5FN02 Àfrica nord I Sàhara
Inici: 1948 Final: 1980. 32 anys.taxa naixements: 0.01359/ mortalitat: 27.30
Població inicial: 104.289 milions / Població final: 158.478 milions / Naixements: 163.047 milions.
tipus soc: AF /AF/ Url: 435-africa-contemporanica/
Egipte
ah277 1950 Accions del partit Wafd per pressionar l'evacuació britànica de la zona del Canal de Suez. 1952 Cop d'estat militar, el rei Faruk I abdica. Governs transitoris de Naguib. Se suprimeixen els partits polítics. 1954 Gamal Abdel Nasser, ocupa el càrrec de primer ministre i empren reformes econòmiques, iniciant un repartiment de terres i la industrialització. Conscient de la misèria del país, s'intenta un socialisme a la "manera àrab". En política exterior es fa una política contra Israel juntament amb Síria i Aràbia Saudita. 1956 Crisi de Suez. La desconfiança d'occident davant el que sembla un acostament al bloc comunista, fan que els sigui negat el finançament per construir la presa d'Assuan. El juliol es nacionalitza el canal, indemnitzant els accionistes britànics i francesos, i garantint la lliure navegació. Índia i la URSS recolzen l'acció egípcia. L'amenaça d'intervenció de la URSS, així com el rebuig de la ONU i EEUU, dissuadeix una acció militar franco-britànica. El resultat és la pèrdua d'influència d'europa i l'entrada de la URSS a l'Orient Pròxim, donant ajut econòmic, com la construcció de la presa d'Assuan, i militar. Els egipcis tanquen el port d'Elath. Israel contesta amb un atac (també com a represàlia per les accions de terroristes àrabs amb base egípcia). Egipte reobrirà el port. 1957 Oferta d'ajuda d'eisenhower, per evitar la influència comunista. 1958 RAU (República Àrab Unida), juntament amb Síria. Nasser consolida el seu paper de guia del món àrab. Es fan reivindicacions sobre el Sudàn. A92 1961 Síria es retira de la RAU. 1962 S'aprova una Carta Nacional amb principis socialistes. 1965 Es dissol el Partit Comunista. La URSS envia 300.000 tones de gra.
De la guerra dels sis dies al camí per la pau Nasser es proposa atacar Israel. Aquest contesta àgilment i en la 1967 Guerra dels sis dies, perden la península del Sinaí i el corredor de Gaza.(veure la descripció de la campanya a "Battles of the Great Commanders"). Nasser presenta la seva renúncia que no és acceptada pel govern. 1970 Nasser mor d'un atac de cor, és substituït per Anwar el-Sadat. 1971 Sadat i Breznev inauguren la presa d'Assuàn. Aquí hi ha un punt d'inflexió en la col·laboració soviètica. L'any següent Sadat expulsarà 10.000 assessors militars soviètics. 1973 Sadat assumeix el càrrec de primer ministre. El sis d'octubre, el dia del perdó, sagrat per als hebreus, els egipcis llencen un atac a través del canal de Suez. El contraatac israelí deixa l'exèrcit àrab molt malmès. L'ONU intervé per arribar a un alto el foc. 1974 Sadat renuncia com a primer ministre, designant Abdel Aziz Hegazi. EEUU formalitzen relacions diplomàtiques. 1975 Es reobre el canal de Suez, tancat des del conflicte de 1967, tant Egipte com Israel retiren les seves tropes. 1976 El Parlament aprova cancelar el Tractat d'Amistat i Cooperació amb la URSS. Incidents amb tropes Líbies a la frontera. 1977 [Gràcies a les trobades a Camp David propiciats pel president Carter], Sadat i Menahen Begin bescanvien les primeres visites de pau. 1979 Acord entre Egipte i Israel per retornar el Sinaí en el termini de tres anys ["Pau per territoris"]. Un referèndum popular aprova el Tractat de pau. El món àrab reacciona excloent Egipte de les seves organitzacions. 1980 Es tornen dos terços del Sinaí i els dos països intercnvien embaixadors. L'ex-sha de l'Iran mor a un hospital egipci i se li reten honors. 1981 Els fonamentalistes islàmics (amb suport iraní) augmenten la seva oposició a Sadat, que acabarà essent assassinat.
Sudàn
Sudàn té la independència des de 1956. Els àrabs del nord s'enfronten als negres del sud, el general Ibrahim imposa un govern militar. A92 1962 Els missioners cristians són expulsats. 1969 Cop d'estat del coronel Nimeri, es dissolen les organitzacions polítiques i es crea el Consell de Comanament Revolucionari. Es nacionalitza la banca i la indústria i es destitueixen els ministres comunistes. 1971 Cop d'estat comunista fallit. Nimeri executa els rebels. Partit únic. 1972 Es concedeix autonomia a les províncies del sud. 1982 "Carta d'integració" amb Egipte que estableix una ampla col·laboració. El 1983 tindrà lloc la primera trobada del Parlament d la Vall del Nil. Indicis que Líbia pretén derrocar el govern sudanès.
Nord d'Africa
[Correspon als estats moderns de Marroc, Argèlia, Tunis, Líbia, es tracta dels països mediterranis amb passat islàmic, que extendran el seu territori fins a mig Sahara]. (ah243) Problema refugiats. Durant la Guerra d'alliberament d'Argèlia, molts argelins es refugien al Marroc i a Tunis. Al final, un gran nombre de francesos haurà de tornar a la metròpoli.
Marroc
ah289 Per la seva situació estratègica, EEUU inverteix al Marroc, ajudant-lo a explotar els jaciments de fosfats, manganès i plom. També donen suport a les aspiracions independentistes del sultà Ben Yussuf i el partit del Istiqlal. França accedeix a la instal·lació de bases militars americanes. Intenta evitar la independència desterrant el sultà a Madagascar, tot aprofitant els enfrontaments entre els àrabs i els berebers. El successor no és acceptat pels marroquins i Yussuf torna el 1955. 1956 Amb el nom de Mohamed V, Yussuf proclama la independència amb el consentiment de França i s'annexiona Tànger i el Marroc Espanyol. Ben Barka s'escindeix del partit Istiqlal rebutjant la monarquia i reclamant reformes democràtiques. Mohamed V reclama a més, Ifni, Africa occidental espanyola (Río de Oro i Mauritània). 1961 Hassan II, fill de Mohamed, el substitueix. 1963 Conflicte fronterer amb Argèlia. Les bases militars d'EEUU passen al Marroc. 1965 Crisi econòmica i dissolució del parlament. A92 1969 España cedeix Ifni. 1975 Hassan II encapçala la "Marxa verda" sobre el Sahara espanyol. 1978 El poble saharaui reclama la independència. Signa la pau amb Mauritània però Marroc pretén ocupar tot el sahara i ocupa la part de Mauritània.
Argèlia
ah289 1946 El moviment d'alliberament de Ferhat Abbas exigeix l'autonomia. França estableix un estatut especial, amb representació parlamentària autònoma i administració local que fracassa degut al falsejament de les eleccions que fan els francesos argelians. AHmed Ben Bella, Krim Belkacem i Ben Khider organitzen un Front d'alliberament Nacional, iniciant accions terroristes. 1954-1962 Guerra d'alliberació. França respona les accions argelines enviant la Legió estrangera i els paracaigudistes que deportaran els activistes i cometran accions contraterroristes. Els sectors ultres nacionalistes i oficials francesos exigeixen una "Argèlia francesa". 1958 Cop d'estat ultra dels generals Salan i Massu a Argèlia que farà caure la IV República francesa i durà a De Gaulle al poder. Els independentistes del GPRA formen un govern a l'exili al Cairo. 1959 De Gaulle concedeix als argelins el dret a l'autodeterminació després que el poble francès respongués afirmativament en un 75% a un referèndum. [Em sembla que la foto d'una nena ferida per un atemptat de l'OAS va fer decantar l'opinió]. 1961 El GPRA es radicalitza. El país pateix les accions terroristes dels dos bàndols, el FLN argelí i la OAS (Organisation de l'Armée Secrète) que dirigeix el general Salan. 1962 L'armistici d'Evian acaba amb la guerra de la independència. França concedeix la independència a canvi de garanties pels francesos a Argèlia. En les eleccions que guanya el FLN com a partit únic, es proclama la República Democràtica Popular d'Argèlia presidida per Ben bella. 1965 Ben Bella cau per un cop d'Estat del Consell revolucionari dirigit pel coronel Boumedienne, i és confinat a perpetuitat. A92 1971 Boumedienne signa la Carta de la Revolució Agrària que inicia la distribució de terres. 1976 Nova Constitució que restableix l'Assamblea Nacional. 1978 Mor el president Boumedienne. 1979 Una esmena a la Constitució limita el mandat presidencial a cinc anys. Ben Bella és alliberat [14 anys a la presó].
Tunísia
A92 1956 França concedeix la independència a Tunis, Habib Bourguiba és elegit cap del govern. 1957 L'assamblea Nacional deposa el rei i proclama la república amb Bourguiba com a president. 1958 Tunis trenca les relacions amb la RAU, república Àrab [que deurien mirar malament un país afrancesat], per sospitar d'un intent d'assassinat a Bourguiba. 1959 Constitució i secularització del sistema jurídic, declarant il·legal la poligàmia i normalitzant la posició de la dona. 1963 Tunis ingressa a la OUA. 1964 Els francesos evacúen la base de Bizerta i les seves possessions són nacionalitzades. L'orientació del país gira cap el socialisme. 1966 Comencen les emissions de televisió. Es troba petroli a la zona de El Broma. 1967 Després de la guerra àrab-israelí es normalitzen les relacions amb els països àrabs. 1974 Tunis signa un acord de fusió amb Líbia que es trenca dos mesos després. 1975 Bourguiba introdueix una esmena a la Constitució per poder ser president vitalici. 1978 Dificultats econòmiques, una vaga de la UGTT acaba amb incidents sagnants. 1979 La lliga Àrab fixa la seva seu a Tunis. L'any següent les guerriles ataquen la ciutat de Cafsa, sospitant-se de la complicitat de Líbia.
Líbia
En acabar la 2ª Guerra, l'antiga colònia italiana és administrada per GB (Trípoli i Cirene) i França (Fezzan) [com a mandataris de l'ONU]. A92 1951 Líbia proclama la seva independència amb Mohamed Idris com a rei. 1953 Líbia ingressa a la LLiga Àrab i dóna suport a Argèlia en la lluita per la independència. 1955 Ingrés a l'ONU. 1959 L'Esso Standard Oil descobreix grans jaciments de petroli a Trípoli i Cirene. 1963 Líbia deixa l'estructura federal per convertir-se en una estat unitari. 1969 El capità Muammar el-Gaddadi encapçala una revolució que derroca la monarquia i proclama una república islàmica. 1970 Es negocia la retirada de bases militars de GB i EEUU, es nacionalitzen les propietats dels colonitzadors italians, es nacionalitzen bancs i s'expulsen residents italians. La Unió socialista àrab és l'únic partit. Es forma una federació de repúbliques amb Síria i Egipte. 1972 Es nacionalitza la British Petroleum. 1973 S'emprèn una revolució política i cultural. Es funda la universitat d'Al Fatah. Líbia s'absté en l'embargament de petroli dels països àrabs. Es nacionalitza el 51% de totes les empreses estrangeres. 1977 El país adopta el nom de Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista. 1979 Ruptura de relacions amb els palestins d'Al-Fatah.
Sahara
República Saharaui
El sahara espanyol estava format per Saguia el Hamra i Río de Oro. El 1976 es retira l'administració espanyola i el Front Popular proclama la República Arab saharaui Democràtica, amb un govern provisional amb seu a Argèlia. Mauritània renuncia al territori però Marroc s'annexiona el terç meridional. EL Front saharaui ha estat reconegut per 70països. Se signa un pla de pau sota els auspicis de l'ONU que preveu la celebració d'un referèndum. Entresvistes entre Hasan II i representants del front.
Mauritània
A92 Colònia francesa. 1958 S'obté l'estatut de república autònoma dins de la comunitat francesa. 1960 Mauritània obté la independència, establint un sistema presidencial. 1963 Tractat amb Mali per determinar les fronteres. 1966 M deixa la comunitat francesa. 1970 Marroc reconeix la independència de M i abandona les seves reclamacions territorials. 1974 Es nacionalitza l'explotació de ferro i coure. 1976 M s'annexiona un terç del Sahara español. L'any següent es rebutgen els atacs dels independentistes del Front Polisari, amb ajuda francesa. 1978 Cop d'Estat, se suspèn la Constitució i es crea un Comitè Militar de Salvació Nacional, amb Moustapha Ould Salek com a president. 1979 Salek renuncia i és substituit per Louly. Txad
A92 Com d'altres països de la zona, l'antiga província de l'Africa equatorial francesa obté l'autonomia en el si de la comunitat francesa el 1958. 1960 Txad proclama la independència. La nova constitució prohibeix tots els partits llevat del Progressista del Txad del president Tombalbaye. 1969 El govern demana ajut a França per respondre els atacs de les guerrilles musulmanes. 1975 Tombalbaye és assassinat i entra Felix Malloun. 1978 Incidents fronterers amb Líbia i amb els dissidents del nord que dirigeix Hissene Habré. 1979 Els enforntaments acaben per l'entrada de tropes franceses a la capital. Es nomena un govern amb representants d'onze faccions amb Oueddei com a president. ' Abans / Després