421 Poussin, Nicolas

• Poussin, Nicolas. 1594-1665
• Et in Arcadia Ego. 1637
• A Dance to the Music of Time. Poussin. 1640

esborrany

Obres

Nicolas Poussin (Les Andelys, Normandia 1594 – Roma 1665) fou un pintor francès. El 1624 arribà a Roma on estudia l’estatuària romana i s’influencia notablement dels pintors Rafael i Ticià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista per això fa servir molts temes mitològics i històrics que sovint tenen un element paisatgístic important. Va passar la major part de la seva vida pintant a Roma, excepte durant un curt període en el que el cardenal Richelieu li va ordenar tornar a França com a pintor del rei.

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

London. Wallace Collection.

Un encàrrec de Giulio Rospigliosi (després el Papa Climent IX). Les quatre figures es poden interpretar com les quatre estacions, Tardor (d’esquena), Hivern, Primavera i Estiu. O també, interpretades com diferents fortunes, la pobresa, el treball, la riquesa i el plaer o luxe.

Va donar nom a la novel·la d’Anthony Powell.

[Podria simbolitzar que ens cal ballar com podem amb la música que toca el temps, és a dir, la circumstància que ens ha tocat viure a cada moment.  La joventut, l’edat adulta, la primera vellesa … ]