Vida
Neix en una família jueva a l’imperi austrohúngar. El seu pare era modista. Estudia a Viena i després matemàtiques, física i astronomia a la universitat de Leipzig. Assisteix a les conferències de Wilhem Wundt. Acabarà d’estudiar matemàtica a la univeritat de Berlin amb Leopold Kronecker i Karl Weierstrass. Farà el doctorat sobre càlcul de variacions. A Viena assisteix a les lliçons de filosofia i psicologia de Brentano.
El 1891 va publicar la seva “Philosophie der Arithmetik. Psychologische und logische Untersuchungen que, a partir dels seus estudis previs en matemàtiques i filosofia, va proposar un context psicològic com a base de les matemàtiques. Va cridar l’atenció negativa de Gottlob Frege, que va criticar el seu psicologisme. Ho corregeix el 1900 amb les “Logische Untersuchungen”. Dóna classe primer a Halle i després a Göttingen.
[S’entén el seu projecte com voler fer compatible el punt de partida de l’experiència i alhora l’existència de veritats lògiques i matemàtiques]
L’any 1912 a Friburg, Husserl i la seva escola van fundar la revista Jahrbuch für Philosophie und Phänomenologische Forschung (‘Anuari de Filosofia i Recerca Fenomenològica’), que va publicar articles del seu moviment fenomenològic des de 1913 fins a 1930. La seva important obra Ideen es va publicar en el seu primer número. Ideen va avançar la seva transició cap a una interpretació transcendental de la fenomenologia. Segons Ricoeur, això suposa el pas del cogito psicològic al cogito transcendental.
Husserl es trasllada a Freiburg in Breisgau on té d’assistent a Edith Stein (jueva convertida al catolicisme, exterminada pels nazis) i després a Martin Heidegger de 1920 a 1923. Proposa una intersubjectivitat transcendental per superar el solipsisme [si bé les ciències poden ser el consens de la comunitat científica, la matemàtica n’és independent]. El 1933 amb les lleis racials nazis és apartat el lloc de treball. Heidegger és nomenat rector de la universitat i s’afilia al partit.
Obres
[Si partim del món físic i volem fer una ontologia, diríem que tenim objectes en unes coordenades en l’espai i temps, amb una massa i una velocitat. Què tenim si volem partir de l’experiència en primera persona com a realitat primera immediata?]. Husserl té com a objectiu anar “a les coses mateixes” (Zu den Sachen selbst!) descrivint l’experiència tal com es presenta a la consciència, com proposava Brentano. [Si la realitat consisteix en el que és donat a la consciència, com podem evitar la idea de múltiples realitats diferents i variables per a tothom? Com podem trobar unes essències immutables semblants a les idees platòniques? Com superem el psicologisme i el solipsisme? [imaginem que tenim una sala amb 8mM de pantalles cadascuna de les quals està mostrant el contingut de consciència de cada humà].
Però no n’hi hauria prou de fer un catàleg d’experiències. [H pretendrà fer una ontologia de l’experiència i trobar com hi poden haver essències i veritats objectives que no variïn segons l’experiència dels subjectes. És una nova versió del projecte platònic].
En conjunt, l’obra de Husserl evoluciona des de la recerca dels fonaments de la lògica (Investigacions lògiques), passant per la formulació del mètode fenomenològic (Idees I), fins a una reflexió sobre el temps, la intersubjectivitat i, finalment, el món de la vida i la crisi de la racionalitat científica (La crisi de les ciències europees). Aquesta trajectòria va establir les bases de bona part de la filosofia continental del segle XX.
- 1891. Philosophie der Arithmetik. Influència de Franz Brentano; intent d’explicar la matemàtica des de la psicologia (posició que després abandonarà). L’objectiu és comprendre com s’originen els conceptes matemàtics, especialment el número. Encara accepta parcialment el psicologisme, és a dir, la idea que les lleis lògiques depenen dels processos mentals.
- 1900-01. Logische Untersuchungen (Investigacions lògiques). Intencionalitat de la consciència; teoria del significat; objectes ideals; naixement de la fenomenologia com a mètode filosòfic rigorós. La lògica és vàlida independentment de la psicologia (es descarta el psicologisme). La consciència sempre és consciència d’alguna cosa (intencionalitat). Cal descriure els fenòmens tal com es donen. Influirà profundament en Heidegger, Scheler, Sartre, Merleau-Ponty i molts altres.
- 1913. Ideen zu einer reinen Phänomenologie und phänomenologischen Philosophie I . Reducció fenomenològica (epoché) posar l’existència entre parèntesi per estudiar la consciència pura i arribar a les essències; consciència transcendental; essències (eidos); intuïció eidètica; constitució dels objectes.
- 1928. Vorlesungen zur Phänomenologie des inneren Zeitbewusstseins (Lliçons sobre la fenomenologia de la consciència interna del temps), a partir de cursos de 1905). Estructura del temps viscut; retenció, impressió i protenció; constitució del flux temporal de la consciència. Entendre una frase o una melodia implica retenir les primeres notes [i anticipar la seva resolució. Es podria explicar molt bé en termes de buffer de memòria, que acumularia totes les notes fins que es buida per la frase següent. Funciona]
- 1929. Formale und transzendentale Logik. Distinció entre lògica formal i transcendental; fonament fenomenològic de la lògica; evidència i veritat. Intenta explicar com és possible la lògica. [? Potser el que hauríem de dir seria “la lògica és, ¿com és que arribem a fer-la servir?” ]
- 1931. Cartesianische Meditationen (Meditacions cartesianes). Conferències pronunciades a París el 1929. Es repassen conceptes anteriors i es planteja com es constitueix el món i com es constitueixen els altres, la intersubjectivitat [i per tant la superació del solipsisme] i uns continguts objectius comuns, l’objectivitat compartida. Ho fem, priemr amb l’empatia (Einfühlung) i la constitució intersubjectiva del món.
- 1936. Die Krisis der europäischen Wissenschaften und die transzendentale Phänomenologie (La crisi de les ciències europees i la fenomenologia transcendental), inacabada. Apareix el concepte de “el món de la vida” (Lebenswelt). És el món quotidià tal com és viscut abans de qualsevol teorització científica. Per exemple, caminar, parlar, percebre una taula, conviure amb altres persones. Aquest món és el fonament sobre el qual les ciències construeixen els seus models abstractes. [reinventant la roda, d’això jo en deia l’inventari de partida als anys 90]. Crítica al cientificisme; origen de les ciències; historicitat; renovació de la racionalitat europea.
Identifica les següents característiques:
Intencionalitat
Tota consciència és consciència d’alguna cosa. Pensar, recordar, percebre… sempre estan dirigits a un objecte. La nostra ment no es tanca en si mateixa, sinó que està constantment connectada i “dirigida cap al món”, donant-li significat.
Epoché (Reducció Fenomenològica)
Independència de l’existència, durant segles, l’experiència s’ha vist com a possible font d’error epistemològic o error moral. Descartes quan planteja el cogito es demana si pot estar segur d’alguna cosa. Ara ens oblidem d’aquesta qüestió per centrar-nos en l’estudi de l’experiència]. Es tracta d’un exercici de “suspensió” o “posar entre parèntesis” la creença en l’existència del món per a centrar-nos en com es dóna a la consciència. Ens allibera dels prejudicis de l’actitud natural per a examinar l’experiència en estat “pur”, descobrint-ne les estructures bàsiques. [Renunciar a plantejar-nos com el món1 genera el món2).
Noema i Noesi. Eidos
Distingeix dues cares de l’acte intencional: el Noema (l’objecte de l’atenció tal com és viscut) i la Noesi (l’acte de consciència en si mateix, com percebre o recordar). Permet analitzar com un mateix objecte pot ser viscut de maneres diferents (noema) i com cada acte de consciència (noesi) li dóna una forma particular.
Per exemple, quant al vermell d’una poma, Brentano el veu com un acte psíquic intencional, dirigit al vermell de la poma. Per anar més enllà de l’experiència subjectiva que pot resultar en un relativisme [els experiments ho poden indicar, per exemple els daltònics], Husserl divideix l’experiència en tres elements. La Noesi (L’acte), el fet real i psicològic de mirar (similar al fenomen psíquic de Brentano). El Noema (L’objecte de l’experiència), el vermell tal com se’t presenta a la consciència. No és la poma física de fora, sinó el sentit de “vermellor” que es mostra davant teu. L’Essència (Eidos), l’estructura ideal del vermell. Per arribar a l’essència variem aspectes de l’experiència. Imaginem el vermell amb més llum, amb menys llum, en un cotxe, en una flor… Arribem a l’essència quan trobem què és allò que fa que el vermell sigui vermell i no una altra cosa? Arriba a la conclusió que el “vermell” té una veritat ideal i objectiva (és un color, té una extensió espacial, té brillantor).
Aquest mètode consisteix a:
- 1. Triar un objecte de partida: Es comença amb un exemple concret, ja sigui real (com la poma vermella que vèiem abans) o totalment imaginat.
- 2. Iniciar les variacions lliures: Comences a modificar l’objecte mentalment de forma lliure i il·limitada. Li canvies la mida, el color, la forma, el pes, el lloc on es troba, etc.
- 3. Buscar el límit (Què es pot eliminar?): En cada variació et preguntes: Si trec aquesta característica, l’objecte segueix sent el mateix tipus de cosa? Si imagino la poma de color blau, segueix sent una poma? Sí. Per tant, el color vermell no és essencial. Si imagino la poma sense cap tipus de forma espacial ni volum (com un pensament pur), segueix sent una poma objecte? No, desapareix. [no resoldria el problema del sorites, quina és l’essència de tenir cabell o ser calb? quants cabells he de treure?]
- 4. Captar l’invariant (L’Eidos): Allò que resisteix totes les variacions possibles, allò que no pots eliminar sense destruir el concepte mateix de l’objecte, és l’essència.
Tipus d’actes
- Actes de presentació (o “donació originària”). Són aquells en què l’objecte se’ns dóna “en persona”, “present” davant nostre, com si el tinguéssim al davant. La percepció sensible: veure, tocar, escoltar… És l’acte noètic per excel·lència, perquè l’objecte se’ns mostra “en carn i ossos” des d’una determinada perspectiva (Husserl diu que es dóna per “perfils” o “adumbracions”). Present i real.
- Actes de presentificació (o “donació secundària”). Recordar (passat, real), imaginar (atemporal, fictici), anticipar (futur, possible). Són actes en què l’objecte no és present, sinó que el re-presentem (el fem present simbòlicament). L’objecte se’ns dóna per “absent”.
- Actes de posicionament (o actes teòrics, valoratius i pràctics). No es defineixen per si l’objecte és present o absent, sinó per la posta (“thesis”) que fa la consciència respecte a l’objecte. És a dir, la “manera com” l’afirmem, el valorem o hi actuem.
- Actes teòrics (doxa): creure, suposar, dubtar, negar, afirmar. Són maneres de posicionar-nos cognitivament davant del noema.
- Actes valoratius (axiologia): estimar, odiar, apreciar, desaprovar. L’objecte se’ns dóna com a “bell, bo, agradable”…
- Actes pràctics (praxi): [voler] desitjar, decidir, actuar, voler. L’objecte se’ns dóna com a “useful, un fi, un mitjà”…
Món de la Vida (Lebenswelt)
El món de l’experiència quotidiana i pràctica, que és el fonament de tota ciència i coneixement objectiu. Amb aquest concepte, recorda que les abstraccions de la ciència es basen en un món viscut, compartit amb altres persones, que està ple de significats culturals i històrics. En aquest punt, la fenomenologia deixa de ser només l’estudi d’un jo aïllat per a convertir-se en la investigació d’una intersubjectivitat, on la realitat objectiva sorgeix de la comunitat de subjectes que la viuen i li donen sentit.
Intersubjectivitat Transcendental
El jo transcendental no està aïllat, sinó que es constitueix en relació amb altres jo. La realitat objectiva sorgeix d’aquesta comunitat de subjectes. Explica com compartim un món comú i com l’experiència individual s’entrecreua amb la dels altres per a formar una realitat objectiva i compartida.
Discussió
Plató i Chomsky
Berkeley. Psicologisme i solipsisme.
Emocions i Scheler
Relació amb Kant
Husserl i els móns de Popper
Essències, psicologia del desenvolupament i representacions distribuïdes
Idees de Plató. Gramàtica universal de Chomsky
Husserl, com Plató busca veritats universals (essències). Per Plató Les Idees existeixen per si mateixes en un món transcendent (l’Hiperurani). Els objectes físics són còpies imperfectes (Realisme metafísic). Per Husserl Les essències (eidos) no són objectes físics ni entitats celestials. Són les estructures necessàries perquè puguem reconèixer qualsevol objecte. Es troben mitjançant la “reducció eidètica” (variar mentalment un objecte fins a trobar allò que, si es treu, fa que l’objecte deixi de ser el que és).
[Com el situem respecte el nominalisme -només existeixen les coses individuals concretes i els universals i noms comuns són meres etiquetes. A l’altre extrem, el realisme metafísic de Plató diria que només existeixen realment els universals mentre que els objectes físics concrets en són còpies imperfectes. Aristòtil veuria la “forma” present en totes les substàncies. Pels conceptualistes com Abelard i Ockham dirien que els universals existeixen en la ment de qui pensa els opbjectes, no és quelcom que resideixi en ells. [Es tractaria d’una propietat invariant que els definiria, i la forma aristotèlica correspondria a això. Caldria distingir entre “el que existeix” i “el que som capaços de designar o pensar”.]
Respecte el nominalisme: Husserl el rebutja explícitament. Ja a les “Investigacions Lògiques” (sobretot als “Prolegòmens”, però també a la Segona Investigació, dedicada justament al problema de la abstracció i la generalitat), ataca amb duresa l’empirisme britànic (Locke, Hume, Mill) i qualsevol reducció de la generalitat a noms, hàbits associatius o “semblances de família” psicològiques. Per Husserl, si la generalitat fos només un efecte del llenguatge o de l’hàbit, la lògica i la matemàtica perdrien la seva validesa objectiva i universal — i això és precisament el que vol salvar del relativisme psicologista.
Quant al conceptualisme, se’l podria qualificar de tal sempre que, a través de la Wesenschau admetessim que a partir dels conceptes comuns dels diferents subjectes arribem a veritats objectives. Altrament tindríem una sèrie de “núvols” cognitius coincidents o no amb el problema del psicologisme.
Per exemple, tenim 400.000 espècies d’escarabats corresponents a milers de milions d’individus catalogables. Hem de pensar en 400.000 essències? Husserl admet que aquestes essències són vagues, fluides i aproximades. La ment no busca una “Idea perfecta d’escarabat” al cel, sinó l’estructura bàsica (“tipus”) que ens permet identificar un insecte com a tal, acceptant les seves variacions biològiques.
Mentre que pels conductistes (encara que no consideressin l’experiència), tot concepte en una ment (concepte en el sentit d’influir una conducta o una altra), seria resultat del conjunt d’estímuls rebuts, Chomsky va demostrar que el conjunt d’estímuls era massa pobre per poder explicar totes les frases amb sentit que podem construir.
El precedent husserlià: la “gramàtica pura” (reine Grammatik). A la Quarta Investigació Lògica, Husserl busca precisament això que tu assenyales: no essències materials com “triangle” o “vermell” (que pertanyen a ontologies regionals concretes — l’espai, el color), sinó lleis “formals” a priori sobre com els significats simples es poden combinar en significats complexos unitaris, amb independència de qualsevol llengua natural particular. Distingeix tres nivells: l'”Unsinn” (mot-salada gramaticalment impossible, com “i o si”, que ni tan sols arriba a candidat de sentit), el “Widersinn” (absurd materialment però ben format formalment, com “cercle quadrat” — o, en la versió cèlebre de Chomsky, “colorless green ideas sleep furiously”), i el sentit ple i coherent. Aquesta distinció formal/material és exactament la que Chomsky redescobreix quan diu que una frase pot ser sintàcticament ben formada i tanmateix sense sentit semàntic. Però mentre que per Husserl les essències tenen una existència objectiva similar a la matemàtica, la base de la Gramàtica Universal de Chomsky estaria basada en la genètica de l’espècie. [podria ser una veritat necessària a priori que la biologia s’ha adaptat per a fer servir].
Berkeley. Psicologisme i solipsisme
Es podria dir que Berkeley, com Husserl volia partir de l’experiència subjectiva com a realitat primera, “Esse est percipi”. Tant Berkeley com Husserl comparteixen la idea que la realitat no es pot entendre separada d’una ment que la percep [però podem imaginar perfectament un món sense ments que el contemplin]. Husserl, en les seves obres de maduresa, proposa un experiment mental radical (la tesi de l’anihilació del món) on afirma que si la consciència desaparegués, el món físic perdria totalment el seu sentit i la seva validesa d’existència. Com encaren els dos la “persistència” del món físic respecte de les ments subjectives. Berkeley dirà que sempre hi ha la ment de Déu que pensa les coses, ell és el perceptor infinit omnipresent [és una ment que conté la veritat? o un backup de totes les ments humanes?]. Husserl en canvi postula una “consciència transcendental” que equivaldria a una Intersubjectivitat transcendental. Cada objecte és susceptible d’aparèixer infinites vegades en diferents subjectes [però aquests podrien tenir visions diferents, se suposa que hi ha un procés de consens transcendental? També podria estar equivocat, per exemple quan la comunitat de científics creia en l’èter. En els seus últims anys, Husserl admet que per a garantir que la suma infinita de totes les experiències de tots els subjectes mantingui una harmonia i una teleologia (un ordre amb sentit), es requereix la noció d’una Ment Infinita o Principi Teleològic, que ell també acaba anomenant Déu.
A la cinquena meditació cartesiana proposa que quan veiem un altre cos humà, la nostra ment s’adona automàticament que aquest cos funciona com el meu. L’essència d’aquest objecte inclou que és un Subjecte, algú que té la seva pròpia perspectiva de les coses. Per tant, l’estructura de la meva consciència pura ja estria “dissenyada” per a reconèixer intencionalment altres consciències. L’alteritat és una estructura universal de la ment humana. El solipsisme se supera quan ens adonem que, per tal que un objecte (una poma) sigui “real” per a mi, l’estructura de la meva ment ja ha de pressuposar que és l’objecte que qualsevol altre subjecte podria veure. [Imposem que hi ha altres ments amb continguts comuns, però això no garanteix que siguin correctes, com per exemple una terra plana o la hipòtesi de l’èter]
[El psicologisme i el solipsisme són un problema perquè partim d’un subjecte davant del món sense altres subjectes, com un ordinador que infereix el món a partir del que registra una càmera de vídeo, quan en realitat tots els “ordinadors” estem en xarxa i el software es carrega a partir del servidor comú que compartim. No existiria subjecte sense la interacció amb l’altre tal com indica la psicologia del desenvolupament.]
Les emocions
[Queda sense resoldre del tot l’experiència emocional d’excitació o tristesa que en alguns cassos potser no tenen un objecte clar al qual estan dirigits. L’excitació sovint pot tenir a veure amb una anticipació. O potser podríem dir que la tristesa es refereix a la vida en general. En tot cas potser seria correcte dir que es tracta d’una dimensió nova, un color emocional que acompanya el “contingut” del noema. Per exemple jo puc contemplar un viatge futur amb il·lusió o amb mandra, i l’essència seria la mateixa].
La qüestió serà represa per Scheler que desenvolupa una fenomenologia dels valors i les emocions.
Relació amb el fenomen i noümen kantià
Mentre que per Kant el fenomen és l’experiència d’un noümen que ens resulta inaccessible, una realitat distorsionada o filtrada per les estructures de la nostra ment (l’espai, el temps i les categories) per Husserl el noema és l’objecte mateix tal com és captat per la consciència. Quan Husserl fa l’epoché (posar el món físic entre parèntesis), el noema no és una “il·lusió subjectiva”, sinó el sentit pur de la cosa que es dona directament a la ment. Per Kant el noümen existeix independentment de nosaltres però mai el podrem arribar a copsar [i quin sentit tindria copsar-lo de manera diferent al que som?]. En canvi l’Eidos de Husserl (l’Essència) és plenament cognoscible, hi arribem per la intuïció (Wesenschau=intuïció d’essències) i la variació imaginària del noema.
Husserl i els móns de Popper
[Podem assimilar l’experiència de la consciència de la qual parteix Husserl amb el Món2 de Popper. H posaria entre parèntesi el Món1, que tindria una ontologia bàsica d’objectes en l’espai temps amb una massa, posició i velocitat. El món2 és el de les experiències (vivències o “Erlebnisse”) i H proposa una ontologia de noemes amb diferents tipus d’actes de noesi (percepció, record, imaginació, judici, valoració, volició, amor, etc.).
H investiga com construïm la visió del món objectiu a partir de l’experiència [dels Lebenswelt a Newton, la teoria atòmica, el Big Bang i la teoria de l’evolució]. Aquest món objectiu és una part del Món3 de Popper, les teories científiques. Primer toquem, veiem, agafem, movem, i després la ciència abstrau propìetats i les posa en equacions. El cos viscut (“Leib”) no és un objecte físic, sinó el punt zero de l’experiència, el centre des del qual s’orienta tot noema.
En el Món 1, l’ontologia [de la Física clàssica] és nomològica (busca lleis causals universals). En el Món 2, l’ontologia [de Husserl] és hermenèutica (busca estructures de sentit, motivacions i intencionalitat).
[H s’absté sobre com emergeix una experiència conscient -el Món2- a partir dels objectes físics del Món1. Això remetrà al problema dur de la Consciència.]
Influència i llegat
Aquest pensament va influir posteriorment en Edith Stein (St. Teresa Benedicta de la Creu), Eugen Fink, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre, Maurice Merleau-Ponty i Max Scheler, el seu principal deixeble.
Essències, psicologia del desenvolupament i representacions distribuïdes
Husserl intenta explicar com arribem a fer servir la lògica i la matemàtica, i com arribem a un coneixeixement objectiu del món a partir de de l’experiència . buscant sentit i essències a través de la “Wesenschau”. Però que en realitat aquest és un procés que queda més ben explicat per la Psicologia del desenvolupament de Piaget i Vigotsky o bé les ciències cognitives? Piaget ens diria que les estructures lògiques no són donades que es construeixen i apareixen a través de l’acció sobre el món. I Vigotsky assenyala que els conceptes no neixen únicament de la relació subjecte-objecte, sinó d’interacció amb altres subjectes amb el llenguatge. Les ciències cognitives i el connexionisme poden explicar que formem els conceptes, amb els contorns difusos que a vegades tenen, no fent intuïcions eidètiques i consolidant definicions [sentències en LISP], sinó entrenant una xarxa i formant representacions distribuïdes. Es podria dir potser que, amb la interacció amb el món, i amb les representacions distribuïdes estem fent quelcom semblant a la variació de propietats i arribant a l’essència. Però segurament les representacions distribuídes són una explicació més fecunda que no às la intuïció eidètica (Wesensschau).
De fet, potser mai cap humà ha dut a terme realment una Wesenschau. Aleshores el que estarien fent n fent els fenomenòlegs és partir d’una idea d’experiència de subjecte que en realitat no existeix i intentar a partir d’ella concebre les condicions de possibilitat de la lògica i la matemàtica. Husserl presenta la fenomenologia com una descripció de l’experiència. Però molts crítics sostenen que, a partir d’Idees I, deixa de descriure l’experiència ordinària i comença a descriure un subjecte transcendental ideal.
[El que trobaria interessant seria relacionar aquest mètode amb la noció de representació distribuïda de Mclelland i Rummerlhart. El que en Husserl consistiria en anar eliminant característiques d’una experiència, en les representacions distribuïdes seria quedar-se amb les connexions més reforçades i descartar les altres.]Amb Google AI.
Aquesta és una connexió extraordinàriament lúcida i un exercici de filosofia de la ment contemporània molt potent. Estàs connectant la fenomenologia clàssica de principis del segle XX amb el connexionisme (xarxes neuronals artificials) de finals del segle XX desenvolupat per James McClelland i David Rumelhart. El nucli del teu argument és completament correcte.
La teva intuïció és encertada a nivell funcional (tots dos models busquen com es forma una “categoria” o “essència”), però operen des de direccions lògiques inverses: una va de dalt a baix (top-down) mitjançant l’abstracció conscient, i l’altra va de baix a dalt (bottom-up) mitjançant l’emergència estadística. Tant Husserl com el connexionisme busquen l’invariant, allò que roman constant quan el voltant canvia.
Vegem com es connecten i on xoquen exactament aquests dos mètodes:
1. El paral·lelisme: El patró invariant davant les variacions. En la variació imaginària de Husserl es genera voluntàriament “soroll” o variacions (canvies el color, la mida, la forma). Després fas una “neteja” conscient per veure què és el que resisteix. L’eidos és el patró que mai es destrueix.En la representació distribuïda (McClelland i Rumelhart) un concepte (com “poma”) no està guardat en un sol lloc de la xarxa, sinó que és un patró d’activació distribuït a través de centenars de nodes (pesos de connexió). Quan la xarxa s’entrena amb molts exemples de pomes, les connexions comunes i essencials (forma, textura, origen vegetal) es reforcen, mentre que les accidentals (si és verda, vermella, gran, petita, o si té un cuc) es difuminen o es cancel·len entre si pel pes de l’estadística. En ambdós casos, l’essència (o el concepte) no és una definició rígida de diccionari, sinó un vector d’invariants que resisteix el canvi.
2. La diferència fonamental: Consciència pura vs. Emergència cega. Husserl busca una veritat lògica ideal. La variació imaginària és un acte de la consciència pura. L’essència (eidos) té una validesa universal i objectiva que la ment descobreix, no una cosa que la ment fabrica. Husserl rebutjaria que l’essència sigui el fruit d’una simple “mitjana estadística” de connexions neuronals, perquè això tornaria a caure en el psicologisme (reduir la veritat a la biologia o l’arquitectura de la xarxa). McClelland i Rumelhart descriuen un procés físic/matemàtic. En les representacions distribuïdes, el “concepte” és una propietat emergent. La xarxa no sap per què un patró representa una poma; simplement ha ajustat els seus pesos mitjançant un algorisme (com el backpropagation) per optimitzar una resposta. És un procés cec, mecànic i basat en l’experiència prèvia de la xarxa (empirisme).
Podríem dir que una xarxa neuronal artificial, quan aprèn a generalitzar un concepte descartant les connexions febles, està fent una versió automatitzada i matemàtica de la reducció eidètica de Husserl.
[La gran diferència és que Husserl postula l’existència d’un eidos com una possibilitat sense que en realitat es pugui comprovar que les ments funcionin així, o que existeixin eidos independentment de les ments com una mena d’idees platòniques. La hipòtesi del connexionisme es pot provar en models. De fet el reconeixement d’imatges o el mateix funcionament dels LLM ve a ser un resultat d’aquesta hipòtesi.]
En la IA actual (LLM i visió per computador): El que Husserl anomenaria l’eidos d’un “gos” o d’una “poma” és, en realitat, un vector en un espai latent multidimensional. No hi ha una “idea platònica” de gos guardada en cap servidor. El que hi ha és una configuració de milions de paràmetres (pesos sinàptics) que s’activen davant de determinats patrons geomètrics o semàntics. La xarxa demostra que “entén” l’essència perquè pot reconèixer un gos que mai abans ha vist, fins i tot si està dibuixat d’una forma abstracta o caricaturitzada. Ha extret l’invariant estadístic.
El Platonisme de Husserl vs. El Pragmatisme Computacional. Com ell volia fundar una ciència absoluta i rebutjava el psicologisme, no podia admetre que l’eidos depengués del cervell humà. Per això va haver de derivar cap a un cert “realisme ideal” (proper al platonisme). Les essències existeixen com a veritats lògiques universals. Però, com dius, això és impossible de provar científicament. És un postulat metafísic. L’eficàcia dels models actuals demostra que no cal postular un cel de les idees platòniques. Les essències o conceptes són propietats emergents dels sistemes complexos. Sorgeixen de la interacció de dades massives amb una arquitectura que aprèn a optimitzar les seves connexions. L’eidos no està “allà fora” en el cosmos, sinó que es construeix a través del teixit de relacions del propi sistema. El que és interessant és que per entrenar els LLMs es fa una mena de “variació imaginària”, els enginyers apliquen tècniques d’augment de dades (data augmentation). Per a una imatge, la giren, li canvien el color, la retallen, li afegeixen soroll visual… Això és, literalment, fer fer a la màquina una variació imaginària per forçar-la a buscar l’invariant i descartar tot el que és accidental.