(esborrany)
> a incorporar i repartir a ciències aplicades: el cos, vestits
Seure: Orient, occident. Divans.
Seure
Orient seu a terra, Occident en cadires
A grans trets a l’Orient, Àsia central, Índia, Japó, Corea, hi ha una tradició forta de seure a terra (catifes, estores, tatami, coixins) mentre que a Europa, sobretot des de l’edat mitjana hom, s’asseu en cadires. A la Xina la cadira arriba a partir del s10. [CGPT]. Hi ha diversos factors:
- Arquitectura i materials: a l’Àsia el terra és una superfície cuidada, fusta flexible, tatamis, estores, catifes. És un terra càlid, net i habitable. [i a més van descalços o amb sabatilles per no embrutar-lo]. A Europa són més freqüents els terres de pedra o ceràmica, freds i humits; separar el cos de terra és més confortable. A l’Europa del nord el terra er aun problema sanitari. [Però a les muntanyes del Japó seuen a terra, i a Itàlia i Espanya, ho fem en cadires; la cultura àrab no va perdurar a Al-Andalus].
- Tipus de vida: els pobles nòmades es desplaçaven amb tendes i catifes [i evidentment al desert, el terra és tou]. Seure a terra també permet que una estança tingui diferents funcions, menjador o dormitori [amb els futons], particularment important en cas d’habitatges petits.
- Tipus de jerarquia. A Occident inicialment les cadires amb respatller, com un tron, estaven reservades al rei o els nobles mentre que els altres seien en bancs. La cadira es genralitza als segles 17 i 18. A Orient la jerarquia s’havia de marxar més pel coixí i la posició.
- Tradició religiosa: En les cultures asiàtiques els rituals de pregària o meditació es fan a terra [la serenitat que dóna entrar a una mesquita i trobar tot el terra cobert de catifes, sense res >> espais espirituals, [mentre que a occident seiem en bancs escoltant el sermó].
- Seure a terra, de genolls o amb les cames creuades, aporta més flexibilitat i mobilitat articular, es treballen més els músculs en no suport a l’esquena i hi ha menys compressió discal. Però es pot acabar comprimint algun nervi, si s’està molta estona en la mateixa posició, i si no es té prou flexibilitat, s’encorba l’esquena. La cadira occidental, especialment si és ergonòmica, demana menys físicament. Això fa que pugui afavorir el sedentarisme i inactivitat muscular, així com l’encorbament.
[Història de les cadires]
sadas
Sofà Canapé
Divans, otomanes, del palau de Topkapi a Ikea
A Turquia “divan” va passar a designar la sala i després un sofà baix. En el món àrab el “majlis” designava la sala d’estar, sovint moblada amb bancs baixos amb coixins com el que entenem per divans. Com a lloc de trobada també podia significar legislatura.
El banc baix amb un coixí va passar com a ottoman (en anglès) o puf (en francès i català) a Europa com a complement d’un sofà per a estendre-hi les cames.
[No he trobat referències a una influència directa però sembla evident que els bancs baixos orientals s’han acabat imposant als sofàs més ornamentats. La semblança es pot veure en alguns mobles dissenyats per Le Corbusier, com el canapé LC5, i el banc Tokyo de la seva col·laboradora Charlotte Perriand, banc Tokyo. Encara més clar és el cas de Kenzo takada per La Roche.Bobois:
I en alguns sofàs d’Ikea