[ 2016 ] Viatge a Castella
Torno a gafar el cotxe i travessaré els nusos d’autovies de Madrid, els gratacels de Chamartin a l’horitzó, escoltant el Modern Jazz Quartet.
[mentre conduïa mirant el paisatge pensava que no es tracta, ni d’estar obsessionat amb els nostres projectes de manera que estem cecs al que passa al nostre voltant -el jo ho tapa tot-, ni desaparèixer del tot oblidant-nos de qui som, sinó interactuar, imaginar-nos caminant en el paisatge, explicant-lo a algú. Al cap i a la fi, seria com la lectura, ens identifiquem amb algun personatge, o ens imaginem interactuant amb ell].
Flannery O’Connor tenia una bonica pregària on deia que per poder accedir a Déu, hem de desaparèixer, sinó passa com quan l’ombra de la terra tapa la lluna.
Eckhart Tolle, que em va fer conèixer la Sara Paz proposa de manera similar als budistes, de suprimir el patiment vivint només el present sense records del passat ni expectatives de futur. Crec que és empobridor deixar d’imaginar i de somniar.
Simone Weil, a l’assaig “Réflexions sur le bon usage des études scolaires en vue de l’amour de Dieu”, suggereix que la finalitat principal de l’educació és aprendre a estar atent. Fer-ho amb la geometria o amb la gramàtica és un entrenament per poder pregar en el sentit d’estar atent a Déu: L’attention consiste à suspendre sa pensée, à la laisser disponible, vide et pénétrable à l’objet, à maintenir en soi-même à proximité de la pensée, mais à un niveau inférieur et sans contact avec elle, les diverses connaissances acquises qu’on est forcé d’utiliser. La pensée doit être, à toutes les pensées particulières et déjà formées, comme un homme sur une montagne qui, regardant devant lui, aperçoit en même temps sous lui, mais sans les regarder, beaucoup de forêts et de plaines. Et surtout la pensée doit être vide, en attente, ne rien chercher, mais être prête à recevoir dans sa vérité nue l’objet qui va y pénétrer.
Piaget, en tractar de l’evolució cognitiva, parlava d’assimilació i acomodació, assimilem (modificant-la), matèria, energia i informació de l’exterior, i alhora ens adaptem, l’exterior ens modifica a nosaltres. Maturana i Varela [veure estudi/tesi/3aversió ] amb la idea d’autopoiesi vindrien a dir quelcom semblant. La vida s’autoafirma, sintetitzant els seus components, un procés circular. La cognició no és un procés passiu sinó que també és un procés circular amb adaptacions a l’exterior [ es podrien desenvolupar connexions amb l’idealisme alemany i també amb la identitat construida a partir d’una narració autobiogràfica que té punts de contacte amb l’exterior però que n’és bastant autònoma].
Semblantment, en l’evolució de les espècies, no tenim un entorn fix al qual s’adapten les espècies, sinó que els dos evolucionen alhora. [ Així, ni hem de desaparèixer del tot, ni tapar-ho tot amb el nostre jo; potser com les onades que van i vénen a la platja, ens hem de buidar i omplir alternativament. Deixar que ocupi lloc la nostra narració – sorollosa, repetitiva a vegades – i després desaparèixer per deixar-nos omplir del cel, els núvols, la magdalena de l’esmorzar ]