Urbanisme – Museu ?!

La història de l’urbanisme és el reflex de com la humanitat ha organitzat el seu espai de convivència segons les seves necessitats econòmiques, militars i sanitàries. Les ciutats s’han debatut històricament entre el creixement orgànic (espantani i adaptat a la topografia) i el creixement planificat (racional i geomètric), passant de nuclis tancats per muralles a metròpolis totalment obertes i dissenyades des de zero.
[El creixement planificat era, o bé en ciutats noves, sovint colònies en un procés d’expansió, o reformes que implicaven enderrocar i reconstruir, o bé projectes d’expensió]

Antiguitat

Ciutats de la civilització de l’Indus, com Mohenjo-daro 3000aC , ja tenien carrers organitzats, sectors urbans i sistemes de drenatge, molt abans que Roma. A Mesopotàmia i Egipte també hi va haver formes diverses de planificació, encara que no totes les ciutats s’organitzaven igual.

A Grècia (sV-IV) la planificació ortogonal es va convertir en un instrument important per fundar o reconstruir ciutats. S’associa tradicionalment amb Hipòdam de Milet, tot i que no va inventar la quadrícula. Ciutats com Priene mostren com es podien distribuir habitatges, espais públics i equipaments dins una trama regular. Alexandria va ser fundada per Alexandre el Gran sota una retícula perfecta dissenyada per Dinòcrates de Rodes.

Roma (sIII aC-III dC) va desenvolupar una gran capacitat d’enginyeria urbana: aqüeductes, fonts, banys, clavegueres, vies pavimentades i equipaments públics. Les colònies romanes (El Castrum): L’urbanisme romà es basava en el disseny dels campaments militars. Es traçaven dos eixos principals perpendiculars: el Cardo Maximus (nord-sud) i el Decumanus Maximus (est-oest). A la intersecció d’ambdós es trobava el Fòrum (el centre polític i religiós). Ciutats com Torí, Saragossa, Tarragona o la Barcino original es van fundar amb aquest esquema ortogonal.

Les ciutats xineses i els punts cardinals: L’ Urbanisme clàssic xinès (com el de Pequín o l’antiga Chang’an) que es va començar a aplicar al final de la dinastia Han seguia estrictament els principis del Feng Shui i el Zhouli (Ritus de Zhou), escrit al sII BCE. Es dissenyaven com a quadrats perfectes orientats als punts cardinals. L’eix nord-sud era el principal, i el palau de l’Emperador es col·locava al nord mirant cap al sud, simbolitzant el control de l’ordre còsmic sobre la Terra.

L’edat mitjana. Creixement orgànic

Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, moltes ciutats europees van perdre població i van deixar d’utilitzar part de les grans infraestructures antigues. Però no totes van decaure igual, i algunes van mantenir una continuïtat urbana considerable. [En general no hi havia cap planificació. En situacions de repoblament, com al sud-oest de França, s’organitzaven al voltant d’una plaça central i una trama ordenada.
Es van perdre els aqüeductes i les xarxes subterrànies. Van quedar però, les fonts, pous i canals. En parts de l’Europa islàmica, a més, es van mantenir tradicions importants de gestió de l’aigua i instal·lacions sanitàries.

El creixement orgànic es caracteritza per carrers estrets, sinuosos i adaptats al terreny, sense un pla regulador previ. El motor d’aquest creixement solia ser un pol d’atracció econòmic o social:

A partir d’un Mercat o encreuament de camins: Moltes ciutats medievals europees van néixer al voltant del comerç. Bruges o Gant a Flandes, o Frankfurt a Alemanya, van créixer al voltant de places de mercat on confluïen les rutes comercials.
A partir d’un Port: Ciutats com Venècia, Gènova, Marsella o la mateixa Barcelona medieval (el barri de la Ribera) es van desenvolupar de manera concèntrica i densa al voltant de la seva activitat marítima, adaptant-se a la línia de la costa.
A partir d’una Església o Monestir: Durant l’Edat Mitjana, molts nuclis urbans van aparèixer sota la protecció d’una catedral o abadia (ciutats sagrades o eclesiàstiques). Exemples clars són Santiago de Compostel·la, Colònia o molts pobles fundats al voltant de monestirs a tota Europa, on les cases s’anaven adossant de forma orgànica al voltant del temple protector.

Renaixement i edat moderna

Entre els segles XV i XVIII es produeix una transformació fonamental: la ciutat torna a ser considerada explícitament un objecte que es pot dissenyar segons principis geomètrics, estètics, polítics i militars. Tractadistes i arquitectes imaginaren ciutats simètriques, amb carrers regulars, places proporcionades i una relació racional entre els edificis. Alguns projectes van quedar en paper; d’altres van transformar ciutats existents o van donar forma a noves fundacions.

La ciutat militar
Al segle XV, l’aparició de la pólvora i els canons va fer que les altes i primes muralles medievals fossin totalment vulnerables. Això va obligar a redissenyar les ciutats fortificades amb el sistema de traça italiana (fortificacions en estrella): muralles baixes, amples, amb baluards pentagonals i fossats defensius gegantins per evitar els angles cecs de l’artilleria.
Aquestes colossals estructures defensives van encotillar les ciutats, impedint el seu creixement horitzontal i obligant-les a densificar-se interiorment. Ciutats com Palmanova (1493), Naarden (Països Baixos), Vauban (França), o places fortes com Pamplona, Girona i Cadis, van quedar literalment atrapades i definides per la geometria d’aquestes muralles militars durant segles

La ciutat barroca: els eixos del poder
A partir dels segles XVII i XVIII, els grans eixos, les perspectives monumentals, les places i els jardins expressen el poder de les monarquies. Versalles n’és un exemple emblemàtic, sobretot pel conjunt palau-jardins i la seva organització axial. Això no va eliminar els barris antics. En moltes capitals europees, els eixos monumentals es van superposar a un teixit urbà que continuava essent irregular.

Ciutats Ex Novo

Sant Petersburg (Rússia), fundada el 1703 per Pere el Gran sobre uns aiguamolls per obrir Rússia a Europa, o La Valleta (Malta), dissenyada en quadrícula pels Cavallers Hospitalaris el 1566.
L’etapa colonial americana: Les Lleis d’Índies de la corona espanyola van obligar a crear centenars de ciutats a Amèrica des de zero amb una quadrícula centralitzada en una “Plaza de Armas” (ex: Lima, Bogotà, o el traçat original de Buenos Aires).

El “salt” fora de les muralles al s. XIX: Llum, higiene i els Eixamples

A mitjans del segle XIX, la Revolució Industrial va fer que les ciutats emmurallades col·lapsessin de població, hi ha un creixement desmesurat entre 1800 i 1830. La manca de ventilació, l’amuntegament i les fàbriques van provocar epidèmies massives de còlera i tisi. La solució va ser enderrocar les muralles i projectar els Eixamples (Ensanches), un urbanisme higienista que buscava llum, aire pur, clavegueram i mobilitat. El 1850 es comencen a desplegar les primeres xarxes d’aigua corrent i clavegueram. A Barcelona es comencen a instal·lar bombes el 1867. El clavegueram no està generalitzat fins a mitjan sXX. El 1967 arribarà l’aigua del Ter. A partir de 1940 començaran a tractar les aigües residuals.

Paris
Entre 1853 i 1870, durant el Segon Imperi de Napoleó III, el prefecte Georges-Eugène Haussmann va dirigir una transformació profunda de París, amb la participació decisiva d’enginyers com Eugène Belgrand. Es van obrir grans bulevards que travessaven barris antics, es van construir xarxes d’aigua potable i clavegueram., es van crear o renovar parcs (com el Bois de Boulogne), places i equipaments. També es va regular com havien de ser les façanes. Les expropiacions i demolicions van desplaçar habitants, van alterar barris populars i van redistribuir el valor immobiliari.
Barcelona
Les muralles es van enderrocar el 1854. A més de resoldre el problema de l’amuntegament i al higiene, també obria noves possibilitats. Si sorties fora ja no calia tornar a una hora fixa abans que tanquessin les portes de les muralles. La gent va començar a sortir d’excursió, els pintors a pintar paisatges.
El Pla Cerdà a Barcelona (1859) més que reordenar la ciutat tancada a les muralles [que no havia deixat créixer la repressió espanyola], va planificar el creixement. Va dissenyar una quadrícula infinita de carrers amples (20 metres), amb illes de cases amb els xamfrans tallats per millorar la visibilitat i la circulació, i interiors d’illa pensats per a jardins públics, buscant una igualtat social de condicions higièniques. Va encunyar el terme urbanisme.
Altres exemples: El Pla Castro per a l’Eixample de Madrid, o la destrucció de les muralles de Viena per crear la Ringstraße, una gran avinguda circular monumental que va substituir l’antic espai militar defensiu per edificis culturals i parcs.
Atenes (1833). Després de la independència grega, el 1833 es va aprovar un pla dels arquitectes Stamatis Kleanthis i Eduard Schaubert per convertir Atenes en una capital moderna. El projecte preveia una xarxa regular de carrers, places, avingudes i edificis públics. Els eixos connectaven simbòlicament el nou centre polític amb l’Acròpolis i el port del Pireu. La posició del palau reial havia de constituir un punt focal de la nova ciutat. El pla es va modificar considerablement per les protestes dels propietaris, els costos de les expropiacions i els canvis polítics. Tot i això, va establir una base important per al desenvolupament de l’Atenes moderna.
Torí (1852). Ja tenia una tradició de pla geomètrica, vinculada al seu paper de capital de la casa de Savoia. El 1852, l’arquitecte i urbanista Alessandro Antonelli va presentar una proposta d’expansió.
Lisboa va desenvolupar un eix d’expansió cap al nord a partir de l’Avenida da Liberdade, projectada a partir de la dècada de 1870 i inaugurada el 1886.
Ciutats noves (Capitals d’Estat): Ciutats com Washington D.C. (dissenyada per L’Enfant),

El sXX, la planificació urbanística

[Si el sXIX havia començat el sanejament i construit avingudes i parcs, el sXX plantejaria com havien de ser les ciutats i el territori]

La ciutat jardí
A finals del segle XIX, Ebenezer Howard va proposar un model que combinava els avantatges de la ciutat i del camp: habitatges amb jardins, espais verds, serveis propers i una mida urbana limitada. El moviment de les garden cities va influir en les ciutats jardí britàniques i en moltes urbanitzacions posteriors. La idea era reduir els inconvenients de la gran ciutat industrial sense renunciar a les seves oportunitats.

UK. Letchworth Garden City (1903 Barry Parker i Raymond Unwin), organitzada amb una divisió estricta de zones (industrial, residencial i comercial), cases d’estil Arts and Crafts amb generosos jardins i, el més important, envoltada per un gran cinturó verd agrícola per evitar que la ciutat creixés indefinidament de forma caòtica. Hampstead Garden Suburb (Londres, 1906). Welwyn Garden City (1920).
Alemanya. El el moviment Gartenstadt va estar vinculat a reformes socials i a l’arquitectura d’avantguarda de la Bauhaus. Gartenstadt Hellerau (Dresden, 1909. Es va fundar com una comunitat integral al voltant d’una fàbrica de mobles d’alta qualitat. Grans arquitectes com Hermann Muthesius o Richard Riemerschmid hi van dissenyar habitatges que combinaven la modernitat amb la tradició. Va esdevenir un centre cultural clau a Europa abans de la Primera Guerra Mundial. Gartenstadt Margarethenhöhe (Essen, 1906), finançada per la fundació de Margarethe Krups.
França. Henri Sellier va proposar el model com a solució pública per a l’habitatge social. Cité-jardin de Suresnes (1921-1939). Es va dissenyar per allotjar milers de persones en una barreja de cases unifamiliars i petits blocs de pisos de baixa altura, integrant equipaments públics modèlics: escoles, teatres, dispensaris mèdics i grans parcs.
Catalunya. El moviment va ser ben rebut pel noucentisme de la Mancomunitat, que ho veia com a ideal de vida higiènica i ordenada. Rubió i Tudurí va teoritzar sobre les ciutats jardí. va influir en els plans de cases barates i seria recollit a la república de Macià amb l’slogan “la caseta i l’hortet”. El 1932 es dissenya el Pla Macià per arquitectes del GATCPAC amb Josep Lluís Sert i participació de Le Corbusier.que preveia la creació de les anomenades “ciutats de repòs i vacances” a la perifèria de Barcelona. Olot eixample malagrida (1916), finançat per Manuel Malagrida, un “indià” olotí que havia fet fortuna a l’Argentina amb la indústria del tabac, dissenyat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet. Terramar de Sitges, 1919, arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, concebut com una gran estació balneària i ciutat jardí a primera línia de mar, destinada a l’alta burgesia, amb un gran parc central, hotels i xalets senyorials. Ciutat Jardí de Lleida, primers del sXX, que s’ha acabat convertint en zona residencial de luxe. Els barris de “cases barates” de Barcelona (1929): El model també es va utilitzar amb una funció social. Barris com el Bon Pastor (Milans del Bosch), Baró de Viver, o Can Peguera (Ramon Albó) es van dissenyar de forma planificada com a petits nuclis perifèrics de cases unifamiliars de planta baixa amb un petit pati o hort, replicant la morfologia de la ciutat jardí per a la classe obrera.

L’urbanisme funcionalista

Després de la WWII calia reconstruir un món en runes i en expansió demogràfica, l’urbanisme funcionalista o racionalista (liderat conceptualment pels congressos del CIAM i la Carta d’Atenes de Le Corbusier) va proposar un programa que dividia la ciutat en zones dedicades a quatre funcions: habitar, treballar, circular i cultivar el cos/l’esperit. La proposta de torres envoltades de verd i de grans vies de circulació pretenia millorar la llum, l’aire i la salubritat.
Moltes ciutats van renunciar a reconstruir el seu teixit antic de carrerons estrets i van agafar l’oportunitat de partir d’un llenç en blanc per bastir una ciutat de grans avingudes per a cotxes i blocs d’habitatges aïllat.

Ciutats reconstruïdes

Le Havre (França): Destruïda completament, va ser redissenyada per l’arquitecte Auguste Perret. És un dels experiments funcionalistes més reixits basat en una retícula ortogonal estricta de formigó armat, avingudes amples i una separació clara de zones residencials i comercials (avui Patrimoni de la Humanitat).
Rotterdam (Països Baixos): Després de ser arrasada el 1940, la ciutat va renunciar a recuperar el seu centre històric. El pla de postguerra va crear el primer carrer comercial exclusivament per a vianants (Lijnbaan) i va separar radicalment les zones industrials portuàries de les residencials, prioritzant el transport rodat.
Berlín Oriental i ciutats del bloc soviètic: Sota l’òrbita comunista, el funcionalisme es va barrejar amb la monumentalitat de l’Estat. Grans avingudes com la Karl-Marx-Allee a Berlín o barris sencers a Varsòvia i Bucarest es van dissenyar sota el criteri que l’obrer havia de viure en grans complexos residencials interconnectats per amplis eixos viaris.
Nou Belgrad (Novi Beograd, Sèrbia): Projectat a finals dels anys 40 a l’antiga Iugoslàvia com una ciutat funcionalista modèlica. Es va estructurar en “blocs” tancats de formigó amb grans espais verds entremig, separats de les autopistes.
Londres i les New Towns (Regne Unit): El Pla Abercrombie de 1944 per a Londres va consistir a “buidar” el centre massificat de la capital i desviar la població cap a un anell de noves ciutats completament planificades des de zero, com Stevenage, Harlow o Milton Keynes.

Ciutats dissenyades de zero (Ex novo)

Chandigarh (Le Corbusier, 1951). Sortida de la necessitat de crear una nova capital pel Punjab a la índia ja que l’anterior, Lahore, va quedar a Pakistan.
Brasília. (1960) Impulsada pel president brasiler Juscelino Kubitschek amb la intenció d’atraure activitat al centre del país, va ser construïda en 41 mesos, començant el 1956 i finalitzant-la el 21 d’abril de 1960. L’urbanista va ser Lúcio Costa, el seu principal arquitecte Oscar Niemeyer i el dissenyador de paisatges i jardins va ser Roberto Burle Marx.
Canberra (Austràlia): Tot i que el seu disseny original de Walter Burley Griffin és anterior (1912) i beu més de la ciutat jardí, el seu desenvolupament i construcció centralitzada es va accelerar després de la WWII aplicant zonificacions estrictament funcionalistes.
Islamabad (Pakistan): Dissenyada a partir de 1960 per l’urbanista grec Konstantinos Doxiadis com a nova capital del país. Està organitzada en una quadrícula perfecta dividida en sectors autònoms, cadascun amb la seva pròpia zona comercial, residencial i verda, segregant les àrees administratives.
Putrajaya (Malàisia): Un exemple més recent (fundada a finals dels anys 90), conceptualitzada com una ciutat jardí i administrativa intel·ligent. Va traslladar la seu del govern fora del caos de Kuala Lumpur mitjançant un disseny d’eixos monumentals definits de forma racional.

El balanç

D’una banda, aquestes ciutats van aportar habitatges amb millor ventilació i llum. Els serveis públics tenien sòl reservat. Però el funcionalisme va fer unes ciutats pensades per a l’automòbil [per estar a casa o a la feina], sense vida al carrer que queda mort fora dels horaris comercials. Les autopistes urbanes actuen com a barreres infranquejables que aïllen els barris.
En alguns cassos, els bocs perifèrics sense teixit social i comercial es van tornar guetos com el Pruitt-Igoe.
Dissenyat per l’arquitecte Minoru Yamasaki (qui més tard dissenyaria les Torres Bessones de Nova York), el complex constava de 33 edificis d’onze plantes amb un total de gairebé 3.000 apartaments. Seguint de prop els dogmes de la Carta d’Atenes de Le Corbusier, el disseny eliminava el carrer tradicional i l’escala humana. Eren edificis aïllats enmig de grans zones verdes i obertes. L’interior disposava d’innovadors “corredors paisatgístics” a cada tres plantes: uns passadissos amples dissenyats com a espais de convivència on els nens podien jugar sota cobert. Els ascensors eren de tipus “skip-stop”, és a dir, només s’aturaven a la primera, quarta, setena i desena planta, obligant la gent a utilitzar les escales per anar als pisos intermedis i així, teòricament, “fomentar la socialització”.
El complex es va concebre originalment per segregació (Pruitt per a la població negra i Igoe per a la blanca), però poc després d’obrir-se la Cort Suprema va prohibir la segregació legal. Això, sumat a l’èxode de la classe mitjana blanca cap als afores de la ciutat (white flight), va fer que el complex quedés ocupat gairebé exclusivament per població afroamericana d’extrema pobresa. Les zones verdes exteriors, els llargs passadissos interiors, els espais entre pisos sense ascensor es van convertir en zones de perill dominats per bandes criminals i el tràfic de drogues. L’Administració Federal de l’Habitatge va retallar pressupostos des del principi utilitzant materials barats. A més, el manteniment de Pruitt-Igoe depenia exclusivament del lloguer dels inquilins. Com que molts eren extremadament pobres o els pisos van començar a quedar buits pel terror a la delinqüència, els ingressos van caure a zero. Els tubs de la calefacció rebentaven a l’hivern, els ascensors van deixar de funcionar i les escombraries s’acumulaven als passadissos. Van ser enderrocats el 1972. Va demostrar que l’arquitectura i la geometria no podien resoldre per si soles els problemes de pobresa i racisme d’una societat si anaven acompanyades de l’aïllament funcional de les persones. Alguns diuen que va ser el dia que va morir l’arquitectura moderna.

El nou urbanisme torna a barrejar els usos, botigues a la planta baixa, oficines al primer pis, i habitatges a dalt. Amb la ciutat dels 15 minuts es busca una densitat mitjana, on el vianant té preferència.

Densitat, transport públic, vehicle privat

Europa: alta densitat, habitatges, comerços i serveis barrejats, carrers continus i transport públic freqüent, bona part de la vida es pot fert a peu. [Ciutats antigues i saturades]
USA: ciutat dispersa de baixa densitat, habitatges unifamiliars separats, zones residencials separades de les comercials, aparcaments i vies amples, facilitat i dependència del vehicle privat.
Tot i que al densitat influeix, el vehicle privat es torna imprescindible si falla el transport públic.

La planificació del territori

A mesura que les ciutats van créixer més enllà dels seus límits municipals, ja no n’hi havia prou de dissenyar carrers o barris. Calia coordinar habitatges, indústria, carreteres, ferrocarrils, transport públic, zones verdes i infraestructures d’aigua i energia a escala metropolitana. L’urbanisme va passar a incloure plans territorials, zonificació del sòl, previsions demogràfiques i normes sobre què es podia construir a cada lloc.

Macrocefàlia
[Els països amb mala planificació del territori amb una insuficient xarxa de transport una gran capital on s’amuntega tothom amb problemes d’habitatge i contaminació, embusos diaris de la gent que va a treballar, i una resta de territori mal comunicada i amb pocs serveis. Una manera de mesurar-ho és amb la ràtio de la població entre la primera i segona ciutat, que hauria de ser < 2 ((Urban Primacy Index). La llei de Rank-Size Rule i el Coeficient de Zipf extén la idea a totes les ciutats.
Els exemples més clars de desequilibri són Tailàndia (Bangkok 11, Chiang Mai 300m), França (Paris respecte Marseille o Lyon), Argentina. A l’altre extrem hi trobem Alemanya, Holanda o Suïssa.
A Catalunya la relació entre Barcelona i Terrassa o Sabadell és d’un 7.5.

Per classificar les mides segons la demanda i serveis [el nombre d’habitants mínim per que un nucli urbà no sigui una ciutat dormitori i dependre totalment del cotxe] tenim:

Node local: entre 5m i 10m. Amb escola, centre d’atenció primària, biblioteca, supermercat i comerç de proximitat [i un bar, perruqueria, i radiografies], llocs de treball locals.
La Capital Comarcal: 30m a 100m, amb Hospital comercal (quiròfans, UCI), universitat. [aeroport?]
La Metròpolis Regional: 200m a 500m. Amb Hospitals d’alta tecnologia, aeroport, grans centres culturals (òperes, grans museus nacionals) i seus de corporacions multinacionals.

[L’articulació del país també es basa en un bon transport ferroviari] El consens europeu situa el llindar òptim d’una estació al voltant dels 10m habitants, i a partir dels 30m una necessitat absoluta. A Suïssa no hi ha cap població > 5m habitants sense tren. L’Estat suís entén que el ferrocarril és un servei públic essencial per evitar la despoblació rural i l’amuntegament a les grans ciutats. El finançament està garantit per fons federals estables i els ciutadans aproven les inversions ferroviàries directament mitjançant referèndums. A l’altre extrem tenim Catalunya amb 9 comarques sense tren i ciutats de més de 20m habitants que tampoc en tenen. (Geografia de Catalunya, pla territorial).

[Esborrany d’experiència urbanística]

Estret: Pobles petits, refugis de supervivència, Puebla Don Fadrique Andalusia. Barris antics de ciutats (el gòtic), Medina orient.
Amplitud i poca alçada: Nuclis petits pròspers, cases amb jardí (dels viatges en bici a alemanya). Alguns pobles de Catalunya.
Mida mitjana: Ciutats petites. Endreçades com Banyoles. Construccions barates dels ’60 (Barberà, ciutats orient).
Gran. Eixamples Barcelona, Viena, Paris, Copenhague, Manhattan. Grans avingudes barroques, Viena Paris. Karl Marx Allee. La ciutat dels cotxes, Los Angeles, El Cairo.
Factors de soroll, pol·lució, pols, acollidora quant a transport, escola, botigues, restaurants. Proximitat de la naturalesa o estar en un desert de ciment.