Posted on

El paisatge i la naturalesa

[esborrany]

Antecedents el gòtic. sXVII Paisatge ideal i paisatge real. sXVIII Vedutes sXIX romanticisme impressionisme sXX

Altres: Xina

Introducció

(CGPT) pensar el paisatge com a resposta a preguntes:

  • Què hauria de ser la natura? → Poussin, Claude
  • Què és el meu món? → holandesos
  • Què hi ha allà fora? → Roberts, topogràfics
  • Què sento davant la natura? → romàntics
  • Què veig exactament ara? → impressionistes

1. Origen: Paisatge com a fons (Giotto, Leonardo). client església
2. Naixement del Gènere (s. XVII):
” Pòl Ideal: Poussin, Claude Lorrain (Itàlia/França). religiós i mitològicmcliet església i noblesa culta
” Pòl Real: Ruisdael, Hobberma (Holanda). client burgesia
2a sXVII Vedute
3. Maduresa i Drama (s. XIX):
” Documentalisme Exòtic: David Roberts, Church (Visió “científica-espectacular”).
” Romanticisme: Friedrich, Turner (Visió emocional i espiritual).
” Realisme / Barbizon: Corot (Visió naturalista, observació directa).
4. Revolució Perceptiva (Mitjan s. XIX):
” Impressió: Monet (La llum com a subjecte).
5. Reacció i Abstracció (Finals s. XIX – s. XX):
” Postimpressionisme: Cézanne (estructura), Van Gogh (emoció), Gauguin (símbol).
” S.XX: Expressió, somni i finalment, abstracció.

 

Antecedents, els paisatges en la pintura gòtica

A les pintures religioses del Gòtic italià primerenc (Cimabue, Giotto encara en transició), el fons és daurat, els sants no se situen en el món natural sinó es un espai espiritual sagrat. Al sXV, els primitius flamencs com Jan van Eyck, Robert Campin o Rogier van der Weyden van substituir el fons daurat per interiors domèstics detalladíssims i finestres que donen a petits paisatges urbans o rurals. Aquest no és un paisatge genèric. És un paisatge observat, concret i carregat de significat. Al retaule de Merode de Robert Campin, a través d’una finestra es veu el carrer d’una ciutat flamenca amb tot tipus de detalls quotidians. [Fra Angelico, Bellini][Mestre de la Seu d’Urgell, en el St.Jaume Pelegrí de Lleida es veu la transició del fons de pa d’or a la introducció del paisatge].
Aquest canvi situa els fets sagrats en un entorn que el devot pot reconèixer. Jesús, Maria i els sants passen a viure en cases, ciutats i paisatges que s’assemblen als dels espectadors. Comença a fer-se servir la perspectiva i l’efecte de la llunyania s’aconsegueix amb tons més blavosos. A vegades hi ha també una narrativa simbòlica, l'”hortus conclusus” o el lliri blanc representa la virginitat de Maria, un camí que serpenteja cap a un castell llunyà, el pelegrinatge de la vida o el camí cap a la salvació.
Poc a poc, aquesta finestra va creixent, com en la “La Madonna del Canceller Rolin” de Jan van Eyck (1485), el paisatge a través de l’arcada és immens, complex i ocupant gairebé la meitat del llenç, fins que al sXVI, amb artistes com Joachim Patinir o Herri met de Bles, ja no és un complement sinó el que s’anomena un paisatge-món, un escenari que envolta les figures religioses que van perdent importància. Panofsky diu que Patinir inventà el paisatge com a “formidable escenari” independent [el quadre que sempre anava a veure al Prado]. A l’escola veneciana amb Giorgione [la tempestat] o Tiziano, l’escena també passa a ser l’objecte d’interès.
El sXVII
Al sXVII l’escena esdevé protagonista de dues maneres, els paisatges ideals de Claude Lorrain i Nicolas Poussin i els paisatges reals de Ruisdael i Hobema

Durant segles el paisatge va ser un fons per a figures religioses o històriques. Per que esdevingui un gènere autònom al s.XVII i XVIII caldrà l’arribada de l’humanisme i la ciència, que proposa una mirada diferent de la religiosa, els viatges i una nova relació amb la natura.

És un paisatge construït mentalment, amb una composiciño controlada, inspirat en l’antiguitat clàssica. Les figures mitològiques o bíbliques dignifiquen l’escena.

A Holanda hi ha el gran gir modern Van Goyen, el paisatges sense mites ni escenes bíbliques, el que es troba en la realitat, camins, molins, cels amb núvols, aiguamolls. Ruisadel no pinta simplement arbres, sinó el temps, la humitat, la melangia.
Això passa perquè hi ha una burgesia urbana protestant, que no té una devoció per le simatges religioses.

 

Poussin i Claude Lorrain treballen a Roma, dins l’òrbita del catolicisme, la cort i l’humanisme clàssic. Els seus clients són la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàtica. Les obres aporten prestigi, cultura clàssica i educació moral dins d’un marc catòlic i humanista. És el territori de les monarquies, el papa i els cardenals. En aquest sentit incorporen figures nobles i un simbolisme per tald e justificar-se; no val per si sol. Els artistes tenen una formació intel3lectual, coneixen els clàssics i la Bíbia. La pintura és l’expressió d’una idea. EL paisatge és un símbol de poder i ordre.
Els holandesos viuen en una república protestant (que desconfia de la imatge religiosa), comercial, urbana i relativament igualitària. Els clients són mercaders, professionals liberals. Les obres es fan per vendre, no per encàrrec. Serviran per decorar les cases i afirmar una identitat. Podríem contraposar el paisatge de la cultura i les idees al paisatge de la ciència empírica, l’observació directa [una mica racionalisme i empirisme]. En lloc de reis i cardenals o un poder centralitzat aquó hi ha una república que s’ha fet a si mateixa oposant-se a la monarquia espanyola i ha conquerit territori al mar.

Els horitzons de Claude Lorrain són llunyans, amb una llum daurada, evocant el temps mític d el’eternitat. ELs horitzons de Ruisdael son baixos, amb un cel enorme poblat de núevols canviants.

Els primers no pinten un lloc concret, construïxen un paisatge ideal, harmoniós, ordenat per lleis matemàtiques i clàssiques. És el món com “hauria de ser”. [Aquestes són les vistes que inspiraran els paisatgistes anglesos].
Claude Lorrain: Mestre de la llum, la bellesa serena i poètica. Plans successius, un punt de llum al fons (el sol o el mar). El seu objectiu és la bellesa serena i poètica.
Nicolas Poussin: Més filosòfic i sever. Els seus paisatges són escenaris per a històries ètiques i morals (de la Bíblia o la mitologia). La natura és ordenada, geomètrica, intel·lectual. [Et In Arcadia Ego]
Pertanyen al món catòlic de la contrareforma, els seus clients són la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica.
Salvator Rosa (1615-1673): Escenes que anticipen el sublim romàntic, a l’extrem de la calma que suggereix Lorrain.
Els paisatgistes holandesos com Jacob van Ruisdael, Meindert Hobbema o Van Goyen pinten el seu entorn immediat: camps, molins, camins polsosos, mars tempestuosos, cles ennuvolats. No hi ha històries heroiques, sinó la vida quotidiana i la lluita contra els elements. És un paisatge democratitzat, comprat per burgesos que s’identificaven amb ell. [Podem pensar en les grans escenes de Brueghel com a antecedent?]

El segle XVIII, Vedutes

El gust rococó i l’aristocràcia valorarà els paisatges imaginaris, els “capricci” les vistes clàssiques, a vegades amb ruïnes com les popularitzades per Hubert Robert, amb artistes com Giambattista Tiepolo (en els seus fons paisatgístics), i sobretot Francesco Guardi, Canaletto i Bellotto, amb les seves precises vistes de Venècia. Aquests són també exponents del Vedutisme (paisatge urbà topogràfic), que respon al desig il·lustrat de catalogar i conèixer el món. Aquest conèixer el món es concretava en el Grand Tour, el viatge formatiu dels joves aristòcrates, sobretot britànics. Creave un  mercat per les “Vedutte” amb gravats de les ruïnes com els de Piranesi.

A més dels documents exactes de les vedutes, a finals de segle els artistes comencen a concebre el paisatge per expressar emocions, l’experiència del sublim davant la naturalesa. Les escenes mostren tempestes, ruïnes gòtiques (no només clàssiques), cims muntanyencs. És una reacció contra el racionalisme absolut.
A Itàlia, Piranesi accentua el caràcter dramàtic de les ruïnes amb les “Vedute di Roma” i imagina les “Carceri d’Invenzione”. [Del segle XVIII, tot i que fora del paisatge i la naturalesa tenim l’arquitectura imagianda de Boullée i Ledoux].
A França, Hubert Robert, també capta la força de la natura a més de les ruïnes. Claude-Joseph Vernet pinta ports i tempestes marines amb gran drama.
A Anglaterra són remarcables els fons dels retrats de Thomas Gainsborough, Richard Wilson aplica l’estructura clàssica a les muntanyes de Gal·les o als llacs italians. Joseph Wright of Derby pinta paisatge nocturns amb llum de lluna o de volcà, carregats d’emoció i misteri.
A Espanya, Luis Paret amb paisatges mariners molt delicats i el jove Francisco de Goya en els seus cartrons per a tapissos, on introdueix escenes populars en paisatges naturals.

 

SXIX Romanticisme, Realisme, Impressionisme, documents

Els Romàntics
El paisatge deixa de ser objectiu per ser l’expressió de l’ànima. La natura és sublim, poderosa, terrible, espiritual. Caspar Friedrich (1874-1840) posa figures de esquena per a que *nosaltres” sentim la transcendència. Turner (1775-1851) dissol les formes en llum, color i atmosfera per a expressar la força cegadora de la natura. John Constable (1876-1837) a Anglaterra.

Thomas Cole?

Els Realistes i l’Escola de Barbizon
reaccionen contra l’ideal. Surten de l’estudi i pinten “plein air” (a l’aire lliure), captant atmòsferes reals, arbres amb textura, llum canviant. Són els precursors dels Impressionistes. Camille Corot (1796-1875) és el pont, amb la seva delicadesa poètica. Théodore Rousseau (1812-1867).

Els impressionistes
Claude Monet (1840-1926), Camille Pissarro(1830-1903), Alfred Sisley. La forma es desfà en pinzellades curtes i colors purs. El que importa no és l’arbre, sinó com vibra la llum sobre l’arbre a una hora concreta del dia. [Es deconstrueix la Gestalt de la percepció en els seus elements simples].
Postimpressionisme. A Cézanne (1839-1906) ja no l’interessa la llum efímera, sinó l’estructura geomètrica sota l’aparença (muntanya de Sainte-Victoire). Vol “fer del impressionisme quelcom sòlid i durador, com l’art dels museus”. En Van Gogh (1853-1890) el paisatge és una explosió d’emocions, els xiprers flamegen, els camps bullen. El color i la pinzellada són pura angúnia i èxtasi.[a mig camí dels expressionistes]. Gauguin (1848-1903), el paisatge com a evasió i símbol. Colors plans, antinaturals, composicions que busquen un paradís primitiu i espiritual. [Vallotton? 18665-1925]

El paisatge document.
Documenten monuments, tipus humans i paisatges desconeguts per al públic europeu que es descobreixen per l’auge del colonialisme i l’arqueologia. Poden accentuar l’espectacle amb una llum dramàtica. David Roberts (1796-1864) i els seus viatges a Orient. John Frederick Lewis o Frederic Edwin Church (Amèriques).
Hi ha una continuitat entre les Vedutes de Canaletto ie ls gravats de Piranesi, i les aquarel·les i litografies de David Roberts. Les primeres satisfeien la demanda de records dels punts del GRand Tour, les segones porten l’Orient exòtic a la burgesia curiosa. Temes nous, de la ruïna clàssica a les civilitzacions perdudes d’Egipte, el pictoresc de les figures dels habitants locals. Els olis de Canaletto i Bellotto eren per l’aristocràcia. El tiratge de les 135 “Vedute di Roma” de Piranesi podia ser d’uns centenars. La sèrie de litografies acolorides a mà “The Holy Land, Idumea, Arabia, Egypt & Nubia” de David Roberts publicada entre 1842 i 1849, 247 en 6 volums, va tenir un tiratge d’uns 600 exemplars.

sXX

>>situar el paisatgisme de Catalunya, l’escola d’Olot, Joaquim Mir, Rusinyol

Expressionistes (Die Brücke): Paisatges distorsionats amb colors violents per a expressar crisi social i existencial.
El paisatge interior del simbolisme (??)çç
Surrealistes: Paisatges onírics, deserts inquietants (Dalí, De Chirico).
Abstracció: El paisatge es converteix en pur camp de color (Mark Rothko) o en senyals de la natura (Georgia O’Keeffe). La referència al món visible pot gairebé desaparèixer.

Xina

Una compaació. La pintura de paisatge xinesa (anomenada Shanshui, literalment “Muntanya-Aigua”) es mou entre aquests dos pols: l’immens i universal i el proper i particular.
(DS) proposta de comparar les dues maneres d’entendre el paisatge El Paisatge com a Escenari i com a Respiració”
“(O variants com: “Horitzó i Detall: Paisatges d’Europa i Xina”, “La Natura Observada, La Natura Habitada”)

EL PUNT DE VISTA / L’OBSERVADOR I EL VIATGER: Des d’on miro la natura? Al Wanderer Im NebelMeer de Caspar Friedrich l’home d’esquena contempla el paisatge des de fora. A “Viatgers entre Muntanyes i Rius” de Fan Kuan (c. 1000, dinastia Song), les figures són minúscules perdudes en una geografia còsmica. Aquí, el punt de vista no és d’un sol home des d’un cim, sinó un viatge visual que serpenteja per tot el rotlle, una experiència immersiva [com un ocell o un dron].

L’ESPAI I EL TEMPS / L’INSTANT I L’ETERN: Què captura la pintura? Els impresionistes francesos com a “Les peupliers” de Claude Monet capturen un moment precís de llum i atmosfera en un lloc concret a una hora del dia. És efímer, sensorial, subjectiu. Als paisatges xinesos de les dinasties Song o Yuang no es representa un moment concret sinó l’esperit immutable i etern de la natura (“qi”). Les muntanyes són arquetípiques, no identificables. El rotlle es desplega en el temps, com un poema visual. És una meditació sobre allò permanent, no sobre el canviant. [com Lorrain o Poussain].

L’HUMÀ A LA NATURA / PROPORCIÓ I JERARQUIA: Quin és el lloc de l’home? En el paisatge holandès del segle XVII (ex: Jacob van Ruisdael). L’home transforma i habita el paisatge: molins, camins, pastures, la natura és un entorn a domesticar o un recurs. [? no surten figures humanes] En els paisatges xinesos amb muntanyes immenses i figures diminutes l’home és una part ínfima del còsmic. No domina, s’hi integra amb humilitat. L’ermità a la cabana és el model: viu amb la natura, no contra ella. Els bambús i les roques són igual d’importants que les figures. A Europa l’home és el senyor o l’habitant del paisatge. A la Xina, és un convidat, una partícula del Dao universal.

EL DETALL I EL TOT / LA PINZELLADA I EL SIGNE: Com es pinta una fulla, una roca? A Europa es detalla tot, per exemple, en les herbes de Dürer. Es busca la fidelitat òptica, la imitació exacta de la textura i la forma. En una pintura de bambús de Wen Tong (dinastia Song) o de Zheng Xie (dinastia Qing), cada pinzellada és un signe cal·ligràfic que expressa la vitalitat (“qi”) de la planta, la seva elasticitat i fortalesa. És un exercici espiritual. Una roca es pinta amb “arrugues” que revelen les forces geològiques que l’han modelat.força vital i el caràcter del detall.

EL SUPORT I L’EXPERIÈNCIA / EL QUADRE I EL ROTLLE: Com es mira l’obra? A Europa tenim un quadre en marc daurat, penjat a la paret [permanentment], es contempla de cop, des d’una distància fixa. És una finestra il·lusionista al món. A Xina, un rotlle de mà (手卷) s’ha de subjectar amb les mans i desenrotllar d’esquerra a dreta, uns 50 cm cada vegada, com qui llegeix un llibre. És una experiència íntima, privada i en el temps. Un rotlle horitzontal pot tenir més de 10 metres. És un viatge.

Islam

Paisatges rurals i urbans a incloure a la cultura UK

Altres: la fotografia, el bodegó i la naturalesa de prop el turf de Dürer,

 

Posted on

Art Xina

Xina  Literatura

Pintura: Estils   Dinasties Tang   Song   Yuan   Ming   Xina moderna    Contemporani   /      Cal·ligrafia

Escultura   Ceràmica  Arts decoratives: interiors

Sales de l’Art Museum:

  • 71 Comunicant amb el cel: bronzes rituals antics. 72 Els bronzes de Sanxingdui
  • 73 Jade
  • 74 Els  guerrers de Terracotta de Qin Shi Huamgdi
  • 75 Tombes i escultura religiosa  76 Objectes de les tombes Han i Tang
  • 77 Ceràmica Xinesa Liao i Song 78 Ceràmica Xinesa Yuan Ming i Qing
  • 79 Pintura de la dinastia Tang 80 Coves dels 1000 budes i Mogao
  • 81 Zhang Zeduan, paisatge riu, Song 82 Wudai, Song nord 83 Song sud
  • 84 Pintura Yuan 85 Pintura Ming
  • 86 Pintura Qing i posterior
  • 87 Arts decoratives [la meva tetera]

[no hi ha sala de cal·ligrafia]

Estils pintura

Gongbi (工笔), “Precisió i detall”.
Es caracteritza per la seva atenció als detalls i la precisió en les línies. Les obres són molt acurades i realistes. Pinzellades fines i controlades, amb un enfocament en la perfecció tècnica. Colors vius, brillants i saturats, aplicats en capes per aconseguir profunditat i realisme. Temes tradicionals, escenes narratives, retrats, flors i ocells, amb un estil més formal i decoratiu.

Xieyi (写意), “Espontaneïtat i expressió”
Es basa en la lliure expressió de l’artista, amb pinzellades ràpides i fluïdes que capturen l’essència del subjecte. Minimalisme, menys detalls i es concentra en la sensació o l’emoció que transmet l’obra. Tècnica de tinta, predomina l’ús de tinta xinesa, amb variacions de tons i textures per crear profunditat i moviment. Abstracció, les formes són més suggerides que explícites, deixant espai a la imaginació de l’espectador. Connexió espiritual, reflecteix la filosofia taoista i budista, buscant la harmonia entre l’home i la natura.

Dinastia Tang (618-907)

81

Època daurada de la cultura. Va tenir artistes remarcables com Wu Daozi (c. 680-759), mestre de la pintura de figures religioses i mitològiques. Les seves obres es caracteritzaven per línies fluides i dinàmiques. Wang Wei (699-759) va ser un precursor de la pintura de paisatges.

Els suports fràgils de tinta sobre seda fa que no s’hagin conservat obres originals, però es coneixen per còpies i la influència.

[buscar]

Tombes de Qiang Ling  Coves de Mogao

Blanc que il·lumina la nit

Primera neu a la riba del riu

Dinastia Song (960-1279)

Es va desenvolupar l’estil *shanshui* (muntanya i aigua), que buscava capturar l’essència de la natura.

Zhang Zeduan (1085-1145). Va crear el famós rotlle *”Al llarg del riu durant el Festival Qingming“, la vida quotidiana a la capital Song (Kaifeng, Bianjing) amb un detall impressionant.

Wu Dai i Song del nord 82

Fan Kuan (c. 960-1030): Un dels mestres del paisatgisme, la seva obra més famosa és “Viatjants entre Muntanyes i Rius”, una pintura monumental que representa la grandiositat de la natura. [Tal com comenta Lin Yutang, les figures humanes són petitíssimes]


Guo Xi (c. 1020-1090): Autor de *”Primavera primerenca”. Va teoritzar sobre la pintura de paisatges en el seu llibre *”El Sublim Missatge dels Boscos i els Rius”.

Cui Bai

Song del Sud, l’art de l’exili (83)

La pintura recull un recurs del neo-confucianisme, la reformulació del confucianisme davant del repte del budisme, que consisteix a presentar només una part d’una discussió deixant al deixeble (en aquest cas l’espectador), que completi l’escena .

100 nens jugant

Li Shan Wind and Snow in the pines s13

Dinastia Yuan (1271-1368)

Durant la dinastia Yuan, els artistes van començar a expressar més llibertat personal i emocional en les seves obres, influïts per la dominació mongola i el budisme chan (zen).
(Art Museum), recelosos del nou poder, alguns artistes pintaven missatges de resistència com el bambú vinclat pel vent que després es recupera.

Zhao Mengfu (1254-1322): Pintor, cal·lígraf i erudit, va revitalitzar els estils clàssics. La seva obra “Cavalls i Ramader” és un exemple destacat.

Autumn colours on the Quiao and Hue mountains

 

Ni Zan (1301-1374). Membre dels “Quatre Mestres Yuan”, conegut pels seus paisatges senzills i minimalistes, com “Sis senyors”.

Zhu Deron , original Chaos, 1348

Dinastia Ming (1368-1644)

AM 85

La dinastia Ming va veure un renaixement de les tradicions culturals xineses, i la pintura es va caracteritzar per la diversitat d’estils i temes.

Shen Zhou (1427-1509): Fundador de l’Escola Wu o del sud, a l’àrea de Suzhou, mestre del paisatgisme i la pintura de flors i ocells. La seva obra “Poeta a la Muntanya” és un exemple del seu estil contemplatiu.

Qiu Ying (c. 1494-1552): Pintor de l’Escola Zhe,  conegut per les seves obres detallades i coloristes, com “El Jardí dels presseguers” o “l’Emperador Guangwu vorejant un riu”.

Acomiadant-se a Xunyang (sobre un poema de Bai Juyi)

Dai Jin, vida de pescadors, escola Zhe, seguint l’estil de la dinastia Song

Dong Qichan, Escenes de tardor (museu de Shanghai)

Llibres biblioteca: WEN ZHENGMING (1470-1559)

Dinastia Qing (1644-1912)

AM 86 [AM els nous governants manxús, cercant ser acceptats, promouen la tradició.

Shitao (1642-1707): Un dels artistes més innovadors del període, Shitao va defensar la individualitat creativa.

Àlbum “Tornant a casa” al MET

10.000 taques de tinta lletges (10.000 ugly inlblots) [no seria una pintura en concret sinó una idea desenvolupada al seu tractat “Huayu Lu” (畫語錄), on les 10.000 taques de tinta  serien una metàfora de le sinfinites possibilitats de l’expressió artística; fins i tot les, aparentment caòtiques i lletges taques de pintura podien contenir una bellesa profunda.
[Jackson Pollock i Tàpies, els 10.000 objectes del taoisme]

Reminiscences of QinHuai

Bada Shanren (1626-1705), descendent de la família imperial Ming, conegut per les seves pintures de flors, ocells i paisatges, caracteritzades per un estil exagerat i expressiu.

Lang Shining (Giuseppe Castiglione, 1688-1766), un missioner jesuïta italià que va treballar per a la cort Qing, va fusionar les tècniques de pintura xineses i occidentals en obres com “Cents Cavalls“.

Va ser influent el tractat Manual of the Mustard Seed Garden.

Gao Qipei, que `pintava amb les ungles

Llibres biblioteca: GAO FENGHAN (1683-1748), CHENSHUREN (1883-1948), Paisatges de GUILIN. AAVV

Xina moderna

En el segle XX, la pintura xinesa va experimentar una transformació radical amb la influència de l’art occidental i els canvis polítics.

Qi Baishi (1864-1957). Pintor de flors, ocells i paisatges, Qi Baishi és conegut pel seu estil simple però vibrant.

Gambes

Xu Beihong (1895-1953).  Va combinar tècniques occidentals i xineses.


Zhang Daqian (1899-1983),  un dels artistes més influents del segle XX, conegut pels seus paisatges impressionants i la seva tècnica de pintura amb esquitxos.

Paisatge amb taca

Vivint amb tranquilitat

 

Contemporani

Ai Weiwei (n. 1957). Potser l’artista xinès contemporani més conegut internacionalment, Ai Weiwei treballa amb escultura, instal·lacions i activisme polític. Obres com Sunflower Seeds (Tate Modern) han captat l’atenció global. (WK)

Xu Bing (n. 1955). Conegut per les seves obres que juguen amb la llengua i l’escriptura, com Book from the Sky, on crea textos il·legibles amb caràcters inventats.

Zhang Xiaogang (n. 1958) – Conegut per les seves pintures surrealistes i emotives, especialment la sèrie Bloodline, inspirada en les fotos de família de l’era maoista.

Zeng Fanzhi (n. 1964) – Famosa la seva sèrie Mask, que reflecteix la psicologia de la societat xinesa moderna.

Yue Minjun (n. 1962) – Conegut pels seus personatges rient amb expressions grotesques i pel seu estil de realisme cínic.

Liu Xiaodong (n. 1963) – Pintor realista contemporani que captura escenes socials amb un estil expressiu i íntim.

Huang Yong Ping (1954-2019) – Artista d’avantguarda que va barrejar influències occidentals i taoistes, conegut per obres conceptuals de gran escala.

Cal·ligrafia

(DS) La cal·ligrafia xinesa es divideix en cinc estils principals, coneguts com a “els cinc grans estils” (五体, Wǔtǐ).

篆书 (Zhuànshū), Estil de Segell
El més antic, utilitzat principalment en inscripcions en bronze i pedra durant les dinasties Shang i Zhou. Caracteritzat per línies uniformes i formes geomètriques, més decoratiu que funcional.

隶书 (Lìshū), Estil Clerical
Dinastia Han. Línies són més amples i planes, amb un aspecte més estructurat i menys rígid que l’estil de segell. Transició cap a estils més moderns.

楷书 (Kǎishū) – Estil Regular
Dinastia Tang. El més comú i fàcil de llegir, utilitzat en textos formals i impresos. (bon punt de partida per als principiants).
Yan Zhenqing (颜真卿, 709–785), mestre de l’estil regular, conegut per la seva força i solidesa en els traços, “Yan Qinli Stele”.

行书 (Xíngshū) – Estil Semi-Cursiu
Un estil més fluid i ràpid que l’estil regular, però encara llegible, popular entre els erudits i artistes per la seva elegància i expressivitat.

Wang Xizhi (王羲之, 303–361, Tres Regnes), el “savi de la Cal·ligrafia”, autor de “Lantingji Xu” (Prefaci del Pavelló de les Orquídies). Va dominar l’estil semi-cursiu i és un referent per a generacions posteriors.

Mi Fu (米芾, 1051–1107), dinastia Song, conegut pel seu estil semi-cursiu únic i expressiu.

Zhao Mengfu (赵孟頫, 1254–1322). Un cal·lígraf de la dinastia Yuan que va reviure i va perfeccionar estils antics com el regular i el semi-cursiu.

草书 (Cǎoshū) – Estil Cursiu o herbaci
El més abstracte i difícil de llegir, amb traços molt lliures i connectats. Molt apreciat per la seva bellesa artística i expressió emocional.

Zhang Xu (张旭, segle VIII), dinastia Tang, un mestre de l’estil cursiu, conegut per la seva energia i llibertat en els traços.

Escultura

  • L’exèrcit a terracotta (dinastia Qin 221-210 BC 2HAX1 )

Guerrers de Xian (2005)

  • Escultures religioses de Buda. El budisme va arribar a Xina al s1 i acceptat a les dinasties nord i sud (s4-s6) fins a consolidar-se a les dinasties Sui i Tang.
    Escultures monumentals en grutes i muntanyes: Yungang (Datong, Shanxi) – Dinastia Wei del Nord (segles V-VI). Longmen (Luoyang, Henan) – Wei del Nord a Tang (segles V-IX). Mogao (Dunhuang, Gansu) – Han a Yuan (segles IV-XIV). Gran Buda de Leshan, estil més realista i refinat (Sichuan) – Dinastia Tang (segle VIII). A la dinastia Song l’escultura es torna més delicada i espiritual, menys monumental. Dinastia Ming: Temple del Buda de Jade (Xangai).
    [hi ha també les figures dels ferotges guardians de les tombes]

Leshan

Guanyin of the Southern Seas, s11 (dinastia Song)

  • Els guardians dels temples
    Els Quatre Reis Celestials (四大天王 – Sì Dà Tiānwáng), defensen el dharma als quatre punts cardinals. 天王 (Chíguó), est, protegeix la nació, porta un instrument de corda (pipa). 增长天王 (Zēngzhǎng), sud, fa créixer les bones qualitats, espasa. 目天王 (Guǎngmù), Oest, observa i vigila, porta una serp o una torre. 多闻天王 (Duōwén), nord, protegeix la riquesa i el Dharma, porta ombrel·la o estendard.
    Els Reis Nio o Lokapalas (金刚力士 – Jīngāng Lìshì), dues figures musculoses i ferotges, sovint col·locades a banda i banda d’una entrada, A xina conegudes com a Ha i Heng, perquè simbolitzen el so inicial i final de l’univers (com un “AUM” xinès). Un té la boca oberta (Ha, que comença el so), l’altre la té tancada (Heng, que l’acaba).
    Generals celestials (天将 – Tiān Jiàng), que a vegades es confonen amb deïtats daoistes o personatges de la mitologia, apareixen a tombes de nobles o en escultures funeràries com a “defensors de l’ànima contra esperits malignes”.

Els quatre reis celestials, Beihai Park

Lokapalas

  • [La tortuga, al grua, el drac que recordo de les visites als temples]
    La tortuga (龟, “guī”) representa longevitat i estabilitat, un símbol de vida llarga, paciència i resistència a la cultura xinesa; saviesa i coneixement (al “I Ching) està associada amb la predicció del futur i la connexió amb el cel i la terra.
    La grua (鹤, “hè”) representa immortalitat i elevació espiritual, és l’animal sagrat en el taoisme, associat amb els “xian” (immortals) que volen cap als regnes celestials. També noblesa i bones virtuts, la fi del cicle de la reencarnació en el budisme.
    El drac (龙, “lóng”) representa poder celestial i protecció. És el símbol més important de la mitologia xinesa, associat amb la força, la sort i el control sobre l’aigua (pluja, rius i mars). Són guardians dels temples i es creu que allunyen els esperits malignes. En el taoisme, el drac representa el canvi, energia (yang) i el flux de l’univers (“qi”).
    En temples taoistes, aquestes figures simbolitzen l’harmonia entre l’home i la natura, així com els valors de la immortalitat i la saviesa. En els budistes la tortuga i la grua poden representar la longevitat i la transcendència del sofriment, mentre que el drac actua com a protector del Dharma (l’ensenyament budista). En els temples confucianistes, aquests animals recorden virtuts com la perseverança (tortuga), la noblesa (grua) i l’equilibri social (drac). Beijing

Ceràmica

Entre el final de la dinastia Tang el 907 i la consolidació de la dinastia Song el 960, tenim la ceràmica Liao, amb decoracions i esmaltada en verd.

Song
Van promoure al construcció de forns i es van produir grans quantitats de celadó (ceràmica d’un to verdós). Els artistes van emprendre una cerca de la perfecció en la forma i el color [la puresa espiritual]
[resposta del DeepSeek quan li pregunto per ceràmica contemporània després de dir que valoro la Song: És un plaer parlar amb algú que aprecia la bellesa subtil de la ceràmica Song, amb el seu enfocament en la forma, el color del esmalt i la sensació de serenitat.]

(Xian, 2005)

Yuan
Sota la dinastia mongola va seguir la indústria, sobretot a Jingdezhen, a la província de Jiangxi, produint-ne molta per exportar. Característic l’esmaltat de blau sobre blanc.

Ming
Van mirar de tallar les relacions internacionals que havien iniciat els Yuan però va seguir l’exportació però la demanda occidental va fer que continués.

Qin
Els manxús van seguir el patronatge de Jingdezhen. Van intentar controlar l’accés als ports però al demanda occidental de ceràmica i te era enorme. Els gustos occidentals van impulsar decoració més acolorida.

Contemporani

Després de períodes convulsos, molts ceramistes del segle XX es van dedicar a recuperar i reproduir amb màxima fidelitat les tècniques i formes de dinasties glorioses (Song, Ming, Qing).
A partir dels anys 80, amb l’obertura de la Xina, els artistes van començar a utilitzar l’argila no per fer objectes funcionals (gerres, bols), sinó com a mitjà d’expressió artística pura. L’obra es converteix en escultura abstracta o figurativa, sovint amb un fort contingut conceptual i social. Aquí és on el teu interès per la forma troba el seu màxim exponent: la forma deixa de ser funcional per esdevenir narrativa o emocional.
La Desconstrucció i el “Wabi-Sabi” Intencional: Artistes influïts per l’estètica Song (la valoració de l’imperfecte, el subtil) però amb un llenguatge contemporani. Creen peces que semblen erosionades, trencades i reconstruïdes, o que juguen amb textures extremes. És un diàleg postmodern amb la sensibilitat antiga.
Fusió d’Influències Globals: Ja no es treballa només des de la tradició xinesa, sinó que s’absorbeixen corrents de l’art contemporani internacional, del “land art”, del minimalisme o de l’abstracció occidental, creant un híbrid únic.

  • Li Huasheng (n. 1944): Pioner en la ceràmica contemporània. Les seves obres són gestuals, expressives, i juguen amb el destorb i les textures, evitant la perfecció suau.
  • Bai Ming (n. 1965): Un pont perfecte. És un coneixedor profund dels estils tradicionals (esmalts blaus i blancs, formes Song), però les descompon, les repeteix en sèries i introdueix elements geomètrics o grafismes que les allunyen del seu context original. És un imprescindible per a tu.

Artistes Contemporanis Destacats (s. XXI): Liu Jianhua (n. 1962). Ai Weiwei (n. 1957). Liu Baomin (n. 1967. Zheng Ning (n. 1987): Representant d’una generació més jove. Crea formes orgàniques i fluïdes que recorden a coralls, núvols o roques erosionades, amb esmalts de colors suaus i textures que conviden a la contemplació. Té molt de l’esperit Song però és totalment contemporània. Sun Ying (n. 1972).

Esdeveniments clau: La Biennal de Ceràmica de Jingdezhen (la capital histórica de la porcellana) és l’epicentre per veure tendències. També la Fira d’Art de Shanghai o la Documenta de Kassel (on Ai Weiwei ha exposat).

Arts decoratives

Els interiors, mobles

Les dependències d’una llar benestant, un noble o comerciant serien:

  • Sala principal o de recepció (厅 “tīng”): Per rebre visites i ocasions formals.
  • Estudi (书房 “shūfáng”): Espai més privat per a la lectura, escriptura, pintura i música. Reflectia el caràcult cultural del propietari.
  • Dormitoris (卧室 “wòshì”): Sovint amb llits-alcova.
  • Cuina (厨房 “chúfáng”): Normalment separada de l’edifici principal per evitar fums i incendis.
  • Altar dels avantpassats (祠堂 “cítáng” o un racó dedicat): Per al culte familiar.
  • Patis (院子 “yuànzi”): Eren el cor de la llar, proporcionant llum, ventilació i un contacte amb la natura.

Dinastia Tang 618-907)
El Protagonisme de la Plataforma (Kang)
Concepció de l’espai: Espais oberts, amb divisions mitjançant biombos (屏风 “píngfēng”) i cortines. Pocs mobles fixos
Dependències clau: Una gran sala principal multifuncional (recepció, cerimònies, àpats), dormitoris, possibles pavellons annexos per a l’estudi o la música.
Mobiliari: Seien a terra sobre catifes o estores, al voltant de taules baixes. Utilitzaven coixins, bancs baixos o escambells (筌蹄 “quántí”). Encara no ha arribat la caidra que es reservava per a personatges de gran estatus o monjos.
Altres mobles: Arxius-biblioteca de caixes i estants (柜 “guì”), panys de vestir (衣架 “yījià”), taules de te i d’escriptori.

Dinasties Song i Yuan (960-1368)
La Revolució de la Cadira i l’Etiqueta
Concepció de l’espai: Els interiors esdevenen més íntims i especialitzats. Els biombos continuen essent clau, però ara també hi ha panells de fusta i portes amb enteixinat de paper.
Dependències clau: Es diferencia clarament la sala de recepció formal (amb seients alts) dels espais privats (dormitori, estudi). L’estudi del senyor de la casa (书房 “shūfáng”) es converteix en el santuari cultural, amb el seu propi mobiliari (taula d’escriptori, prestatgeria, taulell per a instruments). La cuina solia ser un espai separat.
Mobiliari: Es generalitzen les cadires (椅 “yǐ”), taules altes i armaris. Això canvia completament la postura corporal i l’etiqueta social. Cadires amb respatller de barrots (灯挂椅 “dēngguà yǐ”), cadires amb braços i seient de fusta (四出头官帽椅 “sì chūtóu guānmào yǐ”), tamborets plegables. Fustes de proximitat (alzina, “nanmu”), línies rectes, elegància senzilla. L’estètica Song és de simplicitat refinada i harmonia amb la natura.

Cadires Song

Estudi (Shufang) >> a part

Ming i Qin (1368-1912)

L’Apogeu de la Tradició Clàssica
Concepció de l’espai: Plantes més complexes, amb múltiples patis. Els panells de fusta tallada i les portes amb enteixinat de paper o closca són omnipresents. Apareixen els llits-alcova (拔步床 “bábù chuáng”), una habitació dins l’habitació. A més de les anteriors, poden aparèixer sales específiques per al culte als avantpassats, per al te, o per a les concubines. La diferenciació entre espais masculins i femenins és més marcada.

Yan ji taules i prestatgeries modulars: A la dinastia Song era els erudits i aristòcrates utilitzaven un conjunt de taules rectangulars i triangulars per a banquets i reunions (Yanji) que es podien combinar de múltiples maneres per adaptar-se a diferents ocasions, nombre de convidats i espais. A la dinastia Ming Huang Bosi ho va recopilar i Gē Zhù en va expandir les possibilitats.

Mobiliari: Edat d’Or del moble xinès. Les formes de la dinastia Ming (sobrietat, proporcions perfectes, respecte per la fusta) evolucionen cap a l’ornamentació més complexa de la dinastia Qing. . Materials de luxe: Ús de fustes dures i precioses importades (palissandre “huánghuali”, bosc de roses “zǐtán”), incrustacions de marbre, nacre, laca. Peces emblemàtiques: Llits-alcova, escriptoris amb calaixos amagats, prestatgeries altíssimes (架格 “jiàgé”), taules de centres amb forma de tambor.

Segle XIX i  principis del XX – Influència Occidental i Modernitat
Concepció de l’espai: A les ciutats portuàries (Shanghai, Canton), apareixen les villas d’estil occidental (“shikumen”, edificis amb terrassa) amb habitacions dedicades (menjador, sala d’estar). El “saló” occidental conviu amb l’altar dels avantpassats. Les cuines comencen a modernitzar-se.
Mobiliari: Eclecticisme. Mobles tradicionals xinesos es munten amb sofàs d’estil Art Déco, taules de centre europees i rellotges de paret.
A les grans ciutats, el gas d’enllumenat (després el gas natural o en bombones) va començar a introduir-se a finals del segle XIX i principis del XX.

Segle XX – Actualitat – Globalització i Identitat
La cuina de carbó va anar quedant substituïda per gas ciutat o bombones de butà a les zones aïllades, fins a la instal·lació de gas natural als anys 90. A partir del 2000 es comencen a popularitzar les cuines d’inducció.
Concepció de l’espai: Apartaments i cases d’estil internacional, amb planta oberta. Cuina occidental integrada, lavabos, dormitoris individuals.
Mobiliari: Moble industrial, influència del modernisme escandinau i japonès. Recuperació del Ming minimalista com a icona d’identitat xinesa moderna.

China furniture: mobles a l’estil de diferents dinasties que es poden comprar avui.

Atuells

 

 

Roba

 

objectes i te: Pertanyia al mateix cercle que Wen Zhenheng que va escriure el “Tractat de les coses supèrflues”.

Contemplació de la natura, el sublim en els paisatges

China online Museum

Art in China. LUNAS, CRAIG, China. WETZEL, ALEXANDRA

Viatges 2005, 2010

Posted on

A Dance to the Music of Time. Poussin. 1640

London. Wallace Collection.

Un encàrrec de Giulio Rospigliosi (després el Papa Climent IX). Les quatre figures es poden interpretar com les quatre estacions, Tardor (d’esquena), Hivern, Primavera i Estiu. O també, interpretades com diferents fortunes, la pobresa, el treball, la riquesa i el plaer o luxe.

Va donar nom a la novel·la d’Anthony Powell.

[Podria simbolitzar que ens cal ballar com podem amb la música que toca el temps, és a dir, la circumstància que ens ha tocat viure a cada moment.  La joventut, l’edat adulta, la primera vellesa … ]

Posted on

L’escola d’Atenes. Rafael. 1510

Identificació possible dels filòsofs i contemporanis en qui s’hauria inspirat.

  • 14: Plató (Leonardo da Vinci), sostenint el Timeu i assenyalent al cel [les idees]
  • 15: Aristòtil amb l’Ètica a Nicòmac.[amb la ma estesa a terra]

  • 1: Zenó de Cítion o Zenó d’Elea? ,  2: Epicur amb una corona de fulles de parra simbolitzant els plaers [interpretació errònia] al cap i un llibre.
  • 3: Desconegut (Frederic II de Màntua?) — 4: Boeci o Anaximandre o Empèdocles? (Prenent nota de Pitàgore)s— 5: Averrois (anacronisme però important per haver transmès els clàssics al Renaixement).
  • 6: Pitàgores (a la pissarra el epogdoon, que mostra les relacions que hi ha entre l’harmonia de la música i les lleis matemàtiques). — 7: Alcibíades o Alexandre el Gran? — 8: Antístenes o Xenofont (historiador)?

  • 9: Hipàcia (Francesco Maria della Rovere o l’amant de Rafael Margarida) 10: Èsquines o Xenofont?
  • 11: Parmènides? — 12: Sòcrates — 13: Heràclit (Michelangelo. els dos amb mal geni?)

  • 16: Diògenes el cínic, al centre, separat dels altres, amb roba deixadai un bol d fusta.  17: Plotí?

  • 18: Euclides o Arquímedes amb estudiants (Bramante)? — 19: Estrabó (geògraf, amb una esfera terrestre) o Zoroastre? (Baldassare Castiglione o Pietro Bembo) — 20: Ptolemeu (sostenint una esfera celeste)— R: Apel·les (el pintor, Rafael) — 21: Protògenes (Pintor, Perugino).

Posted on

Et in Arcadia Ego. 1637

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

Posted on

Die Sünde. Franz von Stuck. 1912

Una de les diferents versions (altres a Munic i a Villa von Stuck) [ Juntament amb la Judit de Klimmt, ambdós del moviment Sezession, representa una dona segura del seu poder de seducció]

Franz von Stuck. Alte Nationalgalerie. Berlin. 1912

Posted on

Giorgione. Venus adormida. 1510

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden.

Acabada per Tiziano. (wk)

7′ 2024.

Atribuida a Giorgione (1477-1510) de fa temps es considerava que els paisatges els havia acabat Tiziano (1490-1576) i ara potser es creu que també va fer la figura. (Els edificis de la dreta apareixen en una altra obra de Tiziano)

És el primer nu de la pintura occidental (hi ha un gravat amb una posició semblant a la  Hypnerotomachia Poliphili de 1499. El naixement de Venus de Botticelli de 1480 està més cobert.). [I un dels millors, si comparem amb les resta). La Tempestat que s’exposa a la Galleria de l’Accademia de Venècia, el primer paisatge.

[La figura té una serenitat dolça. Fa pensar en la calor de l’estiu per que s’hagi pogut adormir sense tenir fred. Fa pensar també en la confiança de poder estar nua sense que haver de patir per si algú la mira o li vol fer mal. El cap recolzat al braç dret i la ma esquerra descansant relaxadament sobre la vulva.
Hi ha un contrast de tons, la seva pell blanca i el llençol blanc, emmarcats en el coixí vermell i l’herba fosca.
Hi ha cinc plans: L’herba amb flors, un segon prat amb la bardissa a l’esquerra, Un poble amb una fortalesa i dos arbres. Uns camps i boscos més lluns i, al fons, unes muntanyes i un mar o un llac.]

 

Posted on

Antonello da Messina. Sant Sebastià. 1477

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden

La pintura sorprèn, primer per l’audaç perspectiva, amb un punt fuga baix, a l’alçada dels genolls que fa la figura de Sant Sebastià si aparentment més alta que els edificis del paisatge urbà.
En segon lloc, sorprèn per la calma. Un home acaba de ser martiritzat, lligat a un pal, ferit amb quatre fletxes. El cos nu, no expressa cap dolor, suaument corbat, i la mirada d’ell amunt a l’esquerra, com meditant. L’escenari que l’envolta també li és indiferent, ningú fa cas al màrtir. A l’esquerra un home dormint a terra, una dona amb un nen als braços. A la dreta dos soldats. A dalt al pont, dos grups de dones que han estès una catifa. Més al fons s’endevina una ciutat ideal, edificis blancs, nets, uns arbres. Dos homes grans conversant, i més lluny, en la gran esplanada, dues parelles més.

Un paisatge urbà molt buit, grans espais i perspectives, recorda la pintura metafísica de Giorgio da Chirico.

Antonello da Messina té un Sant Jeroni notable a la National Gallery.

Sant Sebastià s’ha representat sempre com un jove delicat i serè. Un de les representacions més conegudes és la de Guido Reni. La bellesa del cos i  el patiment sofert amb serenitat van fer que molts gais s’hi veiessin reflectits, entre ells, Oscar Wilde i Mishima, que es va fer retratar com a tal. Com amb d’altres obres, com per exemple l’èxtasi de Sta.Teresa, hi ha una expressió que és tant èxtasi com agonia. (Liverpool Museum, Artnet ).

Posted on

Rafael. Madonna Sixtina

Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister.

Juny 2024. Estic 7 minuts observant-la a la postal. Tantes vegades que l’havia visitat, i ara hi trobo coses noves, com uns rostres d’àngels difuminats rera la cortina, la dinàmica de les mirades de les figures, la mare de Déu i el nen mirant a l’espectador, sant Sixte a ell, Sta Bàrbara als putti, i aquests amunt (diuen que potser Rafaello es va inspirar en uns nens que miraven l’aparador d’un forner), el moviment de la mare de Déu.

Posted on

La Capella Sixtina

Encàrrec de Juli II

El judici final

Jesús, Maria i Sant Pere, Sant Pau, Sant Andreu (X), Sant Bartomeu (pell), Santa Caterina (roda), Sant Sebastià (fletxes), Sant Llorenç (graella). Als costats, una multitud de gent (desconcertada?).

Els àngels amb les trompetes i els llibres de la vida i de la mort.

A sota a l’esquerra els que pugen al cel, a la dreta, els que baixen a l’infern.

Sostre: el llibre del gènesi

  • La separació de la llum de la foscor
  • La creació del sol, la lluna i els planetes
  • La separació de la terra i les aigües
  • La creació d’Adam

  • La creació d’Eva
  • La caiguda i expulsió del paradís
  • El sacrifici de Noé
  • El diluvi
  • L’embriaguesa de Noé

Profetes i sibil·les, començant per l’esquerra:

Jeremies, Ezequiel, Joel, Zacaries (damunt la porta), Isaïes, Daniel

i entre ells les Sibil·les [Hegel i Hölderlin també voldran unir les dues tradicions, grega i cristiana]:

Pèrsia, Eritrea, Dèlfica, Cumea [molt forçuda], Líbia.

Sibila Dèlfica

Cada escena té un medalló amb escenes de la Bíblia i estan separades per 20 ignudi, adolescents nus.

Petxines als angles
A esquerra i dreta del Judici final, Aman que volia destruir els jueus, denunciat per ester i crucificat.  La serp de bronze amb què Moisès va salvar el poble d’una plaga.

A esquerra i dreta de la porta: David i Goliat. Judit i Holofernes.

Als vuit triangles s’hi representen avantpassats de Jesús: Josies, Zorobabel
Ezequies, Ozies, Roboam i Abies, Salomó, Jessè, David i Salomó, i Betsabé mare de Salomó.

A les llunetes de les finestres: Eleazar i Matan, Jacob i Josep, Azor i Sadoc, Aquim i Eliüd, Josies  Jeconies i Salatiel, Zorobabel Abihud i Eliaquim, Ezequies  Manassès i Amon, Ozies Jotam i Acaz, Salmon Booz i Obed, Naasson, Amminadab, Fares Hesron i Aram, Abraham Isaac Jacob i Judà.

Visita virtual

Durant uns anys a Castellar teníem un poster a la taula del menjador

Posted on

TotenInsel III. Arnold Böcklin. 1883

Berlin

La primera versió va ser un encàrrec però l’artista de la va quedar per ell, (ara a Basel, juntament Die Lebeninsel). La segona un encàrrec de Marie Berna després de veure l’obra al seu estudi. (ara a New York). La tercera per encàrrec del marxant Fritz Gurlitt. Adquirida per Hitler i ara a Berlin. La quarta, adquirida per l’industrial Thyssen es va perdre en un bombardeig a la WWII. I la cinquena, un encàrrec del Museum der bildenden Künste de Leipzig el 1886, on està exposada des d’aleshores.

Una possible inspiració pot ser el cementiri anglès de Roma (any 2022). Recordo també la illa a Sulzano al Lago Iseo.

Böcklin mai no va explicar el significat i el títol “Die Toteninsel” li va posar el seu marxant. La figura de la barca suggereix el personatge de la mitologia grega que conduïa les ànimes al món dels morts.
Suposo que la pintura fascina perquè ens fa imaginar la mort, no tant com un final, sinó com un viatge a un lloc ple de bellesa i serenitat. I pels qui tenen una vida complicada i amb patiment, un viatge així resulta atractiu. Potser per això la gent diu “descansi en pau”.

Però millor “descansar en pau” en vida! Tenir una illa així, o alguna cosa que se li assembli, per refugiar-nos quan calgui. I també una “illa” amb club de jazz per anar a ballar.

Posted on

Vermeer. Noia llegint una carta amb la finestra oberta. 1659

Vida i obres

Dresden, Gemäldegalerie Alte Meister. 2012

El Cupid va aparèixer en una restauració de 2018 a 2020, hauria estat alterada després de la mort del pintor. [7′ gairebé m’agradava més la paret llisa, amb la gradació de tons de més clar a la finestra i més fosc a sota].

7′. La importància de les teles, vermella a la finestra caient per darrera, ocre a la dreta, i la rica catifa a la taula. La safata de la fruita, és ceràmica de Delft?Préssecs, pomes, raïm, una llimona. La fruita de l’esquerra sembla massa grossa per ser una poma (?).
Primer cop que m’adono del reflex del rostre de la noia a la finestra. Té una expressió serena. Després de la recuperació del Cupid la carta s’interpreta com a una lletra d’amor.
La noia vesteix una abillament típic del s17, una jaqueta amb un cosset que es podia cordar davant, amb mànigues amples. La faldilla aniria a joc (i una brusa que es podria canviar més sovint.

El quadre va inspirar una fotografia de Tom Hunter.

Posted on

El jardí de les delícies. Hieronymus Bosch

Article Interpretació

Imatge en alta resolució

Les portes. La creació. El món abans de la creació de l’home.

El paradís

Déu acaba de crear Eva. A diferència d’altres pannells, aquí no hi veiem la caiguda de l’home, com si passéssim a una vida ideal sense pecat al jardí de les delícies. Al centre una font amb un mussol. Hi ha Elefants, girafes que hauria dibuixat a partir de gravats de Cyriac d’ancona. A la bassa a primer pla, un ésser estrany està llegint un llibre. Al fons, muntanyes de formes fantàstiques amb un estol d’ocells.

El jardí. Representa la [possible?] humanitat sense la caiguda, un jardí on homes i dones ballen. s’abracen, juguen sense culpa.

Al centre un globus blau que simbolitzaria la fertilitat.  on hi ha parelles en acte eròtic, un home acaricia els genitals d’una dona. A la riba, una colla entren [retornen] a l’interior d’un ou. A la dreta una altra construcció blava. EL llibre de Belting assenyala (p.87) que el text de la Vulgata deia que Dëu creà un paradisum voluptatis, un “paradís del plaer”, expressió que posava en problemes els teòlegs de l’abstinència. Al segon capítol s’esmenta un riu que es divideix en quatre per regar les quatre regions (Gn 2:10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bedel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.)

Al centre hi ha un estany rodó amb dones bellíssimes. Al voltant una processó muntant unicorns i altres animals fantàstics.
A sota a l’esquerra, un grup en actitud amorosa entre ocells gegants, un home blanc i una dona negra.Homes i dones porten maduixes gegants, cullen fruits dels arbres. Som en un jardí fèrtil.
Un home abraça un mussol. Una parella en una esfera transparent damunt d’una closca on hi ha un home mirant un ratolí damunt un estany, una parella en en una closca flotant on creixen plantes.

A baix, a l’esquerra hi ha un grup de diferents races assenyalant el primer pannell com dient “venim d’aquí”. Dins d’una tina de ceràmica un home és alimentat gerds per un ànec. A la dreta hi ha un grup similar, un home vestit assenyalant una dona en actitud melancòlica dins d’un tub de vidre [ una referència a l’alquímia?]

L’infern.

Hi ha l’infern imaginat i l’infern que hem creat els humans aquí a la terra.

Al fons tenim la guerra i la destrucció, uns incendis que brillen en la nit, una escena magistralment pintada.

Centre dalt. Unes orelles gegants amb un ganivet esclafen víctimes [ som víctimes del que escoltem?] L’home arbre amb els troncs en dues barques. Una gaita que crida tothom a ballar i pecar, al ventre una taverna. A l’esquerra el crani d’una bèstia. A la dreta unes soldats surten d’una làmpada. A sota un riu glaçat.

Centre baix esquerra. La música, símbol de la seducció i temptació, homes crucificats en una arpa i un llaüt, un ésser grotesc llegeix una partitura escrita al cul d’un condemnat.
Centre baix dreta. El senyor de l’infern, assegut en un tron, bec d’ocell, devora humans i els excreta. A sota, el pecat de la luxúria, una dona nua reflectida al cul d’un dimoni.

A baix a l’esquerra, el jugador està clavat a la taula on s’ha jugat la fortuna a les cartes.
A la dreta una crítica de l’església., una truja amb hàbit de monja convenç un home que cedeixi la seva fortuna a l’església.

Posted on

Sumi-e

Sumi-e

Començà a la dinastia Tang . El poeta Wang Wei en fou un autor important.

East Asian writing on aesthetics is generally consistent in stating that the goal of ink and wash painting is not simply to reproduce the appearance of the subject, but to capture its spirit. To paint a horse, the ink wash painting artist must understand its temperament better than its muscles and bones. To paint a flower, there is no need to perfectly match its petals and colors, but it is essential to convey its liveliness and fragrance. In this, it has been compared to the later Western movement of Impressionism. It is also particularly associated with the Chán or Zen sect of Buddhism, which emphasises “simplicity, spontaneity and self-expression”, and Daoism, which emphasises “spontaneity and harmony with nature,” especially when compared with the less spiritually-oriented Confucianism.

In landscape painting the scenes depicted are typically imaginary, or very loose adaptations of actual views. Mountain landscapes are by far the most common, often evoking particular areas traditionally famous for their beauty, from which the artist may have been very distant. Water is very often included.

El 2005 en un viatge a Xina vaig poder tenir dues hores de classe de sumi-e, pintant canyes de bambú, els troncs amb un pinzell gruixut, les fulles d’un sol traç.

Vaig entendre que era una nova manera de art. Aquí no construíriem una única obra invertint mil hores en fer retocs minuciosos. Aquí practicaríem mil vegades com fer una fulla d’un sol traç. Un cop fet no es pot corregir. En aquest sentit, s’assembla més a la interpretació musical. Assagem una peça moltes vegades per després executar-la bé.

Ho vaig provar de fer a casa. La Laia em va convidar a fer-ho al seu estudi. En lloc de bambús i vaig voler fer pins, que és un arbre més propi del nostre paisatge. Les agulles es presten bé a l’exercici de fer-les d’un sol traç. Pel tronc vaig practicar amb un fregall per tal d’evocar l’escorça del tronc. Llàstima que no en vaig fer cap foto.

Posted on

Dürer. Melencolia I. 1514

Melencolia I

Una interpretació arbitrària

Què m’evoca a mi el gravat? Un àngel demiürg, que projecta i construeix. El compàs que sosté la mà dreta suggereix un plànol o projecte. El sòlid geomètric i el quadrat màgic on files i columnes sumen 34, fan veure que la matemàtica i la geometria són presents en el projecte. L’escala, el martell, regla, el ribot, la serra, els claus, indiquen que ja ha fet alguna cosa. La balança, que s’han mesurat els materials amb cura. L’àngel està cansat, i recolza el cap a la mà esquerra. La mirada expressa cansament i potser certa frustració pel resultat, però alhora mira lluny i amunt, com imaginant un nou projecte, millor. Una barreja d’acceptació del resultat i alhora la determinació a fer-ho millor. La campana i el rellotge de sorra, que el temps per acomplir-ho és limitat.

 

Posted on

Rothko. Black over Grey. 1969

Vistes al KHM a Viena el maig de 2019, procedents d’una col·lecció privada. “Working with acrylic paint on canvases primed with white gesso, he separates the picture plane horizontally into two distinct fields with dark above and light below. His brushwork, particularly in the lower grey sections into which he folds ochre and blue, is unusually llose. Where the two fields meet, our minds invariably perceive a horizon line, which in turn encourages a reading of the works as desolate, abandoned landscapes. […] The critic Robert Rosenblum sought to establish a relationship with the work of German Romantic artist Caspar David Friedrich, specifically with the feelings of infinity and mortality evoked in paintings such as The Monk by the sea (1808-10), suggesting that ‘we ourselves are the monk before the sea’.

Els paisatges recorden també les fotografies del mar de Hiroshi Sugimoto. L’efecte del monjo contemplant un paisatge sublim és real. Els visitants quedaven quiets davant les pintures, com meditant.


A la llibreria hi tinc una postal amb un figureta en un bloc de formigó, que evoca la contemplació d’un horitzó:

Posted on

Solitude. Chagall

Israel Museum.

In 1933, the Nazi party came to power in Germany on a platform that, among other things, openly espoused hatred against Jews and called for their repression and removal from Germany. Germany, however, was far from being the only country to have such a change. Eastern Europe, where there was a historically large population of Jewish people, anti-Semitism was a recurring problem that intensified every few decades before dying down again.

The 1930s saw another such cycle in that area of the world and Chagall, as an Eastern European Jew himself, with many friends and family in those countries, felt this rise of anti-Semitism strongly. In 1934, while in Warsaw, Poland, Chagall witnessed one of his friends assaulted in the street for his religious beliefs. In 1937, the Nazis confiscated 59 of Chagall’s paintings then on the territory of Germany and showed them as part of an exhibition entitled Degenerate Art (Entartete Kunst).

The painter’s response was to attempt to reconcile the two conflicting religions, Judaism and Christianity, through art. In Chagall’s painting Solitude (1933), he depicts the profound sadness and pain felt by the Jewish people in the brewing storm.

www.marcchagall.net

Posted on

The flying Komorov. Ilya Kabakov

Komorov s’envola després d’una discussió amb la dona, al cel hi troba altra gent volant, alguns sols, altres que es fan petits fins a ser confosos amb ocells.



A mi m’il·lustra el somni de sortir volant. Forma part de la sèrie 10 caràcters.

Àlbum

The ten albums tell ten fables: they suggest ten positions from which Homo Sovieticus can react to his world, ten psychological attitudes, ten perspectives on emptiness, ten parodies of the aesthetic traditions through which Kabakov evolved his vocabulary, ten aspects of Kabakov’s personality.

In the album The Joker Gorokhov, the ‘humorous’ attitude toward life comes under criticism as a way of perceiving one’s surroundings that is too light, non-conflictual.

In the album, Generous Barmin, what is analyzed is the capability and desire of each person to ‘define’ another person, to impart to him various qualities, as a rule, that have nothing in common with the actual person.

In the album Agonizing Surikov, the character suffers because life, the meaning of life, is concealed from him by a film. He sees only parts, shreds, fragments through this curtain.

The album Anna Petrovna Has a Dream tells about a soul that no longer has a material, physical shell. This soul travels amidst our world, not touching anything, and ultimately it flies off, abandoning this world.

The Flying Komarov is a utopia of bliss, a state of eternal hovering, suspension between heaven and earth, between a dream and reality.

In Mathematical Gorsky we have the fear of winding up in a compulsory series with ‘others,’ a desire no matter what to ‘leave the series,’ to abandon it.

The album The Decorator Malygin is about the impossibility, the lack of desire, to wind up in the ‘center,’ to step out into the ‘middle,’ about the desire to hide in the corner, to be ‘on the edge,’ ‘on the side.’

The Released Gavrilov tells about the desire to run, disappear, dissolve, lose oneself in nature, where nature is the image of happy idleness, happy non-being.

The last album of Ten Characters – The Looking- Out-the-Window Arkhipov – tells about a dying consciousness where the images of consciousness blur like temporary designs on glass, and a vision of another world emerge before one’s consciousness.

 

 

Artista conceptual de Moscú dels 80. Vaig veure també “vida a l’armari”.

https://ilya-emilia-kabakov.com/

Aquest és un exemple de les instal·lacions que ha fet la resta de la seva carrera. Cadascuna un món imaginari que convida a entrar-hi.

la corda de la vida

 

 

Posted on

Chagall. Au dessus de la ville

Vista a l’exposició sobre els artistes de Vitebsk, on Chagall fundà una escola de que que fou director fins 1922 que deixà Rússia, perdent aquesta obra que havia fet el 1917 i tornà a fer el 1924.

L’enamorament per Bella, la seva dona, inspira aquesta obra.

I segurament també La promenade:

(A vegades he somiat que volava per damuint d’una ciutat, tant de bo fes sentir així a la meva parella)