L’experiència del temps

L’experiència humana Memòria

Filosofia | El cervell | Durada | Afectivitat: ràpid lent, la mort, vanitas, cosmovisions | Temps i forma de vida El llenguatge Les arts Museu

Filosofia

Es distingeix entre el temps objectiu o cronològic [el que mesuren els rellotges, els temps de la física] i l’experiència del temps.
[Jo diria que els dos responen a canvis, el primer compara els canvis del món físic amb els canvis regulars dels astres, pèndols

El presentisme sosté que només el present és real, mentre que el passat i el futur no ho són. El passat és un record en el present, i el futur una anticipació en el present. L’externalisme, en canvi, argumenta que el passat, el present i el futur són igualment reals.[i el present gairebé desapareix essent un punt entre segments de passat i futur].

Agustí d’Hipona a les Confessions XI planteja precisament la paradoxa: el passat ja no és, el futur encara no és, i el present, si tingués una durada, contindria una part que ja seria passat. Així tenim:

la memòria del passat en el present
l’atenció o contemplació de l’ara en el present
l’expectació del futur en el present

Husserl parlarà de retenció, impressió originària i protenció (anticipació).

D’altres diran pel contrari, que el temps és un concepte límit entre passat i futur.

William James, amb la noció de Specious Present i el corrent de consciència i Bergson amb la “durée” assenyalen que no vivim una successió d’instants. → Durada [Però la neurociència sembla haver trobat una durada mínima d’estats ].

El cervell, psicologia

Cervell, xarxes atenció, DMN i control

Vigília, son, consciència, el rellotge circadiari → basat al nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem, regula els cicles de son-vigília, i els mecanismes neuronals que mesuren intervals de temps més curts.

Les imatges MRI mostren activitat al còrtex prefrontal i l’estriat en el processament del temps. Els ganglis i el cerebel tenen un paper important en la percepció i estimació d’intervals de temps. [jo puc fer bones estimacions del temps que ha passat]. L’hipocamp és crucial per a la memòria episòdica, que ens permet viatjar mentalment en el temps [Instants].

El cervell: Què passa al cervell 3 xarxes → El cervell commutaria entre 4–6 configuracions topogràfiques estables (“microestats”) amb una durada de 60–120 ms per microestat individual. Cada seguit de microestats està uns 5-15 segons en atenció activa, 10-30 segons en repòs, i alguns minuts en introspecció profunda el la DMN.

Psicologia, percepció i memòria

Percepció: la percepció de la realitat el canvi, estimació d’intervals. Predictive processing.
Memòria: Tipus i neurologia Model → Tenim un model que consisteix en una memòria de treball a curt termini, que es pot dividir en tipus icònic, auditiu, i una memòria a llarg termini. Memòria i estat mental Vida humana com a memòria canviant → Som el seguit d’estats mentals? què desapareix i què queda?.

Comparació amb l’arquitectura d’ordinador

[Aquest model correspondria al mode d’atenció; no sé com seria el de la DMN]

L’arquitectura del “Basic Computer” té:

Program Counter (PC): És com el “marcador de pàgina”. La seva funció és guardar l’adreça de memòria de la propera instrucció que s’ha d’executar. Quan una instrucció es carrega, el PC s’incrementa per apuntar a la següent. [protenció, què faré tot seguit]
Instruction Register (IR): Un cop el PC ens diu on és la instrucció, el processador la llegeix de la memòria i la col·loca aquí. L’IR conté el codi de l’operació (l’opcode, que indica què s’ha de fer) i, sovint, l’adreça de les dades amb què s’ha de treballar.
Address Register (AR): conté l’adreça de memòria a la qual el processador vol accedir per llegir o escriure dades. És el punt d’enllaç entre la instrucció i la memòria. [el que voldria recordar]
Data Register (DR): Actua com a punt de trobada temporal. Les dades que es llegeixen de la memòria (a l’adreça que assenyala l’AR) es col·loquen aquí abans de ser processades. De la mateixa manera, les dades que s’han d’escriure a la memòria es posen primer al DR. [el que he recordat].
Accumulator (AC): És el registre d’ús general per excel·lència en aquests models senzills. És on es guarden els resultats intermedis de les operacions aritmètiques i lògiques que fa la Unitat Aritmètica i Lògica (ALU). Per exemple, si la instrucció és “suma”, agafarà un valor del DR i un altre de l’AC, i el resultat el desarà al mateix AC. És el “buffer manipulador”.

El PC diu on està la instrucció i la carrega al IR. Si la instrucció necessita dades, s’usa l’AR per dir a la memòria quina adreça es necessita. Les dades es llegeixen o escriuen a través del DR. L’AC s’utilitza per a les operacions i per guardar-ne el resultat.

Si ho comparem amb el model de memòria tindríem

Memòria de Treball (Working Memory) → Registres AC, IR i DR
La memòria de treball és el sistema que manté i manipula la informació en el moment present, mentre estàs fent una tasca. Té una capacitat limitada i és on es produeix el processament actiu. L’Accumulator (AC) seria l’executiu central. L’Instruction Register (IR) conté la instrucció que s’està executant ara mateix. Això equivaldria a la meta-informació o al “pla d’acció” que la memòria de treball està seguint en aquest segon (per exemple, “recorda aquest número i suma-li 3”). El Data Register (DR) és el que millor s’ajustaria al bucle fonològic o a la agenda viso-espacial. És la informació sensorial o verbal que has acabat de recuperar i que estàs mantenint activa a la consciència just per treballar-hi (per exemple, el número que acabes de llegir i que encara no has processat). A tenir en compte Baddeley la memòria de treball en subsistemes (bucle fonològic, agenda visoespacial, buffer episòdic), mentre que l’ordinador només té el DR. Per tant, el DR seria massa simplista per abraçar tota la memòria de treball. El contingut a recuperar tampoc e stroba sencer en una adreça AR, sinó distribuït a la xarxa neuronal. Aquesta arquitectura d’ordinador executa instruccions de manera seqüencial i rígida. El cervell processa en paral·lel i amb interferències constants. El nostre AC (execució) no és un processador determinista.
Memòria Declarativa a Llarg Termini → Registre AR (Address Register)
La memòria declarativa (episòdica i semàntica) és l’emmagatzematge permanent de coneixements, fets i esdeveniments. Té una capacitat enorme i és passiva: la informació hi és guardada, però no es processa activament fins que no es recupera. L’AR equivaldria a les “claus d’accés” o als “índexos de recuperació” de la memòria a llarg termini. En psicologia, sabem que per recuperar un record declaratiu no en tens la còpia activa, sinó que has de generar un cue (pista) o una clau de recuperació que et permeti localitzar la xarxa de neurones on està emmagatzemada la informació. La memòria RAM de l’ordinador, que l’AR assenyala, seria l’equivalent físic de l’emmagatzematge declaratiu: les dades hi són (en sinapsis i connexions), però per treure-les d’allà i portar-les al DR (a la consciència/treball), el sistema primer ha de calcular-ne l’adreça (l’AR).

Durada

[una experiència contínua del temps, amb transicions que se superposen, com una mena de “crossfade·

Temps “especiós” vs estats mentals discrets

[No vivim una successió d’estats mentals puntuals. A cada moment retenim un fragment del passat i anticipem el futur. Si no fos així no podríem entendre una frase, o un paràgraf d’un text, ni tampoc una frase musical, ja que el paper d’una nota o un acord depèn del conjunt d’una progressió tal com va apuntar Husserl]. Alhora, vivim esperant alguna cosa el futur que va venint.
James va parlar de “Specious Time” (que traduirem per “especiós” del DIEC: “que té aparença de veritat o de bo sense ser-ho”).

LLM i identitat narrativa

[De fet, l’experiència humana sembla treballar de manera molt semblant de “attention” que es fan servir per entrenar els LLM, capturant les relacions entre el recent i l’anticipat. Ho podríem ampliar a la identitat narrativa. Quan algú que “escriu” la pròpia vida enllaçant capítols passats, presents i imaginats, aquesta síntesi retencional a escala del “present gruixut” és la condició de possibilitat micro de la síntesi narrativa a escala macro. La frase, l’acord, la narració i la vida sencera compartirien la mateixa exigència estructural, cap unitat de sentit no es constitueix sense retenir allò que ja no és present-ara.

El model de registres de memòria amb durada

Buffer de Retenció (BR). Emmagatzema les últimes N unitats processades (paraules, notes, esdeveniments). És una memòria molt efímera (com la memòria ecoica o icònica), però aquí ja està categoritzada. Les 3-4 paraules anteriors d’aquesta frase. L’acord anterior en la progressió harmònica. Retenció (Husserl) / Passat recent del Specious Present.
Registre d’Impressió Actual (IA). Conté la unitat que estàs processant en aquest precís instant (el so que arriba, la lletra que llegeixes). És l’input sensorial pur abans de ser interpretat. La lletra que els teus ulls fixen ara. La nota que sona en aquest segon. Impressió primal (Husserl) / L’ara mateix.
Registre d’Anticipació Activa (AA). Conté la hipòtesi sobre la unitat que vindrà a continuació. Aquest registre es nodreix de la informació del BR (context passat) i de models apresos (gramàtica, harmonia, semàntica). Després de ‘perquè’, espero un verb” / “Després d’un acord de dominant, espero la tònica”. Protenció (Husserl) / Predicció activa.
Registre de Contrast o Error de Predicció (CE). Aquest és el 3′ que demanes. No és una predicció, sinó el resultat de comparar el registre IA (el que ha arribat) amb el registre AA (el que s’esperava). Senyal d’error predictiu (teoria de còdex predictiu, Friston). Si la paraula que arriba és la esperada, CE=0 (fluïdesa). Si no ho és, CE s’activa (sorpresa, P600/N400 al cervell).

Aquests 4 registres treballarien en un bucle continu, no seqüencial.

Llegir l’input: La nova nota/paraula entra al Registre IA.
Comparar (abans d’interpretar): El sistema agafa el contingut de l’AA (el que anticipava) i el compara amb el nou IA. Si coincideixen (CE=0): La percepció és fluida, la predicció es reforça, i el contingut de l’IA passa al BR (passat recent) per donar context al següent cicle. Si no coincideixen (CE ≠ 0): Es genera un senyal d’error. Si és un error lleu es rectifica la predicció sobre la marxa (s’actualitza l’AA per al següent cicle). Si és un error greu es dispara un mecanisme de “re-anàlisi” que pot revisar tot el contingut del BR.
Actualitzar el BR: La unitat que acabem de processar (la del IA) s’afegeix al final del Buffer de Retenció, i la més antiga del BR s’elimina (perquè el present espuri només abasta uns 2-3 segons).
Generar nova predicció (actualitzar l’AA): Amb el nou estat del BR (el passat actualitzat) i el model intern (gramàtica, estil, harmonia), el sistema genera la següent hipòtesi i la col·loca a l’AA per al proper cicle.
El IA queda lliure per rebre el següent input físic.

Els LLMs treballen anticipant el que vindrà i si cal corregint, però no “qüestionen” el passat [no millorarien el model del món]

Afectivitat, temps subjectiu

Temps lent, temps ràpid, flow
L’actitud davant el passat i el futur
El temps existencial, esperant el futur, la mort
Vanitas
Carpe Diem
El temps i les religions

Temps lent, temps ràpid, flow

[A banda de la durada que ha tingut una experiència i de la qual puc fer una estimació en minuts i comprovar-la amb un rellotge, puc plantejar si el temps m’ha passat de pressa o poc a poc, o quina relació afectiva mantinc amb aquest moviment del temps.

Els nivells elevats de dopamina poden fer que el temps passi més ràpid, mentre que nivells baixos poden alentir la percepció temporal.
El Parkinson, l’epilèpsia i lesions cerebrals poden alterar la percepció del temps.

(CPGT+DS) La percepció del temps varia segons les emocions, l’atenció i el context. Per exemple, el temps sembla accelerar-se quan estem ocupats, distrets o divertint-nos, i alentir-se en situacions avorrides o perilloses. En particular Mihály Csíkszentmihályi va descriure l’estat de “flux” com l’experiència en què perdem la noció del temps degut a que estem absorbits en l’activitat que fem (afectivitat, Neurologia, plaer i dolor).. ]

[Jo havia identificat els moments feliços en què el temps no va ni massa de pressa, ni massa poc a a poc, ni tenim ganes que s’acabi el que estem fent, ni ens sap greu que sigui transitori, és com si estiguéssim sobre una ona i avancéssim al mateix temps.

El temps que no avança, el cansament, l’avorriment. La feina o l’excursió que se’ns fa llarga. Volem que el temps avanci. Quan tenim gana, set, o volem reposar. Estem pendent del rellotge, en una excursió anem mirant quants km falten.
Desesperació, que s’acabi tot, el suïcidi
Nostàlgia. El millor ja ha passat i no podem esperar res millor del futur [és potser el que senten alguns esportistes quan es retiren als 30 anys, i que potser acabaran obrint un restaurant].
El temps va massa de pressa. Ansietat per no poder acabar una feina. Una festa o un viatge on no hem pogut fer el que teníem previst.
Aturar el temps, que no s’acabi. Com el Cant Espiritual de Maragall

Vist d’altra manera:

Rebuig del present + desig del futur (avorriment [o anticipació] )
Adhesió al present + resistència al futur = gaudi
[Present estret+endarrerir futur= ansietat per no poder acabar]
adhesió al passat + impossibilitat de tornar-hi: nostàlgia
[Temor al futur: angoixa fatalisme que vindrà un desastre inevitable

(a ampliar amb Marc Wittmann, Felt Time 2016)

L’actitud davant el passat i futur. Zimbardo, Carstensen

[La meva actitud vital, està orientada al passat? a un futur esperançat? Una passat nostàlgic o traumàtic? Un futur esperançat o fatalista?]

Eugen Minkowski i la psiquiatria fenomenològica. “Le temps vécu” (1933) descriu com canvia l’experiència temporal en estats depressius o maníacs —la depressió no és tristesa abstracta sinó una alteració de l’estructura temporal de l’experiència, un bloqueig de l’anticipació.

Zimbardo
Proposa caracteritzar les persones segons com es relacionen amb el passat, present i futur:

1. Passat Positiu: Tendència a recordar el passat amb nostàlgia i afecte.
2. Passat Negatiu: Tendència a recordar el passat amb penediment o dolor.
3. Present Hedonista: Enfocament en el plaer i la satisfacció immediata.
4. Present Fatalista: Visió que el futur està predeterminat i que no es pot canviar.
5. Futur: Enfocament en objectius i recompenses futures.

El qüestionari Zimbardo Time Perspective Inventory (ZTPI, 1999) ajuda a mesurar aquestes dimensions amb 56 qüestions. Els desequilibris poden dur a conductes de risc (present hedonista), o ansietat per aconseguir objectius en el futur, o amargor pel passat. També hi ha 10 qüestions per mesurar el grau de creença en un futur transcendent [per si ens oblidem de viure ]. → Qüestionari
[Mentre que Zimbardo proposa un equilibri en totes les dimensions, Eckart Tolle accentúa centrar-se en el present per no viure angoixat pel passat o el futur, en una mena de versió d’autoajuda del budisme i el zen que fugen del patiment tancant-se en la respiració o recitant Sutras. (La indústria de la salvació).

Laura Carstensen
La Socioemotional Selectivity Theory (1990) assenyala que la percepció del temps futur disponible modifica les nostres motivacions i emocions. Quan percebem el futur com molt ampli, tendim a orientar-nos cap a objectius que tenen beneficis a llarg termini. Quan percebem que el temps disponible és limitat, augmenta la importància de les experiències emocionalment significatives ara. Quan una experiència és percebuda com a “última vegada”, el fet que tingui un final conegut pot augmentar les emocions mixtes: plaer per l’experiència i tristesa perquè s’acaba. Per exemple l’últim vespre d’un viatge [l’última sardana que van ballar els pares a Banyoles. I fet, els darrers anys de vida].

→ Existential feelings (Ratcliffe), Predictive processing (Andy Clark), Free energy principle (Karl frinston) 2008- Hi ha uns sentiments sense objecte definit que impregnen la manera de veure les nostres possibilitats en el món.

[La identitat com a passat retingut i futur imaginat
→ La memòria episòdica (associada a experiències personals), la manera com recordem el passat determina la nostra identitat temporal, influeix en la nostra experiència del present i en les expectatives de futur. (El jo, Invariants i continuïtat narrativa ). Vindria a ser la versió ampliada de la durada; ara no es tractaria d’una frase, sinó d’un capítol. Igual que en la frase retenim les primeres paraules, aquí retenim una versió del nostre passat i el del futur que esperàvem. És el que Proust anomenava existència amfíbia.

→ La Imaginació, la capacitat de “viure” futurs possibles i imaginaris, no només el present i el passat que ha existit realment, és un requisit bàsic de la condició humana, de construir el futur, de crear art, tenir capacitat moral, i de causar frustració quan no s’acompleixen les expectatives.]

El temps existencial, esperant el futur millor, la mort

[Una paradoxa fonamental és que sovint els humans experimenten la vida com a avorrida, o estressant, i voldrien que “el temps passi ràpid”, que arribi un futur diferent i alhora tenen angoixa per la mort i la finitud de la vida. És com si pensessin m’he passat la vida esperant que arribés un “premi”, quelcom agradable, o ple de sentit, i se m’haurà escapat sense que hagi arribat mai. [els que s’arrosseguen a les discoteques bevent o drogant-se, allargant fins a la matinada, és un cas d’algú que no sap reconèixer que allò que esperava no ha arribat, ni arribarà, i que més valdria tornar a casa i dormir.]

[Si un extrem és la mort que volem ajornar perquè encara no ha arribat el que esperàvem o no hem pogut dur a terme els nostres projectes, l’altre extrem és anticipar-la, quan per avorriment o patiment la vida se’ns fa insuportable i volem que acabi. Arribem a veure la mort com un repòs com indica l’expressió “en pau descansi” -que jo miro d’aplicar en vida. És el que evoca el quadre d’Arnold Böcklin “TotenInsel“.]

Heidegger a Die Grundbegriffe der Metaphysik. Welt – Endlichkeit – Einsamkeit (1929-30) parla de diferents tipus d’avorriment, el profund és sentir-se avorrit d’un mateix, de la pròpia existència.

Vladimir i Estragon al Waiting for Godot de Beckett, esperen algú que potser arribarà demà però no arriba mai.

[Finalment s’apropa la mort (Heidegger Sein-zun-Tode), després que han anat arribant una sèrie de futurs successius decebedors i ens adonem que ha passat la vida sencera sense haver arribat a res. Aquí és on hi pot haver la pena per les oportunitats perdudes.]

Lars Svendsen, a “A Philosophy of Boredom” (1970), fa de l’avorriment una experiència filosòfica central. L’existència humana es caracteritzaria per “El que tinc davant no és prou significatiu per a mi.” [que és una altra versió de la necessitat de trobar sentit]. El temps es fa massa visible. No estem absorbits en una activitat (el flow): ens adonem que el temps està passant i que estem gastant una quantitat limitada de vida.

El 1657 a les Pensées Pascal ja havia escrit:

“Ainsi nous ne vivons jamais, mais nous espérons de vivre ; et nous disposant toujours à être heureux, il est inévitable que nous ne le soyons jamais.” i també “Tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos, dans une chambre.” Pensées 1657.

[Jo havia dit, lluitem per sobreviure i quan hem aconseguit sobreviure, ens deprimim]

A banda de la lluita per la supervivència amb el patiment associat, i l’avorriment quan ja hem aconseguit sobreviure, tenim l’ansietat per si no es ten aprofitant bé la vida, com si hi haguessin oportunitats millors que ens estem perdent. És el “Fear of missing out” FOMO, o el “Fear of a better option”, FOBO.
Hem d’aprofitar el temps al màxim, mirant d’acumular el màxim d’experiències excitants? (Moral, la vida bona, el sentit de la vida, bo fer res).

Vanitas

La vida és efímera, i la bellesa, la joventut, la riquesa o la fama són mudables amb la fortuna i, en tot cas, desapareixen amb la mort.
Aquesta idea va ser expressada al Llibre de l’Eclesiastès, on es repeteix la famosa sentència: “Vanitas vanitatum, et omnia vanitas” (Vanitat de vanitats, tot és vanitat).
La filosofia estoica grecoromana, Sèneca, Marc Aureli, Epictet insisteixen en la meditació sobre la mort (memento mori) com a camí cap a la virtut i la desafecció als béns externs. [Tot i que se’ls contraposi, convergeix amb Epicur, si la mort és “res per a nosaltres” (perquè quan hi som ella no hi és, i quan ella hi és nosaltres no hi som), la por que en tenim és irracional, i cal orientar la vida cap al plaer serè (ataraxia), no cap a l’angoixa. Horaci (infra) ho recollirà.
Sant Bonaventura va fer una exegesi de l’Eclesiastès on desenvolupava el concepte de triplex vanitas i advertia contra la curiositas (la recerca insaciable de novetats) com una forma de vanitat, ja que “no hi ha res nou sota el sol”.
Una de les fórmules de l’edat mitjana va ser el “ubi sunt?” (On són?), preguntant-se on han anat a parar els reis, els nobles, les dames i les seves riqueses.

[De la constatació de la variabilitat de la fortuna, i que res perdura, en poden sortir diferents reaccions:

No perdem el temps perseguint fama i honors i anem a viure el més important. Això pot ser el coneixement, o fer el bé [els que diuen “al final l’únic que importa és la família i els amics”. Contemptus mundi (menyspreu del món), no val la pena aferrar-se a la fama, bellesa, o riquesa, cal buscar allò que no passa (Déu, la virtut, l’ànima).
[Assegurem-nos la salvació a la fi dels temps (en un context religiós)
Mirem de deixar una obra que perduri, els artistes treballen obres esperant que seguiran essent valorades, els militars o polítics, espern que els dedicaran estàtues o almenys un nom d’un carrer
Sapiguem aprofitar allò que la fortuna ens dona avui, el carpe Diem d’Horaci.
[Llancem-nos a gaudir tot el que poguem, mengem, bevem, copulem, contractem les experiències més emocionants]

Al sXVII als Països Baixos va fer-se popular la pintura de vanitas, com a subgènere de la natura morta, amb un llenguatge simbòlic com la calavera (la mort), el rellotge de sorra o la vela apagada (el temps que s’escola), les flors (la bellesa que es marceix), les joies i monedes (la riquesa vana) i els llibres (el saber que no salva de la mort), [una bombolla, el temps, rellotges i instruments musicals]. Els principals autors van ser Jacques de Gheyn II, David Bailly, Harmen i Pieter Steenwijck, Jan Davidsz de Heem, Edwaert Collier. [Galeria]

[Lírics grecs, Píndar: “L’home és somni d’una ombra” (Pítica, VIII). Horaci: pulvis et umbra sumus, “Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII.]
[poesia xinesa]
Al barroc espanyol diversos escriptors van escriure sobre el tema. Jorge Manrique (c. 1440-1479), “Coplas por la muerte de su padre”. Francisco de Quevedo i Pedro Calderón de la Barca, “La vida es sueño”. Sor Juana Inés de la Cruz (1648-1695), diversos sonets. [antologia]

[→ La vida finita i efímera Nabokov, Saul Bellow, es fan grans esforços epr allargar la vida però en general tenim prou temps per fer el que és possible, és com el temps d’un examen).
→ Administrar temps, diners, espai, no cal omplir-ho tot
→ Les efímeres del riu Tisza.
→ Maranassati sutta: meditació budista que n’hi ha prou amb viure una respiració.]

Carpe Diem

Horaci: gaudir amb moderació, sense por de la mort [ni als canvis de fortuna]. ” la breu durada de la vida ens impedeix de fer-nos una llarga esperança” (Soluitur acris hiems Odes I.IV), “cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.” (Carpe Diem. Odes I.XI).

[La poesia xinesa taoista celebra el moment. També la poesia d’Omar Khayyam (persa, s. XI-XII, popularitzades a Occident per la traducció d’Edward FitzGerald) canten el vi i el moment present com a resposta a la incertesa metafísica.]
Pierre de Ronsard, Sonnets pour Hélène (1578), “Quand vous serez bien vieille”, “Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie”.
Robert Herrick, “To the Virgins, to Make Much of Time” (1648), “Gather ye rosebuds while ye may, / Old time is still a-flying”.
Sor Juana Inés de la Cruz, “Miró Celia una rosa”, “y en mí, sin ser hermosa, sin ser rica, / más que la rosa hermosa y la clavelina, / me ha de admirar la ciencia, no la flor”.

Els temps de les cosmologies

[Què roman i què canvia?
→ la concepció del temps va lligada a la del canvi i l’invariant, una de les preguntes més fonamentals. ]

[ Religions
A les civilitzacions agrícoles del neolític hauria predominat una visió del temps cíclica, arrelada en les estacions. Les religions del Samsara ofereixen sortida a l’angoixa del present “matriculant-se” a un curs de ioga o sessions de meditació.
Els pobles nòmades semítics, en canvi, van desenvolupar una idea lineal del temps, amb un origen, un Déu que intervé en la història i un final. Davant l’angoixa del patiment del present l’església cristiana ens diu que és un estadi transitori on l’únic que compta és l’obediència a Déu per garantir una vida eterna feliç en el futur. La “terra promesa” i el “regne de Déu que e screia imminent es desplaça al transcendent.
Avui tenim la visió de la ciència amb un origen al Big bang i un univers que s’expandeix fins a la mort tèrmica.
→ Religions comparades , → la indústria de la salvació]

[Història
Encara podríem especular sobre dos visions diferents quants als temps de les vides individuals o els temps de la història, segons si el que existeix és sobretot l’individu, o les societats. ¿Posem l’accent en els temps de les vides individuals, les biografies, que transcorren en una mena de temps històric “newtonià”, uniforme, amb les civilitzacions com agrupacions temporals, tals com els núvols, formats per les gotes de vides individual? ¿O podem l’accent en el temps de les civilitzacions, una mena de superorganisme, dins les quals les vides dels individus són elements substituïbles i, en tot cas, supeditables a la salut del conjunt?
→ 100mM de vides, civilitzacions, Contemplació de la història]

[Univers
Com en situem el moment que vivim, la nostra vida en el conjunt de la vida del món? Potser en les generacions dels avantpassats i algunes històries mítiques. Fins a l’arribada de Lyell l’edat de la Creació era d’uns 6000 anys. Va fer estimacions d’uns 200 milions d’anys per l’edat de la terra i així es va passar a parlar de l’edat de “l’univers” o la natura. Més endavant les observacions del desplaçament al roig ens van donar un model de 13.8mM d’anys.
La meva vida és 1mm en 137 km, la història de la humanitat des de l’agricultura, 14 segons en un any. → La mirada a la història i l’efímer ]

El temps en la vida

Els temps de la vida humana, dels batecs a la renovació cel·lular
la percepció de passat i futur a cada etapa de la vida
l’organització del temps segons el tipus de societat i economia
diaris personals i agendes, les rutines diàries

[Els intervals de la vida]

microsegons. localització auditiva, propagació neuronal.
mil·lisegons. potencial d’acció; discriminació de sons; reflexos molt ràpids.
10–100 ms. moviment ocular ràpid; integració sensorial.
100–300 ms. temps de reacció; percepció conscient inicial.
0,5–1 s. aclucar els ulls; moviment ràpid de la mà.
1–2 s. una passa; un batec; part d’una acció motora.
2–5 s. diverses passes; una petita seqüència d’acció; unitats de percepció temporal.
5–30 s. agafar un objecte que cau; obrir una porta; una frase.
1–5 min. caminar fins a algun lloc; una conversa curta; rentar-se les dents.
10–30 min. menjar; dutxar-se; fer exercici breu.
1–3 h. digestió inicial ( ( temps per passar l’estómac (aigua 10-20 minuts, sòlids lleugers com hidrats de carboni simples 30-60 minuts, sòlids pesants com menjars rics en greixos i proteïnes 2-4 hores).; una sessió de música; una pel·lícula.
6–12 h. son; període d’activitat; digestió postprandial.Trànsit intestinal: El menjar pot trigar de 3 a 7 hores a travessar l’intestí prim. [5.5 hores per llegir un llibre de 200 pàgines, repartit en 5-10 dies].
24 h. cicle son-vigília; ritmes circadians.
2–7 dies. recuperació de determinats teixits; rutines; cicle setmanal.
setmanes. renovació d’algunes cèl·lules; entrenament i adaptació.
mesos. creixement del cabell; remodelació tissular; gestació. → renovació cel·lular
1 any. cicles estacionals [menstrual]; aniversari; desenvolupament anual.
anys. aprenentatge; desenvolupament infantil; canvis corporals.
5–10 anys. infància → adolescència; adquisició d’habilitats.
dècades. carrera professional; envelliment; vida familiar.
tota una vida. naixement → maduresa → vellesa → mort.
generacions. reproducció; transmissió cultural; evolució.

El mateix ésser humà existeix simultàniament en totes aquestes escales. El cor funciona en segons, la digestió en hores, els teixits es renoven en dies o mesos, el cos madura durant dècades i la persona construeix una biografia durant tota la vida.

10⁻³ s → neurona
10⁻¹ s → percepció
1 s → moviment
10 s → acció
1 min → conducta
1 h → activitat
1 dia → organisme
1 setmana → rutina
1 mes → adaptació
1 any → biografia
10 anys → desenvolupament
100 anys → vida
1.000 anys → cultura
1.000.000 anys → evolució

[El temps segons les etapes de la vida]

[La percepció del passat i el futur evoluciona amb el desenvolupament de l’ésser humà.] Té a veure amb la memòria autobiogràfica, el future thinking i, més tard, la continuïtat del jo al llarg del temps.
→ Desenvolupament Desenvolupament cognitiu el temps, etapes psicosocials Erikson |

La identitat [la idea que el jo que sóc ara prové d’un jo del passat diferent però amb el que hi ha continuïtat jo i invariants] es va consolidant a partir dels 7 anys i fins l’adolescència. Demana el que alguns autors han anomenat com “mental time travel” viatjar mentalment cap enrere mitjançant el record i cap endavant mitjançant la imaginació.
[Quin passat i quin futur contemplen? Volen accelerar l’arriba del futur? o frenar-lo?]

2-6 anys
Ara-demà. No hi ha passat. “demà → excursió”. Passat i futurs propers.
La capacitat de tenir memòria episòdica del passat i situar-se a un mateix en un episodi al futur apareix cap als 3-5 anys i està lligada a la capacitat del llenguatge. Comencen a fer servir “ahir” i “demà” a aquesta edat però encara no sap avaluar la “distància” cap el futur, que arribaria cap als 7 anys. [Per això pregunten “quan arribarem?” només sortir de casa. O si prometo a la Teresa i la Maria que un dia anirem al Tibidabo l’endemà diuen “que no hi anem”? [alhora també poden veure què fan els germans grans]
“Vull ser gran”.
7 -12 anys
passat recent – ARA – futur proper
Un nen de 10 anys pot començar a entendre que abans “era petit”, que implica que s’adonen que han canviat, el jo passat ≠ jo actual… Comença la història personal. Pot dir ” quan sigui gran”. [veu què fan els nens més grans a l’escola] i poden veure una adolescència propera i l’adultesa després.
“Vull ser gran” [sortir de nit, fer el que vulgui]
13-20 anys.
infància —— ARA —— adultesa.
És l’etapa més projectada al futur. Apareixen moltes coses que abans eren simplement”coses dels adults”, estudis, professió, parella, fills, independització, casa, identitat social. El futur deixa de ser “què passarà?” [no ho controlo] per “què faré jo amb la meva vida?”
Plans: “Quan sigui adult seré una persona diferent.” [amb una bona feina, o un bon músic”. > 60 és una eternitat.
20-50 anys
passat llunyà ——— ARA ——— futur
Història vital. continuïtat biogràfica, [com a adults capaços, anem treballant, fent eleccions segons el futur projectat]
“Encara em queda molt temps.” [Alhora, en al societat actual, ja no volem “envellir” voldríem ser joves eternament]
Els >60 queden lluny però els podem imaginar.
50-60 Mitjana edat
“Caram, ja tinc 50 anys.” [crisi dels 40. El futur no és el que esperava, m’he equivocat, ja no em queden gaires opcions].
Passat cada vegada més llarg. Futur jo cada vegada més proper. Ja podem imaginar la vellesa [plans de jubilació]. Els >60 ja són una realitat biogràfica propera.
Vellesa
infància —— passat —— ARA — futur [curt]
El passat ocupa una gran extensió biogràfica. El present i la memòria adquireixen més pes, el futur es redueix [amb l’esperança de vida als 90 i la jubilació als 65 (58), hi ha 25 anys de vellesa,]
“Jo no em sento com una persona de 75 anys.” Els 80 són una realitat imaginable.
[La vida m’ha passat ràpid, no sé si l’he aprofitat. Vanitas. M’esperen anys difícils, la vida se’m fa llarga però tampoc demanaria l’eutanàsia].

[ A mesura que anem vivint, creix el passat i minva el futur disponible]
Una metaanàlisi de 294 estudis, amb participants des dels 8 fins als 105 anys, mostra que la relació amb la pròpia edat canvia radicalment al llarg de la vida. Els nens se solen sentir una mica més grans que la seva edat cronològica; en canvi, a partir de l’edat adulta, les persones tendeixen progressivament a sentir-se més joves que la seva edat real.

L’organització del temps segons el tipus de societat i economia

agricultura i fàbriques

info oral, diaris, tv, constant

els temps de al societat
paleolític
el dia les estacions i les oracions a l’agricultura

el temps de les fàbriques

CURT termini

atencio o DMN (record, anticipació)

passa de pressa o poc a poc

proust amfibi tonto poder ahora

revisió vida al lalrg del temps

> vocabulari

la història i els rellotges

la comunicació > un món que parla

Diaris i agendes. Rutines diàries

→ les rutines diàries

on ens situem en el temps, historia, geenracions, evolució, univers, 1 mm en 137 km., nadika i els sospirs, si lk’univers hagués coimençat fa 24 hores

El llenguatge

temps meteo i temps cronologic

metereolgia emocional

Els verbs

Els temps dels verbs (Gramàtica catalana) recullen la riquesa dels modes de viure, que no consisteix només en el present [penso que Eckart Tolle i una versió de la meditació Zen són empobridors (vida amfíbia)].
El present que vivim, atenent al que passat al voltant nostre i dins nostre, puntualment (present indicatiu) o seguit (gerundi).
El passat que recordem, si transcorria sense haver acabat (imperfet), acabat (perfet), o després d’haver fet (plusquamperfet).
El futur que anticipem (simple “aniré)) i fins i tot què vindrà després (compost “hauré anat”).
El condicional, temps de verb fonamental en la condició humana, el que somiem, les possibilitats que considerem, simple (“aniria”), o un passat possible (“hauria anat”).
El subjuntiu que segueix considerant vides alternatives, si fés una cosa ara (present, “que jo canti”), en el passat (pret. imperfet “que jo cantés”, (pret. perfet “hagi cantat”, plusquamperfet “hagués cantat”). Hagués cantat. “es caracteritza per expressar accions o estats no factuals, és a dir, que no es presenten com a realitats objectives, sinó com a possibilitats, desitjos, dubtes, necessitats, emocions o hipòtesis. A diferència de l’indicatiu (que indica fets reals o objectius), el subjuntiu reflecteix subjectivitat, incertesa o irrealitat.”
L’imperatiu, el que vull que faci un altre.

+ vocabulari

metereologia emocional (i geografia emocional) en català, el temps meteo, és canvi

coromines temps crono i meteo

la música, del lento al presto

Les arts

poesia

antologia la brevetat de la vida

[Aturar el moment, és que aconsegueix la fotografia, i els diaris]

pintura memto mori, calvin i Hobbes

I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

Ficció de viatge en el temps: Charles Dickens, A Christmas Carol 1843.

H.G. Wells The Time machine 1895.

Els tres films de Back to the Future (1985)

Discussió

intro
memòria, som el que retenim?

intro?

[Podríem parlar de temps sense canvi?

En física mesurem mmm

aquí atenem a canvis en el nostre estat mental?]

Vivim en un ordre del dia i nit pel sol, i pels nostres cicles biològics gana set son

Saltem d’atencio o pilot automàtic

retenim avaluem l’ara i anticipem (model a curt)

narratiu, el temps apssat, el temps a venir

Memòria

L’experiència d’estar en el món i la memòria
Hi ha els modes d’atendre el voltant (ara i aquí ), reconstruir el passat, imaginar futurs o possibles, o recuperar informació apresa. Hi ha un seguit de continguts o estats mentals ( Memòria i estat mental ) que se succeeixen. Distingim entre percepcions i reaccions de curta durada, segons minuts, a nivell subsimbòlic, conductes més complexes a nivell simbòlic, de minuts a hores, i etapes d’una vida amb una sèrie de projectes i expectatives. (moure un dit per fer clic al ratolí, enviar un correu, canviar de feina o iniciar una relació).

Vida humana com a memòria canviant
Què queda de permanent en el temps en una experiència que canvia constantment. En quina mesura es pot dir que “som” el contingut de la nostra memòria? Com és de gran aquest contingut?

L’Ara i aquí, la vida amfíbia, la continuïtat del jo, l’ara i aquí en l’espai i el temps infinits

La contemplació de l’ Ara i aquí, la Urimpression de Husserl.

La capacitat de viure present, passat, futur i possibles, aquesta “vida amfíbia“, tal com l’anomenava Proust, és la base de la moral.

La capacitat de retenir, reconstruir i modificar el passat en termes narratius, és la base de la continuïtat de la identitat ( El jo. L’experiència de la vida narrativa ).

Ens pensem com un ésser situat en un gran espai, la casa, el país, el món, el cosmos, amb un passat inscrit en un llarga història humana, evolució de la terra i l’univers. Aquesta és una reconstrucció de l’instant ara i aquí ( L’experiència d’estar en el món )

Museu

Filosofia

→ El temps de la física. La mesura del temps. De l’edat de l’univers o vida mitjana dels protons, a la mitjana dels mesons.

objectes: rellotges, calendaris, agendes, diaris

el cervell

durada

rellotges, diaris i agends [viure és anar tatxant, amb colors diferents segons si s’ha realitzat o no, els plans que teníem apuntats a l’agenda

Qüestionari ZTPI

Les preguntes del qüestionari Zimbardo Time Perspective Inventory [jo vaig treure 3.1 (recordo errors del passat), 3.6 recordo bons moments del passat, 2.2 de present fatalista, 3.3 de present hedonista, i 3.9 futur. 2.2 sobre creences en el més enllà.

1.I believe that getting together with one’s friends to party is one of life’s important pleasures.
2.Familiar childhood sights, sounds, smells often bring back a flood of wonderful memories.
3.Fate determines much in my life.
4.I often think of what I should have done differently in my life.
5.My decisions are mostly influenced by people and things around me.
6.I believe that a person’s day should be planned ahead each morning.
7.It gives me pleasure to think about my past.
8.I do things impulsively.
9.If things don’t get done on time, I don’t worry about it.
10.When I want to achieve something, I set goals and consider specific means for reaching those goals.
11.On balance, there is much more good to recall than bad in my past.
12.When listening to my favorite music, I often lose all track of time.
13.Meeting tomorrow’s deadlines and doing other necessary work comes before tonight’s play.
14.Since whatever will be will be, it doesn’t really matter what I do.
15.I enjoy stories about how things used to be in the “good old times.”
16.Painful past experiences keep being replayed in my mind.
17.I try to live my life as fully as possible, one day at a time.
18.It upsets me to be late for appointments.
19.Ideally, I would live each day as if it were my last.
20.Happy memories of good times spring readily to mind.
21.I meet my obligations to friends and authorities on time.
22.I’ve taken my share of abuse and rejection in the past.
23.I make decisions on the spur of the moment.
24.I take each day as it is rather than try to plan it out.
25.The past has too many unpleasant memories that I prefer not to think about.
26.It is important to put excitement in my life.
27.I’ve made mistakes in the past that I wish I could undo.
28.I feel that it’s more important to enjoy what you’re doing than to get work done on time.
29.I get nostalgic about my childhood.
30.Before making a decision, I weigh the costs against the benefits.
31.Taking risks keeps my life from becoming boring.
32.It is more important for me to enjoy life’s journey than to focus only on the destination.
33.Things rarely work out as I expected.
34.It’s hard for me to forget unpleasant images of my youth.
35.It takes joy out of the process and flow of my activities, if I have to think about goals, outcomes, and products.
36.Even when I am enjoying the present, I am drawn back to comparisons with similar past experiences.
37.You can’t really plan for the future because things change so much.
38.My life path is controlled by forces I cannot influence.
39.It doesn’t make sense to worry about the future, since there is nothing that I can do about it anyway.
40.I complete projects on time by making steady progress.
41.I find myself tuning out when family members talk about the way things used to be.
42.I take risks to put excitement in my life.
43.I make lists of things to do.
44.I often follow my heart more than my head.
45.I am able to resist temptations when I know that there is work to be done.
46.I find myself getting swept up in the excitement of the moment.
47.Life today is too complicated; I would prefer the simpler life of the past.
48.I prefer friends who are spontaneous rather than predictable.
49.I like family rituals and traditions that are regularly repeated.
50.I think about the bad things that have happened to me in the past.
51.I keep working at difficult, uninteresting tasks if they will help me get ahead.
52.Spending what I earn on pleasures today is better than saving for tomorrow’s security.
53.Often luck pays off better than hard work.
54.I think about the good things that I have missed out on in my life.
55.I like my close relationships to be passionate.
56.There will always be time to catch up on my work.

Preguntes sobre transcendència

1.Only my physical body will ever die.
2.My body is just a temporary home for the real me.
3.Death is just a new beginning.
4.I believe in miracles.
5.The theory of evolution adequately explains how humans came to be.
6.Humans possess a soul.
7.Scientific laws cannot explain everything.
8.I will be held accountable for my actions on earth when I die.
9.There are divine laws by which humans should live.
10.I believe in spirits.