anotacio: El sagrat

Els reis són els pares. O com deia Ray Bradbury, the martians are us [enllaç]. El mysterium tremens seria el del temor davant d’una presència. Aquí em separo de la majoria, per a mi el mysterium tremens és l’estremiment davant una absència, no hi ha el Déu que ens faria immortals o faria justícia. O com deia Pär Lagerkvist, “Qui es-tu, toi qui a rempli mon coeur de ton absence?” O Julian Barnes que respon que no creu en Déu però el troba a faltar. Podem creure en l’existència d’aquest Déu que trobem a faltar, com una idea kantiana més. No obstant, per a mi no és una il·lusió absurda. Seguiria el funcionalisme de James en determinar que té efectes reals; fem els regals de reis, els “marcians” de Ray Bradbury faran el que toca. L’efecte de l’absència ve a ser una mica com el de l’absència d’un electró, que funciona com si hi hagués una partícula positiva. Així s’explicaria per què cada època i cultura (Karen Armstrong) o fins i tot cada psicologia (William James), té una idea diferent de Déu. La fe i la implicació és la crida a actuar segons aquest Déu que trobem a faltar. Quina és l’absència que experimento jo? L’empatia pel dolor dels qui pateixen per la malaltia, per no ser prou atractius, o prou intel·ligents, o prou valorats, la tristesa de pensar que som una anomalia efímera en un racó de l’univers que s’extingirà quan s’apagui el sol, tot el bé que ningú veu, com en el conte de Chekhov, tota la misèria i crueltat gratuita deguda a l’estupidesa i la cobdícia. El dolor per la meva feblesa i el dolor que he causat jo, que voldria refer i que se’m perdonés.