La Maria comentava aquest post de juliol de 2007 dient que l’empremta que podem deixar en morir podria ser com la pluja, que amara la terra i en deixa un rastre subtil.
La idea em va agradar molt perquè evita voler trobar sentit a la vida buscant ser quelcom permanent, com els obeliscs i mausoleus de reis. En tot cas, el sentit el trobaria en formar part del tot, haver estat durant un temps una entitat diferenciada de matèria, energia, consciència, com una veu que participa en un cor. I la nostra aportació podria ser com la d’una pluja, que fa que segueixi creixent la vida.
Com un casteller que forma part de la pinya, una pluja no és única, ni imprescindible, fins i tot podríem dir que és redundant. Però és necessària; no és inútil o absurda. Voler ser com una pluja ens fa estar en pau amb el fet que no som únics, no tenim un paper especial, i que la nostra vida és efímera.
Murakami, Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja. , octubre 2019