Als 13 o 14 anys, a Solius, i coincidint amb l’època que començava a especular amb preguntes sobre la llibertat, o la unitat i necessitat de tot el que s’esdevé, vaig començar a fer caminades des de casa. De fet no és que anés gaire lluny suposo, però no duia mapa ni em sabia els camins. Explorava una mica a l’atzar, darrera el Castell, cap als carcaixells, per Can Llaurador i Plana Basarda. Una vegada em vaig perdre en voler anar pel mig del bosc i una vegada em vaig perdre en deixar el camí i mirar de fer drecera entre els brucs.
Va ser la primera vegada que vivia estar sol enmig de la natura. La terra resseca del sauló a l’estiu, els pins, alzines, brucs, romaní; l’olor d’humitat amb la molsa i els bolets a la tardor. Només el so edl vent o les cigales, els tudons. El cansament i el repòs, les vistes des dels punts elevats. Tot un món de vida que sembla indiferent a la meva petita existència.
