L’experiència del temps

L’experiència humana Memòria

Habitem el temps, amb els cicles diaris, els processos de respiració i digestió, les rutines diàries i les tasques que duem a terme, l’aspecte emocional de estrès, fluir o avorriment, el record del passat, l’anticipació del futur i la mort al final.

Filosofia

Es distingeix entre el temps objectiu o cronològic [el que mesuren els rellotges, els temps de la física (Newton, Einstein, Entropia): ] i l’experiència del temps.
[Jo diria que els dos responen a canvis, el primer compara els canvis del món físic amb els canvis regulars dels astres, pèndols

El presentisme sosté que només el present és real, mentre que el passat i el futur no ho són. El passat és un record en el present, i el futur una anticipació en el present. L’externalisme, en canvi, argumenta que el passat, el present i el futur són igualment reals.[i el present gairebé desapareix essent un punt entre segments de passat i futur].

Agustí d’Hipona a les Confessions XI planteja precisament la paradoxa: el passat ja no és, el futur encara no és, i el present, si tingués una durada, contindria una part que ja seria passat. Així tenim:

la memòria del passat en el present
l’atenció o contemplació de l’ara en el present
l’expectació del futur en el present

Husserl parlarà de retenció, impressió originària i protenció (anticipació).

D’altres diran pel contrari, que el temps és un concepte límit entre passat i futur.

William James, amb la noció de Specious Present i el corrent de consciència i Bergson amb la “durée” assenyalen que no vivim una successió d’instants. → Durada [Però la neurociència sembla haver trobat una durada mínima d’estats ].

El cervell, psicologia

Estats del cervell
Percepció i memòria, arquitectura ordinadors
Els intervals de temps de la vida, batecs, renovació cel·lular
Passat i futur segons les etapes de la vida

Cervell, xarxes: atenció, DMN i control

Vigília, son, consciència, el rellotge circadiari → basat al nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem, regula els cicles de son-vigília, i els mecanismes neuronals que mesuren intervals de temps més curts.

Les imatges MRI mostren activitat al còrtex prefrontal i l’estriat en el processament del temps. Els ganglis i el cerebel tenen un paper important en la percepció i estimació d’intervals de temps. [jo puc fer bones estimacions del temps que ha passat]. L’hipocamp és crucial per a la memòria episòdica, que ens permet viatjar mentalment en el temps [Instants].

El cervell: Què passa al cervell 3 xarxes → El cervell commutaria entre 4–6 configuracions topogràfiques estables (“microestats”) amb una durada de 60–120 ms per microestat individual. Cada seguit de microestats està uns 5-15 segons en atenció activa, 10-30 segons en repòs, i alguns minuts en introspecció profunda el la DMN.

Psicologia, percepció i memòria

Percepció: la percepció de la realitat el canvi, estimació d’intervals. Predictive processing.
Memòria: Tipus i neurologia Model → Tenim un model que consisteix en una memòria de treball a curt termini, que es pot dividir en tipus icònic, auditiu, i una memòria a llarg termini. Memòria i estat mental Vida humana com a memòria canviant → Som el seguit d’estats mentals? què desapareix i què queda?.

Comparació amb l’arquitectura d’ordinador

[Aquest model correspondria al mode d’atenció; no sé com seria el de la DMN]

L’arquitectura del “Basic Computer” té:

Program Counter (PC): És com el “marcador de pàgina”. La seva funció és guardar l’adreça de memòria de la propera instrucció que s’ha d’executar. Quan una instrucció es carrega, el PC s’incrementa per apuntar a la següent. [protenció, què faré tot seguit]
Instruction Register (IR): Un cop el PC ens diu on és la instrucció, el processador la llegeix de la memòria i la col·loca aquí. L’IR conté el codi de l’operació (l’opcode, que indica què s’ha de fer) i, sovint, l’adreça de les dades amb què s’ha de treballar.
Address Register (AR): conté l’adreça de memòria a la qual el processador vol accedir per llegir o escriure dades. És el punt d’enllaç entre la instrucció i la memòria. [el que voldria recordar]
Data Register (DR): Actua com a punt de trobada temporal. Les dades que es llegeixen de la memòria (a l’adreça que assenyala l’AR) es col·loquen aquí abans de ser processades. De la mateixa manera, les dades que s’han d’escriure a la memòria es posen primer al DR. [el que he recordat].
Accumulator (AC): És el registre d’ús general per excel·lència en aquests models senzills. És on es guarden els resultats intermedis de les operacions aritmètiques i lògiques que fa la Unitat Aritmètica i Lògica (ALU). Per exemple, si la instrucció és “suma”, agafarà un valor del DR i un altre de l’AC, i el resultat el desarà al mateix AC. És el “buffer manipulador”.

El PC diu on està la instrucció i la carrega al IR. Si la instrucció necessita dades, s’usa l’AR per dir a la memòria quina adreça es necessita. Les dades es llegeixen o escriuen a través del DR. L’AC s’utilitza per a les operacions i per guardar-ne el resultat.

Si ho comparem amb el model de memòria tindríem

Memòria de Treball (Working Memory) → Registres AC, IR i DR
La memòria de treball és el sistema que manté i manipula la informació en el moment present, mentre estàs fent una tasca. Té una capacitat limitada i és on es produeix el processament actiu. L’Accumulator (AC) seria l’executiu central. L’Instruction Register (IR) conté la instrucció que s’està executant ara mateix. Això equivaldria a la meta-informació o al “pla d’acció” que la memòria de treball està seguint en aquest segon (per exemple, “recorda aquest número i suma-li 3”). El Data Register (DR) és el que millor s’ajustaria al bucle fonològic o a la agenda viso-espacial. És la informació sensorial o verbal que has acabat de recuperar i que estàs mantenint activa a la consciència just per treballar-hi (per exemple, el número que acabes de llegir i que encara no has processat). A tenir en compte Baddeley la memòria de treball en subsistemes (bucle fonològic, agenda visoespacial, buffer episòdic), mentre que l’ordinador només té el DR. Per tant, el DR seria massa simplista per abraçar tota la memòria de treball. El contingut a recuperar tampoc e stroba sencer en una adreça AR, sinó distribuït a la xarxa neuronal. Aquesta arquitectura d’ordinador executa instruccions de manera seqüencial i rígida. El cervell processa en paral·lel i amb interferències constants. El nostre AC (execució) no és un processador determinista.
Memòria Declarativa a Llarg Termini → Registre AR (Address Register)
La memòria declarativa (episòdica i semàntica) és l’emmagatzematge permanent de coneixements, fets i esdeveniments. Té una capacitat enorme i és passiva: la informació hi és guardada, però no es processa activament fins que no es recupera. L’AR equivaldria a les “claus d’accés” o als “índexos de recuperació” de la memòria a llarg termini. En psicologia, sabem que per recuperar un record declaratiu no en tens la còpia activa, sinó que has de generar un cue (pista) o una clau de recuperació que et permeti localitzar la xarxa de neurones on està emmagatzemada la informació. La memòria RAM de l’ordinador, que l’AR assenyala, seria l’equivalent físic de l’emmagatzematge declaratiu: les dades hi són (en sinapsis i connexions), però per treure-les d’allà i portar-les al DR (a la consciència/treball), el sistema primer ha de calcular-ne l’adreça (l’AR).

Els intervals de la vida

microsegons. localització auditiva, propagació neuronal.
mil·lisegons. potencial d’acció; discriminació de sons; reflexos molt ràpids.
10–100 ms. moviment ocular ràpid; integració sensorial.
100–300 ms. temps de reacció; percepció conscient inicial. (Fisiologia: Moviment i conducta).
0,5–1 s. aclucar els ulls; moviment ràpid de la mà.
1–2 s. una passa; un batec; part d’una acció motora.
2–5 s. diverses passes; una petita seqüència d’acció; unitats de percepció temporal.
5–30 s. agafar un objecte que cau; obrir una porta; una frase.
1–5 min. caminar fins a algun lloc; una conversa curta; rentar-se les dents.
10–30 min. menjar; dutxar-se; fer exercici breu.
1–3 h. digestió inicial ( ( temps per passar l’estómac (aigua 10-20 minuts, sòlids lleugers com hidrats de carboni simples 30-60 minuts, sòlids pesants com menjars rics en greixos i proteïnes 2-4 hores).; una sessió de música; una pel·lícula.
6–12 h. son; període d’activitat; digestió postprandial.Trànsit intestinal: El menjar pot trigar de 3 a 7 hores a travessar l’intestí prim. [5.5 hores per llegir un llibre de 200 pàgines, repartit en 5-10 dies].
24 h. cicle son-vigília; ritmes circadians.
2–7 dies. recuperació de determinats teixits; rutines; cicle setmanal.
setmanes. renovació d’algunes cèl·lules; entrenament i adaptació.
mesos. creixement del cabell; remodelació tissular; gestació. → renovació cel·lular
1 any. cicles estacionals [menstrual]; aniversari; desenvolupament anual.
anys. aprenentatge; desenvolupament infantil; canvis corporals.
5–10 anys. infància → adolescència; adquisició d’habilitats.
dècades. carrera professional; envelliment; vida familiar.
tota una vida. naixement → maduresa → vellesa → mort.
generacions. reproducció; transmissió cultural; evolució.

El mateix ésser humà existeix simultàniament en totes aquestes escales. El cor funciona en segons, la digestió en hores, els teixits es renoven en dies o mesos, el cos madura durant dècades i la persona construeix una biografia durant tota la vida.

10⁻³ s → neurona
10⁻¹ s → percepció
1 s → moviment
10 s → acció
1 min → conducta
1 h → activitat
1 dia → organisme
1 setmana → rutina
1 mes → adaptació
1 any → biografia
10 anys → desenvolupament
100 anys → vida
1.000 anys → cultura
1.000.000 anys → evolució

[El temps segons les etapes de la vida]

[La percepció del passat i el futur evoluciona amb el desenvolupament de l’ésser humà.] Té a veure amb la memòria autobiogràfica, el future thinking i, més tard, la continuïtat del jo al llarg del temps.
→ Desenvolupament Desenvolupament cognitiu el temps, etapes psicosocials Erikson |

La identitat [la idea que el jo que sóc ara prové d’un jo del passat diferent però amb el que hi ha continuïtat jo i invariants] es va consolidant a partir dels 7 anys i fins l’adolescència. Demana el que alguns autors han anomenat com “mental time travel” viatjar mentalment cap enrere mitjançant el record i cap endavant mitjançant la imaginació.
[Quin passat i quin futur contemplen? Volen accelerar l’arriba del futur? o frenar-lo?]

2-6 anys
Ara-demà. No hi ha passat. “demà → excursió”. Passat i futurs propers.
La capacitat de tenir memòria episòdica del passat i situar-se a un mateix en un episodi al futur apareix cap als 3-5 anys i està lligada a la capacitat del llenguatge. Comencen a fer servir “ahir” i “demà” a aquesta edat però encara no sap avaluar la “distància” cap el futur, que arribaria cap als 7 anys. [Per això pregunten “quan arribarem?” només sortir de casa. O si prometo a la Teresa i la Maria que un dia anirem al Tibidabo l’endemà diuen “que no hi anem”? [alhora també poden veure què fan els germans grans]
“Vull ser gran”.
7 -12 anys
passat recent – ARA – futur proper
Un nen de 10 anys pot començar a entendre que abans “era petit”, que implica que s’adonen que han canviat, el jo passat ≠ jo actual… Comença la història personal. Pot dir ” quan sigui gran”. [veu què fan els nens més grans a l’escola] i poden veure una adolescència propera i l’adultesa després.
“Vull ser gran” [sortir de nit, fer el que vulgui]
13-20 anys.
infància —— ARA —— adultesa.
És l’etapa més projectada al futur. Apareixen moltes coses que abans eren simplement”coses dels adults”, estudis, professió, parella, fills, independització, casa, identitat social. El futur deixa de ser “què passarà?” [no ho controlo] per “què faré jo amb la meva vida?”
Plans: “Quan sigui adult seré una persona diferent.” [amb una bona feina, o un bon músic”. > 60 és una eternitat.
20-50 anys
passat llunyà ——— ARA ——— futur
Història vital. continuïtat biogràfica, [com a adults capaços, anem treballant, fent eleccions segons el futur projectat]
“Encara em queda molt temps.” [Alhora, en al societat actual, ja no volem “envellir” voldríem ser joves eternament]
Els >60 queden lluny però els podem imaginar.
50-60 Mitjana edat
“Caram, ja tinc 50 anys.” [crisi dels 40. El futur no és el que esperava, m’he equivocat, ja no em queden gaires opcions].
Passat cada vegada més llarg. Futur jo cada vegada més proper. Ja podem imaginar la vellesa [plans de jubilació]. Els >60 ja són una realitat biogràfica propera.
Vellesa
infància —— passat —— ARA — futur [curt]
El passat ocupa una gran extensió biogràfica. El present i la memòria adquireixen més pes, el futur es redueix [amb l’esperança de vida als 90 i la jubilació als 65 (58), hi ha 25 anys de vellesa,]
“Jo no em sento com una persona de 75 anys.” Els 80 són una realitat imaginable.
[La vida m’ha passat ràpid, no sé si l’he aprofitat. Vanitas. M’esperen anys difícils, la vida se’m fa llarga però tampoc demanaria l’eutanàsia].

[ A mesura que anem vivint, creix el passat i minva el futur disponible]
Una metaanàlisi de 294 estudis, amb participants des dels 8 fins als 105 anys, mostra que la relació amb la pròpia edat canvia radicalment al llarg de la vida. Els nens se solen sentir una mica més grans que la seva edat cronològica; en canvi, a partir de l’edat adulta, les persones tendeixen progressivament a sentir-se més joves que la seva edat real.

Durada

[una experiència contínua del temps, amb transicions que se superposen, com una mena de “crossfade·

Temps “especiós” vs estats mentals discrets

[No vivim una successió d’estats mentals puntuals. A cada moment retenim un fragment del passat i anticipem el futur. Si no fos així no podríem entendre una frase, o un paràgraf d’un text, ni tampoc una frase musical, ja que el paper d’una nota o un acord depèn del conjunt d’una progressió tal com va apuntar Husserl]. Alhora, vivim esperant alguna cosa el futur que va venint.
James va parlar de “Specious Time” (que traduirem per “especiós” del DIEC: “que té aparença de veritat o de bo sense ser-ho”).

LLM i identitat narrativa

[De fet, l’experiència humana sembla treballar de manera molt semblant de “attention” que es fan servir per entrenar els LLM, capturant les relacions entre el recent i l’anticipat. Ho podríem ampliar a la identitat narrativa. Quan algú que “escriu” la pròpia vida enllaçant capítols passats, presents i imaginats, aquesta síntesi retencional a escala del “present gruixut” és la condició de possibilitat micro de la síntesi narrativa a escala macro. La frase, l’acord, la narració i la vida sencera compartirien la mateixa exigència estructural, cap unitat de sentit no es constitueix sense retenir allò que ja no és present-ara.

El model de registres de memòria amb durada

Buffer de Retenció (BR). Emmagatzema les últimes N unitats processades (paraules, notes, esdeveniments). És una memòria molt efímera (com la memòria ecoica o icònica), però aquí ja està categoritzada. Les 3-4 paraules anteriors d’aquesta frase. L’acord anterior en la progressió harmònica. Retenció (Husserl) / Passat recent del Specious Present.
Registre d’Impressió Actual (IA). Conté la unitat que estàs processant en aquest precís instant (el so que arriba, la lletra que llegeixes). És l’input sensorial pur abans de ser interpretat. La lletra que els teus ulls fixen ara. La nota que sona en aquest segon. Impressió primal (Husserl) / L’ara mateix.
Registre d’Anticipació Activa (AA). Conté la hipòtesi sobre la unitat que vindrà a continuació. Aquest registre es nodreix de la informació del BR (context passat) i de models apresos (gramàtica, harmonia, semàntica). Després de ‘perquè’, espero un verb” / “Després d’un acord de dominant, espero la tònica”. Protenció (Husserl) / Predicció activa.
Registre de Contrast o Error de Predicció (CE). Aquest és el 3′ que demanes. No és una predicció, sinó el resultat de comparar el registre IA (el que ha arribat) amb el registre AA (el que s’esperava). Senyal d’error predictiu (teoria de còdex predictiu, Friston). Si la paraula que arriba és la esperada, CE=0 (fluïdesa). Si no ho és, CE s’activa (sorpresa, P600/N400 al cervell).

Aquests 4 registres treballarien en un bucle continu, no seqüencial.

Llegir l’input: La nova nota/paraula entra al Registre IA.
Comparar (abans d’interpretar): El sistema agafa el contingut de l’AA (el que anticipava) i el compara amb el nou IA. Si coincideixen (CE=0): La percepció és fluida, la predicció es reforça, i el contingut de l’IA passa al BR (passat recent) per donar context al següent cicle. Si no coincideixen (CE ≠ 0): Es genera un senyal d’error. Si és un error lleu es rectifica la predicció sobre la marxa (s’actualitza l’AA per al següent cicle). Si és un error greu es dispara un mecanisme de “re-anàlisi” que pot revisar tot el contingut del BR.
Actualitzar el BR: La unitat que acabem de processar (la del IA) s’afegeix al final del Buffer de Retenció, i la més antiga del BR s’elimina (perquè el present espuri només abasta uns 2-3 segons).
Generar nova predicció (actualitzar l’AA): Amb el nou estat del BR (el passat actualitzat) i el model intern (gramàtica, estil, harmonia), el sistema genera la següent hipòtesi i la col·loca a l’AA per al proper cicle.
El IA queda lliure per rebre el següent input físic.

Els LLMs treballen anticipant el que vindrà i si cal corregint, però no “qüestionen” el passat [no millorarien el model del món]

Com vivim el temps

Temps lent, temps ràpid, flow
L’actitud davant el passat i el futur

Temps lent, temps ràpid, flow

[A banda de la durada que ha tingut una experiència i de la qual puc fer una estimació en minuts i comprovar-la amb un rellotge, puc plantejar si el temps m’ha passat de pressa o poc a poc, o quina relació afectiva mantinc amb aquest moviment del temps.

Els nivells elevats de dopamina poden fer que el temps passi més ràpid, mentre que nivells baixos poden alentir la percepció temporal.
El Parkinson, l’epilèpsia i lesions cerebrals poden alterar la percepció del temps.

(CPGT+DS) La percepció del temps varia segons les emocions, l’atenció i el context. Per exemple, el temps sembla accelerar-se quan estem ocupats, distrets o divertint-nos, i alentir-se en situacions avorrides o perilloses. En particular Mihály Csíkszentmihályi va descriure l’estat de “flux” com l’experiència en què perdem la noció del temps degut a que estem absorbits en l’activitat que fem (afectivitat, Neurologia, plaer i dolor).. ]

[Jo havia identificat els moments feliços en què el temps no va ni massa de pressa, ni massa poc a a poc, ni tenim ganes que s’acabi el que estem fent, ni ens sap greu que sigui transitori, és com si estiguéssim sobre una ona i avancéssim al mateix temps.

El temps que no avança, el cansament, l’avorriment. La feina o l’excursió que se’ns fa llarga. Volem que el temps avanci. Quan tenim gana, set, o volem reposar. Estem pendent del rellotge, en una excursió anem mirant quants km falten.
Desesperació, que s’acabi tot, el suïcidi
Nostàlgia. El millor ja ha passat i no podem esperar res millor del futur [és potser el que senten alguns esportistes quan es retiren als 30 anys, i que potser acabaran obrint un restaurant].
El temps va massa de pressa. Ansietat per no poder acabar una feina. Una festa o un viatge on no hem pogut fer el que teníem previst.
Aturar el temps, que no s’acabi. Com el Cant Espiritual de Maragall

Vist d’altra manera:

Rebuig del present + desig del futur (avorriment [o anticipació] )
Adhesió al present + resistència al futur = gaudi
[Present estret+endarrerir futur= ansietat per no poder acabar]
adhesió al passat + impossibilitat de tornar-hi: nostàlgia
[Temor al futur: angoixa fatalisme que vindrà un desastre inevitable

(a ampliar amb Marc Wittmann, Felt Time 2016)

L’actitud davant el passat i futur. Zimbardo, Carstensen

[La meva actitud vital, està orientada al passat? a un futur esperançat? Una passat nostàlgic o traumàtic? Un futur esperançat o fatalista?]

Eugen Minkowski i la psiquiatria fenomenològica. “Le temps vécu” (1933) descriu com canvia l’experiència temporal en estats depressius o maníacs —la depressió no és tristesa abstracta sinó una alteració de l’estructura temporal de l’experiència, un bloqueig de l’anticipació.

Zimbardo
Proposa caracteritzar les persones segons com es relacionen amb el passat, present i futur:

1. Passat Positiu: Tendència a recordar el passat amb nostàlgia i afecte.
2. Passat Negatiu: Tendència a recordar el passat amb penediment o dolor.
3. Present Hedonista: Enfocament en el plaer i la satisfacció immediata.
4. Present Fatalista: Visió que el futur està predeterminat i que no es pot canviar.
5. Futur: Enfocament en objectius i recompenses futures.

El qüestionari Zimbardo Time Perspective Inventory (ZTPI, 1999) ajuda a mesurar aquestes dimensions amb 56 qüestions. Els desequilibris poden dur a conductes de risc (present hedonista), o ansietat per aconseguir objectius en el futur, o amargor pel passat. També hi ha 10 qüestions per mesurar el grau de creença en un futur transcendent [per si ens oblidem de viure ]. → Qüestionari
[Mentre que Zimbardo proposa un equilibri en totes les dimensions, Eckart Tolle accentúa centrar-se en el present per no viure angoixat pel passat o el futur, en una mena de versió d’autoajuda del budisme i el zen que fugen del patiment tancant-se en la respiració o recitant Sutras. (La indústria de la salvació).

Laura Carstensen
La Socioemotional Selectivity Theory (1990) assenyala que la percepció del temps futur disponible modifica les nostres motivacions i emocions. Quan percebem el futur com molt ampli, tendim a orientar-nos cap a objectius que tenen beneficis a llarg termini. Quan percebem que el temps disponible és limitat, augmenta la importància de les experiències emocionalment significatives ara. Quan una experiència és percebuda com a “última vegada”, el fet que tingui un final conegut pot augmentar les emocions mixtes: plaer per l’experiència i tristesa perquè s’acaba. Per exemple l’últim vespre d’un viatge [l’última sardana que van ballar els pares a Banyoles. I fet, els darrers anys de vida].

→ Existential feelings (Ratcliffe), Predictive processing (Andy Clark), Free energy principle (Karl frinston) 2008- Hi ha uns sentiments sense objecte definit que impregnen la manera de veure les nostres possibilitats en el món.

El temps existencial, esperant el futur millor, la mort

El temps existencial, esperant el futur, la mort
Vanitas
Carpe Diem
El temps i les religions

[Una paradoxa fonamental és que sovint els humans experimenten la vida com a avorrida, o estressant, i voldrien que “el temps passi ràpid”, que arribi un futur diferent i alhora tenen angoixa per la mort i la finitud de la vida. És com si pensessin m’he passat la vida esperant que arribés un “premi”, quelcom agradable, o ple de sentit, i se m’haurà escapat sense que hagi arribat mai. [els que s’arrosseguen a les discoteques bevent o drogant-se, allargant fins a la matinada, és un cas d’algú que no sap reconèixer que allò que esperava no ha arribat, ni arribarà, i que més valdria tornar a casa i dormir.]

[Si un extrem és la mort que volem ajornar perquè encara no ha arribat el que esperàvem o no hem pogut dur a terme els nostres projectes, l’altre extrem és anticipar-la, quan per avorriment o patiment la vida se’ns fa insuportable i volem que acabi. Arribem a veure la mort com un repòs com indica l’expressió “en pau descansi” -que jo miro d’aplicar en vida. És el que evoca el quadre d’Arnold Böcklin “TotenInsel“.]

Heidegger a Die Grundbegriffe der Metaphysik. Welt – Endlichkeit – Einsamkeit (1929-30) parla de diferents tipus d’avorriment, el profund és sentir-se avorrit d’un mateix, de la pròpia existència.

Vladimir i Estragon al Waiting for Godot de Beckett, esperen algú que potser arribarà demà però no arriba mai.

[Finalment s’apropa la mort (Heidegger Sein-zun-Tode), després que han anat arribant una sèrie de futurs successius decebedors i ens adonem que ha passat la vida sencera sense haver arribat a res. Aquí és on hi pot haver la pena per les oportunitats perdudes.]

Lars Svendsen, a “A Philosophy of Boredom” (1970), fa de l’avorriment una experiència filosòfica central. L’existència humana es caracteritzaria per “El que tinc davant no és prou significatiu per a mi.” [que és una altra versió de la necessitat de trobar sentit]. El temps es fa massa visible. No estem absorbits en una activitat (el flow): ens adonem que el temps està passant i que estem gastant una quantitat limitada de vida.

El 1657 a les Pensées Pascal ja havia escrit:
“Ainsi nous ne vivons jamais, mais nous espérons de vivre ; et nous disposant toujours à être heureux, il est inévitable que nous ne le soyons jamais.” i també “Tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos, dans une chambre.” Pensées 1657.

[Jo havia dit, lluitem per sobreviure i quan hem aconseguit sobreviure, ens deprimim]

A banda de la lluita per la supervivència amb el patiment associat, i l’avorriment quan ja hem aconseguit sobreviure, tenim l’ansietat per si no es ten aprofitant bé la vida, com si hi haguessin oportunitats millors que ens estem perdent. És el “Fear of missing out” FOMO, o el “Fear of a better option”, FOBO.
Hem d’aprofitar el temps al màxim, mirant d’acumular el màxim d’experiències excitants? (Moral, la vida bona, el sentit de la vida, bo fer res).

Vanitas

La vida és efímera, i la bellesa, la joventut, la riquesa o la fama són mudables amb la fortuna i, en tot cas, desapareixen amb la mort.
Aquesta idea va ser expressada al Llibre de l’Eclesiastès, on es repeteix la famosa sentència: “Vanitas vanitatum, et omnia vanitas” (Vanitat de vanitats, tot és vanitat).
La filosofia estoica grecoromana, Sèneca, Marc Aureli, Epictet insisteixen en la meditació sobre la mort (memento mori) com a camí cap a la virtut i la desafecció als béns externs. [Tot i que se’ls contraposi, convergeix amb Epicur, si la mort és “res per a nosaltres” (perquè quan hi som ella no hi és, i quan ella hi és nosaltres no hi som), la por que en tenim és irracional, i cal orientar la vida cap al plaer serè (ataraxia), no cap a l’angoixa. Horaci (infra) ho recollirà.
Sant Bonaventura va fer una exegesi de l’Eclesiastès on desenvolupava el concepte de triplex vanitas i advertia contra la curiositas (la recerca insaciable de novetats) com una forma de vanitat, ja que “no hi ha res nou sota el sol”.
Una de les fórmules de l’edat mitjana va ser el “ubi sunt?” (On són?), preguntant-se on han anat a parar els reis, els nobles, les dames i les seves riqueses.

[De la constatació de la variabilitat de la fortuna, i que res perdura, en poden sortir diferents reaccions:

No perdem el temps perseguint fama i honors i anem a viure el més important. Això pot ser el coneixement, o fer el bé [els que diuen “al final l’únic que importa és la família i els amics”. Contemptus mundi (menyspreu del món), no val la pena aferrar-se a la fama, bellesa, o riquesa, cal buscar allò que no passa (Déu, la virtut, l’ànima).
[Assegurem-nos la salvació a la fi dels temps (en un context religiós)
Mirem de deixar una obra que perduri, els artistes treballen obres esperant que seguiran essent valorades, els militars o polítics, espern que els dedicaran estàtues o almenys un nom d’un carrer
Sapiguem aprofitar allò que la fortuna ens dona avui, el carpe Diem d’Horaci.
[Llancem-nos a gaudir tot el que poguem, mengem, bevem, copulem, contractem les experiències més emocionants]

Al sXVII als Països Baixos va fer-se popular la pintura de vanitas, com a subgènere de la natura morta, amb un llenguatge simbòlic com la calavera (la mort), el rellotge de sorra o la vela apagada (el temps que s’escola), les flors (la bellesa que es marceix), les joies i monedes (la riquesa vana) i els llibres (el saber que no salva de la mort), [una bombolla, el temps, rellotges i instruments musicals]. Els principals autors van ser Jacques de Gheyn II, David Bailly, Harmen i Pieter Steenwijck, Jan Davidsz de Heem, Edwaert Collier. [Galeria]

[Lírics grecs, Píndar: “L’home és somni d’una ombra” (Pítica, VIII). Horaci: pulvis et umbra sumus, “Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII.]
[poesia xinesa]
Al barroc espanyol diversos escriptors van escriure sobre el tema. Jorge Manrique (c. 1440-1479), “Coplas por la muerte de su padre”. Francisco de Quevedo i Pedro Calderón de la Barca, “La vida es sueño”. Sor Juana Inés de la Cruz (1648-1695), diversos sonets. [antologia]

[→ La vida finita i efímera Nabokov, Saul Bellow, es fan grans esforços per allargar la vida però en general tenim prou temps per fer el que és possible, és com el temps d’un examen]
[→ Filosofia, el que ningú no veu. Pràcticament tot el que existeix passa sense testimoni, sense que ningú hi pensi. Fins i tot el que nosaltres anem vivint a cada moment queda enrere, i es va oblidant i desapareixent. Fins i tot nosaltres mateixos anem canviant i ja no ens reconeixeríem en el nostre jo del passat.] [L’angoixa per deixar d’existir pot dur hiperdiarisme, l’ambició de deixar registre de tot.]
→ Administrar temps, diners, espai, no cal omplir-ho tot
→ Les efímeres del riu Tisza.
→ Maranassati sutta: meditació budista que n’hi ha prou amb viure una respiració.]

Carpe Diem

Horaci: gaudir amb moderació, sense por de la mort [ni als canvis de fortuna]. ” la breu durada de la vida ens impedeix de fer-nos una llarga esperança” (Soluitur acris hiems Odes I.IV), “cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.” (Carpe Diem. Odes I.XI).

[La poesia xinesa taoista celebra el moment. També la poesia d’Omar Khayyam (persa, s. XI-XII, popularitzades a Occident per la traducció d’Edward FitzGerald) canten el vi i el moment present com a resposta a la incertesa metafísica.]
Pierre de Ronsard, Sonnets pour Hélène (1578), “Quand vous serez bien vieille”, “Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie”.
Robert Herrick, “To the Virgins, to Make Much of Time” (1648), “Gather ye rosebuds while ye may, / Old time is still a-flying”.
Sor Juana Inés de la Cruz, “Miró Celia una rosa”, “y en mí, sin ser hermosa, sin ser rica, / más que la rosa hermosa y la clavelina, / me ha de admirar la ciencia, no la flor”.

Els temps de les cosmologies

[Què roman i què canvia?
→ la concepció del temps va lligada a la del canvi i l’invariant, una de les preguntes més fonamentals. ]

[ Religions
A les civilitzacions agrícoles del neolític hauria predominat una visió del temps cíclica, arrelada en les estacions. Les religions del Samsara ofereixen sortida a l’angoixa del present “matriculant-se” a un curs de ioga o sessions de meditació.
Els pobles nòmades semítics, en canvi, van desenvolupar una idea lineal del temps, amb un origen, un Déu que intervé en la història i un final. Davant l’angoixa del patiment del present l’església cristiana ens diu que és un estadi transitori on l’únic que compta és l’obediència a Déu per garantir una vida eterna feliç en el futur. La “terra promesa” i el “regne de Déu que e screia imminent es desplaça al transcendent.
Avui tenim la visió de la ciència amb un origen al Big bang i un univers que s’expandeix fins a la mort tèrmica.
→ Religions comparades , → la indústria de la salvació]

[Història
Encara podríem especular sobre dos visions diferents quants als temps de les vides individuals o els temps de la història, segons si el que existeix és sobretot l’individu, o les societats. ¿Posem l’accent en els temps de les vides individuals, les biografies, que transcorren en una mena de temps històric “newtonià”, uniforme, amb les civilitzacions com agrupacions temporals, tals com els núvols, formats per les gotes de vides individual? ¿O podem l’accent en el temps de les civilitzacions, una mena de superorganisme, dins les quals les vides dels individus són elements substituïbles i, en tot cas, supeditables a la salut del conjunt?
→ 100mM de vides, civilitzacions, Contemplació de la història. Benjamin i l’àngel de la història]

[Univers
Com en situem el moment que vivim, la nostra vida en el conjunt de la vida del món? Potser en les generacions dels avantpassats i algunes històries mítiques. Fins a l’arribada de Lyell l’edat de la Creació era d’uns 6000 anys. Va fer estimacions d’uns 200 milions d’anys per l’edat de la terra i així es va passar a parlar de l’edat de “l’univers” o la natura. Més endavant les observacions del desplaçament al roig ens van donar un model de 13.8mM d’anys.
La meva vida és 1mm en 137 km, la història de la humanitat des de l’agricultura, 14 segons en un any. → La mirada a la història i l’efímer ]

L’organització del temps segons el tipus de societat i economia, rellotges, llum

Paleolític: temps de supervivència 3-5 hores. Ritmes naturals. Foscor a la nit (foc i brases). “Quan toca fer alguna cosa”? El temps depèn de la natura salvatge.
Societats agrícoles: temps orientats a les tasques, 12-16 hores en èpoques de collita. Il·luminació reduïda, llums d’oli, espelmes de greix per als pobres i de cera per als rics. “Quan toca sembrar/collir?”. El temps depèn de la natura domesticada.
Societats industrials. Temps regulat pels horaris de les fàbriques o legislació. 14 hores fins a la regulació de les 8 hores (48 setmanals). Ferrocarril. Llums de querosè i fanals de gas, les ciutats il·luminades. “Quina hora és?”. El temps depèn del rellotge de la fàbrica [i de les màquines].
Societat de l’era de la informació: Oficina 9 to 5. 40 hores. Enllumenat elèctric. En alguns sectors hi ha alhora flexibilitat i disponibilitat total [“El temps governat per l’input i interrupcions de emails”].[el temps depèn de l’algoritme].

Caçadors i recol·lectors

Hi ha un corrent de l’antropologia que argumenta que el pas a l’agricultura va suposar una pèrdua de llibertat, menys temps lliure (haurien dedicat de 3-5 hores diàreis a la supervivència) i en canvi va donar lloc a la propietat, els estats opressors, els impostos i l’esclavitud.
Marshall Sahlins, The original affluent society (1966). Jared Diamond, “The Worst Mistake in the History of the Human Race” (1987). Yuval Hararai, Sàpiens (2011). James C. Scott, Against the Grain (2017).
Els crítics assenyalen l’altíssima mortalitat infantil, la precarietat de la caça i els fruits [sense reserves d’excedents], taxes més elevades de mort violenta i lluita intertribal (Lawrence Keeley) [per tant no hi havia menys opressió. I al temps lliure, què feien, meditar?]

Agricultura

A l’estiu i la tardor, èpoques de collita i sega es treballava de 12 a 16 hores al dia amb un ritme de treball intens, amb pauses per fer l’esmorzar, el dinar, berenar i una llarga migdiada a les hores de més calor.
A l’hivern, època de descans vegetal o amb la terra glaçada, no es treballava al camp. Es feien tasques de manteniment, recollir llenya, reparar eines, protoindústries com teixir o filar roba (i a Suïssa, peces per rellotges). Seriens unes 4-5 hores de treball. L’hivern era l’època de la letargia, les llargues hores vora el foc, les reunions comunitàries i la celebració de festes religioses acumulades.
La primavera marcava el retorn de l’activitat, amb el llaurar i sembrar, unes 8-10 hores al dia. Era una tasca dura però sense la pressió de la collita d’estiu.

L’historiador E.P. Thompson ( Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism 1967) hauria estimat que un pagès de l’edat mitjana treballava entre120 i 150 dies a l’any amb unes 60-80 festes establertes per l’església catòlica durant els quals estava prohibit treballar sota pena de pecat o multa. La mitjana de treball se situaria al voltant de les 30 hores setmanals. Dins d’un marc marxista, això li permetria argumentar l’empitjorament de les condicions de treball amb la industrialització.

Des del sXIV hi havia rellotges a les esglésies i les ciutats, que podien indicar l’hora de la missa o el mercat. Seguia essent una societat que quedava a les fosques de nit.

Revolució Industrial

Els horaris de les fàbriques van suposar una ruptura radical amb els ritmes naturals del camp. La jornada laboral mitjana oscil·lava entre les 12 i les 16 hores diàries, de dilluns a dissabte, un ritme fix i homogeni imposat per les màquines i coordinat al minut pels rellotges de les fàbriques. La qüestió ara no és “s’ha acabat la tasca?” sinó “quàntes hores has fet?” [la cultura del presentisme segueix encara aquí!]

El sector tèxtil (Cotó i llana) que va ser el motor de la industrialització (tant a Gran Bretanya com a les indústries cotoneres de Catalunya) tenien torns eren massius i estrictes d’unes 14 hores. Com que les màquines havien de funcionar sense parar, els treballadors dinaven mentre netejaven els mecanismes en marxa.
La mineria del carbó era el sector més dur. Els miners treballaven a les profunditats en torns d’unes 12 hores, completament desconnectats de la llum del dia.
La siderúrgia i les foneries depenien d’alts forns que no es podien apagar mai per motius tècnics. Va ser un dels primers sectors a implantar de forma massiva els torns de nit i els relleus continuats de 24 hores.

Inicialment els horaris no estan regulats. Els amos de les fàbriques fixaven els horaris de manera totalment lliure, utilitzant un sever sistema de multes (per parlar, xiular o seure) i càstigs físics per mantenir el ritme. Entre 1802 i 1878 el parlament britànic anirà limitant l’horari de treball a 10 hores per als homes i dones i es prohibirà el treball als menors de 10 anys. Les 8 hores reclamades per Robert Owen el 1817 (8 hores per treballar, 8 hores de lleure, 8 hores per dormir) no arribarien fins al sXX. La vaga de la Canadenca de 1919 a Barcelona hi va tenir un pes important. [8 hores sis dies a la setmana, 48h].

Els rellotges personals i els despertadors mecànics eren un luxe prohibitiu per a les famílies treballadores durant la major part del segle XIX.
A les grans ciutats industrials de la Gran Bretanya (com Manchester o Londres) i altres punts d’Europa, va néixer un ofici avui dia oblidat: el knocker-up. Eren persones (sovint dones, ancians o miners jubilats que no podien fer feina dura) que cobraven uns quants penics a la setmana per part dels obrers per anar a despertar-los. Sabien l’hora pels pocs rellotges públics de la ciutat. Per no despertar els veïns que feien un altre torn, no picaven a la porta. Utilitzaven llargs bastons de bambú amb trossos de filferro a la punta per fregar o picar suaument els vidres de les finestres dels dormitoris (que solien estar al primer o segon pis).
A Catalunya, com que les fàbriques tèxtils necessitaven l’energia dels rius, es van construir les famoses colònies industrials al llarg dels rius Llobregat, Ter i Cardener (com la Colònia Vidal, Cal Pons o la Colònia Güell). Els obrers vivien en pisos propietat de l’amo, construïts a escassos metres de les naus de telers. No calien despertadors individuals. El temps estava centralitzat. Primer van ser els tocs de campana de l’església de la colònia, però ben aviat es va imposar la sirena de vapor o el xiulet de la fàbrica. La sirena tocava normalment tres vegades a la matinada, una hora abans per aixecar-se del llit, mitja hora abans per sortir de casa i caminar cap a la fàbrica. Al tercer xiulet es tancaven les portes i qui no hagués arribat perdia el jornal.
A principis del segle XX la producció en massa als Estats Units i Alemanya va permetre fabricar els primers rellotges de corda mecànics barats (fets de llautó). Quan un rellotge despertador va passar a costar menys que el sou d’una setmana, les famílies obreres van començar a comprar-los. Això va fer que el control del temps es privatitzés: l’obrer ja no depenia del xiulet de l’amo o del bastó del knocker-up, sinó del seu propi aparell domèstic.

La fàbrica necessita que centenars de persones comencin a treballar alhora. El rellotge ja no simplement mesura el temps: organitza el comportament.
Hi ha a més dos canvis tecnològics, la il·luminació i el transport ferroviari. Les nits deixen de ser fosques per primer cop. Quan el ferrocarril connecta ciutats distants cal coordinar temps de diferents ciutats, cosa que acaba conduint als fusos horaris i a un temps estandarditzat supralocal. [ el transiberià, història del ferrocarril]

La segona meitat del sXX, l’oficina, l’era digital

Seguim conservant bona part del temps industrial, amb una jornada laboral, calendari de festius i vacances, transports amb horaris. Els treballadors de la gig ecnomy però, estan disponibles en tot moment per quan l’algoritme els assigni una tasca. Amb el telèfon i l’email, els assalariats també passen a estar disponibles 24/7 [sobretot quan els quadres intermitjos que persegueixen un bonus comencen a comportar-se com els consultors o analistes de fusions]

Assalariats amb convenis, 75%, 37.5 hores. Aquí hi ha els funcionaris de l’administració pública (que són un 15-20% dels assalariats amb jornades habituals de 35 a 37,5 hores) i el gruix dels assalariats de grans empreses, indústria tradicional i sectors amb convenis col·lectius forts (banca comercial, ensenyament, administratius, sanitat reglada).
Autònoms i Pimes, 10-15%, 46 hores
Riders / Conductors (Gig) (3% a temps complet 60 hores), 10% com a complement 10-15 hores. Com que les tarifes per trajecte o entrega són fixades de manera unilateral per l’algoritme de la plataforma i solen ser molt baixes, el treballador no pot sobreviure fent una jornada de 8 hores.
Freelances digitals (Gig) <1%, 20 – 32 hores. Venen el seu coneixement per projecte amb tarifes hora elevades. Treballen intensament mentre dura el projecte i utilitzen la resta del temps per a la conciliació, formació o recerca de nous clients
Consultoria / Banca d’Inversió/Bufets d’advocats (M&A mergers acquisitions) 1%, 60 – 90 hores. Es justifica internament com un “període d’aprenentatge accelerat” i una inversió per ascendir ràpidament a la piràmide corporativa.

La predicció de Keynes

És paradoxal que, tot i que les dades de diaris d’ús del temps mostren que en diversos països, el temps de lleure fins i tot ha augmentat, mentre que la sensació d’anar sempre amb pressa també ha augmentat.(→ Estrès). Hartmut Rosa, amb la teoria de la social acceleration, distingeix tres acceleracions, la tecnològica, el canvi social que fa que les coses quedin obsoletes cada vegada més ràpidament, i el ritme de vida. Intentem encabir més accions en la mateixa quantitat de temps [En Paco].

El 1930 Keynes va escriure Economic Possibilities for our Grandchildren on especulava que podríem viure treballant 15 hores la setmana. I això sense haver pogut anticipar l’increment de productivitat amb la robotització, els ordinadors (que en segons fan càlculs que requerien hores, o recuperen informació de bases de dades que abans s’havien de buscar en fitxes) i comunicacions.

Els factors que ho expliquen són que:

1. Els guanys de productivitat no s’han repartit cap a l’oci, sinó cap al consum. Keynes assumia que, arribat cert nivell de riquesa, la gent prioritzaria el temps lliure per sobre de més béns. Però el capitalisme de consum ha generat contínuament noves “necessitats” — l’economista Juliet Schor en parla a The Overworked American. Sempre hi ha un esglaó més amunt en l’escala de consum, i la comparació social (keeping up with the Joneses) fa que la gent prefereixi més ingressos a més temps.

2. La distribució dels guanys ha estat molt desigual. Bona part de l’augment de productivitat des dels anys 70 ha anat a parar a beneficis del capital i a salaris dels més rics, no a salaris generals ni a reducció de jornada. Si la productivitat puja però el treballador mitjà no en capta la part proporcional, no té marge real per “comprar” més temps lliure.

3. Estructura institucional i normes socials del treball. Les empreses tenen costos fixos per treballador (assegurances, contractació, formació), cosa que incentiva allargar jornades en lloc de contractar més gent a temps parcial. A més, hi ha una norma social molt arrelada que vincula el valor moral d’una persona a la seva ètica de treball — l’estar “ocupat” s’ha convertit en un senyal d’estatus (n’ha parlat gent com David Graeber amb el concepte de “bullshit jobs”, o l’economista de Harvard Juliet Schor amb la “busyness culture”).

4. L’automatització no ha eliminat feina, l’ha desplaçada i intensificada. El correu electrònic i les eines digitals, en lloc d’alliberar temps, sovint l’han “col·lonitzat”: ara es pot treballar a qualsevol hora i lloc, i la disponibilitat constant s’ha normalitzat. Hi ha una paradoxa ben documentada: les eines pensades per estalviar temps acaben augmentant el ritme i les expectatives (l’anomenat “efecte rebot” o Jevons paradox aplicat al temps, no només a l’energia).

La satisfacció de les necessitats bàsiques no ens portat a valorar més l’oci, sinó a voler més.

El ritme de la informació

Antiguitat i edat mitjana: notícia ocasional, missatgers, món rural. Missatge oral, periodicitat de setmanes.
sXVI: notícia periòdica: gasetes impreses
sXVII-XIX: la notícia diària: sXVI primeres publicacions periòdiques, sXIX-sXX premsa generalitzada. El correu postal.
sXX: la notícia horària, Ràdio i televisió. El telèfon.
sXX-XXI: notícia permanent: xarxes, internet, twitter. Whatsapp.

Fins a l’arribada de la premsa i la generalització del correu al sXIX, la comunicació estava reservada a la noblesa o mercaders que feien servir xarxes de correus, amb correus diplomàtics, cartes de corresponsals [l’equivalent a Reiters]. Al sXVII es distribuïen butlletins i gasetes que permetien que mercaders, diplomàtics i altres persones interessades rebre notícies regularment.

Per a la major part de la població rural medieval, efectivament, la informació arribava sobretot per contacte humà, el que explciava algú que tornava del mercat, un viatger, un pelegrí, un soldat. També hi havia pregoners i comunicacions oficials. Però podien passar dies o setmanes sense cap novetat significativa procedent de fora l’entorn local fins que de sobte arriben notícies que s’ha mort el rei, hi ha hagut una epidèmia o ha començat una guerra.

Al sXVI a Europa apareixen xarxes postals més regulars i professionals, butlletins manuscrits (avvisi), fulls de notícies i, posteriorment, publicacions periòdiques impreses. Al sXVII ja hi havia desenes de ciutats alemanyes amb publicacions periòdiques.
sXIX: La premsa diària s’anirà generalitzant a Europa i arribarà a Espanya a finals de segle. Apareix l’obsolescència, el que era actualitat fa tres dies ja no interessa avui. [Apareix també la informació brossa, soroll, el que abans deuria estar limitat a la conversa xafardera].
Al sXIX apareix també el telègraf, que permet la comunicació pràcticament al moment. Es reserva però per als professionals.

Al sXX
Per la gran majoria el següent canvi serà la ràdio, i la televisió. La informació es converteix en ritual temporal col·lectiu, amb butlletins horaris i informatius al migdia i al vespre. En cas d’emergències s’interromp la programació. El 30 d’octubre de 1938 un jove Orson Welles llegia “The War of the Worlds“, adaptant l’obra d’H.G.Wells i molts oïents s’ho van creure.
A nivell particular el telèfon permetia la comunicació immediata (però a peu de telèfon i si estaves fora de casa, depenent de cabines; en viatges a l’estranger era més difícil. Fins a finals del sXX quan la gent anava de viatge, enviava una postal.

Finals del sXX. Amb l’arribada d’internet arriba la informació contínua, primer als webs dels diaris i després a les xarxes de twitter, facebook i instagram. Ja no esperem a la propera emissió de notícies.

10:03 — passa alguna cosa
10:04 — algú ho publica
10:05 — ho veus
10:06 — apareixen comentaris
10:07 — apareix una correcció
10:08 — apareix un vídeo
10:09 — algú ho interpreta
10:10 — apareix una notícia sobre la notícia.

La difusió està administrada per algoritmes que maximitzen l’interès i això implica les bombolles i subratllar el que causa indignació.
Tenim una percepció d’acceleració perquè hi ha un augment d’inputs potencialment rellevants.
La comunicació personal amb whatsapp també ens ha acostumat a esperar resposta instantània, primer estem atents a veure el “llegit” amb el color blau i després resperem la resposta.

Igual que a la feina no donem abast a llegir i gestionar tots els correus que arriben, la majoria dels quals no són imprescindibles, ara no tenim temps de triar i gestionar quina informació hem de llegir.

(bibliografia: Robert Darnton, Joad Raymond, Noah Moxham, Brendan Dooley, Roger Chartier, Harold Love, James Carey i, per a l’etapa contemporània, Hartmut Rosa i Judy Wajcman).

→ Un món que parla: Publicacions, llibres i revistes | Ràdio i televisió | Xarxes

Dietaris, agendes, fotografies. Rutines diàries

[Hi ha dos objectes que encarnen la fenomenologia del temps. Els dietaris recullen el passat, les agendes van aparèixer al sXIX per planificar el futur. Viure és anar posant planificant coses a l’agenda, algunes de les quals no arribaran a ser i d’altres les durem a terme i les anotarem al dietari.
Amb l’arribada del món digital el diari (journal) com a contingut privat destinat a recollir reflexions i el passat, passa a ser un contingut públic que espera l’aprovació dels altres. El nostre passat ja no serà una llibreta amb reflexions i un àlbum de fotografies, sinó la història de les nostres activitats a les xarxes socials. Fins al sXIX només quedava registre gràfic de noblesa i comerciants rics, com a molt, una desena de documents. Amb la fotografia s’ampliarà a les classes mitjanes. Amb la càmera de 35 mm passarem a centenars de documents. Amb els smartphones, tothom podrà fer fotos i passarem a desenes de milers de moments capturats, la major part dels quals, no mira ningú.

→ la vida com una llibreta amb fulls en blanc que anem omplint

diataris agendes fotografies

[L’angoixa per deixar d’existir pot dur hiperdiarisme, l’ambició de deixar registre de tot.]

la societat agrària i el temps de les estacions i de l’hora que surt el sol [Almanacs el calendari del pagès]
la societat industrial amb rellotges i els horaris de la fàbrica [associats a les màquines]. Horaris de trens. Agendes i Journals.
la societat burocràtica/comercial. El temps dels contactes i reunions. L’agenda.
la societat digital. Temps programat, notificacions. Aplicacions i supervivència de l’agenda en paper.

→ Les rutines diàries, Time use

El llenguatge

→ Temps cronològic i meteorològic, etimologia

→meteorologia emocional

Els verbs

Els temps dels verbs (Gramàtica catalana) recullen la riquesa dels modes de viure, que no consisteix només en el present [penso que Eckart Tolle i una versió de la meditació Zen són empobridors (vida amfíbia)].
El present que vivim, atenent al que passat al voltant nostre i dins nostre, puntualment (present indicatiu) o seguit (gerundi).
El passat que recordem, si transcorria sense haver acabat (imperfet), acabat (perfet), o després d’haver fet (plusquamperfet).
El futur que anticipem (simple “aniré)) i fins i tot què vindrà després (compost “hauré anat”).
El condicional, temps de verb fonamental en la condició humana, el que somiem, les possibilitats que considerem, simple (“aniria”), o un passat possible (“hauria anat”).
El subjuntiu que segueix considerant vides alternatives, si fés una cosa ara (present, “que jo canti”), en el passat (pret. imperfet “que jo cantés”, (pret. perfet “hagi cantat”, plusquamperfet “hagués cantat”). Hagués cantat. “es caracteritza per expressar accions o estats no factuals, és a dir, que no es presenten com a realitats objectives, sinó com a possibilitats, desitjos, dubtes, necessitats, emocions o hipòtesis. A diferència de l’indicatiu (que indica fets reals o objectius), el subjuntiu reflecteix subjectivitat, incertesa o irrealitat.”
L’imperatiu, el que vull que faci un altre.

Intervals de temps

instant. instant, moment, parpelleig, segon.Futur
segons. segon, uns instants, un moment.
minuts. minut, minutet, una estona. «jo que faré…». demà / proper
desenes de minuts / hores. estona, hora, horeta. «jo quan sigui gran». anys pròxims
hores. hora, migdia, mitja hora, quart d’hora. jo passat ≠ jo actual. adolescència/adultesa
part del dia. matinada, matí, migdia, tarda, vespre, nit. jo futur molt elaborat. projecte de vida
dia. dia, jornada, jorn, dia sencer. continuïtat biogràfica. futur professional/familiar
diversos dies. dies, uns quants dies, dies seguits. futur jo cada vegada més proper. vellesa ja imaginable
setmana. setmana, setmanada. present + memòria adquireixen més pes. futur objectivament més curt
diverses setmanes. setmanes, unes setmanes.
quinzena..
mes. mes, mesada.
diversos mesos. mesos, uns mesos.
estació. primavera, estiu, tardor, hivern.
temporada. temporada, temporada llarga.
trimestre.
semestre.
any. any, anyada.
bienni.
trienni.
lustre. lustre = 5 anys.
decenni / dècada. decenni, dècada = 10 anys.
quinquenni. quinquenni = 5 anys.
generació. generació ≈ 20–30 anys, però variable.
segle. segle = 100 anys.
mil·lenni. mil·lenni = 1.000 anys.
era. era, període, edat.
eó. eó = període immens de temps geològic.
eternitat. eternitat, infinitud.

Expressions

instant: període gairebé indivisible: en aquell instant
moment: breu període, però molt imprecís: espera un moment
segon: unitat precisa
parpelleig: metafòricament, un tempsíssim breu
un no-res: durada pràcticament nul·la
en un tres i no res: molt ràpidament
de seguida, immediatament, tot seguit: més aviat relacions temporals que durades.
estona: durada indeterminada però normalment relativament curta: fa una estona
rato no és català normatiu en aquest sentit; és un castellanisme. En català diem estona.
període: interval delimitat, de durada variable.
temporada: període relativament llarg, sovint amb inici i final: una temporada al poble.
època: període caracteritzat per alguna cosa: l’època medieval, una època difícil.

una eternitat
una bona estona
una llarga estona
feia molt de temps
des de fa molt temps
temps ençà
d’aquí a…
a partir d’ara
fins aleshores
per sempre
mai més
de tant en tant
a estones
de vegades
sovint
rarament

Al llarg del dia

alba / aurora
capvespre
vespre
crepuscle
mitjanit
migdia
hora baixa
hores petites — la nit avançada.

La música

Lents: 20 – 76 bpm

Larghissimo: Extremadament lent (menys de 20 bpm).
Grave: Molt lent, pesat i solemnement profund (20 – 40 bpm).
Largo: Ample, lent i estès (40 – 60 bpm).
Lento: Lent (45 – 60 bpm).
Larghetto: Una mica menys lent que el Largo (60 – 66 bpm).
Adagio: Lent, còmode i a gust (66 – 76 bpm).

Moderats (76 – 120 bpm)

Adagietto: Una mica més ràpid que l’Adagio (72 – 80 bpm).
Andante: Al pas, caminant de manera tranquil·la (76 – 108 bpm).
Andantino: Una mica més ràpid que l’Andante (80 – 108 bpm).
Moderato: Moderat, a una velocitat mitjana (108 – 120 bpm).

Ràpids (> 120 bpm)

Allegretto: Moderadament ràpid i animat (112 – 120 bpm).
Allegro: Alegre, ràpid i viu (120 – 156 bpm).
Vivace: Viu i ràpid (156 – 176 bpm).
Presto: Molt ràpid (168 – 200 bpm).
Prestissimo: El més ràpid possible (més de 200 bpm).

Les arts

Galeria Memento mori. [pendent]
La fotografia que captura el moment: Muybridge, La vida quotidiana, reportatge de guerra, els esports, la naturalesa. [pendent]

Poesia

Antologia la brevetat de la vida
I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

Ficció

Charles Dickens, A Christmas Carol 1843.
H.G. Wells The Time machine 1895.
Els tres films de Back to the Future (1985)
Memento, (Cristopher Nolan, 2000)
From craddle to death

Discussió

Canvi, durada, identitat com a memòria canviant del passat retingut i futur imaginat

[Podríem parlar de temps sense canvi? En la mesura del temps comparem un interval amb altres intervals regulars. Fins i tot sense canvis de percepció externa, viuríem els canvis de la nostra respiració, el pas de la sacietat a la gana. Podem imaginar un univers buit i fosc, amb una esfera immòbil al centre on no canvia res?

Quins són els nostres canvis? Què canvia i què roman? Tant el cos com la nostra experiència, el que sentim, es caracteritzen pel canvi i alhora per mantenir, almenys durant un temps, uns instants, mesos, anys, una part d’aquesta experiència. El temps és especiós (Durada). Això passaria en intervals curts, en la percepció predictiva (Inferència bayesiana), en la comprensió d’una frase musical o de text, i en intervals més llargs. En cert sentit, la vida s’atura un moment, just per passar al següent, tal com demanava Maragall al Cant Espiritual.
→ La memòria episòdica (associada a experiències personals), la manera com recordem el passat determina la nostra identitat temporal, influeix en la nostra experiència del present i en les expectatives de futur. (El jo, Invariants i continuïtat narrativa ). Vindria a ser la versió ampliada de la durada; ara no es tractaria d’una frase, sinó d’un capítol. Igual que en la frase retenim les primeres paraules, aquí retenim una versió del nostre passat i el del futur que esperàvem. És el que Proust anomenava existència amfíbia.
Gràcies a la → Imaginació, la capacitat de “viure” futurs possibles i imaginaris, a cada moment reajustem les nostres expectatives, podem imaginar presents alternatius si en el passat haguéssim fet altres eleccions.

Com en el Vaixell de Teseu, som invariants breument abans de passar al canvi següent. L’experiència de viure és potser una memòria que va canviant, que reté una part i en renova una altra. És un seguit de Ara i aquí encadenats pel que es conserva i el que es reajusta.

La capacitat de retenir, reconstruir i modificar el passat i les expectatives de futuren termes narratius, és la base de la continuïtat de la identitat (El jo, Invariants i continuïtat narrativa,El jo. L’experiència de la vida narrativa ).

Les dues direccions del temps

La vida biològica, a nivell cel·lular, d’organisme o espècies, és una lluita per mantenir una estructura i complexa. L’univers es mou cap a la uniformitat, la màxima entropia.

La nostra experiència de memòria canviant és que aferrem un instant l’experiència que deixem, com l’aigua que s’escola entre els dits, o com una xarxa en un riu que reté algunes fulles durant un temps (jo visualitzava la condició humana com un espantaocells que no és més que els parracs que hi han arribat enduts pel vent i s’hi han quedat enganxats). El que retenim per un moment és com el punt on ens recolzem, com una pedra enmig d’un riu, que ens permet fer una passa endavant i deixar-lo enrere.

Museu

Entrada
- Preguntes: Quin dia i quina hora és? Portes rellotge, quina és la teva rutina diària?
- Qüestionari Zimbardo
- Experiències
  - la cambra buida pels 15′ de Pascal.
  - tic-tac, simulador d’avisos d’agenda, missatges que arriben a Whatsapp
  - Corredor amb gent caminant de pressa i música ràpida i forta.
  - Jeure a la sorra amb les ones del mar.
  - Situacions de la vida, escenes de teatre: contrarellotge (desactivar una bomba), una feina que no s’acaba mai, com Sísif. Un jove amb tota la vida per endavant plena d’oportunitats, un vell amb la vida darrere.
Física
- → El temps de la física. La mesura del temps. De l’edat de l’univers o vida mitjana dels protons, a la mitjana dels mesons.
- objectes: rellotges, calendaris, agendes, diaris
- Newton, Einstein
- irreversibilitat i entropia
Filosofia: temps límit o presentisme
Cervell: rellotge circadiari, estats, xarxes defecte i atenció
Psicologia
- percepció del temps
- Memòria, arquitectura d’ordinador
- Els temps de la vida humana: del reflex, batecs de cor, renovació cel·lular, etapes de la vida
- desenvolupament, experiència del temps a cada etapa
Durada: retenció i anticipació, LLM, identitat narrativa
Com vivim el temps: estressat, avorrit. Actitud davant el passat i el futur
El temps existencial: La mort. Vanitas. Carpe Diem. Cosmologies i religions
El temps segons la societat i l’economia, rellotges i il·luminació
Caçadors, agricultors, fàbriques, oficines. Keynes
El ritme de la informació: del pregoner, al diari, fins a les xarxes.
Dietaris, agendes, fotografies. Les rutines diàries (time-use)
El llenguatge: temps cronològic i metereològic. Els verbs. Vocabulari.
Les arts: Memento mori, fotografia. Poesia. Ficció
Discussió: Canvi, durada, identitat com a memòria canviant del passat retingut i futur imaginat. Entropia.

Qüestionari ZTPI

Les preguntes del qüestionari Zimbardo Time Perspective Inventory [jo vaig treure 3.1 (recordo errors del passat), 3.6 recordo bons moments del passat, 2.2 de present fatalista, 3.3 de present hedonista, i 3.9 futur. 2.2 sobre creences en el més enllà.

1.I believe that getting together with one’s friends to party is one of life’s important pleasures.
2.Familiar childhood sights, sounds, smells often bring back a flood of wonderful memories.
3.Fate determines much in my life.
4.I often think of what I should have done differently in my life.
5.My decisions are mostly influenced by people and things around me.
6.I believe that a person’s day should be planned ahead each morning.
7.It gives me pleasure to think about my past.
8.I do things impulsively.
9.If things don’t get done on time, I don’t worry about it.
10.When I want to achieve something, I set goals and consider specific means for reaching those goals.
11.On balance, there is much more good to recall than bad in my past.
12.When listening to my favorite music, I often lose all track of time.
13.Meeting tomorrow’s deadlines and doing other necessary work comes before tonight’s play.
14.Since whatever will be will be, it doesn’t really matter what I do.
15.I enjoy stories about how things used to be in the “good old times.”
16.Painful past experiences keep being replayed in my mind.
17.I try to live my life as fully as possible, one day at a time.
18.It upsets me to be late for appointments.
19.Ideally, I would live each day as if it were my last.
20.Happy memories of good times spring readily to mind.
21.I meet my obligations to friends and authorities on time.
22.I’ve taken my share of abuse and rejection in the past.
23.I make decisions on the spur of the moment.
24.I take each day as it is rather than try to plan it out.
25.The past has too many unpleasant memories that I prefer not to think about.
26.It is important to put excitement in my life.
27.I’ve made mistakes in the past that I wish I could undo.
28.I feel that it’s more important to enjoy what you’re doing than to get work done on time.
29.I get nostalgic about my childhood.
30.Before making a decision, I weigh the costs against the benefits.
31.Taking risks keeps my life from becoming boring.
32.It is more important for me to enjoy life’s journey than to focus only on the destination.
33.Things rarely work out as I expected.
34.It’s hard for me to forget unpleasant images of my youth.
35.It takes joy out of the process and flow of my activities, if I have to think about goals, outcomes, and products.
36.Even when I am enjoying the present, I am drawn back to comparisons with similar past experiences.
37.You can’t really plan for the future because things change so much.
38.My life path is controlled by forces I cannot influence.
39.It doesn’t make sense to worry about the future, since there is nothing that I can do about it anyway.
40.I complete projects on time by making steady progress.
41.I find myself tuning out when family members talk about the way things used to be.
42.I take risks to put excitement in my life.
43.I make lists of things to do.
44.I often follow my heart more than my head.
45.I am able to resist temptations when I know that there is work to be done.
46.I find myself getting swept up in the excitement of the moment.
47.Life today is too complicated; I would prefer the simpler life of the past.
48.I prefer friends who are spontaneous rather than predictable.
49.I like family rituals and traditions that are regularly repeated.
50.I think about the bad things that have happened to me in the past.
51.I keep working at difficult, uninteresting tasks if they will help me get ahead.
52.Spending what I earn on pleasures today is better than saving for tomorrow’s security.
53.Often luck pays off better than hard work.
54.I think about the good things that I have missed out on in my life.
55.I like my close relationships to be passionate.
56.There will always be time to catch up on my work.

Preguntes sobre transcendència

1.Only my physical body will ever die.
2.My body is just a temporary home for the real me.
3.Death is just a new beginning.
4.I believe in miracles.
5.The theory of evolution adequately explains how humans came to be.
6.Humans possess a soul.
7.Scientific laws cannot explain everything.
8.I will be held accountable for my actions on earth when I die.
9.There are divine laws by which humans should live.
10.I believe in spirits.