Posted on

El jardí de les delícies. Hieronymus Bosch

Article Interpretació

Imatge en alta resolució

Les portes. La creació. El món abans de la creació de l’home.

El paradís

Déu acaba de crear Eva. A diferència d’altres pannells, aquí no hi veiem la caiguda de l’home, com si passéssim a una vida ideal sense pecat al jardí de les delícies. Al centre una font amb un mussol. Hi ha Elefants, girafes que hauria dibuixat a partir de gravats de Cyriac d’ancona. A la bassa a primer pla, un ésser estrany està llegint un llibre. Al fons, muntanyes de formes fantàstiques amb un estol d’ocells.

El jardí. Representa la [possible?] humanitat sense la caiguda, un jardí on homes i dones ballen. s’abracen, juguen sense culpa.

Al centre un globus blau que simbolitzaria la fertilitat.  on hi ha parelles en acte eròtic, un home acaricia els genitals d’una dona. A la riba, una colla entren [retornen] a l’interior d’un ou. A la dreta una altra construcció blava. EL llibre de Belting assenyala (p.87) que el text de la Vulgata deia que Dëu creà un paradisum voluptatis, un “paradís del plaer”, expressió que posava en problemes els teòlegs de l’abstinència. Al segon capítol s’esmenta un riu que es divideix en quatre per regar les quatre regions (Gn 2:10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bedel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.)

Al centre hi ha un estany rodó amb dones bellíssimes. Al voltant una processó muntant unicorns i altres animals fantàstics.
A sota a l’esquerra, un grup en actitud amorosa entre ocells gegants, un home blanc i una dona negra.Homes i dones porten maduixes gegants, cullen fruits dels arbres. Som en un jardí fèrtil.
Un home abraça un mussol. Una parella en una esfera transparent damunt d’una closca on hi ha un home mirant un ratolí damunt un estany, una parella en en una closca flotant on creixen plantes.

A baix, a l’esquerra hi ha un grup de diferents races assenyalant el primer pannell com dient “venim d’aquí”. Dins d’una tina de ceràmica un home és alimentat gerds per un ànec. A la dreta hi ha un grup similar, un home vestit assenyalant una dona en actitud melancòlica dins d’un tub de vidre [ una referència a l’alquímia?]

L’infern.

Hi ha l’infern imaginat i l’infern que hem creat els humans aquí a la terra.

Al fons tenim la guerra i la destrucció, uns incendis que brillen en la nit, una escena magistralment pintada.

Centre dalt. Unes orelles gegants amb un ganivet esclafen víctimes [ som víctimes del que escoltem?] L’home arbre amb els troncs en dues barques. Una gaita que crida tothom a ballar i pecar, al ventre una taverna. A l’esquerra el crani d’una bèstia. A la dreta unes soldats surten d’una làmpada. A sota un riu glaçat.

Centre baix esquerra. La música, símbol de la seducció i temptació, homes crucificats en una arpa i un llaüt, un ésser grotesc llegeix una partitura escrita al cul d’un condemnat.
Centre baix dreta. El senyor de l’infern, assegut en un tron, bec d’ocell, devora humans i els excreta. A sota, el pecat de la luxúria, una dona nua reflectida al cul d’un dimoni.

A baix a l’esquerra, el jugador està clavat a la taula on s’ha jugat la fortuna a les cartes.
A la dreta una crítica de l’església., una truja amb hàbit de monja convenç un home que cedeixi la seva fortuna a l’església.

Posted on

Sumi-e

Sumi-e

Començà a la dinastia Tang . El poeta Wang Wei en fou un autor important.

East Asian writing on aesthetics is generally consistent in stating that the goal of ink and wash painting is not simply to reproduce the appearance of the subject, but to capture its spirit. To paint a horse, the ink wash painting artist must understand its temperament better than its muscles and bones. To paint a flower, there is no need to perfectly match its petals and colors, but it is essential to convey its liveliness and fragrance. In this, it has been compared to the later Western movement of Impressionism. It is also particularly associated with the Chán or Zen sect of Buddhism, which emphasises “simplicity, spontaneity and self-expression”, and Daoism, which emphasises “spontaneity and harmony with nature,” especially when compared with the less spiritually-oriented Confucianism.

In landscape painting the scenes depicted are typically imaginary, or very loose adaptations of actual views. Mountain landscapes are by far the most common, often evoking particular areas traditionally famous for their beauty, from which the artist may have been very distant. Water is very often included.

El 2005 en un viatge a Xina vaig poder tenir dues hores de classe de sumi-e, pintant canyes de bambú, els troncs amb un pinzell gruixut, les fulles d’un sol traç.

Vaig entendre que era una nova manera de art. Aquí no construíriem una única obra invertint mil hores en fer retocs minuciosos. Aquí practicaríem mil vegades com fer una fulla d’un sol traç. Un cop fet no es pot corregir. En aquest sentit, s’assembla més a la interpretació musical. Assagem una peça moltes vegades per després executar-la bé.

Ho vaig provar de fer a casa. La Laia em va convidar a fer-ho al seu estudi. En lloc de bambús i vaig voler fer pins, que és un arbre més propi del nostre paisatge. Les agulles es presten bé a l’exercici de fer-les d’un sol traç. Pel tronc vaig practicar amb un fregall per tal d’evocar l’escorça del tronc. Llàstima que no en vaig fer cap foto.

Posted on

Art del silenci

[Quin és l’art que ajuda o invita al silenci o el recolliment? No és el mateix que el que representa una escena de meditació. Aquesta seria una proposta.]

El Sumi-e

la pintura a tinta xina, gairebé és en sí una pràctica contemplativa, per tal com demana estar concentrat en l’acte de traçar la pinzellada. Va ser un art practicat pels monjos Zen. Els quadres no representen una escena amb exactitud fotogràfica, evoquen un instant, les muntanyes en la boira, els pètls d’una flor. Deixen molta part del llenç buida.

Vermeer , algunes de les escenes d’interiors de Vermeer, sense mostrar explícitament algú que medita, tenen una llum suau que suggereixen el silenci a la intimitat.

Noia llegint una carta

Hammershoi , el pintor danès d’interiors buits i en silenci

Pols ballant als raigs de sol. 1900

Hopper

Rooms by the Sea. 1951

E. Hopper. Morning Sun. 1952

Rothko , que ja hem esmentat per la seva capella. Aquestes pintures semblen evocar un horitzó desolat que van fer pensar a un crític en el quadre de Caspar Friedrich, Mönch am Meer, on la figura del monjo seria el propi espectador.

Black over grey, 1969

Hiroshi Sugimoto , i els seus paisatges marins.

Bill Watterson Calvin & Hobbes

Doing nothing. 1989

 

Posted on

Espais de l’ànima

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II” (Per la data hauria de ser Ferdinando IV de les dues Sicílies 1751-1825) . Tenia també un “studiolo” on es retirava a llegir i escriure. L’expressió és preciosa. Quins són els espais de l’ànima?

En general seran espais no molt grans, ja que estan pensats per al recolliment i la solitud, i no pas per a celebracions rituals amb multituds. Seran austers en la decoració.

Les coves dels ermitans

La tradició pictòrica representa Sant Jeroni, com a traductor de la Bíblia al seu estudi. La National Gallery en té dues que vaig tornar a veure el 2017.  Antonello da Messina

Vicenzo Catena

La cel·la d’un monjo. La cabana (poustinia) d’un ermità oriental:

Esglésies i capelles

Una ermita abandonada o una església petita, buida, com la de Porqueres:

Els propietaris rics a vegades es construïent una capella privada al jardí.

Sant Benedict a Kobelmoor

Beatriz Meyer, Tatuí. Quan estava amb la Laia vaig imaginar un espai completament diàfan, només terra i sostre, al qual es pujava per una escala que després quedava amagada. Tots els objectes quedarien sota els tatami.

[ Capelles privades  ] [ Pavelló de pregària i meditació ]

A vegades hi destinaven l’habitació d’una casa, com la de Reggio di Caserta que titulaven Spazio dell’anima.]

Al MNAC n’hi ha una modernista [ a veure si trobo la foto]

El Duc d’Aumale a Chantilly tenia un “Santuario” on exposava les obres d’art més preuades.

Al Palazzo Te de Mantova, Luis Gonzaga tenia un “Giardino segreto”, un espai més petit amb una cambra prèvia on es retirava a meditar:

I en alguns pisos, quan hi ha menys espai, és només una vitrina o un armari. Aquí hi ha un reportatge de decoració al Brasil.

No posem aquí tots els petits llocs de culte o devoció que hi ha arreu del món, creus de terme, escultures de la mare de Déu, petits altars hindus o budistes.

Hojoki bonichi i la cambra del te

Kamo No Chomei va escriure Hojoki, sobre la vida retirada en una petita cabana . [ afegir cites ]

L’austeritat dels monjos zen va influir en el desenvolupament de la cerimònia del te [ afegir cites ]. La idea de viure “amb cura”, com si el sagrat es trobés a tot arreu.

Jardins Zen

Encara que no es feien servir per meditar per part dels monjos i l’adjectiu “zen” va ser posat per occidentals, no deixa de ser cert que són espais que suggereixen silenci i recolliment, per tal com no hi ha una acumulació exhuberant de plantes sinó el buit i uns pocs elements.

Espais laics

La capella Rothko

A alguns aeroports hi ha capelles, mesquites, o espais neutres pels que volen una estona de recolliment. (post Maslow als aeroports). Aquest és el de Ginebra, una sala pensada per a tots els cultes:

 

A les Nacions Unides hi ha la sala de meditació que va concebre Dag Hammarskjold el 1957, la Room of Quiet.

La “moda” del mindfulness impulsa també la decoració amb la creació de “cambres de meditació” que en general són espais diàfans, amb llum natural i coixins a terra. La majoria semblen més per lluir a instagram que no pas per dur una vida contemplativa. ( 1 , 2 , 3 )

10 Ways To Create Your Own Meditation Room

Art

Hi ha obres d’art pensades, o que semblen pensades, per meditar, com la “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari” de Joan Miró.

[Espais portàtils]

[ Al museu d’Addis Ababa a Etiopia vaig veure uns tríptics de mida petita que semblaven com un altar romànic portàtil. No sé si realment es feien servir per crear com una “capella instantània”]

Les icones venerades a l’església oriental també es podien endur de viatge. Potser podríem considerar també com a espais de contemplació portàtil, les estampes, rosaris i medalles, que ajuden en un moment donat a obrir un temps de pregària i contemplació.

[ Personal ]

La cabana a Solius. Suposo que deuria tenir 15 anys quan vaig llegir el llibre del te i em va marcar tant que vaig voler construir-me una cabana a l’extrem del terreny de Solius. El pare em va ajudar a transportarun pal enquitranat  i vaig serrar bambús del bosc de Can Dalmau. Vaig intentar fer una coberta de bruc amb plàstic a sota. Per estar assegut a terra sense cadira se’m va acudir fer una fossa on tenir les cames. No va acabar de reeixir i vaig desfer-la un any després però aquesta aspiració m’ha acompanyat sempre.
La vida contemplativa dels monjos, tenir el dia ordenat en estones  m’atreia i vaig copiar-me uns quants salms en una llibreta.

La taula i la finestra. Suposo que he passat la major part del meu temps lliure en una taula, amb un llibre i un ordinador, i una finestra. La finestra és la mirada a l’exterior, al que està passant ara i aquí. La taula és la mirada a l’estudi, la cència, la literatura, les arts, el que han deixat escrit els altres, en menor mesura al que considero jo explorant sobre el paper i consolidant en escrits.

La taula a Vilafranca 40, a Castellar, ex-libris, A Ciudad Real 24, a Ayma7, il·lustració per la taula i la finestra.

×

La furgo. Quan la vaig dissenyar, tenia present totalment la idea de la cabana del te, un habitacle per viatjar i alhora on poguer passar una tarda llegint, dibuixant o fent música.

×

 

Un “espai de l’ànima” de butxaca. Alguna vegada em preparava un te estil gongfu, ab el raku japonès, assegut a terra a la catifa. I alguna vegada m’encenia també el foc. Ajuntant les idees dels desplegables d’Etiopia, el que suggeria el “spazio dell’anima”, i el que sempre havia vist fer al pare de posar-se una postal en un marc, vaig pensar si podia fer-me com una capella portàtil, delimitar l’espai on era amb 5 porta postals o il·lustracions. Vaig pensar un suport de fusta amb una ranura que em va costar de fer i vaig explorar què hi voldria posar, quins serien els vitralls de la meva capella? Hi podria haver reproduccions d’obres d’art que evoquessin la contemplació, alguna il·lustració meva, el pas del temps en la història de l’univers.

×

Posted on

Història de la fotografia

[ esborrany]   421 Fotografia

Inicis  |   Stieglitz i l’afirmació de la fotografia com a art   |   Surrealisme i reportatge  |    La fotografia a Catalunya

INICIS

Antecedents: càmera obscura. Niepce. 1837 Daguerre aconsegueix fixar la imatge sobre una placa de plata. Talbot. Collodion

Es fa servir per retrats de gent famosa, records de viatges, muntatges que imitaven la pintura.

Félix Nadar

Julia Margaret Cameron,  1867

Oscar Rejlander, Two ways of life, 1957

Henry Robinson, Fading away, 1858

Reportatges de guerra i paisatges

Mathew Brady, guerra civil americana

El moviment, Eadweard Muybridge [ llibre]

Afirmació de la fotografia com a art.

Peter Henry Emerson refusà la fotografia com a imitació de la pintura i mirà de capturar la naturalesa sense artificis, influït epr le spintures de Millet

Alfred Stieglitz, (1864- 1946) i Edward Steichen, van publicar la revista Camera Work entre 1903 i 1917. S es va preocupar per la qualitat de les reproduccions i afirmava que la bellesa és a tot arreu i no calia retocar-la: “We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom”. Relació amb la pintora Georgia O’Keefe. En un catàleg va declarar: “”I was born in Hoboken. I am an American. Photography is my passion. The search for Truth my obsession. PLEASE NOTE: In the above STATEMENT the following, fast becoming “obsolete”, terms do not appear: ART, SCIENCE, BEAUTY, RELIGION, every ISM, ABSTRACTION, FORM, PLASTICITY, OBJECTIVITY, SUBJECTIVITY, OLD MASTERS, MODERN ART, PSYCHOANALYSIS, AESTHETICS, PICTORIAL PHOTOGRAPHY, DEMOCRACY, CEZANNE, “291”, PROHIBITION. The term TRUTH did creep in but it may be kicked out by any one”.

De 1925 a 1930 va fer una sèrie de fotos, sobretot de núvols, titulada Equivalents, que no pretenien documentar ni descriure res, com si fossin art abstracte.

Col·lecció

Georgia O’Keeffe

Equivalent 1930

Bill Brandt (1904-1983)

Paul Strand (1890-1976): retrats, fotografia abstracta

Edward Weston (1886-1958): paisatges, formes, retrats

Ansel Adams (1902-1984), els paisatges de Yosemite i Sierra Nevada [vista en el viatge a Califòrnia el 2011]

Renger-Patzsch ( 1897-1966  ), die neue Sachlichkeit, la nova objectivitat. Die Welt ist Schön, reafirma la idea de trobar la bellesa en el que ens envolta, com strand i Stieglitz.

Andreas Feininger (1906 – 1999), format a la Bauhaus, escenes de Manhattan i formes [ llibre Anatomia de la Natura]

 

Raoul Hausmann (1886-1971) [autor del Cap mecànic, llibre ] Dada

Man Ray (1890-1976),  americà amb carrera a Paris, surrealisme  i creació de formes noves. [ llibre ]

Lewis Hine (1874-1940) va documentar les condicions del treball infantil

Dorothea Lange (1895 – 1965) va documentar la vida de la gent durant la Depressió per encàrrec de la Farm Security Administration:

Migrant mother

Walker Evans (1903 – 1975) també per la Farm Adm.

 

EL REPORTATGE PERIODÍSTIC

El 1924 apareix la càmera Ermanox i el 1925 la Leica, cosa que permet fer fotos d’exposició ràpida i gran angular pels reportatges de notícies.

André Kertész (1894 – 1985): captar el moment (tot i que també va elaborar composicions).

Henri Cartier-Bresson (1908-2004): la càmera com a extensió de l’ull, captar el moment decisiu.

Robert Capa (1913 – 1954), reporter de guerra, mort al Vietnam

 

LA FOTOGRAFIA A CATALUNYA

http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/la-fotografia-artistica-catalunya

Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.

Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.

A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell).

L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.

[no esmenta Agustí Centelles, mesquí ]

Pere Català

Emili Godes, Pèsols, 1930

No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.

Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.

Colita

 

TEMES [classificació meva provisional]

la bellesa que està a tot arreu:

  • el reportatge de la vida quotidiana o la guerra
  • la figura humana , el retrats, el glamur
  • el paisatge
  • objectes, formes abstractes

El reportatge de la vida quotidiana, de la guerra

[ Worldpress photo]

Don McCullin (born 1935)

Bert Hardy (1913-1995)

Margaret Bourke-White (1904-1971)

Weegee (1899-1968) crónica de successos, accidents, crims

Eve Arnold (1912-2012)

Bruce Davidson (born 1933)

Tomas Höpker  (1936) [llibre]

Tony Ray-Jones (1941-72)

Alfred Eisenstaedt (1898-1995)

W. Eugene Smith (1918-1978)

Robert Doisneau (1912-1994), le baiser de l’hotel de Ville

Robert Frank (born 1924) , influent treball sobre la vida a Amèrica

William Eggleston (born 1939)

Elliot Erwitt (born 1928)

Martin Parr (born 1952)

Diane Arbus (1923-1971) documentar la gent marginal

James Nachtwey (born 1948) documentar conflictes, la guerra de l’Irak

El paisatge

[National Geographic]

Sebastio Salgado (1944)

Joel Meyerowitz (born 1938)

Frans Lanting (born 1951)

O Winston Link (1914-2001) Els trens

Art Wolfe (born 1951) Natura

Fulvio Roiter (1926-2016) [llibre]

Hiroshi Hamaya (1915 1999) [llibre]

Steve McCurry (born 1950)

David Doubilet (born 1946) fotografia submarina

La figura humana, retrat, glamour, moda

Horst P Horst (1906-1999)

Yousuf Karsh (1908-2002) retrats

Arnold Newman (1918-2006) [llibre]

Cecil Beaton (1904-1980)

Richard Avedon (1923-2004)

Irving Penn (1917-2009)

Philippe Halsman (1906-1979), fotògraf de moda, retrats creatius, gent saltant

David Bailey (born 1938) , retrats de celebritats brit, Beatles

Annie Leibovitz (born 1949)

Robert Mapplethorpe (1946-1989) flors i nus

Nick Knight (born 1958)

Els objectes, formes abstractes

Luigi Veronesi (1908 – 1998) [ llibre]

Harold Edgerton (1903-1990) inventor del flash estroboscòpic

 

Hiroshi Sugimoto (1948), galeria

Andreas Gursky (born 1955)

Michael Kenna (born 1953) paisatge i forma

Llibres fotografia

https://www.digitalcameraworld.com/features/the-best-photographers-ever

https://collections.eastman.org

Posted on

El Pensador del passatge d’Olivé

Al passatge d’Olivé hi ha una escultura que sembla el pensador de Rodin. Abans l’havia vist a una nau del passatge d’Olivé i Maristany, al costat. La deuen haver traslladat. Qui la deuria construir i posar dalt de la nau?

Posted on

Dürer. Melencolia I. 1514

Melencolia I

Una interpretació arbitrària

Què m’evoca a mi el gravat? Un àngel demiürg, que projecta i construeix. El compàs que sosté la mà dreta suggereix un plànol o projecte. El sòlid geomètric i el quadrat màgic on files i columnes sumen 34, fan veure que la matemàtica i la geometria són presents en el projecte. L’escala, el martell, regla, el ribot, la serra, els claus, indiquen que ja ha fet alguna cosa. La balança, que s’han mesurat els materials amb cura. L’àngel està cansat, i recolza el cap a la mà esquerra. La mirada expressa cansament i potser certa frustració pel resultat, però alhora mira lluny i amunt, com imaginant un nou projecte, millor. Una barreja d’acceptació del resultat i alhora la determinació a fer-ho millor. La campana i el rellotge de sorra, que el temps per acomplir-ho és limitat.

 

Posted on

Crist Pensarós del Museu Nacional de Varsòvia

Al Museu Nacional de Varsòvia, a la col·lecció medieval, hi ha una talla de fusta que representa Crist assegut, amb el cap recolzat a la mà, pensarós. Un crani gran, i la pell com coberta de llàgrimes. No se’n coneix l’autor, la data, 1502. La immensa majoria de les escultures de Crist el mostren crucificat i, algunes, les pietats, mort en braços de la mare de Déu. No n’havia vist mai cap que el representés assegut, cavil·lant, sense cap signe de divinitat o poder, profundament humà, potser afligit pel que l’espera, o pel dubte.

2023

Escultura moderna a la catedral de Sta. Maria a Gdansk, vista el 6/7/2023. Potser és un tema particular de l’escultura religiosa polonesa?

Posted on

Rothko. Black over Grey. 1969

Vistes al KHM a Viena el maig de 2019, procedents d’una col·lecció privada. “Working with acrylic paint on canvases primed with white gesso, he separates the picture plane horizontally into two distinct fields with dark above and light below. His brushwork, particularly in the lower grey sections into which he folds ochre and blue, is unusually llose. Where the two fields meet, our minds invariably perceive a horizon line, which in turn encourages a reading of the works as desolate, abandoned landscapes. […] The critic Robert Rosenblum sought to establish a relationship with the work of German Romantic artist Caspar David Friedrich, specifically with the feelings of infinity and mortality evoked in paintings such as The Monk by the sea (1808-10), suggesting that ‘we ourselves are the monk before the sea’.

Els paisatges recorden també les fotografies del mar de Hiroshi Sugimoto. L’efecte del monjo contemplant un paisatge sublim és real. Els visitants quedaven quiets davant les pintures, com meditant.


A la llibreria hi tinc una postal amb un figureta en un bloc de formigó, que evoca la contemplació d’un horitzó:

Posted on

Solitude. Chagall

Israel Museum.

In 1933, the Nazi party came to power in Germany on a platform that, among other things, openly espoused hatred against Jews and called for their repression and removal from Germany. Germany, however, was far from being the only country to have such a change. Eastern Europe, where there was a historically large population of Jewish people, anti-Semitism was a recurring problem that intensified every few decades before dying down again.

The 1930s saw another such cycle in that area of the world and Chagall, as an Eastern European Jew himself, with many friends and family in those countries, felt this rise of anti-Semitism strongly. In 1934, while in Warsaw, Poland, Chagall witnessed one of his friends assaulted in the street for his religious beliefs. In 1937, the Nazis confiscated 59 of Chagall’s paintings then on the territory of Germany and showed them as part of an exhibition entitled Degenerate Art (Entartete Kunst).

The painter’s response was to attempt to reconcile the two conflicting religions, Judaism and Christianity, through art. In Chagall’s painting Solitude (1933), he depicts the profound sadness and pain felt by the Jewish people in the brewing storm.

www.marcchagall.net

Posted on

The flying Komorov. Ilya Kabakov

Komorov s’envola després d’una discussió amb la dona, al cel hi troba altra gent volant, alguns sols, altres que es fan petits fins a ser confosos amb ocells.



A mi m’il·lustra el somni de sortir volant. Forma part de la sèrie 10 caràcters.

Àlbum

The ten albums tell ten fables: they suggest ten positions from which Homo Sovieticus can react to his world, ten psychological attitudes, ten perspectives on emptiness, ten parodies of the aesthetic traditions through which Kabakov evolved his vocabulary, ten aspects of Kabakov’s personality.

In the album The Joker Gorokhov, the ‘humorous’ attitude toward life comes under criticism as a way of perceiving one’s surroundings that is too light, non-conflictual.

In the album, Generous Barmin, what is analyzed is the capability and desire of each person to ‘define’ another person, to impart to him various qualities, as a rule, that have nothing in common with the actual person.

In the album Agonizing Surikov, the character suffers because life, the meaning of life, is concealed from him by a film. He sees only parts, shreds, fragments through this curtain.

The album Anna Petrovna Has a Dream tells about a soul that no longer has a material, physical shell. This soul travels amidst our world, not touching anything, and ultimately it flies off, abandoning this world.

The Flying Komarov is a utopia of bliss, a state of eternal hovering, suspension between heaven and earth, between a dream and reality.

In Mathematical Gorsky we have the fear of winding up in a compulsory series with ‘others,’ a desire no matter what to ‘leave the series,’ to abandon it.

The album The Decorator Malygin is about the impossibility, the lack of desire, to wind up in the ‘center,’ to step out into the ‘middle,’ about the desire to hide in the corner, to be ‘on the edge,’ ‘on the side.’

The Released Gavrilov tells about the desire to run, disappear, dissolve, lose oneself in nature, where nature is the image of happy idleness, happy non-being.

The last album of Ten Characters – The Looking- Out-the-Window Arkhipov – tells about a dying consciousness where the images of consciousness blur like temporary designs on glass, and a vision of another world emerge before one’s consciousness.

 

 

Artista conceptual de Moscú dels 80. Vaig veure també “vida a l’armari”.

https://ilya-emilia-kabakov.com/

Aquest és un exemple de les instal·lacions que ha fet la resta de la seva carrera. Cadascuna un món imaginari que convida a entrar-hi.

la corda de la vida

 

 

Posted on

Ragnar Kjartansson, The Visitors

Vist al Bilbao el 2014: Un dels alicients de venir a Bilbao i al Gugen era l’exposició de Rajnar Kjartansson, The Visitors de la qual n’havia llegit la ressenya al New Yorker. Ha superat les meves expectatives, 9 pantalles, vuit músics separats en les habitacions d’una mansió, connectats pe auriculars. Un pianista fumant un puro, un calb al banjo i baix en la butaca d’un escriptori, un guitarrista, una noia delicada a l’acordió, una noia fina al cello, un noi a la guitarra assegut al llit al costat d’una noia ajaguda, un barbut a la banyera cantant amb guitarra, una bateria magnífic a la cuina. Comencen poc a poc amb silencis, i neix la música comuna. Emociona. La lenta cançó va creixent, afluixa, repren, alguns canvien de cambra, un dels de la terrassa carrega un canonet. Tot plegat dura gairebé una hora. Mai havia vist res semblant. En ser el primer, no hi havia gairebé ningú i era ben bé com ser un fantasma movent-me lliurement per les habitacions de la mansió.

Posted on

James Turrell. Space that Sees

De fora semblava una capsa blanca sense més però en baixar sota el turó, un corredor travessa el mur i de sobte em vaig trobar en un espai blanc, buit, amb un banc de marbre lleugerament inclinat per mirar una obertura al sostre que definia un quadrat de cel.



No hi havia ningú més i vaig seure escoltant la música de Carles Viarnes i mirant com canviava el quadrat de cel.

James Turrell a la wikipedia. Llista d’obres. Obres per ubicació. Nascut el 1943 en una família quaker fou empresonat un any per fer campanya contra la guerra de Vietnam. Treballa amb la llum i té una sèrie dedicada a la contemplació del cel, Skyspaces. Durant dècades ha estat treballant en un cràter prop de Flagstaff Arizona, en una gran instal·lació per contemplar el cel i els planetes. Treballa també amb projeccions de formes de llum, o espais on els límits que difosos.

 

Posted on

Transport. Antony Gormley

The body is less a thing than a place. Al location where things happen. Thought, feeling, memory and anticipation filter through it sometimes sticking but mostly passing on, like us in his Great Cathedral with its centuries of building, adaptation, extension and all the thoughts, feelings and prayers that people have had and transmitted here.

Mind and body, church and state are polarities evoked by the life and death of Thomas Becket.

We are all temporary inhabitants of a body, it is our house, instrument and Medium. Through it all come impressions of a wider world and all other bodies in space, palpable, perceivable and imaginable.

http://www.antonygormley.com

[Vist a Canterbury el setembre de 2018. Jo fa temps que concebia la identitat humana com una mena de filferro espantaocells on queden enganxats trossos de plàstic, papers que vénen flotant per l’aire, alguns dels quals s’hi adhereixen d’altres se’n van, i això conforma una forma, una identitat. No provenim d’uns plànols curosament dissenyats i preparats per a un destí sinó que som com una escultura o un androide fet de peces reciclades que a més es van renovant. Tenim la consistència d’un vaixell de Teseu. ]

Posted on

Chagall. Au dessus de la ville

Vista a l’exposició sobre els artistes de Vitebsk, on Chagall fundà una escola de que que fou director fins 1922 que deixà Rússia, perdent aquesta obra que havia fet el 1917 i tornà a fer el 1924.

L’enamorament per Bella, la seva dona, inspira aquesta obra.

I segurament també La promenade:

(A vegades he somiat que volava per damuint d’una ciutat, tant de bo fes sentir així a la meva parella)

Posted on

Els atletes corredors de la Villa dei Papyri

Napoli. Museo Archeologico Nazionale

The work portrays two nude young athletes on an irregular base in a similar and specular posture, completely similar in the facial features.
The statue shows the athlete with the left leg bent forward and the sole of the foot resting on the ground, while the right leg is set back with the heel raised; the trunk is leant forward; the right arm is bent, while the left one is lowered; the head is slightly turned towards the shoulders; the hair, with short tufts ruffled on the forehead, is arranged in two opposite pincers-shaped locks, the eyes are made of different materials (eyeballs of bone or ivory, irises and pupils of grey and black stone) and then inserted.
They are probably copies of Greek statues of the late fourth century or the early third century BC, celebrating a victorious athlete in one of the major Pan-hellenic games; they can be referred to the Augustan Age according to the context and a stylistic analysis.

Villa dei Papyri

A la mateixa sala s’hi exposen també les ballarines que estaven situades al peristil.

Posted on

Packwood House

The house began as a modest timber-framed farmhouse constructed for John Fetherston between 1556 and 1560. The last member of the Fetherston family died in 1876. In 1904 the house was purchased by Birmingham industrialist Alfred Ash. It was inherited by Graham Baron Ash (Baron in this case being a name not a title) in 1925, who spent the following two decades creating a house of Tudor character.

The famous Yew Garden containing over 100 trees was laid out in the mid-17th century by John Fetherston, the lawyer. The clipped yews are supposed to represent “The Sermon on the Mount”. Twelve great yews are known as the “Apostles” and the four big specimens in the middle are ‘The Evangelists’. A tight spiral path lined with box hedges climbs a hummock named “The Mount”. The single yew that crowns the summit is known as “The Master”. The smaller yew trees are called “The Multitude” and were planted in the 19th century to replace an orchard.

 

àlbum

Posted on

Castle Howard

Castle Howard is a stately home in North Yorkshire, England, 15 miles (24 km) north of York. It is a private residence, and has been the home of the Carlisle branch of the Howard family for more than 300 years.

àlbum

Posted on

Chatsworth House

Chatsworth House is a stately home in Derbyshire, England, in the Derbyshire Dales 3.5 miles (5.6 km) northeast of Bakewell and 9 miles (14 km) west of Chesterfield (SK260700). The seat of the Duke of Devonshire, it has been home to the Cavendish family since 1549.

Standing on the east bank of the River Derwent, Chatsworth looks across to the low hills that divide the Derwent and Wye valleys. The house, set in expansive parkland and backed by wooded, rocky hills rising to heather moorland, contains an important collection of paintings, furniture, Old Master drawings, neoclassical sculptures, books and other artefacts.

àlbum

Posted on

Simbolisme. Art

http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm

Pàgina

 

Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff

sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry

Posted on

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Posted on

Jardins Zen

Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.

[ esborrany a treballar ]

de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen

El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.

Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:

  • Yugen: la simplicitat elegant.
  • Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).

En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:

  • Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
  • O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.

Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:

El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.

Interpretacions

Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:

  • La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
  • Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
  • Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.

Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu [cal citació]que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.

El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.

L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.

Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte Sighemori Mirei

Crítiques

Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.

Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.

El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.

El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.

El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:

« Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai
xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. »

Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.

La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.

+ el llibre del t

Posted on

Les meves experiències en art

[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]

V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]

V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.

Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.

1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo

1998 Aquarel·les dels viatges,  escultures dels caps de la Teresa i la Maria.  Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures

1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.

Adult 2

2000-2015

Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.

2000-2001: Dibuixos CR24

2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.

2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003

2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.

2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.

2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.

2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix

2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls

2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008

2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).

2010: Nadala llibret Rússia

2011: Nadala siluetes de la família

2012: Nadala pessebre lletres

2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu

2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.

2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.

Adult 3

2016-2027

Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.

2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.

2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.

2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.

2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius.  Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.

2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.

2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021

2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)

2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix