Vida 1936-1940: fenomenologia de la consciència 1943-1945: ontologia existencial de la llibertat (L’Être et le Néant) 1945-1950: dimensió ètica, política i literària del compromís 1960s Individu i història
Vida
Fill únic d’una família de classe mitjana, el seu pare va morir de febre groga quan Sartre tenia 15 mesos. La seva mare, Anne-Marie Schweitzer, provenia d’una família d’intel·lectuals i professors alsacians. Ell era cosí del conegut pacifista Albert Schweitzer. Fins als 10 anys va ser educat pel seu avi, Charles Schweitzer, vivint a casa seva, amb una gran biblioteca. El petit Poulou fou adorat, mimat, felicitat tots els dies, construint-se, probablement, un caràcter narcisista.
La seva mare es torna a casar, es traslladen a La Rochelle on ho passarà malament a l’escola amb els altres companys. L’estiu de 1920, cau malalt i és portat d’urgència a París.
Estudiarà a l’Éscole Normal Superieure on destaca pels estudis l’agitació i les bromes. Coneix Simone de Beauvoir, Raymond Aron i Maurice Merleau-Ponty. Al segon intent passa la llicenciatura de filosofia. Viatja al Japó. Dona classe a un institut de Le Havre i després substitueix Raymond Aron a l’Institut Francès de Berlín entre 1933 i 1934. Torna a Le Havre. Escriu la Nausée.
A la WWIi és empresonat i traslladat a un camp de detenció. Aquesta experiència el fa abandonar el seu individualisme i comprometre’s amb la vdia comunitària. Explica històries i acudits als seus companys d’habitació, participa en competicions de boxa, escriu i dirigeix una obra de teatre. Alliberat el 1941, participarà a la resistència distribuint fulletons. Coneix Camus.
El 1943 publica L’être et le néant, influit per Heidegger. Així, la guerra per partida doble va tallar la seva vida en dos: abans d’anarquista individualista, poc preocupat pels assumptes del món, després, Sartre es fa activista i políticament compromès. Professor parisenc conegut al món intel·lectual, després de la guerra va esdevenir una autoritat internacional.
S’afilia al partit comunista breument i s’adhereix al marxisme. Donarà suport a l’anticolonialisme, en particular a la guerra per la independència d’Algèria. Amb Bertrand Russell es va oposar a la guerra del Vietnam.
El 1951 Camus va publicar L’Homme révolté on criticava l’autoritarisme comunista. Sartre Justificava les mancances de la Unió Soviètica per sobreviure un món hostil [com Cuba?] i que el canvi social havia de ser total i revolucionari, i que a vegades la violència era necessària. Va justificar ignorar els abusos dels gulags soviètics per no desmoralitzar el proletariat francès, tractant Camus amb arrogància. Aquest desacord va resultar en el final de la seva relació. Merleau-Ponty l’anomenà bolxevic ultra. Després de la mort de Stalin el 1954 va visitar la Unió Soviètica i deia que hi havia llibertat mentre que Amèrica era prefeixista.
Però condemnarà la invasió d’Hongria el 1956, el socialisme “no s’imposa a punta de baioneta”. Malgrat això, no es va donar un retrobament amb Camus que moriria en un accident de cotxe el 1960. El 1968 amb els tancs soviètics tallant la Primavera de Praga se’n distancia definitivament i titlla la Unió Soviètica de potència “imperialista” denunciant que el seu sistema s’havia convertit en una monstruositat burocràtica totalment allunyada de l’ideal d’alliberament humà.
1960. Critique de la raison dialectique, intent de comunió entre l’existencialisme i el marxisme va ser, publicat l’any 1960. Durant la Guerra dels Sis Dies es va oposar a la política de suport als àrabs pregonada pels partits comunistes d’arreu del món.
Després del Maig del 68, Sartre estava decebut amb el comunisme tradicional soviètic i francès, als quals considerava burgesos i escleròtics. L’any 1970, el govern francès va il·legalitzar la Gauche prolétarienne (el principal grup maoïste) i va detenir els directors del seu diari, La Cause du peuple. Els joves maoïstes van demanar ajuda a Sartre. El filòsof, que ja tenia 65 anys, va assumir la direcció nominal del diari per desafiar el govern, sabent que l’estat no s’atreviria a tancar a la presó una figura mundial com ell. Fins i tot va sortir personalment al carrer a vendre el diari clandestí. A Sartre no li interessava tant la doctrina teòrica de la Xina de Mao Zedong de forma literal, sinó la praxi directa dels joves maoïstes francesos. Admirava el seu desig de trencar amb les jerarquies, el seu mètode d'”establir-se” (étourdissement) anant a treballar directament a les fàbriques amb els obrers, i la seva rebel·lia contra les institucions burocràtiques. Veia en el maoisme el que el PCF havia perdut: la capacitat de l’individu de rebel·lar-se mitjançant l’acció directa (la praxi).
El 1977 Sartre i Simone de Beauvoir van signar peticions per canviar l’edat de consentiment i legalitzar les realcions sexuals consensuades entre adults i menors. Hi ha casos documentats d’estudiants vulnerables, captats per Simone de Beauvoir i després passats a Sartre.
1936-1940: fenomenologia de la consciència (imaginació, emoció, ego)
- 1936. L’Imagination. Crítica de la psicologia empirista. La imaginació no és una còpia debilitada de la percepció sinó un acte conscient.
- 1936. La Transcendance de l’Ego. L’ego no és dins de la consciència sinó un objecte del món. La consciència és impersonal. Molt proper a Husserl però ja se’n separa. La tesi central és que “la consciència no conté cap “jo””. Quan percebo un arbre només hi ha l’arbre i la percepció de l’arbre. No hi ha un “jo interior” contemplant-ho tot. L’ego apareix després, quan reflexiono sobre les meves experiències. Això converteix la consciència en una mena d’obertura transparent al món. És un atac directe a la idea cartesiana d’un subjecte substancial. [De fet convergeix amb Ryle a “The Concept of Mind”, només que Sartre parteix de l’experiència i Ryle dels conceptes]
- 1938. La Nausée. Novel·la filosòfica sobre l’experiència de la contingència de l’existència. El protagonista, Antoine Roquentin, descobreix una experiència molt particular. Les coses existeixen, i existeixen sense cap necessitat, sense justificació, sense finalitat, sense essència. [Tot] es converteix en una realitat absurda, superabundant, contingent. És la primera gran expressió literària de la idea que “l’existència és anterior a qualsevol sentit.” Roquentin contempla una arrel de castanyer fins que deixa de veure-la com, un arbre, una espècie vegetal, un objecte classificable. Tot aquest entramat conceptual es desfà. El que resta és una existència nua. Està fent el procés contrari de Husserl, d’areribar a les essències amb la reducció fenomenològica, va retirant totes les capes de significat els noms, els conceptes, les classificacions, les funcions. Això no vol dir que sigui nominalista i que no poguem tenir conceptes com “arbre” o “pedra”, aquests són la nostra manera d’organitzar el món [aquí connecta amb Hume]. Més que una simple crítica de Husserl, La Nausée pot entendre’s com un experiment filosòfic que pregunta: i si l’última paraula de la fenomenologia no fossin les essències, sinó la contingència? [i també qüestiona tota la cerca de sentit de la filosofia i la religió, no hi ha un sentit de la història, ni una transcendència a la fi dels temps que repari les injustícies de la vida present]
- 1939. Esquisse d’une théorie des émotions. Les emocions són formes d’actuar sobre el món, no simples estats fisiològics. També parteix de la fenomenologia. Les emocions no són simples reaccions biològiques. Són una manera de transformar el significat del món. Per exemple, si no puc arribar a una fruita massa alta puc enfadar-me o desesperar-me. L’emoció canvia el sentit de la situació. És una reorganització del món viscut. L’emoció no és una cosa que simplement ens passa, sinó una manera com la consciència reorganitza el món quan els seus projectes troben un obstacle. Si ho connectem amb Viktor Frankl, aquest sosté que entre l’esdeveniment i la resposta humana hi ha un espai de llibertat. No escollim sempre el que ens passa però sí que podem escollir l’actitud amb què ho assumim. Però Frankl encara planteja la possibilitat de trobar un sentit [com quan els cristians deien “és la voluntat de Déu”]. Per exemple, davant d’una desgràcia es preguntaria: Quin sentit pot adquirir aquesta experiència? En canvi per Sartre no hi ha un sentit objectiu esperant-nos (és mé sproper a Nietzsche que no pas a frankl). La pregunta és “Què faràs ara amb aquesta situació?”. Si ho connectem amb la psicologia positiva de Martin Seligman, els dos remarquen el paper de la interpretació i que podem construir la nostra experiència. Però mentre la psicologia positiva busca identificar les condicions del benestar Sartre fa una pregunta més radcial: “què significa existir quan res no garanteix el sentit?”. La felicitat no és el seu problema filosòfic, la llibertat sí.
- 1940. L’Imaginaire. Desenvolupa una teoria fenomenològica de la imaginació.
Què és imaginar? Quan imaginem una persona absent no fabriquem una còpia mental. La consciència adopta una actitud diferent respecte de l’objecte. La imaginació és una manera de negar parcialment el món real. Aquesta idea serà essencial després per entendre la llibertat. Aquí encara no connecta imaginació amb llibertat, cosa que farà a l’Être et le néant, però observa que imaginar significa poder pensar el que no és, el que encara no és, el que podria haver estat, el que podria arribar a ser. La imaginació no és afegir imatges a la realitat, introdueix el no-res, l’absència [interaccionem amb estats de coses no presents]. Per exemple, un animal en una sala percep el que hi ha cadires, parets, llum. L’ésser humà pot veure com podria reorganitzar la sala, què hi havia abans, què hi haurà demà, què passaria si enderroquéssim la paret, què faria una altra persona. [un ocell quan veu un branquilló pot pensar en com quedarà al niu]. Sense aquesta capacitat de representar possibilitats absents, no podríem deliberar, fer projectes, penedir-nos, esperar ni decidir. En aquest sentit, la imaginació és efectivament el fonament de la llibertat, perquè tota elecció pressuposa que podem concebre més d’un estat possible del món i orientar-nos cap a aquell que volem fer existir. En neurociència cognitiva contemporània s’ha observat que imaginar el futur, recordar el passat, pensar en situacions hipotètiques i comprendre les intencions d’altres persones comparteixen en gran part les mateixes xarxes cerebrals.
1943-1945: ontologia existencial de la llibertat (L’Être et le Néant).
1943. L’Être et le Néant. La seva gran obra filosòfica. Ontologia fenomenològica de la llibertat
- a) L’ésser-en-si. És el món de les coses: les pedres, les taules, els arbres. Simplement són, no tenen possibilitats, no es projecten, no es qüestionen. [Món 1 de Popper.]b) L’ésser-per-a-si. La consciència humana, mai coincideix completament amb si mateixa, sempre és projecte, sempre és possibilitat, sempre va més enllà del que és.
- c) El no-res. La consciència introdueix el no-res dins del món. Si espero un amic al cafè i no hi és, la seva absència no és una propietat física del cafè. És la consciència la que introdueix aquesta negació. [és una expectativa no acomplerta].
- d) La llibertat radical: No tenim una naturalesa fixa, ens fem mitjançant les nostres decisions. No naixem amb una essència humana determinada, primer existim i després ens definim. “L’existència és anterior a l’essència”
e) “La mala fe” consistiria a fugir de la pròpia llibertat, com els que diuen “No puc fer-hi res, sóc així.” - f) La mirada de l’altre. Quan un altre em mira deixo de ser únicament subjecte. Esdevinc objecte per a ell.
- g) La constitució biològica, el temperament, l’educació, la classe social, la història personal és el que anomena “facticitat”, és tot que influeix però que no hem escollit: néixer en una família concreta, tenir un determinat cos, una determinada intel·ligència, una època històrica, una llengua, una situació econòmica.
- h) L’home com a projecte. L’home és una orientació cap el futur. Reinterpretem el passat en funció del present. “el futur explica el passat tant com el passat explica el futur” [jo deia, on som ara és resultat de decisions del passat que es van prednre en base a les expectatives de futur. Reinventant al roda]
[¿Què hauria respost Sartre si li haguéssim preguntat què fa que decidim una cosa o una altra? El caràcter heretat pels gens? les experiències biogràfiques? els condicionaments socioeconòmics? Si no tenim una essència, què fa una persona trii una cosa i una altra faci una elecció diferent? Del zigot, a l’embrió, al nou nat fins que tenim un infant que pot plantejar futurs i començar a fer eleccions, va emergint una essència. És una feblesa del pensament de Sartre que parteixi de l’adult ja fet. El nou nat no té una “essència” en el sentit d’identitat o projecte. Té unes predisposicions genètiques que s’aniran manifestant en funció de la història. La primera identitat no surt d’eleccions, emergeix de l’ontogènia]
L’estudi de Flaubert l’Idiot de la famille es pot veure com un intent d’explorar la gènesi del projecte a partir dels condicionaments.
1943. Les Mouches.
Tragèdia sobre llibertat i responsabilitat. El protagonista, Orestes, personifica el concepte sartrià de llibertat. En prendre la decisió d’assassinar la seva mare i el rei, actua sense excuses ni cap recurs a la divinitat, acceptant la responsabilitat total dels seus actes. Aquest és el nucli de l’existencialisme sartrià: la llibertat és el fonament de l’existència humana, i està lligada de manera indissoluble a la responsabilitat. La ciutat d’Argos, oprimida pels remordiments i les mosques que simbolitzen la culpa, representa la França ocupada pels nazis. És alhora un mirall de les grans tesis de *L’Être et le néant* i una finestra cap a les preocupacions ètiques i polítiques que marcarien la seva obra posterior.
1944. Huis Clos.
“L’enfer, c’est les autres.” No significa que els altres siguin desagradables. Vol dir que els altres poden fixar-me en una identitat que jo no controlo. El conflicte entre llibertats és inevitable.
[Psicologia social sobre com inferim els motius dels altres]
1945-1950: dimensió ètica, política i literària del compromís.
- .1945. L’Existentialisme est un humanisme.
Exposició divulgativa de l’existencialisme. No hi ha naturalesa humana donada. Cadascú és responsable del que fa. En escollir, proposem una imatge del que considerem valuós per a qualsevol ésser humà [Kant]. No hi ha Déu que garanteixi els valors. - 1945-49. Les Chemins de la liberté. Novel·les sobre la llibertat davant la història.
- 1947. Qu’est-ce que la littérature ? Literatura compromesa. No és només bellesa, és compromís, escriure és intervenir en la història.
Aquest llibre tindrà molta influència sobre la idea de literatura compromesa de la postguerra.
1960 Individu i història
- 1960. Critique de la raison dialectique
Intent de combinar existencialisme i marxisme sense reduir la persona a un simple producte de les condicions econòmiques. Com es relaciona la llibertat individual amb les grans estructures històriques? [Debat amb Althusser]. Distingeix entre una “sèrie”, persones simplement coexistint, com una cua d’autobús i “grup en fusió”, persones que actuen conjuntament, com en una revolució. La història seria el resultat de múltiples llibertats condicionades. - 1971-1972 L’Idiot de la famille
Tres enormes volums dedicats a Gustave Gustave Flaubert. Intent de respondre com una vida concreta produeix una obra concreta? Hi conflueixen fenomenologia, psicoanàlisi, sociologia, història, marxisme.
L’enfrontament entre Jean-Paul Sartre i Louis Althusser durant els anys 60 va ser el gran combat intel·lectual de la postguerra francesa. Va representar el xoc frontal entre l’existencialisme humanista i l’estructuralisme anti-humanista a l’hora d’interpretar el marxisme i la història. Sartre posava l’home, la llibertat i l’acció en el centre de tot, “l’home fa la història” i el canvi social depèn de la presa de consciència i del compromís polític de les persones [les manifestacions al carrer]. Althusser defensava que l’home és només un producte de les estructures socials i econòmiques, “La història és un procés sense subjecte”. A obres com Pour Marx (1965) i Lire le Capital, Althusser va llançar la seva famosa tesi de l’anti-humanisme teòric. Va argumentar que les nocions com “home”, “subjecte” o “humanitat” són conceptes ideològics burgesos que cal extirpar del marxisme científic. Per a ell, el “subjecte” no és lliure; és una il·lusió creada per la mateixa estructura. Els individus concrets són mers “suports” (träger) de les relacions de producció. El motor del canvi no és la voluntat humana, sinó les contradiccions internes de la mateixa estructura econòmica i social.
Sartre vs. Heidegger: El primat de la subjectivitat i la llibertat
La comparació entre Sartre i Heidegger és potser la més clàssica i, alhora, la que amaga un profund malentès. Comparteixen un punt de partida comú: l’anàlisi de l’existència concreta, allò que Heidegger anomena “Dasein” (ser-aquí) i Sartre desenvolupa com a “realitat humana” . No obstant això, les seves conclusions divergeixen radicalment .
Heidegger veu l’home ara i aquí i la vida autèntica consisteix a adonar-se i assumir la pròpia finitud i que està abocat a la mort. Sartre parteix d’un”ara i aquí”, a partir d’on ens definim com a projecte. [Per Heidegger estem condemnats a morir, i ens ho mirem entretant, per Sartre estem condemnats a triar -i després morir]
Biblioteca: SARTRE, JEAN PAUL