Art a Xina: Arts decoratives
Taules per a banquets (Zhōu Yì Yàn Jī, 周易宴几).
[DS] A la dinastia Song els erudits i aristòcrates utilitzaven un conjunt de taules rectangulars i triangulars per a banquets i reunions (Yanji) que es podien combinar de múltiples maneres per adaptar-se a diferents ocasions, nombre de convidats i espais.
Taules de banquets: El dissenyador de mobles de la dinastia Ming, Huang Bósi, va documentar i sistematitzar aquesta idea al seu llibre 《燕几图》 (“Yan Ji Tu” – Diagrames de les taules de banquet, 1610 (The book is found in the series Shuofu 說郛 (Wanwei Shantang 宛委山堂 edition), Chongding Xinshangbian 重訂欣賞編, Cunsutang jiaoxie jipu san zhong 存素堂校寫几譜三種 (together with Diejitu 蝶几圖 and Kuangjitu 匡几圖) and Congshu jicheng chubian 叢書集成初編.). Descriu un conjunt de 7 taules de formes modulars (principalment rectangles i triangles) i com combinar-les per formar fins a 70 configuracions diferents (des de petites taules auxiliars fins a grans taules de banquet en forma de papallona, diamant, etc.).
A la dinastia Qing aquesta noció evolucionarà cap el trencaclosques del Tangram (“Qī Qiāo Bǎn” – set peces intel·ligents). [A733 terrassa]
Gē Zhù (戈汕 / 戈澣) va ampliar el sistema de taules fins a 13 i també va concebre un sistema modular de prestatgeries.
Se suposa que va viure a finals de la dinastia Ming, probablement durant els regnats de l’emperador Wanli (1573-1620) i l’emperador Tianqi (1620-1627), resident a Changshu (常熟), a la província de Jiangsu, una regió cèlebre per la seva cultura d’erudits, col·leccionistes i artesans. No era un artesà professional ni un fuster, sinó un erudit, un “literati” (文人 “wénrén”), i probablement un col·leccionista amb interès en les arts, les matemàtiques i els dissenys enginyosos. Pertanyia a la classe social que podia permetre’s dedicar-se a passatemps intel·lectuals i a dissenyar mobles per a la pròpia casa o per al gaudi dels seus amics.
Pertanyia al mateix cercle que Wen Zhenheng que va escriure el “Tractat de les coses supèrflues”.
- 《蝶几图》 “Dié Jǐ Tú” (Diagrames de les Taules Papallona) (1617): Desenvolupa el concepte de les “Taules de Banquet” (“Yanji”) de Huang Bósi, però les porta a un nivell superior fins a 13 peces de formes triangulars i trapezoidals que, en combinar-se, recorden les ales d’una papallona (d’aquí el nom). Proposa més de 100 configuracions diferents, des de petits reposapeus fins a immenses taules de banquet en forma de flors, cargols o figures geomètriques complexes. Demostra una ment matemàtica i lúdica excepcional.
- 《匡几图》 “Kuāng Jǐ Tú” (Diagrames de les Estructures de Marc). Aquí documenta un sistema modular de prestatgeries o vitrines desmuntables amb encaixos precisos de cua d’oreneta que permetien crear estructures per exposar col·leccions d’antiguitats, adaptant la forma a cada objecte. L’usuari podia canviar l’alçada entre prestatges, afegir o treure compartiments, crear nínxols de diferents mides i fins i tot reconfigurar tota l’estructura per adaptar-se exactament a la forma i la dimensió dels objectes que havia de contenir. Això permetia a un col·leccionista adaptar la prestatgeria als objectes (llibres, bronzes, jade, ceràmiques, instruments) que volia exposar. Un cop desmuntat es podien encaixar uns en altres poden emmagatzemar-se de manera compacta. Aquest sistema és considerat el cim de l’enginyeria modular en mobiliari xinès tradicional.
- 《雜器圖》 “Zá Qì Tú” (Diagrames de Diversos Utensilis), un llibre menys conegut, on probablement recollia dissenys per a altres objectes domèstics o de estudi, ampliant el seu principi de versatilitat i disseny intel·ligent.
多寶格 (Duō Bǎo Gé) o 《博古架》(Bó Gǔ Jià) – “Prestatgeries de cent tresors” o “llibreries per a antiguitats”
Són prestatgeries ja construïdes, però el seu disseny intern és purament modular i lúdic. Cel·les irregulars formades per una xarxa de compartiments de diferents mides i formes geomètriques (quadrats, rectangles, rombes, hexàgons, etc.), sovint sense simetria aparent. L’objectiu és crear una composició paisatgística amb els objectes. El col·leccionista gaudia experimentant, movent una petita estatueta de jade d’un nínxol petit a un altre, combinant-la amb un llibre antic en un espai rectangular, o posant un gerro en un espai central. Era un joc de tangram tridimensional per a adults.
En contrast amb el moble occidental tradicional, de forma fixa, les taules i prestatgeries reflecteixen flexibilitat i adaptabilitat per acollir els convidats o els objectes a exposar.
Brickbox: la versió moderna que té la Teresa
Al Golden Lotus, escrit al sXVI però situat a la dinastia Song, quan faig una cerca per “taules” surt constantment que en disposen dues, o 6 o quinze, segons els convidats i les menges que els volen oferir]
Lin Yutang, The importance of Living:
page 274
The principle of divisible tables, known as “yenchi,” originated with a game similar to building blocks for Western children, according to which a collection of blocks of wood forming a perfect square can be made into the most diverse symbolic figures of animals, human figures, utensils and furniture on a flat surface. A “yenchi” table of six pieces could be arranged to form one or several tables of different size, square or rectangular or T-shaped, or with the tops at various angles, making a total of forty ways of arrangement. Another type, called tiehchi, or “butterfly tables,” differ from the yenchi in having triangular pieces and diagonal lines, and therefore the resulting shapes of pieces put together present a greater diversity of outline.
page 275
This butterfly table consists of thirteen pieces, and together they form square tables, rectangular tables, diamond shaped tables, with or without varying kinds of holes, the possibility of novel arrangements being limited only by the ingenuity of the housewife.[…]
The first divisible tables were invented either by the great Yuan painter, Ni Yiinlin, who was also a great collector of curios and old furniture, or still further back by certain Huang Posse of the southern Sung Dynasty. A later man, Hsiian Kuch’ing, added one more piece, with the possibility of seventy-six different arrangements, for which pictures of the different arrangements exist. The design is simple enough, consisting of seven pieces all one unit wide, of which three pieces are two units long, two pieces are three units long and two pieces are four units long. The actual dimension given for the unit is one foot and three quarters, so that the two longest tables of four units are seven feet long. 6 This was invented by a certain Ko Shan, at the end of the Ming Dynasty, and the book giving sixty-two diagrams of its arrangements has been reprinted in various old Chinese libraries on the art of living.
