422o Poesia per temes

Literatura grega Mimmermo  Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides  Alcman  Simònides  Safo MIMNERMO (600 ac) La vellesa trista i deforme (5 D) (p.58 5) El mateix que un somni, dura un temps molt breu la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme penja aviat sobre el nostre cap, hostil i alhora canalla, que canvia el rostre …

Continue reading “Lírica grega arcaica”

Literatura grega Olímpica X Eonos, el fill de Licimni, fou el campió a l’estadi quan hi van córrer els seus peus la cursa de longitud; procedia de Mideas i empenyia davant d’ell el seu exèrcit. A la palestra triomfa Èquem, honor de Tegea, i Doricle, l’estadant de Tirint, assolí el trofeu del pugilat; el dels …

Continue reading “Píndar”

Literatura xinesa Xina Zhou (1000 – 256 BCE) 2HAX0 Anònim (-324) Quan el vent Quan el vent t’infla els dos vestits de seda sembles una deessa enmig dels núvols. Les flors de l’esbarzer, quan passes, beuen el teu perfum. I aquests lilàs que portes, collits per tu, tremolen d’alegria. Uns anells d’or els teus turmells …

Continue reading “Poesia Xinesa. Dinasties Zhou, Han, Tres regnes”

Nulli se dicit mulier mea nubere malle quam mihi, non si se Iuppiter ipse petat. dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti, in vento et rapida scribere oportet aqua. Diu la meva amant que amb ningú no voldria ajuntar-se més que amb mi, ni si fos Júpiter qui li ho pregués. Diu. Però el que …

Continue reading “Càtul”

Virgili LÍCIDAS: Ah!, és possible concebre un crim tan gran? Ah!, Menalcas, les consolacions dels teus versos, ¿ens haurien pogut ésser preses juntament amb tu? ¿Qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant? O, ¿qui hauria compost aquells versos que vaig sentir l’altre dia, …

Continue reading “Bucòlica IX. Virgili.”

Virgili Llibre I Les constel·lacions Llibre I del conreu Les constel·lacions i els temps de l’any Quan la Balança haurà fet iguals les hores del dia i del son, i ja parteix el món per la meitat entre la llum 210 i les ombres, poseu al treball, llauradors, els toros, sembreu els ordis dins les …

Continue reading “Virgili. Geòrgiques”

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els …

Continue reading “Beatus Ille. Epodes II. Horaci”

Tu, no esbrinis és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com 5 si és l’últim aquest que ara …

Continue reading “Carpe Diem. Odes I. XI. Horaci”

¿Quina planura hi ha que, grassa de sang llatina, no testimonii amb sepulcres els nostres combats impius i l’estrèpit, sentit fins pels medes, de l’esfondrament d’Hespèria? ¿Quin gorg o quins rius han ignorat aquesta luctuosa guerra? ¿Quin mar no ha perdut el seu color amb els carnatges de la Dàunia? ¿Quina costa hi ha on …

Continue reading “Quis non Latino sanguine. Odes II.I. Horaci”

No voldries pas que les llargues guerres de la feroç Numància ni l’aferrissat Hannibal ni la mar de Sicília, enrogida de sang púnica, s’avinguessin amb les suaus melodies de la meva cítara ni, encara menys, que s’hi avinguessin els cruels Làpites i Hileu, feixuc de vi, ni els fills de la Terra, dominats pel braç …

Continue reading “Licímnia, quell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades. Odes II.XII. Horaci”

Mecenas, llinatge de reis etruscs, per a tu hi ha, de fa temps, a casa meva un vi suau dins una gerra encara mai no abocada, i roses i gla aromàtica per als teus cabells. Desix-te de tot destorb, no estiguis 182 sempre contemplant l’aiguosa Tíbur, el territori d’Efules en pendís i els turons del …

Continue reading “Vixi. Odes III. XIXX”

Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses. No esperis pas que res sigui …

Continue reading “Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII. Horaci”

Literatura xinesa  Tang Xina Tang 618-960 2HAX1 Zhang Jiuling 678-740 AÑORANDO, BAJO LA LUNA, A MI LEJANA AMADA Sobre el piélago se eleva la luna con resplandor. La contemplamos tú y yo desde dos extremos del país. Melancólico, lamento que la noche sea larga, y te añoro apasionado. Apago el candil: me encanta la luz de …

Continue reading “Poesia xinesa. Dinastia Tang”

Literatura xinesa Tang Sense títol Al conreu de les lletres no li cal el tracte mundà. Difícil (àrdua, penosa) és la ciència de la filosofia i per assolir-la, camino tot sol. Estimo els rierols transparents que serpentegen entre les roques. I estimo també la meva cabana rústega, tan tranquil·la enmig dels pins. — Al capvespre …

Continue reading “Wang Wei. Poesia”

Literatura xinesa Tang [llegit a les tardes d’estiu de 2024, fresc a la banyera a la terrassa] LA BONA PLUJA D’UNA NIT DE PRIMAVERA [Maria:  (Haver estat com una pluja)] La bona pluja sap quan és bonic que vingui. Ve a l’abril per la llavor amagada; la fosca tria i un ventet amic, i en silenci …

Continue reading “Du Fu. Poesia”

(el poeta explica que, trobant-se amb un amic al vespre en un vaixell va sentir algú que tocava el llaüt en una embarcació. Era una prostituta de la capital, ara ja gran, que havia après a tocar amb els mestres Mu i Cao. Després d’una joventut admirada per tothom, en fer-se gran i decaure la …

Continue reading “Balada del llaüt. Bai Juyi”

Puix que sens tu algú a tu no abasta, dóna’m la mà o pels cabells me lleva; si no estenc la mia envers la tua, quasi forçat a tu mateix me tira. Jo vull anar envers tu a l’encontre; no sé per què no faç lo que volria, puix jo són cert haver voluntat franca …

Continue reading “CV Cant Espiritual. Ausiàs March”

¿Quins tan segurs consells vas encerquant, cor malastruch, enfastijat de viure? Amich de plor e desamich de riure, com soferràs los mals qui·t són davant? Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera, e per tos mals te allongues los jorns; aytant és luny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera. Braços uberts …

Continue reading “XI ¿Quins tan segurs consells vas encerquant…?. Ausiàs March”

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponents contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el …

Continue reading “XLVI Veles e vents. Ausiàs March”

No em pren així com al petit vailet qui va cercant senyor qui festa el faça, tenint-lo cald en lo temps de la glaça e fresc, d’estiu, com la calor se met; preant molt poc la valor del senyor e concebent desalt de sa manera, veent molt clar que té mala carrera de canviar son …

Continue reading “LXVIII No em pren així com al petit vailet. Ausiàs March”

O vós, mesquins, qui sots terra jaheu del colp d’Amor ab lo cors sangonent, e tots aquells qui ab cor molt ardent han bé amat, prech-vos no us oblideu. Veniu plorant, ab cabells escampats, ubers los pits per mostrar vostre cor com fon plagat ab la sageta d’or ab que Amor plaga·ls enamorats. Los colps …

Continue reading “LXXIX O vós, mesquins, qui sots terra jaheu. Ausiàs March”

Puys me trob sol en amor, a mi sembla qu·en mi tot ço sia costuma stranya: Amor se pert entre gents per absença, e per la mort la mi·amor no fina, ans molt més am a vós en mort qu·en vida, e yo perdon si algú no·m vol creure: pochs són aquells qui altres cosses …

Continue reading “XCIV Puys me trob sol en amor, a mi sembla. Ausiàs March”

Hen kei pan Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, …

Continue reading “Hyperion. Hölderlin. 1794”

Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El …

Continue reading “El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795”

Els dies buits Rhea Wie lebt er mit andern? Ich begreife nichts von diesen Manne, Hat er, wie wir, auch seine leeren Tage, Wo man sich alt un unbedeutend dünkt Und giebt es auch ein menschlich Laid für ihn? I es fa amb la gent? No el puc entendre, un home així; ¿coneix, com tots …

Continue reading “La mort d’Empèdocles. 1797”

Da ich ein Knabe war, Rettet’ ein Gott mich oft Vom Geschrei und der Rute der Menschen, Da spielt ich sicher und gut Mit den Blumen des Hains, Und die Lüftchen des Himmels Spielten mit mir. Quan jo era un noi Un déu em salvà sovint De la fressa i la vara dels homes. Llavors …

Continue reading “Da ich ein Knabe war… 1798”

In Jüngern tagen war ich des Morgens froh, Des Abends weint ich; jetzt, da ich älter bin, Beginn ich zweifelnd meinen Tag, doch Heilig und heiter ist mir sein Ende. Els dies joves estava content al matí, Als vespres plorava; ara, que soc més gran, començo el dia dubtant, però santa i serena m’és la …

Continue reading “Ehmals und jetzt. 1798”

( Fragment) und die ewigen Bahnen Lächelnd über uns hin zögen die Herrscher der Welt, Sonne und Mond und Sterne, un auch die Blitze der Wolken Spielten, des Augenblicks feurige Kinder, um uns; en les seves òrbites eternes somrient passen damunt nostre els senyors del món, el sol, la lluna i les estrelles, i també …

Continue reading “An einem Baum. 1798”

Vor seiner Hütte ruhig im Schatten sitzt Der Pflüger, dem Genügsamen raucht sein Herd. Gastfreundlich tönt dem Wanderer im Friedlichen Dorfe die Abendglocke. Davant la cabana, tranquil a l’ombra reposa el pagès, mentre fumeja el seu humil fogó, i el toc amic de la campa del vespre acull el caminant. Wohl kehren itzt die Schiffer …

Continue reading “Abendphantasie. 1799”

(fragment) Nein, ihr Geliebten! nein, ich beneid euch nicht! Unschädlich, wie vom Lichte die Blume lebt, So leben, gern vom schönen Bilde Träumend, und selig und arm, die Dichter. No, estimats! no us envejo! Inofensiu, com la flor que viu de la llum així viuen d’imatges belles somiant i benaurats i pobres, els poetes.

Wie eng begrenzt ist unsere Tageszeit. Du warst und sahst und stauntest, schon Abend ists, Nun schlafe, wo unendlich ferne Ziehen vorüber der Völker Jahre. Què tan limitada és la nostra hora del dia. Vas ser, vas veure, et vas meravellar, i ja el vespre ara dorms, on sense parar s’escolen els anys dels pobles.

1 Täglich geh ich heraus, und such ein Anderes immer, Habe längst sie befragt, alle die Pfade des Lands; Droben die kühlenden Höhn, die Schatten alle besuch ich, Und die Quellen, hinauf irret der Geist und hinab, Ruh erbittend; so flieht das getroffene Wild in die Wälder, Wo es um Mittag sonst sicher im Dunkel …

Continue reading “Menons Klagen um Diotima. Hölderlin. 1800”

Wie wenn am Feiertage, das Feld zu sehn, Ein Landmann geht, des Morgens, wenn Aus heißer Nacht die kühlenden Blitze fielen Die ganze Zeit und fern noch tönet der Donner, In sein Gestade wieder tritt der Strom, Und frisch der Boden grünt Und von des Himmels erfreuendem Regen Der Weinstock trauft und glänzend In stiller …

Continue reading “Wie wenn am Feiertage. Hölderlin. 1800”

My heart leaps up when I behold A Rainbow in the sky: So was it when my life began; So is it now I am a man; So be it when I shall grow old, Or let me die! The Child is father of the man; And I wish my days to be Bound each …

Continue reading “My heart leaps up. Wordsworth. 1802”

Mit gelben Birnen hänget Und voll mit wilden Rosen Das Land in den See, Ihr holden Schwäne, Und trunken von Küssen Tunkt ihr das Haupt Ins heilignüchterne Wasser. Weh mir, wo nehm ich, wenn Es Winter ist, die Blumen, und wo Den Sonnenschein, Und Schatten der Erde? Die Mauern stehn Sprachlos und kalt, im Winde …

Continue reading “Hälfte des Lebens. 1802”

Nah ist Und schwer zu fassen der Gott. Wo aber Gefahr ist, wächst Das Rettende auch. Im Finstern wohnen Die Adler und furchtlos gehn Die Söhne der Alpen über den Abgrund weg Auf leichtgebaueten Brücken. Drum, da gehäuft sind rings Die Gipfel der Zeit, und die Liebsten Nah wohnen, ermattend auf Getrenntesten Bergen, So gib …

Continue reading “Patmos. Hölderlin. 1802”

O Hoffnung! holde! gütiggeschäftige! Die du das Haus der Trauernden nicht verschmähst, Und gerne dienend, Edle, zwischen Sterblichen wartest und Himmelsmächten, Oh esperança! encisadora! ben enfeinada! tu que no menysprees la casa que es lamenten, I de bon grat serveixes, noble, esperant entre mortals i  poders celestials, Wo bist du? wenig lebt’ ich; doch atmet …

Continue reading “An die Hoffnung. Hölderlin. 1803”

I wandered lonely as a cloud That floats on high o’er vales and hills, When all at once I saw a crowd, A host of golden daffodils; Beside the lake, beneath the trees, Fluttering and dancing in the breeze. Continuous as the stars that shine and twinkle on the Milky Way, They stretched in never-ending …

Continue reading “Daffodils. Wordsworth. 1804”

Reif sind, in Feuer getaucht, gekochet Die Frücht und auf der Erde geprüfet und ein Gesetz ist, Daß alles hineingeht, Schlangen gleich, Prophetisch, träumend auf Den Hügeln des Himmels. Und vieles Wie auf den Schultern eine Last von Scheitern ist Zu behalten. Aber bös sind Die Pfade. Nämlich unrecht, Wie Rosse, gehn die gefangenen Element …

Continue reading “Mnemosyne. Hölderlin. 1805”

Die Linien des Lebens sind Verschieden Wie Wege sind, und wie der Berge Gränzen. Was Hir wir sind, kan dort ein Gott ergänzen Mit Harmonien und ewigem Lohn und Frieden. 1812 Les línies de la vida són diverses, Com els camins, i els confins de les serres. El que som, Déu allí pot completar-ho Amb …

Continue reading “An Zimmern. Hölderlin. 1812”

My heart aches, and a drowsy numbness pains My sense, as though of hemlock I had drunk, Or emptied some dull opiate to the drains One minute past, and Lethe-wards had sunk: ‘Tis not through envy of thy happy lot, 5 But being too happy in thine happiness, That thou, light-winged Dryad of the trees, …

Continue reading “Ode to a Nightingale. Keats”

Sempre caro mi fu quest’ermo colle, E questa siepe, che da tanta parte Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude. Ma sedendo e mirando, interminati Spazi di là da quella, e sovrumani Silenzi, e profondissima quiete Io nel pensier mi fingo; ove per poco Il cor non si spaura. E come il vento Odo stormir tra queste …

Continue reading “L’infinito. Leopardi”

[fragment copiat per Waiblinger) 1823 In lieblicher Bläue blühet mit dem metallenen Dache der Kirchthurm. Den umschwebet Geschrei der Schwalben, den umgiebt die rührendste Bläue. Die Sonne gehet hoch darüber und färbet das Blech, im Winde aber oben stille krähet die Fahne. Wenn einer unter der Gloke dann herabgeht, jene Treppen, ein stilles Leben ist …

Continue reading “In lieblicher Bläue blühet. Hölderlin. 1823”

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles Etalaient en tableaux la sainte Vérité, Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles, Tempérait la froideur de leur austérité. En ces temps où du Christ florissaient les semailles, Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité, Prenant pour atelier le champ des funérailles, Glorifiait la Mort avec simplicité. — Mon …

Continue reading “Le Mauvais Moine. Baudelaire”

Homme libre, toujours tu chériras la mer! La mer est ton miroir; tu contemples ton âme Dans le déroulement infini de sa lame, Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer. Tu te plais à plonger au sein de ton image; Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur Se distrait quelquefois …

Continue reading “L’Homme et la mer. Baudelaire”

Du musst das Leben nicht verstehen, dann wird es werden wie ein Fest. Und lass dir jeden Tag geschehen so wie ein Kind im Weitergehen von jedem Wehen sich viele Blüten schenken lässt. Sie aufzusammeln und zu sparen, das kommt dem Kind nicht in den Sinn. Es löst sie leise aus den Haaren, drin sie …

Continue reading “Du musst das Leben nicht verstehen. Rilke. 1898”

Du Dunkelheit, aus der ich stamme, ich liebe dich mehr als die Flamme, welche die Welt begrenzt, indem sie glänzt für irgend einen Kreis, aus dem heraus kein Wesen von ihr weiß. Aber die Dunkelheit hält alles an sich: Gestalten und Flammen, Tiere und mich, wie sie’s errafft, Menschen und Mächte – Und es kann …

Continue reading “Du Dunkelheit. Rilke. 1899”

Und doch, obwohl ein jeder von sich strebt wie aus dem Kerker, der ihn hasst und hält, – es ist ein großes Wunder in der Welt: ich fühle: alles Leben wird gelebt. Wer lebt es denn? Sind das die Dinge, die wie eine ungespielte Melodie im Abend wie in einer Harfe stehn? Sind das die …

Continue reading “Obwohl ein jeder von sich strebt. Rilke. 1901”

Herr, es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß. Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren, und auf den Fluren lass die Winde los. Befiehl den letzten Früchten, voll zu sein; gib ihnen noch zwei südlichere Tage, dränge sie zur Vollendung hin, und jage die letzte Süße in den schweren Wein. Wer jetzt kein Haus hat, …

Continue reading “Herbsttag. Rilke. 1902”

Diese Mühsal, durch noch Ungetanes schwer und wie gebunden hinzugehn, gleicht dem ungeschaffnen Gang des Schwanes. Und das Sterben, dieses Nichtmehrfassen jenes Grunds, auf dem wir täglich stehn, seinem ängstlichen Sich-Niederlassen – : in die Wasser, die ihn sanft empfangen und die sich, wie glücklich und vergangen, unter ihm zurückziehen, Flut um Flut; während er …

Continue reading “Der Schwan. Rilke. 1905”

Wir kannten nicht sein unerhörtes Haupt, darin die Augenäpfel reiften. Aber sein Torso glüht noch wie ein Kandelaber, in dem sein Schauen, nur zurückgeschraubt, sich hält und glänzt. Sonst könnte nicht der Bug der Brust dich blenden, und im leisen Drehen der Lenden könnte nicht ein Lächeln gehen zu jener Mitte, die die Zeugung trug. …

Continue reading “Archaischer Torso Apollos. Rilke. 1908”

Cant espiritual Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu da’ en una altra vida? Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre … …

Continue reading “Cant Espiritual. Maragall”

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca …

Continue reading “Kavafis. Viatge a Ítaca”

Die erste Elegie. 1912 Wer, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel Ordnungen? und gesetzt selbst, es nähme einer mich plötzlich ans Herz: ich verginge von seinem stärkeren Dasein. Denn das Schöne ist nichts als des Schrecklichen Anfang, den wir noch grade ertragen, und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmäht, uns …

Continue reading “Duinese Elegien. Rilke 1912-1921”

Two roads diverged in a yellow wood, And sorry I could not travel both And be one traveler, long I stood And looked down one as far as I could To where it bent in the undergrowth; Then took the other, as just as fair, And having perhaps the better claim, Because it was grassy …

Continue reading “The Road Not Taken. Robert Frost”

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay And the May month flaps its glad green leaves like wings, Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say, ‘He was a man who used to notice such things’? If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink, The dewfall-hawk comes …

Continue reading “Afterwards. Thomas Hardy”

Das I. Sonett Da stieg ein Baum. O reine Übersteigung! O Orpheus singt! O hoher Baum im Ohr! Und alles schwieg. Doch selbst in der Verschweigung ging neuer Anfang, Wink und Wandlung vor. Tiere aus Stille drangen aus dem klaren gelösten Wald von Lager und Genist; und da ergab sich, dass sie nicht aus List …

Continue reading “Sonets a Orfeu. Rilke. 1922”

She sang beyond the genius of the sea. The water never formed to mind or voice, Like a body wholly body, fluttering Its empty sleeves; and yet its mimic motion Made constant cry, caused constantly a cry, That was not ours although we understood, Inhuman, of the veritable ocean. The sea was not a mask. …

Continue reading “The Idea of Order at Key West. Wallace Stevens. 1923”

I Complacencies of the peignoir, and late Coffee and oranges in a sunny chair, And the green freedom of a cockatoo Upon a rug mingle to dissipate The holy hush of ancient sacrifice. She dreams a little, and she feels the dark Encroachment of that old catastrophe, As a calm darkens among water-lights. The pungent …

Continue reading “Sunday Morning. Wallace Stevens. 1923”

I In my room, the world is beyond my understanding; But when I walk I see that it consists of three or four hills and a cloud. II From my balcony, I survey the yellow air, Reading where I have written, “The spring is like a belle undressing.” III The gold tree is blue, The …

Continue reading “Of the Surface of Things”

I This is the night mail crossing the Border, Bringing the cheque and the postal order, Letters for the rich, letters for the poor, The shop at the corner, the girl next door. Pulling up Beattock, a steady climb: The gradient’s against her, but she’s on time. Past cotton-grass and moorland boulder Shovelling white steam …

Continue reading “Night Mail. Auden”

As I walked out one evening, Walking down Bristol Street, The crowds upon the pavement Were fields of harvest wheat. And down by the brimming river I heard a lover sing Under an arch of the railway: “Love has no ending. “I’ll love you, dear, I’ll love you Till China and Africa meet, And the …

Continue reading “As I Walked Out One Evening”

Stop all the clocks, cut off the telephone, Prevent the dog from barking with a juicy bone, Silence the pianos and with muffled drum Bring out the coffin, let the mourners come. Let aeroplanes circle moaning overhead Scribbling on the sky the message He is Dead. Put crepe bows round the white necks of the …

Continue reading “Funeral blues. Auden”

I He disappeared in the dead of winter: The brooks were frozen, the airports almost deserted, And snow disfigured the public statues; The mercury sank in the mouth of the dying day. What instruments we have agree The day of his death was a dark cold day. Far from his illness The wolves ran on …

Continue reading “In Memory Of W.B. Yeats I. Auden”

  Time will say nothing but I told you so, Time only knows the price we have to pay; If I could tell you I would let you know. If we should weep when clowns put on their show, If we should stumble when musicians play, Time will say nothing but I told you so. …

Continue reading “If I could tell you. Auden”

If it form the one landscape that we, the inconstant ones, Are consistently homesick for, this is chiefly Because it dissolves in water. Mark these rounded slopes With their surface fragrance of thyme and, beneath, A secret system of caves and conduits; hear the springs That spurt out everywhere with a chuckle, Each filling a …

Continue reading “In Praise Of Limestone. Auden”

Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts wir trinken und trinken wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes …

Continue reading “Todesfuge. Paul Celan”

As I listened from a beach-chair in the shade To all the noises that my garden made, It seemed to me only proper that words Should be withheld from vegetables and birds. A robin with no Christian name ran through The Robin-Anthem which was all it knew, And rustling flowers for some third party waited …

Continue reading “Their Lonely Betters. Auden”

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o em sembla que em …

Continue reading “Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre”

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m’empastifa els dits, les venes… —He deixat al paper tota la sang. ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure la polpa del fruit d’or sinó en el fruit, la tempesta en la sang sinó en la sang, l’arbre i el vent …

Continue reading “Comiat. Josep Palau i Fabre”

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó. Tàntata, to-ta-tó. Ti, to-te-tà, femí, suntà. Tonte-tonte, tan-tó. Un-se-mí, abborà, sen-tó. Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà. Lacatemisotà-uptacomalacoció. Ció, lacatemí, ipsutà. Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà. Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí. Inta, magdà, to-te-mi. Inta. Inta magdà. La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés d’aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m’ignorés. Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me’n quedés en el no meu que jo en rebés. Jo em …

Continue reading “Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre”

The palm at the end of the mind, Beyond the last thought, rises In the bronze distance. A gold-feathered bird Sings in the palm, without human meaning, Without human feeling, a foreign song. You know then that it is not the reason That makes us happy or unhappy. The bird sings. Its feathers shine. The …

Continue reading “Of Mere Being. Wallace Stevens”

Looking up at the stars, I know quite well That, for all they care, I can go to hell, But on earth indifference is the least We have to dread from man or beast. How should we like it were stars to burn With a passion for us we could not return? If equal affection …

Continue reading “The More Loving One. Auden”

Simultaneously, as soundlessly, Spontaneously, suddenly As, at the vaunt of the dawn, the kind Gates of the body fly open To its world beyond, the gates of the mind, The horn gate and the ivory gate Swing to, swing shut, instantaneously Quell the nocturnal rummage Of its rebellious fronde, ill-favored, Ill-natured and second-rate, Disenfranchised, widowed …

Continue reading “Prime. Horae Canonicae. Auden”

If the hill overlooking our city has always been known as Adam’s Grave, only at dusk can you see the recumbent giant, his head turned to the west, his right arm resting for ever on Eve’s haunch, can you learn, from the way he looks up at the scandalous pair, what a citizen really thinks …

Continue reading “Vespers. Horae Canonicae. Auden”

We, too, had known golden hours When body and soul were in tune, Had danced with our true loves By the light of a full moon, And sat with the wise and good As tongues grew witty and gay Over some noble dish Out of Escoffier; Had felt the intrusive glory Which tears reserve apart, …

Continue reading “We Too Had Known Golden Hours. Auden”

Eres tan sols un poblet llunyà, i m’acompanyaves. Jo t’esperava, amb l’aire, i avui ja em parles venint amb tanta resurrecció! I Ell et posarà el Vent a les llavors de la veu, i serem germans. Què puc deixar-te? El color i els rius de les meves paraules. I trobaràs els camins que m’esquinçaven els …

Continue reading “Un fill ens ha estat donat. Jordi Cots i Moner”

Déu I tu, què vols? Jo Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. …

Continue reading “Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver”

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde ­ como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos ­ envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, …

Continue reading “No volveré a ser joven. Jaime Gil de Biedma. 1968”

On this day tradition allots to taking stock of our lives, my greetings to all of you, Yeasts, Bacteria, Viruses, Aerobics and Anaerobics: A Very Happy New Year to all for whom my ectoderm is as Middle-Earth to me. For creatures your size I offer a free choice of habitat, so settle yourselves in the …

Continue reading “A New Year Greeting. Auden”

(for Oliver Sacks) Spring this year in Austria started off benign,the heavens lucid, the air stable, the aboutsane to all feeders, vegetate or bestial:the deathless minerals looked pleased with their regime,where what is not forbidden is compulsory. Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,and hubby next door has taken to the bottle,but You have …

Continue reading “Talking to myself. Auden.”

I got out of bed on two strong legs. It might have been otherwise. I ate cereal, sweet milk, ripe, flawless peach. It might have been otherwise. But one day, I know, it may be otherwise. (Va fer canviar el “may” per “will” a l’últim vers) Pharaoh “The future ain’t what it used to be,” …

Continue reading “I got out of bed. Pharaoh. Jane Kenyon”

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: …

Continue reading “We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)”

But unfortunately it can only travel into the future at a rate of one second per second, which seems slow to the physicists and to the grant committees and even to me. But I manage to get there, time after time, to the next moment and to the next. Thing is, I can’t turn it …

Continue reading “I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy”

Què li dic al coixí cada matí quan faig al llit? “Fins després, ens retrobem a la siesta”

Tos (18/12/2019) Cada cop que tusso és una bomba que explota a dins. El pit és un camp de batalla destrossat per les explosions. El bombardeig no para i no hi ha descans per a aquesta terra castigada.  

At the end of the world, when the last great library is a forgotten ruin, an historic pile of architecture with foundations millennia old, I will dig through the rubble. I will find its summit, the monument of some dead queen rising from the colls of a rose and thrusting into the clouds an open …

Continue reading “Writing Myself in History. Adam Lowe”