PARADISO
Arribada
Canto I
Cap a la llum i l'harmonia de les esferes celestials
És un bon lloc i un bon moment per llegir uns versos que parlen de "totes les natures movent-se a diferents ports per la gran mar de l'ésser".
La idea d'un ordre còsmic, un motor que tot ho mou, o unes regles de la natura que permetin l'aparició de vida intel·ligent tal com formula el principi antròpic, arriba per si sola. La idea d'un univers que evoluciona a partir d'una explosió inicial, els elements químics pesants cuinant-se en les reaccions nuclears als estels, l'aparició de la vida amb un codi genètic únic i els processos de l'evolució, no és menys fascinant.
| 100 Ond'ella, appresso d'un pio sospiro, li occhi drizzo` ver' me con quel sembiante che madre fa sovra figlio deliro, e comincio`: "Le cose tutte quante hanno ordine tra loro, e questo e` forma che l'universo a Dio fa simigliante. Qui veggion l'alte creature l'orma de l'etterno valore, il qual e` fine al quale e` fatta la toccata norma. Ne l'ordine ch'io dico sono accline tutte nature, per diverse sorti, piu` al principio loro e men vicine; onde si muovono a diversi porti per lo gran mar de l'essere, e ciascuna con istinto a lei dato che la porti. |
I ella, després d'un sospir de pietat, alçà els ulls cap a mi amb aquella cara que fa una mare a un fill que desvarieja, i començà: “Totes les coses tenen un ordre entre elles, i aquest és la forma que fa que l'univers s'assemble a Déu. Ací veuen les criatures més altes l'empremta del poder diví, que és l'últim fi per al qual s'ha fet aquesta norma. A l'ordre que jo dic tendeixen totes les natures, de formes diferents, més pròximes o menys al seu principi; per això van cap a diferents ports per la gran mar del ser, i a cadascuna la mou l'instint que li ha estat donat. |
La parella de viatgers és a punt de pujar a les esferes celestes. Al llarg dels següents cants sovint em preguntaré si el que Dante va escriure sobre el Paradiso, fou el resultat "només" del geni de la imaginació i la poesia, o bé si també havia dut a terme realment alguna mena d'experiència mística.
Jo estic a punt de començar un dia de lectura desplaçant-me en bicicleta, començant per la platja, pujant pel Besós, vistes des del Turó de la Peira, el carrer Dante al barri d'Horta, claustres ...
| 136 Non dei piu` ammirar, se bene stimo, lo tuo salir, se non come d'un rivo se d'alto monte scende giuso ad imo. Maraviglia sarebbe in te se, privo d'impedimento, giu` ti fossi assiso, com'a terra quiete in foco vivo". Quinci rivolse inver' lo cielo il viso. |
si ho comprenc bé, tu no t'has d'estranyar perquè puges, més que d'un riu que baixa cap a la vall des de l'alta muntanya. Seria estrany, si ara se't priva d'impediment, no seguies l'anhel d'elevar-te, com fa la flama viva.” Després girà al cara cap al cel. |
Primer cel, la lluna
Canto II
El cel de la lluna, teoria de les taques lunars
| 49 Ma ditemi: che son li segni bui di questo corpo, che la` giuso in terra fan di Cain favoleggiare altrui?". Ella sorrise alquanto, e poi "S'elli erra l'oppinion", mi disse, "d'i mortali dove chiave di senso non diserra, certo non ti dovrien punger li strali d'ammirazione omai, poi dietro ai sensi vedi che la ragione ha corte l'ali. |
Però digueu-me: què són els senyals foscos d'aquest cos, que a baix, en la terra, fan que alguns imaginen que és Caín?” Somrigué un poc, i després em va dir: “Si l'opinió dels mortals s'equivoca allà on la clau dels sentits no obre el pany, ja no t'haurien d'afectar les fletxes de l'estranyesa quan veus que, darrere dels sentits, la raó té les ales ben curtes. |
A la platja de Sant Adrià, llegeixo els interrogants sobre les taques a la lluna. Uns versos que podrien encapçalar un capítol sobre epistemologia: el desconcert "dove chiave di senso non diserra" i que "la ragione ha corte l'ali".
La resposta a la qüestió sobre la influència de les esferes celestes, remet al primer motor immòbil d'Aristòtil, una barreja de motor i impuls amorós. M'agrada retrobar-hi el matí de l'alegria i la joia que ja ha aparegut abans, "la natura lieta".
| 127 Lo moto e la virtu` d'i santi giri, come dal fabbro l'arte del martello, da' beati motor convien che spiri; e 'l ciel cui tanti lumi fanno bello, de la mente profonda che lui volve prende l'image e fassene suggello. E come l'alma dentro a vostra polve per differenti membra e conformate a diverse potenze si risolve, cosi` l'intelligenza sua bontate multiplicata per le stelle spiega, girando se' sovra sua unitate. Virtu` diversa fa diversa lega col prezioso corpo ch'ella avviva, nel qual, si` come vita in voi, si lega. Per la natura lieta onde deriva, la virtu` mista per lo corpo luce come letizia per pupilla viva. |
El moviment i la virtut dels cercles sants, els inspira un motor celestial, tal com l'art del martell ve del ferrer; i el cel, que s'embelleix tot amb tants llums, pren la imatge de l'alta intel·ligència que el fa girar, i esdevé el seu segell. I com dins de la vostra pols fa l'ànima, que s'expressa a través d'òrgans diversos adequats a potències diferents, així la intel·ligència multiplica i escampa la bondat per les estrelles, girant en cercle en la pròpia unitat. Virtuts diverses fan diferents lligues amb cossos lluminosos, els activen, i s'hi uneixen, com la vida en vosaltres. Pel natural joiós de què deriva, la virtut, combinada amb el cos, brilla com l'alegria en la pupil·la viva. |
Canto III
Les ànimes de la lluna, figures translúcides, ànimes salvades però que van trencar els vots.
Sembla que al cel, com a l'infern i al purgatori, també hi ha una jerarquia. Hi trobem alguna monja que va trencar els vots.
Si l'infern és com una presó amb tortures, i el purgatori com un centre de teràpia i desintoxicació, el cel és com una residència de vacances (religiosa) i hi trobem pavellons i habitacions de diferents categories.
Vaig pujant pel parc fluvial, uns diners públics ben invertits. El riu que abans era una claveguera ara és visitat pels ocells, té uns bons prats verds a banda i banda, que permetran absorbir les possibles crescudes del riu, i un camí per a vianants i ciclistes que és ben aprofitat. Veig dones grans en xandall, caminant lleugeres, vells amb bastó amb un pas més lent, noies islàmiques amb el cabell recollit en un hiyab, corrent.
Jo no sóc a les esferes celestes però pedalant al costat del riu, l'olor de l'herba, la fresqueta, les Variacions Goldberg, tot plegat fa un modest paradís terrenal.
Canto IV
Preguntes sobre si les ànimes ja havien estat al cel, segons Plató, o si es poden compensar els pecats amb bones accions.
En un altre aspecte, el Purgatori era un llibre esportiu, l'ascensió a una muntanya. El cel s'assembla més a una universitat d'estiu!
Al llarg dels cants Dante anirà formulant preguntes, com aquesta de si les ànimes ja havien habitat els cels i hi tornen després de l'estada a la terra.
Les respostes potser no sempre les trobarem interessants, a no ser que siguem especialistes en teologia. Però tal com passa sovint, les preguntes són més interessants que les respostes, i la curiositat del viatger Dante és admirable.
Què preguntaríem avui? Si el paradigma de l'evolució ho explica tot? Quina mena d'humans dissenyarem el dia que la tecnologia ens permeti manipular la genètica i el "cablejat" de les neurones?
| 22.. Ancor di dubitar ti da` cagione parer tornarsi l'anime a le stelle, secondo la sentenza di Platone. |
L'altre dubte és perquè pareix que ací les ànimes tornen a les estrelles, segons la teoria de Plató. |
| Io vo' saper se l'uom puo` sodisfarvi ai voti manchi si` con altri beni, ch'a la vostra statera non sien parvi". Beatrice mi guardo` con li occhi pieni di faville d'amor cosi` divini, che, vinta, mia virtute die` le reni, e quasi mi perdei con li occhi chini. |
jo vull saber si hom pot compensar els vots trencats amb altres bones obres que tinguen pes en al vostra balança.” I Beatriu em va mirar amb ulls divins i plens d'amor espurnejant, tant, que els meus varen recular, vençuts, i van mirar a terra, vacil·lant. |
Creuo el Besós pel pont de la Trinitat. Nens i nenes que van a escola. Des del de Sta. Coloma trobo una entrada al Parc de la Trinitat que vaig conèixer el dia de l'infern.
Canto V
Què passa si no es compleixen els vots?
Amb la bicicleta, exploro més a fons el Parc.
Després de la lliçó, Dante i Beatriu salten el següent cel.
El segon cel, Mercuri
Canto VI
Els esperits actius, Eneas, l'àguila imperial
Avui vaig més lent, perquè mentre em desplaço no puc llegir, com quan anava en metro o en bus.
Una visió de la història, dels esperits que van fer coses, Eneas, Justinià, Carlemany. Déu hauria volgut un món amb una història ordenada. Uns 500 anys després Hegel escriurà la seva Fenomenologia i intentarà també veure la història com un procés lògic.
Qui podríem afegir avui a la llista? Churchill? De Gaulle? I en la nostra modestíssima història de Catalunya, Prat de la Riba?
Canto VII
Preguntes sobre el pecat original, per la pena de la creu, pel càstig als jueus.
Plaça amb un gran porxo. Veig la ciutat en moviment, gent que va a comprar.
Segueix la "universitat d'estiu", secció teologia. Fou just que Crist patís la pena de la creu? i si això va estar bé -si de fet era el pla de Déu-, per què calia castigar els jueus?
El problema del mal mai no ha rebut cap resposta satisfactòria, com a molt, respostes interessants. I, més que no pas arguments, les millors respostes serien poètiques, clams com el llibre de Job.
L'única bandera espanyola que he vist aquests dies voltant per la ciutat. M'agradaria creure que el veí del primer i el veí del segon se saluden amb cortesia i que debaten civilitzadament i amb ironia sobre el procés sobiranista.
El tercer cel, Venus
Canto VIII
Pujo amb la bicicleta fins dalt de tot del Parc del Turó de la Peira. Grans vistes sobre Barcelona.
La història de Carles Martell, que recomana al seu germà, que hauria viscut a Catalunya com a ostatge, d'evitar "l'avara poverta' di Catalogna".
| 76 E se mio frate questo antivedesse, l'avara poverta` di Catalogna gia` fuggeria, perche' non li offendesse; che' veramente proveder bisogna per lui, o per altrui, si` ch'a sua barca carcata piu` d'incarco non si pogna. |
SI el meu germà pogués preveure això, evitaria la pobresa avara de Catalunya, per no rebre'n dany; que verdaderament cal que procure, per si o per altri, que la seua barca ja carregada, no es carregue més- |
I la providència divina seria el que fa que no prevalgui del tot l'herència del que engendra, de manera que els fills no siguin una còpia dels pares. Posat al dia, això seria equivalent a que l'evolució és guiada per la Providència divina generant les oportunes mutacions. Aquest passatge agradaria als creacionistes.
Em fa més gràcia imaginar un Déu que fos més com un escriptor, o un guionista, treballant de valent per generar personatges diversos, amb talents i febleses diverses, escrivint vides.
Hi ha uns versos de Màrius Torres que diuen:
en
l'absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestits d'un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d'una vida.
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestits d'un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d'una vida.
|
poscia conchiuse: “Dunque esser
diverse altro Melchisedech e altro quello a la cera mortal, fa ben sua arte, per seme da Iacob; e vien Quirino simil farebbe sempre a' generanti, |
|
Canto IX
Més esperits feliços
Una altra referència al "riso".
I del Turó de la Peira cap a Horta, Passeig de Fabra i Puig, carrer Tajo i arribo al carrer Dante! Després de dos dies i mig de lectura sembla que arribi a casa.
| 70 L'altra letizia, che m'era gia` nota per cara cosa, mi si fece in vista qual fin balasso in che lo sol percuota. Per letiziar la` su` fulgor s'acquista, si` come riso qui; ma giu` s'abbuia l'ombra di fuor, come la mente e` trista. "Dio vede tutto, e tuo veder s'inluia", diss'io, "beato spirto, si` che nulla voglia di se' a te puot'esser fuia. Dunque la voce tua, che 'l ciel trastulla sempre col canto di quei fuochi pii che di sei ali facen la coculla, perche' non satisface a' miei disii? Gia` non attendere' io tua dimanda, s'io m'intuassi, come tu t'inmii". |
L'altre esperit feliç, que jo ja el veia com a cosa preciosa, em va aparèixer com robí pur quan és ferit pel sol. Allà el fulgor és fruit de l'alegria, com ací el riure; però ací s'enfosca l'aspecte extern quan l'ànima està trista. “Déu ho veu tot, i tu ho veus tot en ell”, vaig dir jo, “sant esperit i per tant cap desig meu no se't pot escapar Llavors, la teua veu, que alegra el cel sempre amb el cant d'aquelles flames pies que amb sis ales formen una caputxa, perquè no satisfà aquests desigs meus? No esperaria que tu m'ho demanares, si jo veiés en tu com veus tu en mi.” |
El cel quart, el Sol
Canto X
Els esperits savis, Sant Tomàs, la roda dels doctors de l'església
Ja són les 11h que esmorzo a la cafeteria "Fleca Dante" del carrer Dante.
Dins del sol, els savis de l'església formen una rotllana, llums dins de la llum. I en particular, Sant Tomàs, que va fer el que semblava impossible, unir la idea d'un Déu personal que intervé en la història, amb la idea aristotèlica d'un primer motor immòbil que és la causa de tot.
Per un moment em va venir al cap la imatge del quart cel com la residència de savis que escriuen una enciclopèdia a Bola de foc, tot i que no m'atreviria a identificar Gary Copper amb Sant Tomàs, i no sé pas qui seria la Bàrbara Stanwyck.
Esmorzo un panini i una cocacola. Atén una noia amable. Els jubilats del barri fan broma amb ella. Sona una música molt patxanga i el contrast amb el que estic llegint és divertit.
No puc evitar pensar que la major part de la gent de la meva edat, a Barcelona, està treballant. I jo aquí llegint tan feliç.
Canto XI
Sant Tomàs parla de Sant Francesc
El carrer Dante fa travessia amb el carrer Ciències i el carrer Lletres.
El bus 39 i el 87 s'aturen a la que deu ser la parada més literària de Barcelona!
Un dominicà, Tomàs d'Aquino, racionalista, és qui presenta Sant Francesc, un místic. Elogi de la pobresa.
| 1 O insensata cura de' mortali, quanto son difettivi silogismi quei che ti fanno in basso batter l'ali! Chi dietro a iura, e chi ad amforismi sen giva, e chi seguendo sacerdozio, e chi regnar per forza o per sofismi, e chi rubare, e chi civil negozio, chi nel diletto de la carne involto s'affaticava e chi si dava a l'ozio, quando, da tutte queste cose sciolto, con Beatrice m'era suso in cielo cotanto gloriosamente accolto. |
Ah, insensates passions dels mortals, que deficients que són els sil·logismes que us fan batre les ales cap a baix! Hi ha qui segueix el dret, qui els Aforismes. hi ha qui anava buscant el sacerdoci o governar per força o per sofismes, o bé robar o ocupar càrrecs públics, i hi ha qui es fatigava en els plaers de la carn, i qui s'entregava a l'oci, mentre jo, alliberat de tot això, era allà dalt del cel, amb Beatriu, acollit de manera tan gloriosa. |
Canto XII
Segueix la rotllana de doctors, ara San Bonaventura farà l'elogi del fundador dels dominics
Ara serà el franciscà Sant Bonaventura qui farà l'elogi del fundador dels dominics.
| 1 Si` tosto come l'ultima parola la benedetta fiamma per dir tolse, a rotar comincio` la santa mola; e nel suo giro tutta non si volse prima ch'un'altra di cerchio la chiuse, e moto a moto e canto a canto colse; canto che tanto vince nostre muse, nostre serene in quelle dolci tube, quanto primo splendor quel ch'e' refuse. Come si volgon per tenera nube due archi paralelli e concolori, quando Iunone a sua ancella iube, ... cosi` di quelle sempiterne rose volgiensi circa noi le due ghirlande, e si` l'estrema a l'intima rispuose. |
Tan aviat com l'última paraula va eixir de dins la sagrada flama, la mola santa començà a girar; i no havia completat el seu gir quan un altre cercle la rodejà i s'hi acoblà en la dansa i en el cant: cant que supera tant les nostres muses i les sirenes, de tan dolç com sona, com supera la llum el seu reflex. Com es despleguen sobre els núvols tendres docs arcs d'igual color i paral·lels quan Juno envia la seu serventa ... aixígiraven al nostra voltant les dues garlandes de roses eternes, i l'exterior seguia la de dins. |
Canto XIII
Més lliçons de teologia i d'astronomia.
Deixo el brogit de Dante amb Beatriu i em trasllado molt a prop, a un dels "paradisos" -terrenals- que tinc localitzats a Barcelona: el carrer Aiguafreda, un espai que potser no ha canviat des del segle XIX, on encara es veuen els safareigs on es rentava la roba de la gent de casa bona.
Tenim dues rotllanes de sardana de sants pensadors!
Ja seria sorprenent arribar al quart cel i trobar una cobla d'àngels tocant una sardana per als savis. I ja posats a demanar, jo m'imagino un cel amb una sala de ball on està tocant Louis Armstrong, al costat una altra, com el Savoy, amb en Chick Webb i l'Ella Fitzgerald. Leo James fa una exhibició de ball. A prop Bill Bojangles Robinson.
Canto XIV
Sobre la resurrecció dels cossos
| 19 Come, da piu` letizia pinti e tratti, a la fiata quei che vanno a rota levan la voce e rallegrano li atti, cosi`, a l'orazion pronta e divota, li santi cerchi mostrar nova gioia nel torneare e ne la mira nota. Qual si lamenta perche' qui si moia per viver cola` su`, non vide quive lo refrigerio de l'etterna ploia. Quell'uno e due e tre che sempre vive e regna sempre in tre e 'n due e 'n uno, non circunscritto, e tutto circunscrive, tre volte era cantato da ciascuno di quelli spirti con tal melodia, ch'ad ogne merto saria giusto muno. |
Com, empesos i enduts per més gran joia, de vegades els qui dansen en roda alcen la veu i alegren més el gest, així, davant d'aquell prec prompte i franc, els cercles sants mostraren un nou goig en els tombs i en la música admirable. Qui es lamenta perquè ací cal morir per viure al cel, no ha vist mai allí dlat com refresca la set l'eterna pluja. Aquell, un, dos i tres que sempre viu i regna sempre en tres i en dos i en un, no circumscrit, que ell tot ho circumscriu, tres colps era cantat per cadascun dels esperits amb melodia tal que seria un bon premi per tot mèrit. |
| 43 Come la carne gloriosa e santa fia rivestita, la nostra persona piu` grata fia per esser tutta quanta; per che s'accrescera` cio` che ne dona di gratuito lume il sommo bene, lume ch'a lui veder ne condiziona; |
Quan la nostra carn santa i gloriosa ens revestisca,a la nostra persona, en ser completa, ens serà molt més grata; per això creixerà la llum que ens dóna el bé suprem de forma gratuïta, una llum que és la condició per veure'l; |
Em pregunto si, en cas de ressuscitar els cossos, quin cos seria, ¿el que teníem just abans de morir? A banda de la qüestió de definir la mort, si la cerebral, o bé quan el cor para de bategar, això ens deixaria un cel ple de cossos venerablement gastats, sinó decrèpits, amb les excepcions de la mortalitat infantil, o els que han mort d'accident o malatia més joves. El cas és que no és gens clar que el cos al final sigui el més representatiu, per molt que diguem que les arrugues de la cara dibuixen la nostra història personal. No és gens clar que el meu jo de l'ancià de 87anys sigui més "representatiu" que el noi vam ser els 9 anys. La vida és un procés amb edats diverses i costa d'imaginar-ne un estat definitiu a perpetuar.
Ascensió al cel de Mart.
El cel cinquè, Mart
| 97 Come distinta da minori e maggi lumi biancheggia tra ' poli del mondo Galassia si`, che fa dubbiar ben saggi; si` costellati facean nel profondo Marte quei raggi il venerabil segno che fan giunture di quadranti in tondo. |
Com, composta de punts de llum petits i grans, de pol a pol el món blanqueja la Galàxia, que fa dubtar els més savis, així aquells raigs, formant feixos a dins de Mart, feien el venerable signe que dibuixa els quatre quadrants d'un cercle. |
Canto XV
Conversa amb Cacciaguida
Uns versos sobre els meteors:
| 13 Quale per li seren tranquilli e puri discorre ad ora ad or subito foco, movendo li occhi che stavan sicuri, e pare stella che tramuti loco, se non che da la parte ond'e' s'accende nulla sen perde, ed esso dura poco: |
Com, pels cels de la nit tranquils i purs corre de tant en tant un foc sobtat, que fa moure els ulls que estaven quiets, i pareix que un estel muda de lloc si no fos que en la part d'on ix encès no se'n perd cap, i ell mateix dura ben poc, |
Canto XVI
La noblesa del llinatge de Dante, Florència
Bones vistes, tal com pretenia. Fa calor. Intento sortir del Parc pel nord però no ho aconsegueixo. Unes noies eslaves, amb el plànol a la mà i suant, van pel mig del bosc intentant arribar Parc Güell.
Tot plegat em farà invertir més temps del previst en la ruta.
Canto XVII
Preguntes a Cacciaguida sobre el futur de Dante
Sobre el determinisme i la preciència divina
En aquesta particular "universitat d'estiu religiosa" que ve a ser aquest paradís, apareix ara la qüestió fonamental de si la presciència divina implica que el futur no és contingent sinó determinat, cosa que negaria el lliure albir i la responsabilitat moral. La resposta, amb l'exemple de l'ull que contempla un vaixell que va avall per un corrent, és una mica tramposa, ja que si bé l'ull no determina per on anirà el vaixell, sí que ho fa el corrent. I si l'ull ho pot conèixer és perquè el vaixell està sotmès a aquest corrent.
| 37 "La contingenza, che fuor del quaderno de la vostra matera non si stende, tutta e` dipinta nel cospetto etterno: necessita` pero` quindi non prende se non come dal viso in che si specchia nave che per torrente giu` discende. |
“La contingència, que no s'estén fora del quadernet de la vostra matèria, està tota pintada en l'ull etern; d'ací, però, no trau necessitat, com no la trau de l'ull on s'emmiralla una nau que va avall per un corrent |
| 127 Ma nondimen, rimossa ogne menzogna, tutta tua vision fa manifesta; e lascia pur grattar dov'e` la rogna. |
I tanmateix, sense dir cap mentida, has de contar allà tot el que has vist; i deixa que hom es rasque on té la ronya. |
Canto XVIII
Els ulls de Beatriu, pas al cel de Júpiter, l'esfera de la justícia
Ja toca passar al cel següent, però Dante està embadalit amb els ulls de Beatriu, com si el nostre alumne de la universitat d'estiu quedés enamorat de la catedràtica, i ja no pogués prestar atenció a les matèries.
| 13 Tanto poss'io di quel punto ridire, che, rimirando lei, lo mio affetto libero fu da ogne altro disire, fin che 'l piacere etterno, che diretto raggiava in Beatrice, dal bel viso mi contentava col secondo aspetto. Vincendo me col lume d'un sorriso, ella mi disse: "Volgiti e ascolta; che' non pur ne' miei occhi e` paradiso". |
D'aquell instant, podria dir només que, tornant-la a mirar, els sentiments em van quedar lliures d'altre desig, fins que l'etern plaer, que irradiava directe en Beatriu, m'acontentava reflectint-se ell mateix el bell rostre. I, vençut jo amb la llum del seu somriure, ella em va dir: “Ara gira't i escolta, que el paradís no és tot en els meus ulls.” |
El cel sisè, Júpiter
Canto XIX
Una àguila formada per moltes ànimes. La qüestió de la justícia i la fe.
Així que el que ara proposen els que dissenyen grans events tals com les inauguracions d'uns jocs olímpics, en que els espectadors d'un estadi amb cartrons, o multituds de figurants evolucionant a la pista, formen diferents figures, tot això ja ho havia imaginat Dante fa 700 anys. És com el camp del Barça amb una estelada, però en versió celestial i lluminosa.
Es poden salvar els justos no batejats? No es dóna una resposta, però sí que denuncia els cristians que només ho són de paraula.
L'estratègia de l'església catòlica durant segles ha estat de presentar-se com el monopoli de la salvació.
| 7 E quel che mi convien ritrar testeso, non porto` voce mai, ne' scrisse incostro, ne' fu per fantasia gia` mai compreso; ch'io vidi e anche udi' parlar lo rostro, e sonar ne la voce e "io" e "mio", quand'era nel concetto e 'noi' e 'nostro'. ... Cosi` un sol calor di molte brage si fa sentir, come di molti amori usciva solo un suon di quella image. |
I allò que ara em cal descriure ací, no ho ha dit mai cap veu, ni ho ha escrit tinta, ni mai ho ha concebut la fantasia: jo vaig veure i sentir parlar el bec i la seua veu deia “meu” i “jo”, quan el sentit era “nostre” i “nosaltres”. ... Com de moltes brases es fa sentir una sola calor, de molts amors eixia un únic so d'aquella imatge. |
| 106 Ma vedi: molti gridan "Cristo, Cristo!", che saranno in giudicio assai men prope a lui, che tal che non conosce Cristo; |
Però mira: molts que criden 'Crist, Crist!', en el judici estaran molt menys prop d'ell que algun altre que no coneix Crist |
Canto XX
Cant dels esperits àguila. La predestinació
Suposo que la tècnica és aquarel·la i el geni de Barceló sembla delimitar el contorn d'una figura i després deixar que el líquid flueixi tot sol de manera més o menys controlada. El resultat és extraordinari.
La idea és molt suggerent i fa pensar en el tot com a suma de les parts. Imagino, per exemple, una imatge moral del món, on hi hagués un píxel per a cada humà viu (seria una pantalla immensa de 60.000 x 90.000 píxels, d'uns 20x15 metres), on el color del píxel anés canviant segons la generositat (verd) o egoisme (vermell), de cadascú; ¿què sortiria? o, pels estats d'ànim, amb colors pel cansament, l'avorriment, el patiment, l'alegria, la serenitat, la curiositat de cadascú, com aniria variant al llarg del dia i al llarg de l'any, o en moments de crisi? Seria com una mena de retrat de Dorian Gray col·lectiu.
Sense haver-ho preparat em trobo passant pel "Camí dels àngels" i pel carrer de la "Mare de Déu dels àngels". Segur que vaig bé!
Arribo massa tard! Tancaven a les cinc i per anar bé hauria d'haver estat aquí a quarts de quatre.
M'assec a la placeta a llegir.
El cel setè, Saturn
els contemplatius
Canto XXI
El cel dels contemplatius, l'escala daurada. Pere Damià monjo contemplatiu, crítica als bisbes. Se sent un tro.
En aquesta mena d'universitat d'estiu religiosa, aquí estaríem en una nova secció. Tal com assenyala Karen Armstrong a A History of God, no es tracta "d'entendre" el misteri sinó de viure'l. Per als místics, la insuficiència de la raó implica sovint el silenci, l'abstenció a descriure Déu. La poesia de Dante no és ni la raó dels teòlegs, ni el silenci contemplatiu.
| 25 Dentro al cristallo che 'l vocabol porta, cerchiando il mondo, del suo caro duce sotto cui giacque ogne malizia morta, di color d'oro in che raggio traluce vid'io uno scaleo eretto in suso tanto, che nol seguiva la mia luce. Vidi anche per li gradi scender giuso tanti splendor, ch'io pensai ch'ogne lume che par nel ciel, quindi fosse diffuso. |
Dins del cristall que va voltant el món portant el nom el meu amat senyor sota el qual jau tota malícia morta, vaig veure, d'un color d'or travessat per raigs de llum, una escala tan alta que, alçant els ulls, o la podia seguir. També vaig veure baixar els graons tantes fulgors, que vaig pensar que tots els llums del cel procedien d'allí. |
Canto XXII
Sant Benet i la vida monàstica
L'origen monacal és apropiat per llegir sobre l'entrevista amb Sant Benet.
Beatriu s'endu Dante escala amunt i deixen el cel dels astres mòbils per passar a l'esfera de les estrelles fixes. Una mirada enrera abasta tot el cosmos recorregut fins ara, els set planetes. I després de contemplar els planetes, contempla la mirada de Beatriu: " poscia rivolsi li occhi a li occhi belli".
| 133 Col viso ritornai per tutte quante le sette spere, e vidi questo globo tal, ch'io sorrisi del suo vil sembiante; e quel consiglio per migliore approbo che l'ha per meno; e chi ad altro pensa chiamar si puote veramente probo. Vidi la figlia di Latona incensa sanza quell' ombra che mi fu cagione per che già la credetti rara e densa. L'aspetto del tuo nato, Iperïone, quivi sostenni, e vidi com' si move circa e vicino a lui Maia e Dïone. Quindi m'apparve il temperar di Giove tra 'l padre e 'l figlio; e quindi mi fu chiaro il varïar che fanno di lor dove; e tutti e sette mi si dimostraro quanto son grandi e quanto son veloci e come sono in distante riparo. L'aiuola che ci fa tanto feroci, volgendom' io con li etterni Gemelli, tutta m'apparve da' colli a le foci; poscia rivolsi li occhi a li occhi belli. |
Amb la vista vaig repassar les set esferes, i vaig veure el nostre globus, que em féu somriure per seu vil aspecte; i aprova com més bona l'opinió que en fa menys cas: qui pensa en altra cosa es pot dir certament que és just i savi. Veia encesa la filal de Latona sense aquella ombra que va ser la causa que em va fer creure que era rara i densa. Allí vaig sostenir, Hiperió, la mirada del teu fill, i es movien al voltant i prop d'ell Maia i Dione. Després m'aparegué, temperat, Júpiter entre el pare i el fill, i veia clar com canvien tots ells de posició; i els set planetes em varen mostrar com són de grans i com són de veloços i la distància dels llocs respectius. La poca terra que ens fa com a feres, des dels Bessons eterns, rodant amb ells, la veia tota, entre colls i riberes; després posí els ulls en els ulls bells. |
El cel de les estrelles fixes
Canto XXIII
Aparició de Crist. El riure de Beatriu. La rosa mística. La glòria de Maria.
Apareix aquí amb força aquesta proposta extraordinària que el més sagrat i sublim de l'univers sigui precisament la joia, el riure: "Apri li occhi e riguarda qual son io; tu hai vedute cose, che possente
se' fatto a sostener lo riso mio". No és fins ara, després de tant de camí, que arriba a estar preparat per al somriure de Beatriu.
Mentre llegeixo al claustre, nens i nenes juguen a cuit i amagar. S'ajupen sota el mur i avancen mig arrossegant-se per a no ser vistos.
| 40 Come foco di nube si diserra per dilatarsi si` che non vi cape, e fuor di sua natura in giu` s'atterra, la mente mia cosi`, tra quelle dape fatta piu` grande, di se' stessa uscio, e che si fesse rimembrar non sape. "Apri li occhi e riguarda qual son io; tu hai vedute cose, che possente se' fatto a sostener lo riso mio". |
Com foc de llamp que s'escapa d'un núvol quan es dilata tant que ja no hi cap, i, contra el seu natural, cau a terra, així el meu esperit, que s'expandia entre aquelles visions, va eixir de si, i no sap recordar què se'n va fer. “Obre els ulls i contempla com sóc jo; perquè ací has vist coses que t'han donat el poder de sostenir ja el meu riure”. |
| 70 "Perche' la faccia mia si` t'innamora, che tu non ti rivolgi al bel giardino che sotto i raggi di Cristo s'infiora? Quivi e` la rosa in che 'l verbo divino carne si fece; quivi son li gigli al cui odor si prese il buon cammino". |
“Per què la meua cara t'enamora tant que no et gires cap al bell jardí que sota els raigs de Crist s'omple de flors? Allí hi ha la rosa en qui el verb diví es va fer carn; i allí hi ha també lliris l'olor dels quals mostrava el bon camí.” |
Canto XXIV
Sant Pere examina Dante sobre la fe
M'instal·lo a llegir a un xiringuito de la platja.
Sant Pere examina Dante sobre la fe, i es confirma la similitud del recorregut pel cel com una universitat d'estiu religiosa. Estem als exàmens finals.
| 46 Si` come il baccialier s'arma e non parla fin che 'l maestro la question propone, per approvarla, non per terminarla, cosi` m'armava io d'ogne ragione mentre ch'ella dicea, per esser presto a tal querente e a tal professione. "Di', buon Cristiano, fatti manifesto: fede che e`?". Ond'io levai la fronte in quella luce onde spirava questo; ... Cosi` spiro` di quello amore acceso; indi soggiunse: "Assai bene e` trascorsa d'esta moneta gia` la lega e 'l peso; ma dimmi se tu l'hai ne la tua borsa". Ond'io: "Si` ho, si` lucida e si` tonda, che nel suo conio nulla mi s'inforsa". |
Com batxiller que es prepara i no parla fins que el mestre proposa la qüestió, per demostrar-la, no per acabar-la, així m'armava jo amb raonaments mentre parlava ella, preparant-me per tal mestre i tal declaració. “Digues, bon cristià, mostra el que saps: la fe què és?” Jo vaig alçar el front cap a la llum que exhalava aquests mots; Així alenà aquell amor encès, i va afegir: “Has passat bé l'examen de la lliga i el pes de la moneda: digues, però, si la tens en la bossa.” I jo: “Sí que la tinc, lluent, redona, i res no em fa dubtar del seu valor” |
| 130 E io rispondo: Io credo in uno Dio solo ed etterno, che tutto 'l ciel move, non moto, con amore e con disio; e a tal creder non ho io pur prove fisice e metafisice, ma dalmi anche la verita` che quinci piove per Moise`, per profeti e per salmi, per l'Evangelio e per voi che scriveste poi che l'ardente Spirto vi fe' almi; e credo in tre persone etterne, e queste credo una essenza si` una e si` trina, che soffera congiunto 'sono' ed 'este'. |
I jo et responc: Jo crec en un sol Déu, únic i etern, i que mou tot el cel amb amor i amb desig, i no és mogut; per creure això, no tinc sols arguments físics i metafísics: també en trac d'aquesta veritat que plou ací per Moisès, pels psalms i pels profetes, per l'Evangeli, i pels qui vau escriure quan l'esperit ardent us va fer sants; i crec també en tres persones eternes, i crec que són una essència una i trina, tant que se'n pot dir 'són' i 'és' alhora. |
Canto XXV
Sant Jaume examina Dante sobre l'esperança
Un nudista a la platja. És la innocència de l'Eden? o algú que vol exhibir com n'està de bronzejat?
Sant Jaume, presentat com el que mou la gent a visitar Galícia:
| 16 e la mia donna, piena di letizia, mi disse: "Mira, mira: ecco il barone per cui la` giu` si vicita Galizia". |
|
Canto XXVI
Adam. Sant Joan examina Dante sobre la caritat
Una imatge molt bonica: som les fulles del jardí de Déu, Déu és el jardiner etern.
Preguntes sobre la llengua original i com va canviant.
| 64 Le fronde onde s'infronda tutto l'orto de l'ortolano etterno, am'io cotanto quanto da lui a lor di bene e` porto". ... Tu vuogli udir quant'e` che Dio mi puose ne l'eccelso giardino, ove costei a cosi` lunga scala ti dispuose, e quanto fu diletto a li occhi miei, e la propria cagion del gran disdegno, e l'idioma ch'usai e che fei. |
I les fulles que enfullen el jardi del jardiner etern, jo les estime en la mesura del bé que ell els dóna.” ... Tu vols saber quants anys fa que em posà Déu en aquell alt jardí, on aquesta et preparà per tan alta pujada, i durant quant de temps m'alegrà els ulls, i la causa real de la gran ira, i quin idioma usava i quin vaig fer. |
| 124 La lingua ch'io parlai fu tutta spenta innanzi che a l'ovra inconsummabile fosse la gente di Nembrot attenta: che' nullo effetto mai razionabile, per lo piacere uman che rinovella seguendo il cielo, sempre fu durabile. Opera naturale e` ch'uom favella; ma cosi` o cosi`, natura lascia poi fare a voi secondo che v'abbella. Pria ch'i' scendessi a l'infernale ambascia, I s'appellava in terra il sommo bene onde vien la letizia che mi fascia; e El si chiamo` poi: e cio` convene, che' l'uso d'i mortali e` come fronda in ramo, che sen va e altra vene. |
La llengua que parlava jo es va perdre abans que el poble de Nembrot volgués edificar una obra inacabable: que cap producte de la raó dura per molt de temps, pel capritx dels humans que amb els canvis del cel també canvia. Que l'home parle, és obra natural: la natura, però, deixa que ho feu així o així segons us abelleix. Abans de baixar jo als tristis inferns, I era, en la terra, el nom del bé suprem d'on procedeix la joia que m'envolta; després se'n va dir El; i està bé així, pequè els usos dels mortals són com fulles en la branca, que vénen i se'n van. |
Canto XXVII
Visió mística de l'univers, crítica a l'església, ascens al Primum mobile
Em trobo amb un dels versos més bonics: "Cio` ch'io vedeva mi sembiava un riso de l'universo; per che mia ebbrezza intrava per l'udire e per lo viso".
Cal escoltar-ho.
Alguna vegada, en una travessa de muntanya, després de passar la nit al costat d'un rierol dins la tenda, quan fresc i descansat em poso a caminar, gairebé he sentit que el bosc -i l'univers sencer- em saludava somrient, i en resposta, gairebé em sorprenia dient tot fluixet "hola escarabat", a algun coleòpter que creuava el camí, o "bon dia" a un ocell que canta, o "hola, riuet", quan saltava de pedra en pedra per travessar un rierol.
| 1 'Al Padre, al Figlio, a lo Spirito Santo', comincio`, 'gloria!', tutto 'l paradiso, si` che m'inebriava il dolce canto. Cio` ch'io vedeva mi sembiava un riso de l'universo; per che mia ebbrezza intrava per l'udire e per lo viso. Oh gioia! oh ineffabile allegrezza! oh vita integra d'amore e di pace! oh sanza brama sicura ricchezza! |
“Al Pare, al Fill, a l'Esperit Sant, glòria!”, va començar el paradís sencer, i m'embriagava la dolçor del cant. Allò que jo veia em semblava un riure de l'univers, i la meua embriaguesa entrava per l'oïda i per la vista. Oh joia!, oh inefable alegria!, vida perfecta d'amor i de pau!, oh riquesa sense desig, segura! |
| 104 "La natura del mondo, che quieta il mezzo e tutto l'altro intorno move, quinci comincia come da sua meta; e questo cielo non ha altro dove che la mente divina, in che s'accende l'amor che 'l volge e la virtu` ch'ei piove. Luce e amor d'un cerchio lui comprende, si` come questo li altri; e quel precinto colui che 'l cinge solamente intende. Non e` suo moto per altro distinto, ma li altri son mensurati da questo, si` come diece da mezzo e da quinto; e come il tempo tegna in cotal testo le sue radici e ne li altri le fronde, omai a te puo` esser manifesto. |
“La forma de l'univers, que manté quiet el centre i fa girar la resta, ací té el seu límit i ací comença; i així, aquest cel no té cap altre lloc que l'esperit diví, on s'encén l'amor que el fa girar, i el poder que d'ell plou. Amor i llum l'envolten amb un cercle, com ell els altres; i un contorn així només l'entén el que mateix que l'abraça. El moviment seu no es mesura amb altre: els altres són mesurats per aquest, com es calcula el deu pel dos i el cinc; i com pot ser que el temps tinga l'arrel en aquest test i el fullatge en els altres, ara ja ho pots entendre clarament. |
| 127 Fede e innocenza son reperte solo ne' parvoletti; poi ciascuna pria fugge che le guance sian coperte. |
La inocencia i la fe es troben només en els infants petits, i després fugen abans que el pèl els cobrisca la galta. |
M'imagino un astrònom observant el cosmos i que de sobte se li mostra un gran somriure.
He manipulat una imatge del fons de radiació per il·lustrar-ho.
I ja passem a l'esfera del Primum mobile.
El cel novè, el primum mobile
Canto XXVIII
Cercles i jerarquies angèliques, Déu al centre.
Diu el meu traductor: "Com més amunt pugem, més lluny de la realitat física o sensible apareixen les visions, els conceptes i les explicacions que les expressen, i l'ordre últim de la creació que s'hi manifesta. La intensitat -intel·lectual i estètica- d'aquestes visions és difícilment sostenible pels simples mortals, traductors o lectors contemporanis.”
S'observen cercles de jerarquies angèliques i al centre, la divinitat pura, en un punt infinitament petit.
Em costa d'entendre com, si a mesura que hem anat pujant, Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter, Saturn, cada cop passàvem a una esfera més gran que englobava l'anterior, com pot ser que ara a l'esfera de les estrelles fixes ens anem concentrant cap a un centre.
| 10 cosi` la mia memoria si ricorda ch'io feci riguardando ne' belli occhi onde a pigliarmi fece Amor la corda. E com'io mi rivolsi e furon tocchi li miei da cio` che pare in quel volume, quandunque nel suo giro ben s'adocchi, un punto vidi che raggiava lume acuto si`, che 'l viso ch'elli affoca chiuder conviensi per lo forte acume; e quale stella par quinci piu` poca, parrebbe luna, locata con esso come stella con stella si colloca. ... La donna mia, che mi vedea in cura forte sospeso, disse: "Da quel punto depende il cielo e tutta la natura. Mira quel cerchio che piu` li e` congiunto; e sappi che 'l suo muovere e` si` tosto per l'affocato amore ond'elli e` punto". |
així recorda la memòria meua que vaig fer jo mirant dins dels bells ulls amb què Amor féu les cordes per lligar-me. I quan jo em vaig girar i els meus van ser tocats pel que apareix en aquell cel, sempre que hom observe bé el seu gir, vaig veure un punt que irradiava llum tan intensa que cremaria els ulls, i era tan fort que m'obligà a tancar-los; i l'estrella que ací es veu més petita pareixeria lluna, comparada amb aquell punt com estrella amb estrella. ... La meua dama, que em veia en suspens i ple de dubte, va dir: “D'aquest punt depèn el cel i tota la natura. Observa el cercle que està més prop d'ell, i has de saber que es mou tan veloçment per l'amor tan abrusador que el punxa.” |
| 95 E quella che vedea i pensier dubi ne la mia mente, disse: "I cerchi primi t'hanno mostrato Serafi e Cherubi. Cosi` veloci seguono i suoi vimi, per somigliarsi al punto quanto ponno; e posson quanto a veder son soblimi. ... In essa gerarcia son l'altre dee: prima Dominazioni, e poi Virtudi; l'ordine terzo di Podestadi ee. Poscia ne' due penultimi tripudi Principati e Arcangeli si girano; l'ultimo e` tutto d'Angelici ludi. Questi ordini di su` tutti s'ammirano, e di giu` vincon si`, che verso Dio tutti tirati sono e tutti tirano. E Dionisio con tanto disio a contemplar questi ordini si mise, che li nomo` e distinse com'io. |
I ella, que veia en mi els meus pensaments plens de dubtes, va dir: “Els primers cercles t'han mostrat Serafins i Querubins. Segueixen veloçment lligams d'amor per semblar-se tant com poden al punt, i com més alta és la visió, més poden. ... Hi ha altres divinitats de la mateixa jerarquia: Dominacions, Virtuts, i el tercer lloc és de les Potestats. Als dos penúltims cercles exultants giren volant els Principats i Arcàngels, i l'últim correspon als jocs dels Àngels. Tots els ordres miren amunt en èxtasi, i avall tenen tanta força que són tots atrets cap a Déu i tots hi atrauen. |
Canto XXIX
Cosmologia i teoria dels àngels
| 22 Forma e materia, congiunte e purette, usciro ad esser che non avia fallo, come d'arco tricordo tre saette. E come in vetro, in ambra o in cristallo raggio resplende si`, che dal venire a l'esser tutto non e` intervallo, cosi` 'l triforme effetto del suo sire ne l'esser suo raggio` insieme tutto sanza distinzione in essordire. |
Forma i matèria, pures o ja unides, varen eixir a ser sense defecte, com tres sagetes d'un arc de tres cordes. I com un vidre, en ambre o e cristall es reflecteix un raig de tal manera que entre el venir i el ser no hi ha interval, així el triforme efecte del Senyor va irradiar sencer en el seu ésser com un inici únic, sense parts. |
Canto XXX
Una bellesa que ja no es pot descriure. Ascensió a l'Empiri. Els benaurats, el riu de llum, la rosa celestial
| 13 a poco a poco al mio veder si stinse: per che tornar con li occhi a Beatrice nulla vedere e amor mi costrinse. Se quanto infino a qui di lei si dice fosse conchiuso tutto in una loda, poca sarebbe a fornir questa vice. La bellezza ch'io vidi si trasmoda non pur di la` da noi, ma certo io credo che solo il suo fattor tutta la goda. Da questo passo vinto mi concedo piu` che gia` mai da punto di suo tema soprato fosse comico o tragedo: |
s'extingí a poc a poc davant de mi. I així, en no veure res, i per amor, vaig tornar als ulls de Beatriu. Si tot allò que fins ací he dit d'ella quedara concentrat en un sol himne, seria poc per fer aquest paper. La bellesa que jo veia no sols va més enllà de la humana: jo crec que sols qui la va fer la gaudeix tota. Em declare vençut per aquest pas, més del que cap autor còmic o tràgic haja estat superat pel propi tema. |
El cel desè, l'Empyreum
Ja som al cel que és pura llum.
Entre altres vistes apareix una herba que somriu, "rider de l'erbe".
Al llarg dels segles, la imaginació filosòfica i religiosa ens ha proposat, un Déu personal que és un aliat a les guerres (Yahvé), un Déu personal que és com un pare (Cristianisme), l'univers com a successives emanacions a partir de l'U original (al neoplatonisme), l'univers i els astres com un engranatge mogut per un primer motor i influències astrològiques (Aristòtil, Edat mitjana), un univers mecànic de cossos que segueixen les lleis de la Física (Newton), un organisme que evoluciona i es tranforma dialècticament al llarg de la història fins arribar a l'autoconsciència (Hegel), un cosmos que s'expandeix després d'una gran explosió, crea elements per combustió nuclear als estels i on en algun planeta remot es donen les condicions per a que evolucioni la vida (la ciència moderna).
Però que jo sàpiga, Dante és l'únic que ha parlat d'un univers que somriu.
| 37 con atto e voce di spedito duce ricomincio`: "Noi siamo usciti fore del maggior corpo al ciel ch'e` pura luce: luce intellettual, piena d'amore; amor di vero ben, pien di letizia; letizia che trascende ogne dolzore. |
amb gest i veu de guia competent recomençà: “Hem eixit fora del cos més gran, i som al cel que és pura llum: llum intelectual, plena d'amor; amor del bé vertader, ple de joia; joia que trascendeix tota dolçor. |
| 61 e vidi lume in forma di rivera fulvido di fulgore, intra due rive dipinte di mirabil primavera. Di tal fiumana uscian faville vive, e d'ogne parte si mettien ne' fiori, quasi rubin che oro circunscrive; poi, come inebriate da li odori, riprofondavan se' nel miro gurge; e s'una intrava, un'altra n'uscia fori. ... Anche soggiunse: "Il fiume e li topazi ch'entrano ed escono e 'l rider de l'erbe son di lor vero umbriferi prefazi. |
Vaig veure més llum, en forma de riu resplendent d'esplendor, entre riberes pintades d'increïble primavera. Del riu eixien com espurnes vives que es posaven pertot sobre les flors com robins que van a encastar-se en or; després, com embriagades pel perfum, s'enfonsaven en aquell gorg bellíssim, i si una entrava, uan altra en sortia. I va afegir també: “El riu i els topazis que entren i surten i el riure de l'herba, són com velats anuncis del seu ésser. |
| 115 E se l'infimo grado in se' raccoglie si` grande lume, quanta e` la larghezza di questa rosa ne l'estreme foglie! La vista mia ne l'ampio e ne l'altezza non si smarriva, ma tutto prendeva il quanto e 'l quale di quella allegrezza. Nel giallo de la rosa sempiterna, che si digrada e dilata e redole odor di lode al sol che sempre verna, qual e` colui che tace e dicer vole, mi trasse Beatrice, e disse: "Mira quanto e` 'l convento de le bianche stole! Vedi nostra citta` quant'ella gira; vedi li nostri scanni si` ripieni, che poca gente piu` ci si disira. |
I si el graó més baix recull en si una llum tan potent, quina és l'amplària d'aquesta rosa en els pètals més alts! La meua vista no s'extraviava en l'altura i l'amplada, i abraçava del tot el quant i el qual d'aquella festa. ... Al centre groc d'aquella rosa eterna, que va ascendint i s'eixempla i exhala perfum de lloança a un sol de primavera permanent, m'hi va dur Beatriu -jo era com qui calla volent parlar-, i diu: “Mira si és gran l'aplec de robes blanques! Mira si és ampla la nostra ciutat, i mira els nostres escons ja tan plens que és molt poca la gent que encara hi falta. |
Canto XXXI
La cort de la ciutat celestial. Sant Sant Bernat de Claravall.
M'ho imagino com estar a la gespa del camp del Barça, mirant tota la gent que hi ha a les grades.
| 13 Le facce tutte avean di fiamma viva, e l'ali d'oro, e l'altro tanto bianco, che nulla neve a quel termine arriva. |
Tots tenien cara de flama viva, les ales d'or, i la resta tan blanca que no hi ha neu que arribe a aquell extrem. |
| 130 e a quel mezzo, con le penne sparte, vid'io piu` di mille angeli festanti, ciascun distinto di fulgore e d'arte. Vidi a lor giochi quivi e a lor canti ridere una bellezza, che letizia era ne li occhi a tutti li altri santi. |
i enmig de tot, amb les ales obertes, vaig veure més de mil àngels festius, tots diferents en forma i en fulgor. Vaig veure, en els seus jocs i en els seus cants, com reia una bellesa, que era joia en els ulls per tots els altres sants. |
Canto XXXII
Jerarquia dels benaurats, segons si van viure abans o després de Crist, els mèrits i la gràcia.
Canto XXXIII
Pregària de Sant Bernat a Maria. El misteri de la Trinitat. Silenci final
Així m'introdueix el meu guia i traductor a l'últim cant d'aquest viatge. Dante gosa descriure allò sobre el que els místics callen. Torno a preguntar-me si "només" hi ha imaginació poètica, o si realment va viure alguna mena d'experiència extàtica.
| 76 Io credo, per l'acume ch'io soffersi del vivo raggio, ch'i' sarei smarrito, se li occhi miei da lui fossero aversi. E' mi ricorda ch'io fui piu` ardito per questo a sostener, tanto ch'i' giunsi l'aspetto mio col valore infinito. Oh abbondante grazia ond'io presunsi ficcar lo viso per la luce etterna, tanto che la veduta vi consunsi! Nel suo profondo vidi che s'interna legato con amore in un volume, cio` che per l'universo si squaderna: sustanze e accidenti e lor costume, quasi conflati insieme, per tal modo che cio` ch'i' dico e` un semplice lume. La forma universal di questo nodo credo ch'i' vidi, perche' piu` di largo, dicendo questo, mi sento ch'i' godo. |
Per l'agudesa amb què jo vaig sentir el raig vivent, crec que m'hauria perdut si els meus ulls se n'hagueren apartat. I recorde que, amb això, em vaig fer més valent per resistir-lo, fins a unir la mirada meua amb el bé infinit. Oh abundant gràcia, per la qual gosava clavar els ulls dins de la llum eterna, fins consumir els límits de la vista! Veia el seu fons, on penetra i s'uneix, relligat amb amor en un volum, allò que en l'univers es desfà en fulls: substància i accidents, amb els seus modes, tot combinat alhora en tal manera que el que jo dic n'és un simple besllum. Crec que hi veia la forma universal d'aquest nus, ja que mentre dic això sent el plaer que se'm torna més intens. |
et comprens sola, i per tu compresa i comprenent, t'estimes i et somrius!"
Acaba el recorregut pel cel amb aquests versos extraordinaris que parlen del diví, com a llum, com a amor i com a somriure. Aquesta visió del sagrat i el sublim en termes de felicitat riallera, no l'havia trobat mai a cap altre autor.
| 106 Omai sara` piu` corta mia favella, pur a quel ch'io ricordo, che d'un fante che bagni ancor la lingua a la mammella. ... Ne la profonda e chiara sussistenza de l'alto lume parvermi tre giri di tre colori e d'una contenenza; e l'un da l'altro come iri da iri parea reflesso, e 'l terzo parea foco che quinci e quindi igualmente si spiri. Oh quanto e` corto il dire e come fioco al mio concetto! e questo, a quel ch'i' vidi, e` tanto, che non basta a dicer 'poco'. O luce etterna che sola in te sidi, sola t'intendi, e da te intelletta e intendente te ami e arridi! ... A l'alta fantasia qui manco` possa; ma gia` volgeva il mio disio e 'l velle, si` come rota ch'igualmente e` mossa, l'amor che move il sole e l'altre stelle. |
Ara ja, fins en allò que recorde, el meu llenguatge serà molt més curt que el d'un infant que llepa la mamella. ... En la profunda i clara subsistència de l'alta llum, vaig distingir tres cercles de tres colors i una sola grandària; un d'ells semblava un reflex de l'altre, com iris d'iris, i el tercer semblava foc que respira igual d'ací i d'allà. Que curts i febles són els mots davant dels conceptes!, i aquests queden tan curts pel que vaig veure, que dir “poc” no és prou. Oh llum eterna que estàs sola en tu, et comprens sola, i per tu compresa i comprenent, t'estimes i et somrius! ... Aci la fantasia fou vençuda; i em feia girar ja el desig i el velle, com la roda uniformement moguda, l'amor que mou el sol i les estrelles. |
Eufòric, celebro el final d'aquests tres dies de lectura i recorreguts inèdits per Barcelona, sopant a un restaurant italià.
Si jo estic tant content, només després de la lectura, com deuria estar Dante Alighieri després d'escriure-ho? I què deuria menjar? És possible que li preparessin un plat de pasta? Algú ha estudiat les referències al menjar en el conjunt de l'obra de Dante? No ho sé. Però no és impossible que mengés un plat semblant ja que es coneix una referència a la pasta a Sicília el 1154.