421 Mondrian, Piet

Mondrian, Piet 1872-1944

obres Neix a Ameersfort el 1872. El seu pare era professor de dibuix. Educació protestant. Comença a treballar de professor d’escola primària i alhora pinta paisatges. A partir de 1905 hi ha una progressiva estilització de les formes. El 1908 s’interessa per la teosofia divulgada per Blavatsky i s’apunta  a la societat holandesa Teosòfica. Segueix …

Continue reading “Mondrian, Piet 1872-1944”

Mondrian, Piet 1872-1944

obres

Neix a Ameersfort el 1872. El seu pare era professor de dibuix. Educació protestant. Comença a treballar de professor d’escola primària i alhora pinta paisatges. A partir de 1905 hi ha una progressiva estilització de les formes.

El 1908 s’interessa per la teosofia divulgada per Blavatsky i s’apunta  a la societat holandesa Teosòfica. Segueix també l’antroposofia de Rudolf Steiner. Els dos comparteixen la creença en una realitat espiritual diferent de la naural, accessible per l’estudi i que podria ser compartida per tots els huamns deixant enrera les passions i misèries individuals.

Després de veure una exposició cubista les seves obres cada cop estilitzen més les formes [ com buscant la geometria rera el concret, com les formes platòniques]. El 1911 se’n va a Paris i coneix les avantguardes.

El 1914 torna a Holanda i coneix Bart van der Leck i Theo van Doesburg, amb qui coincidirà en el camí cap a l’abstracció. Funda la revista De Stijl on exposarà el seu projecte d’una Nova plàstica que correspon a la contemplació d’una realitat universal abstracta.

En una carta de 1914 a H.P. Bremmer ho descrivia així:

Construeixo línies i combinacions de colors sobre una superfície plana, per tal d’expressar la bellesa general amb la màxima consciència. La naturalesa (o, allò que veig) m’inspira, em posa, com a qualsevol pintor, en un estat emocional de manera que sorgeix l’impuls de fer alguna cosa, però vull apropar-me el més possible a la veritat i abstraure-ho tot. això, fins arribar al fonament (encara només un fonament extern!) de les coses… Crec que és possible que, a través de línies horitzontals i verticals construïdes amb consciència, però no amb càlcul, conduïdes per una alta intuïció, i portades a l’harmonia i el ritme. Aquestes formes bàsiques de bellesa, complementades si cal amb altres línies directes o corbes, poden esdevenir una obra d’art, tan forta com certa.

El 1917-1918 van aparèixer uns assaigs on descrivia el neoplasticisme. I en una carta de 1921 a Steiner escrivia que el neoplasticisme seria “l’art del futur a venir per a tots els autèntics Antrosofistes i Teosofistes”.De 1919-1920 és “Natural Reality and Abstract Reality: An Essay in Trialogue Form”.

[Un diàleg entre un pintor naturalista, un pintor abstracte i un aficionat a l’art. Un llibre que tenia des de la joventut. Descriu el projecte de l’art abstracte com la tasca de trobar les relacions pures i immutables rera l’aparença de la naturalesa. Té un “sabor” que evoca Parménides, Plató i Hegel, buscant l’immutable rera les aparences. Aquí l’immutable serien les relacions pures entre línies que consisteixen en angles rectes. La vida tal com l’experimentem directament és tràgica i ens fa patir i sembla haver-hi aquí un ressó a Schopenhauer. Amb l’esforç de trobar l’immutable faríem com una meditació que ens allibera del patiment. L’art abstracte, de línies i perpendiculars, és un camí de salvació i alliberament, i anticipa, en el món de l’art, el que podria després estendre’s a la vida en general.]

p.67 L’art antic és un art per a nens. La nova plàstica vol ser un art per a adults. I així com l’adult és un estrany per al nen, l’home nou -aquell per a qui la Nova Plàstica existeix, és un estrany per a l’art vell.

 

1918-1938 Viu a Paris i consolida els quadres en formes geomètriques i colors primaris. Mirats de prop, les línies negres ón raçades de manera simple, els rectangles de colors en pinzellades seguint una mateicxa direcció, i els blancs, diverses capses seguint diferents direccions. El blanc cada cop tindrà un paper més important.

1938-1944. Amb l’amenaça del feixime deixa Paria per Londres i després s’estableix a New York, on crea composicions amb línies grogues, com el Broadway Boogie-Woogie. (li agradava el jazz i viatjava amb la seva col·lecció de discos). Anava a les sales de ball amb Peggy Guggenheim i va conèixer Thelonius Monk. Però sembla que no ballava bé.

p.85 La pintura de caballet podria desaparèixer tant bon punt es traslladi la seva bellesa plàstica al voltant nostre mitjantçant la divisió de colors a la cambra.  … Una pintura és massa un objecte, en l’habitació recorreríem els diferents plans i després ens en formaríem una imatge interior. [ d’aquí la rellevància dels seus estudis. Va pintar el terra de negre i les parets i mobles de blanc https://www.aryse.org/los-estudios-de-piet-mondrian-reconstruccion-del-estudio-26-rue-depart/]

 

Piet Mondrian – loved jazz (but couldn’t dance!)
Piet Mondrian who was born on this day (March 7) in 1872 was actually way more sociable than his paintings might lead you to believe. He could often be found tearing up the dance floors of London and New York to his favourite jazz records – often with socialite and collector Peggy Guggenheim and abstract expressionist painter Lee Krasner. Indeed, with the painting below, Broadway Boogie-Woogie, Mondrian set out to depict the rhythm and the energy of his Manhattan whirl.
Jazz and painting turned out to be a two way inspiration. In the later stages of his short life, Mondrian became on good terms with the jazz musician Thelonius Monk, and when Monk spoke about his music he often did so by referring to the precision with which Mondrian placed a line or applied a colour to the structure of his paintings.
Others however, were somewhat less enamoured: Miriam Gabo, the wife of the Russian sculptor Naum Gabo, once remarked of Mondrian: he “was a terrible dancer Virginia (Pevsner) hated it and I hated it. We had to take turns dancing with him!”.
Mondrian was convinced of the importance of improvisation in the  liberation of form, Janssen explained, and when he moved to New York he  became a devotee of its jazz scene. In 1940-41 he danced the nights away  with the painter Lee Krasner, who was to become Jackson Pollock’s wife  in 1945. He was a habitué of Minton’s Playhouse, in Upper Manhattan,  where Thelonious Monk would show up around 3am with other musicians  after they’d finished playing elsewhere,  where he’d experience Monk  developing his own style, with its ‘dissonant harmonies, sluggish  tempos, broken chords and disorientation of the listener’ as Janssen put  it.
Jason Moran i el quadre:
https://www.newyorker.com/magazine/2022/10/03/the-mysteries-of-mondrian-hans-janssen-piet-mondrian-a-life
Composició II en vermell, blau i groc. 1930. Mondrian

Kunsthaus Zürich, 2021

Broadway Boogie Woogie 1942. Mondrian

Moma , NYC 2014

New York City, 1942. Mondrian

Centre Pompidou, Paris, 2018