Tag: Camí del saber

Avui compartim la idea que vivim en un planeta blau enmig d’un univers. Ens són familiars fotos de les galàxies del telescopi Hubble. Sabem que és fràgil i que el nostre consum d’energia el posa en perill. Hi ha interrogants, matèria fosca, energia fosca, no tenim una llei definitiva.

Avenços en imatges del cervell, predomina la metàfora del cervell com a ordinador. Moltes decisions fins ara humanes estan essent substituides per algoritmes que exploten grans conjunts de dades.

Teníem expectatives exagerades sobre el genoma.

Anem ajustant la idea de l’evolució amb nous fòssils

1950

L’home està codificat en DNA. La física està acabada? Tindrem energia barata i neta? Amb models quàntcs i estadística obtenim les lleis de la física macroscòpica.

s.XIX un planeta del qual n’hem d’explotar els recursos amb la indústria. No som conscients de la seva fragilitat. L’univers és més gran del que pensàvem. L’explorem amb telescopis i espectroscopis.

La hipòtesi de l’evolució

La química, tot és física?

sXVI-XVIII

Algunes parts de la naturalesa, els sistemes simples i els astres es poden descriur amb lleis matemàtiques.

V-XV

El món i l’home al centre de l’univers, un escenari creat per Déu per que s’acompleixi la savació. Un món supralunar és predictible. EL sublunar amb quatre substàncies, matèria i forma.

Antiguetat

La terra rodona, estimació de la distància de la terra al sol.

Primitius

ELs déus, la seva la lluna

Nota:

Les Weltanschauung aniran a sistemes societat superestructura? o haurien de ser productes històrics? [ ho poso com una altra obra? és una barreja de ciència, filosofia i religió]

a cada època i civilització tenim certa idea de com n’és de gran el món i una estratègia de vida.

Cal tenir en compte que no serà homogènia, hi haurà els avançats, com Copèrnic i Gallileu, i els altres. Ara mateix tenim el movimetn flatearth. Podem fer uan estimació de quants n’hi ha de cada]

[tenim la moral teòric, per exemple la catòlica, la subjacent que hem de tenir una vida uai a facebook i instagram, i la real, que hia ha masturbació, prostitució, i capellans que abusen de nens]  que estem apoltronats al sofà, ens posem fons de foto contemplatius a la natura a facebook però passem els caps de setmana al bar]

Quina és la idea general predominant sobre què hi ha i què podem esperar? Potser podríem dir que hi ha una part que encara s’adhereix a una visió religiosa, una part que s’adhereix a una visió científica, l’evolució de l’univers i de la vida, i segurament una gran part que es troba en una zona borrosa. No hi ha un temor per una fi del món propera com en el milenarisme; hi ha una preocupació pel canvi climàtic però no sabem o volem frenar el nostre nivell de consum. Hi ha unes desigualtats enormes entre països rics i pobres. I dins dels països rics, hi ha unes desigualtats enormes. El “precariat” ha substituït el “proletarietat”.  La tecnologia de la informació sembla prometre un futur brillant, la bombolla de les startups, però l’escena acaba dominada pels 5 grans: Google, Apple, Facebook, Amazon. Ja no ens queden utopies i pensem que el futur serà pitjor que el passat.

S.XX.b
Comencem a adonar-nos que el planeta no és un sistema obert infinit i que el que fem té un impacte.
La filosofia és confusa i no aporta gaire. Avenços en el multiculturalisme i en el feminisme.

S.XX.a
Després de les dues grans guerres comencem a perdre l’esperança en el projecte il·lustrat, el progrés gràcies a la raó i la justícia. Però econòmicament és una època pròspera. el ’68 hi ha una nova revolta.
El comunisme com a societat sense classes s’estableix a Rússia el 1917 i el 1950 a Xina. Acaba essent una nova versió dels antics imperis.
Filosofia continental [que és un embolic que no aporta gaire, fenomenologia de Husserl, Heidegger), Filosofia del llenguatge i positivisme lògic [en el fons tampoc, és un apèndix de la ciència snse aportar una weltanschauung).
Freud tindrà influència i si abans la gent acudia al confessor per saber què fer, ara aniran al psicòleg per que els descobreixi de quins traumes s’han d’alliberar (una variant de l’autorealitzacio romàntica).

S.XIX
Explotar els recursos del planeta amb la raó i la tècnica (i explotar altres cultures).
Projectes diversos de socialisme utòpic. Revolta 1848.
Hegel: llegir la història com a desplegament alhora lògic i concret de l’Esperit. Versió marxista, la història condueix cap a la societat sense classes.
A nivell personal, l’ideal romàntic d’autorealització, el superhome Nietzsche. La vida ja no és un examen per aconseguir un bon lloc a la vida eterna sinó la possibilitat d’autorealitzar-se a través de l’obra, l’art, l’experiència del món.

s.XVIII
El projecte il·lustrat, el progrés gràcies a la raó, la ciència, la tecnologia i una moral independent de la religió.
Kant, el què podem conpeixer depèn de la nostra naturalesa, la llei moral ne mi, les idees que volem tenir sobre Déu i la finalitat.

S.XVII
El pensament modern inicia el trajecte a independitzar-se de la religió.
La ciència: model heliocèntric, Kepler, la dinàmica de Newton. La idea d’un home material, Lamettrie i Hobbes (Homo, homini lupus).
Descartes: cogito ergo sum, rs cogitans, res extensa. Leibniz i el racionalisme.
Empirisme, Locke i les dades dels sentits. Hume: crítica  ala causalitat, a la idea del jo; la moral basada en les emocions.
Rousseau. La naturalesa, el contracte social

S.I-XVI
Fusió de la filosofia grega i la religió cristiana. Déu al món lunar perfecte, el món sublunar imperfecte. La vida aquí és només la rpeparació per la futura vida eterna a la qual accedirem sotmetent-nos a la guia moral de l’església.

Un Déu pare de tots. Jesús i el cristianisme. Assimilació per part de l’imperi romà.

Pensar el món. Filòsofs grecs. Idea del món dels quatre elements. Parménides. Plató i les idees, Aristòtil. Viure praticant la devoció als déus de la religió pública i mirant de pensar el món amb la raó. Es cataloguen els astres i s’entén el món lunar, la terra és rodona, el món sublunar.

Buda, la renúncia al desig per evitar el patiment.

Els déus de l’agricultura amb el cicle de les estacions, amb qui també negociem amb sacrificis. Els déus familiars dels avantpassats dels romans.

Un món “pla”, amb gran part desconeguda.

El Déu pastor a qui s’han d’oferir sacrificis.

El bosc, la selva, les forces animistes.

Si mirem al voltant trobem que coexisteixen edificis de diferents èpoques, temples grecs i romans, esglésies romàniques, gòtiques, barroques, edificis neoclàssics i modernistes, habitatges de l’Eixample, blocs austers del 50 i 60, la mediocritat dels ’70 imitant malament Le Corbusier, l’arquitectura cridanera dels ’90 i els 2000.
La imatge per consumir a la publicitat és fotografia, gairebé sempre retocada amb Photoshop. Al costat d’això, als museus hi coexisteix l’herència del passat, escultura clàssica, retaules romànics i gòtics, l’esplendor del primer renaixement (un primer retorn) , l’exploració del barroc, les respostes neoclàssiques de Poussin, els prerafaelites, els romàntics francesos, els impressionistes, la primera avantguarda, l’art concret, el vídeo art.
Sembla que hi hagi, d’una banda, els encàrrecs d’obra pública, tant en edificis com en programació de museus, i la subhasta de diner de la gent molt rica.

El vídeo art, els països que han recuperta l’economia fan grans edificis per acollir l’art, Art Basel, moltes direccions.

Després de la WWii, Le Corbusier

Primera avantguardua. Llibertat total i exploració. El cubisme de Picasso. L’abstracció de Mondriaan i després Rothko i Tàpies. Els universos personals de Klee i Miró. El surrealisme de Magritte i Dalí. [els clients seran rics cultes]

Als anys 30, l’austeritat i funcionalisme en arqutectura, Alvar Aalto, Mies Van der Rohe.

L’impressionisme. Nova exploració per reacció al classicisme, les sensacions (equivalent a Debussy en la música sense narració?) Monet, Degas, Cézanne, Van Gogh.

Els salons de l’acadèmia. Goya, Delacroix, Turner. Els classicisme de David. El romanticisme de Caspar Friedrich. Laorrain, Poussin [l’art té els encàrrecs dels nobles però l’artista es promociona ja als salons, ha nascut la crítica de l’art]

Els clients burgesos, l’art a Holanda. Ruysdael, Vermeer
L’exploració de forçar l’expressivitat en els cossos i en la llum, el barroc i el manierisme.  Rembrandt. Caravaggio. [el barroc á moltes esglésies espanyoles amb la contrareforma, després que la reforma destruís moltes imatges denunciant-les com a idolatria]

La continuïtat amb el gòtic i la reecra ens donarà Dürer, Cranach, Miquel Àngel,  la recerca de l’ordre matemàtic en l’arquitectura, Bramante, Palladio.

La tècnica de l’arc gòtic, el camí per naturalitzar la imatge i la representació.
Un recomençar? La iconografia religiosa romànica, Sant Climent de Tahüll. [els nobles i l’església són els clients]

Arquitectura civil romana, temples grecs, escultura grega

L’art primitiu a les coves

La música que acompanya les emocions, en cançons íntimes o en bandes sonores, la música que ens agrada per contemplar o analitzar, la música que ens agrada per moure’ns i ballar, tenim un univers sonor molt divers.
A les sales de concerts, seguim interpretant música antiga, barroca i romàntica, i una mica de música nova molt complexa. Les bandes sonores dels films incorporen elements de música moderna sense que ens sorprenguin. Al carrer i als estadis, hi ha músiques populars dels diferents països, cantants folk, ritmes electrònics, ritmes vulgars llatins, hip hop.

Apareix la música electrònica i el rock deixa les arrels de RnB, el pop, rock Simfònic. Kraftwerk, Pink Floyd, Queen. Comença el rap amb els DJ fent cut&paste i el hip hop.

“Acadèmia clàssica” sunvencionada per la CIA produeix música complicada.

Igual que amb la música ocidental a primers del XX, després de la WWII se separa el jazz “culte” que des d’un bebop encara ballable anirà evolucionant cap al freejazz i música intelectual,  del jazz popular que anirà cap al RnB, d’on sortirà el rock n roll, el Soul i la Motown. L’originalitat dels Beatles.

[Els discos i la ràdio, la música ja arriba a tothom] El jazz, la trobada entre Àfrica i la tradició occidental. Blues i New Orleans. Louis Armstrong. Les big bands de Basie i Ellington. Gospel.

Explorar. Separació forta entre música culta i música popular. Els pomes simfònics de Mahler. Les atmòsferes de Debussy i Satie (música sense narrativa melòdica). La música atonal de Schönberg. Stravinsky. Música de cafè concert (música lleugera ” blanca”).

Romanticisme. El músic independent (patrons i públic). mateixes formes, piano, cambra, simfonies i el poema simfònic, piano virtuosístic, lieder de Schubert. Beethoven, Schubert, Schumann, Brahms, Chopin, Mendelsshon. Òpera Rossini, Verdi, Wagner. Valsos de Strauss [la música de ball seguirà cap al jazz i el rock, la música d’emocions a les bandes sonores]

Clàssic. Hi comença a haver un públic burgès [música per als patrons i pel públic].  Sales de concert públiques. Sonates, simfonies, concerts, música de cambra, teclat (el piano com a nou instrument). Haydn. Mozart.

Barroc. Les suites de danses cultes (Alemanda, Bourrée minuet sarabanda). Virtuosisme Concerti grossi. Òpera amb lña simfonia com a primer moviment. Bach. Vivaldi. Música teòrica en les fugues. [música per als nobles i prínceps alemanys, i bisbes].

Explorar la polifonia. Palestrina. Música instrumental: Gabrieli, el consort. Òpera Monteverdi. Ortiz. Dowland. [música per a l’eslésia i els palaus]

Música per la pregària religiosa: el cant gregorià, danses. Cançons dels trobadors.

Danses amb flautes i timbals, recitals de poesia amb la lira

La música ètnica

Les sèries de TV

El cinema, teatre i òpera més residuals

llibres per a masses bestsellers com a entreteniment, història, policíaca, drama personal. Literatura

Cinema: 1930-1950: Bèliques, musicals, aventures, drama

Modernitat. Proust. Joyce

El primer cinema: èpica, avenures, comèdia

Teatre de crítica social: Ibsen. Strindberg. Brecht

El realisme del s.XIX Dickens. Flaubert. Tolstoi. Dostoievski.

La novel·a romàntica. Jane Austen. Stendhal Le Rouge et le Noir.

La novel·la burgesa: Pamesa i Clarissa de Richardson. El jove Werther de Goethe.

Robinson Crusoe, Els viatges de Gulliver

Dante. La Divina Comèdia. Cervantes, El Quijote. Shakespeare. Teatre

èpica i novel·la de cavalleria

els grecs: Homer, la tragèdia, lírica

les cançons i la poesia