422 Horaci

• Horaci 65 BCE – 8 BCE
• Beatus Ille. Epodes II. Horaci
• Carpe Diem. Odes I. XI. Horaci
• Quis non Latino sanguine. Odes II.I. Horaci
• Licímnia, quell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades. Odes II.XII. Horaci
• Vixi. Odes III. XIXX
• Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII. Horaci

Obres

Quintus Horatius Flaccus, va néixer un 8 de desembre del 65 BCE a Venosa, fill d’un esclau alliberat. Va estudiar a Roma i després filosofia a Atenes on pren contacte amb la filosofia d’Epicur. Brutus li dóna un càrrec a l’exèrcit però no té aptitud per a militar. Treballa d’escriba. Virgili el presenta a Mecenàs amb qui acabarà tenint una bona amistat i que li regalarà una finca.

Va ser respectat en seu seu temps i al Renaixement s’identifica amb la màxima expressió literària.

[ Recull la moral epicúrea d’acceptar el destí recollint el que podem cada dia]

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!”

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.

422 Horaci

‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
5neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
10altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
15aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
20certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
25labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
30imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
35pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
40domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
45claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
50magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
55iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
60vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
65positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.’
haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
70quaerit kalendis ponere.

Tu, no esbrinis és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui!

Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com 5 si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.

Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

¿Quina planura hi ha que, grassa de sang llatina, no testimonii amb sepulcres els nostres combats impius i l’estrèpit, sentit fins pels medes, de l’esfondrament d’Hespèria?

¿Quin gorg o quins rius han ignorat aquesta luctuosa guerra? ¿Quin mar no ha perdut el seu color amb els carnatges de la Dàunia? ¿Quina costa hi ha on no hagi rajat la nostra sang?

Però, Musa massa agosarada, no abandonis els teus jocs, no cantis unes complantes pròpies de Ceos; vine amb mi a cercar, dins la cova de Venus, melodies amb un plectre més lleuger.

quis non Latino sanguine pinguior
campus sepulcris inpia proelia
testatur auditumque Medis
Hesperiae sonitum ruinae?

qui gurges aut quae flumina lugubris
ignara belli? quod mare Dauniae
non decoloravere caedes?
quae caret ora cruore nostro?

sed ne relictis, Musa procax, iocis
Ceae retractes munera neniae,
mecum Dionaeo sub antro
quaere modos leviore plectro.

No voldries pas que les llargues guerres de la feroç Numància ni l’aferrissat Hannibal ni la mar de Sicília, enrogida de sang púnica, s’avinguessin amb les suaus melodies de la meva cítara

ni, encara menys, que s’hi avinguessin els cruels Làpites i Hileu, feixuc de vi, ni els fills de la Terra, dominats pel braç d’Hèrcules quan, davant el perill de llur assalt, va tremolar la casa refulgent

del vell Saturn. Tu, en la prosa dels historiadors, narraràs millor els combats de Cèsar, Mecenas, i la desfilada pels carrers, amb cadenes al coll, d’uns reis que adés ens amenaçaven.

Quant a mi, la Musa ha volgut que celebri amb dolços cants madona Licímnia, que lloi la claror dels seus ulls resplendents i el seu cor fidelíssim a un amor recíproc.

No desdigué de la seva gentilesa prendre part en les danses, ni competir en plasenteries, ni en els jocs allargar els braços a les noies vestides de festa, el dia sagrat en què tothom acut a venerar Diana.

¿Que potser tu donaries a canvi de les riqueses que tingué Aquèmenes o dels tresors de Migdó, rei de la fèrtil Frígia, un rull de la cabellera de Licímnia, o a canvi dels palaus opulents dels àrabs

donaries aquell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades o que, amb una severitat fàcil de vèncer, et nega uns besos que li agrada que li robis, més que no pas a tu, que els hi demanes, i que de vegades ella et roba primer?

422 Horaci

Nolis longa ferae bella Numantiae
nec durum Hannibalem nec Siculum mare
Poeno purpureum sanguine mollibus
aptari citharae modis

nec saevos Lapithas et nimium mero
Hylaeum domitosque Herculea manu
Telluris iuvenes, unde periculum
fulgens contremuit domus

Saturni veteris: tuque pedestribus
dices historiis proelia Caesaris,
Maecenas, melius ductaque per vias
regum colla minacium.

me dulcis dominae Musa Licymniae
cantus, me voluit dicere lucidum
fulgentis oculos et bene mutuis
fidum pectus amoribus;

quam nec ferre pedem dedecuit choris
nec certare ioco nec dare bracchia
ludentem nitidis virginibus sacro
Dianae celebris die.

num tu quae tenuit dives Achaemenes
aut pinguis Phrygiae Mygdonias opes
permutare velis crine Licymniae
plenas aut Arabum domos,

cum flagrantia detorquet ad oscula
cervicem aut facili saevitia negat
quae poscente magis gaudeat eripi,
interdum rapere occupet?

Mecenas, llinatge de reis etruscs, per a tu hi ha, de fa temps, a casa meva un vi suau dins una gerra encara mai no abocada, i roses i gla aromàtica

per als teus cabells. Desix-te de tot destorb, no estiguis 182 sempre contemplant l’aiguosa Tíbur, el territori d’Efules en pendís i els turons del parricida Telègon.

Deixa l’opulència que t’enfastideix i aquesta torre que s’acosta als alts nuvolats; oblida’t del meravellós espectacle del fum, de les riqueses i del brogit de la venturosa Roma. Sovint, als rics, els agrada un canvi, i uns sopars polidament preparats en una modesta llar de gent humil, sense cortinatges ni porpra, han desarrugat més d’un front consirós.

Ja el pare resplendent d’Andromeda mostra el seu foc ocult, ja s’enfereeixen Proció i l’estel del furibund Lleó, i el sol torna a portar els dies xardorosos;

ja el pastor amb el seu ramat llangorós cerca, cansat ombres, el rierol i els matolls de l’esborrifat Silvà, i a la ribera silenciosa manquen els vagarívols vents.

Tu et preocupes pel bon governament de l’Estat i, anguniós per la Ciutat, temoreges pensant què poden preparar els seres i Bactres, que fou el reialme de Cirus, i els pobles, ara desunits, del Tànaïs,

Provident, el déu tanca dins una espessa nit els esdeveniments del temps venidor i riu si un mortal es neguiteja més que no li és lícit. Pensa que és el present

que has d’endegar amb esperit serè; la resta flueix com el riu, que adés llisca pacífic dins la seva llera fins al mar Tirrè, adés fa rodolar pedres esmolades,

troncs arrencats de soca-rel, bestiar i cases, tot ensems, amb clamor de les muntanyes i del boscatge proper, quan el feroç devessall

enfureix les aigües quietes dels rius. Serà amo de si mateix i viurà content aquell qui dia rere dia ha pogut dir: «He viscut. Demà pot el Pare omplir el cel de negres nuvolades

o d’un sol clar; no, per això, invalidarà allò que he deixat rere meu ni canviarà i farà que no hagi existit allò que l’hora fugissera ha portat una vegada».

La Fortuna, que es complau a ésser cruel i s’obstina a fer el seu capritxós joc, trafega els fugaços honors, ara generosa amb mi, ara amb un altre.

La lloo quan roman amb mi; però, si bat les seves ràpides ales, renuncio a allò que m’ha donat, m’embolco dins el meu valer i vaig en cerca de l’honesta pobresa sense dot.

No és el meu tarannà, si l’arbre mestre cruix als embats del garbí, d’abaixar-me fins als llastimosos precs i de fer tractes amb els déus, mitjançant vots, per evitar que les mercaderies de Xipre i de Tir

augmentin les riqueses de la mar cobdiciosa; en tal cas, amb la protecció d’un bot de dos rems, em duran per les marors de l’Egeu l’oratjol i els bessons Pòlluxs.”

Tyrrhena regum progenies, tibi
non ante verso lene merum cado
cum flore, Maecenas, rosarum et
pressa tuis balanus capillis

iamdudum apud me est: eripe te morae
ne semper udum Tibur et Aefulae
declive contempleris arvum et
Telegoni iuga parricidae.

fastidiosam desere copiam et
molem propinquam nubibus arduis,
omitte mirari beatae
fumum et opes strepitumque Romae.

plerumque gratae divitibus vices
mundaeque parvo sub lare pauperum
cenae sine aulaeis et ostro
sollicitam explicuere frontem.

Iam clarus occultum Andromedae pater
ostendit ignem, iam Procyon furit
et stella vesani Leonis,
sole dies referente siccos;

iam pastor umbras cum grege languido
rivumque fessus quaerit et horidi
dumeta Silvani, caretque
ripa vagis taciturna ventis.

tu civitatem quis deceat status
curas et urbi sollicitus times
quid Seres et regnata Cyro
Bactra parent Tanaisque discors.

prudens futuri temporis exitum
caliginosa nocte premit deus
ridetque, si mortalis ultra
fas trepidat. quod adest memento

conponere aequos; cetera fluminis
ritu feruntur, nunc medio alveo
cum pace delabentis Etruscum
in mare, nunc lapides adesos

stirpisque raptas et pecus et domos
volventis una, non sine montium
clamore vicinaeque silvae,
cum fera diluvies quietos

inritat amnis. ille potens sui
laetusque deget cui licet in diem
dixisse “vixi: cras vel atra
nube polum pater occupato

vel sole puro; non tamen inritum
quodcumque retro est efficiet neque
diffinget infectumque reddet
quod fugiens semel hora vexit.”

Fortuna saevo laeta negotio et
ludum insolentem ludere pertinax
transmutat incertos honores,
nunc mihi nunc alii benigna.

laudo manentem; si celeres quatit
pennas, resigno quae dedit et mea
virtute me involvo probamque
pauperiem sine dote quaero.

non est meum, si mugiat Africis
malus procellis, ad miseras preces
decurrere et votis pacisci
ne Cypriae Tyriaeque merces

addant avaro divitias mari:
tunc me biremis praesidio scaphae
tutum per Aegaeos tumultus
aura feret geminusque Pollux.

Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses. No esperis pas que res sigui immortal; t’ho adverteixen el curs de l’any i l’hora que s’emporta el dia vivificador. Els freds s’assuaugen amb els ponentols, la primavera és trepitjada per l’estiu, que morirà bon punt la tardor, carregada de fruita, haurà vessat a dojo els seus dons, i ben tost torna l’hivern inert.

Tanmateix les ràpides llunes reparen els danys del cel; però nosaltres, quan hem baixat allà on baixà el pietós Eneas, allà on baixaren, tot i llurs riqueses, Tullus i Ancus, no som més que pols i una ombra. ¿Qui pot saber si els déus celestials afegiran el dia de demà a la suma dels dies viscuts fins avui? Tot allò amb què hauràs regalat el teu cor, que t’és amic, escaparà a les mans àvides d’un hereu. Quan t’hauràs mort i Minos haurà pronunciat, respecte a tu, la seva fulgurant sentència, ni el teu llinatge, Torquat, ni la teva eloqüència ni la teva pietat no et restituiran a la vida; car ni Diana allibera de les tenebres dels Inferns el cast Hipòlit ni Teseu és prou fort per a rompre les cadenes letees del seu estimat Pirítous.

422 Horaci

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.