels jueus no era política o econòmica en el sentit quotidià, sinó espiritual i històrica: eren l’antítesi de tot allò que ell considerava autènticament alemany i arrelat.

[Husserl partia de dos punts, la matemàtica i Zu den Sachen Selsbt de Brentano, i d’alguna manera vol fer una versió renovada del projecte platònic, vol fonamentar la metamàtica i la Física. Heidegger, en la línia de Luter i Kierkegaard veu l’experiència humana caracteritzada per la culpa (Schuld), la caiguda (Verfallenheit, eco de la Fallenheit luterana), mort com a Sein-zum-Tode, angoixa. Té el mèrit de posar sota l’exàmen de l’experiència el que es viu com a actitud vital en general. Però pretén validesa universal una actitud que és pròpia només d’alguns cristians. Per exemple el simpàtic Louis-Jean Levesque de Pouilly i la seva Théorie des sentiments agréables hauria fet una fenomenologia diferent.]

Heidegger fa una sèrie d’afirmacions sobre l’experiència humana, un ésser que es pregunta per si mateix, que viu amb angoixa i culpa, un ésser-per-a la-mort. Com respondria un heideggerià confrontat amb les dades de la neurobiologia que indiquen amb gairebé la meitat del temps el cervell està com en “pilot automàtic”, en la Default Mode Network? O bé que si fessim uns estudi exhaustiu de què ens passa pel cap (com proposa Hurlburt), mostraria que només pensem en la mort quan ens fem grans, o es mor algú proper? Potser Heidegger generalitza a la condició humana en general el que era la seva experiència individual particular?
No estem permanentment preguntant-nos pel nostre ésser, experimentant angoixa, sentint culpa, anticipant la mort. Molt sovint pensem en: què dinarem, una conversa pendent, una melodia, una imatge visual, res especialment verbal, petites tasques immediates. Hurlburt mostra, de fet, que moltes persones passen força estona sense llenguatge interior, cosa que ja sorprèn perquè moltes filosofies pressuposen un subjecte constantment reflexiu.
Heidegger afirma que el Dasein és essencialment Sorge (cura), Geworfenheit (llançament), Schuld (culpa), Sein-zum-Tode (ésser-per-a-la-mort).

La qüestió és que una tesi filosòfica es pot presentar com a descripció (per exemple, jo observo l’experiència humana i trobo que és “així”), com a anàlisi d’un terme o concepte (“de la idea d’existència humana es desprèn que …” sense entrar en fins a quin punt aquesta idea és eficaç com a descripció), o com a valoració (la vida humana més autèntica és aquella que …). El que resulta discutible és partir d’una anàlisi semàntica o d’una valoració particular per fer afirmacions descriptives.

L’experiència humana
[el primer H diu “fixa’t com vivim a cada moment anticipant el futur, atenent el present i reinterpretant el passat”. Obre l’observació de l’experiència humana més enllà de la percepció sensible o la possibilitat de les veritats objectives. Ho podríem relacionar també amb la narrativitat, o els diferents tipus de personalitat. El segon diu “mira que bonic i suggerent és prestar atenció als significats possibles que se’ns revelen a cada moment, la seva riquesa de significat. “Escolta el que passa”.

HEIDEGGER, MARTIN