Tota escena representada en un quadre suposa l’elecció, per part de l’artista, dels límits que la separen de la resta del món. I així ens fa concentrar en allò que l’interessa. Podem mostrar el naixement de Jesús, o la figura d’Hércules en primer pla més que no pas una gran panoràmica del paisatge. Das Grosse Rasenstück, o la llebre de Dürer són exemples de l’eficàcia del que podríem anomenar “efecte marc”:
Ens fa valorar la complexitat de totes les tiges dreçant-se al cel en apropar-nos-les i aïllar-les de la resta.
L’efecte encara és més evident en art abstracte, una línia o una taca de Miró o Tàpies, adquireixen valor quan l’artista decideix posar-les sobre el llenç i aquet penjar-lo en la paret d’un museu.
El mateix passa en fotografia. La tria dels límits i, sovint, deixar el subjecte sobre un fons buit, fan que apareguin les qualitats interessants del tema, com en aquests pèsols d’Emili Godés:
En el cas d’un traç en pintura abstracta, o d’un objecte en fotografia, ens podem demanar fins quin punt la bellesa ja existia, mesclada amb el fons, abans que l’artista decidís dur-la a un primer pla, o bé si és creada justament per l’acte de posar-la dins d’un marc.
El tokonoma japonès és un espai deliberadament buit en espera de ser omplert per un rotlle amb un dibuix o cal·ligrafia, i una peana per mostrar un objecte tal com una ceràmica. El rotlle serà triat en funció de l’ocasió. Aquesta actitud subratlla l’acte d’emmarcar un objecte que considerem especialment bell o adequat per a l’ocasió.
La poesia opera sota un principi semblant, “emmarcant” les paraules en les línies dels versos, o amb una dicció especial. Un text qualsevol, una recepta de cuina, per exemple, semblarà poesia si és recitada com un poema o és impresa en format de vers:
Aigua, farina, sucre, dos ous
pastar-ho, al forn 45 minuts.
Tortada de l’àvia.
Igual que en el cas de la pintura ens podem plantejar si qualsevol text pot ser poesia i només cal “emmarcar-lo”. Potser la bellesa és a tot arreu i només cal fixar-s’hi. Naturalment la resposta és que no tot val igual, la bellesa no és com un expositor de rebaixes d’uns grans magatzems d’on podem agafar-ne el que sigui. Sí que hi ha per tot arreu oportunitats per a l’interessant i el bell, imatges i mots a emmarcar. Però cal un treball actiu, com la de l’hoste del tokonoma, per triar-les, tractar-les i “emmarcar-les”.
El 1951 John Cage va concebre la peça 4’33”, exactament quatre minuts i 33 segons de silenci. Era una reacció contra un món que estava ple de música ambiental. Un món en què no existeix el silenci fa que els sons no es puguin “emmarcar” . Tal s’explica en aquest article:
The value people see in 4’33” is best explained by bread crumbs. One day, Cage was at a restaurant with the abstract painter Willem de Kooning, arguing about art. At one point, De Kooning made a rectangle with his fingers and dropped them over some crumbs on the table. “If I put a frame around these bread crumbs, that isn’t art,” De Kooning piped. Cage shook his head. The frame, he argued, meant everything.
Dump a virtuoso violinist on the street corner, and nearly everyone will walk past without a second look. Put the same violinist in a concert hall and 1,500 people will hang onto every note. The concert hall is a frame—a palace for listening—and when you frame silence there, incidental sounds may froth to the foreground. The hum of the lighting. The ticking of your wristwatch. The mad ringing in your ear. If you stop and contemplate the world buzzing around you, you may realize how rich and interesting it can be.
En música, el marc és el silenci, en dansa, la immobilitat
Un arquitecte d’interiors intel·ligent jugarà amb l’efecte marc per no poblar excessivament un espai de manera que en ressalti un mur il·luminat, una llar de foc amb un sofà.
No som conscients que l’admiració que sentim pel Taj Mahal es deu sobretot a l’ampla perspectiva que dóna el jardí. El mateix palau envoltat de gratacels o altres edificis, sense possibilitat de veure’l sencer,t al com passa amb moltes catedrals, no faria el mateix efecte.
El geni de James Turrell consisteix a crear uns marcs per veure el cel
En gastronomia, la tendència dels menús de degustació a presentar un seguit de racions petites separadament segueix el mateix principi de ressaltar les qualitats d’un plat separant-lo dels altres en l’espai i el temps. En general, tota experiència que vingui precedida d’una estona de silenci sense res més, serà apreciada amb més intensitat. En canvi, un món on la música se succeeix sense interrupció, on consumim imatges a instagram sense parar, on llegim missatges a facebook, twitter i whatsapp de manera contínua, impedeix emmarcar el que és important.
Gener 2021
Potser si l’efecte marc funciona és perquè, en el fons, tot és bell i tot té valor. Només cal mostrar-ho, “emmarcar-ho”, per que sigui evident.
Així, l’art clàssic aconseguia aquest “efecte marc” gràcies a la destresa del pintor o escultor que aconseguien representar quelcom que no es trobava al voltant. La seva destresa, “l’ars” o techné, és el que ens feia arrbar amb força la bellesa de l’atleta, el patiment de Laocoont, l’autoconeixement d’un retrat de Rembrandt. Quan Andy Warhol ens presenta una llauna, quan Tàpies posa una arpillera amb guix, quan Miró deixa un llenç blanc amb una línia que el recorre, ens dirigeixen la mirada cap a altres coses.
Stieglitz (Història de la fotografia): We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom.
En afirmar la fotografia com a art independent de la pintura, i especialment d’una pintura que proposa continguts ficticis, Stieglitz està dient que la bellesa és arreu i només cal recollir-la i presentar-la bé en un marc o una bona reproducció.
La destrucció de l’espai del marc destrueix l’obra d’art (setembre 2021)
Hi ha peces meravelloses que s’han fet molt populars i se n’ha abusat. La petita música de nit de Mozart, reproduïda als ascensors, als anuncis, s’ha fet mal bé. La nit estel·lada de Van Gogh, reproduïda en samarretes, imants de nevera, tovalloles … també s’ha fet mal bé. Imaginem ara que aquesta obra s’ha mantingut en secret, i que arribes a un museu i, de sobte, en una sala perduda on no hi ha ningú, de la trobes de sobte.
Efecte marc en els concerts (09/2021)
La formalitat dels concerts de música clàssica, la majestuositat de la sala de concerts, el silenci abans de començar, els aplaudiments, tot són contribucions a “emmarcar” i rebre la música amb més atenció. Sense aquesta ajuda, molts passatgers del metro de Washington van passar de llarg de l’actuació del violinista Joshua Bell.
El preu i l’audiència com a efecte marc (09/2021)
En el terreny de l’art, la música, o gastronomia, el preu també funciona una mica com efecte marc. Quan un producte és molt car i no queda a l’abast de tots, aquesta distància funciona una mica com un efecte marc i estableix el producte com a important. És el cas on sovint “emmarquem” una tonteria sense valor elevada artificalement pel mercat especulatiu, com els balloon dogs de Jeff Koons. El mateix passaria amb concerts de músics molt famosos o productes gastronòmics de luxe com el foie o caviar, que objectivament no són pas superiors en exquisidesa a una truita de patates ben feta. A les cates de vins, el factor previ de prestigi emmascara sovint la qualitat que trobaríem en una cata a cegues (per no parlar del cas en què el mateix vi ser posat en ampolles de cellers de diferent rang).
La fama i la popularitat també fan destacar, sovint sense motiu, artistes i productes. Així, escoltem el que toca, visitem els museus i ens aturem a les pees que toca, fem viatges on toca i fotografiem el que toca.
09/2021
El veritable esteta sabrà descobrir valor sense l’ajuda de l’efecte marc, ja sia el passatger del metro que es va aturar davant el violinista, el que menja una truita de patates a un bar del barri, o que s’atura en un mural d’un desconegut. Com els directors de cinema que emmarquen una escena fent un rectangle amb els dits o amb un objectiu especial, l’esteta sabrà troabr la bellesa sense les ajudes dels marcs establerts pel que és popular o té un preu elevat.
La bellesa pot trobar-se tot arreu, però no m’atreviria a dir que tot l’existent és bell, i fundar una religió de la bellesa com voldria Hölderlin. Hi ha odi, mesquinesa i lletjor, en el món i en nosaltres mateixos. Parafressejant Auden, diríem que entrem a la bellesa només en algunes estones i alguns llocs. [ pendent il·lustració abocador]
2023
Les obres de Roy Lichtenstein creen un “efecte marc” en reproduir, pacientment a l’oli, les imatges dels còmics amb les textures de les tècniques de reproducció mecàniques.
