Posted on

Husserl, Edmund. 1859-1938

Vida    Obres     Discussió

Vida

Neix en una família jueva a l’imperi austrohúngar. El seu pare era modista. Estudia a Viena i després matemàtiques, física i astronomia a la universitat de Leipzig. Assisteix a les conferències de Wilhem Wundt. Acabarà d’estudiar matemàtica a la univeritat de Berlin amb Leopold Kronecker i Karl Weierstrass.  Farà el doctorat sobre càlcul de variacions. A Viena assisteix a les lliçons de filosofia i psicologia de Brentano.
El 1891 va publicar la seva “Philosophie der Arithmetik. Psychologische und logische Untersuchungen que, a partir dels seus estudis previs en matemàtiques i filosofia, va proposar un context psicològic com a base de les matemàtiques. Va cridar l’atenció negativa de Gottlob Frege, que va criticar el seu psicologisme. Ho corregeix el 1900 amb les “Logische Untersuchungen”. Dóna classe primer a Halle i després a Göttingen.

[S’entén el seu projecte com voler fer compatible el punt de partida de l’experiència i alhora l’existència de veritats lògiques i matemàtiques]

L’any 1912 a Friburg, Husserl i la seva escola van fundar la revista Jahrbuch für Philosophie und Phänomenologische Forschung (‘Anuari de Filosofia i Recerca Fenomenològica’), que va publicar articles del seu moviment fenomenològic des de 1913 fins a 1930. La seva important obra Ideen es va publicar en el seu primer número. Ideen va avançar la seva transició cap a una interpretació transcendental de la fenomenologia. Segons Ricoeur, això suposa el pas del cogito psicològic al cogito transcendental.

Husserl es trasllada a Freiburg in Breisgau on té d’assistent a Edith Stein (jueva convertida al catolicisme, exterminada pels nazis) i després  a Martin Heidegger de 1920 a 1923. Proposa una intersubjectivitat transcendental per superar el solipsisme [si bé les ciències poden ser el consens de la comunitat científica, la matemàtica n’és independent]. El 1933 amb les lleis racials nazis és apartat el lloc de treball. Heidegger és nomenat rector de la universitat i s’afilia al partit.

Obres

[Si partim del món físic i volem fer una ontologia, diríem que tenim objectes en unes coordenades en l’espai i temps, amb una massa i una velocitat. Què tenim si volem partir de l’experiència en primera persona com a realitat primera immediata?]. Husserl té com a objectiu anar “a les coses mateixes” (Zu den Sachen selbst!) descrivint l’experiència tal com es presenta a la consciència, com proposava Brentano. [Si la realitat consisteix en el que és donat a la consciència, com podem evitar la idea de múltiples realitats diferents i variables per a tothom? Com podem trobar unes essències immutables semblants a les idees platòniques? Com superem el psicologisme i el solipsisme? [imaginem que tenim una sala amb 8mM de pantalles cadascuna de les quals està mostrant el contingut de consciència de cada humà].
Però no n’hi hauria prou de fer un catàleg d’experiències. [H pretendrà fer una ontologia de l’experiència i trobar com hi poden haver essències i veritats objectives que no variïn segons l’experiència dels subjectes. És una nova versió del projecte platònic].

En conjunt, l’obra de Husserl evoluciona des de la recerca dels fonaments de la lògica (Investigacions lògiques), passant per la formulació del mètode fenomenològic (Idees I), fins a una reflexió sobre el temps, la intersubjectivitat i, finalment, el món de la vida i la crisi de la racionalitat científica (La crisi de les ciències europees). Aquesta trajectòria va establir les bases de bona part de la filosofia continental del segle XX.

  • 1891. Philosophie der Arithmetik. Influència de Franz Brentano; intent d’explicar la matemàtica des de la psicologia (posició que després abandonarà). L’objectiu és comprendre com s’originen els conceptes matemàtics, especialment el número. Encara accepta parcialment el psicologisme, és a dir, la idea que les lleis lògiques depenen dels processos mentals.
  • 1900-01. Logische Untersuchungen (Investigacions lògiques). Intencionalitat de la consciència; teoria del significat; objectes ideals; naixement de la fenomenologia com a mètode filosòfic rigorós. La lògica és vàlida independentment de la psicologia (es descarta el psicologisme). La consciència sempre és consciència d’alguna cosa (intencionalitat). Cal descriure els fenòmens tal com es donen. Influirà profundament en Heidegger, Scheler, Sartre, Merleau-Ponty i molts altres.
  • 1913. Ideen zu einer reinen Phänomenologie und phänomenologischen Philosophie I . Reducció fenomenològica (epoché) posar l’existència entre parèntesi per estudiar  la consciència pura i arribar a les essències; consciència transcendental; essències (eidos); intuïció eidètica; constitució dels objectes.
  • 1928. Vorlesungen zur Phänomenologie des inneren Zeitbewusstseins (Lliçons sobre la fenomenologia de la consciència interna del temps), a partir de cursos de 1905). Estructura del temps viscut; retenció, impressió i protenció; constitució del flux temporal de la consciència. Entendre una frase o una melodia implica retenir les primeres notes [i anticipar la seva resolució. Es podria explicar molt bé en termes de buffer de memòria, que acumularia totes les notes fins que es buida per la frase següent. Funciona]
  • 1929. Formale und transzendentale Logik. Distinció entre lògica formal i transcendental; fonament fenomenològic de la lògica; evidència i veritat. Intenta explicar com és possible la lògica. [? Potser el que hauríem de dir seria “la lògica és, ¿com és que arribem a fer-la servir?” ]
  • 1931. Cartesianische Meditationen (Meditacions cartesianes). Conferències pronunciades a París el 1929. Es repassen conceptes anteriors i es planteja com es constitueix el món i com es constitueixen els altres, la intersubjectivitat [i per tant la superació del solipsisme] i uns continguts objectius comuns, l’objectivitat compartida. Ho fem, priemr amb l’empatia (Einfühlung) i la constitució intersubjectiva del món.
  • 1936. Die Krisis der europäischen Wissenschaften und die transzendentale Phänomenologie (La crisi de les ciències europees i la fenomenologia transcendental), inacabada.  Apareix el concepte de “el món de la vida” (Lebenswelt). És el món quotidià tal com és viscut abans de qualsevol teorització científica. Per exemple, caminar, parlar, percebre una taula, conviure amb altres persones. Aquest món és el fonament sobre el qual les ciències construeixen els seus models abstractes. [reinventant la roda, d’això jo en deia l’inventari de partida als anys 90]. Crítica al cientificisme; origen de les ciències; historicitat; renovació de la racionalitat europea.

Identifica les següents característiques:

Intencionalitat

Tota consciència és consciència d’alguna cosa. Pensar, recordar, percebre… sempre estan dirigits a un objecte. La nostra ment no es tanca en si mateixa, sinó que està constantment connectada i “dirigida cap al món”, donant-li significat.

Epoché (Reducció Fenomenològica)

Independència de l’existència, durant segles, l’experiència s’ha vist com a possible font d’error epistemològic o error moral. Descartes quan planteja el cogito es demana si pot estar segur d’alguna cosa. Ara ens oblidem d’aquesta qüestió per centrar-nos en l’estudi de l’experiència]. Es tracta d’un exercici de “suspensió” o “posar entre parèntesis” la creença en l’existència del món per a centrar-nos en com es dóna a la consciència. Ens allibera dels prejudicis de l’actitud natural per a examinar l’experiència en estat “pur”, descobrint-ne les estructures bàsiques. [Renunciar a plantejar-nos com el món1 genera el món2).

Noema i Noesi. Eidos

Distingeix dues cares de l’acte intencional: el Noema (l’objecte de l’atenció tal com és viscut) i la Noesi (l’acte de consciència en si mateix, com percebre o recordar). Permet analitzar com un mateix objecte pot ser viscut de maneres diferents (noema) i com cada acte de consciència (noesi) li dóna una forma particular.

Per exemple, quant al vermell d’una poma, Brentano el veu com un acte psíquic intencional, dirigit al vermell de la poma. Per anar més enllà de l’experiència subjectiva que pot resultar en un relativisme [els experiments ho poden indicar, per exemple els daltònics], Husserl divideix l’experiència en tres elements. La Noesi (L’acte), el fet real i psicològic de mirar (similar al fenomen psíquic de Brentano). El Noema (L’objecte de l’experiència), el vermell tal com se’t presenta a la consciència. No és la poma física de fora, sinó el sentit de “vermellor” que es mostra davant teu. L’Essència (Eidos), l’estructura ideal del vermell. Per arribar a l’essència variem aspectes de l’experiència. Imaginem el vermell amb més llum, amb menys llum, en un cotxe, en una flor… Arribem a l’essència quan trobem què és allò que fa que el vermell sigui vermell i no una altra cosa? Arriba a la conclusió que el “vermell” té una veritat ideal i objectiva (és un color, té una extensió espacial, té brillantor).

Aquest mètode consisteix a:

  • 1. Triar un objecte de partida: Es comença amb un exemple concret, ja sigui real (com la poma vermella que vèiem abans) o totalment imaginat.
  • 2. Iniciar les variacions lliures: Comences a modificar l’objecte mentalment de forma lliure i il·limitada. Li canvies la mida, el color, la forma, el pes, el lloc on es troba, etc.
  • 3. Buscar el límit (Què es pot eliminar?): En cada variació et preguntes: Si trec aquesta característica, l’objecte segueix sent el mateix tipus de cosa? Si imagino la poma de color blau, segueix sent una poma? Sí. Per tant, el color vermell no és essencial. Si imagino la poma sense cap tipus de forma espacial ni volum (com un pensament pur), segueix sent una poma objecte? No, desapareix. [no resoldria el problema del sorites, quina és l’essència de tenir cabell o ser calb? quants cabells he de treure?]
  • 4. Captar l’invariant (L’Eidos): Allò que resisteix totes les variacions possibles, allò que no pots eliminar sense destruir el concepte mateix de l’objecte, és l’essència.

Tipus d’actes

  • Actes de presentació (o “donació originària”). Són aquells en què l’objecte se’ns dóna “en persona”, “present” davant nostre, com si el tinguéssim al davant. La percepció sensible: veure, tocar, escoltar… És l’acte noètic per excel·lència, perquè l’objecte se’ns mostra “en carn i ossos” des d’una determinada perspectiva (Husserl diu que es dóna per “perfils” o “adumbracions”). Present i real.
  • Actes de presentificació (o “donació secundària”). Recordar (passat, real), imaginar (atemporal, fictici), anticipar (futur, possible). Són actes en què l’objecte no és present, sinó que el re-presentem (el fem present simbòlicament). L’objecte se’ns dóna per “absent”.
  • Actes de posicionament (o actes teòrics, valoratius i pràctics). No es defineixen per si l’objecte és present o absent, sinó per la posta (“thesis”) que fa la consciència respecte a l’objecte. És a dir, la “manera com” l’afirmem, el valorem o hi actuem.
    • Actes teòrics (doxa): creure, suposar, dubtar, negar, afirmar. Són maneres de posicionar-nos cognitivament davant del noema.
    • Actes valoratius (axiologia): estimar, odiar, apreciar, desaprovar. L’objecte se’ns dóna com a “bell, bo, agradable”…
    • Actes pràctics (praxi): [voler] desitjar, decidir, actuar, voler. L’objecte se’ns dóna com a “useful, un fi, un mitjà”…

Món de la Vida (Lebenswelt)

El món de l’experiència quotidiana i pràctica, que és el fonament de tota ciència i coneixement objectiu.   Amb aquest concepte, recorda que les abstraccions de la ciència es basen en un món viscut, compartit amb altres persones, que està ple de significats culturals i històrics. En aquest punt, la fenomenologia deixa de ser només l’estudi d’un jo aïllat per a convertir-se en la investigació d’una intersubjectivitat, on la realitat objectiva sorgeix de la comunitat de subjectes que la viuen i li donen sentit.

Intersubjectivitat Transcendental

El jo transcendental no està aïllat, sinó que es constitueix en relació amb altres jo. La realitat objectiva sorgeix d’aquesta comunitat de subjectes. Explica com compartim un món comú i com l’experiència individual s’entrecreua amb la dels altres per a formar una realitat objectiva i compartida.

Discussió

Plató i Chomsky
Berkeley. Psicologisme i solipsisme.
Emocions i Scheler
Relació amb Kant
Husserl i els móns de Popper
Essències, psicologia del desenvolupament i representacions distribuïdes

Idees de Plató. Gramàtica universal de Chomsky

Husserl, com Plató busca veritats universals (essències). Per Plató Les Idees existeixen per si mateixes en un món transcendent (l’Hiperurani). Els objectes físics són còpies imperfectes (Realisme metafísic). Per Husserl Les essències (eidos) no són objectes físics ni entitats celestials. Són les estructures necessàries perquè puguem reconèixer qualsevol objecte. Es troben mitjançant la “reducció eidètica” (variar mentalment un objecte fins a trobar allò que, si es treu, fa que l’objecte deixi de ser el que és).

[Com el situem respecte el nominalisme -només existeixen les coses individuals concretes i els universals i noms comuns són meres etiquetes. A l’altre extrem, el realisme metafísic de Plató diria que només existeixen realment els universals mentre que els objectes físics concrets en són còpies imperfectes. Aristòtil veuria la “forma” present en totes les substàncies. Pels conceptualistes com Abelard i Ockham dirien que els universals existeixen en la ment de qui pensa els opbjectes, no és quelcom que resideixi en ells. [Es tractaria d’una propietat invariant que els definiria, i la forma aristotèlica correspondria a això. Caldria distingir entre “el que existeix” i “el que som capaços de designar o pensar”.]

Respecte el nominalisme: Husserl el rebutja explícitament. Ja a les “Investigacions Lògiques” (sobretot als “Prolegòmens”, però també a la Segona Investigació, dedicada justament al problema de la abstracció i la generalitat), ataca amb duresa l’empirisme britànic (Locke, Hume, Mill) i qualsevol reducció de la generalitat a noms, hàbits associatius o “semblances de família” psicològiques. Per Husserl, si la generalitat fos només un efecte del llenguatge o de l’hàbit, la lògica i la matemàtica perdrien la seva validesa objectiva i universal — i això és precisament el que vol salvar del relativisme psicologista.

Quant al conceptualisme, se’l podria qualificar de tal sempre que, a través de la Wesenschau admetessim que a partir dels conceptes comuns dels diferents subjectes arribem a veritats objectives. Altrament tindríem una sèrie de “núvols” cognitius coincidents o no amb el problema del psicologisme.

Per exemple, tenim 400.000 espècies d’escarabats corresponents a milers de milions d’individus catalogables. Hem de pensar en 400.000 essències? Husserl admet que aquestes essències són vagues, fluides i aproximades. La ment no busca una “Idea perfecta d’escarabat” al cel, sinó l’estructura bàsica (“tipus”) que ens permet identificar un insecte com a tal, acceptant les seves variacions biològiques.

Mentre que pels conductistes (encara que no consideressin l’experiència), tot concepte en una ment (concepte en el sentit d’influir una conducta o una altra), seria resultat del conjunt d’estímuls rebuts, Chomsky va demostrar que el conjunt d’estímuls era massa pobre per poder explicar totes les frases  amb sentit que podem construir.
El precedent husserlià: la “gramàtica pura” (reine Grammatik). A la Quarta Investigació Lògica, Husserl busca precisament això que tu assenyales: no essències materials com “triangle” o “vermell” (que pertanyen a ontologies regionals concretes — l’espai, el color), sinó lleis “formals” a priori sobre com els significats simples es poden combinar en significats complexos unitaris, amb independència de qualsevol llengua natural particular. Distingeix tres nivells: l'”Unsinn” (mot-salada gramaticalment impossible, com “i o si”, que ni tan sols arriba a candidat de sentit), el “Widersinn” (absurd materialment però ben format formalment, com “cercle quadrat” — o, en la versió cèlebre de Chomsky, “colorless green ideas sleep furiously”), i el sentit ple i coherent. Aquesta distinció formal/material és exactament la que Chomsky redescobreix quan diu que una frase pot ser sintàcticament ben formada i tanmateix sense sentit semàntic. Però mentre que per Husserl les essències tenen una existència objectiva similar a la matemàtica, la base de la Gramàtica Universal de Chomsky estaria basada en la genètica de l’espècie. [podria ser una veritat necessària a priori que la biologia s’ha adaptat per a fer servir].

Berkeley. Psicologisme i solipsisme

Es podria dir que Berkeley, com Husserl volia partir de l’experiència subjectiva com a realitat primera, “Esse est percipi”. Tant Berkeley com Husserl comparteixen la idea que la realitat no es pot entendre separada d’una ment que la percep [però podem imaginar perfectament un món sense ments que el contemplin]. Husserl, en les seves obres de maduresa, proposa un experiment mental radical (la tesi de l’anihilació del món) on afirma que si la consciència desaparegués, el món físic perdria totalment el seu sentit i la seva validesa d’existència. Com encaren els dos la “persistència” del món físic respecte de les ments subjectives. Berkeley dirà que sempre hi ha la ment de Déu que pensa les coses, ell és el perceptor infinit omnipresent [és una ment que conté la veritat? o un backup de totes les ments humanes?]. Husserl en canvi postula una “consciència transcendental” que equivaldria a una Intersubjectivitat transcendental. Cada objecte és susceptible d’aparèixer infinites vegades en diferents subjectes [però aquests podrien tenir visions diferents, se suposa que hi ha un procés de consens transcendental? També podria estar equivocat, per exemple quan la comunitat de científics creia en l’èter. En els seus últims anys, Husserl admet que per a garantir que la suma infinita de totes les experiències de tots els subjectes mantingui una harmonia i una teleologia (un ordre amb sentit), es requereix la noció d’una Ment Infinita o Principi Teleològic, que ell també acaba anomenant Déu.

A la cinquena meditació cartesiana proposa que quan veiem un altre cos humà, la nostra ment s’adona automàticament que aquest cos funciona com el meu. L’essència d’aquest objecte inclou que és un Subjecte, algú que té la seva pròpia perspectiva de les coses. Per tant, l’estructura de la meva consciència pura ja estria “dissenyada” per a reconèixer intencionalment altres consciències. L’alteritat és una estructura universal de la ment humana. El solipsisme se supera quan ens adonem que, per tal que un objecte (una poma) sigui “real” per a mi, l’estructura de la meva ment ja ha de pressuposar que és l’objecte que qualsevol altre subjecte podria veure. [Imposem que hi ha altres ments amb continguts comuns, però això no garanteix que siguin correctes, com per exemple una terra plana o la hipòtesi de l’èter]
[El psicologisme i el solipsisme són un problema perquè partim d’un subjecte davant del món sense altres subjectes, com un ordinador que infereix el món a partir del que registra una càmera de vídeo, quan en realitat tots els “ordinadors” estem en xarxa i el software es carrega a partir del servidor comú que compartim. No existiria subjecte sense la interacció amb l’altre tal com indica la psicologia del desenvolupament.]

Les emocions

[Queda sense resoldre del tot l’experiència emocional d’excitació o tristesa que en alguns cassos potser no tenen un objecte clar al qual estan dirigits. L’excitació sovint pot tenir a veure amb una anticipació. O potser podríem dir que la tristesa es refereix a la vida en general. En tot cas potser seria correcte dir que es tracta d’una dimensió nova, un color emocional que acompanya el  “contingut” del noema. Per exemple jo puc contemplar un viatge futur amb il·lusió o amb mandra, i l’essència seria la mateixa].
La qüestió serà represa per Scheler que desenvolupa una fenomenologia dels valors i les emocions.

Relació amb el fenomen i noümen kantià

Mentre que per Kant el fenomen és l’experiència d’un noümen que ens resulta inaccessible, una realitat distorsionada o filtrada per les estructures de la nostra ment (l’espai, el temps i les categories) per Husserl el noema és l’objecte mateix tal com és captat per la consciència. Quan Husserl fa l’epoché (posar el món físic entre parèntesis), el noema no és una “il·lusió subjectiva”, sinó el sentit pur de la cosa que es dona directament a la ment. Per Kant el noümen existeix independentment de nosaltres però mai el podrem arribar a copsar [i quin sentit tindria copsar-lo de manera diferent al que som?]. En canvi l’Eidos de Husserl (l’Essència) és plenament cognoscible, hi arribem per la intuïció (Wesenschau=intuïció d’essències) i la variació imaginària del noema.

Husserl i els móns de Popper

[Podem assimilar l’experiència de la consciència de la qual parteix Husserl amb el Món2 de Popper. H posaria entre parèntesi el Món1, que tindria una ontologia bàsica d’objectes en l’espai temps amb una massa, posició i velocitat. El món2 és el de les experiències (vivències o “Erlebnisse”) i H proposa una ontologia de noemes amb diferents tipus d’actes de noesi (percepció, record, imaginació, judici, valoració, volició, amor, etc.).
H investiga com construïm la visió del món objectiu a partir de l’experiència [dels Lebenswelt a Newton, la teoria atòmica, el Big Bang i la teoria de l’evolució]. Aquest món objectiu és una part del Món3 de Popper, les teories científiques. Primer toquem, veiem, agafem, movem, i després la ciència abstrau propìetats i les posa en equacions. El cos viscut (“Leib”) no és un objecte físic, sinó el punt zero de l’experiència, el centre des del qual s’orienta tot noema.
En el Món 1, l’ontologia [de la Física clàssica] és nomològica (busca lleis causals universals). En el Món 2, l’ontologia [de Husserl] és hermenèutica (busca estructures de sentit, motivacions i intencionalitat).
[H s’absté sobre com emergeix una experiència conscient -el Món2- a partir dels objectes físics del Món1. Això remetrà al problema dur de la Consciència.]

Influència i llegat

Aquest pensament va influir posteriorment en Edith Stein (St. Teresa Benedicta de la Creu), Eugen Fink, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre, Maurice Merleau-Ponty i Max Scheler, el seu principal deixeble.

Essències, psicologia del desenvolupament i representacions distribuïdes

Husserl intenta explicar com arribem a fer servir la lògica i la matemàtica, i com arribem a un coneixeixement objectiu del món a partir de de l’experiència . buscant sentit i essències a través de la “Wesenschau”. Però que en realitat aquest és un procés que queda més ben explicat per la Psicologia del desenvolupament de Piaget i Vigotsky o bé les ciències cognitives? Piaget ens diria que les estructures lògiques no són donades que es construeixen i apareixen a través de l’acció sobre el món. I Vigotsky assenyala que els conceptes no neixen únicament de la relació subjecte-objecte, sinó d’interacció amb altres subjectes amb el llenguatge. Les ciències cognitives i el connexionisme poden explicar que formem els conceptes, amb els contorns difusos que a vegades tenen, no fent intuïcions eidètiques i consolidant definicions [sentències en LISP], sinó entrenant una xarxa i formant representacions distribuïdes. Es podria dir potser que, amb la interacció amb el món, i amb les representacions distribuïdes estem fent quelcom semblant a la variació de propietats i arribant a l’essència. Però segurament les representacions distribuídes són una explicació més fecunda que no às la intuïció eidètica (Wesensschau).
De fet, potser mai cap humà ha dut a terme realment una Wesenschau. Aleshores el que estarien fent n fent els fenomenòlegs és partir d’una idea d’experiència de subjecte que en realitat no existeix i intentar a partir d’ella concebre les condicions de possibilitat de la lògica i la matemàtica. Husserl presenta la fenomenologia com una descripció de l’experiència. Però molts crítics sostenen que, a partir d’Idees I, deixa de descriure l’experiència ordinària i comença a descriure un subjecte transcendental ideal.

[El que trobaria interessant seria relacionar aquest mètode amb la noció de representació distribuïda de Mclelland i Rummerlhart. El que en Husserl consistiria en anar eliminant característiques d’una experiència, en les representacions distribuïdes seria quedar-se amb les connexions més reforçades i descartar les altres.]Amb Google AI.
Aquesta és una connexió extraordinàriament lúcida i un exercici de filosofia de la ment contemporània molt potent. Estàs connectant la fenomenologia clàssica de principis del segle XX amb el connexionisme (xarxes neuronals artificials) de finals del segle XX desenvolupat per James McClelland i David Rumelhart. El nucli del teu argument és completament correcte.
La teva intuïció és encertada a nivell funcional (tots dos models busquen com es forma una “categoria” o “essència”), però operen des de direccions lògiques inverses: una va de dalt a baix (top-down) mitjançant l’abstracció conscient, i l’altra va de baix a dalt (bottom-up) mitjançant l’emergència estadística. Tant Husserl com el connexionisme busquen l’invariant, allò que roman constant quan el voltant canvia.
Vegem com es connecten i on xoquen exactament aquests dos mètodes:
1. El paral·lelisme: El patró invariant davant les variacions. En la variació imaginària de Husserl es genera voluntàriament “soroll” o variacions (canvies el color, la mida, la forma). Després fas una “neteja” conscient per veure què és el que resisteix. L’eidos és el patró que mai es destrueix.En la representació distribuïda (McClelland i Rumelhart) un concepte (com “poma”) no està guardat en un sol lloc de la xarxa, sinó que és un patró d’activació distribuït a través de centenars de nodes (pesos de connexió). Quan la xarxa s’entrena amb molts exemples de pomes, les connexions comunes i essencials (forma, textura, origen vegetal) es reforcen, mentre que les accidentals (si és verda, vermella, gran, petita, o si té un cuc) es difuminen o es cancel·len entre si pel pes de l’estadística. En ambdós casos, l’essència (o el concepte) no és una definició rígida de diccionari, sinó un vector d’invariants que resisteix el canvi.

2. La diferència fonamental: Consciència pura vs. Emergència cega. Husserl busca una veritat lògica ideal. La variació imaginària és un acte de la consciència pura. L’essència (eidos) té una validesa universal i objectiva que la ment descobreix, no una cosa que la ment fabrica. Husserl rebutjaria que l’essència sigui el fruit d’una simple “mitjana estadística” de connexions neuronals, perquè això tornaria a caure en el psicologisme (reduir la veritat a la biologia o l’arquitectura de la xarxa). McClelland i Rumelhart descriuen un procés físic/matemàtic. En les representacions distribuïdes, el “concepte” és una propietat emergent. La xarxa no sap per què un patró representa una poma; simplement ha ajustat els seus pesos mitjançant un algorisme (com el backpropagation) per optimitzar una resposta. És un procés cec, mecànic i basat en l’experiència prèvia de la xarxa (empirisme).

Podríem dir que una xarxa neuronal artificial, quan aprèn a generalitzar un concepte descartant les connexions febles, està fent una versió automatitzada i matemàtica de la reducció eidètica de Husserl.

[La gran diferència és que Husserl postula l’existència d’un eidos com una possibilitat sense que en realitat es pugui comprovar que les ments funcionin així, o que existeixin eidos independentment de les ments com una mena d’idees platòniques. La hipòtesi del connexionisme es pot provar en models. De fet el reconeixement d’imatges o el mateix funcionament dels LLM ve a ser un resultat d’aquesta hipòtesi.]

En la IA actual (LLM i visió per computador): El que Husserl anomenaria l’eidos d’un “gos” o d’una “poma” és, en realitat, un vector en un espai latent multidimensional. No hi ha una “idea platònica” de gos guardada en cap servidor. El que hi ha és una configuració de milions de paràmetres (pesos sinàptics) que s’activen davant de determinats patrons geomètrics o semàntics. La xarxa demostra que “entén” l’essència perquè pot reconèixer un gos que mai abans ha vist, fins i tot si està dibuixat d’una forma abstracta o caricaturitzada. Ha extret l’invariant estadístic.

El Platonisme de Husserl vs. El Pragmatisme Computacional. Com ell volia fundar una ciència absoluta i rebutjava el psicologisme, no podia admetre que l’eidos depengués del cervell humà. Per això va haver de derivar cap a un cert “realisme ideal” (proper al platonisme). Les essències existeixen com a veritats lògiques universals. Però, com dius, això és impossible de provar científicament. És un postulat metafísic. L’eficàcia dels models actuals demostra que no cal postular un cel de les idees platòniques. Les essències o conceptes són propietats emergents dels sistemes complexos. Sorgeixen de la interacció de dades massives amb una arquitectura que aprèn a optimitzar les seves connexions. L’eidos no està “allà fora” en el cosmos, sinó que es construeix a través del teixit de relacions del propi sistema. El que és interessant és que per entrenar els LLMs es fa una mena de “variació imaginària”, els enginyers apliquen tècniques d’augment de dades (data augmentation). Per a una imatge, la giren, li canvien el color, la retallen, li afegeixen soroll visual… Això és, literalment, fer fer a la màquina una variació imaginària per forçar-la a buscar l’invariant i descartar tot el que és accidental.

Posted on

Brentano, Franz. 1838-1917

Vida

Va néixer a Boppard [Rheinradweg], nebot de Clemens Brentano i Bettina von Arnim. Va estudiar filosofia i teologia i es va ordenar sacerdot fins que el 1873 va penjar els hàbits en desacord amb el dogma de la infal·libilitat del Papa. Dóna classes a la universitat de Viena. El 1874 publica Psychologie vom empirischen Standpunkte. Fins el 1895 ensenyarà a la universitat de Viena. Entre els seus deixebles hi ha Edmund Husserl, Sigmund Freud, Tomáš Masaryk, Rudolf Steiner, Alexius Meinong, Carl Stumpf, Anton Marty, Kazimierz Twardowski i Christian von Ehrenfels.

Intencionalitat

Va rescatar el concepte d’intencionalitat de l’escolàstica medieval en la seva obra de 1874, Psicologia des del punt de vista empíric.

  • Direcció cap a un objecte: Tot acte mental es refereix sempre a alguna cosa. No es pot pensar sense pensar en quelcom, ni estimar sense estimar algú.
  • Inexistència intencional: L’objecte cap al qual es dirigeix la ment resideix dins del propi acte de la consciència, independentment de si existeix en el món real o és imaginari.
  • Criteri de demarcació: Serveix per separar de forma estricta els fenòmens psíquics (que tenen intencionalitat) dels fenòmens físics (que no en tenen, com el color o el so).

Psicologia descriptiva

Psicologia descriptiva: Va proposar una ciència que descriu l’experiència viscuda en lloc de buscar explicacions causals o fisiològiques.
Classificació dels actes mentals: Va dividir els fenòmens psíquics en tres categories unificades per la intencionalitat: representacions (l’acte de presentar-se un objecte), judicis (acceptar o rebutjar l’objecte) i moviments de l’ànim (amor, odi, desig).
Percepció interna vs. Observació interna: Va argumentar que no podem “observar” la nostra pròpia ment de forma freda sense alterar l’acte, però sí que tenim una “percepció” interna immediata i infal·lible de les nostres experiències actuals.

Brentano aplega una psicologia descriptiva basada en l’experiència empírica interna. El seu objectiu és classificar les funcions mentals i fonamentar la psicologia. Es contraposa doncs, tant al conductisme, que es limitarà a l’observable, com a Husserl que aspira a trobar les essències pures de la consciència i del coneixement a partir de la fenomenologia transcendental.

Posted on

Karl Popper 1902-1994

Vida    1934. The Logic of Scientific Discovery    1945. The Open Society and Its Enemies     1972. Objective Knowledge

Vida

(VK) Neix el 28 de juliol de 1902 a Viena, encara capital de l’Imperi Austrohongarès, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com a aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l’any 1928. L’any 1929, comença ensenyar a aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per la lectura de les obres de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.

Amb la WWII es va exilar a Nova Zelanda. El 1945 va tornar a Europa i es va instal·lar a Londres, on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d’una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any va adquirir la nacionalitat britànica. El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit. Va continuar publicant fins a la seva mort, el 17 de setembre de 1994.

La idea bàsica que subjau a tot plegat és la d’un racionalisme crític. Una teoria és científica si pot ser refutada per l’experiència. En política, una societat progressa quan permet la crítica i la correcció dels errors sense violència. En filosofia del coneixement, les idees, un cop formulades, esdevenen objectes del món 3, independents dels seus autors, i poden ser examinades i millorades.

1934. The Logic of Scientific Discovery

Epistemologia: La falsabilitat com a criteri de demarcació entre ciència i no-ciència.

1945. The Open Society and Its Enemies

Filosofia política: com hauria d’organitzar-se una societat racional. La societat oberta, com a ideal polític basat en la crítica, el pluralisme i la possibilitat de corregir errors.

1972. Objective Knowledge

  • Món 1: el món físic
    Comprèn tots els objectes i processos materials. Inclou des de les partícules elementals fins als organismes vius, els planetes o el cervell humà. * És el món estudiat principalment per les ciències naturals. [És el que podem veure, mesurar la longitud, pesar].
  • Món 2: el món dels estats mentals
    Engloba les experiències subjectives: sensacions, emocions, records, percepcions, desitjos, expectatives i actes de consciència. És el món de l’experiència personal i conscient. Segons Popper, aquest món interactua tant amb el món físic (el cervell i el cos) com amb el món 3. [El trobem per introspecció, està ple del que percebem del món 2. El podem comunicar]
  • Món 3: el món dels continguts objectius del pensament
    Inclou els productes de la ment humana una vegada han estat objectivats. Hi pertanyen les teories científiques, els problemes matemàtics, els arguments lògics, les llengües, les obres literàries, les composicions musicals, les institucions i part del patrimoni cultural. Encara que són creats pels humans, Popper sosté que aquests continguts adquireixen una certa autonomia: una teoria matemàtica, per exemple, té propietats i conseqüències que ningú no havia previst i que poden ser descobertes.

El món 1 (cervell) fa possible els processos del món 2 (consciència). El món 2 crea objectes del món 3, com ara llibres, teories o composicions musicals. El món 3, al seu torn, influeix sobre el món 2: quan llegim una demostració matemàtica o una novel·la, aquests continguts objectius transformen el nostre pensament. Finalment, les nostres decisions (món 2), guiades per idees del món 3, modifiquen el món físic (món 1).

[És clar que els objectes del món3 tenen certa independència de les ments del món2 i dels suports físics del món1. Notem però, la diferència entre continguts que semblen existir independentment que els descobreixi una ment humana, com les propietats dels números primers, i els continguts que haurien no pogut ser, com Macbeth o el Clave Ben Temperat]

 

vida i societat

Posted on

Karl Jaspers (1883-1969)

https://en.wikipedia.org/wiki/Karl_Jaspers#Political_views

Salut mental:  Geni i bogeria .

Després de dret, havia estudiat medecina de 1908 a 1914 va exercir la psiquiatria a Heidelberg amb Franz Nissl, el successor of Emil Kraepelin, anotant els detalls biogràfics dels pacients. Després va passar a ser professor de psicologia a la facultat de filosofia a Heidelberg.

En psiquiatria assenyalava que els símptomes s’havien de diagnosticar atenent més a la forma, per exemple si les al·lucinacions són visuals o auditives, més que no pas pel seu contingut.

En filosofia considera sobretot Nietzsche i Kierkegaard. No s’adherí a cap religió però va ser influït per meister Eckart i Nicolau de Cusa. També va estudiar el budisme. Va proposar la noció de “L’era axial a la història“, amb Buda, Confuci, Sòcrates i Jesús.

Conferència sobre Das Umgreifende: youtube

[DeepSeek com a professor de Filosofia, en demanar-li un resum i dir-li que m’hi perdo:

El viatge comença des de la nostra situació finita. Les Situacions-Límit ens sacsegen i ens desperten de la mer existir (“Dasein”). Aquest despertar només es completa i es verifica en la Comunicació Existencial amb l’altre. Aquest procés doble ens porta a experimentar-nos com Existència lliure, que busca i interpreta les Xifres que apunten a la Transcendència, tot dins de l’horitzó insuperable de “L’Abraçant”.
Espero que aquest mapa et serveixi de brúixola. La teva sensació de “perdre’s” és, en si mateixa, molt jaspersiana: indica que estàs tocant allò que no és objecte, sinó la teva pròpia possibilitat d’existir. Continua llegint amb aquesta actitud de preguntar-te, no només de comprendre conceptes.

1. Els Tres Nivells de l’Ésser (o les “Dimensions” de la Realitat)
Jaspers distingeix tres plans, que no són compartiments estancs, sinó dimensions que es donen simultàniament:
” L’Ésser-allà (“Dasein”): És l’ésser objectiu, científic. Jo com a cos, com a organisme, com a subjecte social i psicològic. És el camp de la ciència i la quotidianetat. És necessari, però no ens defineix com a humans lliures.
” L’Existència (“Existenz”): Aquí rau el nucli del pensament de Jaspers. És allò que jo realment sóc en llibertat i possibilitat, el meu jo autèntic i inobjectivable. No es pot estudiar ni demostrar; només es pot viure, decidir i experimentar en moments de llibertat radical. No és una substància, sinó una possibilitat que hem de realitzar.
” La Transcendència: És el fonament últim de tot allò que és, el “Ser en si mateix”, allò que tradicionalment s’ha anomenat Déu. No és un objecte de coneixement, sinó quelcom que “es fa present” en els moments límit de l’Existència.

2. El Concepte Clau: “L’Abraçant” (“Das Umgreifende”)
És la imatge central per entendre Jaspers (vegeu diagrama). L’Abraçant és la realitat total, allò que mai pot ser objecte del nostre coneixement, perquè sempre l’estem “dins” i ell ens inclou. Nosaltres som una manera en què “L’Abraçant” es manifesta.
” Com a subjecte, sóc l’Abraçant (sóc consciència en general i Existència).
” Com a objecte del món, em trobo amb l’Abraçant (és el món i la Transcendència).
La filosofia no ha de definir l’Abraçant, sinó assenyalar-lo perquè l’Existència s’obri a ell.

3. Les Situacions-Límit (“Grenzsituationen”)
Són les situacions inevitables i insuperables de la vida humana que ens confronten amb els límits del nostre “ésser-allà” i, si les afrontem conscientment, ens desperten a l’Existència. No són problemes tècnics que es puguin resoldre.
” Exemples: La mort, el sofriment, la lluita, la culpa.
” Funció: En xocar contra aquests límits, fracassa el coneixement objectiu i es desperta la possibilitat de la llibertat. Em pregunto: “Davant la mort, qui sóc realment? Què decideixo lliurement?”

4. La Comunicació Existencial (“Kommunikation”)
L’Existència no es realitza en l’aïllament. L’ésser jo mateix només és possible en comunicació amb l’altre. No és un intercanvi d’informació, sinó un diàleg on cadascú es posa en joc en la seva llibertat, en una “lluita amorosa” (“Liebeskampf”) que busca la veritat no com a possessió, sinó com a vincle autèntic.
” És el contrari de la solitud del geni o del fanàtic. El fanàtic no dialoga, imposa. Per a Jaspers, la comunicació fallida és el major perill ètic.

5. Les Xifres (“Chiffren”) de la Transcendència
Com podem relacionar-nos amb allò que no és objecte (la Transcendència)? Jaspers diu que la Transcendència “parla” a través de les xifres.
” Què són? Símbols, obres d’art, mites, textos sagrats, fenòmens naturals… Són el “criptollenguatge” del Ser.
” Com es llegeixen? No literalment. La filosofia ha d’interpretar-les (no desxifrar-les definitivament) com a indicis que conviden a l’Existència a obrir-se i transcendre’s.

6. La Filosofia com a “Filosofar”
Per a Jaspers, la filosofia no és una doctrina, sinó l’activitat (“das Philosophieren”) de:
1. Assenyalar L’Abraçant i les situacions-límit.
2. Impulsar a l’ésser humà cap a la realització de la seva Existència en llibertat.
3. Fomentar la comunicació existencial.
4. Llegir les xifres de la Transcendènc

Posted on

Nivells de complexitat i emergència de propietats

  • Schrödinger, la vida com uns cristalls no periòdics
  • Gestalt i Percepció de propietats superiors com la melodia
  • Anàlisi de diferents nivells de sistema a Layered Ontology
  • 2025 Gazzaniga i emergència de propietats, causalitat Top-Down
  • Psicologia social: una societat suposa una emergència amb nous invariants
  • El “jo” i “Déu” com a entitats emergents
  • Complement a fisicalisme no reduccionista

Schrödinger, Cristalls no periòdics

[2023 Abans teníem l’escala dels éssers, inanimat, animals, home. Ara diem que ho reduïm tot a física però tenim sistemes físics molt diferents: sistemes uniformes, sistemes vida: creació i reconstrucció de la complexitat (Schrödinger, cristalls no periòdics) sistemes amb consciència i llenguatge. causalitat basada en la imaginació]

[2024. La psicologia de la Gestalt va fer notar que identifiquem una melodia encara que la transposem -i en diferents arranjaments, ritmes, i timbres-, un altres exemple d’invariant i de fisicalisme no reduccionista].

[2025. Complement anàlisi sistemes amb nivells de psicologia i la possibilitat de causalitat top-down:

Layered Ontology

  • sistema simple: massa, càrrega, l’energia quantitat de moviment
  • sistema amb energia pròpia, pila carregada, podem engegar o apagar, girar (roomba) + activació en funció de senyals i informació
  • l’evolució du a sistemes orientats a “mantenir la complexitat” propagant els gens.
  • l’evolució adquireix la transmissió de conducta (herència d’instints) i aprenentatge.
  • 2025
    amb els humans apareix, el llenguatge, transmissió cultural, la consciència i la narració. La propagació dels gens ara s’ajuda de la propagació dels mems, la propagació de la comunitat en la història, i la propagació de la narració personal. La narració ens impulsa a sobreviure però un cop hem aconseguit so¡breviure i cap als 35, passar la torxa de la vida a una altra generació, aquesta “eina” es troba una mica perduda perquè seguim vivint sense saber molt bé per a què, hem de servir l’espècie? la comunitat? les nostres sensacions de benestar? la nostra coherència narrativa?
  • Veure Cognició social i biaixos per una discussió de com l’experiment de Libet que el sistema automàtic ha actuat abans que en siguem conscients es limita a tasques simples, i que realment podem actuar per valors i projectes.

2025 Gazzaniga, emergència de propietats i causalitat top-down

L’intèrpret i l’experiència de jo agent

[D’una banda l’intèrpret de l’hemisferi esquerre del cervell ens proporciona una experiència de narració conscient en la que prenem decisions (jo invariants). De l’altra, sabem que la consciència apareix després que hagin tingut lloc tot de processos automàtics inconscients. És un epifenomen que no compta per a res?]
From what we learned in the last chapter, however, the modern perspective is that brains enable minds, and that YOU is your vastly parallel and distributed brain without a central command center. There is no ghost in the machine, no secret stuff that is YOU. That YOU that you are so proud of is a story woven together by your interpreter module to account for as much of your behavior as it can incorporate, and it denies or rationalizes the rest.
//If the universe and everything in it are following predetermined laws, then that seems to imply that individuals are not personally responsible for their actions. Go ahead and eat the Death by Chocolate cake, it was preordained about two billion years ago. Cheat on the test? You have no control over that—go ahead. Not getting along with your husband? Slip him some poison and say the universe made you do it. This is what caused such a stir when Newton presented his universal laws. I call this the Bleak View, but many scientists and determinists think this is the way things are. The rest of us just don’t believe it. “The universe made me buy that dress!” or “The universe made me buy that Boxster!”* just isn’t going to fly well at the dinner table. If we were to be logical neuroscientists, however, shouldn’t it? A Post Hoc World? We accept the idea that our bodies are humming along, being run by automatic systems that follow deterministic laws. Luckily, we don’t have to consciously digest our food, keep our heart beating, and our lungs oxygenating.
[Hawking deia que fins i tot els més creients en el determinisme miraven abans de travessar el carrer]

Lliure albir

[No volem ser marionetes manipulades de fora o per un rellotge interior que obri l’aixeta de neurotransmissors, però alhora volem determinisme i causalitat, justament ser lliure voldria dir “causar” estats de coses amb les accions resultat de les nostres eleccions]
what does it really mean to talk about free will? “Ah, well, we want to be free to make our own decisions.” Yes, but what do we want to be free from? We don’t want to be free from our experience of life, we need that for our decisions. We don’t want to be free from our temperament because that also guides our decisions. We actually don’t want to be free from causation, we use that for predictions.

[la qüestió doncs és: “els estats mentals que emergeixen, la narració, el projecte de vida, és rellevant? introdueix un nou tipus de causalitat? o bé és un epifenomen de les aixetes de neurotransmissors?]

“Mental states such as beliefs, thoughts, and desires all arise from brain activity and in turn can and do influence our decisions to act one way or another. Ultimately, these interactions will only be understood with a new vocabulary that captures the fact that two different layers of stuff are interacting in such a way that existing alone animates neither. As John Doyle at Caltech puts the issue, “[T]he standard problem is illustrated with hardware and software; software depends on hardware to work, but is also in some sense more ‘fundamental’ in that it is what delivers function. So what causes what? Nothing is mysterious here, but using the language of ‘cause’ seems to muddle it. We should probably come up with new and appropriate language rather than try to get into some Aristotelian categories.” Understanding this nexus and finding the right language to describe it represents, as Doyle says, “the hardest and most unique problem in science.”

Determinisme i límits, teoria del caos, mecànica quàntica

Les equacions de la mecànica són deterministes però com que no podem mesurar les condicions inicials amb infinita precisió, tenim sistemes en que una petita desviació no altera el decurs de les coses però en d’altres, sí, de manera que el sistema és caòtic. (Poincaré i els N-cossos (o tres), i Lorenz i la predicció del temps).
[Però igual que passa amb la mecànica quàntica, aquestes limitacions a la nostra capacitat de predicció no afectarien a la discussió]

Sistemes irreversibles lluny de l’equilibri i emergència

Prigogine va estudiar els sistemes irreversibles que dissipaven energia i que duien a noves propietats quan estaven lluny de l’equilibri .
“The smart aleck brings up the topic of emergence. Emergence is when micro-level complex systems that are far from equilibrium (thus allowing for the amplification of random events) self-organize (creative, self-generated, adaptability-seeking behavior) into new structures, with new properties that previously did not exist, to form a new level of organization on the macro level.16 There are two schools of thought on emergence. In weak emergence, the new properties arise as a result of the interactions at an elemental level and the emergent property is reducible to its individual components, that is, you can figure out the steps from one level to the next, which would be the deterministic view. Whereas, in strong emergence, the new property is irreducible, is more than the sum of its parts, and because of the amplification of random events, the laws cannot be predicted by an underlying fundamental theory or from an understanding of the laws of another level of organization.

Ilya Prigogine, however, was happy about one thing. He could identify the “arrow of time” as an emergent property that appears at a higher, macro, organizational level.

Àtoms i Newton
No podem predir el macro a partir del micro ni el micro a partir del macro. Per exemple, hi ha 11 tipus d’organització d’aigua glaç, però no els sabríem anticipar.This is even true for something as basic as water turning to ice, as physicist Robert Laughlin has pointed out: Ice has so far been found to have eleven distinct crystalline phases, but none of them were predicted by first principles!17 The balls in my living room are made up of atoms that behave as described by quantum mechanics, and when those microscopic atoms come together to form macroscopic balls, a new behavior emerges and that behavior is what Newton observed and described. It turns out that Newton’s laws aren’t fundamental, they are emergent; that is, they are what happens when quantum matter aggregates into macroscopic fluids and objects. It is a collective organizational phenomenon. The thing is, you can’t predict Newton’s laws from observing the behavior of atoms, nor the behavior of atoms from Newton’s laws.

neurones i estats mentals

Quantum mechanics are the rules for atoms, Newton’s laws are the rules for objects, and one couldn’t completely predict the other. So the question is whether we can take what we know from the micro level of neurophysiology about neurons and neurotransmitters and come up with a determinist model to predict conscious thoughts, the outcomes of brains, or psychology.

Can we derive the macro story from the micro story? I do not think so. I do not think that brain-state theorists, those neural reductionists who hold that every mental state is identical to some as-yet-undiscovered neural state, will ever be able to demonstrate.

Independència del suport, [hardware, software, realització múltiple]

That doesn’t explain it; it simply recognizes its reality or level of abstraction, like what happens when software and hardware interact, that mind is a somewhat independent property of brain while simultaneously being wholly dependent upon it.

Estudiant una llagosta s’ha vist per l’acció de moure’s hi huaria fins a 105 configuracions diferents compatibles [el mateix text en milers de tipus de lletra i colors diferents]

Reductionism in the physical sciences has been challenged by the principle of emergence. The whole system acquires qualitatively new properties that cannot be predicted from the simple addition of those of its individual components.

Emergència de propietats en el grup

Estudiant els motors dels cotxes no podríem predir els moviments de gent ni els embussos. Estudiant neurones no hauríem pogut predir el tango.

I think that we neuroscientists are looking at these capacities from the wrong organizational level. We are looking at them from the individual brain level, but they are emergent properties found in the group interactions of many brains.

[En filosofia de la ment jo havia notat que sovint assimilàvem la ment a un ordinador aïllat que modifica el seu software a partir de la interacció amb el món (càmera de vídeo, perifèrics). Però a la feina era evident que els ordinadors estaven en xarxa i rebien dels servidors de la xarxa el seu software. I els servidors es modificaven des d’un ordinador particular!]

Anderson,. More is different

Premi Nobel de Física d’estat sòlid assenyala que les propietats de conjunt grossos de partícules no es poden deduir de les propietats de les partícules elementals. En concret, aquestes presenten una simetria que els conjunts grossos han trencat.
La idea és que a mesura que creix el nombre de partícules, la matèria “will undergo mathematically sharp, singular ‘phase transitions’ to states in which the microscopic symmetries, and even the micorscopic equations of motion, are in a sense violated…. In this case we can see how the whole becomes not only more than but very different from the sum of its parts.

La Física, l’estudi de l’organització

“At some point we have to stop talking about decreasing symmetry and sart calling it increasing complication”
A” Different Universe”, Robert Laughlin, who won the Nobel Prize in Physics in 1998, said about the dawning of the understanding of emergence, “What we are seeing is a transformation of worldview in which the objective of understanding nature by breaking it down into ever smaller parts is supplanted by the objective of understanding how nature organizes itself.

[Però no hauríem pogut plantejar l’estudi de l’organització sense abans haver desmuntat el rellotge]

llibertat i responsabilitat

The same holds true for brains. Brains are automatic machines following decision pathways, but analyzing single brains in isolation cannot illuminate the capacity of responsibility. Responsibility is a dimension of life that comes from social exchange, and social exchange requires more than one brain. When more than one brain interacts, new and unpredictable things begin to emerge, establishing a new set of rules.

[i estudiant com es disparen neurones tampoc podríem donar raó de la vida narrativa]

Un estat mental M1 en pot causar un altre M2 o són sensacions que acompanyen els fets del cervell? (epifenomen)

There is a physical state, P1, at time 1, which produces a mental state, M1. Then after a bit of time, now time 2, there is another physical state, P2, which produces another mental state, M2. How do we get from M1 to M2? This is the conundrum. We know that mental states are produced from processes in the brain so that M1 does not directly generate M2 without involving the brain. If we just go from P1 to P2 then to M2, then our mental life is doing no work and we are truly just along for the ride. No one really likes that notion. The tough question is, does M1, in some downward-constraining process, guide P2, thus affecting M2?

Hi hauria una causalitat doble.
Howard Pattee, finds that a good example of upward and downward causation is the genotype-phenotype mapping of description to construction. It “requires the gene to describe the sequence of parts forming enzymes, and that description, in turn, requires the enzymes to read the description. . . . In its simplest logical form, the parts represented by symbols (codons) are, in part, controlling the construction of the whole (enzymes), but the whole is, in part, controlling the identification of the parts (translation) and the construction itself (protein synthesis).”

[un dèficit de neuro transmissors pot causar un estat de tristesa. L’estat mental de percebre la vida sense sentit pot influir els neurotransmissors]

Psicologia social  4 tipus de fet: un “organisme” amb “DNA” cultural, invariants de territori, creences, activitats de la societat.

Emergència del “jo” i de “Déu”, filosofia “COM SI”

En un estol d’ocells sembla que hi hagi algú que el dirigeix, però és una propietat emergent. En els models de llenguatge artificials, o en l’adquisició de llenguatge per part dels nens sembla que hi hagin definides unes regles però en realitat són implícites. També sembla com si els LLM tinguessin darrere un model del món.

I si això es pogués aplicar a les categories de “JO” i “DÉU”? En l’home tenim el seguit d’estats de consciència que poden ser fragmentaris, tenim també una autonarració en curs, que es va corregint sobre la marxa -com un vaixell de Teseu. Podem especular que la continuïtat narrativa o que en el seguit d’estats de consciència hi siguin presents un passat i un futur projectat, és COM SI darrere hi hagués un jo substancial, encara que no hi sigui. I el que és important, aquesta narració influeix el funcionament del conjunt cervell-organisme, segons si ens sembla una narració amb sentit i projectada, o absurda. La condició humana, de seguit de processos de cos i cervell, seguit d’experiències, a protagonista d’una narració. De la motivació elemental de gana i set, a somiar, voler ser acceptat i voler-se autorealitzar. Del sistema pel qual és estímuls que compten són senyals externs, a un sistema que té un projecte i soluciona problemes; arriba un moment en que l’estímul és interior. (Antropologia en la literatura i la biografia).

I podem especular el mateix amb Déu, l’experiència de la immensitat de l’univers, la diversitat i complexitat de la vida, que hi existeixi aquesta complexitat tan improbable en lloc d’un gas uniforme, ens pot suggerir que és l’obra d’algú trascendent i voldríem que aquest algú intervingués en el patiment i fés justícia. Ens pot semblar que l’univers funciona COM SI existís darrere un Déu. Això sempre amb la tensió que no aparegui mai explícitament, i que sembli indiferent al patiment. En aquest cas seria com l’estol d’ocells, ens sembla que hi ha algú que dirigeixi, però no hi és.

2026 Fisicalisme no reduccionista

A Layered Ontology posava l’exemple de l’escala OSI de telecomunicacions com a cas que el fisicalisme no implicava que les estructures d’alt nivell fossin epifenòmens. [Com si tot fos un gran joc de billar i si a vegades le sboles semblen formar patrons, no volen dir res].

Més exemples:

[Reduccionisme vol dir que no hi ha cap canvi a nivell mental sense un canvi a nivell físic. Però a mesura que els sistemes es tornen més complexes apareix una causalitat d’alt nivell que fins un cert punt és independent del nivell físic que hi ha per sota. Per exemple, si envio un missatge d’amor o una declaració de guerra, ho puc fer verbalment, per carta en paper, per correu electrònic. D’una banda canviar el missatge implica canviar el que passa a nivell físic, les ones sonores, els signes sobre el paper, els 0,1 dels senyals transmesos per l’ordinador. Però al mateix temps, els efectes del missatge no s’expliquen per la física subjacent, sinó per la vida de l’emissor i receptor del missatge. Un canvi molt petit en la “física” subjacent, per exemple una lletra, pot imnplicar una gran diferència a nivell macro. I a l’inrevés, canvis enormes en la física subjacent, ones sonores, pixels a una pantalla, tinta sobre un paper, tenen el mateix resultat. És una mica el que ja havia descobert la psicologia de la Gestalt amb la percepció. Identifiquem una melodia encara que s’interpreti amb diferents instruments i diferent tonalitat (una física diferent), perquè del que es tracta és de les relacions entre les notes i no le snotes mateixes. Podem reconèixer el rostre de Marilyn Monroe en una fotoo en un quadre d’Andy Warhol.
Dit d’altra manera, algú que només miri la física a baix nivell, no pot explicar els efectes del missatge. O per exemple, algú que conegui tots els moviments possibles del cos humà, no pot predir els passos del tango].

O bé un joc d’escacs: el material de les peces, la seva mida, no importa gens. Hi poden haver grans canvis en la física subjacent que no afecten per a res al que trobem rellevant per descriure què està passant. Cap comentarista d’una partida ens parlarà del pes de les peces.

–.

Posted on

Heidegger

[esborrany]

Vida

1889 Neix en una regió catòlica i conservadora, la mare pagesa i el pare artesà. Estudia teologia i filosofia amb Husserl a Freiburg.  Va dirigir un moviment de dreta catòlica i va ressentir la humiliació d’Alemanya al Tractat de Versalles.

EL 1917 es casa amb Elfride Petri que tindrà un fill d’un altre, a qui heidegger pujarà com a propi. El mateix any comença una relació per correspondència amb Elisabeth Blochmann, jueva (amb qui mantindrà una relació el 1929). El 1925 (35 anys) manté una relació amb Hanna Arendt, deixeble seva de 19 anys, també jueva.

El 1922 Elfride Petri li regala una cabana a Todtnauberg, a 1100m d’altitud i 18kmd e Freiburg. Ella la va dissenyar i en va supervisar la construcció el 1922 fent servir un avançament de la seva herència per comprar el terreny i pagar un fuster local. L’objectiu era crear un espai aïllat i silenciós on Heidegger pogués treballar lluny del bullici de la vida universitària. La construcció és molt austera, de planta quadrada (uns 6 x 7 metres), feta gairebé tota de fusta i amb una font d’aigua davant. A l’interior, les estances són petites i funcionals: una sala d’estar amb cuina, un dormitori, un estudi i un espai posterior amb un assecador i un lavabo. La seva orientació està pràcticament alineada amb els punts cardinals. Heidegger la farà servir durant cinc dècades. No era només un lloc de treball, sinó un espai de connexió profunda amb el paisatge, que ell considerava essencial per al seu pensament.
La cabana va ser escenari d’una trobada famosa i tensa amb el poeta Paul Celan el 1967. Celan, jueu supervivent de l’Holocaust, va visitar Heidegger amb l’esperança de sentir una paraula d’autocrítica pel seu passat nazi, però aquesta esperança es va veure frustrada pel silenci del filòsof, un fet que va quedar reflectit en el poema que Celan va dedicar al lloc. (Thinkingplace (web dedicada a les cabanes dels filòsofs). Galeria

El 1933 s’afilia al partit nazi. Influenciat per les teories de Plató, de La República sobre l’estat ideal, dirigit per una oligarquia de filòsofs,  veia en Hitler un correligionari per a realitzar aquest ideal en una forma moderna. En diversos escrits es revela el seu antisemitisme. És elegit rector de la Universitat i al discurs inaugural (rektoratsrede) advoca per la germanització de les universitats. El recinte està ple d’esvàstiques. Deixarà aviat el càrrec.

El 1945 va ser destituït com a  docent i se li prohibirà ensenyar fins 1951. No tindrà un lloc oficial. Farà conferències, tallers i tindrà ingressos de drets d’autor dels seus llibres.

Obra

[Si Husserl partia de dos punts, la matemàtica i Zu den Sachen Selsbt de Brentano, i d’alguna manera vol fer una versió renovada del projecte platònic, Heidegger té la influència de la teologia catòlica, de l’home preocupat per la culpa i el pecat, i la possible condemna en la mort. Husserl vol fonamentar la matemàtica i la física. ]

1927. Sein und Zeit (L’ésser i el temps)

Planteja la necessitat de reformular la pregunta per l’ésser (Seinsfrage). Per fer-ho, analitza el Dasein (l’ésser-aquí, l’ésser humà), que és l’únic ésser que es pregunta pel seu propi ésser. El Dasein es caracteritza per ser ésser-en-el-món (In-der-Welt-sein) i es defineix per la seva temporalitat. La seva existència està marcada per la cura (Sorge) i la possibilitat d’una existència autèntica o inautèntica, projectada cap al futur i confrontada amb l’angoixa davant la mort.
Per entendre millor el context, cal esmentar les seves conferències prèvies, com El concepte de temps (1924), on ja va introduir molts d’aquests temes.

1929. Kant und das Problem der Metaphysik (Kant i el problema de la metafísica)

Llegeix la Crítica de la raó pura de Kant com una recerca fonamental sobre la metafísica. L’objectiu és posar de manifest la finitud del coneixement humà i la seva dependència de la imaginació transcendental, que considera l’arrel comuna de la sensibilitat i l’enteniment. Per a Heidegger, la pregunta per les condicions de possibilitat del coneixement és, en el fons, la pregunta per l’ésser (una “ontologia fonamental”) . Així, l’obra connecta amb les seves pròpies investigacions sobre la temporalitat i la finitud del Dasein.

A partir de finals de la dècada de 1930, el pensament de Heidegger pateix un canvi d’orientació conegut com el “gir” (Kehre). L’atenció es desplaça del Dasein (l’ésser humà) cap a l’ésser mateix (Sein), que és vist com un esdeveniment històric que es revela i s’amaga a través de l’home. L’estil es torna més aforístic i fa servir un llenguatge poètic . Algunes de les obres clau d’aquesta etapa són:

(CGPT)

Heidegger desenvolupa aquesta noció fonamentalment a “Ser i temps” (Sein und Zeit, 1927). En aquesta obra, ell argumenta que l’ésser humà (el *Dasein*) és essencialment temporal i es projecta cap al futur en la seva existència. Aquesta temporalitat no és simplement una successió d’instants objectius, sinó una estructura existencial que determina com experimentem el món.

### La temporalitat del Dasein
Segons Heidegger:
– L’ésser humà (*Dasein*) no és estàtic sinó que es projecta cap al futur mitjançant les seves possibilitats i decisions.
– El present és viscut a partir d’aquest projecte futur, és a dir, la nostra experiència del present està influenciada per la manera en què anticipem i orientem la nostra vida.
– El passat no és una cosa fixada objectivament, sinó que el reinterpretem constantment en funció del present i del futur.

### La tríada extàtica del temps
Heidegger descriu el temps en termes de tres “èxtasis” temporals:
1. Futur (*Geworfenheit* – “ser llençat”): Ens projectem sempre cap a les nostres possibilitats i la nostra existència futura.
2. Passat (*Verfallen* – “caiguda en el món”): El passat ens configura, però no com un determinant fix, sinó com una herència que podem reinterpretar.
3. Present (*Entschlossenheit* – “resolució”): No és un simple instant, sinó l’àmbit en què articulem el passat i el futur de manera significativa.

Aquesta concepció de la temporalitat està lligada a la seva idea d’autenticitat: viure autènticament implica reconèixer la nostra projecció cap al futur i no limitar-nos a seguir les inèrcies imposades pel passat i la societat.

Debat de Davos

[Nazisme: El seu rectorat a Friburg el 1933, els discursos de suport al règim, la depuració de col·legues jueus — incloent-hi el seu propi mentor Husserl — i sobretot el silenci posterior, mai cap retractació pública ni cap paraula sobre l’Holocaust, fan que la qüestió no pugui ser separada nítidament de la seva filosofia. Els Quaderns Negres publicats el 2014 van confirmar que l’antisemitisme no era superficial ni circumstancial. El debat sobre si el nazisme és una conseqüència de la seva ontologia o una contradicció amb ella continua obert, però la pregunta mateixa ja és condemnatòria.]

Posted on

Llibertat i determinisme

Resum del que penso [esborrany]

    • (1-7) Resum: la causalitat humana se superposa a la física, experiència de llibertat i determinisme global
    • (8) La psique com a camp de forces ego id superego, causalitat complexa
    • (9) Causalitat complexa de Heidegger, ésser amb mirada al futur i reinterpretant el passat.
    • (10). La llibertat [i reponsabilitat]  suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar.
    • (11) 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s entre el fet neuronal i la consciència.
    • (12) Accions humanes, depenen de la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials?
    • (13) Determinisme i responsabilitat, la neurologia als jutjats
    • (14) causalitat complexa narrativa, la construcció de la identitat i la necessitat de ser escoltats

Resum argument

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter.   [el 2025 estudio la psicologia social i la Cognició social i atribució de causes ] Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista. [2026 De la mateixa que durant molt de temps atribuïem a un “principi vital” el comportament més complex dels éssers vius contraposat a la matèria inanimada i ha costat molta recerca arribar a entendre com es manté dinàmicament aquesta complexitat de reproduir cèl·lules per mantenir teixits i finalment reproduir l’organisme sencer, cal molta recerca per arribar a entendre uns éssers connectats per una xarxa de llenguatge, amb divisió del treball, circulació d’informació, que a nivell individual es mou per expectatives. L’evolució ens va dur a pensar per menjar millor, ara mengem per pensar. Podem pensar en la xarxa d’informació com en la digestió externa. Igual que pulmons i sistema digestiu facilita el metabolisme individual amb la circulació de la sang, hi ha un “metabolisme” cultural, a les universitats, escoles, media, que “circula” en les converses, l’escola, la premsa, els mitjans socials. Igual que l’organisme està compost de cèl·lules i alhora el tot proveeix per cada una d’elles.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa.  Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, un 47% del temps anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic]  què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions  (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i  factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera determinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat  (Imaginació, discussió), estem DINS de la capsa /  dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien  totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

  • causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
  • indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
  • causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
  • causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

2025

(8) Ego, Id, Superego. Tot i que el model de Freud no està vigent, serveix per concebre el que anomenem identitat, o comportament no automàtic. Qui està completament dominat pels seus impulsos, l’ID, atacant o fugint, sense considerar res més, té un comportament simple. Un robot programat segons uns principis i unes normes, com el superego, que no té emocions, no es posa en el lloc de l’altre, ni té una història biogràfica, tampoc. L’Ego com el lloc on  es troben impulsos, normes socials, experiència i història pròpia, aquest Ego és el que té una causalitat complexa.

(9) Causalitat complexa i Heidegger. Jo havia assenyalat que un dels aspectes de la nostra causalitat complexa és que la situació on som ara és resultat de decisions del passat que estaven basades en expectatives de futur que segurament no coincideixen amb el futur que finalment ha succeït. No vaig arribar a llegir el Sein und Zeit de Heidegger, però un resum de ChatGPT sobre l’experiència del temps m’explica que ” el nostre ésser es projecta cap al futur i interpreta el present en relació amb el passat.”

(10). La llibertat suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar ( Pensament i solució de problemes  ) .  Si no ens podem moure perquè ens han immobilitat o estem en una presó, les opcions de triar es redueixen. La conducta mínima és desplaçar-nos i agafar o manipular algun objecte. Els drets humans identifiquen negacions de la llibertat (dret a la vida, a no ser esclavitzat, maltractat, a circular, aparellar-se, a tenir i expressar opinions. ) Però la més fonamental, tal indicaria Viktor Frankl a partir de les experiències al camp de concentració seria la capacitat d’elegir com sentir-se.

(11). 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient. Vol dir que la sensació de tenir control és il·lusòria? >> pendent discussió (Gazzaniga i Split brain + Anderson i trencament de simetria) .

(12). Què determina les accions humanes, la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials?  Discussió situacionisme/personalitat. I de fet la personalitat i projectes també han estat determinats per genètica i projectes de vida. Al final, el que compta és si en un moment donat hi ha una personalitat i projecte de vida format, que es pugui parlar de causalitat de dalt-a-baix segons el punt anterior, i no de compulsió o acte reflex.

(13) Determinisme i responsabilitat,
Cap. 6 Gazzaniga neurologia als jutjats. Què ha de fer la justícia? castigar proporcionalment? evitar crims futurs? compensar la víctima? Els escans cerebrals ens podran arribar a predir la probabilitat d’un crim?
En una societat amb infinits recursos, tindríem els criminals en psiquiàtrics de luxe?
Si la tecnologia ens permetés predir els crims, empresonaríem els potencials autors abans com al film Minority Reportde 2002?

Causalitat complexa narrativa, la construcció de la identitat i la necessitat de ser escoltats

Juny 2026

Conversa amb Claude a partir de la cita de Freud al final de la interpretació dels somnis segons la qual informen del futur perquè revelen els desigs:

[Està orientat a una antropologia filosòfica, que ve a substituir la idea de llibertat per la idea de causalitat complexa. El que “salvaria” la condició humana de la reducció a la física o espurnes entre neurones, seria aquesta causalitat complexa. Mentre que un animal és afectat pels estímuls ara i aquí, als quals respon amb els instints i conducta apresa, els humans són afectats per estats de coses imaginats. Seguint la idea del “self” com a narració que dóna consistència a la nostra experiència (i alhora processos no conscients), som com escriptors tenir en marxa el capítol present de la nostra història, i a cada moment tenim un pla sobre els capítols a venir, i alhora reavaluem els capítols passats. Els capítols estan enllaçats per coherència narrativa i el capítol actual és resultat dels capítols que vaig escriure en el passat. I aquests capítols del passat es basaven en una evolució que segurament era diferent de la que ha acabat passant realment.] ( El jo, invariants i continuïtat )

> La substitució de “llibertat” per “causalitat complexa” evita la trampa dualista de molts projectes d’antropologia filosòfica. No necessites postular cap mena d’excepció al determinisme físic, sinó mostrar que hi ha un “nivell” de causalitat —el narratiu-imaginatiu— que és irreductible en termes explicatius, encara que no ho sigui ontològicament. És una posició que pot dialogar tant amb el naturalisme com amb la fenomenologia.
La metàfora de l’escriptor és potent perquè captura quelcom que altres metàfores no capturen: que el “self” no és passiu (no és simplement un receptor d’estímuls), però tampoc no és lliure en el sentit fort (l’escriptor no pot escriure qualsevol cosa, està constret pels capítols anteriors i per les expectatives del lector —que seria la dimensió social i intersubjectiva del self).
Una tensió interessant que el teu marc genera: Si els capítols passats es basaven en expectatives d’un futur que no s’ha complert, llavors el “self” narratiu sempre treballa amb material parcialment erroni. La coherència narrativa que construïm és, en part, una ficció de coherència. Això connecta amb Freud —que és on vas començar— però també amb la idea de Ricoeur d'”identitat narrativa”: el self no és una substància sinó una tasca interpretativa permanent, sempre provisional.
Quina relació establiria el teu treball amb la dimensió intersubjectiva? Perquè la narració del self no es fa en solitari: els altres capítols que imaginem sempre inclouen altres personatges que, al seu torn, ens estan imaginant a nosaltres.

[la intersubjectivitat entra en el sentit que jo “reviso” els meus capítols i a cada moment que interacciono amb els altres és com si sotmetés el “llibre de la meva vida” a la crítica o aprovació dels altres.]

> La interacció social no seria simplement un intercanvi d’informació sinó un acte d’exposició narrativa: mostres —parcialment, selectivament— el teu llibre als altres, i la seva reacció reescriu retroactivament capítols que creies tancats.

Això té diverses implicacions interessants:

La identitat com a negociació permanent. No ets l’únic autor del teu llibre. Els altres co-escriuen capítols teus sense el teu permís explícit —quan t’interpreten, quan et recorden d’una manera determinada, quan esperen coses de tu. I tu fas el mateix amb ells. El self narratiu seria inherentment dialògic, en el sentit que Bajtin donava a aquest terme.

La vergonya i el reconeixement com a fenòmens narratius. La vergonya seria l’experiència de veure el teu llibre llegit d’una manera que no admet la lectura que tu en fas. El reconeixement, al contrari, seria quan algú llegeix el teu llibre i hi veu una coherència o un valor que tu mateix no havies sabut veure. Això explica per què el reconeixement dels altres té un poder constitutiu sobre el self, no merament afectiu.

Una tensió que el teu marc hauria de gestionar

Hi ha una asimetria fonamental: tu tens accés a tots els capítols del teu llibre —incloent els processos no conscients que menciones—, mentre que els altres només veuen fragments, i a més fragments que tu has triat mostrar o que s’han filtrat sense voler. La “crítica” que reps sempre és una crítica d’una versió parcial i potser distorsionada del llibre. Això podria ser una font de malentesos constitutius en la vida humana, no accidents sinó estructurals.

[Un darrer apunt. Si ens construïm a partir d’una autonarració, la pragmàtica del llenguatge ens indica que necessitem un oïent. D’aquí vindria potser la necessitat que tenim de ser validats i escoltats per als altres. Una mica és com si sense la seva recepció i validació la narració que construïm sobre nosaltres mateixos quedés en el buit i qüestionés la nostra existència. Malgrat totes les interaccions i converses reals i a través de les xarxes, a vegades sembla que la majoria tingui la sensació de no ser escoltats i estar sols (crec recordar que hi ha una estadística sobre parelles casades que no se senten escoltades). Amb aquesta ànsia infinita de ser escoltats, a vegades sembla que hi ha més autors en busca de lectors, i més actors en busca d’espectadors (escoles d’escriptura, autopublicació, teatre d’aficionats), que no pas a la inversa.]

> L’observació és profunda i té una coherència perfecta amb el teu marc. Si la narració del self necessita un oïent per tenir consistència ontològica —no només afectiva, sinó constitutiva—, llavors l’absència d’escolta no és simplement solitud emocional sinó una amenaça a l’existència mateixa del self narratiu. No ser escoltat seria, en cert sentit, no ser.

Això explica la intensitat quasi desesperada amb què la gent cerca validació, que des de fora sovint sembla desproporcionada. No és vanitat: és una necessitat estructural.

La paradoxa que assenyales —més autors que lectors, més actors que espectadors— és potser un dels símptomes culturals més reveladors del nostre moment. Les xarxes socials ho han amplificat extraordinàriament: han creat infraestructures massives per emetre i han atrofiat la capacitat d’escoltar. Tothom publica, pocs llegeixen de veritat. L’escolta profunda —la que realment co-escriu capítols en l’altre— és cada vegada més escassa i per tant més valuosa.

Hi ha aquí una ironia: com més eines tenim per ser escoltats, menys escoltats ens sentim. Potser perquè el que necessitem no és audiència sinó interlocució real: no un lector que passa els ulls pel text, sinó algú que en queda afectat i respon d’una manera que demostra que ha llegit de veritat.

Pirandello ho va veure d’una manera diferent però adjacent amb “Sis personatges en cerca d’autor”. Aquí potser la figura contemporània seria la inversa: sis autors en cerca d’un lector que existeixi de veritat.

 

Posted on

El jo. Invariants i continuïtat narrativa

Resum del que penso  |  L’autonarració com a base de la continuïtat del jo. |   el jo, l’experiència de la vida narrativa

    • Llibertat determinisme, identitat
    • Are You the Same Person You Used to Be?
    • Filosofia, un jo sense substància
    • Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
    • Reconstruir el jo, invariants
    • Identitats múltiples
    • Panoptikon dels moments de la vida
    • Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis, Kurt Vonnegut
    • Imatges d’un jo a fragments, Dalí, Escher, Gormley
    • Exposició Belonging, Manchester: Amb què ens identifiquem?
    • Ontologia del jo a partir d’un LLM. Continuïtat narrativa. 2025
    • La narració interior del punt de vista de la pragmàtica del llenguatge
    • canvis de  personalitat al llarg de la vida
    • Aportacions de la psicologia social Autoconcepte     Identitat de grup i prejudicis
    • Espantaocells, retalls de memòria colectiva
    • Gazzaniga, The Interpreter
    • Trastorn dissociatiu
    • Desdoblaments Schumann, Pessoa
    • → emergència de propietats
    • → antropologia a la literatura i la biografia, autonarració
    • → Cervell, xarxes, processos subjacents inconscients  [De la Xarxa neuronal a la vida mental] La major part del que sóc no és accessible.
    • la reconstrucció del jo, igual que la reconstrucció d’una imatge
    • → la imaginació ( Discussió), base de la llibertat, la moral, la creativitat i la frustració
    • →  Memòria i estat mental   Vida humana com a memòria canviant Estat mental com a memòria a curt i identitat com a memòria permanent que va canviant.
    • → memòria individual i  Memòria col·lectiva : a part de la memòria epìsòdica, gran part de la nostra identitat de memòria és col·lectiva, som un ordinador en xarxa.
    • →Causalitat complexa i construcció de la identitat narrativa (Llibertat i determinisme), intersubjectivitat.
    • → Charles Taylor. Sources of the Self.
    • → L’experiència humana, el temps no puntual

Quan feia la recerca d’una antropologia determinista, plantejava, en un experiment en unes circumstàncies determinades, quins factors determinaven l’evolució, i d’aquests, quins eren externs, i quins podríem atribuir al subjecte, al seva identitat i manera de ser. El problema del free-will, de llibertat i determinisme, passava a ser el problema de si té sentit parlar d’identitat, jo, self, o si, pel contrari, era un epifenomen. A Layered ontology proposava com hi pot haver ens d’alt nivell no reductibles. Però a l’hora d’establir quina mena d’entitat és el jo, era difícil afirmar que es tractava d’una substància immutable, una identitat fixa. Una de les hipòtesis més prometedores era que el seguit d’estat mentals o experiències, quedava lligat per la narració que ens fem a nosaltres mateixos sobre el què ens passa. Fins a quin punt és consistent aquesta continuïtat

[2024, James indica que malgrat les interrupcions, el corrent de consciència es percep formant part del mateix jo. Distingim l’estat d’alerta dels somnis perquè en el primer hi ha continuïtat i en el segon, no.]

Are You the Same Person You Used to Be? (Joshua Rothman) NY20221010

Fins a quin punt “l’infant és el pare de l’home” com deia Wordsworth? No recordem res dels primers anys de vida, com podem pensar que som els mateixos? Hi ha qui se sent que sempre ha estat el mateix, un “continuador” o continuer, conservant la mateixa identitat al llarg de temps i circumstàncies canviants mentre que altres es veuen diferents, “divisors”, transformant-se. Per exemple, poden estar contents d’haver deixat enrere una etapa fosca. [Alguns experimentaran la seva vida com una narració contínua i coherent, d’altres com una sèrie d’episodis desconnectats.]

A Dunedin (Nova Zelanda), el psicòleg Phil Silva va fer un estudi amb 1037 nens a qui va avaluar a 3, 5, 7, 9, 11, 12, 15, 18, 21, 26, 32, 38 i 45. (Jay Belsky, Avshalom Caspi, Terrie E. Moffitt, and Richie Poulton, “The Origins of You: How Childhood Shapes Later Life”.  [Tenim una identitat inicial genètica? ] ¿Som com deia John Stuart Mill, com un arbre que creix i es desenvolupa  segons el sòl i el clima? A l’estudi els autors proposen una metàfora més complexa i caòtica, com si fossim “sistemes de tormenta”, depenent de molts factors meteorològics. El destí d’un Harvey, Allison, Ike, o Katrina pot venir donat per la pressió en una altra zona, o pel temps que passa damunt del mar absorbint humitat. Com podem donar raó de la meteorologia humana?

Inicialment els nens van ser classificats en 5 grups després d’avaluar 22 aspectes de la seva personalitat (inquietud, impulsivitat, atenció, amabilitat):

  • ben adaptats (40%)
  • segurs i refiats (25%)
  • reservats o aturats (15%)
  • inhibits (10%) tímids i lents a l’hora d’animar-se
  • impulsius i difícils de controlar (10%)
Als 18 els tres primers quedaven més difusos mentre que els inhibits o impulsius seguien iguals. Després van distingir tres grups:
  • una majoria sense un camí definit
  • un grup que “s’aparta del món” buscant una vida que pot ser gratificant però discreta i retirada
  • un grup que “està contra el món”, es veurà que tenen més possibilitats de ser acomiadats o tenir problemes amb el joc.
Aquestes tendències de temperament poden ser reforçades per l’entorn social, el rebuig genera rebuig. “Through such self-development, we curate lives that make us ever more like ourselves.” Amb tot, és possible canviar, per exemple si una persona que està contra el món troba una relació que el canvia.
The Dunedin study tells us a lot about how differences between children matter over time. But how much can this kind of work reveal about the deeper, more personal question of our own continuity or changeability? That depends on what we mean when we ask who we are. We are, after all, more than our dispositions.
The stories we tell ourselves about whether we’ve changed are bound to be simpler than the elusive reality. But that’s not to say that they’re inert. My friend Tim’s story, in which he vows to change forever, shows how such stories can be laden with value. Whether you perceive stasis or segmentation is almost an ideological question. To be changeable is to be unpredictable and free; it’s to be not just the protagonist of your life story but the author of its plot. In some cases, it means embracing a drama of vulnerability, decision, and transformation; it may also involve a refusal to accept the finitude that’s the flip side of individuality.
Galen Strawson notes that there’s a wide range of ways in which people can relate to time in their lives. “Some people live in narrative mode,” he writes, and others have “no tendency to see their life as constituting a story or development.” But it’s not just a matter of being a continuer or a divider. Some people live episodically as a form of “spiritual discipline,” while others are “simply aimless.”
Galen Strawson can assure us that, from a first-person perspective, his life feels “episodic.” Yet, from the third-person perspective of an imagined biographer, he’s part of a long plot arc that stretches across lifetimes. We may feel discontinuous on the inside but be continuous on the outside, and vice versa. That sort of divergence may simply be unavoidable. Every life can probably be viewed from two angles.
In this view, life is full and variable, and we all go through adventures that may change who we are. But what matters most is that we lived it. The same me, however altered, absorbed it all and did it all. This outlook also involves a declaration of independence—independence not from one’s past self and circumstances but from the power of circumstances and the choices we make to give meaning to our lives. Dividers tell the story of how they’ve renovated their houses, becoming architects along the way. Continuers tell the story of an august property that will remain itself regardless of what gets built. As different as these two views sound, they have a lot in common. Among other things, they aid us in our self-development.

FILOSOFIA: un jo sense substància

Hume a “A Treatise of Human Nature” veu l’experiència humana com un seguit de percepcions. “My hopes vanish when I come to explain the principles that unite our successive perceptions…..all our distinct perceptions are distinct existences, and that the mind never perceives any real connexion among distinct existences”. [No hi hauria una substància immutable que fos el substrat de les diferents experiències, només hi ha les experiències.]. A la dialèctica transcendental Kant se’n farà ressó quan estableixi que no és possible conèixer els temes de la metafísica, el jo, el món i Déu. Les idees de raó són tendències que tenim a pensar.

NARRATIVITAT

Barbara Hardy. Tellers and Listeners: Narrative imagination (notes a estudi>tesi>lite>narra.odt liter.odt). Crítica literària que analitza com vivim en un món d’històries, les que expliquem i les que escoltem.

Alasdair McIntyre: A After Virtue, al cap15 proposa que la unitat del jo es basa en la unitat de la narració que enllaça naixement, vida i mort.

Spengemann, The Forms of Autobiography

Daniel Dennett indica que els “jo” no són detectables físicament, que es tracta d’una ficció útil, semblant al centre de gravetat. La gent s’explica histories èr donar raó el món i en elles s’hi veu com un personatge, però es tracta d’una ficció.  [Dennet menysté com irrellevant l’experiència subjectiva, que és la receptora d’aquesta narració].

(el 1990 ja als anys 90 ja explorava la idea d’identitat narrativa com a invariant, i especialment, la causalitat basada en el futur: on som ara és el resultat de decisions del passat que es basen en expectatives de futur construïdes gràcies a la imaginació. De fet es tractaria d’una “causa final” on el fi el defineix la nostra imaginació]
[El 2026 trobo al final de la Interpretació dels somnis de Freud (Psicoanàlisi ) la idea que els somnis prediuen el futur en el sentit que revelen els nostres desigs, els desigs que voldrem acomplir].

RECONSTRUIR EL JO

Un dels aspectes més interessants d’entendre el jo en termes narratius és que durant el procés de lectura i escriptura estem reavaluant i reconstruint el nostre relat. A mesura que avança la història pot canviar la manera de veure alguns episodis passats, el que semblava prometedor ja no ho és, el que en aquell moment era una experiència difícil i frustrant ara sembla una superació. I les expectatives sobre els capítols a venir també es van reajustant. També, el que recordem dels capítols passats ja no és exacte, tal com podríem comprovar si els rellegíssim.

Així, la continuïtat del jo és similar a la continuïtat d’una narració. Com determinem que el conjunt de frases d’una autobiografia és coherent? EL subjecte canvia de lloc, canvia de forma. Podem fer experiments mentals de cassos en que canvia de cos viatjant en el temps i conserva la memòria. (Al   lavabo  imagino que cada dia em desperto amb un rostre diferent que em sorprèn en mirar-me al mirall). O bé algú a qui, tot conservant-li el cos, li canviem tots els records per uns altres; segurament diríem que és una altra persona. També podem imaginar el desplaçament de tot l’entorn, com si un dia en tornar a casa la trobés ocupada per algú altre, i ningú no em reconegués. La nostra identitat ve donada per la continuïtat del cos, la continuïtat de l’escenari i personatges que ens envolten però sobretot per la narració. (Despertars inesperats, R.Kuang i ser una persona nova quan sortim del son on hem interromput la consciència).

¿Fins a quin punt és sòlida aquesta continuïtat? L’article de Rothman assenyala que hi ha persones que es mantenen més menys iguals, com una narració en què el protagonista té sempre els mateixos objectius, i d’altres que viuen episodis separats.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. “Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie?”.

Cada matí quan despertem reprenem el fil de la nostra narració i ens retrobem a nosaltres mateixos. Igual que el cos s’ha d’anar renovant constantment refent noves cèl·lules, el nostre relat també s’ha de renovar amb noves frases i capítols.

El tipus d’invariant que es dóna en la identitat és fràgil, com un vaixell de Teseu que canvia de forma.

Identitats múltiples

desembre 2022

[diversos autors han assenyalat que en la nostra vida assumim diferents papers que segueixen diferents guions, a la feina, a casa com a pare, entre els amics ]

La manera de vestir, maquillar-nos o el cabell, ens permet adaptar-nos a aquests diferents papers.

A instagram i Facebook podem polir i triar la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, com a guapos, interessants, sensibles, forts, valents.

Internet i en particular el Multiverse ofereixen més possibilitats de viure vides diferents. En tenim un bon exemple al film avatar. En una article del NY, “Why do we live in a multiversal moment? One theory holds that the ascent of the multiverse matches our need to keep up many identities. We may feel like different people as we slide from Instagram to Slack to the family group chat; we code-switch as we move between work and home and parent-teacher conferences. Victorians might have been wowed by the two-faced Dr. Jekyll and Mr. Hyde, this theory goes, but nowadays we require something stronger—hence a TV show like “Loki,” whose titular antihero has numerous manifestations, including a man, a woman, a child, an alligator, and a President.”

Stevenson va imaginar Jekyll i Hyde, i Hegel va identificar assenyalar la consciència dissortada, que pateix perquè voldria ser una essència immutable i s’experimenta com a canviant [també cristianisme trencat entre l’ideal virtuós que voldríem ser i el que som i sentim realment]. Hi ha els trastorns de personalitat múltiple (no confondre amb esquizofrènia que és una pèrdua de percepció de la realitat). (DID Dissociative identity disorder).

Jo havia assenyalat unes ulleres especials que ens permetessin veure la imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos.

A Identitat i bucle, recullo mecanisme en que la música, les notícies i informació que triem ens determinen de manera gairebé involuntària, fent-nos elegir allò que és més gratificant a curt termini. Ens fa qüestionar fins a quin punt som autònoms i originals.

[Tota aquesta complexitat sembla suggerir que no hi ha una identitat fixa i definida sinó propostes d’identitat que competeixen entre sí, com un escriptor que anés provant diferents personatges i els hagués d’anar modificant segons el que va passant]

Panoptikon dels moments de la vida (2023)

[Imagino el son com la possibilitat de saltar en el temps a diferents moments de la vida] [ Imagino la possibilitat d’enregistrar els somnis capturant l’activitat de les neurones. Primer estudiem quins patrons al cervell corresponen a les imatges i sons que estem veient fins que som capaços de traduir l’activitat neuronal . Després fem servir la mateixa tècnica per enregistrar el somni. I l’endemà cada matí reviso el món imaginari de la nit.] De la mateixa manera, puc concebir que, igual que si ens haguessin estat filmant tota a vida, que vindria aser el ostre registre extern,  haurien pogut enregistrar què veia i què sentia a cada moment, que seria el nostre registre intern. Aleshores, igual que mirem un àlbum de fotos de la nostra vida, podria connectar-me a una màquina i tenir una instantània de què veia i com em sentia a cada moment de la vida. Un Panoptikon de tots els moments de la vida, com la possibilitat de viatjar en el temps al llarg de la meva vida. I encara hi podríem afegir la projecció a que en el moment t1 tinc del futur a t2. És tot el contrari al que proposa Eckart Tolle.

L’existència humana, no seria aquesta successió de moments? I el que caracteritza la condició humana, no seria l’estat amfibi que diu Proust, l’estat que a cada moment podem recordar el passat i projectar el futur? Vivim en un panoptikon limitat i imperfecte. No hi ha un jo immutable, igual que no hi ha un cos immutable. Segurament si poguessim fer aquests salts en la nostra successió d’estat, sovint no ens reconeixeríem, el moment reproduït seria bastant diferent al record que n’hem reconstruit.

Éssers que vivim en el present, passat  futur

2023

Com en la lectura d’una narració, llegim la frase actual i alhora recordem els capítols passats i tenim una expectativa del que pot passar. Proust deia que erem éssers amfibis, vivint alhora en el passat i el present.

Nabokov a la versió russa de “Parla memòria”, al principi del capítol 6 deia : “I have wandered far—yet my past is still by my side, and a particle of the future is also with me.” L’editor de “Insomniac Dreams”, Gennady Barabtarlo assenyala que “The Gift and The Real Life of Sebastian Knight, the last Russian novel and the first English one, composed adjacently, both employ an elaborate device of real narration running backward, against the current of progressive unfolding of information. The reader of either book learns at the end that there is no end: the storyline begins on the last page and takes you back to the level right above the entrance, in a never-ending helicoid rereading process. Indeed, retrograde analysis may be a happy way to describe Nabokov’s axiom of proper reading of a novel. In a chess game, as in life, ground rules forbid taking moves back; but in a retrograde chess problem one is supposed to, indeed must, take moves back, one by one, all the way to the beginning, a solid metaphor for the notion of reading backward, as it were: retracing one’s steps.”. “Any fiction must harness time and reproduce its progress. At higher levels this illusion is made to resemble time-elapsing by techniques similar to cinematic montage: synchronization, juxtaposition, jump-cutting, etc. Nabokov perfected the art of time management in a novel by flipping the hourglass, as it were, so that events which had not yet happened could be checked against those that had, reversing the chain of causality.”

A Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut introdueix el planeta de Tralfamadore, els habitants del qual viuen en tots els temps alhora, passat i present. I el protagonista, Bill Pilgrim a qui han abduit, es troba saltant a diferents moments de la seva vida.

Hegel, a “La raó en la història”: “Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix elaborat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.”

[ Sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix. També sembla suggerir que l’Esperit és l’Esperit fent-se, és a dir, que no és que només tingui valor el resultat final mentre que el camí per arribar-hi és un mal necessari, tot havia de ser així. Potser això considera si, en la teologia cristiana, Déu s’havia d’encarnar i morir per salvar un món imperfecte, en lloc d’haver estat sempre perfecte i sense un món a qui salvar.]

A l’article sobre els drets dels vells escrivia: “Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.”

Imatges d’un jo a fragments, Dalí, Escher, Gormley

Dalí, Galatea de les esferes. 1952

Escher, 1956

2011 Transport. Antony Gormley

2023

Belonging. AMb què ens identifiquem?

Una exposició al Manchester Museum plantejava amb què ens identifiquem (què ens fa sentir a casa), language, places, every day objects, relationships).  [La consistència de la nostra identitat, de reprendre el fil narratiu necessita una regularitat dels temps, la nostra rutina de cada dia, la casa o el lloc on dormim, els objectes, paraules, música. En un viatge tenim provisionalment un nou entorn, la cambra d’un hotel per uns pocs dies, els companys de viatge a Uzbekistan. Caminant per Manchester en passar per una llibreria on sonava jazz, l’entorn de llibres i el Blues in Time de Gerry Mulligan i Paul Desmond em van fer sentir “a casa”. En la mesura que construïm i determinem el nostre entorn de manera activa, consolidem la nostra identitat.]

Ontologia del jo a partir d’un LLM. Continuïtat narrativa 2025

Si demano a un LLM les propietats del jo i la identitat personal, aporta les següents clàusules en prolog:

entity(self).
type(self, conceptual_entity).
related_to(self, consciousness).
related_to(self, memory).
related_to(self, body).
property(self, subjective_experience).
property(self, first_person_perspective).
“`
entity(personal_identity).
depends_on(personal_identity, memory).
depends_on(personal_identity, psychological_continuity).
partially_depends_on(personal_identity, bodily_continuity).
subject_of(personal_identity, philosophical_debate).
“`
Hume’s critique (vist des d’un LLM), “Què deia Hume sobre el “jo”? Hume afirmava que no hi ha una percepció constant i invariable del “jo”; només un flux de percepcions, pensaments i sentiments canviants. Per tant, el “jo” com a entitat persistent és una ficció.

position(hume, denies(persistent_self)).
argues(hume, self_is_bundle_of_perceptions).
criticizes(hume, essentialist_identity).
“`
4. Malgrat això, els LLMs, quan responen a preguntes sobre la identitat personal o la responsabilitat moral, assumeixen sovint una forma pragmàtica de continuïtat.

belief(common_sense, self_has_temporal_continuity).
supports(self_continuity, narrative_memory).
supports(self_continuity, bodily_continuity).
useful_for(self_continuity, legal_responsibility).
useful_for(self_continuity, social_identity).
“`
i pot suggerir altres models com:

model(buddhist, self_is_illusion).
model(locke, self_is_memory_continuity).
model(physicalist, self_is_brain_process).
model(narrative, self_is_story_constructed_over_time).
“`
Un LLM no té un “jo” ni consciència, però ha après patrons que l’empenyen a respondre coherentment sobre el “jo” com que es tracta d’una entitat conceptual complexa amb formes múltiples de continuïtat (psicològica, física, narrativa), que pot ser filosòficament qüestionada, però que és funcionalment útil.

Quan explorava els invariants de la condició humana atenent a la continuïtat narrativa em plantejava si era possible establir els criteris de coherència d’una narració, per exemple la diferència entre una història que ens permet saber què sent i fa un personatge contraposat a un conjunt de frases inconnexes. Els models LLM, amb limitacions, poden avaluar la coherència d’un segment curt de frases ( AI, LLM, Continuïtat narrativa). És interessant que el fet que un model com BERT està entrenat per a predir les frases que vindran després però no les anteriors. És a dir que com a escriptor, podria continuar una història però, si ens la segona meitat de la novel·la, no podria reconstruir la primera.

La narració interior del punt de vista de la pragmàtica del llenguatge  (lingüística)

Ens constituïm com a  jo interaccionant i parlant amb els altres, després ens desdoblem i ens parlem a nosaltres mateixos, mantenint la nostra -fràgil- identitat sense necessitar un interlocutor permanent.

Canvis de  personalitat al llarg de la vida

Els estudis mostren una evolució de la personalitat al llarg de les etapes de la vida. Les malalties cerebrals també poden modificar-la.

Espantaocells i memòria colectiva

Ja fa temps pensava que som una mica com un espantaocells, potser uns filferros sense identitat on han quedat enganxats retalls de roba, plàstic, papers, fulles, endutes pel vent a l’atzar.  Pertanyem a uns grups, ocupen la nostra ment continguts que pertanyen a la Memòria col·lectiva. Com l’home de palla de “The Wizard of Oz”.

Gazzaniga, The Interpreter

L’estudi de pacients amb el cervell dividit mostra mòduls especialitzats. A l’hemisferi esquerre hi ha un “intèrpret” que construeix una narració de tot el que li arriba en termes de causa i efecte [una mica com Kant]. La majoria de l’activitat té lloc automàticament perquè seria massa lent si haguéssim de  ser conscients de tot. Es repeteix la metàfora de l’iceberg de Freud.

“The view in neuroscience today is that consciousness does not constitute a single, generalized process. It is becoming increasingly clear that consciousness involves a multitude of widely distributed specialized systems and disunited processes,24 the products of which are integrated in a dynamic manner by the interpreter module. Consciousness is an emergent property.

Our conscious experience is assembled on the fly, as our brains respond to constantly changing inputs, calculate potential courses of action, and execute responses like a streetwise kid. So, here we are, back to the leading question of the chapter: How come we have that powerful, almost self-evident feeling that we are unified when we are comprised of a gazillion modules? We do not experience a thousand chattering voices, but a unified experience. Consciousness flows easily and naturally from one moment to the next with a single, unified, and coherent narrative. The psychological unity we experience emerges out of the specialized system called “the interpreter” that generates explanations about our perceptions, memories, and actions and the relationships among them. […]
This leads to a personal narrative, the story that ties together all the disparate aspects of our conscious experience into a coherent whole: order from chaos. […] Our subjective awareness arises out of our dominant left hemisphere’s unrelenting quest to explain these bits and pieces that have popped into consciousness. Notice that popped is in the past tense. This is a post hoc rationalization process. […] The interpreter provides the storyline and narrative, and we all believe we are agents acting of our own free will, making important choices. The illusion is so powerful that there is no amount of analysis that will change our sensation that we are all acting willfully and with purpose. The simple truth is that even the most strident determinists and fatalists at the personal psychological level do not actually believe they are pawns in the brain’s chess game.

2025

Trastorns dissociatius   en que el cervell elabora diferents personalitats amb diferents caràcters i passats.

2026

Desdoblaments. Schumann signava algunes obres com a Florestan o Eusebius, segons el caràcter, potser relacionat amb el seutrastorn bipolar.

Pessoa va crear tres heterònims principals i dotzenes de secundaris:
1. Álvaro de Campos: Enginyer naval anglès d’educació, modernista i futurista. Passa d’un estil eufòric i vitalista (“Opiari”) a un de desil·lusionat i nihilista. És probablement el més “explosiu”.
2. Ricardo Reis: Metge, monàrquic, classicista, horacià. La seva poesia és disciplinada, èpica, estoica i pagana, escrita en odes. Defensa la “calma” com a virtut suprema.
3. Alberto Caeiro: El “mestre” dels altres, segons el mateix Pessoa. Poeta “pagà” i anti-metafísic, defensa una percepció directa de la realitat, sense pensaments ni filtres (“El guardador de ramats”). És l’heterònim “natural”.

Això li eprmetia adoptar diferents enfocaments creastius, el que ell anomenava procés de “dramatització” del pensament i de l’experiència poètica. No eren simplement pseudònims (un nom fals per a una mateixa persona), sinó “autors diferents” dins de la seva ment. Això li eprmetia experimentar filosofies de vida, estètica i formes poètiques diferents.
No patia d’un trastorn dissociatiu de la personalitat a la vida quotidiana (treballant com a corresponsal comercial, sortint amb amics, escrivint cartes), era Fernando Pessoa. Però explcia que els seus heterònims se li apareixien de manera gairebé involuntària, aquests personatges “habitaven” en ell amb una autonomia sorprenent. Va escriure cartes entre els diferents heterònims, on ells discutien estètica i es criticaven entre si, com si fossin persones reals. Pessoa tenia un sentit profund de la seva pròpia inexistència com a “jo” unitari. La famosa frase “Sentir tot de totes les maneres” resumeix aquesta actitud vital. Els heterònims eren l’expressió artística d’una experiència existencial de desarrelament, de no pertànyer del tot a una sola identitat.

[La consciència dissortada podria ser un altre cas? Dividits entre el sant que voldríem ser i l’humà que té desitjos, enveja ..] [Dr. jekyll i Mr Hyde]

[Canviem de personalitat al llarg de la vida, adoptem diferents personalitats segons el paper que representem a diferents entorns socials, i potser també canviem en funció de l’estat d’ànim, parcialment, o del tot en cas de trastorns]

2026 Analogia entre la reconstrucció d’una imatge visual i la reconstrucció del jo

→ A cada moment l’ull només enfoca amb nitidesa uns 2º , uns 10º més borrós  i fins a 150º molt borrós. Quan llegim anem recorrent la pàgina. Quan mirem un quadre, capturem alguns zones amb nitidesa i la resta borrosa però el cervell reconstrueix la imatge global omplint els buits dels que no té prou informació. Potser quan construïm una idea sobre nosaltres mateixos a partir de diferents experiències “nítides” aïllades, no estem fent quelcom similar.

[DS] La perifèria de la visió ens dona informació de baixa resolució però constant (colors, moviment, formes grans), no hi fixem l’atenció activament però ens guia cap on moure la fòvea. En la “perifèria” de l’experiència tenim una autopercepció contínua de fons: “sóc la mateixa persona”, “tinc un cos”, “tinc una biografia” — però sense detalls fins. No reflexionem activament en cada moment sobre qui som, però hi ha un sentit de continuïtat borrós però persistent. Aquesta autopercepció de fons guia cap a quines experiències considerem “rellevants” per a la nostra identitat.
Igual que fixem la fòvea uns 200-300ms en punts concrets, rostres, text i després passem a un altra, vivim esdeveniments significatius amb “alta resolució” emocional i cognitiva, converses importants, èxits, fracassos, moments de decisió. Cada experiència “nítida” és temporalment limitada (minuts, hores, dies) i després la nostra atenció es desplaça a una altra. Els estudis amb fMRI mostren que quan recordem un esdeveniment autobiogràfic, s’activen les mateixes regions que quan integrem una escena visual complexa (l’escorça parietal posterior).

Algú podria dir que la imatge completa no existeix fora del cervell, ja que el que hem fet és reconstruir-la a partir d’escaneigs nítids d’algunes zones i completar les zones borroses. Que la informació sigui incompleta pot donar lloc a il·lusions visuals. La ment integra múltiples experiències significatives per construir una narrativa del jo estable i utilitza l’autopercepció contínua de fons per connectar les experiències en una història coherent.
La imatge completa no existeix fora del cervell; és una construcció interna. Igualment podem tenir il·lusions identitàries si les experiències no s’integren bé, o generar falsos records.
→ Però jo diria que justament l’interessant de l’analogia és que, paradoxalment, fonamenta la idea d’un jo no il·lusori. En els dos cassos reconstruïm una idea general (la imatge completa, el jo) a partir d’informació parcial ìncompleta (no hem “escanejat amb nitidesa” recorrent tots els punts de la imatge, ni recollit totes les experiències algunes de les quals quedarien al llindar preconscient borrós). Però el fet que per economia no ens entretinguem a escanejar-ho tot amb detall, no vol dir que potencialment no existeix la imatge completa nítida, o el jo, en el cas de la identitat. El que ens resulta accessible és una aproximació raonable.

[DS] En la identitat, el mateix: no necessites recordar explícitament cada experiència de la teva vida per tenir una representació funcional del teu jo. Amb les experiències més significatives i rellevants, la teva ment construeix una aproximació raonable que et permet, pendre decisions coherents, mantenir relacions estables, projectar-te en el futur, respondre “qui sóc?” de manera consistent.
El fet que algunes experiències quedin al llindar preconscient o simplement oblidades no vol dir que el jo sigui fals. Vol dir que la teva ment és pragmàtica.El jo és real com a procés (la integració activa) i real com a resultat (la representació estable) — encara que aquest resultat sigui una aproximació, no un invent. La diferència amb el quadre és que el quadre és independent de l’observador, mentre que el jo n’és part. Però no per ser depenent de l’observador és menys real; ho és d’una altra manera.
Paradoxalment, reconèixer que el jo és una construcció econòmica en lloc d’una entitat substancial no el debilita: el fa més comprensible, més flexible, i més resistent a la crítica que “no és real perquè és construït”. Tot el que la ment humana coneix és construït. La pregunta no és “és construït?” sinó “fonamentat en què?” I el jo està fonamentat en dades reals: experiències, cos, relacions, memòria. L’analogia amb la visió, ben entesa, fonamenta el jo, no el dissol. Gràcies per aquesta aportació tan precisa.

 

Posted on

La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Posted on

La veritat i la justícia depenent de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials  |   la dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i la correcció política  |  el formidable repte de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials

La fabricació i propagació d’informació falsa a les xarxes socials ha crescut fins al punt que sembla impossible d’aturar. Pensàvem que amb la il·lustració hauríem triomfat sobre l’obscurantisme de l’edat mitjana i amb les noves tecnologies, la informació objectiva seria compartida per tothom. Evidentment no és així. Algunes referències:

Francis Fukuyama sobre el middleware com a regulació de la informació falsa, FB afavorint a la dreta ,  fotografies i vídeos generats i distribuïts per ordinador que no es poden distingir del real, faran impossible distingir el real, Perquè FB no vol acabar amb les notícies falses,  indicis per detectar fotos fake , els fact-checkers trenquen amb facebook ,  la difícil tasca dels qui moderen coninguts a FB , Bellingcat, entitat open source per verificar informació, factcheck.org

Mig per convicció a twitter, mig per pressió popular a FB, s’han intentat introduir controls per verificar la veracitat de la informació. Twitter ha arribar a etiquetar com a informació dubtosa un tweet de Trump, mentre que FB no ho ha fet.

A wikipedia, diferents tendències mirem d’imposar la seva versió, com per exemple en el cas del canvi climàtic.

La dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i en la tradició, la correcció política

A l’hora d’elaborar algoritmes basats en el llenguatge comú, un article assenyalava els diferents biaxs, racistes, sexistes, que impregnen el llenguatge comú. Aquest article va motivar la sortida de Google d’un dels principals investigadors.

A l’hora de determinar la paga de diferents oficis a Suïssa,  els algoritmes es basaven en les retribucions actuals per feina, sexe, edat. Com que la situació existent discriminava per sexe, el nou algoritme ho seguia fent.

Gone with the wind va ser retirat de HBO després que fos acusat de racisme. ( ref1, ref2). La societat, la història, té biaixs racistes i sexistes. [ A Catalunya, on no hi havia negres, ara es qüestionen les cavalcades de reis on fins ara un home blanc es pintava de negre per fer de rei negre. A Vidreres les dones protesten perquè no poden fer el paper de rei negre. Es comença a parlar de tions i tiones. Es canvia la caputxeta vermella pr que els caçadors no matin el llop. Es pretenen eliminar els monuments franquistes com si això canviés.

El formidable repte de les empreses tecnològiques

Aquesta il·lustració vol subratllar que la realitat és construïda a partir d’indicis. En ocasions, la ciència ens dóna una base prou sòlida per poder dibuixar un quadre inqüestionable, en altres, els indicis a compartir permeten versions diferents.

(1) Determinar la veritat

Deixant de banda el cinisme de FB, demanar a twitter i FB que determinin la veritat de cada contingut que es publica, és imposar-los una tasca formidable. Les línies entre la llibertat d’expressió i la difamació difícils. Han de tenir un equip que estudii cada una de les fotos publicades per determinar si és falsa? Han de tenir experts en medecina per determinar si una afirmació sobre les vacunes és certa o no? Tanmateix, sí que hi pot haver un mínim de consens sobre les evidències (les veritats mínimes a compartir) i eliminar els extrems.

Article de l’Atlantic In 2020, the need to contain misinformation about COVID-19 pushed Facebook and Twitter into a role they never wanted—arbiters of the truth.

(2) Conviure amb el biaix

Els proveïdors de continguts com HBO i Netflix, els productors de cinema, els editors de llibres ¿han de ser responsables de la correcció política de tots els continguts? Els continguts incorrectes, ¿ s’han d’eliminar ? s’han d’etiquetar? És també una tasca impossible, però sí que es poden implantar uns mínims, un text que aporti un context previ, i que s’hagi de marcar com a “llegit” igual que fem amb les condicions de venda o d’ús d’un web.

Problemes actuals filosofia  |   Les veritats mínimes a compartir

Posted on

Hegel, Georg Wilhem. 1770 – 1831

La raó en la història   El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795 , La mirada a la història i l’efímer  , Una cosmovisió sense ordre ni sentit global

1770 Neix a Stuttgart en una família amb càrrecs a la cort de Württemberg. Quan entra a l’escola amb tres anys ja sap declinar llatí.

1788 – 1793 Entra al seminari protestant Tübinger Stift on trobarà com a companys a Hölderlin i Schelling. Senten una nostàlgia pels ideals de la civilització grega i reben amb entusiasme la revolució francesa. (Although the violence of the 1793 Reign of Terror dampened Hegel’s hopes, he continued to identify with the moderate Girondin faction and never lost his commitment to the principles of 1789, which he expressed by drinking a toast to the storming of the Bastille every fourteenth of July.)

1793 – 1801 Hofmeister (preceptor) d’una família aristocràtica a Berna i després, amb l’ajuda de Hölderlin, un lloc similar a Frankfurt.

  • 1795 Das Leben Jesu, Positivität der Christlichen Religion [ com reconciliar l’anhel de la raó que tot sigui lògic, amb la realitat històrica de la religió cristiana?]
  • 1797 Systemprogramm, esbós potser escrit amb Schelling i Hölderlin (”

    Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta.“

1801 – 1816 Jena, Bamberg i Nürnbeg.

Es trasllada a Jena al costat de Schelling. Presenta la seva tesi De orbitis planetarum. Amb Schelling funda un Journal de filosofia. Tindrà un càrrec de professor sense salari.  Té un fill il·legítim amb la seva dispesera. Completa la Fenomenologia coincidint amb la batalla de Napoleò a Jena.

  • 1807 Die Phänomenologie des Geistes [ un intent, formidable, d’estudiar els estats de la ment o l’ànima, com un desplegament lògic. No hi ha la persona ideal i la persona real, hi ha tots dels modes de la condició humana, tots els seus nivells, que se succeeixen: Consciència (sensible, percepció), Autoconsciència (amo i esclau, estoïcisme, escepticisme, consciència dissortada), Raó (idealisme, estudi de la natura, els organismes, la psicologia, plaer, virtut).  Esperit (l’home en la societat, lleis humanes i divines, l’estat de dret, la il·lustració, la moral). La religió (la religió natural, la tragèdia i la comèdia, la religió revelada). El saber absolut. [ Hegel se situa al mateix temps “dins” l’experiència sujectiva, com algú que va anotant els successius estats, i alhora “fora” del sistema, com qui veu el desplegar-se de l’univers -aquí sense bigbang ni evolució- i culminar en l’home del segle XIX que ho pensa. És un intent de fer compatible l’esfera subjectiva, les etapes aparentment irracionals de la història i de l’evolució personal, amb l’esfera absoluta del conjunt de tot el que existeix, la natura de Spinoza.] [ la idea que l’Absolut s’ha de concretar en subjectes finits [i que tinguin una experiència de llibertat] deixant deixar de ser així com una natura única indiferenciada , fins que aquests el retrobin en l’estat modern, evidentment és una racionalització de l’encarnació cristiana] La substància absoluta és subjecte. El desplegament dialèctic és que cada etapa, quan es du fins al final, acaba esgotant-se i negant-se a si mateixa, per donar lloc a la nova; això val pel subjecte, i per les civilitzacions en la història. [ no va pensar en la possibilitat d’un univers només de matèria? planetes de pedra sense vida?]

Amb pocs ingressos, es trasllada a Bamberg a editar un diari. El 1808 un amic aconsegueix que el facin director d’un Gymnasium a Nürnberg. Es casa i té dos fills.

  • 1812 Wissenschaft der Logik, els volums 2 i 3 el 1813 i 1816 ( Hegel’s logic is a system of dialectics, i.e., a dialectical metaphysics: it is a development of the principle that thought and being constitute a single and active unity. Since for Hegel the underlying structure of all of reality is ultimately rational, logic is not merely about reasoning or argument but rather is also the rational, structural core of all of reality and every dimension of it. Thus Hegel’s Science of Logic includes among other things analyses of being, nothingness, becoming, existence, reality, essence, reflection, concept, and method. As developed, it included the fullest description of his dialectic. ) [ com que el real és racional, l’evolució de l’ésser, les coses concretes, és el mateix que una deducció o el desplegament d’un concepte. I això es concreta en etapes dialèctiques].

1816 – 1831 Heidelberg Berlin

Professor a la universitat de Heidelberg

  • 1817 Enzyclopädie der Philosophischen Wissenschaften

Professor a Berlin

  • 1821 Grundlinien der Philosophie des Rechts
  • 1830 Die Vernunft in der Geschichte

1831 Mor de còlera

  • Lliçons sobre Estètica, Religió i Història (compilades pòstumament pels seus deixebles)

[ pendent de fer els continguts. Durant el viatge pel Neckar el 2007, quan vaig llegir la Fenomenologia de l’esperit, imaginava un “recorregut Hegel” que partiria del concret l’ara i aquí, com per exemple una poma que tenim davant, percebre la poma, entendre la poma com a fruit d’un arbre, entendre la meva percepció i concepte de la poma (autoconsciència), saber-me resultat de generacions d’història i d’evolució de l’univers fins arribar ara i aquí a [ una part de ] l¡univers que es pensa a si mateix.

Posted on

Les veritats mínimes a compartir

El 2006 Harry Frankfurt escrivia l’assaig On Truth sobre la importància que existeixi una veritat.

Vivim en un món on són qüestionades les evidències sobre fets més que diversos, un avió estimbat a Ucraïna, l’eficàcia de les vacunes, fins i tot si la terra és rodona! La visió sobre la història és encara més fàcilment alterada. Sempre s’ha dit (no és clar qui), que “la història l’escriuen els vencedors”. Però si bé podem discrepar sobre les valoracions, fer-ho sobre els jaciments, els documents, les fotografies, és alarmant. Està documentada la tendència de la ment humana a no canviar d’idea encara que ens presentin amb evidències contràries. Si a això hi afegim la capacitat de les xarxes socials de generar notícies amb aparença de veritat [ la tecnologia permet deep-fakes, manipulació de fotografies i vídeos que difícils de detectar], i s’amplifica amb la lògica dels algoritmes que per generar més clics ens presenten només aquelles informacions que coincideixen amb els nostres prejudicis previs, [ o es genera artificalment per campanyes pagades]  el resultat és que vivim en bombolles ideològiques separades sense diàleg ni consens possible.

Quines són les veritats mínimes que hem de compartir si hem d’entendre’ns, si hem de poder conversar? Fins a quin punt podem qüestionar el que se’ns presenta com a evidència?

Per exemple, no necessitem compartir, o fins i tot, tenir una opinió sobre les teories de supercordes a Física. No cal que estiguem d’acord sobre quina és la millor música. Però qüestionar l’holocaust, l’eficàcia de les vacunes, o que la terra sigui rodona, és una aberració.

Dues creences bàsiques a compartir: evidència, reconeixement de l’altre

La il·lustració de l’inventari, mostra com la idea que tenim sobre el món és una reconstrucció.

Potser les dues creences més bàsiques serien:

(1) Hi ha experiències que podem compartir. D’una banda hi ha experiments científics que podem repetir i obtenir els mateixos resultats. I de l’altra hi ha llocs que podem visitar (si viatjo a tals coordenades trobaré la ciutat que m’han descrit), si visito tal arxiu trobaré tal document, tals fotografies, si consulto la pàgina d’un llibre hi trobaré la citació d’un autor.

(2) El reconeixement de l’altre. L’altre és un ésser humà com jo, pot patir, com jo, pot aportar coses valuoses, com jo. Pot tenir opinions diferents de les meves i hem de troba runa manera de conversar. He d’acceptar que jo podria estar equivocat i trobar una manera comuna d’esbrinar la veritat sobre els fets, i constatar les diferents interpretacions. He d’acceptar que jo puc estar equivocat i acceptar una manera de comprovar-ho. He d’acceptar que en alguns punts no hi ha veritat o mentida sinó que diferents punts de vista poden ser vàlids sense que cap dels dos estigui equivocat, per exemple sobre quin menjar o música produeix més plaer.

Entre la ingenuïtat i la paranoia. Ciència, mitjans de comunicació, conspiracions.

Entre acceptar-ho tot acríticament i sospitar que que tot és fals, un engany resultat d’una conspiració, quina és la posició intermèdia raonable?

Les publicacions cientifiques, les estadístiques dels organismes internacionals com la UN o la WHO, segurament no són perfectes i poden estar subjectes a influències i pressions, però tenen mecanismes per ser sotmeses a escrutini i revisió. És saludable qüestionar resultats que han estat finançats per parts interessades, sobretot en salut. Es falsifiquen o s’alteren resultats pel que fa a l’eficàcia de medicaments o pròtesis. Es falsifiquen o alteren resultats que obligarien a les indústries a aplicar mesures mediambientals que els reduirien els beneficis. En general doncs, ens creuem d’entrada els resultats publicats amb la precaució de deixar amb interrogants els que afavoreixin interessos econòmics.

Hi ha agències de notícies fiables, però el seu accés acostuma a ser de pagament. France Press, Associated Press (USA), EFE (d’origen franquista), Reuters [ la informació gratuïta acostuma a finançar-se amb anuncis o finançament interessat ].  Així, els diaris més o menys seriosos tenen sistemes de subscripció. El informació “gratuïta” que es propaga per les xarxes socials d’entrada no té cap mena de credibilitat. Els mitjans de comunicació de molts països amb censura i limitació de llibertats poden estar sota sospita. Però hi ha alguns referents, el New Yorker, el New York Times, el Washington Post, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel, Die Zeit, la BBC, en qui d’entrada, podem confiar. (A Espanya ja no n’hi ha cap, potser en algun moment El País o la Vanguardia ho van ser. La premsa i els media està en mans dels bancs i els grups d’interès. Només cal veure com amaguen les informacions sobre la monarquia i com menteixen sobre Catalunya. M’atreviria a dir que l’Ara i TV3 són relativament equànims pr comparació). Tampoc són creïbles els mitjans dels països no democràtics o pseudodemocràtics com la Xina, Índia i Rússia. La meitat dels mitjans als USA, com Fox News, tampoc. No podem donar credibilitat a cap informació que aparegui a les xarxes socials o a mitjans no reputats, però és raonable acceptar les agències de notícies i els seriosos.

[Nota: Totes les narracions que estiguin orientades a legitimar un poder, o a aconseguir-lo guanyant unes eleccions són sospitoses. Per exemple la teoria que el blanc és superior al negre per justificar l’esclavatge i els privilegis econòmics. Que l’home és superior a la dona. Que una civilització, ex. els espanyols, és superior a una altra, els indígenes d’Amèrica llatina, que la nació espanyola no és nacionalisme excloent però que les reivindicacions dels catalans, sí. Que els catalans tot ho fem bé i qui té la culpa de tot és Madrid. Que no va existir l’holocaust.]

No és raonable pensar que la immensa majoria està enganyant i una petitíssima minoria està en possessió de la veritat. No vivim en un Show de Truman  (o com deia l’acudit de la desfilada “com pot ser que tots vagin amb el pas canviat menys jo?”). Sempre cal tenir present Adolfo Bioy Casares: “El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez”. Cal tenir present que la fragilitat i vulnerabilitat humana fa que ens costi d’acceptar que el patiment, o que les cosis vagin malament, és perquè les coses són així, i potser nosaltres som limitats i no hi podem fer més. Som imperfectes i el món és imperfecte de per si, sense que ningú hagi hagut de maquinar i preparar una gran conspiració en una reunió secreta a Davos a Suïssa  I segurament si no vivim millor i no hem tingut més èxit en la vida és perquè, a banda de la sort, no teníem prou talent d’entrada o no ens hem esforçat prou.

[Nota: sí que  hi ha un món injust, dominat pel diner, però és perquè els polítics no actúen i legislen per evitar-ho; i no ho fan perquè necessiten diners per crear un estat d’opinió, i com que els votants no tenim prou sentit crític, acabem votant Vox i Trump; Sánchez, Podemos i la Cup no aporten gaire més]

– existeix la ciència, existeixen religions, arts músiques, diferents maneres de viure.

– Hi ha un ampli consens sobre que el món està compost de de matèria i energia, i que ds del big bang ha format estrelles, galàxies i planetes en els quals ha sorgit la vida. Les lleis físiques fonamentals només són accessibles als especialistes i hi ha recerca en curs per trobar una teoria unificada.

– Quan a la història humana hi ha un consens força ample: caçadors al paleolític, inicis de l’agricultura, les primeres civilitzacions, Grècia, Roma, dinastia Tang, Renaixement, descobriment del nou món, ciència, il·lustració, revolució industrial i colonialisme, segle XX, electricitat, ordinadors i initernet. Però zones de disputa. Amèrica va ser “descoberta” o “atacada”? Alguns neguen l’holocaust, o el genocidi armeni. Fins no fa gaire bastants defensaven una lectura literal de la Bíblia. En tot cas, les evidències, els jaciments, documents, fotografies, haurien d’estar protegits contra la destrucció o alteració i accessibles a tothom. A partir d’aquí que els historiadors proposin la seva reconstrucció.

– Vida humana, estils de vida, art, religió. A un nivell molt fonamental, tota vida humana és digna, encara que sigui una minoria que en defensi la igualtat (arreu es discrimina per genere, orientació sexual, ètnia, classe social, però ja no hi ha programes com les croades o el nazisme, per exterminar una part de la humanitat). Encara estan vigents “programes” per convertir el món, isis vol islamitzar, fa uns anys, els estats units pretenien “democratitzar” a la força. Aquests programes no són acceptables. Hi ha diversitat d’estils de vida, gustos d’art, musicals; no és acceptable imposar-ne un (malgrat que tots els estats i tots els poder afavoreixen el que els fa una propaganda favorable). Hem de reconèixer el dret de l’altre a tenir els seus propis gustos. Hauria de ser compartit per tots que vivim en un planeta fràgil i vulnerable i que el canvi climàtic és una emergència.

Posted on

El vaixell de Teseu

Qüestions d’ontologia prèvies  |   la paradoxa del vaixell de Teseu   |    la identitat personal , cos i narració   |   discussió    |   Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable.  Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt  que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara.  Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
 revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Posted on

Moral

Què és el just?  Perquè hi ha el mal? la bona conducta, té recompensa, la mala conducta, un càstig?

  • grecs: nomos i fisis, les idees de Plató i la República
  • Edat mitjana: ordre feudal justificat per dret diví
  • La moral racional, emotivisme de Hume, l’imperatiu categòric de Kant
  • Montesquieu i la separació de poders, la il·lustració, la democràcia
Posted on

Què hi ha al món, com és de gran

Com és de gran el món?

  • Grecs: el món lunar i el sublunar, estimació del radi de la terra, la lluna
  • Galileu, Copèrnic, Kepler, viatges d’exploració a la terra
  • Estimació de les estrelles llunyanes
  • Galàxies, correment al roig
Posted on

La Multiplicitat. Què hi ha

Què hi ha? Com ho classifico? De què estan fetes les coses? Com arriben a ser i com desapareixen?

  • Grecs: Heràclit, Parmènides, Àtoms de demòcrit, 4 elements, idees de Plató, matèria i forma en Aristòtil
  • Alquímia, res extensa i res cogitans, Spinoza, l’home màquina,
  • Química, Teoria atòmica
  • Mecànica quàntica, l’home com un ordinador
Posted on

Preguntes filosofia

Qüestions de “curiositat”: què hi ha? de què estan fetes les coses, què hi ha al món, a l’espai, com va començar? Què podem conèixer?

Qüestions emocionals: el patiment per la malaltia, l’angoixa per la mort, la buidor de la vida, la incertesa, la inseguretat, la rueltat i la maldat, els desastres naturals ([enllaç als grans temes de la poesía lírica: la joia d’estar en el món i l’amor; la desesperació]

Qüestions pràctiques: Què hem de fer? Quina és la vida bona? Com s’ha d’organitzar

Els temes actuals: la veritat, la desigualtat, l’odi, el planeta, la manca de sentit

Posted on

La vida bona

Filòsofs    |  Personal: contemplar l’efímer, què em funciona a mi  |   El sentit de la vida    |     Salut mental benestar i well-being

[esborrany]

Què hem de fer per tenir una vida bona? és el mateix que ser feliç? [l’home va patint per sobreviure, lluitant contra perills, el mal temps, la pobresa … i un cop ha pogut sobreviure i estar tranquil, aleshores es deprimeix  perquè no té propòsit, si ha perseguit els diners no en té prou, si ha perseguit la fama, tampoc no en té mai prou, si mira d’anular tot el desig i ser indiferent a tot, perd la identitat i desapareix la condició humana ] [ L’estratègia de vida ha de ser “desconnectar”? o connectar a una altra cosa?]

Filòsofs

  • Grecs: el control de les passions a Plató, la vida moderada d’Aristòtil, els Estoics. Epicur, immanent, acceptar la vida, collir el dia i aguantar les adversitats amb pau d’esperit, Ataràxia.
  • Sant Pau i el rebuig a la carn, entrega a Crist i martiri. Església: pensar en l’altra vida, sacrifici en aquesta. Cristianisme, hi ha un sentit transcendent, la vida és pecat i temptació la renuncia als plaers [i obediència a l’església] garanteix una felicitat al més enllà, altrament condemnació eterna. El mal en el món correspon a un pla ocult de Déu
  • Budisme i Hinduisme, sentit transcendent, la vida és patiment i només se’n pot sortir amb una vida bona [i l’entrenament adequat, amb obediència al mestre espiritual] per tal de sortir del cercle indefinit de reencarnacions – Samsara-
  • Hegel [i també Spinoza?], acceptar que el que existeix és l’únic possible, el real és racional i el racional -es real.
  • Schopenhauer, les coses existeixen -Voluntat- sense sentit i indiferents a nosaltres [jo deia, som un racó perdut en l’univers, una casualitat], tots som egoistes, podem gaudir una mica estèticament [> post fe de vida] i renunciar , ser ascetes.
  • Consumisme

El desig insaciable és la causa de la infelicitat, tal com indiquen Buda, Epicur (Ataràxia) i Lucreci

Personal

Contemplar l’efímer i acceptar-ho
La meravella de viure l’instant: Nadika (Nabokov, Bellow), Scheler i els moments breus, Auden i el paradís interminent
Efímer: La vida finita i efímera / La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza
Una Cosmovisió sense ordre ni sentit global, Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Què em funciona a mi
Els cicles, L’alternança i els cicles quotidians, Administrar recursos: temps, diners, espai, Deixar de fer coses, silenci, no fer res, una vida inútil. Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica.  [ refugiar-se al palau de la memòria, tria en quin estat mental volem estar + connexió als mandalas que situen l’esperit en el moment de reencarnar-se // el correcte cicle, gana – menjar, esforç cansament repòs , estudi feina manual, solitud companyia]

Què persegueix la gent
Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok (la cerca de l’experiència gratificant, desconnectar i deixar de ser un mateix per viure una vida fictícia), La insatisfacció per les expectatives frustrades, l’ànsia infinita. La indústria de la salvació

El sentit de la vida
Què em fa sentir viu? Què no?
El sentit de la vida (inèrcia, ésser a través dels altres, per als altres, les experiències gratificants, ajuda substàncies) . El cansament vital.

El progrés, Art, música, literatura, espectacles, El joc, l’esport, l’humor, Les relacions humanes

Salut mental i benestar

Fins al segle XIX es parlava de bojos que havien de ser apartats, després de malalts que havien de ser tractats. Cap el 1900 es comença a parlar de salut mental, i no serà fins als anys 70 que apareix la idea de benestar o well-being.

Història

Les emocions humanes: IEA   Joia.  Debat, les emocions positives i el paler, són un fi en si mateix?
Psicologia, Afectivitat, Dolor i Plaer, Hedonisme i Eudaimonia

Els 107.000M de vides humanes. El patiment

Exposicions DHMD
Quina felicitat? Amor i utopia, béns materials, les emocions, felicitat neuronal amb pastilles, la música, el cos i la bellesa, la sort. Hola felicitat: deixar-se anar, sentiments agradables, l’esperança, la connexió amb la gent, la pau, el contacte amb la naturalesa.

L’existència assistents o companys virtuals (i terapeutes) generats amb AI planteja qüestions sobre possibles riscos de mal ús i, en general, què s’ha d’entendre per la vida bona. The Verge. Hi ha un document de Deep mind sobre els riscos [descarregat].

2025

Gilbert Durand distingueix els règims diürn i nocturn davant l’angoixa del temps, lluitar, purificar-se, disciplina, o relaxar-se, reposar. I segurament el que funciona és l’alternança.

2026
Aurea mediocritas

Posted on

El món avui. Problemes actuals

Història   |  Les vides dels homes, biografies

El món avui, indicadors  | Desinformació  i   Mal ús de la AI  |  Programats per odiar  Odi a les xarxes  |   Pobresa i desigualtat   | Cobdícia i corrupció  |   Estats fallits i immigració  Gent fallida  |  Canvi climàtic  | Populisme i Autoritarisme   |   Manca de sentit i projecte de futur  Frustració |  Infelicitat i drogues   |    Estrès  i Habitatge | Discriminació raça o gènere |  Massificació del turisme  |    Comentaris  |    Informes UN

El món avui

2023   |    Indicadors

Astronomia i planeta: El cel. La Terra, els seus biomes i el temps. Desastres naturals.

La gent: Demografia. Si el món fos un poble de 1000 persones. Els refugiats, fam, epidèmies, la manca de llibertats, guerres. Demografia actual

Notícies, Economia, Política, Cultura, Religió i valors.

Població abril 2023, 8.025.500.000 (worldpopulation clock), el patiment degut a les circumstàncies de la societat : guerres  malalties  fam Refugiats, el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives.

[Si miro les notícies, guerres, polítics acusant-se entre ells, problemes d’habitatge i desnonaments, inmigració, estafes i atracaments … quines causes puc intentar atribuir?

  • la cobdícia, qui vol tenir més del que li correspon (lladres, estafadors) / dreta (enriquir-se encara que sigui enganyant, destruint el medi ambient, pagant sous injustos) / l’esquerra que es declara vulnerable i l’estat ja de proveir-ho tot
  • països fallits i gent fallida
  • la necessitat d’odiar, de trobar l’enemic o culpable de l’estat de coses infeliç. L’abús i la violència, incapacitat d’empatia
  • la incapacitat d’organitzar i construir el què calia: planificació del territori, habitatge inmigració.
  • incapacitat de sacrifici, els votants volem el màxim de serveis i no pagar impostos, el polítics, mantenir la cadira. Tots volem tenir el màxim de productes pagant el mínim (fabricació al tercer món, restaurants de menjar ràpid amb sous baixos.

Desinformació

Factors:

  • La facilitat per crear continguts aparentment creïbles accelerat amb l’ajuda de l’AI i els deep fakes.
  • La facilitat per difondre’ls a través de les xarxes socials, amplificat per l’ús dels algoritmes, guerra d’informació ( information warfare és l’actualització del control que abans exercien sobre premsa, ràdio i televisió) i mercenaris de la desinformació (Team Jorge BBC).
  • La tendència a veure “el que volem veure en condicions d’informació limitada, o fins i tot en contra de les evidències” (Veiem el que volem veure Nautilus (EN), Weakness of rationality NewYorker  EN] Sobre la pèrdua de confiança en les notícies de premsa i televisió NY
  • Ens hem acostumat a informació gratuïta i per tant només ens arriba el que és subvencionat pels poders, les televisions públiques, els media dependents dels préstecs dels bancs. I com que no volem pagar pel periodisme objectiu ens acabem creient la versió que ens perjudica.

Reflexions: Podem plantejar-nos quines són les veritats mínimes que hem de compartir si volem viure junts. Nota: Hauríem d’exigir a les empreses com twitter, FB i wikipedia que controlessin la veritat de tots els continguts? A tots els productors i distribuidors com HBO, Netflix, que eliminin o etiquetin els continguts políticament incorrectes?

Formació per discriminar les fake news a Finlàndia (BBC).

Mal ús de la AI

Moltes empreses comencen a fer servir algoritmes de AI que processen un munt de dades i n’extreuen conclusions. Per exemple, concedir o denegar un préstec, assignar o refusar assistència sanitària, assignar un sou. Hi ha casos que les hipòtesis són errònies o discriminatòries. Per exemple, quan es valora el risc sanitari en funció de la despesa passada en salut: els blancs de classe mitjana gasten molt més que els negres pobres. Hi ha opacitat quant a les hipòtesis introduïdes als algoritmes. I també hi ha casos en què simplement no se sap. [Els algoritmes s’haurien de validar amb unes dades de control per assegurar que no hi ha biaix].

Tal ja s’ha comentat a Desinformació, La tecnologia permet crear media i textos falsos creïbles. [ Hi hauria d’haver signatures digitals dels media, amb un hash que autentiqui ubicació i metadades. Les metadades haurien d’incorporar també les edicions i fer que l’original fos recuperable. També s’hauria de poder distingir si un text s’ha creat amb chatGPT, però com?  ]

Notícies AI

Programats per odiar

[És possible que evolutivament tinguem l’instint de localitzar el possible enemic i combatre’l. I quan no n’hi ha, ens l’inventem (o el sublimem cap al fubol). Estaríem programats genèticament per odiar i atacar.
El món té una sèrie de conflictes d’intensitat diversa que passen de generació a generació. Racisme als USA, antisemitisme a Europa, Irlanda, Catalunya, Israel i Palestina. Mentre que hi ha casos de conflicte basats en que una part vol mantenir uns privilegis que l’altre disputa, molts d’aquests conflictes tenen l’arrel en una visió de la història que hem heretat de la família o la nostra comunitat, que ens fa percebre’ns com víctimes d’una injustícia. La diferència pot raure en que els fets són falsos o esbiaixats, que seleccionem els que ens afavoreixen, o que els interpretem de diferent manera. ( Desinformació, Veritat única o diverses narratives possibles?)

És com un virus que tenim instal·lat als nostres cervells. Si tinguéssim una utilitat que, com fent IPL des d’un USB, ens permetés esborrar aquest virus i instal·lar-ne un altre, el conflicte s’acabaria. Si israelians i palestins oblidessin de sobte el seu passat, Hamas deixaria de llençar coets, Israel enderrocaria els murs.
Naturalment, això és el que han intentat els governs autoritaris, imposant censura a l’escola, prohibint llengües, i intentant imposar la seva versió de la història. És el que hem vist amb el Procés a Catalunya. Rarament ha funcionat.
El que caldria intentar és depurar els fets, assumir que hi ha diferents narratives possibles, i ajustar les nostres expectatives i exigències. (El mal, impuls a la violència).
Un exemple de virus que s’escampa en el supremacisme blanc, el llibre The Turner Diaries  presenta una ficció on els blancs són atacats injustament per altres ètnies. Així, els que estan en una mala situació econòmica, dirigiran la seva frustració contra no-blanc i jueus.

Les notícies que ens ofenen i desperten ira, la pornografia violenta, atrau més clics. Això fa que els algoritmes de les xarxes socials els donin prioritat. És un cas evident “d’estupidesa artificial”.   Els joves mascles reben contingut misògen i violent mentre que les noies no. Això seria resultat dels algoritmes que reforcen els continguts més clicats (BBC).
Rage bait:   A part dels algoritmes que premien la reacció al que ens desagrada, hi ha creador de contingut que deliberadament publiquen posts polèmics, teories conspiratòries, que generaran tràfic i els suposaran ingressos (BBC). Declarada Oxford Word of the year 2025 per (BBC)

Motivació, Frustració i agressió: Dollard i Miller indiquen que a tota frustració li segueix una agressió. Això explicaria la violència real, la violència i odi a les xarxes, la persecució als jueus, la catalanofòbia. La frustració i la infelicitat condueixen d’una banda, a l’abús de substàncies i de l’altra, a la violència aparentment absurda. Les cremades de contenidors, les agressions homòfobes, els incels, les agressions de l’extrema dreta, [vaig sentir uns joves a la festa major del poblenou dient “vamos a cazar negros”], la violència de gènere. En general es fa de manera covarda, contra el més dèbil, o amagats en l’anonimat com els atacs a les xarxes. Potser aquesta és també l’explicació de l’augment de crims amb armes o ganivets que no semblen tenir un objectiu com podria ser la lluita de bandes per tràfic de drogues.

Odi a les xarxes

L’anonimat permet impunitat als qui expressen odi a les xarxes, desitjant la mort i tortura dels que no pensen com ells, amenaçant a la família, difonent a vegades vídeos horribles. Hi ha xarxes de pedòfils, xarxes d’addictes a la tortura de persones o animals.

Facebook i Tiktok han de contractar exèrcits de moderadors per filtrar aquests continguts. ( BBC ). A X, abans twitter, Elon Musk ha tret controls a twitter i han tornat haters, els que creuen que les eleccions van ser trucades i els antivacunes. (BBC). Molts d’ells acaben traumatitzats (The Verge). (BBC reportatge sobre els moderadors. A Xina, els que se separen del normal són insultats online (BBC). Plataformes que acullen teories de conspiració i hate speech (BBC)

POBRESA i DESIGUALTAT

[la desregulació conservadora de Reagan i Thatcher que rebaixa els impostos als rics ha dut a un escenari on creixen les desigualtats.] La mecànica de maximitzar beneficis distorsiona el mercat del lloguer i l’habitatge, arreu del món fins i tot en les economies sanes ( Canadà ). La sanitat convertida en negoci als USA. Quan Inditex pacta un salari mínim, les seves accions s’enfonsen (El món).

El coeficient de Gini mesura la desigualtat:

Els rics que es construeixen bunkers refugi per por a que algun dia (Doomsday prep for the super-rich).
El llibre Factfulness de Hans Rosling argumenta que els indicadors d’esperança de vida, ingressos, alfabetització i mortaldat infantil van millorant. [Però no sembla comentar la creixent desigualtat i cauria en que toca 1 pollastre per a cadascun, quan resulta que un en té 3 i un altre cap.]

2024. Un article sobre serveis per vacances de luxe a bilionaris: The Cut. CondeNast. [obscenitat rics]. Bonus de 56B per a Elon Musk (Reuters) [si genera tants beneficis als accionistes és que estafa els compradors i explota els treballadors]

Cobdícia i corrupció: Transparency International. Recull de notícies

[ESTATS FALLITS i IMMIGRACIÓ]

Estrictament els refugiats són les víctimes de repressió  o guerres. Però a més dels desplaçats per les guerres, al món hi ha una crisi migratòria de països pobres, principalment de l’Àfrica subsahariana i Amèrica llatina. També del nord d’Àfrica i de països pobres de l’est.

Tothom acusa els USA d’inhumans en impedir que entrin els immigrants però no he sentit acusacions a Mèxic per ser un estat fallit incapaç de permetre una vida digna als seus ciutadans. A una banda i l’altra del Rio Bravo la naturalesa és la mateixa. ¿Per què hi ha misèria a un costat i prosperitat a l’altre? ¿És perquè els espanyols van deixar una estructura corrupta de desigualtat extrema amb una elit explotant els altres mentre que a l’altra hi havia colonitzadors que es volien fer rics treballant -amb esclaus-? La meva hipòtesi és que tots els estats on la gent no pot viure, són estats mig fallits on una elit es fa rica explotant o ofegant la resta de la població. Així, Extremadura, al Marroc, Àfrica subsahariana, Amèrica llatina, es caracteritzarien per unes minories molt riques que exploten els recursos naturals del país i bloquegen qualsevol desenvolupament que amenacin els seus privilegis.

El problema és que els països desenvolupats no poden assumir l’arribada massiva de tanta immigració, però tampoc poden canviar els règims d’origen que són la causa del problema. Alguns dels projectes colonialistes del passat, en particular d’Alemanya  l’ Àfrica, eren relativament ben intencionats. Però no van funcionar. Així que el món sembla condemnat a seguir amb estats fallits, amb poc impacte de les ajudes internacionals ben intencionades, les NGO que sovint només serveixen per donar feina als seus activistes, població que pateix, població desesperada que intenta millorar emigrant, països rics sense el pressupost o capacitat per absorbir tot la immigració, que la frena com pot, amb acords vergonyosos amb Líbia i Marroc per que facin la feina bruta d’aturar l’onada de subsaharians, inestabilitat degut a les dificultats d’integració de la immigració que no té recursos ni els valors occidentals, sobrecàrrega del sistema sanitari i d’educació.]

Quina partr de responsabilitat té L’Europa de l’imperialisme colonial que el 1885 es repartia Àfrica? Quina part el subdesenvolupament degut a l’aïllament? Quina part la corrupció que ha continuat al postcolonialisme?

UNHCR UN refugy Agency

2023.

  • Tunísia es queixa dels problemes causats per emigrants subsaharians (BBC). UK denegarà asil als qui arribin en petites barques (BBC). Els USA obren centres per processar inmigrants a Colombia i Guatemala. 2023 10.000 inmigrants intenten entrar als USA en un dia (BBC). A sudàfrica tampoc volen inmigració [i tots són negres] BBC i BBC 2023/11. Alemanya torna a controlar fronteres per impedir l’allau d’immigració ilegal BBC. Violència de bandes a Suècia, amb bombes i trets BBC 2023/12. Violència de magribins a Calella (El Nacional 6/12/2023). Nova legislació a França limitant la inmigració i els beneficis socials (BBC 2023/12). Trias de Bes, Imnigració gestionada
  • [ I si a més d’obrir els centres per processar sol·licituds construïssin també els campaments de refugiats allà? Més encara, perquè no es queden una part del territori i el gestionen com si fos els USA? O perquè no es queden ja tot el país? ][ Quina diferència geogràfica hi ha entre Texas i Mèxic? Quina diferència hi ha entre Israel i Síria, Jordània o Iraq?][ com si es retirés la custòdia a uns pares incompetents].
  • Durant dècades polítics francesos acceptant donacions de polítics africans. (BBC)

2025

  • Parlem d’estats fallits en casos extrems, com Somàlia, però l’estat també està fallant aquí. L’estat és feble i impotent, tant per dalt, per acabar amb el frau fiscal dels rics i les empreses transnacionals, com per baix, amb el frau dels ocupes, dels vandalismes, dels grafiters, dels que noi paguen bitllet, dels lladres reincidents, dels que abusen de les ajudes de l’atur i al sanitat.  (el Món). Els trens no funcionen, no es fa habitatge assequible, no es reparen els desperfectes.
    El Sahel, la franja d’Àfrica just sota el desert del Sahara, té la meitat de víctimes per terrorisme del món, comesos per grups islamistes que intenten imposar la sharia (BBC), Índex de terrorisme de Economics and peace.
  • 2025 Baralles mortals a un institut ocupat a Badalona, el volen enderrocar però s’ha de desallotjar (El Nacional)
  • un jutge d’una població sentencia que no es poden allotjar sol·licitants d’asil a un hotel (BBC)

Gent fallida?

Hi ha estats fallits però també dins els societats que aparentment funcionen, sembla que hi ha gent fallida. Tot i haver assolit educació i sanitat universal, ni que siguin imperfectes, hi ha bosses de la societat que per herència cultural o les circumstàncies que sigui, no se’n surten i semblen determinats a una vida de subsidis socials o delinqüència. Recorrent el barri de la Mina es veia molta gent al carrer, sense treballar. No sé si la Maria o l’Elisabet m’explicaven que davant l’absentisme escolar, uns gitanos deien que si els pagaven 50 euros a la setmana potser sí que anirien a escola. Constantment llegim notícies de joves magribins que ataquen a gent per robar, alguns són detinguts, acumulen antecedents, però sembla impossible que canviin i esdevinguin una persona amb un ofici, satisfet de la seva vida. Semblen condemnats al subsidi o a la presó.
I suposen un cost elevadíssim per la societat, ja sigui en termes d’assistència social o de presons (A UK, el cost anual per presoner és de £48,949 BBC  i això amb presons saturades). El cost també de tota la gent mig trencada, amb mals hàbits de salut que encadenen baixes per depressió i tractaments mèdics.
La gent fallida costa diners a la societat, ja sia per totes les hores i accions de la policia i serveis socials, centres d’acolliment d’immigrants, cost de la presó, baixes laborals a vegades injustificades, frau en l’atur. Cal replantejar el sistema de benestar? Quanta gent està vivint del benestar? Quanta s’aprofita de la tolerància cap a la multireincidència? Quanta gent arriba aquí dient “sóc vulnerable” i espera que l’estat li solucioni l’hbitatge, l’aliment, l’escola dels fills i la sanitat? Quanta gent aspira a ser mantinguda per l’estat demanant la baixa perquè la feina se li fa pesada? En definitiva, quants n’hi ha que no contribueixen i només extreuen? Fer un habitatge suposa x hores de feina; el sindicat de llogateres pretén que aquestes hores siguin gratuites.

Dóna la sensació que la classe mitjana perd la meitat del que ingressa, entre mantenir tota la gent trencada d’una banda, i l’explotació indecent de les grans empreses, amb sous baixos, venent productes no saludables, els polítics i adjacents enriquint-se amb les obres i subministraments públics, com en el cas de les mascaretes.
Sembla que anem cap a una societat on les característiques necessàries per sobreviure ja no són l’esforç i fer una feina ben feta sinó l’habilitat a aconseguir subsidis i subvencions. O bé fer-se famós amb l’atenció dels altres; els joves que aspiren a fer-se famosos a youtube o tiktok, fent bestieses per aconseguir l’atenció dels altres (→ l’estupidesa humana). Pot passar quelcom semblant a les societats indígenes quan desapareix el seu mode de vida i deixen de ser vàlides les qualitats tradicionals. A un altres nivell els votants no premiem els polítics que ens diuen la veritat sinó els que ens diuen les mentides que volem sentir.

Sembla que cada cop hi ha més gent vulnerable, incapaç de valdre’s per si mateixa, que pugui trobar una feina i pagar un lloguer (cada cop més difícil també pel problema de l’habitatge), i dels que poden quants pateixen trastorns que necessiten tractament psicològic!
Al mateix temps, la classe mitjana que té una educació mínima, una feina i que pot pagar un lloguer o una hipoteca, i que paga impostos, cada cop té menys fills. En canvi, la classe “subvencionada”, sí que segueix tenint fills, amb un cost d’habitatge, salut i educació. Molts d’ells no volen estudiar i semblen condemnats a viure de subsidis.

2024

  • Multireincidents a Catalunya (El Nacional) .
  • Cada cop més nens són expulsats de l’escola, per comportament disruptiu; molts d’ells demanant atenció especial. Alguns ho són de manera permanent (BBC).

2025

  • Els avis japonesos cometen delictes per anar a la presó, tenir un sostre, ésser alimentats i no estar sols. (Elnacional).
  • A UK una dona de 35 anys ha acabat essent demandada per l’hospital per poder expulsar-la després d’estar-s’hi 550 dies perquè no tenia on anar (BBC).
  • Presons saturades, Estelle Supermax a Texas amb 3000 interns, estudiada per UK (BBC).
  • Alhora, el govern Sir Keith Starmer avisa que l’actual estat del benestar és insostenible (BBC).
  • A Washwood Heath prop de Birmingham hi ha un centre de salut on treballen hospital doctors, GPs, nurses, occupational therapists, council social care teams, mental health professionals and charity staff work under one roof. Perquè hi ha gent que resulta que va a l’hospital, no perquè estigui malalta, sinó perquè se sent sola (un estudi diu que la solitud severa pot arribar a costar 9500L), o deprimida, o perquè no té un habitatge i alimentació decent. (BBC). [Hem passat d’una societat abusiva, que feia treballar els nens, on els treballadors deixaven de cobrar si es posaven malalts i no anaven a treballar, a una societat que té un munt de gent que espera que l’estat li solucioni la vida, li doni un habitatge, menjar, i un psicòleg que l’animi].
  • A Salvador Méndez, un sense sostre de Barajas li van donar feina i allotjament. Va durar tres dies i va dir que era molt cansat (Google).
  • Hi ha desequilibrats que provoquen un sinistre i disparen contra els bombers o serveis d’emergència (BBC).
  • Un drogat amb ayahuasca embogeix i mata un infant (BBC).
  • El govern alemany afirma que no es pot sostenir l’estat del benestar (el Nacional)

CANVI CLIMÀTIC

L’escalfament global,  l’esgotament de recursos naturals, l’amenaça a la biodiversitat. [El consum i producció no sostenible per mantenir els comptes de resultats.]

[Com Faeton que va voler conduir el carro del sol d’Helios sense dominar-lo i cremava la terra quan s’acostava massa, o es glaçava quan s’allunyava.

POPULISME i AUTORITARISME

Hi ha un suport creixent a opcions autoritàries d’extrema dreta. Se silencia la dissidència amb censura o presó.

La democràcia i en particular els projectes d’esquerra han estat incapaços de fer acceptable la vida de la gent. Arreu del món es comença a veure l’autoritarisme com una alternativa millor.

  • A occident: Trump, Boris Johnson, Hongria, creixement de la ultradreta a tto Europa, Vox a Espanya amb llei mordassa, espionatge il·legal amb Pegasus. Els supremacistes blancs, Trump i Fox News als USA.
  • A l’Àsia Xina reprimint uigurs, Rússia nova dictadura, Myanmar amb budistes i el genocidi dels rogingyes. Modi i els hindús a la Índia contra musulmans. (i contra dissidents als USA Vox) Alguns es pregunten si la Xina autoritària que les democràcies liberals? Xina deté els manifestants contra la política Covid (BBC).  les diferents ètnies a l’Àfrica, les minories amenaçades per musulmans a pakistan i bangladesh o per hindus a la índia o budistes a myanmar, els iugurs a la Xina
  • A Orient hi ha un predomini de l’Islam radical, règim teocràtic a Iran. Tunísia tria un president autoritari. Iran: 2023 Emissora persa a UK ha de tancar per amenaces (BBC). Algèria: 2023 Periodista detingut (BBC).
  • Censura i repressió a l’Àfrica, Tunísia, Marroc, Algèria, Egipte. Estats fallits a Somàlia i Nigèria. Guerra civil a Etiòpia.
  • Arreu del món, Brasil amb Lula i Roussef, Espanya, USA, Tailàndia, el poder judicial controlat per conservadors usurpa funcions polítiques quan aquestes forces no tenen prou vots.

[Un possible segon factor seria la tendència de la condició humana a odiar algú, a tenir un enemic contra qui lluitar, un enemic a qui atribuir la culpa del que va malament. Segueix l’antisemitisme que es remunta a l’edat mitjana.
Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Els polítics alimenten aquesta necessitat dient al seu públic allò que volen sentir independentment de la realitat . [Els brams de C’s, Vox, o Independentistes estan dirigits a satisfer les necessitats psicològiques dels votants, no a solucionar problemes. Com deia Juncker, tots sabem què cal fer, no sabem com sortir reelegits si ho fem].

Un tercer factor seria la incapacitat d’acceptar el punt de vista de l’altre. Tal com dèiem a propòsit de la desinformació, no estem gaire interessats a en la cerca crítica de la veritat, el que volem és guanyar. Si hi afegim la tendència a veure el que volem creure, el descrèdit de les fonts de notícies i la facilitat per crear-ne de noves falses (hi ha qui afirma que la guerra d’Ucraïna és fake BBC), el que tenim és que el procés d’arribar a una versió consensuada sobre el que passa, no és tant el de la ciència, amb revisió de proves honestes, sinó el d’un judici amb advocats tramposos que miraran de desacreditar les proves de la part contrària i fabricar les que puguin per guanyar el seu cas.

Un altre factor és que les democràcies sovint es paralitzen per la incapacitat d’arribar a un mínim d’acord sobre què s’ha de fer. En part es deu a que les posicions estan molt polaritzades. Però també a que cap polítics posa en risc la seva reelecció dient veritats incòmodes als seus votants. (Barbeta sobre Catalunya) . Els partits prefereixen tombar un govern impedint un pressupost que posaria en marxa projectes i mesures necessàries que no pas cedir.

Augmenta el populisme i la ultradreta perquè els governs “bonistes”  a Europa no s’atreveixen a gestionar el problema de la immigració i perquè des de despatxos redacten mesures a aplicar en medi ambient i ensenyament que no són realistes i acaben pesant sobre pagesos i mestres.

Un líder honest [recordo Lionel Jospin], que no acusa falsament l’oposició i que fa les polítiques necessàries encara que siguin impopulars, acabarà destruït per l’oposició. És el que deia jean-Claude Juncker : ‘We all know what to do but we just don’t know how to get re-elected once we have done it’ (Wiley).
Badalona, una ciutat teòricament d’esquerres, acaba votant Albiol perquè l’esquerra ha dimitit de polítiques impopulars. Alfgú com JAcinda Ardern, ferma i compassiva alhora, és una raresa (Elle). L’autoritarisme de la Xina a la màfia de subcontractacions de Catalunya (i Espanya) (El Món) perquè construeix trens i hospitals i manté a ratlla els bilionaris explotadors. Ens cal una barreja de XI jinPin i Jacinda Ardern.

Els polítics de dreta només volen desregular per augmentar els beneficis d’alguns. Els polítics d’esquerra només volen ocupar una cadira i cobrar fent veure que defensen els vulnerables [com els directius d’Oxfam que se’n van anar de putes a Haiti    BBC,  Independent , CBS]. .
“Com explica una frase que circula per les xarxes, per a molta gent existeixen dues escoles filosòfiques, “la meva, i el feixisme”. Ha renunciat a tractar qüestions polèmiques: els inconvenients de la immigració, els límits de la multiculturalitat, la necessitat de conjugar propietat amb benestar, la idea que la seguretat pública és un factor que beneficia sobretot els més vulnerables i que és necessari un ordre que impliqui protegir la societat dels delinqüents, a acceptar la diversitat ideològica o el fet innegable que la majoria de la societat tendeix a un conservadorisme tolerant en matèria de moral sexual. L’esquerra defuig el combat polític per certa por a la legitimació d’algunes concepcions polítiques que no accepta, per temor “del que diran”. Això vol dir cedir el centre del tauler polític, no pas a la dreta, sinó als oportunistes polítics i als demagogs.” El Món
No tenim una infrastructura per sequeres per la demagògia de l’esquerra i Lo Rius és vida (Barbeta)

MANCA DE SENTIT I PROJECTE de FUTUR

Ja no tenim futurs ni utopies, les noves generacions no tenen l’expectativa de viure millor que els pares. La percepció que tenim de la situació és que no assolirem mai la vida somiada  (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Aquesta percepció és potser infundada ja que hi ha indicadors que suggereixen que, tot i que queda molt per fer, hi ha un progrés real (NewYorker , Factfulness de Hans Rosling.)

El consum de drogues i medicaments antidepressius (consum per país a WK), la tendència de la gent jove a divertir-se anul·lant-se en alcohol, són indicis que la vida resulta per a molts, potser una majoria, insuportable. (WHO, suïcidis per país) [Trista condició humana, en condicions desfavorables i precàries, patim lluitant per sobreviure i per assolir una situació confortable. I quan hi arribem, ens deprimim perquè no sabem què fer. És com un soldat que lluita per guanyar la guerra i poder viure en pau. Però quan la guerra ja acabat la vida en pau no ens satisfà.]. [Hi ha una profunda tendència a la infelicitat en la condició humana. Al s20 es va veure que la frustració humana no s’acabava quan es cobrien les necessitats bàsiques. Un cop tenim un sostre, pa, i aigua per beure, volem un vestit bonic, i televisió per cable.  Les expectatives sempre creixen, i més encara alimentades per la publicitat i les xarxes socials. I per tant sempre es frustren.] [Patiment artificial: més de la meitat del patiment per estrès a Caixabank no era per aconseguir un millor servei als clients o més benefici sinó només per tal que un cap pogués aparèixer a una reunió amb un powerpoint dient que s’havia assolit una fita X, els empleats són com un equip de campanya electoral].

( el que ens motiva, aquells sentiments o activitats que ens poden fer sortir del llit al matí, el patiment degut a les circumstàncies de la societat , guerres, refugiats, pobresa: guerres  malalties  fam Refugiats . El “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives. )

[Al mite de Pandora, de la capsa en surten tots els mals però també l’esperança, se la qual la humanitat s’hauria suïcidat. Ara potser l’hem perdut.

Frustració i agressió, La indústria de la salvació

Infelicitat i droga, permetre o prohibir

A Catalunya hi ha un increment exponencials de plantacions il·legals de marihuana (El món). Això vol dir que hi ha una demanda enorme, molta gent no pot suportar viure sense l’ajuda de drogues i medicaments, Debat.

S’hauria de permetre tot? La prohibició en el cas de l’alcohol no va funcionar. D’altra banda, l’accés fàcil al consum de substàncies perjudicials, tabac, alcohol, medicació sense recepta, drogues pot fer més fàcil autodestruir-se. Una de les causes de descens dels suïcidis al segle passat va ser simplement la progressiva eliminació del gas a les llars (Wired).

[No tinc una resposta]

Estrès

Al voltant nostre tothom té més feina de la que sembla que pot fer. Tothom va cansat i estressat. Com pot ser si la tecnologia ens hauria d’haver fet la vida molt més fàcil?

[Recordo que a la feina la major part de l’estrès no venia d’un esforç per donar un millor servei als clients sinó per la pressió d’objectius i powerpoints].

El 1930 Keynes va escriure Economic Possibilities for our Grandchildren on especulava que podríem viure treballant 15 hores la setmana. (The Conversation). És perquè volem massa? És perquè generem feina innecessària per competir al lloc de treball, com si en l’evolució biològica acabéssim privilegiant uns trets que ens fan la vida més difícil, com unes banyes immenses?

Habitatge

Les tècniques de construcció, amb les vigues de ferro, el formigó, el pladur, les grues, les eines, fan que construir sigui molt més fàcil.  Com és que és tant difícil accedir a un habitatge digne? Potser perquè no hem sabut construir l’urbanisme adequat, les comunicacions, escoles, hospitals, els serveis, tot allò que s’hauria de fer de manera pública. Del meu valor cadastral d’uns 200m euros, 150m corresponen al terreny i 50m al que són maons. La incapacitat de la societat per proveir l’entorn fa que ens acumulem al voltant dels pocs llocs on s’ha aconseguit.  És el fracàs de la planificació territorial i el fracàs de col·laborar. No volem pagar impostos per carreteres, hospitals i escoles i acabem pagant un sobrecost lloguers i preus d’habitatge.
Arrels intenta trobar solucions per als sense llar. [en una societat injusta, cal rescatar les víctimes. Però en una societat justa, on tothom hagués tingut oportunitat de formar-se i treballar, tampoc és just que amb els impostos dels que han triat una vida d’esforç es financïin les solucions als que no han volgut sotmetre’s a una feina pesada] . [Sense una adreça permanent els sense sostre perden opcions de feina i de beneficis socials. Possibles solucions per als sense sostre UK i Finlàndia (BBC). A Escòcia un ministre ha declarat una emergència nacional d’habitatge (BBC).
[Ja és difícil per tothom però a més, igual que hi ha estats fallits, hi ha persones humanes “fallides”, incapaces de valdre’s per si mateixes, fer una feina, sovint malaltes o addictes.

2023. Al Japó, una de cada 10 persones té més de 80 anys. La natalitat no puja perquè els costos de la vida són molt alts i la vida laboral exigeix jornades molt llargues (BBC).

2024.
Austràlia (BBC). [Els moviments squaters no són la solució, són un altre problema]. UK (BBC). Badalona, l’ajuntament tanca un alberg dient que no pot mantenir gratuïtament els sense llar indefinidament (ElNacional).
A ciutats americanes es legisla contra els sensesostre que ocupen els parcs (NewRepublic). El Suprem permet a les ciutats prohibir els campaments de sense sostre (BBC). Sense sostre als USA (BBC) . Austràlia. Nigèria. Canadà, campaments per a sense llar a Halifax (BBC).

(CGPT) A Viena, ja des de primers del s20 la ciutat és propietària de molt sòl públic i inverteix en vivenda assequible a uns preus moderats, amb lleis que protegeixen els llogaters. Els complexos d’edificis tenen jardins comunitaris i guarderies.

2025.
– L’habitatge hauria de ser com la sanitat: un mínim garantit públicament i l’opció de tenir més qualitat privadament qui vulgui i s’ho pugui pagar. La sanitat com a negoci als estats units fa rics uns quants i en conjunt la gent gasta molt més i és atesa molt pitjor. És el que passa amb l’habitatge aquí.
– Intent d’ocupació d’una escola a Sants [l’ocupació no és la solució](El Nacional)
– A UK hi ha  354k sense sostre, 1330k en espera d’habitatge social i alhora 720k de llars buides (es considera que l’habitatge és accessible si costa 5 vegades els ingressos anuals) (BBC)
– sense sostre a San Francisco i Washington (BBC)

Discriminació de raça, gènere, LGTBI

[pendent]

Raça

Supremacistes blancs encoratjant atacs a tot el món per crear conflicte i accelerar el domini blanc (BBC)

Discriminació de gènere

  • Enquesta violència masclista 2021
  • Institut de dones.
  • Word economic Forum gender Gap report 2023
  • 2024. Les dones de Corea no volen tenir fills perquè suposa perdre oportunitats de feina. La natalitat del país s’enfonsa (BBC) [Això és la prova que és més gratificant, dóna més independència i diners fer una carrera professional cobrant un sou que no pas estar a casa criant nens. A les societats tradicionals se’ls imposa. A la mínima que una dona pot triar, a no ser que s’equilibrin els rols com als països nòrdics, rebutja una vida limitada].
    Un polític coreà atribueix l’increment de suicidi dels homes a que l”l’augment de poder de les dones” que accedeixen a llocs de treball, de manera que hi ha menys llocs de feina pels homes i menys dones disposades a casar-se [menys esclaves] (BBC). El candidat a vicepresident de Donald Trumpt critica les dones que no tenen fills [ com volent arribar a l’escenari de Handmaid’s Tale] (BBC).
  • Els homes odient i ataquen a les xarxes a les dones que comenten fútbol. Ho fan perquè són un objectiu fàcil [tenim una necessitat d’odiar i atacar a satisfer?] BBC. Explotació sexual a la indústria del cinema a Kerala (BBC)
  • A la Índia les famílies obligaven a les llevadores a matar les nenes (BBC).
    1987 últim sati cremant la vídua adolescent a la pira del marit mort (BBC).
    Cada cop més dones opten per tenir fills per inseminació artificial. Com de malament ho devem estar fent els homes que prefereixin afrontar aquesta càrrega soles? (BBC, BBC)
  • feminisme: els homes no deixen que les dones es guanyin la vida però després s’ofenen si s’aprofiten per que els comprin coses (gold diggers).
  • Economist 16/5 Carla Subirana Artus. Fed up with the messiness of modern dating? For a growing number of Western men, the answer is simple: leave. So-called “passport bros” are moving to places such as Thailand, Vietnam and the Philippines in search of more “traditional” partners—and a cheaper and easier life. Their videos show women performing such acts of care as cooking dinner, tidying up after them and even kneeling on the floor to clip their nails. I travelled to Vietnam to meet the bros and the women dating them, to understand what motivates both.
  • Un estudi publicat l’octubre de 2023 mostra que la granota comuna europea (Rana temporaria) té diferents estratègies per evitar ser enfonsada sota la saturació de mascles que poden intentar acoblar-s’hi alhora. Un 83% gira per deixar el amscle a sota, un 48% emet sons similars al d’un mascle per tal de confondre’ls, i un 33% simula la mort quedant rígides amb les potes estirades.
  • incels

Discriminació LGTBI

[pendent]

Massificació turisme

Com una espècie invasora que, alterem l’ecosistema fent desaparèixer el comerç i habitatge tradicional que feien interessants els llocs. En lloc de ferreteries i colmados tindrem franquícies de Zara i Starbucks. En lloc d’habitatges per a veïns passem a tenir airbnb i apartaments per a turistes (BBC).  (Coevolució). Tots ens volem fer una foto a la Sagrada Família, o amb la Monalisa. A Barcelona ja no podem anar al Parc Güell ni a la casa Batlló. Desapareix el teixit urbà i, com Venècia o Eivissa, les ciutats es converteixen en resorts.

Les nostres vides i els nostres barris ens semblen grisos i quan podem, correm desesperadament on ens prometen la bellesa o l’interessant. O només per poder dir que hi hem estat (Ésser a través dels altres). La monalisa al Louvre, el David de Miquelàngel a Florència, el Parc Güell a Barcelona, Venècia, el Montblanc, l’Everest, un restaurant de moda, els rostres dels negres que trobem més autèntics. En lloc de crear un barri bell avui, vivim en uns blocs mediocres i a les vacances anem a saturar Venècia.

2024
A Eivissa els empleats han de dormir al cotxe (BBC). Manifestació a les Canàries. (BBC).  Turista multat a Salvard per acostar-se a la fauna salvat, una morsa, per fer una foto. (BBC). Al Japó un poble amb unes vistes recomanades per fer una foto al MtFuji decideixen bloquejar-ho, farts de l’incivisme dels turistes. (BBC). La revolta contra el turisme (BBC). Protesta d’un poble gallec (ElNacional)

Comentaris

2025

La fragilitat de la democràcia (governs dèbils).
D’una banda hi ha l’amenaça islàmica que rebutgen els valors occidentals mentre demanen i exigeixen que se’ls solucioni la vida amb habitatge, sanitat i escolarització. I els liberals bonistes no els planten cara. De l’altra tenim l’explotació dels treballadors per exemple als magatzems d’Amazon, les fàbriques de Tesla, o les pràctiques monopolístiques del Big Tech com Google i Meta. I de l’altra l’ultradreta, amb les seves teories conspiratòries, que atribueix les males condicions de vida a les concessions als inmigrants (i tenen un mica de raó), a complots imaginaris mentre deixen tranquils els abusos del gran capital.

La dreta explota els treballadors amb sous baixos i compra polítics per manipular la regulació per tenir monopolis i menys garanties en el que ven. L’esquerra actua com si la riquesa es generés sola (quan és el resultat de l’esforç d’empresaris) i l’única acció política necessària sigui prendre-la i distribuir-la als vulnerables. Com a redistribuidors gaudeixen d’un lloc ben remunerat. La seva acció condueix a l’augment de la classe “vulnerable” que esperen habitatge, un sou, sanitat i educació sense contribuir en res. Per seguir tenint vots, no faran res exigent cap a aquesta població, amb lleis que protegeixen els ocupes, més que no pas els propietaris, els reincidents, més que no pas les víctimes. Uns i altres ens porten a la mediocritat i al desastre, en lloc d’uns ciutadans capaços de tenir iniciativa, de guanyar un bon sou, i de construir-se una vida digna.

El govern intel·ligent i ben orientat ho té difícil de sobreviure entre la influència dels poderosos i la barra dels que se n’aprofiten. On trobar un poder fort i alhora amable? Potser ho era Jacinda Ardern?
Xavier Diez denuncia a El món, les oligarquies que controlen les subcontractacions dels serveis municipals i que exploten els ciutadans malgrat totes les lleis i disposicions de contractació. Recordo el pare explicant que a l’època de la Mancomunitat era una pràctica habitual atorgar un lloc de treball a algú amb contactes que després enviava un altre. a qui pagava molt menys, a fer-lo. Sembla que Prat de la Riba anava passant pels despatxos i preguntant qui el nom a qui feia la feina per canviar-ho. Aquesta mateixa pràctica juntament amb la cobdícia per estalviar ha dut a les capes de subcontractacions engreixen a qui no fa la feina i es perd coneixement o s’explota a qui la fa. És el cas de Boeing o el vessament de petroli del DeepWater Horizon de 2010. (informe govern, The Guardian).
Al final els ciutadans estan més ben servits amb un populista com l’Albiol de Badalona, que s’enfronta a les ocupacions, se salta els reglaments de Brusel·les que dificulten la gestió de residus, o bé Xi JinPin a la Xina, que talla en sec l’enriquiment desmesurat i munta hospitals i carreteres de manera eficaç sense el càncer de la màfia de la contractació pública d’Espanya o Itàlia.

UN

A 2023 les UN assenyalen tres grans reptes: Disinformation,   Climate Change, Gender Equality i Ending Poverty, amb 17 objectius de desenvolupament: Pobresa. Fam. Salut i benestar. Educació. Igualtat de gènere. Aigua potable i sanejament. Energia neta i assequible. Feina decent i progrés econòmic. Indústria, innovació i infraestructura. Desigualtats. Ciutats i comunitats sostenibles. Consum i producció responsable. Combatre el canvi climàtic. La vida sota l’aigua. La vida sobre la terra. Pau, justícia i institucions fortes. Reforçar la col·laboració per aquests objectius.

What are the most pressing World Problems

(Associació sense lucre d’acadèmics d’OXford que identifica problemes i proposada carreres que tinguin un impacte positiu en el món)

  1. Riscos intel·ligència artificial
  2. Pandèmies
  3. Guerra nuclear
  4. Conflicte entre grans poders [US, Xina?]
  5. Canvi climàtic
Posted on

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.
Posted on

Plató 428-347 BCE

Vida i diàlegs  Móns Popper i Plató

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Ió
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor. L’ànima com un carro tirat per dos cavalls.
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort

Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantins medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.

Els tres móns de Popper en Plató

El món1.
El món físic, correspondria al cosmos del Timeu.  El món2 a la percepció sensible i les passions de l’ànima. El món3 a les idees, amb matisos. aquí no seran transcendents sinó creacions humanes.

El món 2

Tindríem d’una banda la αἴσθησις (percepció) que és poc fiable epistemològicament i de l’altra les afeccions de l’ànima (els πάθη (pathe), θυμός (thymos) i ἐπιθυμίαι (epithymiai)) que ens poden desviar de la conducta recta guiada per la raó.

L’experiència sensible

Els sentits produeixen doxa (opinió), no episteme (coneixement). El món sensible és canviant i, per això, no pot constituir l’objecte del coneixement científic.

  • La República. L’analogia de la línia dividida (llibres VI-VII). El mite de la caverna. Distinció entre opinió i coneixement.
  • Teetet. Examen crític de la tesi que “el coneixement és percepció”. Discussió amb la doctrina de Protàgores.
  • Fedó. Els sentits enganyen. El filòsof procura separar l’ànima del cos per assolir el coneixement.
  • Sofista. Anàlisi de les imatges (“eidola”) i de l’aparença.

Les afeccions de l’ànima

A La República (llibre IV) estableix la famosa divisió tripartida:

  • λογιστικόν (logistikon): la part racional.
  • θυμοειδές (thymoeides): la part irascible o emotiva (coratge, indignació, honor). θυμός (thymos)
  • ἐπιθυμητικόν (epithymetikon): la part apetitiva (plaers, fam, sexe, riquesa…). ἐπιθυμίαι (epithymiai)
  • La República. Psicologia tripartida. Educació dels desigs. Justícia de l’ànima.
  • Fedre. El mite del carro alat. Dos cavalls simbolitzen els impulsos nobles i els apetits.
  • Fileb. Anàlisi del plaer. Relació entre plaer, intel·ligència i vida bona.
  • Timeu. Explicació fisiològica de les passions.

El món 3

En Plató les Idees existeixen independentment dels humans, constitueixen la realitat més autèntica, són eternes. [Són els motlles perfectes d’on sortiran les còpies imperfectes. Per Aristòtil seran les formes. També els podríem veure com els conceptes que hem format per inducció a partir dels éssers concrets]. Per Popper, el Món 3 és un producte de l’activitat humana que, un cop creat, adquireix una autonomia relativa. El teorema de Pitàgores continua existint encara que ningú el pensi en aquell moment, però no existeix des de tota l’eternitat com una Forma platònica.
[Potser va ser la immortalitat, o independència dels continguts del món3 respecte l’existència humana el que va suggerir la immortalitat de l’ànima]

Posted on

Agustí d’Hipona 354-430

asd

Vida

Infància i joventut 

(VK) Va néixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, una ciutat romana de l’actual Algèria . La seva família era d’origen berber i estava altament romanitzada . El seu pare, Patrici, era pagà, mentre que la seva mare, Mònica, era una cristiana fervorosa que va tenir un paper crucial en la seva vida.
En la seva joventut, va portar una vida hedonista. Va tenir un fill, anomenat Adeodat, fruit d’una relació estable però no matrimonial . La seva ànsia de saber el va portar a estudiar retòrica, primer a Cartago i després a Roma i Milà. En aquesta època, es va sentir atret pel maniqueisme, una secta que proposava un duel entre el bé i el mal, i més tard per l’escepticisme .

Conversió i Vocació Religiosa

La seva conversió al cristianisme va ser un procés profund que explica detalladament a les seves *Confessions*. A Milà, va quedar captivat pels sermons del bisbe Ambrosi i va descobrir el neoplatonisme, que li va oferir un marc intel·lectual per a la fe cristiana. L’any 386, en un jardí de Milà, va sentir una veu d’un nen que li deia “tolle, lege” (pren i llegeix) i, en obrir la Bíblia, les paraules de Sant Pau el van transformar. Va ser batejat per Ambrosi la Pasqua del 387.

En un viatge de tornada a Àfrica van morir primer la seva mare, i després el seu fill. Va tornar a Tagaste, on va fundar una comunitat monàstica dedicada a la pregària i l’estudi. L’any 391, va ser ordenat sacerdot a Hipona i, el 396, en va esdevenir el bisbe, càrrec que va ocupar fins a la seva mort . Com a bisbe, es va implicar en intenses polèmiques teològiques contra els donatistes i els pelagians, defensant la importància de la gràcia divina i la unitat de l’Església.

Agustí va morir el 28 d’agost del 430, mentre la ciutat d’Hipona era assetjada pels vàndals .

  • De Libero Arbitrio. (388-395) (WK) la voluntat. Estudia què és voler, què significa decidir, la responsabilitat moral, la relació entre coneixement i acció, per què fem allò que sabem que és incorrecte.
  • Confessions (c. 397-400): Una obra cabdal que barreja autobiografia, pregària i reflexió teològica. Narra el seu viatge interior des de la infantesa fins a la seva conversió, en un diàleg constant amb Déu. (VK)
  • De Trinitate (Sobre la Trinitat) (c. 400-416): Un tractat teològic complex que busca comprendre el misteri de la Trinitat mitjançant anàlisis filosòfiques i psicològiques, intentant trobar imatges de la Trinitat en l’esperit humà.
    [una teoria de la ment] Si les “Confessions són introspectives, “De Trinitate és més analítica. Investiga les facultats de l’ànima buscant analogies amb la Trinitat. Encara que la finalitat és teològica, desenvolupa una psicologia filosòfica molt elaborada. La memòria, l’intel·lecte, la voluntat, l’autoconeixement, el coneixement reflexiu, la consciència de pensar. La famosa tríada memòria–intel·ligència–voluntat és una de les formulacions més influents de la història de la filosofia de la ment. (WK)
  • De Civitate Dei (La Ciutat de Déu) (c. 413-426): Escrita després del saqueig de Roma l’any 410, aquesta obra monumental defensa el cristianisme de les acusacions paganes que l’associaven a la caiguda de l’Imperi. Hi contraposa l’amor a Déu (la Ciutat de Déu) a l’amor a un mateix (la ciutat terrenal), oferint una filosofia de la història des d’una perspectiva cristiana. (VK)

Confessions

[Llegit i anotat. Estudiat per Spengemann al llibre sobre autobiografies ]
Autobiografia. Reflexions sobre com funciona el record; què és buscar un record (memòria L X); la percepció del pas del temps; el conflicte entre voler i no voler (L VIII); la força dels hàbits; la vergonya;el penediment; l’alegria; l’experiència de la conversió; la introspecció. L’experiència del temps (L XI).

Llibre X. Els palaus de la memòria

And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.

Fenomenologia

  • La consciència de si mateix. Hi ha una certesa immediata del fet que existim i pensem. Molt abans del “cogito” de René Descartes, escriu, “Si m’equivoco, existeixo” (*Si fallor, sum”).
  • La voluntat com a fenomen psicològic. Estudia la voluntat (“voluntas”) com una facultat diferenciada de la intel·ligència. Analitza el conflicte intern entre desitjos incompatibles; la dificultat d’actuar segons allò que sabem que és correcte; la formació dels hàbits; la força de l’addicció als costums. “Confessions” (llibres VIII i IX).
  • La divisió interna del jo. Descriu el subjecte com una realitat que pot estar fragmentada. No és simplement que la raó perdi contra les passions; hi ha una experiència de voler una cosa i alhora resistir-la; observar-se a un mateix; sentir-se dividit. Influirà molt més tard en autors com Blaise Pascal, Søren Kierkegaard i fins i tot en algunes lectures existencialistes.
  • Els hàbits i la construcció del caràcter. Un acte repetit genera costum; el costum esdevé hàbit;, l’hàbit acaba condicionant la voluntat. “Confessions” + “De libero arbitrio”.
  • Fenomenologia de l’atenció. Introdueix el concepte de distensió de l’ànima (“distentio animi”). La consciència manté simultàniament el record del passat, l’atenció al present, l’expectació del futur. “Confessions” (llibre XI).
  • La memòria com un món interior. El llibre X de les “Confessions” és una exploració gairebé fenomenològica de la memòria. Conté percepcions, emocions, coneixements, habilitats, records autobiogràfics, records dels records. Observa que podem recordar haver oblidat; buscar un record sense tenir-lo encara present; reconèixer una informació quan reapareix. Això ho reprendrè la psicologia cognitiva.
  • L’experiència del desig que no és simplement una inclinació cap a un objecte sinó com una estructura fonamental de l’existència humana. La vida està orientada per allò que estimem (“amor”). No és tant “som allò que pensem” com “som allò que estimem”. Aquesta idea tindrà una enorme influència en la filosofia medieval. Confessions + De libero arbitrio
  • Les emocions. No les veu com impulsos irracionals. Analitza la por, l’alegria, la tristesa, l’esperança, la vergonya, el penediment. Les interpreta segons l’orientació de la voluntat i dels afectes. Confessions, De civitate Dei, sermons
  • La interioritat. Una de les seves aportacions més originals és considerar la interioritat com un objecte legítim d’investigació.”No surtis fora; torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat.” converteix la introspecció en un mètode filosòfic. «Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas», extreta del tractat De vera religione.

Influirà en la fenomenologia moderna. L’experiència del temps en Husserl, Heidegger, Paul Ricœur sobre la relació entre memòria, temps i narració, Hannah Arendt va dedicar la seva tesi doctoral al concepte d’amor en Agustí.

Posted on

Rars i breus. Scheler

Vida   Ètica dels valors    L’etern en l’home      Essència i formes de la simpatia         Sociologia del coneixement     El lloc de l’home en el cosmos

Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir,  efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.

Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.

Die Stellung des Menschen Im Kosmos

Vida

1874-1928

Neix a Munic en una família jueva molt respectada. Comença estudiant medicina però després es trasllada a la Universitat de Berlín on la deixa per la  la filosofia i la sociologia, estudiant amb Wilhelm Dilthey, Carl Stumpf i Georg Simmel. A Jena estudia amb Rudolf Eucken i s’interessa pel pragmatisme de William James.
Dóna classe a Jena, Munic i Göttingen. Coneix Husserl indirectament i s’uneix al cercle Fenomenològic de Munic. Amb ells el 1912 funda el “Jahrbuch für Philosophie und phänomenologische Forschung”, amb Husserl com a editor principal. El 1913 publica “Zur Phänomenologie und Theorie der Sympathiegefühle und von Liebe und Hass”.
Després de la WWI dóna classe a la universitat de Köln. Després de 1921 es va desvincular en públic de l’ensenyament catòlic i fins i tot del Déu judeocristià, comprometent-se amb el panteisme i l’antropologia filosòfica. Es va convertir en l’únic erudit de rang a la República de Weimar que va advertir en els discursos públics dels perills tant del nacionalsocialisme com del comunisme.

El 1927 en una conferència a Darmstadt, prop de Frankfurt, organitzada pel filòsof de la nova era Hermann Keyserling, Scheler va pronunciar una llarga conferència titulada El lloc particular de l’home (‘Die Sonderstellung des Menschen’), publicada més tard en forma molt abreujada com a Die Stellung des Menschen im Kosmos. El seu conegut estil oratori i el seu lliurament van captivar el seu públic durant unes quatre hores.

(La seva segona esposa era la germana del director Wilhem Fürtwangler. El fill que havia tingut amb la primera va ser diagnosticat psicòpata. Va morir d’un atac de cor, fumava uns 70 cigarrets al dia).

 

Der Formalismus in der Ethik und die materiale Wertethik (1913–1916)

El formalisme en l’ètica i l’ètica material dels valors

És la seva obra ètica fonamental. Scheler critica l’ètica formal de Kant perquè considera que es basa exclusivament en el deure i en principis abstractes. En canvi, defensa una ètica material dels valors, segons la qual els valors (com la justícia, la bellesa o la santedat) són objectius i es capten mitjançant una intuïció emocional. L’acció moral consisteix a preferir els valors superiors als inferiors segons una jerarquia objectiva. La moral no és una qüestió intel·lectual com ho sembla a Kant [no ho descobrirem analitzant si ens ajustem a l’imperatiu categòric] , més aviat atenent a les nostres emocions, com deia Pascal: Le cœur a ses raisons que la raison ne connaît point.

Coincidiria amb Hume en el sentit que els sentiments intervenen en la moral, però per a Scheler són objectius, existeixen independentment de les nostres preferències. Hume sosté que el bé i el mal depenen de la manera com reaccionem sentimentalment davant les accions. Scheler, en canvi, afirma que els sentiments no creen els valors, sinó que els descobreixen. [A diferència dels 20 segles de filosofia precedents] els afectes no són obstacles al coneixement moral, sinó una via privilegiada d’accés a la realitat moral. [queda pendent explicar el paper del desig i la cobdícia en les violacions i corrupció econòmica] Per a Hume, la bellesa és bella perquè desperta en nosaltres un determinat sentiment. Per a Scheler, la bellesa és una qualitat real, i el sentiment estètic és la facultat que ens permet percebre-la. El mateix passa amb la bondat, la justícia o la santedat. Scheler aplica el mètode fenomenològic al món dels valors i defensa que hi ha una intuïció emocional (Fühlen) capaç de captar-los amb la mateixa objectivitat amb què la percepció capta els colors.[Si Husserl du a terme el projecte platònic de les Idees quant a la matemàtica i les essències, Scheler ho farà per l’altra part de les idees platòniques, la bellesa en si, el bé en si].

Per a Scheler, un valor (com la bellesa, la justícia, la noblesa o la utilitat) no és una projecció subjectiva, sinó que existeix en l’objecte i es revela a través de l’emoció. Quan diem que una acció és “noble”, no estem projectant un sentiment, sinó que captem la noblesa com una qualitat real de l’acció, gràcies a un acte de “sentir” que és tan cognitiu com veure. [Es tractaria d’una “percepció de valors”].
Noesi: L’acte de “sentir emocional” (estimar, odiar, preferir, sentir repulsió).
Noema: El “valor” captat en l’objecte (per exemple, “allò sagrat”, “allò bell”, “allò útil”). Per tant, l’emoció sempre té un objecte-valor, encara que sigui difús.

Hi ha una jerarquia objectiva de valors (del més baix al més alt):

  • Valors sensibles (plaer/dolor)
  • Valors vitals (noblesa/vulgaritat)
  • Valors espirituals (bell/lleig, just/injust)
  • Valors sagrats (sant/profà)

A cada nivell li correspon un tipus d’emoció: el plaer, la vitalitat, l’estima intel·lectual i l’amor espiritual.

[Tot i que sembla que Scheler descrigui més aviat la “contemplació” de valors més que no pas emocions com la tristesa, el disgust, l’alegria, que a vegades  semblarien que no tenen objectes intencional] per a Scheler, no hi ha emocions sense objecte, perquè l’objecte és el “valor”. Si estàs trist “sense motiu”, el que passa és que has captat un valor negatiu (pèrdua, falta de sentit) que pot ser molt general (per exemple, la fugacitat de la vida) i que no està lligat a un objecte físic concret, però sí a un valor objectiu que es manifesta en el teu entorn.

Vom Ewigen im Menschen (1921)

(De l’etern en l’home) Desenvolupament de la filosofia de la persona, de l’amor i de la religió.

Aquesta obra aprofundeix en la dimensió religiosa de l’ésser humà. Scheler sosté que l’home està orientat naturalment cap a l’absolut i que l’experiència religiosa constitueix una forma específica de coneixement. Analitza la relació entre la persona, Déu i els valors espirituals, mostrant com l’obertura a allò etern forma part de l’essència humana.

Scheler defensa que l’ésser humà està estructuralment orientat cap a l’absolut. La recerca de Déu, de la veritat i dels valors suprems no és un afegit cultural, sinó una dimensió constitutiva de la persona. Si aquesta orientació es reprimeix, no desapareix: busca altres objectes.

[A “Nostalgia for the Absolute” (1974), George Steiner parteix d’un diagnòstic semblant. Sosté que, amb el declivi de la religió tradicional a Occident, la necessitat humana d’un sentit absolut no s’ha extingit. El que ha passat és que ha estat transferida a altres sistemes de pensament: el marxisme, la psicoanàlisi freudiana o fins i tot certes formes d’antropologia estructural funcionen com a “mitologies substitutes”. És a dir, ocupen el lloc que abans ocupava la religió. El punt de partida és similar tot i que Steiner no cita tant Scheler com Nietzsche, Marx, Freud, Lévi-Strauss, Weber, Kierkegaard.

Scheler és un creient i creu que Déu és el valor final [de fet si connectem els valors de l’ètica amb Vom Ewigen in Menschen tenim quelcom equivalent al banquet de Plató, comencem cotnemplant la Bellesa i acabem contemplant el diví. Només que en Scheler qui recorre aquesta escala no és la raó sinó l’afecte “Liebe”] Existeix una obertura de la persona cap a Déu o l’Absolut; la religió és una forma genuïna de coneixement.
Steiner no es pronuncia sobre l’existència de Déu. És una analista de la cultura i la societat i mostra que les societats modernes continuen generant sistemes que fan la mateixa funció que les religions tradicionals. És un diagnòstic històric i cultural més que no pas metafísic.

Scheler pregunta: “Per què l’ésser humà està orientat cap a l’absolut?” (resposta antropològica i metafísica).
Steiner pregunta: “Què passa quan una cultura perd l’Absolut?” (resposta històrica i cultural).

La idea que l’ésser humà és un ésser que no pot deixar de buscar sentit i transcendència forma part del clima intel·lectual de l’època, compartit també per autors com Max Weber (el “desencantament del món”), Karl Jaspers (les situacions límit), Paul Tillich (la “preocupació última”) o Mircea Eliade (l’ésser humà com a “homo religiosus”).

Sis contemplacions:  El sagrat en mi

Wesen und Formen der Sympathie (1923)

(Essència i formes de la simpatia)

Estudia els fenòmens afectius que ens relacionen amb els altres. Distingeix entre simpatia, empatia, compassió, amor i contagi emocional, i argumenta que l’amor és un acte intencional que revela el valor únic de cada persona. Aquesta obra és una contribució important a la fenomenologia de la intersubjectivitat i a la filosofia de les emocions.

Analitza com els éssers humans es connecten emocionalment amb els altres, rebutjant la idea que la simpatia sigui un simple contagi cec o una imitació. L’autor defensa que els sentiments tenen una funció cognitiva que ens permet conèixer el valor de les persones i del món.
Crítica al reduccionisme: Scheler s’oposa a les teories de psicòlegs com Theodor Lipps, que explicaven la simpatia com una mera “empatia per imitació” o projecció (Einfühlung).
Independència del Jo: Per simpatitzar amb algú no cal fusionar-se amb l’altre ni perdre la pròpia identitat; es requereix una clara distinció entre el “Jo” i l’altre.
L’amor com a fonament: La simpatia no és el sentiment més elevat; està subordinada a l’amor, que és l’acte passional suprem que descobreix els valors més alts de l’altre.

Les quatre formes de relació afectiva:

  • El sentiment comunitari o con-sentiment (Mitgefühl): És la simpatia autèntica. Consisteix a patir amb l’altre o alegrar-se amb l’altre, compartit de forma intencional. Per exemple, dos pares que ploren junts davant el cadàver del seu fill experimenten un con-sentiment real de la mateixa pena.
  • El contagi afectiu (Gefühlsteckung): És un procés involuntari i cec. No hi ha una vertadera comprensió de l’altre. Un exemple clàssic és el riure encomanadís en un grup o el pànic col·lectiu en un estadi, on els sentiments es transmeten com una infecció sense conèixer-ne la causa profunda.
  • La unió afectiva o identificació (Einsfühlung): És una fusió on l’individu perd la seva pròpia identitat i absorveix la de l’altre (o viceversa). Es dona en fenòmens de misticisme primitiu, en l’èxtasi dionísiac o en la relació d’absorció absoluta entre una mare i el seu nadó.
  • El sentiment compartit o reproduït (Nachfühlen): És la capacitat purament cognitiva d’entendre el que l’altre sent, però sense arribar a commoure’s. Un metge pot “saber” perfectament el dolor que sent el seu pacient sense necessitat de patir realment amb ell.

L’obra es divideix originalment en tres grans seccions que consoliden la seva teoria de l’antropologia filosòfica:

  • Part A (La simpatia): Dedicada a desgranar les quatre formes esmentades i a demostrar que la simpatia és un acte intencional orientat cap al valor de l’altre ésser humà.
  • Part B (L’amor i l’odi): Scheler descriu l’amor com un moviment espiritual cap endavant. L’amor no reacciona a un valor que ja es veu, sinó que és el motor que “fa aparèixer” els valors més alts i amagats d’una persona. L’odi, per contra, destrueix aquesta visió i encega l’esperit.
  • Part C (El Jo aliè): Un estudi epistemològic sobre com percebem l’existència de les altres ments. Scheler afirma que l’evidència del “Tu” és tan immediata i primària com l’evidència del “Jo”.

(Psicologia. Sensacions i percepció.  la percepció de la realitat : la realitat social)

Versuche zu einer Soziologie des Wissens (1924)

(Recerques d’una sociologia del coneixement) Aplicació de la fenomenologia a la sociologia del coneixement

Scheler és un dels fundadors de la sociologia del coneixement. Hi analitza com les condicions socials, històriques i culturals influeixen en la producció i difusió del coneixement, sense reduir la veritat als factors socials. Defensa que el context social condiciona què es coneix i quins interessos orienten la recerca, però no determina necessàriament la validesa dels coneixements.

Analitza com les estructures socials i històriques influeixen en la producció i difusió del saber humà.

El saber no és purament teòric

El coneixement humà està lligat a interessos socials. La societat no crea la veritat del saber. La societat sí que determina quan i com es descobreix un saber. Les condicions socioeconòmiques actuen com a factors reguladors (obren o tanquen comportes al coneixement).

Els tres tipus de coneixement

  • Saber de salvació: Busca la unió de la persona amb el que és diví (propi de la religió).
  • Saber de cultura: Busca el desenvolupament de la persona i dels valors humans (propi de la filosofia).
  • Saber de dominació: Busca el control pràctic de la naturalesa i la societat (propi de la ciència i la tècnica).

Els factors reals i els factors ideals
L’evolució històrica està determinada per la interacció de dues forces. Factors ideals (l’esperit), les idees, la filosofia, la religió i la lògica pura. Factors reals (els impulsos): L’economia, la política, la demografia i les relacions de poder. Les idees tenen contingut propi, però necessiten els factors reals per materialitzar-se en la història.

Crítica al positivisme de Comte
Auguste Comte afirmava que la humanitat progressa de la religió a la filosofia, i d’aquí a la ciència. Scheler rebutja aquesta llei lineal dels tres estadis i defensa que la religió, la filosofia i la ciència són formes de saber permanents. Totes tres conviuen simultàniament en qualsevol època històrica. [I les arts?]

El “substrat conceptual comú” (Relativisme relatiu)
Cada grup social comparteix una visió del món compartida (Weltanschauung). Aquestes visions depenen de la posició social del grup (classes, institucions, nacions). Tot i que el coneixement està condicionat socialment, Scheler manté que existeixen veritats objectives absolutes que l’ésser humà descobreix gradualment.

[Relació amb el món3 de Popper]
Com en el món3 de Popper, les veritats objectives tenen una existència independent de la ment i societat humanes (realisme epistemològic) però depèn de les condiciosn socials per descobrir-la [i de la història de la ciència. Per a Scheler l’aparició dels continguts va de dalt a baix (determinisme social). Les idees estan “esperant” en una mena de cel platònic de valors i veritats. La societat actua com una comporta hidràulica: obre o tanca el pas perquè aquestes veritats es manifestin en la història. [Hegel?]. Per Poper és un procés d’evolució bottom-up, un procés actiu de assaig i error. Els humans creen teories per resoldre problemes, i el Món 3 reacciona mostrant contradiccions inesperades que obliguen a millorar el coneixement.

[no sembla fer una fenomenologia de les arts, els mites, la literatura, la iconologia, la música i la dansa]

“Die Stellung des Menschen im Kosmos” (1928)

(*El lloc de l’home en el cosmos*)

És la seva obra més representativa d’antropologia filosòfica. Scheler compara l’ésser humà amb els altres éssers vius i sosté que el que el caracteritza és l’esperit (Geist): la capacitat de transcendir els instints, actuar lliurement, conèixer objectivament i orientar-se pels valors. L’home no és només un ésser biològic, sinó una persona oberta al món i capaç d’autodeterminació.

[Resum de Claude] Aquesta obra breu però densa és una de les peces fonamentals de l’antropologia filosòfica del segle XX. Scheler hi planteja una pregunta radical: “què és, essencialment, l’ésser humà?”

El problema de partida
Scheler observa que mai no hem tingut tanta informació sobre l’home com en la seva època —ciències naturals, psicologia, etnologia— i, paradoxalment, mai no hem sabut tan poc “què és” l’home. Les tres tradicions dominants (la religiosa judeocristiana, la grecoracionalista i la naturalista-evolucionista) ofereixen imatges incompatibles entre si.

L’escala dels éssers vius

Scheler proposa una jerarquia de les formes de vida psíquica:

1. Impuls afectiu — present fins i tot en les plantes; tendència cega cap a la nutrició i la reproducció.
2. Instint — comportament rígid, hereditari, orientat a finalitats específiques.
3. Memòria associativa i hàbit — capacitat d’aprendre per assaig i error.
4. Intel·ligència pràctica — present en els grans primats; resolució de problemes nous sense assaig previ.

L’home comparteix tots aquests nivells amb els animals, però hi afegeix quelcom radicalment nou.

El “Geist”: l’esperit com a ruptura

El que distingeix l’home no és la intel·ligència superior, sinó el Geist (“esperit”). Les seves característiques essencials són:

– Obertura al món (“Weltoffenheit”): l’animal viu tancat en el seu entorn biològic (“Umwelt”); l’home pot prendre distància de la realitat immediata i contemplar-la com a tal. No és presoner dels seus impulsos. [podem tenir contacte amb les nostres esperances]
– Capacitat d’ideació: l’home pot captar “essències”, allò universal i necessari, més enllà dels fets particulars.
– Consciència de si mateix (“Selbstbewusstsein”): l’home es pot fer a si mateix objecte de reflexió.
– Ascetisme vital: l’esperit té la capacitat de dir “no” als impulsos i necessitats biològiques. L’home és “l’animal que pot negar-se a si mateix”.

La paradoxa fonamental
Aquí rau la tensió dramàtica de l’obra: l’esperit, per naturalesa, no té energia pròpia. És la vida —els impulsos, els instints, la vitalitat— la que té força. L’esperit per si sol és impotent; necessita la vida per actualitzar-se. I la vida, sense l’esperit, és cega.

L’home és, doncs, un ésser en tensió permanent entre dos principis: el vital (impuls, cos, eros) i l’espiritual (raó, amor, obertura). No és àngel ni animal, sinó la cruïlla on ambdós s’enfronten i es necessiten mútuament.

La relació amb Déu

Scheler acaba amb una reflexió teològica: l’home és el lloc on Déu —entès com a esperit pur— arriba a la consciència de si mateix a través de la història. Déu necessita l’home tant com l’home necessita Déu; és un procés mutu d’autocreació i autorrealització.

[Aquí es podria assimilar al desenvolupament de l’Esperit de Hegel, amb al diferència que l’Esperit de Hegel es desplega inexorablement, com una deducció lògica, mentre que per Scheler l’home no és només una consciència superposada, la història depèn d’ell, Déu arriba a ser en l’home]

Scheler parlarà de l’home com a “liebendes Wesen”(homo amans) contraposat a “homo sapiens”. Amor s’entén no com a sentiment psicològic sinó com un acte espiritual [que valora]. Ho exposa a l’obra “Ordo Amoris”: cada persona té un ordre intern d’estimacions i amors que constitueix el nucli més profund de la seva identitat moral. Conèixer una persona de debò és conèixer el seu “ordo amoris”. Concep la persona com a una estructura de tres parts, el cos viscut, l’ànima i l’esperit. [Com si tingués una possibilitat o impuls de participar en el més elevat]. Aquí hi ha una influència cristiana que després Helmuth Plessner desconnectarà. Juntament amb Arnold Gehlen, aquests tres pensadors són el nucli del que es considera antropologia filosòfica.

6. El sagrat en mi