Medea Hipòlit Hècuba Les suplicants Orestes Ifigènia a Àulida Les bacants
Medea
La mala fortuna de les dones
p.120
De tot el que té vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa.
Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,
comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor
de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.
I encara més angúnia: si l’has pres dolent
o bo. Perquè el divorci no es reputa bé
en una dona, i no podem llençar el marit.
Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,
cal ser endevina, si a casa no s’ha après,
per ben usar de l’home amb qui es parteix el llit.
Si, la primera feina havent-nos reeixit,
l’espòs no porta amb violència el jou comú,
fa goig la vida; que, si no, morir val més.
Un home, quan la casa se li fa pesant,
va fora i allibera el cor del seu enuig
en la conversa d’un amic o d’un igual a
nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una de parir.
Hipòlit
El mal de les dones
p. 216
Hip: Oh Zeus, ¿per què una pesta de tan mala llei
com són les dones, ha rebut un lloc al sol?
Car, si volies propagar el llinatge humà,
no, no calien dones com a sementer:
que en els teus temples suspenguessin els mortals
or, ferro, o pes de bronze, i amb això cad’ú
comprava grana de fillada pel valor
en què estimés l’ofrena; i es viuria aixi
en cases lliures, sense fembres entremig.
[Avui, tot d’una que hem de dur a casa el mal
que és una dona, hi exhaurim casal i béns.]
I que la dona és un gran mal, ho prova això,
que doni el pare que la va sembrar i nodrir
un dot per col·locar-la, com qui es lleva un mal.
Hècuba
Raça o cultiu
p. 23
¿No fa estrany que un mal terreny,
si el temps i els déus l’ajuden, llevi bé el forment,
i que un de bo, si manca el favor,
mal fruit ens dóna, i tanmateix entre els humans,
el miserable poc és mai res més que vil,
i el noble és sempre noble, i la calamitat
no el desnatura, no, que és sempre un home honest?
¿Ve de la raça la diferència, o del cultiu?
Cert que pujar bé un home porta ensenyament
del que és noblesa, i qui això té ben après,
sap el que és lleig, guiant-se pel cànon de l’honor.
Les Suplicants
Discurs de Teseu sobre l’home
p. 104
TESEU: Ja contra d’altres m’he esforçat a defensar aquesta tesi. Havia dit algú que els mals en l’existència humana abunden més que els béns. La meva idea és oposada a la d’aquests: si es compten les ventures, pugen més que els mals; car no hi hauria homes, si no fos així. I regracio el déu que ens ordenà a cordill la vida, de confusa que era, i bestial; donant-nos la intel·ligència, i la llengua, que és l’herald de la paraula, a fi que distingim la veu; i el fruit que ens alimenta, i amb el fruit el rou que del cel degota, per nodrir-nos el terròs i refrescar l’entranya; i més, contra Mivern, abrics, i ombres contra la xardor del sol; i córre’ el pèlag en vaixells, per establir el canvi mutu del que manca en els terrers. I el que no és visible i el que no entenem, ens ho anuncien els endevins, mirant el foc i els plecs de les entranyes i els ocells del cel. ¿No és caprici, quan un déu regula així la nostra vida, fer com si no fos bastant? Però la humana pensa vol ser més potent que Déu i, amb l’arrogància que tenim al cor, alguns es creuen ser més savis que els eterns. Tu ets d’aquesta corda, un foll, que, subjugat per uns oracles de Febos, vas donà a estrangers les teves filles: bé vivien déus, per tul Mesclant amb sang llotosa la teva clara estirp, si, la ulcerares; quan, en lloc de barrejar el crim amb la innocència, el savi, el que ha de fer, és amb llinatges beneits cercà amistat. Car Déu ajunta els dos casals en un destí i ,en els desastres del sollat perd qualsevol que amb ell se solla, fins si no ha pecat en res. Quan vas emprendre la campanya amb els argius, mentre els vidents parlaven, menyspreant llavors, brutal, l’avís dels númens, perderes la ciutat.
Uns joves se t’enduien, ells que per delit d’honors atien a les guerres sense dret, tudant els pobles! L’un aspira a comandar, l’altre al podé i, tenint-lo, satisfé el seu urc; un altre cerca el lucre, no considerant si perjudica en res el poble que ho sofreix.
[Sí, hi ha tres classes de ciutadans: d’antuvi els rics, inútils, sempre amb el delit d’acréixe’ els guanys; els pobres, que no tenen per anar vivint, temibles., car l’enveja els omple i, seduïts per l’oratòria de perversos campions, ataquen els qui tenen amb fiblons cruels. És la mitjana, en fi, que salva les ciutats, que guarda l’ordre i el que està constituït.] ¿ I vols que te m’aliï? ¿ Quin pretext tindré per al·legà al meu poble, jo, que em faci honor? Vés en bona hora: si ho has mal deliberat, encalça * la fortuna i prescindeix de mi.
Discurs de Teseu sobre la democràcia
p.
L’HERALD: ¿Qui és el vostre rei? ¿A qui he de portar mots de Creont, que és l’amo del país cadmeu d’ençà que Etèocles ha caigut mort per les mans de Polinices, sota el mur dels set portals?
TESEU: El teu discurs comença per l’error, herald, si aquí demanes per un rei. Car el govern no és d’un home, no, que és lliure la ciutat.
El poble hi regna, per uns torns que d’any en any se succeeixen, sense que s’hi doni res a la fortuna: pobre i ric tenen igual.
L’HERALD: Amb el que has dit em dónes, com al joc de daus, un avantatge; car a la ciutat d’on vinc és un de sol que mana, no la multitud; no hi ha xerraires que, estufant-la amb parlaments, d’ací d’allà la girin, per llur propi guany: un que ara plau al poble i l’afalaga molt, ve que el damneja i, encobrint els seus errors amb noves calúmnies, surt impune del procés. Més: ¿com la massa, que de si raona tort, pilotaria la ciutat pel dret camí?
Car és el temps que dóna les lliçons millors,* no la fal·lera. Un pobre jornaler del camp, fins si tenia instrucció, en el seu treball poc ulls li queden per les coses del comú. Ah, no hi ha dubte que pateix la gent de bé, quan un sapastre amb llengua obté les dignitats fadant la turba, ell que abans no era res.
TESEU: És fi i s’explica, de passada, aquest herald. Ja, doncs, que cerques una lluita de raons, escolta: aquest certamen, tu Mas provocat. No hi ha pel poble un enemic com un tirà, quan, la primera cosa, no existeixen lleis comunes: mana un home sol, que té la llei per cosa seva, i ja no hi ha, doncs, igualtat. Però, amb les lleis escrites, el despoderat i el ric s’igualen, com a ciutadans, pel dret.
— El feble pot respondre amb els mateixos mots al qui prospera, quan ne rep algun insult. I ésser lliure està en allò: «¿Qui vol donar un bon consell que tingui a la república?» I el qui ho desitja pot brillar i el qui no vol calla. ¿Es podria imaginar més igualtat? I més, quan és el poble l’amo d un país, té goig que pugin ciutadans plens de vigor; si un home regna, considera això odiós i mata els més insignes, els que de pensar creu més capaços, recelós pel seu poder. ¿Com, doncs, seria encara forta una ciutat, si, com en una prada magenca, hi talla algú l’espiga del coratge i la flor del seu jovent? ¿Per què aplegar riqueses per als nostres fills, si el nostre esforç és sols per a engreixà el tirà? ¿O educaríem filles verges al casal per a delícia del senyor, quan li plagués, i preparar-nos llàgrimes? Ja em puc morir, si m’he de veure desflorà així els meus infants! I per respondre’t basta això que t’he dardat. Però, si et plau, ¿què cerques en aquest país?
No prolongar la vellesa
p. 133
¿De què em valdrà que toqui els ossos del meu fill?
Oh ineluctable velledat, quin odi que et tinc,
quin odi als qui desitgen allargar llurs anys,
que amb pocions i drogues i arts màgiques
en volen tórcer la canal per no morir!
El que caldria, no servint de res al món,
és que morissin, per deixar lloc al jovent.
Orestes
La nit i el son
p. 136
Helena, cantant: Augusta, augusta Nit,
donadora del son als treballats mortals,
vine del fosc abisme,
acudeix, acudeix alada
a la mansió d’Agamèmnon.
Perquè sota els dolors i sota la desgràcia,
estem sucumbint, sucumbint.
Heu fet estrèpit. Ah, silenci,
silenci ¿no et voldràs guardar
de crits la boca lluny del llit d’Orestes,
fornint-li la quieta gràcia del son, amiga?
[…]
Orestes (despertant-se): Oh, son, amic que calmes, remei dels nostres mals
que dolç a mi vingueres quan calia més!
Augusta Oblidança dels dolors que sàvia ets
i que pregada, dea, pels informats!
¿D’on he vingut? I ara! ¿Com me trobo aquí?
No me’n recordo: em sento buit de pensaments.
Ifigènia a Àulida
la fatxenda
p. 209
Agamèmnon: …La gent obscura pot plorar ben lliurement
i dir el que pensa. En canvi, per al ben nascut
això és indigne. L’àrbitre de com vivim,
és la fatxenda, i som esclaus del poble baix.
Jo tinc vergonya de vessar cap llàgrima,
i no vessar-ne em fa vergonya, trist de mi!
Les bacants
Les bacants
p. 276
Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
[…] I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollar una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb l’extrem dels dits, a eixams
la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
[…]
Nosaltres amb la fuga evitem que les bacants
ens facin trossos; i elles marxen contra els bous
que alli herbassejaven, sense ferro al puny.
L’haguessis vista! Una vaca de gran braguer,
que bramulava, ella va i entre els seus dits
l’esqueixa; i d’altres fan bocins les jònegues;
i veies les costelles i els forcats unglots
saltant enlaire i per l’herbei; i sota els pins
plou sang, dels trossos xops que pengen del brancam.
Mort de Penteu
p. 290
Però Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s’hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i es cada una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams
-recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l’ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig del Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.