La imaginació – Museu ?!

Introducció Filosofia Psicologia Discussió Museu

Introducció

[Discussió sobre la imaginació com a creació del possible, no com a il·lustraciñó de pensament]

[Pinillos assenyala al capítol sobre el pensament que la percepció “presenta” mentre que el pensament “representa”. Però sembla considerar-lo com una versió inferior al pensament]
Com el pensament, té una funció representativa, és a dir, “capacitada per operar amb situacions llunyanes en l’espai i el temps” (P.411). Quan es compara amb el pensament es diu que és anterior i que no és tant potent perquè no té el grau d’abstracció adequat, però en canvi conserva quelcom de la concreció perceptual. La imaginació seria “la boja de casa”, però contribueix a la creativitat. [El pensament és més analític, la imaginació es pot bellugar més per associació simbòlica, és doncs, més integradora]. L’exemple tradicional és que “puc concebre un polígon de mil costats, però no el puc imaginar” [Encara que, ben mirat, aquest “pensar-lo” és descompondre’l en operacions bàsiques, afegir un costat i reajustar angles, i fer una mena d’inducció, triangle, quadrat, pentàgon, hexàgon, és com una imaginació indicada].

Tal com diu Singer (P.410), els treballs experimentals semblen confirmar la hipòtesi del ” Corrent de consciència” de James en el sentit que “l’home produeix en el seu interior, un complex flux d’imatges i converses amb si mateix, susceptibles de ser estudiades tant experimentalment com en al clínica”. En el corrent de consciència, “el pensament es barreja amb el diàleg interior, els records amb el sentiment, i el “somniar despert” s’alterna amb la reflexió i els projectes.
[A més, podem generar no simples il·lustracions sinó escenes, amb sons i fins i tot sabors. Recordo que a vegades jugava a reproduir moviments sencers dels Concerts de Brandeburg. En general, la capacitat de recordar és també re-presentar, reconstruint escenes a partir d’indicis (memòria)]. La neurologia (Què passa al cervell) 3 xarxes ) ens indica que gairebé la meitat del temps el cervell està en mode de somiar despert.

Etimologia
Imaginació: del llatí imago, retrat, representació. Fantasia: del grec fantasia, aparició, espectacle.

Inventari exemples
El record del ball d’ahir, d’una pel·lícula, record o anticipació del salmó que menjaré per dinar, la casa de Solius o un palau imaginari, els planetes al sistema solar, un elefant volant en bicicleta amb un barret, una història. Anticipar les vacances, imaginar una feina millor, una trobada amb una dona que m’interessa. Imaginar la pena d’algú que ha perdut un fill o a qui han diagnosticat una malaltia.
Els projectes que té la gent amb les seves llistes, bricolatge a les ferreteries, receptes al mercat, decoració a Ikea, un vestit de festa a una botiga de roba (Mirant la gent II)

Filosofia

Antiguitat
Plató considerava la imaginació (“eikasia”) com una facultat inferior del coneixement, associada a les imatges, que podia ser enganyosa, contraposant-ho a les idees. Aristòtil situa la imaginació entre la percepció i el pensament abstracte. La “phantasia” seria la capacitat de retenir i combinar imatges mentals, essencial per al raonament.

Kant
A la Crítica de la Raó Pura (1781/1787), distingeix entre imaginació reproductiva (“reproduktive Einbildungskraft”) que evoca representacions passades per associació. És empírica i passiva, i Kant la deixa gairebé als psicòlegs. La imaginació productiva (“produktive Einbildungskraft”) és la facultat que produeix l’esquematisme —els esquemes transcendentals que permeten aplicar les categories pures de l’enteniment a les intuïcions sensibles. Kant la descriu com un art ocult en les profunditats de l’ànima humana —”eine verborgene Kunst in den Tiefen der menschlichen Seele”— cosa notable per a un filòsof tan sistemàtic. [Quan fem un model mental i apliquem causalitat, per exemple].
A la Crítica del Judici (1790), en el judici estètic sobre allò bell, Kant diu que la imaginació i l’enteniment entren en un joc lliure (“freies Spiel”) sense que cap concepte determinat els governi. No és que apliquem una regla —és que les facultats s’animen mútuament sense fixar-se en cap objecte de coneixement. Aquest joc lliure produeix un plaer desinteressat que és la base del gust. El judici sobre allò bell pretén universalitat sense concepte —Kant diu que demanem assentiment als altres, però no podem demostrar res. Això és possible perquè el joc lliure apel·la a una estructura comuna de les facultats humanes (“sensus communis”). En el sublim, la imaginació té un paper encara més dramàtic: intenta comprendre allò que la desborda (la magnitud infinita, la potència de la natura) i fracassa. Però aquest fracàs mateix revela la superioritat de la raó sobre la sensibilitat. La imaginació és el camp de batalla on es manifesta la nostra doble naturalesa.[no aclareix si estem contemplant el bell ja fet, un quadre o un paisatge, o estem creant-ne un de nou].
A la segona part de la “KU”, sobre els éssers naturals com a fins, hi ha menys joc lliure, però apareix la figura del geni (“Genie”): l’artista genial és aquell a través del qual la natura dóna la regla a l’art. El geni té una imaginació creadora que produeix idees estètiques. Això és notable: les idees estètiques són el invers de les idees de la raó. Les idees de la raó (llibertat, ànima, Déu) són conceptes als quals cap intuïció és adequada. Les idees estètiques són intuïcions (imatges, formes) a les quals cap concepte és adequat. La imaginació del geni produeix un excés de significat que l’enteniment no pot tancar.
[No ho trobo particularment revelador]

Sartre
A “L’imaginaire” (1940) va argumentar que la imaginació no és simplement una reproducció d’imatges, sinó una forma activa de construcció de la realitat. Defensa que la consciència imaginativa ens permet transcendir la realitat immediata i projectar mons possibles. Indica que l’home és l’únic ésser que pot notar una absència [(facebook)un gos també pot trobar a faltar l’amo a casa]. La imaginació és per a ell constitutiva de la llibertat humana, perquè ens permet transcendir el que “és” cap al que “podria ser”. [Jo en vaig fer un treball i no vaig saber captar-ho, el vaig trobar confús; arribant a la mateixa idea de manera independent].
Paul Ricoeur remarca el paper de la imaginació en la construcció de la narració de la identitat i el món, fent servir elements simbòlics.

Psicologia

(Pinillos)
La “imatge” va desaparèixer durant una temporada dels tractats de psicologia perquè no constituïa una conducta observable. S’activen les àrees corticals de la percepció i, en l’evocació d’un moviment, les mateixes àrees motores. Pel que fa a l’origen de la imatge, si es prolongués des de la percepció, la trobaríem ja en l’etapa senso-motriu, pràcticament des del naixement mentre que no apareix fins a l’inici de la funció simbòlica. Seria producte d’una imitació interioritzada (Piaget Inhelder p.75).

Imatges eidètiques
Es tracta d’una còpia insòlitament viva i persistent d’una percepció, sense que estigui present. Es troba especialment en els nens i sembla que l’home primitiu (tribus Africa) té més imatges eidètiques i més persistents, que no pas l’home occidental.

Imatges icòniques
En ordre de creixent complexitat tindríem configuracions estàtiques, cinètiques (canvis de posició) i de transformació (canvis de forma). Els infants comencen tenint imatges exclusivament estàtiques i no és fins al nivell d’operacions concretes que poden reproduir moviments i transformacions. Això provaria que la facultat d’imaginar moviments i transformacions es basa en les operacions que permeten comprendre aquests processos alhora que permeten imaginar-los. (Per exemple, copsar que quan es passa líquid a un vas més estret, tindrà un nivell més alt, o bé que una fila amb les fitxes separades té el mateix nombre d’elements que una fila amb les mateixes fitxes més juntes.
La memòria que reconeix l’objecte es dóna molt aviat i està lligada a esquemes d’acció o d’hàbit. En canvi la memòria que evoca un objecte absent no apareix fins que tenim la imatge mental. El problema (Piaget Inhelder p.85) és esbrina el grau d’independència respecte de “l’esquematisme general de les accions i de les operacions”.

Imatges reproductores
Evoquen espectacles ja coneguts i percebuts anteriorment. Memòria i records.

Imatges anticipadores
Són imatges que presenten el resultat d’aplicar moviments i transformacions “sense haver assistit abans a la seva realització (tal com és possible imaginar les transformacions d’una figura geomètrica sense haver-les materialitzat encara en el dibuix)”.
Pel seu caràcter intern són difícils d’estudiar. Hom es basa en el dibuix, en la descripció verbal o elecció de dibuixos predisposats. [la fantasia, el somniar despert, no és la posta en escena ]

Imatges hipnagògiques i oníriques
Són les que precedeixen el son. Aquí caldria una elaboració del subconscient. Hi ha una important activitat psíquica que no salta el llindar de la consciència.

Horowitz
A l’hora d’estudiar les imatges Horowitz proposa cinc aspectes:
i) Grau de fidelitat respecte els estímuls externs (les eidètiques ho són força, les hipnagògiques no).
ii) Flexibilitat i grau de control conscient (puc evocar el rostre de la mare, o un solo de Clifford Brown a voluntat, però no puc triar què somnio).
iii) Quantitat, nitidesa, vivesa, durada.
iv) Grau d’afectivitat amb què apareix carregada la imatge. (Més accentuat en la fantasia, l’oníric i l’alucinació).
v) Modalitat sensorial (No només n’hi ha de visuals).

Pot arribar un moment en que el procés tingui lloc amb conceptes abstractes i sigui acompanyat per imatges prototípiques. En aquest nivell ja podem tenir una activitat del subjecte en la qual no hi hauria inputs externs (llevat dels somàtics) ni respostes musculars visibles. Es pot tractar simplement de representació d’una situació, càlcul d’una resposta, nova representació, etc. Les situacions poden arribar a ser complexes, veritables històries com en els somnis. Al costat d’aquestes imatges reproductores i anticipadores que estarien a nivell subsimbòlic, tindríem la imaginació conceptual o pensament imaginatiu on apareixen representacions que no percebem directament sinó que s’elaboren amb operacions mentals sobre abstraccions. [com els gràfics vectorials respecte al mapa de bits].

Discussió

[La imaginació, inherent a la condició humana]

base de la descoberta científica i solució de problemes
base de la creativitat artística. nous arguments en literatura
base de la llibertat per oferir diferents futurs, base de la moral per la capacitat d’empatia
la base de les nostres frustracions, per tal com ens presenta una possible vida molt més desitjable de que actualment tenim. Hi ha un cicle inevitable de desig-satisfacció-insatisfacció, frustració. ( Motivació , Insatisfacció per expectatives frustrades )

Pinillos diu que es tracta d’imatges que “acompanyen” el pensament ordinari [i això es podria referir tant a la solució d’un problema científic, l’exploració d’un futur possible o les fantasies que elaborem a instàncies de l’afectivitat]. No crec que es tracti simplement d’il·lustracions acompanyant conceptes, com les imatges en un article de la wikipedia. Hi ha una activitat una mica com de construir jugant, agafant material que tenim a la memòria, i combinant-lo de maneres diferents. Per exemple què passa si suspenc un pes d’una barra, què passaria si fos més guapo, fort o ric del que sóc. En tots aquests cassos es modifica algun dels factors de la situació, la posició del pes, la valoració del jo en l’entorn social. I això implica haver abstret aquests factors. La imaginació intervé en la creació de nous continguts culturals, uns versos, l’argument d’una novel·la, una nova manera de representar l’escena de l’anunciació, una melodia (com quan Haydn deia que tenia un piano dins del cap). Intervé també quan pensem altres futurs possible i per tant tindria un paper fonamental en la motivació, i la corresponent frustració. I finalment, seria també la base de la moral en tant que posar-se en el lloc de l’altre.

Contacte amb el que no està present. Llibertat

2022 La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral. A l’anàlisi de sistemes que feia a Layont assenyalava com el llenguatge ens permet estar en contacte amb el que no existeix, amb el que imaginem.

Passem de :

input sensible → activació percepció
→ procés [instint, conducta apresa] → Resposta (representació directa)

a estar influïts per escenaris imaginats, per exemple segons les diferents accions que podem triar.

input sensible → activació percepció + imaginació → input del present i del representat → Resposta (representació directa)

En aquest sentit, aquesta experiència “amfíbia” de viure alhora en el present, el passat, el futur i el possible, és la base de la llibertat.

Referents filosofia

Cornelius Castoriadis, “L’institution imaginaire de la société” (1975): la imaginació radical (“imaginaire radical”) com a font de tot allò nou, no deduïble de cap estructura preexistent. La considera la capacitat específicament humana per excel·lència. Poc citat però molt potent.
Mary Warnock, “Imagination” (1976): estudi filosòfic que recorre Hume, Kant i Sartre per argumentar que la imaginació és central a l’experiència humana, inclosa la moral i l’estètica. Un dels pocs llibres que fa exactament el que tu busques.
Mark Johnson, “The Body in the Mind” (1987): des de la filosofia cognitiva, argumenta que els esquemes imaginatius (“image schemas”) són la base de tot el pensament, fins i tot l’abstracte. Connecta amb Lakoff en la metàfora conceptual.
“The Evolution of Imagination” (Stephen T. Asma, 2017), com la imaginació, arrelada en el nostre cos i cervell, és la base de la improvisació, la creativitat artística i científica, i la construcció d’una societat millor a través de la imaginació moral.
“Free Imagination: The deep roots of creativity, freedom and meaning in the human brain and mind” (Peter Ulric Tse, 2024), aquesta capacitat és el que ens permet ser creadors i agents morals, a diferència d’altres animals que no poden “voler esdevenir diferents del que són”.
“The Cambridge Handbook of the Imagination” (Anna Abraham, ed., 2020)

Psicologia i ciències cognitives

Jerome L. Singer, “The Inner World of Daydreaming” (1975) i treballs posteriors: pioner en l’estudi científic del “mind-wandering” i la fantasia. Argumenta que la fantasia dirigida és adaptativa i necessària.
Thomas Suddendorf & Michael Corballis, article seminal: “The evolution of foresight: What is mental time travel, and is it unique to humans?” (2007, “Behavioral and Brain Sciences”): proposen el concepte de mental time travel —la capacitat de projectar-se mentalment en el passat i el futur— com a tret definitori de la cognició humana. (Proust l’home ésser amfibi que viu en el passat i el present).
Endel Tulving: neuropsicòleg que va identificar la memòria episòdica com a base del que ell anomena “autonoètic consciousness” —la consciència de si mateix en el temps—, que permet imaginar futurs personals. Treballs des dels anys 70 fins als 2000.
Daniel Gilbert, “Stumbling on Happiness” (2006): tracta específicament la prospection —la capacitat d’imaginar estats futurs— com la capacitat cognitiva més distintivament humana, i analitza per què ens equivoquem sistemàticament en les nostres prediccions afectives (connexió directa amb la teva idea sobre la frustració).
Martin Seligman et al., “Navigating Into the Future or Driven by the Past” (2013, “Perspectives on Psychological Science”): proposen reemplaçar el paradigma conductista estímul-resposta per un de prospectiu: els humans som essencialment organismes orientats al futur imaginat. [Als 199x jo escrivia que, on som ara és el resultat de decisions preses en el passat que es basaven en expectatives d’un futur que possiblement era diferent]

Imaginació, expectatives i frustració

Festinger assenyala que de la mateixa manera que la gana motiva, la dissonància cognitiva [entre el que és i el que podria ser] dóna lloc a una activitat orientada a eliminar aquesta dissonància (Teories motivació). És l’esperança de la capsa de Pandora] que pot conduir a un cicle d’eterna insatisfacció i frustració ( Motivació, discussió).

[El fet que ens expliquem el que vivim de manera narrativa fa que també puguem considerar altres narratives possibles. Paul Ricoeur subratlla que la imaginació narrativa no només crea mons ficticis, sinó que també ens ajuda a reinterpretar la realitat i a donar sentit a l’experiència humana. [comparem el que és amb el que podria ser]

Un estudi cita l’experiment dels micos que ja no volen cogombres quan veuen que un altre grup té accés a plàtans ( Insatisfacció per expectatives frustrades.

A l’hora de triar, ens podem precipitar a una compra o experiència per por a perdre l’oportunitat (FOMO, Fear of missing out), o bé ens podem perdre contemplant totes les opcions (FOBO, Fear of a Better Option), per exemple a l’hora de consolidar una relació, o mirant tots els detalls de característiques de productes.

La condició humana, en tant que és capaç d’imaginar estats de coses alternatius, una societat més justa, un jo menys egoista i més valent, amb més talent, duu inevitablement a la melancolia.

Imaginació i moral

Jesús ens deia “estima l’altre com a tu mateix”. Hume basa la moral en l’emoció i l’empatia. Els dos requereixen la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, que és un acte d’imaginació. Kant a l’imperatiu categòric demana que la nostra actuació es pugui convertir en llei universal i això d’alguna manera també implica imaginar altres circumstàncies diferents a la meva concreta. La neurologia amb les neurones mirall proposa una base per a l’empatia.

Referents

Adam Smith, “The Theory of Moral Sentiments” (1759): la simpatia moral es basa en la capacitat d'”imaginar-nos” en el lloc de l’altre.
Martha Nussbaum, “Upheavals of Thought” (2001) i “Poetic Justice” (1995): defensa que la imaginació literària és condició necessària per a la justícia i l’empatia moral. Molt citat en filosofia moral contemporània.
Shaun Nichols i la psicologia moral cognitiva: treballs sobre com la imaginació de possibilitats contrafactuals és base del judici moral.

Imaginació i creativitat en ciència i les arts. AI

La imaginació és la capacitat que explora noves narracions, representació d’escenes, música o teories.
[La realitat ve carregada de significat simnbòlic que estructura la nostra experiència: Durand: “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964).
Tota la cultura és un producte de la imaginació.

[Es pot dir que la AI generativa té capacitat d’imaginar? Al cap i a la fi, pot inventar-se contes, o generar imatges. Potser l’única diferència és que no té voluntat i s’activa a partir del que li demana l’usuari, per exemple “un conte per a un nen de 7 anys on hi surti un tren, la lluna, i un gos”. O bé una imatges “que mostri uns balladors en una platja solitària segons l’estil de Jack Vettriano”. És que potser l’única diferència és que en el cas dels humans, els “prompts”, les condicions que posem, neixen de les emocions i projecte de vida de l’artista? Aquest voldrà expressar el seu patiment, o explorar unes formes, o trencar amb una tradició. Però un cop proposades les condicions, el procés seria el mateix.
(DS) Igual que els humans es basen en la seva experiència, aprenentatge i cultura, AI es basa en patrons absorbits en grans conjunts de dades. Els dos poden explorar i iterar les respostes, en el sentit que l’obra és una resposta a un pregunta [als anys 90 jo proposava que tot contingut cultural és la resposta a una pregunta, la solució a un problema o dificultat. Amb la AI això encara és més clar] La diferència bàsica és que els humans creen amb intencionalitat, emocions i obejctius (expressar un patiment, tenir èxit), mentre que la AI no té consciència.

Howard Gardner i la seva teoria de les intel·ligències múltiples reconeixen la intel·ligència espacial i artística com formes de pensament imaginatiu fonamentals per a la creació.
Donald Schön parla del concepte de “reflection-in-action”, segons el qual artistes i dissenyadors utilitzen la imaginació per experimentar mentalment amb diferents possibilitats abans de concretar una obra.
Thomas Kuhn, a The Structure of scientific Revolutions (1962) argumenta que els canvis científics revolucionaris no es basen només en dades, sinó en canvis de paradigma impulsats per una nova manera d’imaginar la realitat.
Alfred Einstein, en una entrevista pel “The Saturday Evening Post” el 1929, va dir “Phantasie ist wichtiger als Wissen, denn Wissen ist begrenzt, während Phantasie die ganze Welt umfasst.” (La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat, mentre que la imaginació abraça el món sencer.” Va utilitzar experiments mentals (Gedankenexperimente) per concebre la teoria de la relativitat.
Henri Poincaré, matemàtic i físic, va descriure com els moments d’inspiració en la ciència vindrien d’una interacció entre el pensament inconscient i conscient, en un procés similar al de la creació artística. És el cas de Kelulé que va tenir la idea d’una estructura cíclica pel benzè, a partir de la visió d’una serp que es mossegava la cua, formant un cercle.

Museu

[De fet, tota la cultura és un producte de la imaginació, i la nostra vida, el resultat d’imaginar futurs i possibilitats]

Imaginació biogràfica
El record del ball d’ahir, d’una pel·lícula, record o anticipació del salmó que menjaré per sopar, les vacances que faré a l’estiu, una reforma de la casa o un canvi de mobles. El futur que imaginava fa vint anys, el futur que imagino ara. El futur que hauria pogut ser si hagués triat una altra parella, uns altres estudis o una altra feina. Què faria si em toqués la loteria? Els meus móns imaginats.
Tothom està imaginant coses, tothom té projectes, les llistes a fer, bricolatge a les ferreteries, receptes al mercat, decoració a Ikea, un vestit de festa a una botiga de roba (Mirant la gent II).

La imaginació moral
La pena d’algú que ha perdut un fill, a qui han diagnosticat una malaltia, que ha perdut la feina, o la casa per un desastre natural, oi perquè no hi han renovat el contracte de lloguer, o ha hagut de fugir perseguit per motius polítics. La frustració de qui no té un cos normatiu, o a qui no treuen a ballar. La indignació a qui marginen a la feina per motius de gènere o de raça.
Jesús, estima als altres com a tu mateix (Mateu 22:39), les Benaurances. Adam Smith. Kant i l’imperatiu categòric.

La creativitat religiosa

Els éssers que intuïm, o imaginem, i que estan ocults: Jahve, àngels, dimonis, mites grecs, Zeus, Atena.
La creativitat religiosa adreça preguntes sobre com va començar tot,
Les cosmogonies: Creació del no-res (Creatio ex nihilo) mitjançant el pensament, la paraula pronunciada, un somni o emanacions corporals de la divinitat (“Que es faci la llum”). Un oceà primordial infinit , un creador primordial envia un animal (normalment una au, un amfibi o un rèptil) a capbussar-se fins al fons de les aigües per rescatar una porció de fang o sorra a partir de la qual es formaran els continents. El cosmos neix a partir del sacrifici i la fragmentació del cos d’un gegant, monstre o deïtat original, els ulls esdevenen el Sol i la Lluna, la sang els rius, i els ossos les muntanyes (El sacrifici de Tiamat a Babilònia, del gegant Ymir a la mitologia nòrdica, o de Pangu a la xinesa.). L’esquerdament de l’ou còsmic en l’hinduisme antic.
Què passa després de la mort, la fi dels temps, la justícia divina. El cel i l’infern, la reencarnació.
Les “transaccions” amb les forces transcendents, sacrificis, rituals (Llibre dels morts)
Les històries de sants, els immortals taoistes.
L’explicació de l’ordre del món, els estels, els llamps i els trons. Les portes del cel al llibre d’Enoc, Zeus i el llamp, Eol i els vents.

Jesse Bering (“The Belief Instinct”, 2011) i Pascal Boyer (“Religion Explained”, 2001) estudien les religions com a productes de la imaginació cognitiva. David Leeming ha catalogat mitologies mundials com a narratives comparades, amb els mateixos ulls amb què un editor de fantasia analitzaria trames i personatges. Northrop Frye (“The Great Code”, 1982) llegeix la Bíblia purament com a estructura narrativa i imaginativa, sense judici teològic ni científic. Daniel Dennett a “Breaking the Spell” (2006) demana estudiar la religió “des de fora”, però el seu angle és evolutiu, no estètic.

Valoraríem le spropostes religioses per la seva riquesa poètica? Per si són compatibles amb la realitat? Per si ens serveixen per viure?

Ho podem connectar amb la “Supreme Fiction” de Wallace Stevens (1942) planteja que després de la mort de Déu nietzschiana, la poesia ha d’ocupar el lloc de la religió — però sense l’autoengany. Aquesta ficció suprema hauria de ser abstracte (no confondre’s amb la realitat literal), canviar (no petrificar-se en dogma), i donar plaer (en el sentit profund de “fer viure”). No e stracta d’autoenganyar–nos sinó pensar la ficció sabent que és ficció [potser com a guia cap on tendir?].
Vaihinger a “Die Philosophie des Als Ob” (1911) és encara més radical i sistemàtic. Argumenta que tota la vida mental humana funciona amb ficcions útils que sabem que són falses o inverificables (els àtoms, el jo unitari, la llibertat, Déu). Seguiria les idees regulatives de la raó de Kant (Déu, ànima, llibertat) que no podem conèixer però que hem de “postular” per orientar-nos. Encaixa també amb el pragmatisme de James.

[La religió seria un marc mental compatible amb la realitat, no falsable com la ciència, que ens ajuda a viure] Stevens i Vaihinger comparteixen preserven la funció de la religió sense les seves pretensions de literalitat.

[Claude] En lloc de “és el cristianisme veritat?” preguntem “el cristianisme és una ficció suprema ben construïda?”. Té prou riquesa simbòlica per acompanyar tota una vida? És imaginativament fèrtil? Permet créixer i canviar o petrifica? La seva imatge de l’ésser humà és digna o humiliant?
Amb aquests criteris, per exemple, el budisme zen puntua molt alt en elegància i en no-petrificació. El gnosticisme és imaginativament exuberant però potser inhabitable. El judaisme rabínic té una textura intel·lectual extraordinària. El catolicisme medieval construeix un cosmos de gran coherència estètica que Dante porta a la perfecció literària. El protestantisme evangèlic puntua baix en gairebé tots els criteris estètics però alt en accessibilitat psicològica immediata.

La imaginació a la ciència

Els conceptes de les Idees de Plató, les nocions de matèria-forma, acte-potència, les causes material, formal, eficient i final d’Aristòtil, tot són eines per pensar i entendre la realitat producte de la imaginació.
Astronomia: que la terra és rodona, contra la intuïció quotidiana, que es mou al voltant del sol.
La noció que tots els cassos mantenen la velocitat en absència de fregament, que el fenòmen de caiguda d’una poma és el mateix que té lloc entre els astres. L’èter, postulat com a medi on vibraria la llum, abandonat el 1905.
els àtoms, els components subatòmics.

Els móns ficticis a les arts

[Les creacions de la imaginació potser consisteixen a “desmuntar” objectes reals en les seves propietats, la mida, el color, el número, i després “juguem” a muntar-ne de nous modificant la mida, el nombre. Així podem fer un gegant amb un sol ull, una roca suspesa en l’aire, animals que parlen.

Literatura:

El Gilgamesh, l’Odissea
Clàssics: La Utopia, Thomas More (1516), L’illa perfecta de More, amb institucions, lleis i costums detallats (inclou mapa). The Blazing World , Margaret Cavendish (1666), un món fantàstic accedit per un pol àrtic, amb criatures parlants i una emperadriu filòsofa. Els viatges de Gulliver, Jonathan Swift 1726. Micromégas, Voltaire (1752). Flatland — Edwin Abbott (1884), un món de dues dimensions. L’illa del doctor Moreau — H. G. Wells (1896).
Fantasia: The Land of Oz, Frank Baum (1900–1921), 14 novel·les que construeixen un continent màgic amb reialmes, mapes i geografies detallades. Les Cròniques de Nàrnia, C. S. Lewis (1950–1956). Tolkien, The Hobbit (1937), The Lord of the Rings (1954–1955).Terramar (Earthsea) — Ursula K. Le Guin (1968–2001). Cançó de Gel i Foc, George R. R. Martin (1996–). Discworld, Terry Pratchett (1983–2015). JK Rowling, Harry potter (1997).
Ciència ficció i distopia: Mary Shelley, Frankenstein (1818). Jules Verne, Voyages extraordinaires (1866). Foundation, Isaac Asimov (1951–1993). Dune, Frank Herbert (1965–1985), el planeta Arrakis. Ursula K. Le Guin (1969), The left Hand of Darkness (1969), Hainish cicle (1966-2000). Hyperion, Dan Simmons (1989–1997). Perdido Street Station, China Miéville (2000). Becky Chambers Wayfahrers 2014.
Altres: Ficciones, Jorge Luis Borges (1944), Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. El Mestre i Margarita, Mikhail Bulgakov (1967), Moscou convertida en un escenari fantàstic on el Diable actua lliurement. Gormenghast, Mervyn Peake (1946–1959). The Chronicles of Amber, Roger Zelazny (1970–1991). Les ciutats invisibles, Italo Calvino (1972). His Dark Materials, Philip Pullman (1995–2000). Susanna Clarke, Piranesi (2020).

Arts

Religió: El paradís i l’infern cristians, Bosch. Pintures europees de mitologia grega.. Mandales Tibetans. Déus egipcis. Deïtats hindus. Guardians budistes. Pintures europees de mitologia grega.
Visionaris i fantàstics (segles XV–XVII): Hieronymus Bosch. Pieter Bruegel el Vell. Jan van Eyck i els primitius flamencs construeixen paradisos i inferns amb una precisió quasi cartogràfica. William Blake (s. XVIII–XIX) mereix un lloc apart: poeta i gravador, va crear una mitologia personal completa amb déus propis (Urizen, Los, Orc) i paisatges còsmics que no pertanyen a cap tradició religiosa existent.
Romanticisme i visionarisme (s. XIX): Johann Heinrich Füssli (el de “El malson”) pinta mons onírics amb criatures i atmosferes que anticipa el surrealisme en un segle. Caspar David Friedrich no crea móns ficticis però els seus paisatges són tan carregats de sublim que funcionen com a portals a un altre lloc. Els Natzarens alemanys i els Pre-rafaelites britànics (Rossetti, Burne-Jones) pinten un món medievalitzat i llegendari que no existeix en cap època real.
Simbolisme (finals s. XIX): Gustave Moreau pinta un Orient mític i personal, ple de figures híbrides. Odilon Redon és extraordinari: els seus monstres, ulls flotants i figures vegetals habiten un espai que no té nom. Arnold Böcklin crea paisatges habitats per faunes, nimfes i sirenes que semblen reports geogràfics d’un altre món. Fernand Khnopff i Jan Toorop pintaven espais interiors i externs que no existien en cap geografia coneguda.
La pintura Metafísica: Giorgio da Chirico, places desertes amb ombres impossibles, les torres, les estàtues i els trens llunyans construeixen un món amb una física particular: la llum no ve de cap sol real, el temps s’ha aturat. Carlo Carrà.
Surrealisme: Dalí. Magritte. Max Ernst, que potser és el surrealista que construeix móns més coherents (la sèrie “Une semaine de bonté” o “La femme 100 têtes” són autèntiques cosmologies visuals en forma de col·latge). Yves Tanguy pinta paisatges d’un planeta desconegut amb una consistència geogràfica sorprenent. Paul Delvaux combina arquitectura clàssica, figures sonàmbules i nit perpètua en un món amb les seves pròpies lleis. Remedios Varo és potser la més “worldbuilder” de tots: les seves pintures mostren civilitzacions alternatives amb tecnologia, rituals i arquitectura pròpies, sovint en sèrie narrativa.
Altres: M. C. Escher construeix mons amb geometria impossible però internament coherent —arquitectures que desafien la gravetat però segueixen les seves pròpies regles. Roger Dean, il·lustrador (conegut per les portades de Yes), va crear un arxipèlag flotant que és un dels mons visuals més reconeixibles del s. XX. Zdzisław Beksiński, pintor polonès, va crear un univers post-apocalíptic i orgànic d’una coherència visual pertorbadora, sense títols ni explicacions.
Comic: Moebius (Jean Giraud) “L’Incal” (amb Jodorowsky), “Arzach”, “Le Garage Hermétique”, un univers que s’inventa les seves pròpies regles en temps real mentre es narra. Enki Bilal construeix ciutats fosques i civilitzacions post-soviètiques en descomposició (“La Foire aux Immortels”, la trilogia Nikopol) amb una consistència política i arquitectònica notable.
[Giger, arquitectura fantàstica]

Films

El Màgic d’Oz, Victor Fleming (1939). The Dark Crystal, Jim Henson (1982), Labyrinth, Jim Henson (1986). Willow, Ron Howard (1988). Pan’s Labyrinth, Guillermo del Toro (2006). Star Wars, George Lucas (1977–) centenars de planetes, cultures, idiomes (Huttese, Bocce), religions i història de milers d’anys. Blade Runner, Ridley Scott (1982) / Denis Villeneuve (2017). The Matrix, Wachowski (1999–2021). Avatar, James Cameron (2009–), Pandora, amb ecologia interconnectada, llengua Na’vi completa i geografia detallada. Dune, David Lynch (1984) / Denis Villeneuve (2021–2024).
Ghibli i animació: Miyazaki, Nausicaa (1984), Castle in the Sky (Laputa), Princess Mononoke, Spirited Away, Miyazaki (2001). Fantasia, Disney (1940). Yellow Submarine, George Dunning (1968).
Tv: Star Trek, NBC/CBS (1966–), univers compartit de desenes de sèries i films amb centenars de cultures aliens, idiomes Klingon i Vulcà, i física del futur. La llengua klingon és completa i ha estat estudiada per lingüistes. Battlestar Galactica, Sci-Fi (2004–2009).G ame of Thrones, HBO (2011–2019). Twin Peaks, Lynch/Frost (1990–2017). Westworld, HBO (2016–2022)