PURGATORI
3 dies llegint la Divina Comèdia
ANTEPURGATORI
Dante i Virgili arriben a la platja on desembarcaran les ànimes destinades al Purgatori.
És molt bonica l'expressió "o bel pianeto che d'amar conforta
faceva tutto rider l'oriente", el riure o somriure com a emoció natural davant del bell o del sublim. Al Paradís la retrobarem diverses vegades. Em suggerirà que un místic, quan arriba a connectar amb una altre nivell de realitat, de fet, somriuria. I em suggerirà també, que potser el més elevat té més a veure amb el riure i el somriure, que no pas amb la privació i la mortificació.
Canto I
Arribada al Purgatori
| 13 Dolce color d'oriental zaffiro, che s'accoglieva nel sereno aspetto del mezzo, puro infino al primo giro, a li occhi miei ricomincio` diletto, tosto ch'io usci' fuor de l'aura morta che m'avea contristati li occhi e 'l petto. Lo bel pianeto che d'amar conforta faceva tutto rider l'oriente, velando i Pesci ch'erano in sua scorta. |
El dolç color de safir oriental, que es difonia en la visió serena del cel, pur fins a la primera volta, va renovar el delit dels meus ulls a penes vaig eixir de l'aire mort que m'havia entristit els ulls i el pit. El bell planeta que invita a l'amor feia somriure l'orient sencer, velant els peixos que li fan escorta. |
Canto II
Platja de l'antepurgatori, un àngel, una barca amb ànimes
Dante i Virgili són a la platja de l'antepurgatori quan arriba una barca plena d'ànimes, contentes i expectants. Em recorda l'escena d'uns turistes que arriben a un ressort de vacances. Ben bé que aquestes platges del més enllà són com un hub de transports, una estació marítima on arriben les ànimes, cadascuna amb el bitllet per a la destinació que s'han guanyat. Uns travessaran l'Aqueront per anar a l'infern, altres el Tiber cap al Purgatori, i uns altres s'elevaran cap als cels.
En el cas dels meus trajectes de lectura, metro, autobús i bicicleta.
| 55 Da tutte parti saettava il giorno lo sol, ch'avea con le saette conte di mezzo 'l ciel cacciato Capricorno, quando la nova gente alzo` la fronte ver' noi, dicendo a noi: "Se voi sapete, mostratene la via di gire al monte". E Virgilio rispuose: "Voi credete forse che siamo esperti d'esto loco; ma noi siam peregrin come voi siete. Dianzi venimmo, innanzi a voi un poco, per altra via, che fu si` aspra e forte, che lo salire omai ne parra` gioco". |
El sol, pertot, assagetava el dia, després que havia ja expulsat amb fletxes expertes Capricorn del mig del cel, quan van alçar el front els nouvinguts, ens van mirar i van dir: “Si ho sabeu, mostreu-nos el camí de la muntanya.” Virgili respongué: “Potser creieu que nosaltres coneixem bé aquest lloc, però som tan pelegrins com vosaltres. Hem arribat una miqueta abans per un altre camí, tan aspre i dur que ara pujar podrà semblar un joc.” |
Canto III
Comença la ruta, els excomunicats penedits a l'últim moment
| 46 Noi divenimmo intanto a pie` del monte; quivi trovammo la roccia si` erta, che 'ndarno vi sarien le gambe pronte. Tra Lerice e Turbia la piu` diserta, la piu` rotta ruina e` una scala, verso di quella, agevole e aperta. "Or chi sa da qual man la costa cala", disse 'l maestro mio fermando 'l passo, "si` che possa salir chi va sanz'ala?". |
Així vam arribar al peu del puig, i hi vam trobar uns cingles tan abruptes que les cames més àgils no servien. Entre lerice i Turbie, els rocams més aspres i trencats són una escala ampla i fàcil, comparats amb aquells. “Qui sap per quin costat hi ha menys pendent”, digué el mestre, aturant els seus passos, “per que hi puga pujar qui va sense ales”. |
| 79 Come le pecorelle escon del chiuso a una, a due, a tre, e l'altre stanno timidette atterrando l'occhio e 'l muso; e cio` che fa la prima, e l'altre fanno, addossandosi a lei, s'ella s'arresta, semplici e quete, e lo 'mperche' non sanno; si` vid'io muovere a venir la testa di quella mandra fortunata allotta, pudica in faccia e ne l'andare onesta. |
Com ovelletes que ixen del corral, una, dues, tres, i les altres resten, tímides, amb el morro i els ulls abaixats, i el que fa la primera fan les altres, i quan ella s'atura se li arramben, simples, dòcils, sense saber per què; així vaig veure llavors com venia el cap d'aquell ramat d'afortunats, amb la cara i el port nobles i dignes. |
Els altres companys d'excursió no tenen un cos consistent, la llum passa a través d'ells, i s'estranyen en veure que Dante fa ombra en interceptar els raigs del sol.
| 94 "Sanza vostra domanda io vi confesso che questo e` corpo uman che voi vedete; per che 'l lume del sole in terra e` fesso. Non vi maravigliate, ma credete che non sanza virtu` che da ciel vegna cerchi di soverchiar questa parete. |
“Sense que ho demaneu, jo us ho declare: el que veieu ací és un cos humà, per això talla els raigs del sol en terra. No us n'estranyeu: cregueu, més aviat, que no és sense algun poder del cel que ell vol pujar per la muralla aquesta.” |
Canto IV
Ascenció a la cornisa, vista sobre la platja, els negligents.
Baixen la majoria de nens i un parell d'adolescents deliciosament presumides, el cabell arreglat, una mica maquillades, es queixen del brogit dels petits, “yo no vuelvo a subir a esta hora”.
A fora veig que passem per una rambla amb acàcies florides que sembla molt agradable i decideixo baixar. És la rambla 11 de setembre. Avis que acompanyen els néts a escola.
Segueix la narrativa excursionista, amb passatges de grimpar i tot.
| 31 Noi salavam per entro 'l sasso rotto, e d'ogne lato ne stringea lo stremo, e piedi e man volea il suol di sotto. ... "Figliuol mio", disse, "infin quivi ti tira", additandomi un balzo poco in sue che da quel lato il poggio tutto gira. Si` mi spronaron le parole sue, ch'i' mi sforzai carpando appresso lui, tanto che 'l cinghio sotto i pie` mi fue. A seder ci ponemmo ivi ambedui volti a levante ond'eravam saliti, che suole a riguardar giovare altrui. |
Pujàvem dins d'una escletxa de roca que ens estrenyia d'un costat a l'altre, i el terreny demanava peus i mans. “Fill meu”, va dir, “enfila't fins aquí”, i em mostrava un replà, un poc més amunt, que per allí rodeja la muntanya. M'animaren tant les seues paraules que m'esforcí, gatejant, cap a ell, fins a posar els peus en la cornisa. Ens vam quedar allí els dos asseguts cap a llevant, d'on havíem pujat, perquè mirar el camí fet, ajuda. |
| 103 La` ci traemmo; e ivi eran persone che si stavano a l'ombra dietro al sasso come l'uom per negghienza a star si pone. E un di lor, che mi sembiava lasso, sedeva e abbracciava le ginocchia, tenendo 'l viso giu` tra esse basso. "O dolce segnor mio", diss'io, "adocchia colui che mostra se' piu` negligente che se pigrizia fosse sua serocchia". |
Ens hi vam acostar. hi havia gent que s'estaven a l'ombra de la penya com qui seu en postura negligent. I un d'entre ells, que semblava molt cansat, s'abraçava als genolls seient a terra amb tot el cap amagat cap avall. I vaig dir al meu dolç senyor: “Observa aquest, que seu ací amb més negligència que si fóra germà de la peresa”. |
Canto V
Morts violentes
Començo a explorar el barri de Sant Andreu, a veure si trobo la biblioteca i el mercat, que seran els meus objectius cada vegada que baixi d'un bus a l'atzar.
Només qui estima la seva terra pot escriure un versos com "Ahi serva Italia ..."
Canto VI
Invectiva a Itàlia
| 76 Ahi serva Italia, di dolore ostello, nave sanza nocchiere in gran tempesta, non donna di province, ma bordello! |
Ah, Itàlia serva, hostal de tot dolor, nau sense capità en la gran tempesta, bordell i no reina de les províncies! |
Canto VII
Es va fent fosc. Grup dels reis negligents.
Els viatgers es van trobant diferents grups que esperen per entrar al Purgatori, els negligents, els que han mort de manera violenta, i aquí un grup de reis que no van estar a l'alçada.
En principi sembla que l'estratègia de vida medieval hagués de consistir en posar-ho tot en funció del més enllà, per tal de tenir un lloc garantit a aquest resort de vacances felices que seran els cels. Segurament la majoria no en feia gaire cas. Potser alguns pensen que el que podem mirar de fer és construir-nos un cel aquí i mirar d'evitar que nosaltres o els altres facin de la nostra vida un infern. Tal com explica Karen Armstrong a "Una història de Déu", el trajecte que fan els místics és un viatge interior, és a dir, a un estat mental diferent, no un desplaçament geogràfic, o un desplaçament a un món diferent del terrenal.
Al carrer Gran de Sant Andreu hi ha força gent. Localitzo una ferreteria, amb els mercats i les biblioteques, és el que necessita un barri.
Tota aquesta gent, la del barri, la de Barcelona, la del món, en l'univers de Dante, on aniria a parar? Ja que evidentment, Dante només considera una selecció de personatges famosos. Robert Burton, a la seva fascinant Anatomy of melancholy, esmenta els que han calculat la mida de l'infern per que hi càpiguen 800 mil milions de condemnats. Una estimació generosa tenint en compte que les estimacions pel que fa al nombre d'éssers humans que han viscut mai, són al voltant de 100 mil milions. On els posaríem? Ni que poguéssim arribar a disposar una biografia de tots ells, no ho tindríem clar.
Tenim una identitat homogènia? No arribem a ser diverses persones diferents al llarg de la vida? Podem imaginar al costat de la gent que veiem, com ombres que les acompanyen, com van ser de nens o com seran de vells? Classificaríem la gent en funció del pitjor moment? del millor? una mitjana moral al llarg del temps? Sembla bastant absurd.
Abans de trobar el grup de reis que, per negligents, no han acabat de fer el que corresponia, una descripció d'un paisatge que ens pinta l'excursió millor que una fotografia.
| 64 Poco allungati c'eravam di lici, quand'io m'accorsi che 'l monte era scemo, a guisa che i vallon li sceman quici. "Cola`", disse quell'ombra, "n'anderemo dove la costa face di se' grembo; e la` il novo giorno attenderemo". Tra erto e piano era un sentiero schembo, che ne condusse in fianco de la lacca, la` dove piu` ch'a mezzo muore il lembo. Oro e argento fine, cocco e biacca, indaco, legno lucido e sereno, fresco smeraldo in l'ora che si fiacca, da l'erba e da li fior, dentr'a quel seno posti, ciascun saria di color vinto, come dal suo maggiore e` vinto il meno. Non avea pur natura ivi dipinto, ma di soavita` di mille odori vi facea uno incognito e indistinto. 'Salve, Regina' in sul verde e 'n su' fiori quindi seder cantando anime vidi, che per la valle non parean di fuori. |
No ens havíem allunyat molt d'allí quan em vaig adonar d'una clotada com es formen ací enmig de les valls. “Allà”. va dir l'ombra, “és on anirem, on el pendent forma com un replà, i allí podrem esperar el nou dia.” Entre pla i rost hi havia una senda torta que ens va portar a la falda de la coma, fins a poc més avall de mitja costa. Or i argent fi, grana o blanc de plom, indi, fusta d'eben polit lluent, fresca maragda en l'instant que es parteix: tots els colors serien vençuts per l'herba i per les flors que hi ha en aquella clota com el que és menys vençut pel que és més. La natura no només hi ha pintat, sino que amb mil olors suaus en fa un de desconegut que els conté tots. Llavors, sobre el verd i les flors, vaig veure uns esperits cantant “Salve, Regina”: eren al fons, i de fora no es veien. |
Canto VIII
Al vespre, arriben uns àngels que, com diu el nostre guia i traductor, són com els que pintava Giotto.
| 25 e vidi uscir de l'alto e scender giue due angeli con due spade affocate, tronche e private de le punte sue. Verdi come fogliette pur mo nate erano in veste, che da verdi penne percosse traean dietro e ventilate. |
i vaig veure eixir del cel i baixar dos àngels amb espases de foc, truncades i privades de les puntes. Les vestes eren verdes com fulletes tendres, i un vol d'ales verdes darrere les agitava sota els colps de l'aire. |
Un comentari sobre l'amor en les dones, que no sé si és exacte. Potser tant com l'ull o el tacte, demanen la carícia de la paraula. I aquest és un adob que els jardiners masculins no tenim en abundància.
| 76 Per lei assai di lieve si comprende quanto in femmina foco d'amor dura, se l'occhio o 'l tatto spesso non l'accende. |
Per ella es pot comprendre fàcilment que poc dura en femella el foc d'amor si el tacte o l'ull no l'encenen sovint. |
Canto IX
La porta del verdader purgatori. Dante és marcat amb set lletres P, que representen les taques dels set pecats capitals que haurà d'aconseguir que marxin al llarg de l'ascensió.
El meu guia explica en una nota que els tres graons que hi ha a l'entrada del Purgatori simbolitzen els tres moments del sagrament de la penitència: la contrició del cor, la confessió dels pecats, i la satisfacció de la pena.
No puc evitar pensar que això del Purgatori és com recuperar els punts del carnet de conduir. Cal anar a classe i fer unes pràctiques.
O, si ho pensem en termes escolars, diria que, un cop acabat el curs (la vida), hi ha alguns alumnes que són expulsats de l'escola, i tancats en un correccional per a ser castigats. Els que han suspès però mereixen una oportunitat, aniran a reforç durant l'estiu, a veure si aproven al setembre. I finalment, els que s'han portat bé i han tret bona nota, aniran de vacances a un campament d'estiu celestial.
| 94 La` ne venimmo; e lo scaglion primaio bianco marmo era si` pulito e terso, ch'io mi specchiai in esso qual io paio. Era il secondo tinto piu` che perso, d'una petrina ruvida e arsiccia, crepata per lo lungo e per traverso. Lo terzo, che di sopra s'ammassiccia, porfido mi parea, si` fiammeggiante, come sangue che fuor di vena spiccia. Sovra questo tenea ambo le piante l'angel di Dio, sedendo in su la soglia, che mi sembiava pietra di diamante. Per li tre gradi su` di buona voglia mi trasse il duca mio, dicendo: "Chiedi umilemente che 'l serrame scioglia". Divoto mi gittai a' santi piedi; misericordia chiesi e ch'el m'aprisse, ma tre volte nel petto pria mi diedi. Sette P ne la fronte mi descrisse col punton de la spada, e "Fa che lavi, quando se' dentro, queste piaghe", disse. |
Hi vam anar; i l'esglaó primer era de marbre blanc, polit i llis, i jo m'hi veia igual que en un espill. El segon era entre negre i porpra, d'una pedra com recremada i aspra amb escletxes al llarg i de través. I al capdamunt, el tercer, tot massís, em semblava pòrfid, color de flama, com la sang quan esguita d'una vena. Damunt d'aquest descansava els seus peus l'àngel de Déu, i seia en el llindar que semblava de pedra de diamant. Vaig pujar ben a gust els tres graons amb el guia, que em portava i em deia: “Demana-li humilment que òbriga el pany. Em vaig llençar, devit, als seus peus sants; vaig demanar pietat i que m'obrira, però abans em doní tres colps al pit. Ell em va dibuixar set Pes al front amb la punta de l'espasa, i digué: “Quan sigues dins, llava't aquestes nafres.”. |
Primera cornisa, els orgullosos
Canto X
Comença el recorregut al Purgatori, com un centre de recuperació per a alumnes que han suspès. Només que en lloc de matemàtica, llengua, geografia, aquí han suspès en orgull, enveja, ira, peresa, avarícia, golafreria, i luxúria, els set pecats capitals.
A continuació, uns versos d'excursió, i uns altres sobre els relleus que semblen tan reals que gairebé se'ls podria escoltar i olorar.
| 7 Noi salavam per una pietra fessa, che si moveva e d'una e d'altra parte, si` come l'onda che fugge e s'appressa. "Qui si conviene usare un poco d'arte", comincio` 'l duca mio, "in accostarsi or quinci, or quindi al lato che si parte". |
Pujàvem dins d'una roca partida, entre parets sinuoses i ondulants com les ones que fugen i s'acosten. “Ací hem d'anar amb un poc de cautela”, digué el meu guia, “i evitar les roques que apareixen a un costat i l'altre.” |
| 58 Dinanzi parea gente; e tutta quanta, partita in sette cori, a' due mie' sensi faceva dir l'un "No", l'altro "Si`, canta". Similemente al fummo de li 'ncensi che v'era imaginato, li occhi e 'l naso e al si` e al no discordi fensi. |
Davant hi havia gent, que es dividia en set cors: feien que la meua orella digués que “No”, i la vista “Sí, que canten”. D'igual manera, el fum de l'encenser que s'hi representava, feia els ulls i el nas discordés entre el sí i el no. |
| 113 O superbi cristian, miseri lassi, che, de la vista de la mente infermi, fidanza avete ne' retrosi passi, non v'accorgete voi che noi siam vermi nati a formar l'angelica farfalla, che vola a la giustizia sanza schermi? Di che l'animo vostro in alto galla, poi siete quasi antomata in difetto, si` come vermo in cui formazion falla? Come per sostentar solaio o tetto, per mensola talvolta una figura si vede giugner le ginocchia al petto, la qual fa del non ver vera rancura nascere 'n chi la vede; cosi` fatti vid'io color, quando puosi ben cura. Vero e` che piu` e meno eran contratti secondo ch'avien piu` e meno a dosso; e qual piu` pazienza avea ne li atti, piangendo parea dicer: 'Piu` non posso'. |
Oh cristians superbs i miserables que, malalts de la vista de la ment, camineu confiats a reculons, no us adoneu que nosaltres som cucs nascuts per fer-nos papallona angèlica, que vola a la justicia sense escuts? De què s'infla tan alt l'ànima vostra, si sou igual que insectes incomplets que no han passat de l'estadi de larva? Com, sostenint un sostre o una teulada, fent de cartel·la, es veu una figura on els genolls s'ajunten amb el pit, i el dolor figurat fa néixer pena de veritat en qui la veu, així els veia jo quan els vaig mirar bé. S'encorbaven més o menys durament segons que en duie més o menys, de pes; i fins i tot qui es veia més pacient sembla dir, plorant: “Ja no puc més.” |
Canto XI
L'orgull, la fama efímera dels pintors, Cimabue i Giotto
Llegeixo bones reflexions sobre la fama efímera i les modes a l'art, a propòsit de Cimabue i Giotto. Ai! passa el mateix amb les modes del pensament, dels cuiners estrella, els actors, els escriptors, els músics ...
| 91 Oh vana gloria de l'umane posse! com'poco verde in su la cima dura, se non e` giunta da l'etati grosse! Credette Cimabue ne la pittura tener lo campo, e ora ha Giotto il grido, si` che la fama di colui e` scura: |
Oh, vana glòria dels poders humans!, que poc dura el verd al vostre cim si no és seguit per temps de decadència! Cimabue creia que en la pintura dominava el camp, i és ara Giotto qui alça el crit i li enfosqueix la fama. |
Canto XII
Es completa la cornisa dels orgullosos i s'esborra la primera P.
En una versió moderna, pasteuritzada i descafeïnada de Purgatori, a cada cornisa hi hauria un coach amb un programa de treball sobre què hem de fer per millorar. Però segurament costaria de trobar en la variada oferta de cursos, coachs i manuals d'autoajuda, cap que estigui dirigit a desenvolupar la humilitat i la renúncia. Segurament perquè no té demanda; el que volem, és triomfar. I el que ens ofereixen són gimnàs, dietes i operacions per a ser més guapos; programes de motivació i lideratge per a estar més segurs i assertius; i finalment, si no ens ha anat del tot bé, propostes per a jutjar-nos a nosaltres mateixos amb indulgència (tot és positiu!) o almenys no pensar-hi (relaxació, ioga).
Penso també en una altra versió del Purgatori que seria com una clínica de desintoxicació, o d'aprimament, on canviarien els nostres mals hàbits.
En conjunt, el viatge de Dante és un projecte pedagògic, o de salvació, de Beatriu. Primer es mostren els horrors de l'infern. Després es treballa al Purgatori, una excursió, un itinerari de salut espiritual amb parades per eliminar els mals hàbits. I finalment, es visita el cel.
En trobaríem una versió terrenal? Què es podria proposar per mostrar l'infern en vida en que viuen alguns? Podríem mostrar els cossos decadents dels que han passat massa vegades per operacions de cirurgia estètica, els que han acabat condemnats víctimes de la seva cobdícia, com el Sr. Urgandarin; els violents a la presó. Podríem buscar els exemples de vida serena, de merescuda felicitat. Però en aquest itinerari terrenal, em temo que trobaríem molta gent que viu en un infern que no s'han creat ells mateixos. Per exemple, els desnonats per una bombolla immobiliària que no van crear, mentre que els banquers irresponsables que la van finançar són a casa cobrant pensions d'escàndol. Per això ja fa temps que la imaginació religiosa humana va elaborar la idea de justícia ultramundana.
Segona cornisa, els envejosos
Canto XIII
Les ànimes dels envejosos amb les parpelles cosides
I si tots estiguéssim vivint en un gran recinte per a bojos amb cuidadors mai visibles?
Llegeixo al pati.
| 67 E come a li orbi non approda il sole, cosi` a l'ombre quivi, ond'io parlo ora, luce del ciel di se' largir non vole; che' a tutti un fil di ferro i cigli fora e cusce si`, come a sparvier selvaggio si fa pero` che queto non dimora. |
I com als orbs no els aprofita el sol, així a les ombres de què parle ací no els arriba el do de la llum del cel: tots tenen les parpelles foradades i cosides amb fils de ferro, com fan per calmar un esparver salvatge. |
Canto XIV
A fora sembla que hi hagi un home meditant, assegut a terra.
Arribo al mercat a passeig Valldaura.
Canto XV
Pas al cercle dels iracunds. Es fa de nit.
Tercera cornisa, els iracunds
Canto XVI
Els iracunds en un núvol de fum que els deixa a les fosques.
I ja toca deixar-me endur per un altre bus! El primer que passa és el B19, tira per Pg. Valldaura, Pl. Karl i després segueix per la Ronda de Dalt.
Els que foren irats van a les fosques -la ira encega- mentre escolten cants que conviden a la pau. Funcionaria, això, com a teràpia contra la ira?
Passem per l'Hospital de la Vall d'Hebron i el mercat. Començo a tenir gana i com que a la Ronda de Dalt no hi deu haver gaires restaurants, baixo i pujo al següent bus, que resulta ser el 73. Escolto una conversa d'unes noies:
- ¿Tienes novio? .- "Ya no, se cree que me lié con el Perlas". "Le mandé un whatsapp y no me contesta" .- ¿"Y porque no le llamaste?" .- "Porque no quería paerecer que estuviera colgada".
| 1 Buio d'inferno e di notte privata d'ogne pianeto, sotto pover cielo, quant'esser puo` di nuvol tenebrata, non fece al viso mio si` grosso velo come quel fummo ch'ivi ci coperse, ne' a sentir di cosi` aspro pelo, che l'occhio stare aperto non sofferse; ... "Quei sono spirti, maestro, ch'i' odo?", diss'io. Ed elli a me: "Tu vero apprendi, e d'iracundia van solvendo il nodo". |
Foscor d'infern, o d'una nit privada de tot planeta sota un cel tancat pels núvols i cobert per les tenebres, mai no m'han fet el vel tan gros a la vista com aquell fum que es va cobrir allí, ni me l'han fet sentir d'un pèl tan aspre: no podia ni tindre els ulls oberts; ... “Això que se sent, mestre, són esperits?”, vaig dir. I ell a mi: “ho has encertat, i van desfent el nuc de la iracúndia.” |
Però en la manera d'expressar-ho torna a aparèixer el que podríem anomenar la teologia del somriure, quan diu que el creador és joia i que l'animeta vol tornar a aquest estat, com un platonisme del bon humor:
L'ànima ix de mans de qui l'estima abans i tot d'existir, com xiqueta
que riu, plora i juga com un infant / petita ànima simple que no sap
res sinó que, com el creador és joia, té ganes de tornar on hi ha alegria.
Baixo a la Plaça Kennedy.
| 58 Lo mondo e` ben cosi` tutto diserto d'ogne virtute, come tu mi sone, e di malizia gravido e coverto; ma priego che m'addite la cagione, si` ch'i' la veggia e ch'i' la mostri altrui; che' nel cielo uno, e un qua giu` la pone". Alto sospir, che duolo strinse in "uhi!", mise fuor prima; e poi comincio`: "Frate, lo mondo e` cieco, e tu vien ben da lui. Voi che vivete ogne cagion recate pur suso al cielo, pur come se tutto movesse seco di necessitate. Se cosi` fosse, in voi fora distrutto libero arbitrio, e non fora giustizia per ben letizia, e per male aver lutto. Lo cielo i vostri movimenti inizia; non dico tutti, ma, posto ch'i' 'l dica, lume v'e` dato a bene e a malizia, e libero voler; che, se fatica ne le prime battaglie col ciel dura, poi vince tutto, se ben si notrica. A maggior forza e a miglior natura liberi soggiacete; e quella cria la mente in voi, che 'l ciel non ha in sua cura. Pero`, se 'l mondo presente disvia, in voi e` la cagione, in voi si cheggia; e io te ne saro` or vera spia. Esce di mano a lui che la vagheggia prima che sia, a guisa di fanciulla che piangendo e ridendo pargoleggia, l'anima semplicetta che sa nulla, salvo che, mossa da lieto fattore, volontier torna a cio` che la trastulla. Di picciol bene in pria sente sapore; quivi s'inganna, e dietro ad esso corre, se guida o fren non torce suo amore. Onde convenne legge per fren porre; convenne rege aver che discernesse de la vera cittade almen la torre. |
És cert que el món ara ha quedat desert de qualsevol virtut, com tu m'has dit, i carregat i cobert de malícia; però et pregue que m'indiques la causa, perquè la veja i jo la mostre als altres, que uns diuen que és al cel i altres que a baix.” Els vius atribuïu tots les causes només al cel, com si ell ho mogués tot amb ell mateix i per necessitat. Si fóra així, seria destruït el lliure arbitri, i no seria just rebre joia pel bé i dolor pel mal. El cel engega els vostres moviments; no vull dir tots i, encara que ho digués, se us ha donat prou llum pel bé i pel mal, i pel lliure voler que, si pateix en les primeres lluites amb el cel, després ho venç tot si hom el nodreix bé. A una força més alta i més perfecta us sotmeteu lliurement; i ella crea la raó vostra, que el cel no controla. Per això, si ara el món va desviat, en vosaltres heu de buscar la causa; i jo et diré quina és l'explicació. L'ànima ix de mans de qui l'estima abans i tot d'existir, com xiqueta que riu, plora i juga com un infant: petita ànima simple que no sap res sinó que, com el creador és joia, té ganes de tornar on hi ha alegria. I primer sent el gust d'un bé petit, i s'enganya, i corre darrere d'ell si el seu impuls no té i fre ni guia. Per això cal posar lleis com a fre, i cal enir un rei que reconega la torre almenys de la vera ciutat. |
Canto XVII
Canvi de cornisa abans que es faci fosc. Visions de la còlera i ascensió a la cornisa dels peresosos per una escala.
A la meva dreta, una noia també llegeix. Les estadístiques diran que no llegim, però tant ahir al metro com avui a l'autobús i a alguns bancs, veig lectors i lectores.
Quarta cornisa, els indolents
Canto XVIII
Discussió sobre la natura de l'amor. Els peresosos condemnats a anar de bòlit.
Potser avui més que no pas peresosos i indolents hi ha massa gent que va de pressa innecessàriament, que no té temps per a res perquè es complica massa la vida. Consultem el mòbil cada 5 minuts, conduïm de pressa per arribar tard a una cita que potser és prescindible, ens empassem moltes píndoles d'informació a twitter i facebook.
Podem imaginar una cornisa al Purgatori per aprendre a anar sense pressa -la cornisa dels atrafegats en lloc de la cornisa dels indolents-? Unes hores offline, viatjar a peu o en bici ...
Un vers molt bo per dir que s'adormien: "el pensament es transmuta en somni." No és el somni una altra forma de procés mental?
| 103 "Ratto, ratto, che 'l tempo non si perda per poco amor", gridavan li altri appresso, "che studio di ben far grazia rinverda". "O gente in cui fervore aguto adesso ricompie forse negligenza e indugio da voi per tepidezza in ben far messo, questi che vive, e certo i' non vi bugio, vuole andar su`, pur che 'l sol ne riluca; pero` ne dite ond'e` presso il pertugio". |
“Ràpid, ràpid, no s'ha de perdre el temps per poc amor”, cridaven per darrere, “que el zel del bé fa reverdir la gràcia.” “Vosaltres, que ara amb un fervor agut compensareu potser la negligència de quan fèieu el bé amb massa tebiesa, aquest, que és viu -i no dic cap mentida-, vol pujar quan el sol torne a lluir: digueu-nos doncs, on hi ha un portell a prop.” |
| 139 Poi quando fuor da noi tanto divise quell'ombre, che veder piu` non potiersi, novo pensiero dentro a me si mise, del qual piu` altri nacquero e diversi; e tanto d'uno in altro vaneggiai, che li occhi per vaghezza ricopersi, e 'l pensamento in sogno trasmutai. |
I quan les ombres eren ja tan lluny de nosaltres que no es podien veure, em va venir un altre pensament, i en vingueren molts més a caramull; entre un i l'altre, jo vagarejava tant que, encantat, se'm van tancar els ulls, i el pensament en somni es transformava. |
Cinquena cornisa, els àvars i els pròdigs
Canto XIX
| 70 Com'io nel quinto giro fui dischiuso, vidi gente per esso che piangea, giacendo a terra tutta volta in giuso. 'Adhaesit pavimento anima mea' sentia dir lor con si` alti sospiri, che la parola a pena s'intendea. |
I en eixir al nivell del quint sector vaig veure gent allí mateix, plorant tots ajaguts i de bocaterrosa. “Adhaesit pavimento anima mea”, els sentia dir amb sospirs tan forts que la paraula a penes s'entenia. |
Dante dirà que aquest és el pecat més estès, l'avarícia, la cobdícia, que fa que robem, violentem ... Però no resultaria que l'avarícia és la perversió natural del desig, que segons acabem de veure és el moviment natural de l'ànima humana? És natural voler coses. El pecat, rau només en l'excés?
Podria proposar al director del Purgatori una alternativa on els avars estiguessin obligats a viure aferrats molts anys a aquelles tonteries que vam empaitar desmesuradament: un vestit, un gadget, un cotxe, un jet privat, una posició a la feina, una distinció ... Millet, Urgandarín, Bárcenas, els presidents de les caixes d'estalvis, no tenien ja tot el que podien desitjar?
Canto XX
Hi ha tantes ànimes avares, que ocupen tota la cornisa i han d'anar prop de l'abisme.
| 4 Mossimi; e 'l duca mio si mosse per li luoghi spediti pur lungo la roccia, come si va per muro stretto a' merli; che' la gente che fonde a goccia a goccia per li occhi il mal che tutto 'l mondo occupa, da l'altra parte in fuor troppo s'approccia. Maladetta sie tu, antica lupa, che piu` che tutte l'altre bestie hai preda per la tua fame sanza fine cupa! |
Vaig continuar; i el guia continuava per l'espai lliure a prop del pany de la roca, com qui va ran dels merlets dalt d'un mur; que aquella gent vessa gota a gota pels ulls el mal que inunda tot el món, s'estenia massa cap a la vora. Maleïda sigues, antiga lloba, que fas més preses que cap altra bèstia per la teua fam fonda i sense fi! |
Em poso en marxa a la cerca de mercat i biblioteca. Baixo per Balmes i arribo a la Plaça Joaquim Folguera on hi ha un mercat. Recordo que abans es deia Pl. Nuñez de Arce, i que hi passava caminant quan era un noi, camí de l'escola. Intento imaginar l'aspecte que tindria, amb 12 anys i una cartera plena de llibres. M'agradaria que passés com amb el conte El otro de Borges on es troben i conversen dos Borges de diferents edats. Hauria mirat de parlar amb el meu jo de 12 anys, potser sense revelar qui era ni com m'ha anat, per no influir-lo, però amb curiositat per conèixer detalls del noi que ja no sóc. És ben curiós que, el que sóc ara, és resultat de decisions en el passat, que es basaven en hipòtesis sobre com seria el futur. I que evidentment, no han resultat exactament com esperava!
Canto XXI
Sisena cornisa, els golafres
Canto XXII
L'arbre carregat de fruits saborosos que els goluts no poden tastar.
Parlant dels clàssics, en la conversa entre Virgili i Eustaci, s'esmenten tots els altres personatges clàssics que estan vivint amb ell als llimbs, no només els escriptors, com Eurípides, sinó figures com Antígona. Vet aquí un tema per a una possible obra de teatre: un crític de literatura visitant aquesta mena de llimbs i conversant amb Antígona i Creont, o esbrinant si Aquil·les ha seguit l'amistat amb Príam.
| 100 "Costoro e Persio e io e altri assai", rispuose il duca mio, "siam con quel Greco che le Muse lattar piu` ch'altri mai, nel primo cinghio del carcere cieco: spesse fiate ragioniam del monte che sempre ha le nutrice nostre seco. Euripide v'e` nosco e Antifonte, Simonide, Agatone e altri piue Greci che gia` di lauro ornar la fronte. Quivi si veggion de le genti tue Antigone, Deifile e Argia, e Ismene si` trista come fue. Vedeisi quella che mostro` Langia; evvi la figlia di Tiresia, e Teti e con le suore sue Deidamia". |
|
Apareixen els goluts, ara morts de gana sense poder tastar els fruits de l'arbre. Una mena de suplici de Tàntal.
Mig món es mor de gana i l'altre mig es mor de menjar massa i malament. No cal que anem al Purgatori, ja ens hem preparat un petit infern tots sols.
Canto XXIII
Els goluts, demacrats i morts de gana sense poder menjar de l'arbre dels fruits
| 19 cosi` di retro a noi, piu` tosto mota, venendo e trapassando ci ammirava d'anime turba tacita e devota. Ne li occhi era ciascuna oscura e cava, palida ne la faccia, e tanto scema, che da l'ossa la pelle s'informava. ... Chi crederebbe che l'odor d'un pomo si` governasse, generando brama, e quel d'un'acqua, non sappiendo como? |
així venia, caminant de pressa i mirant-nos tal com ens avançave, una turba muda i devota d'ànimes. Tots tenien els ulls foscos i enfonsats, la cara pàl·lida, i tan demacrada que els ossos es mostraven per la pell. Qui creuria que l'olor d'una fruita, i el d'una aigua, pogués penetrar tant, sense saber com, i engendrar la gana? |
Les dames florentines deurien anar ben escotades:
| 97 O dolce frate, che vuo' tu ch'io dica? Tempo futuro m'e` gia` nel cospetto, cui non sara` quest'ora molto antica, nel qual sara` in pergamo interdetto a le sfacciate donne fiorentine l'andar mostrando con le poppe il petto. Quai barbare fuor mai, quai saracine, cui bisognasse, per farle ir coperte, o spiritali o altre discipline? |
i no és molt lluny de l'hora en què ara som, en què els serà prohibit des de la trona a les desvergonyides florentines anar mostrant el pit amb les mamelles. quines bàrbares, quines sarraïnes hi ha hagut que, per fer-les cobrir-se, calga la disciplina espiritual o l'altra? |
Canto XXIV
Sortida del cercle dels golafres
La purga de la gana no està malament. Cervantes feia dir a el Quijote que "la salsa del hambre es la mejor salsa del mundo". Pitjor seria passar l'eternitat condemnat a menjar gasòfia.
Dante declara que escriu mogut per l'amor: "son un che, quando Amor mi spira, noto".
| 1 Ne' 'l dir l'andar, ne' l'andar lui piu` lento facea, ma ragionando andavam forte, si` come nave pinta da buon vento; |
Ni el parlar feia el caminar més lent, ni el caminar el parlar i, raonant, anàvem ràpids com nau amb bon vent. |
| 49 Ma di` s'i' veggio qui colui che fore trasse le nove rime, cominciando 'Donne ch'avete intelletto d'amore'". E io a lui: "I' mi son un che, quando Amor mi spira, noto, e a quel modo ch'e' ditta dentro vo significando". |
Però digués si qui veig és l'autor d'aquelles rimes noves que comencen: “Dones que coneixeu el què és l'amor.” I jo a ell: “Només sóc un que, quan l'Amor m'inspira, ho escric, i ho expresse com ell mateix m'ho dicta dins del cor.” |
I així, amb una brisa i el frec d'unes ales d'un àngel, s'esborra una altra P i es puja a la cornisa següent.
| 145 E quale, annunziatrice de li albori, l'aura di maggio movesi e olezza, tutta impregnata da l'erba e da' fiori; tal mi senti' un vento dar per mezza la fronte, e ben senti' mover la piuma, che fe' sentir d'ambrosia l'orezza. E senti' dir: "Beati cui alluma tanto di grazia, che l'amor del gusto nel petto lor troppo disir non fuma, esuriendo sempre quanto e` giusto!". |
I com, anunciadora de l'aurora, puja la brisa de maig perfumada, tota impregnada d'herbes i de flors, vaig sentir jo un vent passar pel mig del front, i vaig sentir moure's les plomes fent-me sentir un oreig d'ambrosia. I vaig sentir: “Feliços qui, amb la llum de la gràcia, fan que l'amor del gust no els inunde massa de deig i fum, i tenen sempre fam d'allò que és just.” |
Setena cornisa, els luxuriosos
Canto XXV
Com poden tenir percepcions i sensacions les ombres incorpòries? Sobre la naturalesa de les ànimes ombra.
Als que han estat luxuriosos caminen sobre un terra roent, saluden els altres breument, com dues formigues quan es creuen, i segueixen el seu camí sense aturar-se.
Com a teràpia per a la luxúria sembla una mica estranya. A l'infern, els pobres condemnats per la luxúria, com Francesca de Rímini, més aviat eren per plànyer. Penso en l'infern-purgatori artificial que ens creem amb la deformació que suposa la pornografia, una ficció que a vegades ens pot allunyar de l'experiència real del sexe, que fa que els homes vulguin penis i ereccions més grans (només cal veure els anuncis dels spammers) i les dones es torturin operant-se per exhibir grans pits i llavis molsuts.
Canto XXVI
Ja es va fent fosc, els que foren luxuriosos es troben i només poden saludar-se breument, com les formigues.
| 31 Li` veggio d'ogne parte farsi presta ciascun'ombra e basciarsi una con una sanza restar, contente a brieve festa; cosi` per entro loro schiera bruna s'ammusa l'una con l'altra formica, forse a spiar lor via e lor fortuna. |
Llavors veig que, dels dos costats, les ombres s'afanyen, van besant-se una a una, i, contentes d'un breu bes, ni s'aturen; aixi, sense deixar la fila fosca, les formigues es toquen el musell i s'espien potser camí i fortuna. |
Canto XXVII
L'esplanada abans d'arribar al paradís terrenal. El pas pel foc. Somni de Dante
Els viatgers estan a punt d'arribar dalt de tot del Purgatori, el paradís terrenal, però abans hauran de passar per una porta de flames.
Es fa de nit abans que puguin acabar de pujar per l'escala que va entre les roques per arribar l'esplanada del paradís terrenal i dormiran sobre els graons.
| 10 Poscia "Piu` non si va, se pria non morde, anime sante, il foco: intrate in esso, e al cantar di la` non siate sorde", ci disse come noi li fummo presso; per ch'io divenni tal, quando lo 'ntesi, qual e` colui che ne la fossa e` messo. ... Ond'ei crollo` la fronte e disse: "Come! volenci star di qua?"; indi sorrise come al fanciul si fa ch'e` vinto al pome. Poi dentro al foco innanzi mi si mise, pregando Stazio che venisse retro, che pria per lunga strada ci divise. Si` com'fui dentro, in un bogliente vetro gittato mi sarei per rinfrescarmi, tant'era ivi lo 'ncendio sanza metro. Lo dolce padre mio, per confortarmi, pur di Beatrice ragionando andava, dicendo: "Li occhi suoi gia` veder parmi". |
'No es pot passar avant, ànimes santes, si no us mossega el foc: entreu en ell i no sigueu sords a aquell cant d'allà'; això ens digué quan ja vam ser a prop, i jo en sentir-lo em vaig posar tan blanc com un que el fiquen ja dins la fossa. Ell sacsejà el cap i va dir: “Com!, vols que ens quedem ací?”, i va somriure com qui es guanya un xiquet amb una poma. Després entrà en el foc davant de mi, demanant-li a Estaci que anés l'últim, mentre abans sempre havia anat enmig. Quan vaig ser dins, crec que m'hauria llançat en el vidre bullent per refrescar-me, tan fort era allí el foc, sense mesura. L'amable pare meu, per confortar-me, no deixà de parlar de Beatriu, dient: “ja em sembla que veig els seus ulls.” |
| 64 Dritta salia la via per entro 'l sasso verso tal parte ch'io toglieva i raggi dinanzi a me del sol ch'era gia` basso. E di pochi scaglion levammo i saggi, che 'l sol corcar, per l'ombra che si spense, sentimmo dietro e io e li miei saggi. E pria che 'n tutte le sue parti immense fosse orizzonte fatto d'uno aspetto, e notte avesse tutte sue dispense, ciascun di noi d'un grado fece letto; che' la natura del monte ci affranse la possa del salir piu` e 'l diletto. |
Dins la roca, el camí pujava dret cap a llevant, i jo, davant de mi, tapava els raigs del sol, que ja era baix. I, quan havíem fet pocs escalons, s'apagà l'ombra, i els savis i jo vam sentir que es ponia el sol darrere. I abans que en tot el seu espai immens l'horitzó fóra d'un sol color fosc i la nit ocupara els seus dominis, cada un dels tres d'un graó va fer llit: la natura del coster es privava del poder i el plaer de pujar més. |
Dante té un somni en el que apareix Lia que, segons m'anota el meu guia, era, amb Raquel, filla de Jacob. L'una simbolitzaria la vida activa i l'altra la vida contemplativa.
Abans d'entrar al paradís terrenal, on Beatriu prendrà el relleu de Virgili, aquest corona Dante, que ja està madur per seguir sol: "dritto e sano e` tuo arbitrio". El viatge per l'infern i l'ascensió al Purgatori semblen haver retornat a Dante la plena condició humana, lliure de les amenaces del bosc fosc de l'inici, la luxúria, la cobdícia i la supèrbia simbolitzades per una pantera, una lloba i un lleó.
| 94 Ne l'ora, credo, che de l'oriente, prima raggio` nel monte Citerea, che di foco d'amor par sempre ardente, giovane e bella in sogno mi parea donna vedere andar per una landa cogliendo fiori; e cantando dicea: "Sappia qualunque il mio nome dimanda ch'i' mi son Lia, e vo movendo intorno le belle mani a farmi una ghirlanda. |
En l'hora, crec, que des de l'orient queien al mont els raigs de Citerea, que sempre sembla ardent en foc d'amor, en un somni em semblà veure una dama jove i bella, anant per una plana i collint flors; i que deia cantant: “Sàpiga qui demane pel meu nom que jo sóc Lia, i que vaig bellugant les belles mans per fer-me una garlanda. |
| 127 Come la scala tutta sotto noi fu corsa e fummo in su 'l grado superno, in me ficco` Virgilio li occhi suoi, e disse: "Il temporal foco e l'etterno veduto hai, figlio; e se' venuto in parte dov'io per me piu` oltre non discerno. Tratto t'ho qui con ingegno e con arte; lo tuo piacere omai prendi per duce; fuor se' de l'erte vie, fuor se' de l'arte. Vedi lo sol che 'n fronte ti riluce; vedi l'erbette, i fiori e li arbuscelli che qui la terra sol da se' produce. Mentre che vegnan lieti li occhi belli che, lagrimando, a te venir mi fenno, seder ti puoi e puoi andar tra elli. Non aspettar mio dir piu` ne' mio cenno; libero, dritto e sano e` tuo arbitrio, e fallo fora non fare a suo senno: per ch'io te sovra te corono e mitrio". |
Quan ja havíem deixat l'escala a sota, i estàvem ja en l'esglaó més alt, Virgili va clavar en mi els seus ulls o digué: “Fill, has vist el foc etern i el temporal; i has arribat a un lloc on jo, per mi mateix, ja no veig més. Jo t'hi he portat amb la raó i amb l'art; ara pren com a guia el teu plaer: ja ets fora dels camins aspres i estrets. Mira el sol que et brilla damunt del front, mira l'herbeta, les flors i els arbuixells que la terra produeix ací ella sola. Mentre arriben alegres els ulls bells que, amb llàgrimes, em van fer vindre a tu, pots seure o pots passejar entre ells. De mi no esperes ja mot i senyal; el teu arbitri és lliure, i dret i sa, i si no fas el que ell vol, faràs mal: jo et pose, doncs, corona i mitra al cap.” |
El paradís terrenal
Canto XXVIII
Primeres passes al paradís terrenal. Matelda i el riu Leteu
Visió de Matelda al costat del riu de l'oblit.
| 7 Un'aura dolce, sanza mutamento avere in se', mi feria per la fronte non di piu` colpo che soave vento; per cui le fronde, tremolando, pronte tutte quante piegavano a la parte u' la prim'ombra gitta il santo monte; non pero` dal loro esser dritto sparte tanto, che li augelletti per le cime lasciasser d'operare ogne lor arte; ma con piena letizia l'ore prime, cantando, ricevieno intra le foglie, che tenevan bordone a le sue rime, tal qual di ramo in ramo si raccoglie per la pineta in su 'l lito di Chiassi, quand'Eolo scilocco fuor discioglie |
Un aire suau, que mai no s'alterava, em colpejava la ara de front però no més que un vent molt lleugeret; i amb ell totes les rames, tremolant, es plegaven dòcils cap a la part on el mont sant fa la primera ombra; però mai no arribaven a inclinar-se tant que en els cims més alts els ocellets deixaren de mostrar les seues arts; sinó que, plens d'alegria, rebien cantant l'hora primera entre les fulles que feien de bordó per als seus cants, com fa el so que passa de rama en rama per la pineda, a la platja de Classe, quan Eol deixa que bufe el xaloc. |
| 52 ome si volge, con le piante strette a terra e intra se', donna che balli, e piede innanzi piede a pena mette, volsesi in su i vermigli e in su i gialli fioretti verso me, non altrimenti che vergine che li occhi onesti avvalli; |
Com gira, sense separar de terra els peus molt junts, una dona quan balla i a penes posa un peu davant de l'altre, es voltà ella entre floretes roges i grogues cap a mi, talment com fa una donzella, abaixant els ulls purs; |
Canto XXIX
Saludo l'exemplar de la Divina Comèdia i torno al carrer.
Canto XXX
Apareix Beatriu, extraordinària ... i es posa a renyar Dante.
Apareix Beatriu, "sotto verde manto vestita di color di fiamma viva", però no hi ha una escena de retrobament amorós sinó que retreu a Dante haver-se apartat d'ella i "girar els seus passos cap a l'error". El viatge pel més enllà haurà estat com una cura, com un procés de desintoxicació, un trajecte iniciàtic i pedagògic, mostrant els horrors de l'infern i treballant al Purgatori fins a poder tornar a tenir un arbitri lliure, dret i sa.
| 22 Io vidi gia` nel cominciar del giorno la parte oriental tutta rosata, e l'altro ciel di bel sereno addorno; e la faccia del sol nascere ombrata, si` che per temperanza di vapori l'occhio la sostenea lunga fiata: cosi` dentro una nuvola di fiori che da le mani angeliche saliva e ricadeva in giu` dentro e di fori, sovra candido vel cinta d'uliva donna m'apparve, sotto verde manto vestita di color di fiamma viva. |
He vist a voltes, quan comença el dia, la part oriental tota rosada i la resta del cel d'un blau serè, i la cara del sol nàixer velada de forma que, ombrejada pels vapors, l'ull podia sostenir-la més temps: així fou com, dins d'un núvol de flors, que pujava des de les mans dels àngels i queia per dins i fora del carro, amb corona d'oliu sobre un vel blanc, sorgí una dona, sota un mantell verd vestida d'un color de flama viva. |
| 73 "Guardaci ben! Ben son, ben son Beatrice. Come degnasti d'accedere al monte? non sapei tu che qui e` l'uom felice?". Li occhi mi cadder giu` nel chiaro fonte; ma veggendomi in esso, i trassi a l'erba, tanta vergogna mi gravo` la fronte. |
“Mira'm bé! Sí que ho sóc, sóc Beatriu. Com has gosat pujar a la muntanya?, no ho sabies que ací l'home és feliç?” Els ulls em van caure dins l'aigua clara, però, veient-me en ella, els portí a l'herba, per la vergonya que em pesava al front. |
Canto XXXI
Beatriu segueix renyant a Dante. El bany al Leteu per esborrar la memòria del pecat.
Beatriu segueix renyant Dante. (No deixa de ser curiós que la principal escena del paradís terrenal sigui la d'una dona que et clava una bronca de campionat, per molt excelsa que sigui).
| 28 E quali agevolezze o quali avanzi ne la fronte de li altri si mostraro, per che dovessi lor passeggiare anzi?". Dopo la tratta d'un sospiro amaro, a pena ebbi la voce che rispuose, e le labbra a fatica la formaro. Piangendo dissi: "Le presenti cose col falso lor piacer volser miei passi, tosto che 'l vostro viso si nascose". |
I doncs, quins avantatges o quins guanys vas descobrir en el front d'altres béns per arribar a fer-los aixó la cort?” Després d'haver tret un sospir amarg tenia a penes veu per contestar-li, i em costava de formar-la amb els llavis. Vaig dir plorant: “Les coses aparents, amb el seu fals plaer, em desviaren tan bon punt s'amagà la vostra cara.” |
| 64 Quali fanciulli, vergognando, muti con li occhi a terra stannosi, ascoltando e se' riconoscendo e ripentuti, tal mi stav'io; ed ella disse: "Quando per udir se' dolente, alza la barba, e prenderai piu` doglia riguardando". |
Com els xiquets, que es queden escoltant vergonyosos i muts, mirant a terra, reconeixent la falta i penedits, així estava jo; i ella va dir: “Si ja et fa mal escoltar-me, alça la barba, que mirar-me et farà més mal encara.” |
Si mai em passa pel cap dissenyar un balneari, hi haurà un corredor amb breu mostrari d'horrors a evitar (visita a l'infern), una sala de treballs (gimnàs del purgatori), una primera bassa de bany del Leteu, on es convidarà els visitants a no exagerar els mals tràngols, i més endavant, un bany de l'Eunoè, on els visitants aprendran a valorar tot el que ja tenen, el bé que han rebut, el bé que han fet.
| 100 La bella donna ne le braccia aprissi; abbracciommi la testa e mi sommerse ove convenne ch'io l'acqua inghiottissi. Indi mi tolse, e bagnato m'offerse dentro a la danza de le quattro belle; e ciascuna del braccio mi coperse. |
La bella dama va obrir els seus braços em va abraçar el cap i em submergí tan endins que em va fer engolir aigua. Després em va traure, i em va lliurar tot banyat al ball de les quatre belles; i les quatre em cobriren amb els braços. |
Canto XXXII
Sobre l'església, crítica al poder terrenal que li dóna Constantí, la sotragada de l'islam, la corrupció, la puta sense vergonya.
| 142 Trasformato cosi` 'l dificio santo mise fuor teste per le parti sue, tre sovra 'l temo e una in ciascun canto. Le prime eran cornute come bue, ma le quattro un sol corno avean per fronte: simile mostro visto ancor non fue. Sicura, quasi rocca in alto monte, seder sovresso una puttana sciolta m'apparve con le ciglia intorno pronte; e come perche' non li fosse tolta, vidi di costa a lei dritto un gigante; e baciavansi insieme alcuna volta. Ma perche' l'occhio cupido e vagante a me rivolse, quel feroce drudo la flagello` dal capo infin le piante; poi, di sospetto pieno e d'ira crudo, disciolse il mostro, e trassel per la selva, tanto che sol di lei mi fece scudo a la puttana e a la nova belva. |
Transformada així, la construcció santa va traure caps per tots els costats, tres al timó i un a cada cantó. Els primers eren cornuts, com de bou, i els altres quatre amb una banya al front: un monstre així, no s'havia vist mai. Segura, com castell al cim d'un puig, m'aparegué una puta mig nua que seia a dalt amb ulls sense vergonya; i, com volent que no li la llevaren, vaig veure al seu costat un gegant dret, i es besaven entre ells de tant en tant. Però, com ella girà cap a mi el seu ull amatent, aquest galant feroç la va assotar del cap als peus; i, ple d'ira i sospita, deslligà la bèstia monstruosa, i van fer ruta per la selva, fins que el bosc m'amagà tant l'animal mai no vist com la puta. |
En una altra parada, un marrec diu, en veu alta que ho senti tot el bus, melodramàtic i amb un excel·lent domini de la ironia: "no quiero morir antes de cumplir los 9!”. Potser algun dia serà un bon còmic.
Canto XXXIII
Les quatre fonts del paradís terrenal. Bany a l'Eunoè, per recuperar la memòria del bé.
| 127 Ma vedi Eunoe` che la` diriva: menalo ad esso, e come tu se' usa, la tramortita sua virtu` ravviva |
Però vaig veure l'Eunoè que brollava: porteu-lo cap allà i, tal com soleu fer reviviu-ne la virtut esmorteïda. |
Se m'acut que a l'art occidental, d'un punt de vista religiós, hem pintat sobretot la passió i el sofriment, més que no pas la joia. A la tradició budista s'ha pintat més el somriure de Buda que el patiment. Per setmana Santa, per exemple, hi ha molt més èmfasi en la passió que en la resurrecció. En música també hi ha més "lliçons de tenebres", que no pas cants de joia (el Messies de Händel és una excepció).
Potser és que el patiment és més dramàtic i resulta més fàcil que sigui interessant. La major part de pel·lícules bèl·liques o d'acció, mantenen l'interès a base de proposar obstacles al protagonista, i acaben quan els ha vençut. Però no és fàcil narrar una vida feliç sense que resulti avorrit. A vegades al final posen una escena estereotipada d'una platja, amb el protagonista descansant. Què faria el guionista si hagués de seguir 20 minuts més?
Si visitem un museu, les escenes religioses, exceptuant les nativitats, són de patiment, crucifixió i martiri de sants. On trobem representacions de la felicitat? Escenes de vida quotidiana del XVII holandès? Un pati de Rusiñol?
| 145 Io ritornai da la santissima onda rifatto si` come piante novelle rinnovellate di novella fronda, puro e disposto a salire alle stelle. |
Jo vaig tornar d'aquell sagrat corrent renovellat com les plantes novelles amb les fulles més noves i recents, pur i prompte a pujar a les estrelles. |
Paradiso