Semiòtica Lingüística La veu humana
Introducció | Converses interpersonals, correu, telefon, xats | Recitals, teatre, cinema, discursos, educació | Publicacions, llibres i revistes | Ràdio i televisió | Xarxes | Soroll i silenci | Personal
Introducció
El juny de 2017 conduint per Noruega, m’admirava la toponímia, tots els llocs que han estat designats, 11 milions de noms a Geonames i també tots els objectes i accions que han rebut un mot ( història de la humanitat. el llenguatge).
Quantes converses estan tenint lloc en aquest moment (ara i aquí)? Quantes coses s’han dit els humans, per feina, per amor, insultant-se? Com si pogués quedar registrat en una biblioteca infinita (Cròniques de l’Akaixà) o com la Stasi que va arribar a tenir fins 274m informants i va crear uns 6M arribant potser a 500m hores d’enregistraments, en alguns casos s’espiava 24 hores al dia.
Som un racó de l’univers amb converses (exposició sonora ).
En quines llengües i quines paraules?. Com han anat evolucionant en paral·lel a la història de l’home? (Evolució de les llengües).
Quants contes s’han explicat? Quantes històries ja no recorda ningú? Quantes poesies s’han recitat? Quants llibres s’han escrit? Què es conserva a les biblioteques i col·leccions del món? Quines he pogut visitar? Quantes obres s’han perdut ( El museu de les obres perdudes ).
Llengües i vocabulari: 7159 llengües, amb vocabularis entre 20m i 90m mots. (Llengües avui)
Tot el que m’han dit pares, germans, amics, totes les hores de classe, els mestres, les xerrades a l’adolescència, els professors a la universitat, els militars, la feina, els clients, les nòvies, les parelles, les filles, veïns, el ball. Cartes, telefonades, correus electrònics, whatsapp.
Els llibres que he llegit. Els diàlegs dels films que he vist. Teatre. Televisió, no he estat oient de ràdio, puntualment algun programa de música, notícies, programes, sèries.
El meu historial de navegació per internet.
Durant segles la lectura estava restringida a usos d’administració, religió i les elits. Tenim un món bàsicament oral fins a la impremta i fins al s19 no comença l’alfabetització i la lectura generalitzada (tot i que el 1900 només sabia llegir un 12% de la població mundial). Al s20 som un món que a escolta la ràdio i mira la televisió. Al s21 som un món que mira el mòbil.
Idees per a una sala del museu
- (1) Interpersonal: Converses: escenes de films, taules per que la gent es posi a conversar. [>>>un àudio que resumeixi tot l’intercanvi de conversa de la vida, des dels mimos de la mare i agggs del nadó, als jocs, diàlegs amics, classes, metge, feina, fins a la veu enrogallada d’un avi]. cartes: exposició, seure i escriure a una amic o una ex, o a la parella actual. al meu jo futur o passat. Telèfon: exposició aparells, tele, videoconferències. Correu electrònic. Xats, sales, whatsapp: mirar el teu, incorporar-se a grups de xat de les teves aficions a altres països (traducció amb AI). Xatbots.
- (2) Altres oral [Escenari, plaça, aula): Recitals, teatre. Discursos. Conferències, classes.
- (3) Escrits i publicacions [Biblioteca]: llibres, premsa, revistes
- (4) Ràdio i televisió [el menjador amb l’aparell de ràdio o televió, el mòbil
- (5) Xarxes [la pantalla del portàtil, la tauleta, el mòbil]
Converses interpersonals
Conversa oral
Converses [100.000M de persones, 50 anys de vida parlant, un promig de 10 converses per setmana, 520 converses per any[? hi ha gent que no para en tot el dia, mentre que d’altres o èpoques que potser vivien més aïllats en silenci], 2.6 1015. [Una mare dient coses al seu nadó. Els pares amb els fills renyant, advertint, mimant, explicant contes. Els germans o els amics jugant. Els veïns o comerços del barri. Els companys de feina, de vacances o lleure. Desconeguts que t’aborden pel carrer (el que no m’agrada). Els amics a l’edat adulta. Les parelles. Tertúlies. Assemblees.
El correu
A l’antiguitat hi ha sistemes de missatgeria pels governs (Persia, Egipte i Xina). L’imperi Romà tenia el “Cursus Publicus” (s. I dC) per a l’administració imperial, amb estacions de cavalls i carruatges. A l’edat mitjana els monestirs, les universitats i els mercaders organitzaven xarxes de missatgers privades com els “Correus de Thurn und Taxis” (segles XV-XVI).
1516, a Anglaterra, Henry VIII estableix el “Master of the Posts”, precursor del Royal Mail (1635). 1716 Felip V crea el “Correo Mayor de España” s Espanya. A USA el 1775, Benjamin Franklin va ser nomenat primer director del “United States Post Office”.
Inicialment el pagament el feia el receptor, no el remitent. El servei era car i lent. El 1711 amb la “Post office Act” es democratitza una mcia el servei. S’introdueixe el penny post, un correu urbà a baix cost a ciutats com a Londmres. El 1840 UK introdueix el segell, el “Penny Black”. Seguiran Suïssa (1843), USA (1847) i Espanya (1850). Això popularitzarà l’ús del correu.El s18 Samuel Richardson va escriure “Pamela” (1740) i “Clarissa” (1748), imitant cartes reals. Goethe ho faria amb “Die Leiden des jungen Werthers” (1774).[les cartes i el servei de correus, primer missatgers, després servei de correus].
Al s20:
1900-1910: 30M de cartes anuals
1920-1930: 50M de cartes anuals, el servei s’expandeix a les zones rurals
1950-1960: 100M (1.5M anuals a Espanya)
1980-1990: 60M, declivi per l’arribada del telèfon.
Els telegrames es feien servir per a urgències o notícies importants, eren més cars.
1920-1940 ~200 milions, època daurada amb Western Union. [L’escena de Charlie Parker a “Bird”, lamentant la mort de la filla].
1950 ~400 milions, pic amb la Guerra Freda (comunicacions oficials).
A partir de 1970 declivi per expansió del telèfon. El 2006 Western Union tanca el servei i el 2013 ho farà la índia, que era un gran mercat.
Carta de Flaubert a Louis Colet
Telèfon
A la primera meitat del s20 el telèfon s’expandeix. Als EEUU hi havia 1.5M de línies el 1900 i 40M e 1950. A Amèrica llatina i Àsia l’abast era molt limitat i a Àfrica, restringit a colònies i capitals. Les trucades es connectaven manualment per operadores en centraletes i encara que hi havia tecnologia disponible, les centraletes automàtiques no es van generalitzar fins als 1950-1970, sobretot a EEUU i Suècia.
El 1950 hi havia uns 50M de línies instal·lades a tot el món, un 70% a EEUU i Europa. El 1980 creixen a 400M sobretot a l’Àsia. El 2000 s’arriba als 1000M però ja comença el declivi degut a les línies mòbils.
Als EEUU el 1970 hi havia uns 200M de trucades diàries. A Espanya el 1990, 50M.
El 2005 els mòbils van superar els fixes. A Àfrica, molts usuaris van saltar directament al mòbil sense tenir mai línia fixa.
Dibuix del telèfon a Vilafranca 40, [una conversa enregistrasa]
Dial M for murder (1954)
Xarxes
El 2025 es calcula que cada dia s’envien 347.000M de correus i 100.000M de missatges per Whatsapp. (Correus electrònics i xats ) [>> captura de pantalla de xat]. Els grups de xat, abans en Messenger i ara a Whatsapp, són noves versions de la tertúlia al bar. Les vídeoconferències per Skype, Meet, Team o Zoom.
A partir de 2020 al AI generativa permetrà conversar amb xatbots
[El que deixem de dir, el què hem dit de més]
Quan pensem en tot el que hem dit en converses al llarg de la vida, podem considerar per un moment el que hem deixat de dir. Potser no hem dit prou “t’estimo” a una parella, o felicitar algú per una feina ben feta, o celebrar que és bonic, o no hem dit “em sap greu”, o no hem demanat perdó, o no hem protestat i indignat quan ho hauríem d’haver fet.
I al mateix temps, podem lamentar-nos d’allò que hauria estat millor que no diguéssim, un insult, una observació feridora, un acudit ximple, una mentida. >>la meva vida
>Martin Heidegger a “Ésser i Temps” (1927), analitza el “poder-ser” (allò que podríem haver fet però no vam fer) com a part fonamental de la consciència humana. La mort, per Heidegger, revela el que ens queda per dir o fer. Simone de Beauvoir “Tots els Homes són Mortals”* (1946), una novel·la filosòfica on un immortal reflexiona sobre els errors i les paraules no dites al llarg dels segles.
James Joyce a “l’Ulisses” en l’episodi de Leopold Bloom al cementiri, hi ha una reflexió sobre les paraules no dites als éssers estimats que han mort. A “Long Day’s Journey Into Night”, d’Eugene O’Neill una família destrossada pels secrets i les acusacions no dites arriba al límit de l’autodestrucció. DS em recomana el teatre d’Anton Txékhov (on els personatges sempre semblen atrapats en silencis dolorosos).
“Wild Strawberries”, Ingmar Bergman, 1957: Un vell metge fa un viatge cap a la seva pròpia mort i recorda les vegades que va fallar als altres, especialment en l’amor i la comunicació. “Cosas que nunca te dije” 1996 Isabel Coixet, una dona després d’un intent de suïcidi, comença a grabar cintes de vídeo dirigides a les persones del seu entorn (la mare, l’ex-parella, una amiga), explicant allò que mai va saber o gosar dir-los en vida. “Synecdoche, New York” (2008, Charlie Kaufman), una meditació surrealista sobre la mort, el penediment i allò que mai no es va expressar. El protagonista recrea la seva vida en un teatre, intentant corregir els seus errors. “The Sunset Limited” (2011, Tommy Lee Jones), un diàleg filosòfic entre dos homes (un suïcida i un ex-presoner) sobre el sentit de la vida i les oportunitats perdudes, basada en l’obra de Cormac McCarthy. “A Ghost Story” (2017, David Lowery), un fantasma observa el món després de la seva mort, impotent davant les paraules que ja no pot dir a la seva parella.
[Tipus]
Compartir experiències, xafardejar, declarar amor o odi, saludar, transacció comercial, negociar o regatejar, demanar informació
Comunicació oral asimètrica
[
- Poesia, contes, teatre, cinema: mostrar, entretenir, commoure
- Discursos: convèncer, persuadir
- Classes, presentacions: informar, educar
]
Recitals de poesia, contes
Antiguitat clàssica (Grècia i Roma): La poesia era part integral de festivals religiosos, competicions i banquets. Els rapsodes recitaven poemes èpics (com la “Ilíada” i l’”Odissea”) en festivals com les Panatenees o els Jocs Olímpics. A Roma, els poetes (com Horaci o Ovidi) llegien les seves obres en salons privats (“recitationes”) organitzats per mecenes. També hi havia espectacles públics, com els ludi scaenici (jocs teatrals), que incloïen poesia i música. Els rapsodes i aedes (cantors) viatjaven per recitar en festivals. A Roma, els mimi i histrions eren actors ambulants que barrejaven poesia, música i teatre.
A l’Edat Mitjana a Europa, els joglars i trobadors (segles XII-XIII) viatjaven de cort en cort o entre ciutats, recitant poesia o cantant cançons. Els contes populars es transmetien oralment en entorns informals (a les fires, tavernes o llars), però no sempre quedaven registrats per escrit. Els contaires explicaven llegendes locals o epopeies (com el “Cantar de Mio Cid”). Els Joglars/trobadors [occitans] eren artistes professionals que depenien del patrocini de nobles o de l’audiència popular. Els Skalds (escandinaus) i bards (celtes) estaven vinculats a corts reials o clans.
A l’Orient Mitjà, les “Les Mil i Una Nits” recopila contes narrats en cercles socials, sovint en entorns urbans com els cafès o palaus. A l’Índia i Àsia, els kathakas (narradors) i els poetes budistes explicaven històries en temples i fires. A l’Íslam medieval, els rawis transmetien poesia àrab preislàmica i contes.
La pràctica d’explicar històries en festivals, fires i espais públics va continuar després de l’època postclàssica. A les fires religioses es representaven obres teatrals amb elements narratius basats en la Bíblia o vides de sants. A les fires de poble, narradors anònims explicaven faules, acudits o històries de fantasmes (com les que més tard es recolliren en obres com els “Contes de Canterbury” de Chaucer). [un antecedent dels improshows actuals].
Al món islàmic i Àsia (segles VIII-XVI), els hakawatis (contaires) actuaven en cafès i mercats, narrant epopeies com “Antar ibn Shaddad” o fragments de “Les Mil i Una Nits”. A l’Índia, els kathakas i els pandits explicaven històries dels “Puranas” o del “Mahabharata” en temples i fires.
A l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII) a Europa hi ha el teatre popular i “commedia dell’arte”, actors ambulants que barrejaven narració, improvisació i humor en places públiques. A Espanya, es venien històries populars en fullets (com els de “Don Joan” o bandolers), que després es llegien en veu alta en grups. A França, autors com Charles Perrault van recollir històries orals que es narraven en salons aristocràtics o entorns rurals (per exemple, “La Ventafocs” o “La Caputxeta Vermella”). [Contes de Grimm].
Fins al segle XX a molts llocs d’Europa i Amèrica Llatina, els contaires seguien actuant en fires amb històries de terror, llegendes locals o adaptacions de romans populars (com “Don Quixot”). A Itàlia i Espanya, els cantastorie o ciegos copleros explicaven històries amb ajuda de gravats o cançons (com els romances de cec de Catalunya). Cafès literaris: A l’Orient Mitjà i el Magrib, els hakawatis van seguir actuant en cafès fins al segle XX, explicant històries èpiques o d’aventures.
Aquesta tradició va sobreviure perquè abans de la ràdio i la televisió la narració oral era una forma d’oci compartit. Els contaires adaptaven les històries al públic i al context (per exemple, afegint humor o actualitzant moralitats). [improshow, Stand Up Comedy]. A alguns llocs es manté la tradició dels hakawatis o els griots africans. A Barcelona hi ha el festival de contes i el Poetry Slam
(A Filipines, els contaires tenien més prestigi que els caçadors (Atlantic),
Lletres de cançons, òpera
Molta música té lletra. Els madrigals, els cancioneros de Juan de Encina, les cançons de Bird i Morley, les misses de Palestrina, els corals de Bach, les òperes de Monteverdi, Mozart, Rossini, Verdi i Wagner, els lieder de Schubert. La cançó popular, el folk. El blues i les lletres cantant el patiment de la vida. Les lletres dels musicals de Broadway. A Fleshmap han estudiat quines parts del cos apareixen a les lletres de diferents gèneres.
Teatre
Tenim teatre a totes les cultures, Grècia i Roma. A Occident, tragèdia, comèdia i teatre psicològic. A la índia, mites, dansa-teatre i espiritualitat. A la Xina, simbolisme, òpera i narrativa històrica. Al món islàmic, component religiós o satíric.
Cinema
Els guions creen diàlegs memorables a comèdia, drama, ciència ficció.
Al Japó a l’època del cinema mut hi havia els Benshi que anaven explicant el film i posant veu als personatges (Atlas Obscura)
Marx brothers: “I never forget a face, but in your case I’ll be glad to make an exception.” “I’ve had a perfectly wonderful evening. But this wasn’t it.”. “Those are my principles, and if you don’t like them… well, I have others.”
Lie to me (Johnny Guitar, 1954)
How many men have you forgotten?
As many women as you’ve remembered.
Don’t go away.
I haven’t moved.
Tell me something nice.
Sure. What d’you want to hear?
Lie to me.
Tell me all these years
you’ve waited. Tell me.
All these years I’ve waited.
Tell me you’d have died
if I hadn’t come back.
I would have died if you hadn’t come back.
Tell me you still love me like I love you.
I still love you like you love me.
Thanks.
Thanks a lot.
Heat amb Al Pacino i Robert de Niro (1995)
Roy Batty a Blade Runner (1982): “I’ve seen things you people wouldn’t believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain … Time to die.”
Discursos
Els oradors han buscat persuadir, inspirar, mobilitzar, [motivar] o fins i tot manipular audiències, ja fossin elits polítiques o masses populars.
Antiguitat
A Grècia, els discursos eren essencials en les assemblees (com l’Atenes democràtica). Pèricles (“Oració fúnebre”, 431 aC) – Ideal democràtic. Demòstenes (*Filípiques*, segle IV aC) – Advertències contra Macedònia.
Roma, figures com Ciceró (discursos contra Catilina 63 aC per defensar la República) o Juli Cèsar (després de la conquesta de la Gàl·lia) van utilitzar l’oratòria per consolidar el seu poder.
Orient. Els profetes bíblics com Moisès (Discurs del Deutoronomi) van dirigir discursos ètics i espirituals. Jesús de Natzaret, el Sermó de la Muntanya (Mateu 5-7) és un dels textos més influents de la història, on exposa les Benaurances i una visió radical de l’amor, la justícia i l’humilitat. Rabí Akiva: Als segles I-II dC, els seus ensenyaments sobre la Llei oral van ser fonamentals per al judaisme rabínic.
Índia. Buda, el Sermó de Benarés (o “Posant en moviment la roda del Dharma”) va ser el seu primer sermó després de la il·luminació, on va exposar les Quatre Nobles Veritats.
Postclàssica
Sant Vicent Ferrer, predicador valencià del segle XIV, famós pels seus sermons apocalíptics i les seves arengues durant el Cisma d’Occident, que atreien multituds i provocaven conversions massives. Savonarola (s. XV), sermons apocalíptics a Florència que van provocar una revolució moral i política fins que va ser executat. Teresa d’Àvila va reformar el monaquisme amb les seves exhortacions. Mahoma, Discurs del Comiat (632 dC), durant la peregrinació a la Meca, que resumeix els principis clau de l’islam, justícia, igualtat i unitat dels creients. Al-Ghazali, teòleg i místic persa (s. XI-XII), els seus sermons sobre la purificació de l’ànima van influir en el sufisme. Guru Nanak ( Sikhisme s. XV-XVI) va predicar la unitat de Déu i el rebuig a les divisions de castes.
Edat Moderna i Contemporània
Durant la Revolució Francesa, Robespierre i Danton van arengar les masses. Jonathan Edwards, “Pecadors a mans d’un Déu furiós”, (1741) va revifar la devociu´ño religiosa amb el “Great Awakening”. Sojourner Truth, “Ain’t I a Woman?” (1851). Abraham Lincoln, “Discurs de Gettysburg” (1863), sobre la Unitat nacional als EUA, 2 mibuts!. Swami Vivekananda (s. XIX) de tradició hinduista va impressionar el Parlament de les Religions el 1893 a Chicago amb el seu sermó sobre la tolerància religiosa. Emmeline Pankhurst (“Llibertat o mort”, 1913), Sufragi femení. Winston Churchill, “Blood, toil, tears and sweat”, “We shall fight on the beaches”, “This was their finest hour” (1940). Fidel CAstro “La historia me absolverá” (1953, 2 hores), 4h30 en un discurs a les Nacions Unides. Kenndy “Ich bin ein berliner” (1963). Martin Luther King, “Letter from Birmingham Jail” (1963), “I Have a Dream” (1963). Nelson Mandela, “Discurs del judici”, 1964), contra l’apartheid. Barack Obama, “Yes, we can” (2008).
Classes i conferències
[Tot el que m’han explicat, Escola Mireia, Rius i Taulet, Costa i Llobera, Cou Jesuïtes, Facultat de Física, Facultat de Filosofia, cursos de música i dansa, Cursos professionals a IBM, Conferències CISA]
Antiguitat (fins al s. V dC)
Grècia i Roma: Les elits tenien preceptors particulars com Aristòtil educant Alexandre Magne. Ensenyaven filosofia, retòrica i matemàtiques. Atenes hi havia escola pública per a ciutadans lliures i a Roma els “ludi” elementals. Egipte i Mesopotàmia tenien escoles d’escribes vinculades a temples o palaus.
[Podem pensar com a ensenyament superior l’acadèmia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el jardí d’Epicur]
Edat Mitjana (s. V-XV)
A les elits feudals els cavallers rebien educació militar i cortesana. Dins el marc de l’església als monestirs i escoles catedralícies s’ensenya teologia i arts liberals, el trivium (gramàtica, retòrica, lògica) i quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia, música). Les primeres universitats van ser Bologna (1088, dret), París (1150, teologia i arts), Oxford (1167) i Cambridge (1209, Anglaterra). Al món musulmà cal destacar biblioteques com la de Còrdova i escoles de matemàtiques (*algorisme* ve d’Al-Khwarizmi). [al camp els infants aprenien dels seus pares, els oficis tenien els gremis].
Renaixement i Il·lustració (s. XV-XVIII).
Erasmus de Rotterdam defensa l’educació individualitzada. Les universitats incorporen clàssics grecollatins i ciències naturals. Galileu i Newton qüestionen l’autoritat eclesiàstica. Es funden acadèmies com la Royal Society, 1660) promouen coneixement empíric.
Segle XIX: Naixement de l’escola pública
Amb la revolució industrial es necessiten obrers bàsicament alfabetitzats. Prússia primera educació obligatòria el 1763. Espanya 1857 (ley Moyano), EUA 1852-1918 segons els Estats, Itàlia 1859, Regne Unit 1870/1880, Japó 1872, França, 1882, Argentina 1884, Rússia 1918. Humbolt reforma la universitat a Berlin el 1810, Lehrfreiheit, Lernfreiheit.
Segle XX i XXI
Es desplega l’educació obligatòria a Amèrica llatina (1917/1934). A la Xina la primera llei és del 1986 i a la índia el 2009. Egipte ho fa el 1923 i la resta de països començá lentament després dels procesos d’independència els anys 60. A partir del 1920 es comencen a admetre dones. Segons la UNESCO actualment un 91% dels infants estan escolaritzats a primària, però només el 66% completa secundària. El 1900, només el 12% de la població mundial sabia llegir; avui, supera el 86%. Les universitats creixen i es massifiquen donant lloc a una selecciñó per diners o mèrits [la universitat normal s’ha conmvertit en un batxillerat2]. A França La Polytechnique, l’Ecole Normale. Al regne Unit el Russell Group amb l’Imperial College, la London School of Economics, Kings College, UCL. Als EUA a l’est hi ha les 8 universitats de la Ivy League entre les quals Cornell, Harvard i Yale. A més, hi ha el MIT, Universitat de Chicago, i a Califòrnia, Stanford, Caltech, i la semi pública Berkeley. ETH Zurich és la millor continental. A Àsia Tsinghua (Xina) i NUS (Singapur) estan al Top 15.
En formació dins de l’empresa, als EUA hi ha una mitjana de 34 hores/any. A la UE són 20-30 hores (Eurostat). A la Xina hi ha hagut un ràpid creixement 15 a 25 hores, sobretot en habilitats digitals. Per sectors tenim Tecnologi i TI (40-60 hores), Finances i banc (30-50 hores), Salut (20-40 hores), Construcció (10-25 hores
Amb l’aparició d’internet i les xarxes hi ha formació disponible online, algunes d’elles gratuïtes com les conferències TED (Ideas Woths spreading) o la Khan Academy.
Publicacions
[Fins el 2020, tots els continguts publicats havien estat escrits per un humà, ja sia manuscrits, teclejats a una màquina d’escriure o a un teclat d’un ordinador. Això canviarà amb la AI]
Llibres i biblioteques
Les principals biblioteques del món tenen catalogats entre 50M i 200M de llibres. Es calcula que la biblioteca d’Alexandria podia tenir fins a 500.000 rotlles (la Ilíada serien 24 rotlles) que serien uns 20.000 llibres (no sabem quants d’ells serien únics, museu obres perdudes). Konrad Gessner el 1545 va compilar una bibliografia de 12.000 volums dels 200m que es calcula que es van editar al s16.
Premsa i revistes
Des del s17 que s’ha començat a publicar premsa diària amb informació i opinió, creixent al s19 fins arribar a un màxim al s20 (400M) i retrocedint al s21 pels continguts a internet.
Paral·lelament van començar les revistes de periodicitat setmanal, mensual o trimestral, dedicades a la literatura i cultura, política i opinió, divulgació científica, esports, aficions diverses. Milions d’exemplars setmanals a tot el món. També estan fent la transició al suport digital.
Història de la lectura
El 1900 només podia llegir un 12% de la població mundial. (Historia de la lectura en el mundo occidental, Guglielmo Cavallo, Roger Chartier). A Grècia i Roma tenim la lectura en veu alta, discursos i recitat de poesia, però també ja està documentada la lectura silenciosa. Alguns nobles tenien lectors al seu servei.
L’alta edat mitjana heretava de l’antiguitat els quatre funcions dels estudis gramaticals (grammaticae officia): lectio (llegir el text i poder-lo llegir en veu alta, pronuntiatio), emendatio (correcció del text), enarratio (interpretar i explicar explanatio el text) y iudicium (valorar-lo). La lectura en veu alta té un paper en la litúrgia, alhora que als monestirs s’encoratja la lectura silenciosa.
Gràcies a la impremta la gent va poder començar a llegir en privat i atendre a les descripcions de sentiments (Nautilus). [Però no serà fins al s19 que es popularitzarà l’edició de llibres i premsa, tot i que el 1815 una novel·la de Jane Austen costava l’equivalent a 70-90€ . (Suports)
Sobre la importància de llegir en veu alta (BBC)
La longitud dels capítols s’ha reduit des del clàssic del s19 (Jellybooks 2016). Comparant 100 llibres clàssics i 100 best-sellers actuals, les frases contemporànies són un 20% més curtes (mitjana de 14 paraules per frase vs. 18 paraules al s19 (Grammarly 2020). Hi ha un descens constant en l’ús de oracions subordinades i vocabulari complex des de 1850 (Google Ngram).
Això podria ser degut, d’una banda, l’hàbit de llegir textos curts al mòbil [a una pantalla no hi cap el mateix que a una pàgina de paper, i una vida més ocupada, no passem una tarda llegint aprofitem estones al metro], de l’altra editors i autors volen resultar més accessibles i prioritzen diàlegs ràpids i acció cinematogràfica en lloc de descripcions llargues (show don’t tell). La capacitat d’atenció mitjana humana va caure de 12 segons el 2000 a 8 segons el 2015 (Microsoft 2015) especialment entre els usuaris de pantalles (Universitat Stanford).
Així, hem passat d’Emma de Jane Austen, amb 4500 paraules per capítol i frases de 25 paraules, a “El vell i la mar” de Hemingway amb 2.800 i 15, i “La noia del tren” de Paula Hawkins amb 1.200 i 12.
Ràdio i televisió
Ràdio: unes 100.000 emissores emetent a tot el món des de 1920.
- Música 40-50%
- Informatius 15-25%
- Tertúlies/Opinió 10-20%
- Esports 5-15%
- Entreteniment 5-10%
- Altres (cultura, religió, etc.) 5-10%
Televisió: unes 20.000 emissores des de 1950.
- Entreteniment (ficció, realitys, concursos, etc.) 40-60%
- Informatius i actualitat 15-25%
- Esports 10-20%
- Tertúlies d’opinió (política, cor, social) 5-15%
- Divulgació científica i cultural 5-10%
- Altres (infantil, religió, telebotiga, etc.) 5-10%.
Hi ha un 15-25% de publicitat
Hi ha uns 1000M de Llocs Web . Les pàgines personals han anat perdent pes a partir de 2010 traslladant-se a Xarxes socials com Facebook, Instagram, Youtube, Reddit, Xtwitter, o TikTok, amb 10000M de nous continguts diaris.
Des dels anys 90 que s’ha popularitzat el correus electrònic fins als 347.000M que s’estima que s’envien cada dia actualment. Les chatrooms permetien els usuaris conversar en temps real. Amb l’augment de l’ample de banda es van poder fer vídeoconferències. Amb els mòbils es van introduir primer els SMS i més tard les apps de missatgeria, també amb vídeo.
Fins el 2020, tots els continguts publicats havien estat escrits per un humà, ja sia manuscrits, teclejats a una màquina d’escriure o a un teclat d’un ordinador. A partir de 2020 LLM models de llenguatge generen contínuament nous continguts a partir de les condicions de les preguntes dels usuaris. [ algú podria dir que es tracta de refregits de continguts existents però, si ho pensem bé, no és així com funciona la creativitat humana? modificant l’herència cultural prèvia? La creativitat rauria aleshores en la pregunta? Qui sap fer les preguntes interessants?]
Soroll i silenci
De les converses, quantes són inútils! Tot i reconèixer la finalitat social i psicològica de small talk amb la meteorologia com a tema principal, un interès limitat sobre com està l’altre [no volem que ens expliqui si ha tingut diarrea] [comentaris polítics, observacions sobre l’aspecte físic, són de mala educació]. També ens encanta fer safareig i xafardejar sobre qui està enamorat de qui, qui s’ha barallat, criticar com vesteixen els altres, com maniobren per pujar a la feina.
La majoria de discursos polítics, presentacions de powerpoint són massa llargs. Les tertúlies a ràdio i televisió ni aporten informació ni entretenen. Les discussions a X(twitter), sobren. Les aportacions als grups de whatsapp, sobren. L’spam publicitari a la ràdio, televisió, correu electrònic ens ofeguen, i ja no diguem l’atac a la vida privada que són les trucades al mòbil per oferir canvis d’operadora.
El 2020 es van publicar 4M de títols (Edicions de llibres s15 a s21). [És obvi que la majoria són prescindibles]. Dels 3M d’articles científics que es publiquen cada any, només tenen rellevància un 10%. Hi ha més escriptors cercant lectors que a l’inrevés, més actors buscant espectadors i aplaudiments que a l’inrevés. Quantes hores he perdut mirant de trobar una mica de sentit a uns textos de filosofia mal escrits i massa llargs! Vaig a la biblioteca, fullejo les revistes que aparentment m’haurien d’interessar i gairebé tot em rellisca (el NewYorker sí que m’havia fet descobrir coses).
2025. No tothom pot tenir èxit. Les grans cases aposten per alguns autors, els fan un avançament i després inverteixen en marqueting en ells per que funcioni la inversió. Amb l’autopublicació els autors creen literatura per a nínxols especialitzats que abans els autors no cobrien. (The Guardian).
Tot i que, potencialment, la quantitat de missatges, frases, narracions, informes, que es poden arribar a generar és infinita, a la pràctica el contingut és limitat i acabem dient el mateix. Això en part és lògic, ja que vivim en el mateix món i compartim una naturalesa humana. Moltes converses són repetides, moltes històries i films tenen arguments similars. En l’entrenament de LLMs, arriba un moment que anar afegint dades no en millora la riquesa, segons estudis de la Kaplan (2020) i Chinchilla (2022). L’absorció dels textos mostra que hi ha una gran redundància. Moltes frases són repeticions o variacions d’idees similars. La comunicació humana és limitada pel context cultural, temàtic i funcional. Un percentatge molt gran del coneixement expressat es pot “comprimir” en patrons reutilitzables, per això BERT o GPT poden generalitzar bastant bé. Encara que el llenguatge és teòricament infinit, la producció efectiva humana (fins i tot en tota la història) ocupa un espai molt més petit i redundant. Molt del que diem és reiteració* de formes i continguts ja vistos. Es poden modelar la majoria d’usos lingüístics amb una quantitat finita de dades molt gran però no infinita. La “cobertura” del llenguatge efectiu arriba a una mena de sostre asimptòtic.
A vegades sembla que tinguem un soroll eixordador al voltant i anhelem el silenci. I no és només el soroll sinó que la majoria no ens interessa, ens avorreix infinitament. (Crear un entorn habitable).
A les Pensées Pascal escrivia que “Tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre.”
(Pensées, 139, edició Brunschvicg | 1669). “Tota la infelicitat dels homes ve d’una sola cosa: no saber estar tranquils en una habitació.”
Personal
el meumon de paraules, català, español, francès, llatí, alemany, anglès, grec, italià, portuguès. ( reflexió un dia conduint: història de la humanitat. el llenguatge )
Quàntes coses m’han explicat o dit, els pares, els germans, els amics, els mestres a l’escola, els companys de feina, les parelles, les filles, els néts?Quàntes coses he dit jo? Quines frases han pogut ferir i hauria preferit no dir-les? Què he deixat de dir i hauria d’haver dit?
Quins és el meu vocabulari? (les meves paraules)
Les meves converses avui. telèfon i els dijous amb el pare, vídeoconferències i trobades amb filles i néts, salutacions a caixeres de botigues, intercanvi als balls i breus comentaris.
Per la curiositat, als 15 anys vaig comprar una ràdio amb ona curta per sentir altres veus, i el 1994, una antena parabòlica.
La meva biblioteca. El que he llegit (Lectures), Catàleg: Llibres, PDFS, ebooks), el que he vist de cinema i sèries, i teatre.
