421 Magritte, René

• Magritte, René 1898-1967
• La trahison des images. René Magritte. 1929
• L’empire des lumières. René Magritte. 1954
• Le chateau des Pyrenées
• la corde sensible. René Magritte. 1960

Obres  |    galeria

viquipedia: René François Ghislain Magritte va néixer a Lessines, a la província d’Hainaut. Va ser el gran de tres germans. La seva infància va estar marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l’any 1912, va llençar-se al riu Sambre. Magritte va començar a estudiar pintura als dotze anys amb el mestre de l’escola local. Durant l’adolescència, va créixer la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d’Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Va ser en una fira a Charleroi l’any 1913 quan coneix Georgette Berger, amb qui es casarà l’any 1922.

L’any 1914 va mudar-se a la capital belga per estudiar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l’acadèmia coneix Victor Servranckx i Pierre-Louis Flouquet, amb qui formen el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitza els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L’any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenya una reproducció del quadre de Giorgio da Chirico The Song of Love (1914).  Magritte es va posar a plorar de l’emoció i deia que en aquell moment els seus ulls hi van veure per primer cop. També va ser influït pel simbolista  William Degouve de Nuncques .

Després de males crítiques a Brusel·les es trasllada a París on coneix artistes d’avantguarda com Dalí o Miró i s’adhereix al moviment surrealista. Escriu l’assaig “L’engany de les imatges” amb la cèlebre il·lustració “Ceci n’est pas une pipe”.

Torna a Brusel·les i treballa en publicitat. Estades a Londres, exposicions als USA. Durant la WWII canvia a un estil fauvista. Durant un temps sobreviu fent falsificacions de Picasso i Giorgio da Chirico.

A partir dels ’60 és reconegut i popular.

L’any 1973, l’alemany Uwe M. Schneede va classificar l’obra del pintor belga en sis grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.

Quadres detestivescs
La producció d’aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint. La veu de la calma (1928), L’assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d’altres, s’inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L’home del diari (1928), en què, en quatre imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüenciafílmicament l’acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l’ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art “només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s’extingeix la vida”.

Quadres collage
En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S’hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior-exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l’ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l’ídol (1926), influït per l’obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).

Quadres lingüístics
Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928-29), la imatge d’una pipa i el text Ceci n’est pas une pipe. En aquesta obra, una de les més conegudes de l’autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d’imatges i paraules: encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. El 1930, pinta La clau dels somnis: una graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.

La traïció de les imatges, 1928-1929
Quadres dins el quadre
Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no-identificació entre obra d’art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l’eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l’espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella presonera (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).

Quadres sobre metamorfosi
Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d’objectes per a emancipar-se d’experiències i records, i fixar-los i ampliar-los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.

Quadres combinatoris
Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d’elements amb l’objectiu de provocar noves versemblances. En El record d’un viatge III (1951), canvia els materials d’un menjador per fossilitzar-lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951-52), un conjunt d’articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l’espectador.

https://www.renemagritte.org/  [ vist exposició, museu Brusel·Les, llibre]

Israel Museum. Jerusalem