[ pendent, esborrany]
Tenim teatre a totes les cultures, Grècia i Roma. A Occident, tragèdia, comèdia i teatre psicològic. A la índia, mites, dansa-teatre i espiritualitat. A la Xina, simbolisme, òpera i narrativa històrica. Al món islàmic, component religiós o satíric.
Antiguitat Occidental (Grècia i Roma)
Grècia (s. V aC): Mecenatge cívic: Les obres es representaven en festivals religiosos (com les Dionísies), finançades per coregs (ciutadans rics que pagaven com a servei públic). Els espectadors no pagaven entrada (en èpoques democràtiques), però l’elit patrocinava els festivals. Èsquil (“Oresteia”, “Prometeu Encadenat”).Sòfocles (“Edip Rei”, “Antígona”). Eurípides (“Medea”, “Les Troianes”). Aristòfanes (“Lisístrata”, “Les Núvols”).
Roma (s. III aC – V dC): Mecenatge aristocràtic: Els ludi scaenici (jocs teatrals) eren pagats per magistrats o emperadors (com August, mecenes d’Horaci i Virgili). També hi havia companyies ambulants que cobraven entrades en amfiteatres, però depenien de l’elit. Sèneca (“Medea”, “Fedra”). Plaute (“Aulularia”, “Miles Gloriosus”). Terenci (“Els Germans”, “L’Eunuc”) – Comèdia humanitzada.
Cultura Índia: Teatre sànscrit (s. IV aC–XII dC), Bharata Muni (“Nāṭya Śāstra” – tractat teatral), Kālidāsa (“Abhijñānaśākuntalam” – “El reconeixement de Sakúntala”), Bhasa (“Svapnavasavadattam”). Teatre folklòric, Kathakali (Kerala, dansa-teatre), Ramlila (representació del “Ramayana”).
Edat Mitjana (s. V–XV)
Europa: Misteris i Moralitats (teatre religiós, s. XII–XV) representats en esglésies o places, pagats per confraries o ajuntaments. Els jJoglars i trobadors itinerants vivien de donatius del públic o del patrocini de nobles.
Índia, Teatre sànscrit (s. IV–XII) amb mecenatge reial, obres com el “Mṛcchakaṭika” es representaven en corts, finançades per reis.
Japó, teatre Nō (s. XIV) els shōguns finançaven els actors (com Zeami).
Islam: Teatre clàssic àrab (segles VIII–XIII), barreja de tradicions gregues (sobretot després de les traduccions d’Aristòtil i els textos hel·lenístics), perses i folklòriques. Teatre d’ombres (Khayal al-zill) originari de l’Egipte fatimita, popularitzat a Síria i Turquia, “The Epics of the Heroes” (adaptacions de “Les Mil i Una Nits”). Narració performativa (Maqamat), prosa rimada amb elements teatrals, com les obres d’Al-Hariri de Bagdad (s. XI que es representava en corts califals (com Bagdad o Còrdova) i espais urbans (souks, cafès). Teatre religiós (Ta’ziyeh a Pèrsia/Iran, des del s. X), drama xiïta que representa la mort de l’imam Hussein a Karbala, amb gran impacte emocional, patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, ús de carrosses i espais oberts, amb actors no professionals. Teatre d’ombres satíric (Karagöz, Turquia/Imperi Otomà, s. XVI–XIX), amb personatges com Karagöz (el trapella) i Hacivat (l’erudit).
Renaixement i Edat Moderna (s. XVI–XVIII)
Anglaterra, s. XVI–XVII: teatre isabelí amb model comercial. Teatres com “The Globe” (Shakespeare) cobraven entrades (1 penny per dempeus, més per seients) a banda de mecenatge parcial de protectors. Shakespeare. Espanya, Lope de Vega, “Fuenteovejuna”, “El cavaller d’Olmedo”. França, s-XVII, Molière (França, s. XVII): “Tartuf”, “El malalt imaginari”. [representacions per la noblesa i el rei]. A Itàlia (s XVI) la Commedia dell’arte era itinerant i comercial, els actors vivien de les entrades en places o corts (els nobles pagaven funcions privades).
Japó sXVII, teatre Kabuki, amb finançament comercial, les sales com Nakamura-za venien entrades a mercaders i urbans.
Xina: Teatre clàssic, Guan Hanqing (“L’injustícia contra Dou E” – s. XIII), Tang Xianzu (“El pavelló de les peònies” – s. XVI, equivalent xinès de Shakespeare).
Segle XIX
Europa i EUA, teatre burgès d’empresaris privats, sales com “La Scala” (Milà) o “Broadway” (Nova York) depenien de les entrades. Alguns teatres reials com la “Comédie-Française” rebien subvencions estatals. A principis de segle, les òperes depenien de corts, com Wagner i el rei Lluís II de Baviera però a finals del XIX, les òperes de Verdi o Puccini es finançaven amb abonaments i entrades. Goethe, “Faust”. Ibsen, “Casa de nines”, Txèkhov, “El jardí dels cirerers”.
Índia: Rabindranath Tagore, “Chitra” (teatre simbòlic), Girish Karnad, “Hayavadana”.
Xina Teatre de l’Òpera de Pequín (s. XVIII–XIX), obres basades en històries tradicionals com “La venjança del príncep Orfan”.
Segle XX i XXI
Hi ha teatre comercial com Broadway, West End o companyies independents viuen de vendes. A Europa hi ha molts teatres subvencionats, com el “Liceu” o el TNC. També hi ha fundacions privades. Bertolt Brecht, “L’òpera dels tres rals” (teatre èpic). Samuel Beckett, “Esperant Godot”. Tennessee Williams, “Un tramvia anomenat Desig”.
Xina: Lao She (“La casa de te” – crítica social), Cao Yu (“L’abisme” – influència occidental).
Àfrica té una tradició de teatre ritual com les cerimònies yoruba (Nigèria), o narratiu com el griot (Àfrica Occidental). Autors moderns: Wole Soyinka (Nigèria, Nobel 1986): “La mort i el cavaller del rei”. Athol Fugard (Sud-àfrica): “Master Harold… and the Boys” (contra l’apartheid).
Cal assenyalar també que l’existència de teatre a l’Amèrica precolombina amb teatre maia com El “Rabinal Achí” (drama de guerra del s. XV) encara es representa a Guatemala i teatre quechua, “Ollantay” (tragèdia inca adaptada al s. XVIII).
Islam: Arriba la influència d’occident. Tawfiq al-Hakim (Egipte, s. XX), “El poble dorm”. Saadallah Wannous (Síria), “Soiree for the 5th of June”. The Arab Apocalypse (drama contemporani de Elías Khoury), Al-Hallaj (obra sobre el místic executat, popular al teatre sufí).
—
l o l’herència andalusí), dime-ho i amplío!
https://www.newyorker.com/magazine/2020/05/18/the-first-great-original-play-of-quarantine
There’s been ample time, during the past few endless weeks, for a person who misses theatre to think about what theatre gives us that’s different from what we get from other kinds of art and performance. We have television to entertain us, movies and books to sustain us. What can plays do? When in doubt, it never hurts to consult Hamlet. “The purpose of playing,” the Danish prince tells us, “was and is to hold, as ’twere, the mirror up to nature, to show virtue her own feature, scorn her own image, and the very age and body of the time his form and pressure.”There’s been ample time, during the past few endless weeks, for a person who misses theatre to think about what theatre gives us that’s different from what we get from other kinds of art and performance. We have television to entertain us, movies and books to sustain us. What can plays do? When in doubt, it never hurts to consult Hamlet. “The purpose of playing,” the Danish prince tells us, “was and is to hold, as ’twere, the mirror up to nature, to show virtue her own feature, scorn her own image, and the very age and body of the time his form and pressure.”
Moltes vegades el teatre i els musicals tenen com a tema el mateix teatre. Això és dut a l’extrem al film Synecdoque New York de 2008. Un experiment interessant sobre la paradoxa de viure i alhora observar-nos, un director de teatre que munta una obra de teatre sobre ell mateix dirigint una obra de teatre.