Posted on

Els destins de les ànimes

maig 2019

Ens ha “tocat” viure una determinada vida, naixem a un lloc i temps determinats, en una família determinada, tenim una herència genètica, uns pares. Això determina una part de la nostra vida, alhora que el que ens va passant i ens conformant i anem decidint, fa que puguem dir que ens acabem autodeterminant. És suggerent la idea que ens han “assignat” un paper d’entre molts possibles. Aquesta idea és clara en diferents treballs:

El mite d’Er de Plató

El Zohar, on le sànimes arriben a protestar pel destí assignat: En el momento en que el Ser Supremo, bendito sea, estaba a punto de crear el mundo, decidió formar todas las almas que a su debido tiempo fueran dispensadas para los hijos de los hombres, y cada alma fue formada exactamente para el cuerpo que estaba destinada a vigilar. Escrutando cada uno, vio que entre ellos había algunos que caerían en los caminos del mal en el mundo. A cada uno, a su debido tiempo, el Ser Supremo, bendito sea, lo convidó a ir a él y luego dijo: Anda, desciende a éste y a aquel lugar, a éste y a aquel cuerpo. Y sin embargo, con cierta frecuencia, el alma replicaba: Señor del mundo, yo estoy alegre de permanecer en este este sitio y no tengo deseo alguno de partir con rumbo a otro donde estaré en esclavitud y no permaneceré inmaculada. Ante lo cual el Ser Supremo, bendito sea, replicaba: Tu destino es y ha sido desde el día de tu formación, ir a ese mundo. Luego el alma, dándose cuenta de que no podía desobedecer, involuntariamente descendía y entraba a este mundo.

La meva simulació de la ruleta dels destins

 

Posted on

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.