Sempre que, gairebé sempre per obligació, estic una estona que no puc fer res, m’arriben idees i sensacions. Pot ser una espera a l’aeroport, a la furgo quan s’ha fet fosc. Una mica és com si netegés el meu espai, que està “ocupat” i aleshores hi poden entrar tresors. És com si hi hagués una música bellíssima que sona fluix i només podem sentir quan apaguem tot el soroll.
Fer desaparèixer el jo, o no
[ 2016 ] Viatge a Castella
Torno a gafar el cotxe i travessaré els nusos d’autovies de Madrid, els gratacels de Chamartin a l’horitzó, escoltant el Modern Jazz Quartet.
[mentre conduïa mirant el paisatge pensava que no es tracta, ni d’estar obsessionat amb els nostres projectes de manera que estem cecs al que passa al nostre voltant -el jo ho tapa tot-, ni desaparèixer del tot oblidant-nos de qui som, sinó interactuar, imaginar-nos caminant en el paisatge, explicant-lo a algú. Al cap i a la fi, seria com la lectura, ens identifiquem amb algun personatge, o ens imaginem interactuant amb ell].
Flannery O’Connor tenia una bonica pregària on deia que per poder accedir a Déu, hem de desaparèixer, sinó passa com quan l’ombra de la terra tapa la lluna.
Eckhart Tolle, que em va fer conèixer la Sara Paz proposa de manera similar als budistes, de suprimir el patiment vivint només el present sense records del passat ni expectatives de futur. Crec que és empobridor deixar d’imaginar i de somniar.
Simone Weil, a l’assaig “Réflexions sur le bon usage des études scolaires en vue de l’amour de Dieu”, suggereix que la finalitat principal de l’educació és aprendre a estar atent. Fer-ho amb la geometria o amb la gramàtica és un entrenament per poder pregar en el sentit d’estar atent a Déu: L’attention consiste à suspendre sa pensée, à la laisser disponible, vide et pénétrable à l’objet, à maintenir en soi-même à proximité de la pensée, mais à un niveau inférieur et sans contact avec elle, les diverses connaissances acquises qu’on est forcé d’utiliser. La pensée doit être, à toutes les pensées particulières et déjà formées, comme un homme sur une montagne qui, regardant devant lui, aperçoit en même temps sous lui, mais sans les regarder, beaucoup de forêts et de plaines. Et surtout la pensée doit être vide, en attente, ne rien chercher, mais être prête à recevoir dans sa vérité nue l’objet qui va y pénétrer.
Piaget, en tractar de l’evolució cognitiva, parlava d’assimilació i acomodació, assimilem (modificant-la), matèria, energia i informació de l’exterior, i alhora ens adaptem, l’exterior ens modifica a nosaltres. Maturana i Varela [veure estudi/tesi/3aversió ] amb la idea d’autopoiesi vindrien a dir quelcom semblant. La vida s’autoafirma, sintetitzant els seus components, un procés circular. La cognició no és un procés passiu sinó que també és un procés circular amb adaptacions a l’exterior [ es podrien desenvolupar connexions amb l’idealisme alemany i també amb la identitat construida a partir d’una narració autobiogràfica que té punts de contacte amb l’exterior però que n’és bastant autònoma].
Semblantment, en l’evolució de les espècies, no tenim un entorn fix al qual s’adapten les espècies, sinó que els dos evolucionen alhora. [ Així, ni hem de desaparèixer del tot, ni tapar-ho tot amb el nostre jo; potser com les onades que van i vénen a la platja, ens hem de buidar i omplir alternativament. Deixar que ocupi lloc la nostra narració – sorollosa, repetitiva a vegades – i després desaparèixer per deixar-nos omplir del cel, els núvols, la magdalena de l’esmorzar ]
La meva contemplació
Totes les tradicions espirituals han proposat alguna forma de contemplació o meditació. A la discussió em plantejava si potser cadascu havia de trobar la “dieta” contemplativa que li anava millor. Quina seria la meva?
Curiositat, contemplació i inventari
37 el meu recorregut, gairebé tota la meva vida, des de la curiositat pels insectes i plantes quan tenia uns 9 anys, fins al treball que faig ara en aquest museu virtual, passant per les carreres que he volgut estudiar, és el resultat del meravellament davant tot el que existeix. L’espiritualitat franciscana que m’han transmès els pares també hi deu haver tingut a veure. Potser la meva manera de contemplar és conèixer, entendre, classificar. Des de la llista de tot el que voldria saber, el CRC Handbook per saber les propietats de tots els materials del món, l’aspiració a saber cada objecte artifical de quina matèria prima és fet, la idea d’un inventari, la idea d’un museu que ho catalogui tot, les idees, els sentiments, igual que es cataloguen els escarabats a un museu de biologia. [ història d ela meva curiositat: insectes, la ràdio als 15 anys per sentir en ona curta tot el món, la biblioteca de casa, del barri, la herder i la llibreria francesa, sicos universitat, la tv per satèlit a castellar, internet]
Referents i influències
A l’adolescència, el llibre del te, que m’impulsaria a intentar fer una cabana. La idea de buscar la bellesa en el quotidià m’acompanyaria tota la vida. El primer post que vaig fer al blog el 2007 era entendre la cerimònia del te com buscar truita zen.
Les vespres a Solius, i la fe que em transmetien els pares em van atraure. Vaig copiar a mà els salms per fer-los servir. Als 18 anys deixaria de creure en el més enllà però encara batejaríem les filles. Després deixaríem d’anar a missa. Suposo que durant uns anys encara m’hauria pogut identificar com a cristià “no practicant”. La religió i el sagrat m’interessaven i em segueixen interessant. Vaig fer el treball “La religió des del pragmatisme”, m’he llegit la Bíblia i des de 2015 estic treballant la idea de religió com a ficció conscient en la línia del que suggereix Wallace Stevens. No he resat mai de manera regular però fins fa poc, quan corrents arribava al Besós, o quan acabava la nedada, deia un parenostre. Encara ho faig quan entro a una església., que segueix essent un espai on m’hi trobo bé.
Les caminades “místiques” per les Gavarres a Solius, a l’adolescència.
Escoltar música, ajagut, fins a gairebé deixar de notar el cos.
Vida contemplativa en imatges
El 2007, quan vaig posar en marxa el primer blog, em fascinava la idea de les efímeres, que viuen un sol dia i durant aquest temps ho fan tot. Vaig dibuixar la capaçalera del bloc representant-ho:
Més tard vaig fer un dibuix d’un home suspès al cel contemplant el món.
O bé enmig del no-res
A les reunions de feina seguia tenint aquesta idea al cap, mig d’estar sol enmig de l’espai, mig la idea de cada dia com un paper en blanc a omplilr, les parets d’un cub que es desplega, 6 cares de 4 hores, dormir, el matí, la tarda, el vespre.
La meva targeta de “negoci” es diu justament vida contemplativa
El silenci i el buit com a condició de l’espiritual, Feldman, Rothko, Miró, Mompou.
Veure també els espais de l’ànima / personal
La vida finita i l’instant
M’he trobat a gust amb la idea d’una vida finita, especialment amb un text de Saul Bellow i Nabokov. Ho complementa la idea de l’efímer, primer amb les efímeres de Tisza, que només viuen un dia i més tard amb el fragment del Nadika , amb els monjos que en tindrien prou de viure un dia, una tarda, o el temps d’una respiració. La vida és finita però hi ha prou temps per a viure moltes coses, val la pena. I està bé desaparèixer sense deixar rastre, haver estat com una pluja.
He intentat recollir aquests moments ( 37 els meus llocs i experiències) , caminar per un bosc, mirar els núvols; com si recollís minerals, els identifiqués i els guardés en una capsa amb una etiqueta.
Quina és la meva pràctica?
Cap on vaig? No m’he plantejat mai cap objectiu de purificació” , “unió amb la divinitat” o “salvació”. M’agrada pensar i adonar-me de la meva vida individual finita en el marc del que hem pogut reconstruir de la vida del món, la història de l’univers. Ser part del tot però no una “sopa”, sinó conservant la individualitat. Quan concebia l’exposició de 150 km, em fascinava pensar en el meu 1 mm d’història, tan petit, però no pas inexistent, en els 150km. L’el·laboració de l’inventari de tot el que existeix on m’ha empès la curiositat, m’ha dut finalment a estendre trobar-me en l’ara i aquí, i anar estenent el que contemplo en l’espai i el temps; i les sis contemplacions.
Sí que sé reconèixer que em satisfà no “perdre el temps” en reunions, o fent zàpping, les ànsies quotidianes, i alhora, que “perdre el temps” mrant els núvols, preparant un jardí, em fa sentir bé. Detecto en mi els 5 obstacles del Canon Pali, ànsia, mal voler, peresa, confusió, estrès i dubte, i miro de calmar-los. He anat recollint notes sobre la vida.
No reso, no sec en meditació ( crec que hauria de ser qualcom temporal i alternat, i que és més ric si el jo no desapareix). Cada dia treballo en el meu museu i, de tant en tant, m‘aturo uns segons, miro els núvols. Alternar l’estudi amb la música, les tasques de la casa, el brogit i el recolliment, el cansament i el repòs. Aquesta “dieta”, que no és sinó una regla de Sant Benet Ora et labora, relaxada, em va bé.
[ com faig real l’experiència del museu imaginat?
- contemplació a la natura: pujar a la terrassa, arribar-me al mar. La mirada
- endins, assegut al llit? a l’alfombra? al matí o al vespre
- estones d’aturar-me, cada dues hores deixar de mirar la pantalla i estar una estona sense fer res + ioga ulls
- meditar ara i aquí, les sis meditacions, els dies que no faci esport?
- estudiar textos de les tradicions? Contemplar
- el meu espai de l’ànima, la capella portàtil, i potser el “temps” de l’ànima]
Contemplació. Discussió
La meditació, ens les seves diferents versions, és una pràctica per canviar l’estat de l’ànima, o la ment, ja sia per arribar a una pau interior, o fins i tot a una unió amb la divinitat.
Funciona, ens guareix o ens salva?
La gent que ho practica, a què arriba, és un creixement o una fugida?
Hauria de ser una pràctica i un estat permanent, deixant de fer la resta d’activitats? O ha de ser com un tractament temporal? Ho hauria de fer tothom o només aquells que hi estiguin interessats? En aquest cas, ¿tenen una funció per a la resta de la comunitat? ¿ o els concerneix només a ells?
Guarir-nos ara o una reserva pel més enllà?
El diagnòstic budista que som infeliços perquè ansiem coses que no són necessàries, és evident. Potser el treball budista per fer desaparèixer l’ego, i el treball dels cristians per evitar el pecat són dues versions del mateix, però sense la càrrega de culpa. Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali (desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió) es poden fer correspondre una mica amb els set pecats capitals: (gula luxúria avarícia, ira enveja orgull, peresa, –, –). La diferència és que el budisme ho fa per que ens sentim millor ara i aquí, i el cristianisme ho fa per evitar la condemnació eterna. Notem que l’estrès i la confusió no apareixen a la llista; al cristianisme no li importa si ara ens sentim bé o no, només l’importa no caure en el pecat. Alguns místics apunten que la pràctica ens permet arribar a la unió amb Déu, un pas més enllà encara que la il·luminació budista. I també és cert que sovint, la tasca dels confessors pretenia aportar una pau d’esperit amb el sagrament del perdó. Però no deixa de ser cert que primer s’ha afirmat la culpa bàsica de l’home, com una malaltia congènita, i que l’església té l’única medecina bona.
En un cas l’objectiu és guarir-nos; en l’altre aconseguir una reserva segura per les vacances perpètues en el més enllà. No aconseguir el ticket implica la condemnació eterna. I el cristianisme es presenta com l’única agència de viatges que pot expedir bitllets vàlids.
Creixement o fugida?
En un primer moment pot ser bo retirar-se del mundà, de la televisió, els chats de whatsapp, twitter, les xafarderies. És com fer neteja i llençar andrònimes innecessàries deixant espai pel que realment és important i ampliant la perspectiva.
Però quan veig imatges de monjos budistes recitant sutres tot el dia, o quan llegeixo els escrits dels místics castellans exhortant a renunciar a tot, o quan veig les sessions de meditació zen on passen hores asseguts respirant, tinc la impressió que es tracta més d’una fugida que no pas d’un creixement o plenitud. Llegir Sant Joan de la Creu no fa pensar en una persona sana, sinó en un pertorbat mental. No estem canviant l’espai abans ocupat per foteses per un espai més net i buit, o un espai nou. És com si canviéssim tots els quadres que teníem, no pas per uns quadres millors, sinó per imatges de Buda i creus. En el cas del cristianisme, gairebé els trobo com uns estafadors que em volen fer renunciar a la vida ara i aquí, venent-me unes accions per a un resort de vacances que, en realitat, no existeix. En el cas del budisme o el zen, eliminem les angoixes a base d’eliminar-nos a nosaltres mateixos, com si ens anestesiéssim.
Hi ha també un risc de banalització. L’espectacle els ioguis indis, exhibint les seves habilitats de flexibilitat recorden més un concurs de culturisme que no pas un tipus de vida amb pau interior. La majoria del zen modern i les sessions de mindfulness són una mena d’homeopatia espiritual, és a dir un frau que ocasionalment funciona, un no res dins d’una càpsula de falsa espiritualitat.
Ampliar i estendre
La pau interior no s’hauria d’aconseguir anul·lant la nostra capacitat de percebre o raonar, com per exemple sota els efectes d’una droga, sinó més aviat essent capaços de situar el que percebem i pensem en un context més ample. Potser l’allunyament de la vida quotidiana ha de ser per poder tenir una perspectiva més ampla, i després tornar-hi. Com quan observem un jardí des d’un punt elevat i després baixem a admirar-ne els detalls. O com quan fem un viatge lluny de casa i valorem algunes coses de la nostra vida que donàvem per descomptat mentre que altres que semblaven més importants ens adonem que no ho són tant.
A Joan de la Creu de la noche oscura del alma hi contraposaria Francesc d’Assís i el Càntic al sol. Déu i l’espiritual no és la negació, és la totalitat, la naturalesa, les seves criatures i la gent del barri i la ciutat. Sembla empobridor anul·lar-ho tot per concentrar-nos en la respiració i en canvi no fer cas del tacte d’un carícia, d’un moviment de ball, d’unes llenties, d’una copa de vi, d’un cafè i un cigarret.
Potser hauríem de saber trobar Déu, o la bellesa, en totes les coses. La cerimònia del te no seria altra cosa que això, fer bonic un berenar amb amics. I “ora et labora” que proposa Sant Benet, és més equilibrat. No hi ha una negació de la vida per aspirar a un més enllà que no existeix; o esborrar el jo per deixar de pensar en nosaltres mateixos i només ser conscients que respirem.
Separar-nos per sentir-nos més units?
El moviment d’apartar-nos una mica de la vida quotidiana també serveix per sentir-nos formant part de tot el que existeix. La metàfora d’una ona al mig del mar, o una veu en un cor. Però aquesta integració no és a expenses de l’anul·lació del jo. La contribució de la meva veu al cor consisteix en que sigui la meva veu.
Pot semblar contradictori que per sentir-nos formant més part de tot ens haguem d’allunyar i aïllar. En la vida religiosa hi ha un moviment en direcció a la comunitat, a la trobada, a la pregària en comú, i un altre moviment cap a la solitud i el recollliment. L’un ens fa sentir part de la comunitat humana, i l’altre part del món i la natura.
[Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].] ;
Reduir els estímuls, el silenci i l’espai, potser deixen lloc per a aquesta presència subtil que és la panoràmica de la vida com un seguit d’afanys d‘un jo fragilíssim enmig de 500 generacions, compartint les solucions de la vida amb tots els altres éssers vivents, amb una matèria vella com l’univers.
El contrari d’aquest silenci i espai buits, d’eliminar estímuls és omplir-ho tot i que hi càpiga res més, potser perquè aquesta visió ens resulta insuportable. És el que trobem en una discoteca: saturació de llum, de so, d’espai, i d’intoxicació de l’organisme. En menor mesura, la música, la ràdio, la televisió enceses tota l’estona. l’estómac ple tota l’estona a base d’anar picant entre hores. A una banda tenim el desert, el buit, el silenci i, amb una mica de sort, la pau d’esperit. A l’altra passem de l’estrès de la feina de dilluns a divendres, a l’estrès del lleure el cap de setmana.
L’efecte marc, que és un dels mecanismes principals de l’art i la poesia, també entraria en joc aquí. Només en un marc prou ample d’espai i silenci podem contemplar el més ample, l’univers i els temps llargs, i el més petit, l’herba com creix, les nostres cèl·lules renovant-se, la nostra respiració.
La contemplació, potser hauria de ser cíclica?
Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.
No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.
Igual per a tots, o a mida?
Karen Armstrong apunta que cada cultura ha elaborat la religió que necessitava, un déu de la guerra o un déu compassiu. William James a “Les Varietats de l’experiència relligiosa” apunta que diferents caràcters psicològics responen a diferents tipus de religiositat.
Això podria suggerir que no hi ha un únic model bo de vida contemplativa. I se m’acut que pot ser com la cuina, la dieta o l’exercici. Mentre que hi pot haver uns principis generals com no menjar en excés i fer una dieta variada, no hi ha una única dieta o un únic règim d’exercicis. Els podem triar segons els que s’adaptin millor a les nostres necessitats. O bé podem tenir en compte el nostre entorn natural i cultural. Al meditarrani serà més natural una cuina de farina i oli, al sudest asiàtic, d’arròs i soja. En països de tradició cristiana, apartar del tot les pràctiques cristianes és un esnobisme tan absurd com deixar de menjar arròs a la cassola per menjar sempre sushi. Al mateix temps, benvinguda la llibertat d’explorar i tastar altres receptes espirituals.
Tinc reserves sobre les propostes Zen, o de guies d’autoajuda de viure l’Ara i aquí. Si bé pot ser una mesura per corregir una obsessió pel passat o per expectatives inassolibles, l’experiència humana és més rica si som capaços de viure i revisar el passat, i d’imaginar futurs possibles (la imaginació, éssers amfibis, Fer desaparèixer el jo).
Igualment trobo d’eficàcia molt limitada les propostes de “retirs per desconnectar” en un entorn natural i relaxant. Sí que serveix per recordar-nos que és possible una altra manera de viure, per introduir una mica de silenci i natura a la nostra vida. Però si la nostra vida és un estrès continu i només estem bé els caps de setmana de festa o quan fem un retir a les vacances, la majoria dels dies viscuts seran infeliços. Hem d’aconseguir un entorn habitable per anar passant alegrement la trista vida. Una proposta ambiciosa de vida espiritual no hauria de ser a un retir a la natura, hauria de ser al metro anant a la feina, o conduint per la ronda de dalt.