Category: Uncategorized

Virgili

FORMOSUM pastor Corydon ardebat Alexim,
delicias domini, nec quid speraret habebat;
tantum inter densas, umbrosa cacumina, fagos
adsidue veniebat.

El pastor Coridó s’abrusava pel formós Alexis, delicies del seu amo; però no en podia esperar res. Tan sols anava assiduament enmig de l’espessor dels faigs d’ombrívola capçada. Allà, solitari, adreçava amb inútil afany a les muntanyes i als boscs aquests mots confusos:

«Cruel Alexis, ¿no et commouen gens els meus versos? ¿No et compadeixes de mi? Acabaràs fent-me morir. Ara fins les ovelles cerquen la fresca i les ombres, ara fins les bardisses oculten els verds llangardaixos, Testilis matxuca alls i cerfull, oloroses herbes, per als segadors cansats de la calor abrusadora. Però jo, mentre segueixo els teus passos, sota el sol ardent, amb les ronques cigales faig ressonar les arbredes. ¿No hauria valgut més sofrir les penoses ires d’Amarillis i els seus desdenys superbs? ¿O Menalcas, per més que ell fos negre, per més que tu siguis blanc? Bell vailet, no creguis gens en el color! Hom deixa marcir les blanques olivelles, hom cull els negres nabius. Em desdenyes, Alexis, i no em demanes qui sóc, quina és la meva riquesa en bestiar, quina és la meva abundància en blanca llet. Tinc mil ovelles que pasturen en llibertat per les muntanyes de Sicilia; no em falta la llet fresca du rant l’estiu ni durant l’hivern. Canto el que Amfion de Dirce en l’àtic Aracint quan aplegava el ramat. I no sóc pas tan lleig! Fa poc em vaig mirar a la platja, quan els vents deixaven encalmada la mar; jo no temeria Dafnis,? prenent-te a tu per jutge, si les imatges mai no enganyen.

-Oh!, si tan sols et plagués habitar amb mi uns camps que et semblen pobres i unes cabanes humils, i ferir els cérvols i menar un ramat de cabres al verd malví! En companyia meva, dins el bosc, imitaràs Pan” amb les teves cançons. Pan va ser qui primer ensenyà a soldar amb cera unes quantes canyes; Pan té cura de les ovelles i dels pastors d’ovelles. I no et desplagui de passar el flabiol pels teus llavis delicats: per aprendre’n, ¿què no feia Amintas? Tinc una flauta formada per set canons desiguals: va donar-me-la Dametas temps ha, i em digué quan moria: “Tu ets ara el seu segon amo”. Així parlà Dametas; el beneit d’Amintas en sentí gelosia. Altrament, tinc dos petits cabirols, que vaig trobar en una vall desprotegida; la seva pell és encara clapejada de blanc: cada dia eixuguen dues mamelles d’ovella; per a tu els guardo. Des de fa un quant temps Testilis em demana que els hi deixi emportar; i ho farà, ja que els meus presents et repugnen.

Vine aquí, bell vailet: heus ací que les Nimfes et por ten cistelles plenes de lliris; per a tu la blanca Naiade cull les pàlides violes i les cabeces del cascall, ajunta el narcis i la flor del fonoll aromàtic; després, barrejant-los amb el marfull i amb altres herbes oloroses, guarneix els tendres mirtils amb el groguenc galdiró. Jo mateix colliré fruits blanquinosos de tendre borrissol, i les castanyes que rant estimava la meva Amarillis; hi afegiré prunes de color de cera; també rebrà el seu honor aquest fruit; i vosaltres, llorers, també us colliré, i tu, murtra, veïna d’ells, puix que posats així mescleu les vostres suaus sentors.

Ets un pagès, Coridó: li importen poc, a Alexis, els presents, i, si lluitaves a cops de presents, lollas no tindria pas desavantatge. Ai jo!, ¿què és el que he volgut? En la meva torbació he llançat el migjorn contra les flors i els senglars contra les fonts cristal·lines. ¿De qui fuges, insensat? També els déus i el dardani Paris” habitaren els boscatges. Visqui Pallas a les ciutadelles que fundà; a nosaltres, ens plaguin sobretot els boscatges. La lleona ferotge persegueix el llop; el llop, la cabreta; la cabreta juganera persegueix el ginestell florit; a tu, Alexis, Coridó; tothom és atret pel seu delit. Guaita: els vedells ja tornen l’arada penjada del jou i el sol ponent duplica les ombres que s’allar guen; tanmateix, a mi l’amor m’abrusa: ¿Quin límit hi ha per a l’amor?

»Ah!, Coridó, Coridó, ¿quina demència t’ha pres? La teva vinya resta a mig podar sobre l’om frondós. Prepa- ra’t, doncs, més aviat a trenar amb vímets i amb jonc flexible algun objecte que hagis de menester. Ja trobaràs, si aquest et desdenya, un altre Alexis».