Afable: Agradable, bondadós en la conversa i el tracte. Una persona afable.
Del llatí affabilis, ‘a qui es pot parlar’, derivat de fari, ‘parlar’.
[és bonic que la persona agradable i bondadosa sigui “a qui es pot parlar”, és a dir, “la que escolta”].
Divan: IEC “Sofà baix, sense respatller, guarnit de coixins solts, que es col·loca contra la paret”. I també “Consell d’estat, a l’Imperi otomà.”, “Sala on es reuneix aquest consell” o “Sala de recepció en les cases turques, perses, etc., guarnida tot al voltant de coixins per a seure.”
Etimologia: L’origen és el “dīvān” persa que originalment volia dir “llibre, registre, col·lecció escrita”. En l’administració persa (sassànida), un “dīvān” era un registre oficial, d’impostos, sous, funcionaris. Quan passa a l’àrab es generalitza a “dīvān” com a col·lecció ordenada de textos, i en particular una col·lecció de poemes. Aquest és el sentit que recupera Goethe amb “West-östlicher Divan”, en diàleg amb la tradició persa (Hafez, sobretot). Quan el mot entra en l’administració islàmica i otomana, torna a un ús més burocràtic, de registre a oficina administrativa i consell de govern. El Divan-ı Hümâyun era el consell suprem de l’Estat, on es reunien visirs i alts funcionaris. El divan otomà es reunia en una sala i seia sobre bancs baixos, amb coixins. Aquests seients també van començar a dir-se divan i quan els europeus al segle XVIII-XIX coneixen aquests interiors orientals importen el moble i el nom.
Follar: del llatí fullare, ‘batre’, trepitjar el raïm. Fer malbé, destruir. Fotre: del llatí futtere futtuere, ‘copular’. [ni el Coromines ni l’etmològic recullen el sentit de ‘follar’ com a copular’; o de ‘fotre’ com a perjudicar ]. En castellà joder, del llatí futuere, copular, actualment també té el sentit de ‘molestar, destrozar, arruinar’. En anglès, fuck sembla venir del nòrdic fukka , ‘copular’. Screw del llatí scrofa, ‘sembrar’. En els dos cassos el mot té el doble significat de ‘copular’ i ‘perjudicar’.
[Aquesta és una etimologia trista que revela com de malament ens relacionem sexualment. En tots els idiomes, practicar el sexe té alhora la connotació de “fer malbé”, més que no pas la connotació de donar-se plaer mútuament o comunicar-se com a cossos. No tenim un verb adequat perquè ‘copular’ és massa asèptic, i ‘fer l’amor’ és massa ensucrat.]
Otomà/otomana: “Individu d’un poble turc de l’Àsia central”, “Relatiu o pertanyent als otomans.”. “Teixit de trama de cotó i ordit de seda o de llana, semblant al fai però de gra més gros.”. RAE “Diván muy mullido y sin respaldo”
Originàriament reslatiu a la dinastia d’Osman (Uthmān) i al seu imperi. Pels europeus, es refereix a la cultura oriental amb una connotació exòtica i refinada. Així, l’adjectiu passa a designar mobiliari, teles, ornaments i vestimenta. Com a tela sorgeix del prestigi tèxtil otomà (Bursa, Istanbul). Passa el mateix amb altres teles com “damasc” (de Damasc), “tafetà” (de Taftah, a Pèrsia), “muselina” (de Mossul). (“persiana” (finestres “a la manera persa”), “marroquineria” (pell, cuir)
Salsa. En turc les salses es diuen salça i tenen la mateixa etimologia que el català i castellaà, del llatí “salsa”, que significava “cosa salada” (participi femení de “sallere”, “salar”), derivat de “sal”. Va passar a significar una preparació líquida o semilíquida per acompanyar menjars. El turc “salça” deuria arribar de l’italià. De fet, el turc té molts préstecs culinaris de l’italià i de l’àrab que van arribar per les rutes comercials. De la mateixa arrel tenim “salsitxa”, “salaó”, l’anglès “sauce” i “salt”, el francès “sauce”.
Tallar el cabell. Una etimologia desviada. Quan els homes anem a tallar-nos el cabell diem que anem al barber, encara que ara normalment la gent s’afaita la barba a casa. I quan les dones van a tallar-se (o tenyir-se) el cabell diem que van a la perruqueria, encara que no portin perruca.
Tarannà
IEC: manera de procedir.
Vindria de “taral·là, “, que seria una expressió onomatopeica (tarantel·la, tararena, [en castellà “la tarara sí, la tarara n]) Coromines: tarannà com a “la manera de procedir, de moure’s i conduir-se una persona, és la manera d’anar per la seva vida; el tarannà marca això en tant que mancat de pla, però dotat d’índole habitual, no metòdica: es compren que se li hagi aplicat una denominació que evoca un caminar lleuger, despreocupat, com d’un que va cantussejant i movent-se al so de la tarana i taranara”. Relacionat amb “taral·lirot” i “tarambana”.
Temps
Temps cronològic i metereològic
El IEC recull diverses accepcions del temps cronològic i també la del temps meteològic.
- Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió, el temps essent concebut com a transcorrent contínuament i uniformement i mesurat per fenòmens successius que ocorren a intervals regulars, com la revolució aparent de l’esfera celeste causada per la rotació de la Terra.
- Paràmetre real que constitueix una de les quatre coordenades del conjunt continu espaitemps que permet de situar un punt material, individualitzant-lo, en una successió d’esdeveniments observats des d’un mateix sistema de referència.
- Estat de l’atmosfera quant a la temperatura, la humitat, la nebulositat, el vent i tots altres fenòmens meteorològics.
El Coromines apunta a aquest doble sentit: “Un fet cabdal de semàntica internacional és aquesta confusió en un sol mot de les nocions de ‘temps cronològic’ i ‘temps atmosfèric’: de cap manera no és això un fet lingüístic natural i universal per més que ens ho pugui semblar a la gent de llengua romànica; al contrari: en conjunt es tracta d’un fet sobretot romà nic, estranya les llengües de l’Antiguitat i poc estès o només parcialment compartit en la major part de les 15 llengües modernes europees i veïnes; com és sabut les llengües germàniques distingeixen rigorosament una idea de l’altra amb mots ben diferents -angl. weather a distinció de time, al. wetter enfront de zeit- i també el llatí distingia bé entre tempus, amb aquest últim sentit, i en l’altre tempestas (de vegades caelum, aer, dies, serenitas, sudum, però mai tempus).
Descarta la hipòtesi que es pugui explicar només per la regularitat del temps metereològic al llarg de l’any segons l’estació al mediterrani, cosa que no passaria a les terres nòrdiques. Assenyala que a totes les llengües costa trobar un terme únic per designar el temps metereològic. [hi hauria el temps regular de les estacions, els fenòmens imprevisibles de les tempestes i els llamps]
Tempus i temperare
En llatí, el substantiu tempus (temps, porció de temps) i el verb temperare (barrejar en la proporció justa, moderar) compartien l’arrel indoeuropea ten-, que significava “estirar”, “estendre” o “mesurar un espai”.
A partir d’aquesta idea original de mesura i proporció, tots dos mots es van ramificar en llatí compartint de fons una mateixa visió del món basat en l’equilibri. Els principals camps semàntics que compartien o connectaven són:
- El camp de la mesura justa i el límit
Tempus s’entenia com una “porció mesurada de l’existència” (el temps fraccionat en hores, mesos o estacions).
Temperare expressava l’acció de “mesurar correctament” els ingredients d’una barreja perquè no en sobresortís cap (com posar l’aigua justa al vi). - El camp de l’oportunitat (El moment idoni)
Tempus sovint significava “el moment oportú” o l’ocasió ideal (tempus est, “és el moment de”).
Temperare s’usava per indicar l’acció de regular, governar o retenir-se fins a trobar, precisament, aquest punt o moment d’equilibri. - El camp de la natura i l’atmosfera (Caelum)
Tot i que tempus no significava “oratge”, sí que es connectaven a través de les estacions de l’any (tempora anni). [el temps metereològic era “caelum”
Tempus feia referència a les divisions regulars del clima de l’any (l’estiu, l’hivern).
Temperare s’aplicava a l’acció de la natura de “suavitzar” o “equilibrar” el clima. Una de les frases clàssiques en llatí era temperatura caeli, que descrivia un cel on els elements (el fred, la calor, la humitat) estaven barrejats de manera suau i agradable (un clima temperat o templado). - El camp de la salut i el caràcter humà
A la medicina antiga (la teoria dels humors), la salut depenia del temps i de la combinació de líquids al cos.
Les estacions (tempus) alteraven els humors del cos segons si feia fred o calor. L’estat resultant d’aquesta barreja interna regulada per temperare va donar lloc al temperamentum (el nostre temperament), que mesurava si una persona era equilibrada o massa “encesa”.
Meteorologia
Meteoros (μετέωρος) vol dir “elevat, suspès a l’aire”, de meta (més enllà) i aeirō (alçar). Ta meteōra eren “les coses d’amunt”. A la Meteorologia d’Aristòtil, el cosmos es divideix en dues regions, la supralunar (el món dels astres, de l’èter, immutable i regular) i la sublunar, des de la terra fins a l’òrbita de la Lluna, on tot canvia, es forma i es dissol. Els meteors són els fenòmens de la regió sublunar. Per això Aristòtil hi posa plegats pluja, neu, calamarsa, vents, trons, llamps, arc de Sant Martí, halos i també cometes, estrelles fugaces i la Via Làctia. Més tard Copèrnic, Tycho Brahe i després Newton demostraran que els cometes i els bòlids són cossos còsmics. Aleshores “meteorologia” va passar a designar els fenòmens atmosfèrics del temps i els cossos celestes van passar a dir-se “meteors”. Els monestirs grecs que estan suspesos en les roques, s’anomenen “meteora”, conservant l’accepció original.
Virtut: del llatí “virtus” que remet a “vir”. Les virtuts eren les qualitats de coratge, valentia i fortalesa [a notar que no hi havia “virtuts” de la dona. Per cert que histèria remet a “hysteron”, úter, i descriuria una agitació emocional propia de les dones atribuïda a un moviment de l’úter.