Rena Butler a Fields, de Third Coast Percussion

amb

Dansa  |   Història de la dansa    |  Història del ballet

Al llarg del segle XX hi ha hagut experimentació en el ballet, pioners que trencaven amb la tradició com Vaslav Nijinsky, Michel Fokine o Balanchine. Però és sobretot a la segona meitat dels ’70 que elss coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballat clàssic i la dansa moderna. Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. Es busca sorprendre l’audiència [ cosa que no sempre implica un resultat interessant] [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes].

Les companyies proposen ballets nous innovadors i al mateix temps reposen els clàssics.

Coreògrafs: William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet).  Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.

Ballarins: Baryshnikov, Sylvie Guillem, Darcey Russell, Carlos Acosta, Tamara Rojo, Vivina Durante

[ després de tants arguments fantàstics, històries apassionades i tràgiques, m’agradaria un ballet més sobre la vida normal, anar a treballar al despatx, comprar al mercat, sopar, dormir] [ també em resulten més atractius els gestos expressius que no les proeses gimnàstiques de flexibilitat i força, la foto de Balanchine ensenyant un moviment que no pas aixecar la cama a 180º]

1976 A Month in the Country, Frederick Ashton, Chopin, London

Sobre una història de Turgenev. En una casa de camp d’una rica família russa, el 1850, Natàlia, la muller avorrida del senyor, té un amant Yslaev, però s’enamora del preceptor del seu fill.

1978 Royal Ballet, Covent Garden

1976 Push Comes to Shove, Twyla Sharp, Joseph Lamb – Haydn

Un ballet que barreja ragtimes de Joseph Lamb amb música de Haydn, pràcticament sense argument. Dues dones una vamp i una ingènua reclamen l’atenció d’un home.

Es va estrenar amb Baryshnikov que alternava moviments de musical amb passos de ballet clàssic virtuosístic.

Push comes to shove  M Baryshnikov baixa resolució

* 1978 Café Müller, Pina Bausch, Henry Purcell, Wuppertal

Pina Bausch (1940 – 2009). Els seus pares tenien un restaurant amb habitacions a Solingen i de petita li agradava actuar al menjador davant dels hostes i pujava a ballar a les seves habitacions. Va començar a estudiar a Alemanya i va aconseguir una beca per la Juilliard School a New York.

El 1973 és nomenada director artístic del ballet de l’Òpera de Wuppertal, que s’acabarà anomenant Tanztheater Wuppertal Pina Bausch. Pina Bausch estava interessada en explorar com reaccionaven els ballarins actors davant d’una situació, els impulsos, els objectes de l’escenari, les lesions del cos.

Fa una coreografia moderna sobre l’òpera de Glück Orfeu i Eurídice

Una de les seves creacions més conegudes és Café Müller, on els ballarins van ensopegant amb taules i cadires, a vegades movent-se amb els ulls tancats.

1978 Café Müller (Pina Bausch)

1978 Mayerling, Kenneth Macmillan, Liszt, London

Creada després de deixar al direcció del Royal ballet per poder-se dedicar més a la coreografia.  Basada en la història real del príncep Rudolf (1858-1889), hereu de la corona austrohúngara, promès a la princesa Stéphanie de Bèlgica. Insatisfet, visita tavernes disfressat, pren una altra amant, la baronessa Maria Vetsera. Rudolf cada cop està més inestable i fa un pacte de suïcidi amb Maria. Al seu pavelló de caça li dispararà un tret i després es llevarà la  vida.

Mayerling , assaig del Royal Ballet

1978 Yvonne Rainer A Trio

A Trio , assaig del Royal Ballet

1979 Live, Hans van Manen

Els ballarins són capturats per una càmera que projecta primers plans a l’escenari.

Live

1981 Forgotten Land, Jiri Kylian, Britten, Stuttgart

Explora els temes de la fragilitat de la vida, inspirat en la Simfonia da Rèquiem de Britten i un quadre de Munch.

Nascut el 1947 a Praga, Jiri Kylian estudia al Royal Ballet amb una beca. Es queda a Stuttgart després que les forces del pacte de Varsòvia envaeixin Txecoslovàquia. El 1975 és nomenat director artistic del Nederlands Dans Theater. Li agrada proposar temes surrealistes i confrontar el clàssic amb el modern.

Forgotten Land , Ballet de Flandes, fragment

1983 Glass Pieces, Jerome Robbins, Philip Glass

Ballet de l’Opéra de Paris

1985 Steptext, William Forsythe, Bach, Reggio Emilia

Nascut el 1949, va créixer amb el rocknroll i això es nota en les coreografies que ell descrivia com “ballet amb un toc de funk”. Va entrar al ballet de Stuttgart de John Cranko. Treballa amb música experimental i se centra més en les transicions que no en les posicions.

Steptext és una peça que deconstrueix els passos clàssics mirant de sorprendre l’espectador en trencar el que seria el desenvolupament esperat d’una frase de dansa.

Steptext , a fugue of the mechanic of the theatre ritual
Steptext , una altra versió.

El 2009 va posar en marxa una eina online per anotar coreografies: motionbank

1987 In the middle somewhat elevated, William Forsythe, Thom Willems

És la peça més coneguda de Forsythe, molt exigent tècnicament. Els ballarins no estan sempre de cara al públic, van entrant i sortint en diferents direccions amb una música industrial gairebé hipnòtica.

In the middle somewhat elevated , Sylvie Guillem i Laurent Hilaire
In the middle Somewhat Elevated , Sylvie Laurent
In the middle somewhat elevated , Marta Romagna, Roberto Bolle, Zenaida Yanow

1989 Falling Angels, Jiri Kylian, Steve Reich, Den Haag

Un ballet minimalista on vuit dones, tota l’estona al mig de l’escenari, alternen duets, solos, moviments a l’uníson, expressant diferents emocions com naixement, maternitat, seducció, ambició, mort. Forma part de la sèrie Black and White.

1989 Black White, Jiri Kylian, Den Haag

Falling Angels , Nederlans dans theater
Falling Angels , Compañía Nacional de danza

1991 Petite Mort, Jiri Kylian, Mozart, Salzburg

“Petite mort” normalment fa referència al moment de l’orgasme. Aquí, sis homes i si dones es troben, culminen l’acte sexual que pot donar origen a una nova vida,i ens recorda que la vida és curta i mai queda gaire lluny de la mort. Hi contrastos entre repós i activitat frenètica, sensualitat i espiritualitat.

Petite Mort Sylvie Guillem e Massimo Murru
Petite Mort , Nederlands dans theater

1992 The Judas Tree, Kenneth Macmillan, Brian Elias, London

Una obra polèmica que representa l’últim sopar dels deixebles, 13 homes, i una dona, suposadament Maria Magdalena, que s’insinua sensualment, especialment a Jesús, fins que desencadena la violència i Judas el traex amb el petó .

TheJudas Tree, The Genius of Kenneth MacMillan (The Royal Ballet and Birmingham Royal Ballet)

1994 Jerome Robbins

Suite of Dances, 1994

1995 Bella Figura, Jiri Kylian, Lukas Foos Pergolesi, Den Haag

Bella Figura. Netherlands Dance Theater

1995 Ephemeroptera, Jiri Kylian, un lament grec

Ephemeroptera

1996 The Vertiginous Thrill of Exactitude, William Forsythe, Schubert

Considerada una de les peces més difícils del repertori

The Vertiginous Thrill of Exactitude

2001 Raise the red lantern

Inspirat en el film de Zhang Yimou de 1991. Situat a la Xina dels anys 20, una jove d’una família arruinada és obligada a casar-se amb el ric senyor Chen, que ja té tres concubines. Totes competeixen per la seva atenció cada nit. La que és escollida encén la llanterna vermella.

La llanterna vermella

2002 Tryst, Christopher Wheeldon, James MacMillan, London

Al coreògraf li va venir la idea mentre conduïa per les highlands d’Escòcia escoltant la música de James Macmillan.

2006 Chroma, Wayne McGregor, Talbot White, London

Wayne McGregor venia de projectes experimentals i el ballet posa cinc parelles que exploren el cos humà en situacions extremes, cosa que du a postures turmentades i contorsionades.

Chroma  duet, Bolshoi
Chroma , reportatge Royal Ballet

2011 Alice’s Adventures in Wonderland, Christopher Wheeldon, Joby Talbot, London

Després d’una dècada que el Royal Ballet no presentava cap espectacle que expliqués una història, Wheeldon s’inspira en la història de Lewis Carroll. Alícia segueix el conill a Wonderland on troba el Knave of hearts, la duquessa i el gat de Cheshire. Segueix el te del barreter boig, l’eruga i el joc de croquet amb els flamencs. [un retorn a un espectacle més popular? a mig camí del musical?]

Alícia en terra de meravelles:  L’adagi de la tarta, El pas de deux del Knave of hearts, The tea party,  L’eruga, Royal Ballet

2013 Raven Girl, Wayne McGregor

Com un conte de fades modern, una noia mig corb que volia volar.

Raven Girl explicat per Wayne McGregor, trailer

2013 Capricis, Àngels Margarit, Paganini, Barcelona

Capricis, actuació al MACBA gener 2014 [jo hi era], Trailer 2013, Sismògraf

2013 Angelin Preljocaj

Les Nuits

2014 The Winter’s Tale, Christopher Wheeldon, Talbot, London

Seguint la mateixa línia que Alícia en terra de meravelles, Wheeldon adapta l’obra  de Shakespeare. Hermione, la dona del rei de Sicília, dóna a llum una nena que el seu marit, Leontes, sospita que és fruit d’una infidelitat amb el seu hoste el rei Polixenes. L’abandona a un bosc on és rescatada per un pastor. Amb 16 anys, s’enamora d’un pastor que en realitat és el fill de Polixenes disfressat. S’ecapen a Sicília on leontes els ajuda i al final tot acaba bé.

The Winter’s Tale Royal Ballet assaig, Trailer, Introducció

Dansa  |   Història de la dansa    |  Història del ballet

Les gires dels ballets russos havien popularitzat el ballet. Mentre que a la URSS les companyies russes mantenien el seu elevat nivell, els nous focus de creació que havien aparegut a la primera meitat de segle es consoliden.

Als USA Balanchine i Kernstein funden el NYC ballet el 1948. La seva escola es concentrarà en el pur moviment deixant de banda la pompa del ballet imperial o l’esplendor visual de la posta en escena dels Ballets Russes.

A Londres el Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing.

Ja no es busca inspiració en històries fantàstiques sinó que s’explora com expressar les emocions humanes, com Béjart amb el seu “Boléro” al ballet de Lausanne, o temes socials com la denúncia de l’esclavatge per part d’Alvin Ailey.

Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals, incorporant moviments que vénen del jazz.

Coreògrafs destacats: George Balanchine, John Cranko, Peter Wright,  Kenneth Mcmillan.

Ballarins destacats: Galina Ulanova al bolshoi, Alicia Markova, Margot Fonteyn, Rudolf Nureyev, Mikhail Baryshnikov, Nadia Nerina, Lynn Seymour.

1946 Symphonic Variations, Frederick Ashton, Cesar Franck, London

Projecte d’Ashton de fer un ballet purament moviment sense haver d’explicar una història.

Variacions simfòniques, Cocoraju, Rojo, Wildor (baixa resolució)

Variacions simfòniques, Mcrae Marquez Bonelli (baixa resolució)

1946 The Four Temperaments, Balanchine, Paul Hindemith, New York

Un ballet abstracte que consolidà el nou estil americà de Balanchine. S’inspira en la concepció antiga dels quatre temperaments segons la qual al cos hi ha quatre fluids que són combinació de les quatre propietats fonamentals. Cada fluid correspon a un temperament:

Sang (càlid, humit) → sanguini
Bilis groga (càlid, sec) → colèric
Bilis negra (fred, sec) → melancòlic ( melan = negre, chola = bilis )
Flegma (fred, humit) → flegmàtic

1964 filmació canadenca

1948 Cinderella, Frederick Ashton, Prokofiev, London

Basat en el conte de la Ventafocs de Perrault. Ashton es va inspirar els ballets de Petipa. Va fer servir homes per als papers de les germanes dolentes.

OpernHaus Munich bona resolució

Bolshoi ballet baixa resolució

Ballet National Opera Paris amb Sylvie Guillem baixa resolució

New York City Ballet i George Balanchine (1904 – 1983)

Georgi Balanchivadze era fill d’un compositor i va tenir una formació musical que el permetia analitzar una partitura i col·laborar amb els compositors.  Va estudiar a l’escola imperial de Sant Petersburg i el 1924 durant una gira, desertà a Europa unint-se als Ballets Russes.

Fou cridat als USA pels filàntrops Lincoln Kernstein i Edward Warburg. Volien que fundés una companyia de ballet amb personalitat americana però que estigués al nivell de les millors companyies europees. Balanchine va acceptar però primer va voler crear una escola i després va acabar essent el que en va dir “ballet master”.

Deia que “men were just on stage to lift and carry the women”. I s’explica que quan la mare d’una ballarina li pregintà si la seva filla es podria dedicar professionalment a la dansa, li respongué: “La danse, Madame, c’est une question morale.”

Balanchine fou substituït per Peter Martins que no va estar tant encertat.

El 2019 es reporten cassos d’assetjament sexual

1948 Symphony in C, Balanchine, Bizet, New York

Un altre ballet abstracte, un homenatge al Paris Opéra ballet

2016 NYCB Palais de cristal

(1948 Scènes de ballet, Frederick Ashton, Stravinsky, London)

Frederick Ashton va començar de ballarí amb Léonide Massine i després amb Marie Rambert, que li feia classe sense cobrar perquè no tenia ballarins mascles. Va començar a coreografiar per a ella i també per Ninette de Valois.

Royal ballet assajant obres de Frederick Ashton

1948 The Red Shoes

Film de Michael Powell i Emeric Pressburger, sobre una ballarina que entra a una important companyia de ballet i triomfa en un nou espectacle anomenat les sabatilles vermelles. Es basa en un conte de Hans Christian Andersen en que una dona es posa unes sabatilles vermelles que en realitat estan encantades per un dimoni. La faran ballar sense parar fins a morir. Els principals ballarins van ser Moira Shearer, Anton Walbrook, and Marius Goring.

Les sabatilles vermelles

1949 Jerome Robbins (1918 – 1988) entra al NYCB com a ballarí i coreògraf.

Havia estudiat ballet clàssic, dansa moderna, dansa espanyola i asiàtica. Va ballar i coreografiar tant ballet clàssic com musicals. El ballet Fancy free (1944), amb música de Leonard Bernstein es va acabar convertint en el musical On the Town (1949).

1953 Afternoon of a Faun, Debussy

1956 The Concert, Chopin

Entre els musicals més coneguts: On the Town, Billion Dollar Baby, High Button Shoes, West Side Story, The King and I, Gypsy, Peter Pan, Miss Liberty, Call Me Madam,i Fiddler on the Roof.

jeromerobbins.org

1955 Frederick Ashton. Romeo & Juliet

1956 Spartacus, Yakobson, Khachaturyan, Leningrad

Ballet soviètic que va rebre el premi Lenin, Spartacus es capturat per Crassus i forçat a lluitar com a gladiador mentre la seva dona Frígia ha de servir d’esclava. Spartacus es revolta amb altres glaidiadors, lluita i venç Crassus però refusa matar-lo. Aquest reuneix un exèrcit que ataca Spartacus i el mata. Amb salts i elevacions espectaculars, va ser un gran èxit tant a la URSS com a la resta del món.

Spartacus, Bolshoi, 1957

1957 Agon, Balanchine, Stravinsky, New York

Balanchine es va inspirar en un manual de dansa francès del s XVII. Va treballar en estreta col·laboració amb Stravinsky per crear dotze danses sense cap argument especial, amb l’escenari nu  i els ballarins vestits com quan assagen. Mostra la interacció entre cossos en moviment, tensió, tendresa. És un dels ballets més importants que va crear.

1993, NYCB homenatge a Balanchine. Western Symphony, Agon, Who cares, Stars and Stripes

1960 Liebeslieder Walzer, Balanchine, Brahms, New York

Els ballarins comparteixen escenari amb dos pianistes i quatre cantants, i ballen 33 els 33 valsos que Brahms va escriure. Balanchine deia que durant el primer acte ballen les persones reals, i en el segon, les seves ànimes.

1977, fragment

1960 Revelations, Alvin Ailey, Howard Roberts, New York

Alvin Ailey (1931-1989) va tenir una infantesa dura, abandonat pel seu pare, vivint a l’època de la depressió en el sud racista. El 1949 entra a l’escola Hornton a Los Angeles, una de les poques que permetien negres. Ballarà per a diferents companyies i musicals.

El 1958 Ailey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per honorar la cultura afroamericana a través de la dansa.

Blues Suite

El 1960 crea la seva obra més famosa, Revelations, amb música gospel i blues, inspirada en els records de la seva infantesa a Texas.

Revelations

1960 (1786) Recuperació de La fille mal gardée, Ashton, cançons franceses

Basat en una història del segle XVIII a França. La vídua Simone (normalment inetrpretada per un home), vol casar la seva filla Lise amb Alain, un ximplet fill d’un ric propietari de vinyes. Però ella està enamorada del jove pagès Colas. Asthon el va recuperar posant-hi molt d’humor, escenes de la collita a Suffolk i inserint-hi algunes danses populars angleses com la famosa dansa dels esclops.

2012, La fille mal Gardée Royal Ballet

1961 Boléro, Maurice Béjart, Ravel, Bruxelles

El 1928 Bronislava Nijinska n’havia fet una primera versió, representant una dona ballant sobre la taula en una taverna espanyola. Béjart ho canvia per per una coreografia que passa de la vulnerabilitat del solista al centre al poder que exerceix sobre els qui l’envolten a mesura que el patró repetitiu de la música creix fins el clímax.

Béjart neix a Marsella el 1927, fill del filòsof Gaston Berger i comença a ballar per consell mèdica. Balla per a diverses companyies i el 1960 funda el Ballet du XXe Siècle a Brusel·les. El 1987 trasllada la seva companyia a Lausanne, on es dirà Béjart Ballet Lausanne. Mor el 2007. Llista d’obres.

1988 Boléro, Jorge Donn solista, introducció de Maurice Béjart

2015 última actuació de Sylvie Guillem

Reportatge sobre Maurice Béjart, 1994 Trois semaines et 1/2 au Chaillot

Reportatge sobre Maurice Béjart

Béjart ballant Duke Ellington: 22’57”

1962 A Midsummer Night’s Dream, Balanchine, Mendelsohn, New York

Un dels pocs ballets de Balanchine amb argument. Seguint la comèdia de Shakespeare. Al bosc, la reina de les fades, Titània, víctima d’un encanteri del rei Oberon que la vol castigar, s’enamora de Bottom que porta un cap de ruc. Quan arriben altres atenesos al bosc, nous enamoraments resulten de l’ús de les gotes màgiques.

El somni d’una nit d’estiu, Pacific Northwest Ballet, 1999

1963 Marguerite et Armand, Ashton, Liszt, London

Inspirat en la història de la Dama de les camèlies, una cortesana a punt de morir, recorda el seu amor per Armand, a qui rebutjà per protegir la seva reputació, a instàncies del seu pare que desaprovava la relació. Quan el pare ho confessa a Armand, aquest corre a retrobar-la. Ella mor als seus braços.

Ashton va crear el ballet per a Margot Fonteyn, que amb 43 anys estava pensant en retirar-se. La seva carrera es va revifar. Va tenir un gran èxit en aquest paper juntament amb Rudolf Nureyev i mentre van ser vius no el va ballar ningú més.

2012 Marguerite et Armand, Sergey Polunin / Christine Shapran

1964 The Red detachment of women, Li Chengxiang, Jiang Zuhui and Wang Xixian, music by Du Mingxin, Wu Zuqiang, Wang Yanqiao, Shi Wanchun and Dai Hongcheng, Beijing

El ballet a la Xina comunista començava el 1954 amb la fundació de la Beijing Dance Academy. Els primers anys tenien Rússia com a model però aviat van desenvolupar un estil propi.

“The red detachment of women” es crea a partir d’un film de propaganda de 1961. Explica la història d’una jove pagesa que s’apunta a un grup comunista per lluitar contra un tirà local.

El despreniment vermell de les dones

1964 The_red_detachment_of_women_ballet

1964 The Dream, Ashton, Mendelsohn, London

Igual que Balanchine, Ashton basa el seu ballet en Shakespeare i la música de Mendelsohn.

The Dream, American Ballet Theater, 2004

1965 Song of the Earth, Kenneth MacMillan, Mahler, Stuttgart

Kenneth MacMillan (1929-1992) va descobrir el ballet durant la segona guerra mundial,  i als 15 anys va falsificar una carta del seu pare per ser admès a l’escola Sadler Wells de Ninette de Valois. Voldrà explorar les motivacions psicològiques dels personatges. Va començar a fer coreografies pel Royal Ballet però no li deixaven fer projectes com el del “Cant a la terra” i el va fer per l’Stuttgart Ballet i les relacions se’n van ressentir i se’n va anar al Deutsche Oper Ballet a Berlin. Tornarà a Londres el 1970. El llegat de Kenneth MacMillan.

Kenneth  MacMillan va treballar diversos anys per crear aquest ballet basat en les cançons simfòniques de Mahler sobre traduccions a l’alemany de poesia xinesa de la dinastia Tang.

Das Trinklied vom Jammer der Erde (Cançó de taverna de la misèria terrenal): un home balla alegre amb els amics, però sap que la mort és propera.

El vi ja titil·la en la copa daurada,
però no beveu encara, primer us cantaré una cançó!
La cançó de l’aflicció us ha de ressonar amb rialles
dins l’ànima. Quan la pena s’acosta,
s’assequen els jardins de l’esperit,
es marceixen l’alegria i el cant.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.

Der Einsame im Herbst (el solitari a la tardor):

Boires tardorenques onegen, blavoses, damunt el llac;
tota l’herba és coberta de gebre;
semblaria com si un artista hagués escampat pols de jade
damunt les delicades flors.

La dolça flaire de les flors s’ha volatilitzat;
un vent fred en vincla les tiges.
Aviat, les marcides i daurades fulles
de les flors de lotus, suraran damunt l’aigua.

El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s’apaga crepitant;
[em constreny al somni]
Vaig cap a tu, entranyable lloc de repòs!
Sí, dóna’m l’assossec, necessito tant l’ablaniment!

Jo ploro força en les meves solituds.
La tardor perdura massa temps en el meu cor.
Sol de l’amor, ja no vols brillar més
per eixugar, amb tendresa, les meves amargues llàgrimes?

El cant a la terra (fragment)

Reportatge sobre el cant a la terra de K Macmillan

Ballet sencer filmat des de bastidors Milton Keynes 2017

1965 Monotones, Frederick Ashton, Satie, London

Inicialment era un ballet de tot just tres minuts, amb música de Satie, un pas de trois evocant com seria moure’s a la lluna, mig flotant, dos homes i una dona vestits de blanc. Després el va extendre amb un altres pas de trois, dues dones i un home vestits de verd, representant el moviment sobre la terra, més pesant.

Monotones II, Royal ballet

Monotones II, versió extesa

1965 Onegin, Cranko, Txaikovsky, Stuttgart

Seguint la novel·la de Puixkin aquest ballet és l’obra més important de Cranko. Tatiana s’enamora de l’aristòcrata Eugene Onegin quan el promès de la seva germana, Lensky, els presenta. Li escriu una carta d’amor. Onegin, en la festa d’aniversari de Tatiana, estripa la seva carta i discuteix amb Lensky. Es baten en duel i el mata. Anys després Onegin s’adona que va desdenyar l’única dona que realment el va estimar. Però ara ja és massa tard.

Onegin part 1, part 2, part 3,  1984 Ballet Nacional Canadà

1967 Jewels, Balanchine, Fauré-Stravinsky-Txaikovsky, New York

Balanchine es va inspirar en l’aparador d’una joieria de la 5a avinguda que veia cada dia en passar. Emeralds s’inspira en el Paris dels 20 que ell havia conegut amb els Ballets Russes. Rubies té a veure amb el jazz que es va trobar en arribar a Amèrica els ’30. I els Diamonds tornen al ballet clàssic imperial rus.

És l’obra que representa l’essència de Balanchine.

El 6/2/2004 es va representar a New York i entre el distingit públic hi havia la Teresa i Maria Cots.

Paris Opéra Ballet 2006

NYCB: Emeralds, Rubies, Diamonds

1967 Anastasia, Macmillan, Bohuslav Martinu, Berlin

Un dona és rescatada després de caure en un canal a Berlín, diu anomenar-se Anna Anderson i pretén ser la gran duquessa Anastàsia, única supervivent de la matança dels Romanov en la revolució russa. Se li dignostica esquizofrènia. La música fou composta quan Martinu s’estava recuperant d’una ferida al cap i és d’avantguarda. El ballet mostra les al·lucinacions i records d’Anastàsia.

Anastàsia

1970 In the Night, Jerome Robbins, Chopin

Ballet & Orchestra of the Opéra national de Paris, 2008

1974 Manon, Henneth Macmillan,Massenet, London.

La sòrdida història escrita per l’Abbé Prévost de 1731 narra com Manon, una noia que anava a entrar a un convent, és subhastada pel seu germà Lescaut i venuda a GM. Ella s’enamora de Des Grieux i miren d’escapart però GM la troba, mata Lescaut i ella és deportada a New Orleans. Escapa amb Des Grieux i mor als seus braços.

El tema no va ser ben rebut, però la coreografia, sí.

1974 Manon – The Royal Ballet – 1982

1974 Elite Syncopations, Kenneth Macmillan, Scott Joplin, London

Elite syncopations (fragment)

Assaig d’Elite syncopations Royal Ballet

1975 Ivan the terrible, Grigorovich, Prokofiev, Moscow

La banda sonora del film de Sergei Eisenstein sobre Ivan el terrible (1944) és la base del ballet de Grigorovich, estrenat a la URSS . Ivan es proclama Tsar de totes les rússies amb l’oposició de l’antiga noblesa, els boiards. Es promet amb Anastàsia i marxa a lluitar contra invasors estrangers. Els boiards preparen un beuratge enverinat per assassinar-lo però se’l beu Anastàsia que mor. Ivan persegueix tots els boiards i acaba embogit. Demana una gran força al seu protagonista.

Ivan el terrible, Bolshoi

Dansa  |   Història de la dansa    |  Història del ballet

Mentre que a Europa el ballet havia anat perdent el favor del públic, a Rússia seguia amb força però la nova generació de ballarins i coreògrafs tenia ganes de sortir de l’estricta tradició imperial. Així apareixen els Ballets Russes de l’emprenedor Serge Diaghilev amb Michel Fokine de coreògraf, Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina de ballarins. Fan gires per tot el món i renovaran l’interès pel ballet a Occident. Serà molt innovador en coreografia, amb Fokine, Nijinsky i Balanchine de coreògrafs, amb la música de Stravinsky, Satie i Prokofiev i amb posades en escena d’artistes com Léon Bakst, Picasso Matisse o Alexandre Bénois. Amb la mort de Diaghilev el 1929 es desfarà la companyia. De 1932 a 1936 seguiran com als Ballets Russes de Montecarlo sota Wassily de Basil.

El 1913 s’estrena la Consagració de la primavera i tant la música com la coreografia escandalitzen el públic.

El 1917 la revolució russa interromp la tradició de moment ja que els soviets el veien com una art decadent, però més tard el recuperaran com a eina de propaganda. Entretant molts dels seus talents deserten a Europa, fet que seguirà passant durant les dècades de la guerra freda amb Nureyev, Baryshnikov i Makarova.

Un segon focus d’innovació vindrà d’Amèrica amb Isadora Duncan i Marta Graham, que fundaria la seva companyia el 1926.

L’interès que han despertat els Ballets Russes germinarà en nous centres de creació. Marie Rambert, d’origen polonès, fundarà un Ballet Club a Londres el 1928, i descobrirà els talents de Frederick Ashton i Anthony Tudor com a coreògrafs. Ninette de Valois havia ballat amb els Ballet Russes però ho va haver de deixar per dolor a la columna. El 1931 crea el Vic-Wells Ballet a Londres que més endavant serà el Royal Ballet. Donarà oportunitats a coreògrafs com Frederick Ashton, John Cranko i Kenneth Macmillan. Tindrà com a ballarins estrella a Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn.

Balanchine estableix la School of American Ballet el 1934.

Veiem així que el ballet va néixer a França, des d’on es traslladarà a Rússia fins que al segle XX els russos tornen a París amb Diaguilev i es propaga a Londres i New York.

1902 – 1927 Isadora Duncan (1877-1927)

Nascuda als USA, impulsada a ballar des de petita, el 1899 es trasllada a Londres. S’inspira en els clàssics grecs al museu britànic i en les teories de Desarte que afirmava que cada moviment i gest correspon i expressa una emoció interna. Classicisme, llibertat i espontaneïtat. Va tenir un gran èxit per tot Europa. Va ser un exemple de dona independent. No va voler mai ésser filmada. Inspirà Fokine i Frederick Ashton. EL 1927, quan anava en un descapotable al costat del seu amant, el mocador que duia es va enganxar a una de les rodes i li va trencar el coll.

Reportatge d’imatges

Who was Isadora Duncan

Tamara Rojo ballant els valsos de Brahms en l’estil d’Isadora Duncan

1968 Film de Karel Reisz sobre la vida d’Isadora Duncan

1909 Les Sylphides, Michel Fokine, Chopin, Paris

Primer ballet “abstracte”, que no pretén explicar una història. Fokine intentava evocar l’atmosfera el ballet romàntic amb Marie Taglioni a partir d’un recull de peces de Chopin.

Les Sylphides – Chopin – The Maryinsky Ballet – Kirov Ballet

1910 Sherezade, Michel Fokine, Rimsky Korsakov

Inspirada en les “1001 nits”, amb decorats i vestuari que evocaven l’orient exòtic i de llegenda.

Sherezade. Kirov 2002

1910 Firebird, Michel Fokine, Stravinsky, Paris

Ballet escrit expressament per als Ballets Russes, basat en un conte rus. El príncep Ivan s’esmuny a un jardí per robar l’ocell de foc. Aquest li demanà que el deixi en llibertat i a canvi li dóna una ploma amb la promesa que el protegirà quan estigui en perill. Hi ha un grup de princeses encantades pel bruixot immortal Kotschei i Ivan s’enamora d’una d’elles, Tsarevna. Però cada cop que algú les ha intentat rescatar, es torna de pedra. Arriben uns monstres i Kotschei però Ivan crida l’ocell de foc que farà ballar les criatures fins que s’adormen. Ivan troba com fer morir Kotschei trencant un ou que conté la seva ànima. Ivan i Tsarevna es casen.

L’ocell de foc. Royal ballet. 2002

L’ocell de foc i la consagració de la primavera. Ballet of the Mariynsky Theatre, 2009

1911 Le Spectre de la rose, Michel Fokine, Carl Maria von Weber, Montecarlo

Un ballet curt, gairebé improvisat. Una noia torna a casa portant una rosa i s’adorm. Arriba l’esperit de la rosa i balla amb la noia com en somnis fins que desapareix saltant per la finestra. Aquest salt que executà Nijinsky va fer famós el ballet.

L’espectre de la rosa. Kirov. Igor Kolb i Zhanna Ayupova 2002

1911 Petroushka, Michel Fokine, Stravinsky, Paris

Inspirat en un personatge popular rus, tres titelles, Petrushka, una ballarina i un moro. Petrushka pretén la ballarina però aquesta prefereix el moro. Quan ell els assetja el moro l’empaita i el mata.

1912 L’Après-midi d’un faune, Nijinsky, Debussy, Paris

Possiblement aquesta és la primera coreografia moderna. Nijinsky ja era cèlebre com a ballarí, sobretot pels seus salts espectaculars. Diaguilev el va animar a experimentar amb coreografies. Eren amants però el 1913 es casa amb una aristòcrata hongaresa. Diaguilev l’acomiadarà. Intentarà fundar una companyia pròpia però no se’n sortirà. Cada cop estarà més inestable mentalment fins que el 1919 se li diagnostica una esquizofrènia i és internat a un asil a Suïssa on passarà els 30 anys que li queden de vida sense tornar a ballar.

Petrushka, Le Spectre de la Rose, Le Tricome, L’après midi d’un Faune

1913 Le Sacré du Printemps, Nijinsky, Stravinsky, Paris

Tercer ballet de Stravinsky coreografiat per Nijinsky. Evoca rituals pagans amb una dansa d’adoració de la terra i després el sacrifici d’una verge que balla fins a morir. La sorpresa per la música i la coreografia, allunyades del que es considerava bonic, juntament amb certa hostilitat prèvia del públic, van fer que l’estrena acabaés amb tot el públic cridant i protestant. El ballet s’ha revisat moltes vegades.

(Veure més amunt la versió del Mariinsky després de l’ocell de foc)

La consagració de la primavera

1917 Parade, Léonide Massine, Satie, Paris

Representa actors de music hall que surten al carrer per atraure públic. Amb una partitura de Satie que incorporava sons quotidians com una màquina d’escriure, una coreografia amb moviments quotidians, decoració de Picasso, vestuari cubista.

Parade (youtube)

1923 Les noces, Bronislava Nijinska, Stravinsky, Paris

Un espectacle dur, amb música i coreografia (la germana de Nijinsky) representant unes noces a pagès, unes noces amargues en el context marxista en que l’individu se sotmet a l’estat.

Les Noces – Royal Ballet – 2001

[1924 Les Biches, Bronislava Nijinska, Francis Poulenc, Montecarlo]

Evoca una festa. Té un aire molt més lleuger que les precedents Noces

Les biches (youtube)

1926 Martha Graham (1894-1991) funda la seva companyia

Filla d’un metge que feia servir el moviment físic per tractar malalties nervioses, el 1920 entra a la companyia Denishawn a Los Angeles. El 1926 funda la seva companyia i comença a desenvolupar un llenguatge propi que explota el contrast entre contraure el cos i deixar-lo anar. També explora les caigudes a terra.

Martha Graham, reportatge (youtube)

Martha Graham, Frontiers (youtube)

Martha Graham, Lamentation (youtube)

1928 Apollo, Balanchine, Stravinsky, Paris

Amb 24 anys Balanchine creà un ballet que evoca el pas a l’edat adulta d’Apol·ló, que rebrà l’ajuda de tres muses, la poesia amb Calíope, el teatre amb Polyhymnia i la dansa amb Terpsicore. Les posicions en algun moment volen ser com les escultures gregues. Es considera el primer ballet “neoclàssic”.

1960 Damboise Adams Jiliana Rusell Apollo

1929 The Prodigal son, Balanchine, Prokofiev

Últim ballet amb els Ballets russes abans que es desintegressin, inspirat en la paràbola de la bíbia, dramàtic i ple d’acrobàcies, va ser un èxit. El fill pròdig se’n va de casa, arriba a una ciutat on és temptat per una sirena i gent que va de festa fins que li prenen tot el que duia. Torna a casa penedit i és acollit pel seu pare.

2001 Jeremie Belingard, Agnes Letestu

1931 The Bolt, Lopukhov, Shostakovich, Leningrad

Un ballet soviètic: Lenka, un treballador gandul acomiadat, convenç el jove Goshka que llenci un cargol al torn de la fàbrica espatllant-lo, i carregant les culpes a un altre. Tot s’acaba descobrint, el torn és reparat i els treballadors tornen a la feina.

Tot i l’argument “políticament correcte”, música, vestuari i coreografia eren una paròdia satírica i va ser prohibida poc després de l’estrena.

El cargol, 2006

1934 Serenade, Balanchine, Txaikovsky, New York

Primera peça de Balanchine als USA. No té cap narrativa, simplement “the only story is the music’s story, a serenade, a dance, if you like, in the light of the moon”.

Serenade

1936 Jardin aux Lilas, Antony Tudor, Ernest Chauson, London

Creat per la companyia de Rambert, exposa les convencions de la societat amb la història d’una dona que renuncia a l’home que estima per casar-se amb un altre que té millor posició.

Lilac Garden, Sylvie Guillem

1937 Checkmate, Ninette de Valois, Arthur Bliss, Paris

La reina negra, que representa la mort, lluita amb l’alfil vermell, que no gosa matar-la. Ella l’apunyala per l’esquena i fa escac mat al rei vermell.

Fragment (youtube)

1940 Romeo and Juliet, Lavrovsky, Prokofiev, Mariinsky Sant Petersburg

Un encàrrec a Prokofiev, amb la idea de fer-lo tornar a Rússia, es va estrenar amb gran èxit tot i que la partitura va ser considerada massa moderna i van demanar l’autor que la revisés.

Romeo And Juliet – Nureyev – Ballet Nacional De La Opera De Paris

2007 Romeo And Juliet – Tamara Rojo – Acosta- Royal Ballet (revisió Kenneth Macmillan de 1965)

1944 Danses Concertantes, Balanchine, Stravinsky, New York

Una peça suggerida al compositor pr Balanchine que després altres coreògrafs es farien seva.

Fragment (youtube)

Dansa | Història de la dansa | Història del ballet

A França és l’època del segon imperi, i viu un procés de modernització. El 1871 perd la guerra amb Prússia. El ballet perd força i apareixen espectacles més lleugers com el vaudeville. En canvi a les corts russes, que amb Alexandre II el 1855 havia iniciat una etapa de reformes, el ballet és apreciat. Els tsars faran venir els millors mestres i ballarins. A Sant Petersburg hi havia el teatre Mariinsky on Jules Perrot s’establí com a mestre de dansa el 1851. Ara quan viatja, la companyia fa servir el nom de Kirov.

Marius Petipa havia estat ballarí a Nantes i Bordeaux i després a Espanya, on va absorbir dansa espanyola i va aprendre a tocar les castanyoles. El 1847 arriba a Rússia com a ballarí i el 1869 esdevenia el coreògraf principal.(https://petipasociety.com/)

Rússia aportarà també el talent ballarins, coreògrafs i compositors com Txaikovsky. És aquí on es crearan peces claus del repertori com La Bella dorment, el trencanous o el Llac dels Cignes. Torna el protagonisme del ballarí masculí que exhibeix força i musculatura, menys present al ballet romàntic. Marius Petita consolida el Grand pas de deux com a final dramàtic on es mostrarà la tècnica dels solistes. És també ara que es formaran ballarins com Anna Pavlova i Vaslav Nijinsky que proparan el ballet per tot el món a les primeries del segle XX.

Alguns ballets intercalen números amb “danses de caràctere” que s’inspiren en danses folklòriques, russes, espanyoles, orientals.

1869 Don Quixote, Marius Petita, Ludwig Minkus, Bolshoi Moscow

Don Quixote – Novikova – Sarafanov – Mariinsky Ballet – 2006

1870 Coppélia, Arthur Saint León, Leo Délibes, Paris

El Dr. Coppelius construeix una nina a la qual vol dotar d’ànima humana i la posa a la finestra. Franz s’hi sent atret pensant que és de debó i la seva promesa, Swanilda, gelosa entra al taller del doctor. Aquest vol robar l’ànima de Franz per traslladar-la a la nina. Però Swanilda es posa els vestits de la nina i farà veure que cobra vida.

Coppelia – Royal Ballet Covent Garden Carlos Acosta

El 1875 s’inaugura a París l’esplèndid Palais Garnier

1876 Sylvia, Louis Mérante, Léo Delibes, Paris

Història d’un pastor Aminta, enamorat de Sílvia, una nimfa caçadora que el rebutja però Eros la ferirà amb una de les seves fletxes. És raptada per Orion però escapa amb l’ajuda d’Eros. Va ser tornat a coreografiar per Frederick Ashton el 1952.

Sylvia – Royal Ballet 2005 – Darcey Bussell Roberto Bolle

1876 La dansa de les hores, ?, Ponchielli

Integrat en l’òpera la Gioconda

1876 – dance_of_the_hours_letizia_giuliani_e_angel_corella

Una altra coreografia

1877 La Bayadère, Marius Petipa, Ludwig Minkus, Mariinsky, Sant Petersburg

Situat a la Índia clàssica, el guerrer Solor s’enamora de Nikiya, una “bayadere” o ballarina del temple. Però és promès a Gamzati, la filla del Rajah, que enverinarà Nikiya. En una de les escenes més cèlebres del ballet, un somni induït per l’opi fa que Solor visualitzi Nikiya en el regne de les ombres i s’hi vulgui retrobar. Les deitats destrueixen el temple on s’havien de casar Solor i Gamzati. Solor i Nikiya es retroben al cel.

La Bayadere – Svetlana Zakharova, Roberto Bolle – Teatro Alla Scala 2005

1877 Swan Lake, Julius Reisinger, Txaikovsky, Bolshoi Moscow

El príncep Siegfried surt a caçar al vespre, i veu com un dels cignes es transforma en una noia, Odette, la reina dels cignes i se n’enamora. A l’alba apareix el malvat Rothbar i es tornen a convertir en cignes. En una festa a palau Rothbar du la seva filla Odile disfressada d’Odette. Enganyat, Siegfried li jurà amor. Odette se sent traïda. Rothbar li voldrà fer complir la promesa. Sigfried i Odette decideixen morir junts i es llencen al llac. En algun final alternatiu, aconsegueixen vèncer Rothbar.

El llac dels cignes – Ballet de l’Opera de Paris 2005

El llac dels cignes. Ballet i orquestra del teatre Maryinsky V Gergiev 2006

1890 The Sleeping Beauty, Marius Petipa, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg

Segons el conte de Charles Perrault en què la princesa Aurora és maleïda per la fada dolenta a dormir eternament si es punxa el dit amb un fus. Malgrat prohibir totes els filoses, el rei no podrà evitar que un dia es punxi i tant ella com tota la cort cauen en un son profund fins que cent anys després, un príncep veu Aurora en una visió enviada per la fada bona, la troba, li fa un petó, i tots es desperten.

La Bella dorment – Kirov Ballet – Leningrad Theatre – 1983

1892 The Nutcracker, Lev Ivanov, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg

Seguint el conte de E.T.A. Hoffmann, Drosselmeyer un mag que fa joguines mecàniques, regala a Clara, en la festa del seu aniversari, un trencanous que representa un soldat. Quan Clara baixa al soterrani s’espanta en veure una rata de la mida d’una persona. Però Drosselmeyer farà que el trencanous es converteixi en un príncep que, amb els seus soldats, combat les rates. Clara i el Príncep viatjaran per un bosc nevat (número del vals dels flocs de neu) i llocs encantats on hi ha danses espanyoles, àrabs, xineses i russes.

El Trencanous, Covent Garden, The Royal Ballet & The Royal Opera House Orchestra [2009]

1898 Raymonda, Marius Petipa, Alexander Glazunov, Mariinsky Sant Petersburg

A l’època de les croades Raimonda espera el retorn del seu promés Jean de Brienne. El senyor sarraí Abderraman també la pretén i, en ser rebutjat, intentarà raptar-la però Jean arribarà a temps per salvar-la.

Raymonda – Bolshoi Ballet – 1989

1905 The Dying Swan, Michel Fokine, Camille Saint Saens

Anna Pavlova demanà Fokine de coreografiar la música de Saint-Saens inspirada en el poema de Tennyson la mort del cigne. Es va estrenar el 1905 en una gala benèfica a Sant Petersb urg i el 1907 a Moscú.La néta de Fokine diu que avui no es balla tal com la va concebre Fokine, i sembla una mica l’Odette del llac dels cignes davant la mort. No demana una tècnica extraordinària però sí un gran sentit artístic. Ha d’expressar algú ferit davant la mort propera, no una ballarina que es converteix en ocell.

La llegenda diu que les últimes paraules d’Anna Pavlova abans de morir van ser “prepareu-me el vestit de cigne”.

La mort del cigne. Anna Pavlova

La mort del cigne. Uliana Lopatkina

Dansa | Història de la dansa | Història del ballet

Hi ha hagut la revolució francesa, comença la industrialització i alhora hi ha una reacció contra la societat ordenada en classes socials i una vida alienada a les fàbriques. Es valora l’individu i les seves emocions, l’edat mitjana més que no l’època clàssica, la naturalesa salvatge contraposat al paisatge domesticat, l’espiritual i el sobrenatural contraposat al racional.

El centre creatiu serà sobretot París. França entra en un període de lluita entre els intents de tornar a l’Ancien régime, a la qual es resistirà la revolució de 1848 amb la que comença la segona república fins que Napoleó III s’erigeix en emperador i comença el segon imperi fins 1871.

El ballet evoluciona i dóna protagonisme a les ballarines com Marie Taglioni (1804-1884), Carlota Grisi (1819-1899). Apareix el ballet blanc, on les ballarines van de blanc amb tutus. El 1832 s’estrena la Sylphide on per primer cop es faran servir les puntes, que realcen l’elegància i la lleugeresa de les ballarines. Els librettos presenten temes sobrenaturals com a Giselle. Els principals coreògrafs seran Jules Perrot, i Bournonville que fundarà el ballet danès. La il·luminació a gas permetrà una posta en escena més brillant.

1832 La Sylphide c Taglioni-Bournonville, Schneitzhöffer, Paris. Hi va haver una primera versió de Filippo Taglioni amb la seva filla de protagonista. Bournonville en va fer una segona versió amb música de Lovenskiold que és la més coneguda. L’acció passa a Escòcia on James és atret per un sílfide, un esperit de fada dansarina.

La Sylphide. The Danish Ballet

1841 Giselle, Coralli Perrot, Adolphe Adam, Paris

Giselle s’enamora de Loys que en realitat és el duc Albrecht disfressat i que està promès a una altra. Quan descobreix l’engany, Giselle balla fins a morir. Al cementiri és rebuda pels esperits nimfes del bosc que atrauen els homes i els fan ballar fins a morir. Elles voldran atrapar Albrecht però Giselle el protegirà.

Giselle -Svetlana Zakharova & Roberto Bolle – La Scala (2005)

Giselle – Natalia Osipova, Carlos Acosta (Adolphe Adam) – Royal Opera House 2014

1842 Napoli, Bournonville, Paulli, Gade Lumbye, Copenhaguen

Teresina cau al mar durant una tempesta i és rescatada per les nàiades.

Napoli Royal Danish Ballet 1986

1846 Paquita, Mazilier, Deldevez, Paris

Un oficial francès s’enamora d’una gitana que al final resultarà ser la filla del comte d’Urbilly raptada. Famós pel seu grand pas classique.

Ballet Opera Paris, 2003

1845 Pas de quatre, Perrot, Pugni, London

Coreografia pe Jules Perrot per mostrar les excel·lències de les ballarines del moment, Marie Taglioni, Carlotta Grisi, Fanny Cerrito i Lucile Grahn.

Alicia Alonso, Carla Fracci, Ghislaine Thesmar, Eva Evdok

Paris Opéra ballet

1849 Le Conservatoire, Bournonville, Holger Pauli, Copenhaguen

L’acció passa a una escola de ballet a Paris on Bournonville evoca quan estudiava amb Auguste Vestris.

Vaganova Academy 2017, teatre Mariinsky

Reportatge sobre l’estil d’August Bournonville

1856 Le Corsaire, Mazilier-Perrot, Adolphe Adam, Paris

Inicialment coreografiat per Mazillier amb una història inspirada en un poema de Byron, serà refet més endavant per Perrot a Sant Petersburg, ajudat per Marius Petipa. És famós per un espectacular pas de deux que va ser afegit pel ballarí Chabukiani del Kirov sirigit per Vaganova. El pirata Conrad s’enamora de l’esclava Medora i els seus corsaris la raptaran, alliberant també la resta d’esclaves destinades al Paixà.

Ballet Kirov

Bolshoi Ballet – 2012

Dansa  |   Història de la dansa    |  Història del ballet

SEGLE XVI

A les corts italianes, les celebracions amb música i dansa havien arribat a certa sofisticació. Quan Caterina de Médicis es casa el 1553 amb el rei Henri II de França portarà a la cort francesa artistes i músics. Era un època en que la monarquia encara era relativament fràgil i això hauria de consolidar el seu prestigi. Fa venir d’Itàlia el músic Baltasar Beaujoyeux. El 1581 la nora de la reina, Marguerite de Vaudémont li encarrega  el Ballet comique de la Reine, une spectacle de cinc hores i mitja que combina coreografia i narrativa.

SEGLE XVII

Els ballets de cour seguirien essent populars i arriben al màxim esplendor al sXVII amb Louis XIV, le roi soleil, que regnà de 1643 a 1715. Amb catorze anys ja havia paregut a l’espectacle Le ballet de la nuit com al déu Apollo.

fragment de Le roi danse (youtube)

Le roi danse, film de Gerard Corbieau sobre Louis XIV, 2000

El 1661 es funda l’Académie Royale de la danse, amb músics i ballarins, que serà la base de l’Opèra. Beauchamp defineix les 5 posicions dels peus dels peus que encara es fan servir ara. El ballet, que fins ara era cosa de nobles aficionats (ballet de cour), es professionalitza i passarà de la sala de ball a l’escenari [com l’esport al segle xx].

Hi haurà les comédies-ballets de Molière i Lully, com el bourgeois gentilhomme i les opéras-ballets de Campra i Rameau.

1660 Le Bourgeois Gentilhomme, Beauchamp, Lully, Chambord

1697 L’Europe Galante, Pécour, Campra, Paris

SEGLE XVIII

El 1708 apareix el ballet d’action on es representa l’acciò sense paraules, només amb el moviment i el gest. Un dels pincipals coreògrafs fou Jean-Georges Noverre. Els ballarins eren principalment mascles que arribaven a fer els papers femenins, com Gaétan Vestris i Louis Dupré. Entre les dones, Marie Camargo.Ballarins cèlebres: Gaétan Vestris

Apareixen altres centres a Copenhaguen, Sant Petersburg, Moscú i Milà però Paris serà el centre d’innovació del ballet fins a la segona meitat del segle XIX.

1776 es funda el ballet Bolshoi

1778 es funda la Scala (Lombardia, Itàlia encara no s’ha reunificat)

1735 Les Indes galantes, Blondy, Rameau, Paris

Chaconne

1763 Médée et Jason, Noverre, Rodolphe, Stuttgart

Reportage Renaud et Armide, Medée et Jason. Noverre, Rodolphe